LA IL·LUSTRACIÓ 1.2. Diderot considera que l’adhesió a la religió ha de ser un acte lliure d’aquella ment que la considera vertadera. Tractar d’imposar una creença religiosa és un acte impiu, contrari a tota religió, que crea hipocresia o rebel·lió. Per això és necessària la tolerància en la religió. I. KANT. LA TEORIA MORAL KANTIANA. Determinació de la voluntat. ELS POSTULATS DE LA RAÓ PRÀCTICA LA IMMORTALITAT DE L’ÀNIMA. Aconseguir el bé suprem suposa arribar a la santedat MORAL I RELIGIÓ. La raó no condueix necessàriament a la incredulitat religiosa –sempre molt dogmàtica, segons diu Kant en el pròleg de 1787 a la Crítica de la raó pura-, però tampoc a una demostració científica de l’existència de Déu. El que realment condueix és a afirmar la necessitat d’estar oberts a l’esperança que Déu existeixi, això és, a afirmar l’existència de Déu com un altre postulat de la raó, i no com una certesa absoluta. La solució de Kant equival a dir que no és possible demostrar racionalment que hi ha un ser omnipotent que pot garantir la felicitat a aquells que es facin dignes d’ella, però que la raó no s’oposa en el més mínim a aquesta possibilitat, sinó que, al contrari, l’exigeix com una més de les condicions que proporcionen coherència a la moralitat en el seu conjunt. Perquè si Déu existeix, podrà fer-se realitat el bé suprem que les persones bones arribin a la felicitat que mereixen, encara que per aquest motiu sigui necessari un tercer postulat de la raó: la immortalitat de l’ànima. Però mentre arriba l’altra vida, ja en aquesta és possible anar transformant la vida individual i social en ordre a que tots siguem cada cop millors persones; amb aquesta finalitat Kant afirma la necessitat de constituir en la història una “comunitat ètica”, o el que és el mateix, una societat justa. D’aquesta manera, l’ètica kantiana apunta en última instància a una progressiva reforma política que ha de portar al nostre món a la superació del pitjor dels mals –la guerra- amb la justa instauració d’una “pau perpètua” per a tots els pobles de la Terra.
1. El pensament il·lustrat i la religió.
Apareix ara un nou valor que es presenta com una exigència en l’època il·lustrada: la tolerància.
La lluita per la tolerància i l’antidogmatisme ve preparada pels canvis socials del segle XVII en el creixement de la burgesia mercantilista.
1.1. François Marie Arouet Le Jeune (Voltaire), és un dels principals impulsors de la mentalitat il·lustrada, participant de l’optimisme militant de la seva època en la seva lluita contra el mal, l’obscurantisme i els prejudicis religiosos. L’home haurà de perfeccionar-se per la il·lustració i el saber. Així haurà de suprimir els prejudicis i la intolerància.
La crítica a la religió està lligada a la crítica dels poders establerts i a l’ús que aquests fan de les formes concretes de religió. Malgrat això, reconeix que la religió té un paper útil en la societat i necessari com a camí perquè el monarca il·lustrat pugui dur a terme les seves reformes.
Des del punt de vista de la religió com a fonament de la moral afirmaran que d’ella no en podem extreure normes universals de conducta aplicables a tots els homes. La vertadera religió seria la religió natural, que hauria generat les diverses formes religioses conegudes.
1.3. Jean Jacques Rousseau. Sense la religió, l’home resta incomplet, limitat, sense desenvolupar totes les seves possibilitats. Defensa una religió natural a la qual dóna un caràcter intimista, de manera que l’existència de Déu es recolza més en una llum interior que en raonaments i dogmes. Critica la forma eclesiàstica de les religions, és a dir, l’aparició de diverses Esglésies i el poder eclesiàstic.
L’estat no s’ha de preocupar per les qüestions doctrinals religioses, s’ha de preocupar que la religió impulsi el compliment dels deures amb la societat.
L’any 1788 publica la “Crítica de la raó pràctica”, en la qual analitza la raó en el seu aspecte pràctic, com a fonament de l’acció humana.
L’anàlisi empírica del comportament humà el porta a veure que la consciència moral s’expressa en uns principis als quals els homes ajusten la seva conducta i, en funció dels quals, emeten judicis morals sobre si mateixos i sobre la conducta dels altres. I ja que aquests judicis es recolzen en uns principis, interessa averiguar la validesa d’aquests principis.
Principi de l’acció moral.
Segons Kant aquests principis poden ser subjectius (màximes) o objectius (lleis pràctiques). Kant cerca principis objectius vàlids per a tota voluntat racional, per a tota voluntat guiada per si mateix, per tant, lleis pràctiques que la voluntat pugui executar en virtut de si mateixes i no per una qualificació moral.
Advertim que la pròpia anàlisi empírica el porta a afirmar que el terme bo o dolent, en sentit moral no pot ser aplicat a les coses, ni tan sols a aquelles que són objecte de les accions humanes (almoïna) sinó a la pròpia acció humana i, donat que aquesta prové de la voluntat, únicament respecte de la voluntat humana pot afirmar-se que sigui bona o dolenta: res pot ser incondicionalment bo excepte una bona voluntat.
Kant busca un principi autònom de l’acció humana; pretén averiguar si la voluntat actua en funció d’algun bé fora d’ella mateixa o d’algun principi a priori –intern a ella- que doni lloc a una determinació universal de la voluntat.
Això el porta a refutar les ètiques materials o heterònomes, aquelles que justifiquen l’acció en funció d’una idea prèvia del que és el bé, del que està manat en certes circumstàncies o per copsar un determinat fi que, conseqüentment, no poden donar lloc a lleis generals.
Amb els dos primers teoremes manté que els principis de les ètiques materials estan basades en l’experiència, són empírics, a posteriori, i per tant no tenen un caràcter d’universalitat. A més aquests principis subordinen l’acció moral a la consecució d’un fi, són màximes subjectives, que dirigeixen externament la voluntat individual.
En els dos darrers teoremes exposa el que considera el punt de partida correcta de la moralitat: l’autodeterminació universal de la voluntat.
El fonament de la moral ha de ser a priori, quelcom buit de contingut, independent de l’empíric. En això consisteix el caràcter d’universalitat que Kant exigeix al fonament de la moral. L’obligatorietat dels judicis morals solament depèn de la voluntat autònoma que, així, actua independentment de tot element empíric o de tota determinació exterior. Solament si trobem allò que és capaç de determinar la voluntat a actuar a partir de si mateixa i en virtut dels seus propis principis, haurem de trobar l’arrel d’un autèntic principi moral. Aquesta moral ha de ser una moral formal, desprovista de contingut.
L’origen d’aquesta determinació es troba en la capacitat legisladora de la raó pura en els seu ús pràctic, en la seva capacitat per establir lleis pràctiques, lleis morals.
Aquesta forma de determinació té la virtut de donar a l’acció i a la voluntat unes qualificacions que no posseeixen quan la determinació és exterior: converteix l’acció en bona en si mateixa i la voluntat en absolutament bona i en condició de tot bé.
Renuncia a una moral basada en el concepte del bé o del que és bo com quelcom ja definit per proposar una moral que té el seu centre i origen en la determinació de la voluntat per mitjà de la llei moral que la raó descobreix en ella mateixa.
Però com es realitza aquesta determinació. Segons Kant, la voluntat solament ha d’actuar per respecte al deure. Qualsevulla que sigui la llei, no es suficient que l’acte estigui d’acord amb el que està manat per la llei o que el desig coincideixi amb el que mana la llei, sinó que l’actuació ha de regir-se per l’estricte respecte per la llei, per reverència a la llei.
El respecte a la llei, l’amor a la llei, el sentit del deure pel deure, és el tema nuclear de la moral kantiana.
1.3. L’imperatiu categòric.
L’experiència de la llei i el deure en la voluntat es manifesten per mitjà de l’experiència d’obligació, que es plasma en els imperatius o manaments que expressen el deure-ser. Aquests imperatius són constructius, és a dir, impositius per a la voluntat, de manera que s’ha d’actuar segons ells.
L’imperatiu representa el manament objectiu que rep la voluntat. Els imperatius són lleis que afecte a tota voluntat.
Són els imperatius categòrics, (ordenen la conformitat amb la llei en general, manen l’acció en si mateixa sense referència a cap fi) que tenen valor moral, ja que en ells es troba la universalitat que exigeix la moralitat.
Kant el formula de diverses maneres.
La llei és la llei de si mateixa i, per tant, l’imperatiu categòric representa una proposició sintètica a priori, de la mateixa manera que en la raó especulativa els conceptes purs de l’enteniment possibiliten les proposicions sintètiques a priori.
LA LLIBERTAT. La defensa de l’autonomia de la voluntat, que es concreta en la llei
moral, llei que la voluntat es dóna a si mateixa, exigeix l’existència de al llibertat.
mitjançant un procés vers l’infinit, fins la perfecta conformitat entre la voluntat i la llei moral. Això sols és possible suposant la immortalitat de l’ànima.
L’EXISTÈNCIA DE DÉU. El bé suprem es manifesta com un bé derivat la realitat del
qual sols és possible si postulem la realitat d’un bé suprem originari, això és, de l’existència de Déu.
La religió fa de reforç de la moral, en fer-nos veure les lleis com a manaments del ser suprem, però això sols passa si ja hi ha un principi de moral en nosaltres. La moral funda la religió en un aspecte concret: obre el camí de la felicitat com a culminació de la vida ètica.
La religió que postula Kant és una religió natural, no es basa en una fe revelada, sinó en una fe racional, en tot cas una possible revelació explicaria la fe racional, i no imposa més obligacions que tributar culte a Déu. Això explica l’existència de diverses formes històriques de religió però, realment sols es pot parlar d’una.
En la conclusió de la seva Crítica de la raó pràctica, Kant va escriure el següent:
“dos coses omplen l’ànim d’admiració i respecte, sempre nous i creixents, quan amb més freqüència i aplicació s’ocupa d’elles la reflexió: el cel estrellat sobre meu i la llei moral dins meu.”
I en efecte, tot l’enorme esforç de reflexió que va portar a port en la seva obra filosòfica va tenir sempre l’objectiu d’estudiar per separat dos àmbits que ja havia distingit Aristòtil segles enrera: l’àmbit teòric, corresponent a allò que succeeix de fet a l’univers conforme a la seva pròpia dinàmica, i l’àmbit del pràctic, corresponent a allò que pot succeir per obra de la voluntat lliure dels sers humans. En ambdós terrenys és possible –a judici de Kant- que la raó humana surti de la ignorància i la superstició si des de la filosofia es prenen mesures per disciplinar la reflexió sense deixar-se portar per arrebataments ingenus i irresponsables.
En l’àmbit pràctic, el punt de partida per a la reflexió és un fet de raó: el fet de que tots els humans tenim consciència de certs manaments que experimentem com incondicionats, això és, com imperatius categòrics; tots som conscients del deure d’acomplir algun conjunt de regles, per més que no sempre ens acompanyin les ganes d’acomplir-los; les inclinacions naturals, com tots sabem per pròpia experiència, poden ser tant un bon aliat com un obstacle, segons els casos, per acomplir allò que la raó ens presenta com un deure. En això consisteix el “gir copernicà” de Kant en l’àmbit pràctic: el punt de partida de l’Ètica no és el bé que desitgem com a criatures naturals, sinó el deure que reconeixem interiorment com a criatures racionals; perquè el deure no és deduïble del bé (en això tindria raó Hume al rebutjar la deducció d’un “ha de” a partir d’un “és” ), sinó que el bé propi i específic de la moral no consisteix en altra cosa que en el compliment del deure.
Els imperatius categòrics són aquells que manen fer alguna cosa incondicionalment: “compleix les teves promeses”, “digues la veritat”, “auxilia a qui estigui en perill” ,... Tals imperatius no són ordres cavernàries que ens ordenen fer alguna cosa “perquè sí”, sinó que estan al servei de la preservació i promoció d’allò que percebem com un valor absolut: les persones, incloent-hi la d’un mateix. A diferència dels imperatius hipotètics –que tenen la forma “si vols Y, aleshores has de fer X”. Els categòrics manen realitzar una acció de manera universal i incondicionada i la seva forma lògica respon a l’esquema “has –o “no has”- de fer X”. La raó que justifica aquest manament és la pròpia humanitat del subjecte al que obliguen, és a dir, hem o no hem de fer quelcom perquè és propi dels sers humans fer-ho o no. Actuar d’acord amb les orientacions que ells estableixen però sols per por al què diran o per no ser castigats suposa “rebaixar la humanitat de la nostra persona” i fer de manera merament “legal”, però no moral, ja que la veritable moralitat suposa un veritable respecte als valors que estan implícits en l’obediència als imperatius categòrics. Naturalment, actuar en contra de tals imperatius és totalment immoral encara que pugui conduir-nos al plaer o a la felicitat, car les conductes que ells recomanen o prohibeixen són les que la raó considera pròpies o impròpies de sers humans. Però, com pot la raó ajudar-nos a descobrir quins són els veritables imperatius categòrics i així distingir-los dels que merament ho semblen?.
Kant adverteix que els imperatius morals es troben ja presents en la vida quotidiana, no són un invent dels filòsofs. La missió de l’Ètica és descobrir les característiques formals que els anomenats imperatius han de posseir per a què percebem en ells la forma de la raó i que per tant, són normes morals. Per descobrir aquestes característiques formals Kant proposa un procediment que exposa a través d ‘allò que ell denomina “les formulacions de l’imperatiu categòric”. D’acord amb aquest procediment, cada vegada que volem saber si una màxima (les màximes” són, per a Kant, els pensament que guien la nostra conducta. Potser es pot captar millor en que consisteixen si meditem sobre el següent exemple, que no és de Kant. Suposem que puc apropiar-me d’alguna cosa que no és meva i tinc l’absoluta seguretat que no seré descobert; si decideixo quedar-me-la, estaria comportant-me d’acord amb una màxima que es pot expressar més o menys així: “apropia’t de tot el que puguis, sempre que no hi hagui perill”; en canvi si decideixo no quedar-me-la, la màxima que em guiaria podria ser aquesta altra: “no t’apropiïs de les coses dels altres encara que no hi hagi perill, no és honest fer-ho”. El que Kant ens suggereix és que posem a prova les màximes que podrien regir el nostre fer, de manera que poguem aclarir quines són d’acord amb la llei moral i quines no: sols la segona màxima passaria el test de moralitat), pot considerar-se “llei moral”, haurem de preguntar-nos si reuneix les següents característiques, propis de al raó:
1) Universalitat: “Obra tan sols segons una màxima tal que puguis voler al mateix temps que es torni llei universal”. Serà llei moral aquella que comprenc que tots hauríem de complir.
2) Referir-se a sers que són finalitat en ells mateixos: “Obra de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com una finalitat al mateix temps i mai solament com un mitjà”. Serà llei moral la que obligui a respectar els sers que tenen un valor absolut (són valuosos en si i no per altra cosa) i que són, per tant, finalitat en ells mateixos, i no simples medis. Els únics sers que podem considerar que són finalitat en si –a judici de Kant- són els éssers racionals, donat que sols ells mostren la dignitat de sers lliures.
3) Valer com una norma per a una legislació universal en un regne dels fins: “Obra per màximes d’un membre legislador universal en un possible regne de les finalitats”. Per a que una màxima sigui llei moral, és precís que pugui estar vigent com a llei en un regne futur en que tots els sers racionals arribaran realment a tractar-se entre sí com a fins i mai només com a medis.
A l’obeir imperatius morals, no solament mostra hom el respecte que li mereixen els altres, sinó també el respecte i l’estimació per un mateix. La clau dels manaments morals autèntics (davant els que sols tenen l’aparença, però en el fons no són tals) és que poden ser pensats com si fossin lleis universalment complertes sense que impliqui cap incoherència. A l’obeir tals manaments, ens estem obeint a nosaltres mateixos, donat que no es tracta de manaments imposats des de fora, sinó reconeguts en consciència per un mateix. Aquesta llibertat com autonomia, aquesta capacitat de que cada persona pugui arribar a conduir-se per les normes que la seva pròpia consciència reconeix com universals, és la raó per la qual reconeixem als sers humans un valor absolut que no reconeixem a les altres coses que hi ha en el món, i per això les persones no tenen preu, sinó dignitat. La llibertat com a possibilitat de decidir per un mateix és, per a Kant, la qualitat humana més sorprenent. En virtut d’ella, el ser humà ja no pot ser considerat com una cosa més, com un objecte intercanviable per altres objectes, sinó que ha de ser considerat el protagonista de la seva pròpia vida, de manera que se l’ha de considerar com algú, no com alguna cosa, com una finalitat, i no com un mitjà, com una persona, i no com un objecte.
Ara bé, Kant viu en un moment històric en el que la física newtoniana sembla demostrar que en el món físic no hi lloc per a la llibertat; en l’univers tot funciona d’una manera mecànica, conforme a lleis externes que regeixen inexorablement tots els fenòmens, inclosos els que afecten a la vida humana. Com podem aleshores, estar segurs que realment poseim aquesta qualitat tan sorprenent que anomenen llibertat? –es pregunta Kant.
La resposta és que l’afirmació de la llibertat és un postulat de la raó, una suposició que no procedeix de la ciència però és perfectament compatible amb el que ella ens ensenya. A demostrar aquesta compatibilitat dedica Kant la seva influent Crítica de la raó pura. Hem de suposar que realment som capaços de decidir per nosaltres mateixos, seguint les directrius de la nostra pròpia raó, tot i les pressions que exerceixen sobre nosaltres els instints biològics, les forces socials i els condicionaments de tot tipus. Ha de ser possible que cada persona pugui exercir la seva pròpia sobirania racional sobre els seus propis actes, doncs de la forma contrària no serien necessàries les conviccions morals, donat que ni podríem intentar seguir-les. Però si ens pensem com a éssers que tenim certa capacitat de decisió, aleshores és lògic que necessitem guiar-nos per algunes normes i criteris per acturar, i per això els adoptem. L’existència d’orientacions morals ens condueix al coneixement de la llibertat, mentre que l’existència de la llibertat és la raó de ser de les pròpies orientacions morals.
En coherència amb el plantejament que portem exposat, Kant afirma que el bé propi de la moral consisteix en arribar a tenir una bona voluntat, és a dir; una disposició permanent a conduir la pròpia vida obeïnt imperatius categòrics, donat que són els únics que ens asseguren una veritable llibertat enfront les pròpies pors, els instints i qualsevol altre factor aliè a la pròpia autodeterminació per la raó.
[ Es comprendrà millor el que significa el concepte de bona voluntat si ens percatem de que les persones podem ser molt útils i molt competents professionalment, però al mateix temps ser dolents moralment. Quan obrem moguts per l’interès, el benefici propi, la vanitat, etc..., no estem obeint als imperatius de la raó pràctica, sinó cedint terreny a l’instint; en canvi, es pot ser bona persona i ignorant, incompetent, poc educat, etc..., ja que la moral no radica en la competència professional, ni en el títol acadèmic, ni, en general, en les característiques que es poden considerar útils, sinó sols en la bona voluntat de qui obra respecte la dignitat de les persones. Naturalment, això no significa que algú que descuida voluntàriament la seva formació cultural i tècnica o els seus modals hagi de ser considerat una bona persona, car el rol descuidat aniria en contra de l’imperatiu racional de fer créixer el respecte a si mateix i als altres.]
“Bona voluntat” és, per tant, la de qui desitja complir amb el deure moral per respecte al seu propi compromís amb la dignitat de les persones. Ha estat molt rebutjada la cèlebre expressió kantiana de que s’ha de seguir “el deure pel deure”; però això significa que “allò moral és obrar d’acord amb els dictàmens de la meva pròpia consciència, ja que es tracta de respectar la meva decisió de protegir la dignitat humana”.
El bé moral, per tant, no resideix –a judici de Kant- en la felicitat, com havien afirmat la majoria de les ètiques tradicionals, sinó en conduir-se amb autonomia, en construir correctament la pròpia vida. Però el bé moral no és per a Kant el bé suprem: aquest últim sols es pot entendre com la unió entre el bé moral -haver arribat a formar-se una bona voluntat- i la felicitat a la que aspirem per naturalesa. Però la raó humana no pot oferir-nos cap garantia de que alguna vegada poguem arribar a aquest bé suprem; en aquest punt, l’únic que pot fer la raó és remetre’ns a la fe religiosa:
“D’aquesta manera, condueix la llei moral pel concepte de suprem bé, com objecte i fi de la raó pura pràctica, a la religió, això és, al coneixement de tots els deures com a manaments divins, no com sancions, és a dir, ordres arbitràries i per si mateixes contingents d’una voluntat estranya, sinó com lleis essencials de tota voluntat lliure per si mateixa, que, per altra banda, han de ser considerades com manaments del ser suprem, perquè nosaltres no podem esperar el suprem bé [...] més que d’una voluntat moralment perfecta (santa i bona), i al mateix temps totpoderosa, i, per consegüent, mitjançant una concòrdia amb aquesta voluntat”
(Crítica de la raó pràctica)