L’EXISTENCIALISME: FILOSOFIES DE L’EXISTÈNCIA
Com a corrent filosòfica, l’existencialisme va començar a manifestar-se a Alemanya poc després de la Primera Guerra Mundial i va culminar a França en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Els filòsofs existencialistes prenen consciència dels efectes catastròfics produïts per les dos guerres mundials, resultat últim de la crisi que travessa el món modern, i fan un plantejament radical del problema del sentit de l’existència humana enfocada des d’una perspectiva individual, subjectiva.
El retorn a la subjectivitat que caracteritza la filosofia existencial, està condicionat, sens dubte, per una sèrie de factors dels que segurament el més important fou l’ambient creat pels horrors que les dues guerres mundials van portar en si mateixes. Tota la humanitat estava sumida en un clima d’absoluta inseguretat, de veritable angoixa. Tot es queia, la ruïna i la mort s’apoderaven del planeta. Enmig d’un marc tan desolador, la crisi de consciència i de valors es feia patent.
Després de la Primera Guerra Mundial, es va donar un cert ressorgiment intel·lectual i artístic que va aixecar una mica els ànims i va abrigar certes esperances. El final de la Segona Guerra Mundial el 1945, no va portar amb si mateix cap il·lusió pel futur que havia d’arribar, cap optimisme. Com adverteix Sartre: “La guerra, aquesta guerra, ha acabat, però el futur segueix sense estar segur, ningú garanteix que no en seguiran d’altres”. De fet, després de la victòria dels aliats va sorgir una nova tensió internacional, la dels blocs i la guerra freda capitanejats per la Urss i els Estats Units d’Amèrica, els quals, per defensar els seus respectius interessos i els seus antagònics models de societat, s’havien repartit el planeta
Si la primera Guerra Mundial va augmentar considerablement la capacitat destructiva de l’home amb la màquina de combat, la Segona Guerra Mundial la va portar a extrems definitius amb artefactes nuclears que es van llançar més que sobre objectius militars sobre objectius civils. La guerra és desorbitava. Però, com es va tenir ocasió de comprovar poc després, la carrera d’armaments i del seu potencial destructiu, a tots els nivells, no havia fet sinó que començar. Els Estats continuaven immersos en una lluita de boixos.
Davant d’aquesta situació, l’home va anar perdent les seves il·lusions fins a quedar totalment abandonat, immers en les seves pròpies forces. Com senyala Sartre: “anà comprenent finalment que sols podia confiar en ell mateix”. L’ideal, l’absolut, el perfecte, apareixien com categories que s’havien buidat de contingut. Una vegada que l’home havia pogut calibrar realment la seva confiança en les possibilitats de la raó, sabia perfectament el que podia esperar d’ella, sabia que resultaven totalment inútils les renúncies que en favor del manteniment de tals categories racionals se li venia exigint. La desconfiança i l’escepticisme penetraren en els sistemes ideològics i en les conquestes científiques considerades com definitives. Ja no interessaven les especulacions abstractes, sinó les doctrines pròximes a la vida, les que penetren en la dramàtica realitat absurda, de l’existència que ja no es descobreix centrada en la raó ni fonamentada en Déu, sinó en l’absurd i en el no-res, sense possibilitat d’establir cap norma de caràcter transcendent que els pugui definir.
Conseqüentment, si la humanitat camina a la deriva, la història manca de meta. La idea de progrés ja no li quadra. El coneixement científic, objectiu, que es venia aixecant per damunt de qualsevol altre, perd el seu valor de certesa absoluta. Qualsevol coneixement no té més valor que el que l’home li vulgui prestar, és existencial relatiu: que no vol dir, no obstant, que estigui mancat de valor, que sigui negatiu. Com adverteix CAMUS en el Mite de Sísifo: “encara que tot el coneixement sigui relatiu, encara que no existeixi cap sistema racional coherent i susceptible de ser ensenyat, existeix la necessitat d’aconseguir que la vida sigui digna de ser viscuda”.
L’existencialisme va arribar a impregnar de tal manera la consciència dels homes que, com recull SARTRE en L’existencialisme és un humanisme, escrit el 1946, es va convertir en una moda amb les seves pròpies manifestacions sociològiques en tots els camps de l’activitat humana: ”No hi havia cap dificultat en declarar-se existencialista perquè la paraula havia pres tal amplada i tal extensió que abastant-ho tot ja no significava res”.
KIERKEGAARD, PRECURSOR DE L’EXISTENCIALISME
A l’hora de cercar uns antecedents a la filosofia existencialista, alguns s’han remuntat excessivament cap enrera en el temps. En canvi, des del punt de vista doctrinal, pot afirmar-se que el seu antecedent històric més immediat és el filòsof danès SOREN KIERKEGAARD (1813-1855) qui, en reacció contra l’essencialisme de la filosofia hegeliana, dominant en l’època, va sortir en defensa de l’home individual concret proposant una filosofia nova existencial. I, des del punt de vista metodològic, el seu antecedent és E. Husserl, amb el seu mètode fenomenològic aplicat ara a l’anàlisi de l’existència humana.
Kierkegaard, després d’estudiar teologia en la seva ciutat natal, Copenhague, i filosofia en la Universtitat de Berlin, on va seguir les lliçons del filòsof idealista Schelling, guiat per la seva pròpia condició personal d’home atormentat i melancòlic, reaccionà contra el formalisme religiós i l’idealisme especulatiu. Considera que l’home individual concret és subjectiu i únic. Com a tal, no pot ser dissolt dins d’un sistema objectiu i universal, com havia pretès, sobre tot, Hegel, sinó que expressa per mitjà de tres estadis o modes de ser: l’estètic, l’ètic i el religiós. El subjecte escull en quin “es compromet”.
L’única cosa real existent és l’individu, l’home concret de carn i ossos, que no està determinat per res ni per ningú, que està tràgicament sol davant seu i ha d’escollir entre infinitat de possibilitats, cosa que li produeix angoixa. Certament, l’home pot tractar de conèixer, d’objectivar i d’explicar els motius de l’elecció, però en tal cas, el que fa és fugir de si mateix, distreure’s. També pot complaure’s en allò estètic, fins i tot saltar a allò ètic i recrear-se en la seva bona consciència. Pot escollir béns o coses, perseguir la felicitat, però en tots aquests casos la decisió no es tracta de resoldre situacions més o menys problemàtiques, sinó d’escollir-se a un mateix, de decidir-se irremediablement per una cosa o una altra, d’afrontar la paradoxa encara que li produeixi desesperació.
Quan l’home s’escull a ell mateix, escull entre les seves possibilitats. En el seu acte de decisió, com acte de pensament, no està permès reflectir objectivament la realitat, sinó que en els seu pensament s’està incloent a un mateix; no està elaborant una especulació, sinó que està desenvolupant els seu propi mode de ser, la seva finitesa existencial que depèn de la intimitat essencial de Déu. Aquesta és la paradoxa per excel·lència, l’absurd, que solament pot afrontar-se mitjançant el salt a allò religiós, a allò absolutament incomprensible, ja que si bé Déu encarnat en la història és allò més pròxim a l’home, en canvi, sobrepassa per a sempre aquesta història perquè entre l’home i Déu s’obre tot un abisme.
Fou aquesta postura reivindicativa de l’individu concret, més que les seves idees filosòfiques o religioses el que van convertir a Kierkegaard en precursor de l’existencialisme, corrent filosòfica que per damunt de tot afirma, com a solució a la crisi radical del moment, l’originalitat de l’individu, de l’home que viu. Aquest home mai pot ser un ens perquè és un existent, concret i lliure, capaç de constituir-se a si mateix des de la seva llibertat, capaç d’engendrar el seu propi àmbit d'intel·ligibilitat que li permeti comprendre’s a si mateix i a la seva situació amb els altres homes en el món.
CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’EXISTENCIALISME
Les dos característiques fonamentals de l’existencialisme són: la importància atorgada a la subjectivitat i la prioritat concedida a l’existència enfront a l’essència. Ambdues són analitzades des de la perspectiva del mètode fenomenològic.
L’ existencialisme s’inscriu dins dels corrents de pensament que intenten desmarcar-se de la tradició excessivament racionalista de la filosofia occidental i elaborar les bases per a la constitució d’un nou humanisme. Constitueix un intent de recuperació dels valors singulars de la persona humana. Ja no es tracta simplement de denunciar l’explotació de l’home per l’home, d’enfrontar els homes d’una classe social amb els de l’altre (marxisme): tampoc d’afirmar sense més el dret de la vida per damunt de la raó abstracta o de la moral universal (vitalisme), sinó recuperar l’home en la seva singularitat, a l’home concret amb les qualitats que el fan únic i insubstituïble.
L’home no és un simple espectador que reflexiona, pensa i objectiva racionalment els esdeveniments, sinó que és un actor que viu submergit en l’angoixa de les seves situacions i problemes particulars, que pensa biogràficament, que subjectiva emocionalment els esdeveniments. Lluny de fer veritable el coneixement universalitzant-lo, com es venia advertint des de Plató, el fa veritable particularitzant-lo des de la seva experiència personal viscuda, des de la seva intimitat, encara que moltes de les seves vivències no puguin ser definides. L’home és un subjecte i com a tal no pot ser conegut sense desubjectivar-lo. S’ha de respectar, per tant, en la seva singularitat existent. Ni tan sols és consciència i molt menys consciència de realitat, com pretenia la fenomenologia, perquè simplement és la realitat mateixa, allò primari i irreductible.
Per a l’existencialisme sols des de la subjectivitat de l’existència humana és possible i legítim filosofar, no des de la intel·ligibilitat:
CONCEPTES FONAMENTALS DE L’EXISTENCIALISME DE J.P. SARTRE
La reflexió filosòfica de Sartre arranca també de la relaboració d’alguns aspectes de la fenomenologia. El punt de partida d’aquesta reflexió el constitueix l’anàlisi de la consciència.
La consciència, manté Sartre, certament és intencional, és consciència d’alguna cosa, i es projecta tant sobre el que està present com sobre el que està absent a la imaginació. La consciència és la que dóna significat al món: en canvi, no és fenomènica perquè allò fenomènic és el ser, que es manifesta en la seva essència i existència. Solament les coses són ser, existeixen en si, i, com a tals, es manifesten a la consciència, que els dóna una significació instrumental, les converteix en objectes.
En El ser i el no-res, Sartre afirma que el que existeix és el que apareix, el que es manifesta, per la qual cosa l’aparença és l’essència mateixa, l’objectiu de quan existeix. Són les influències rebudes de Heidegger les que el porten a aquesta identificació de l’aparença amb el ser mateix. Després d’aquesta identificació, la tasca de la filosofia és descriure l’aparença, constituir una ontologia. A judici de Sartre, aquest convenciment de que “l’aparença, en quant fenomen del ser, rebel·la al ser tal com és”, constitueix un dels majors progressos del pensament modern.
Per descriure ontològicament l’aparença, Sartre distingeix entre el ser-en-si i el ser-per-a-si com a termes irreductibles.
El ser-en-si és el que és i res més, quelcom totalment opac, incognoscible en si mateix, sense sentit, donat que li manca tota relació home-món. Però aquests ser-en-si no és tot el ser. Enfront a ell està el el ser-per-a-si, el que no és, el no-res. Aquest ser-per-a-si sorgeix com a resultat de l’aniquilació d’allò real produïda per la consciència. En aquest sentit Sartre ho anomena , el que no és, el no-res. La consciència és el ser pel qual el no-res ve al món. Distanciant-se del ser-en-si, el ser-per-a-si confereix a aquell una finalitat, convertint-lo en quelcom útil. És a dir, els objectes del món exterior, sers-en-si, estan allí independentment de que un subjecte els vegi; en aquest sentit estan mancats de valor. Solament quan algú, ser-per-a-si, els veu i se’ls apropia, adquireixen un valor.
L’home és el per-a-si i, a l’estar radicalment separat d’allò en-si, no té ser, essència o naturalesa: és pura llibertat, no té fi ni està determinat, es descobreix existint, havent de decidir el que ha de ser per si mateix: realitzar-se com a projecte.
La llibertat humana, doncs, és el fonament de tots els valors i és radical, no hi ha res fora d’ella que pugui guiar-la. L’home està “condemnat a ser lliure”, no pot tenir altra norma de conducta que la seva voluntat. Quan recorre a un altre tipus de normes actua de “mala fe”. D’aquí la responsabilitat som un “mode de ser” i l’angoixa davant la mancança de normes vàlides per a tot i la necessitat de crear-se les seves pròpies normes. D’aquí també el compromís, ja que en les meves decisions no solament em veig afectat jo per elles, sinó que és tot el gènere humà el que es veu afectat una vegada que decideixo des de la llibertat de l’espècie humana. Aquesta acceptació de la llibertat absoluta és el que Sartre entén per autenticitat. L’home mai pot deixar de ser per-a-si, mai pot convertir-se en en-si; per això, més que acció és reacció davant allò donat, inconformitat: és un absurd, una passió inútil, i el seu sentiment més característic és la nàusea.
A aquesta anàlisi de la consciència humana “que opera amb coses”, Sartre afegeix “la inclusió de l’altre en mi”, la intersubjectivitat. Aquesta apareix com una interrelació entre diversos projectes i posa de manifest les diverses objectivacions que resulten de la pluralitat de formes que tenen els subjectes de relacionar-se entre si. La seva anàlisi ens porta a comprendre per què i com un subjecte es converteix en objecte per als projectes d’un altre subjecte i l’expressió del qual més radical la formula Sartre en la seva obra A porta tancada quan afirma que “l’infern són els altres”.
No obstant, s’ha d’advertir que l’objectivació d’un subjecte per un altre no converteix al primer en objecte per a-si, sinó sols en objecte per a -l’altre. L’home, la humanitat sencera, sols es convertiria en un tot objectivat, en nos-objecte, si es suposa l’existència d’un Déu omnipotent que tot ho veu. Per això Sartre no pot creure que Déu existeixi. La llibertat del “per-a-sí” és quelcom absolutament necesari de fet i un Déu autoconscient i infinit l’anul·laria, el subjecte opta i decideix el que ha de fer en cada situació.
Anàlisi de la llibertat
Com el mateix SARTRE confessa en la seva obra autobiogràfica Les paraules des de la seva més tendre infància, la seva vida es va desenvolupar en un clima de contínua tensió, d’ànsia de llibertat. L’inconformisme visceral que recorre tota la seva trajectòria va fer afirmar a la seva companya Simone de Beauvoir que es tractava d’”un anarquista de temperament”. Essent així, resulta comprensible que el problema de la llibertat es constitueixi en l'eix de tot el seu pensament i acció. En última instància, tots els anàlisis de al seva filosofia es redueixen a buscar el camí que condueix a la llibertat i, una vegada instal·lats en ella, defensar-la enfront a qualsevol amenaça.
És el ser lliure de l’home, el seu no-ser, el que fa que existeixi un món. La no suficiència de l’home, el seu tenir que fer-se, i el seu ser com a projecte, ser el que deu ser i no és, constitueixen l’essència de la llibertat. La llibertat és creativa, és el que l’home no té però que ha d’aconseguir; és futur, mai actualitat. La llibertat és dinàmica, és l’expressió d’un ser que ha de ser ell mateix autoafirmar-se, ser sempre autor de la seva pròpia història. Com l’home no és definible, comença per ser no-res, sols serà després i serà tal com s’hagi fet, tal com ell es vulgui després del seu impuls cap a l’existència. La llibertat en l’home no és per escollir el seu ser –ja és un ser-per-a-si- sinó per decidir la seva manera de ser.
L’existencialisme, un humanisme
L’home existeix, està en el món sense cap determinació, és pura subjectivitat originària i irreductible. És, per tant, aquesta indeterminació la que el diferencia radicalment de les coses determinades, d'allò compacte o produït, de les coses o ser-en-sí. L’existencialisme, afirma Sartre, és un humanisme: l’home és l’únic que existeix, és la transcendència en funció de la qual totes les coses són. L’existencialisme és l’únic humanisme possible, ja que és l’únic que permet a l’home realitzar-se plenament com a humà¨:
“En realitat la paraula humanisme té dos sentits molt diferents. Per humanisme es pot entendre una teoria que pren a l’home com a fi i com a valor superior. Hi ha humanisme en aquest sentit en Cocteau, per exemple, quan en el seu relat "Le tour du monde en 80 heures" un personatge diu, perquè passa un avió sobre les muntanyes: “l’home és admirable”. Això significa que jo, personalment, que no he contruït avions, em beneficiaré amb aquests invents particulars, i que podré personalment, com a home, considerar-me responsable i honrat pels actes particulars d’alguns homes. Això suposa que podríem donar un valor a l'home d’acord amb els actes més alts de certs homes. Aquest humanisme és absurd, perquè sols el gos o el cavall podrien emetre un judici de conjunt sobre l’home i declarar que l’home és admirable, el que ells no es preocupen de fer, com a mínim que jo sàpiga. Però no es pot admetre que un home pugui formular un judici sobre l’home. L’existencialisme el dispensa de tot judici d’aquest gènere; l’existencialista no prendrà mai a l’home com a fi, perquè sempre està per realitzar-se. I no hem de creure que hi ha una humanitat a la que es pugui rendir culte, a la manera de Comte. El culte de la humanitat condueix a l’humanisme tancat sobre si, de Comte, i s’ha de dir, al feixisme. És un humanisme que no volem.
SARTRE, L’existencialisme és un humanisme.
Resumint
L’existencialisme és un corrent filosòfic del segle XX que es caracteritza pel fet d’anteposar l’existència a l’essència: l’home de primer és i després, amb allò que fa, assoleix la seva definició.
Jean Paul Sartre és el màxim representant de l’existencialisme. A partir de la seva tesi de la llibertat de l’home i d’un ateisme radical, afirma que a l’home no li queda cap més font de justificació de les seves accions que la voluntat.
L’home, condemnat a ser lliure, no pot subjectar la seva acció a cap norma ni imperatiu, ni tan sols a un imperatiu tan poc concret com l’imperatiu kantià. Les seves accions són úniques i irrepetibles, cap acció no s’assembla a cap més, no hi ha fòrmules ni receptes: ser moral és ser lliure, no és possible cap més concreció; ser moral és ser fidel a la pròpia llibertat, a la qual, d’altra banda, l’home està condemnat, “condemnat a ser lliure”, perquè ell no ho ha escollit. Però l’home esdevé més ell mateix com més conscient esdevé de la seva llibertat.
L’home ha de crear els seus propis valors, que no depenen del contingut, sinó de l’exercici de llibertat que comporten: l’home fa valuoses les coses en el moment d’escollir-les. La llibertat és el valor suprem, l’única norma.
La condemna a la llibertat no vol pas significar, segons Sartre, una justificació de passivitat. Al contrari, significa la responsabilitat de respondre davant nosaltres mateixos i davant la societat; la vida és un compromís constant per crear els propis valors.