::
Inici >
Bloc II. L'ésser humà:persona i societatBloc II. L'ésser humà:persona i societat
Segona Avaluació: Temes 3 i 4
BLOC II. L’ÉSSER HUMÀ: PERSONA I SOCIETAT
TEMA 3
LA PERSONA HUMANA.
L’ésser humà és l’ésser que crea coneixements i elabora discursos per poder explicar la realitat que l’envolta. Però també s’interessa per ell mateix, com un element més del món. Els éssers humans –i els grups socials en què es constitueixen- són així objecte de coneixement. Hi ha un viu interès, que es remunta a les primeres interpretacions mítiques, per conèixer el propi origen, el de l’espècie humana, la naturalesa humana.
3.1. Teories sobre l’origen de l’ésser humà.
D’on venim i què som? Com va començar aquesta història de l’ésser humà? Ens preguntem sobre l’origen de l’ésser humà vinculada a la pregunta per l’origen de la diversitat de les espècies. Les tres principals teories que han intentat explicar aquesta diversitat són per odre cronològic el fixisme, el creacionisme i l’evolucionisme.
3.1.1. El fixisme. La teoria que va dominar durant tota l’antiguitat va ser la del filòsof Aristòtil (384-322 aC). En les espècies, els fills són sempre essencialment igual que els pares. Encara que els individus canvien (neixen, creixen, es reprodueixen i moren) i acaben sent substituïts per d’altres, l’espècie com a tal roman invariable. Les espècies han estat sempre iguals i són inalterables.
Aristòtil va arribar a afirmar que alguns organismes, com els cucs o els insectes, sorgeixen de la matèria en descomposició o del fang. És el que denomina generació espontània. No va ser fins al segle XIX que Louis Pasteur (1822-1895) va fer la demostració experimental segons la qual aquesta no era possible, i va establir que “tot ésser viu procedeix d’un altre ésser viu”.
3.1.2. El creacionisme. Amb el triomf del cristianisme i el seu domini de la cultura occidental, les teories d’Aristòtil es van haver de fer compatibles amb les afirmacions de la Bíblia. Si bé se seguia el fixisme de les espècies, ara aquestes ja no existien des de sempre, sinó que tenien un origen determinat i situat en el temps. Aquest origen és el moment de la creació.
Déu, de la mateixa manera que va crear el món del no-res, crea les distintes espècies. Els actuals animals són descendents dels creats per Déu i es mantenen, en els seus trets específics, invariables en el temps.
Déu crea l’ésser humà com un ésser especial perquè el crea a la seva imatge i semblança. A més li reserva un lloc destacat i rellevant: l’ésser humà és el centre de la seva obra i ha posat la natura al seu servei.
El creacionisme, adoptant un model d’explicació mític basat en la revelació, parteix de la interpretació literal del primer llibre de la Bíblia, el Gènesi.
Els filòsofs cristians com Sant Tomàs d’Aquino (1225-1274) van interpretar la perfecta adaptació al medi dels organismes a través dels seus òrgans específics com una prova evident que darrera d’aquest disseny funcional hi havia el disseny intel·ligent d’un creador omniscient.
3.1.3. Teories evolucionistes. Si bé Aristòtil i Teofarst ja havien fet algunes classificacions d’espècies animals i vegetals, amb el descobriment d’Amèrica i els viatges a terres fins aleshores desconegudes, sorgeix la necessitat de revisar les seves classificacions, segons la forma i les similituds en les estructures dels seus organismes.
A partir del segle XVIII es plantegen les diferents teories evolucionistes:
1. Teoria de l’adaptació. Defensada per Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829). La natura pareix descrita com un tot continu en el qual, a l’origen, les plantes i els animals sorgeixen per generació espontània de l matèria inanimada. Així es formen dues línies evolutives en les quals els canvis que es produeixen porten a poc a poc a un progrés en els organismes d’éssers simples a éssers cada vegada més complexos. Així, segons Lamarck, en els éssers vius hi ha una tendència cap al perfeccionament.
El mecanisme fonamental és la necessitat que tenen els organismes d’adaptar-se al medi en el qual es mouen mitjançant el desenvolupament dels òrgans adequats. La seva teoria s’explica a patir de dues lleis:
a) Llei de l’ús i desús dels òrgans, és a dir, “la funció crea l’òrgan”. Si un animal, per la necessitat d’adaptar-se al medi, utilitza freqüentment un òrgan, aquest és fortifica i s’engrandeix. Pot, inclús, generar un nou òrgan. En canvi, si no l’utilitza, aquest òrgan es debilita i pot arribar a desaparèixer.
b) Llei de la transmissió hereditària dels caràcters adquirits. Tot el que la natura fa guanyar o perdre als individus per la influència del medi es conserva a través de les generacions, és a dir, s’hereta. Afegia la condició que aquests canvis havien de ser presents en els dos progenitors. Avui per les lleis de Mendel sobre l’herència, sabem que no és certa.
D’aquesta manera les espècies ja no són quelcom fix i immutable, sinó que poden variar i originar noves espècies (evolucionisme). La vida procedeix d’un origen comú que es diversifica indefinidament i produeix ne manera constant noves formes, noves espècies, que al seu torn donaran origen a d’altres de diferents.
2. Teoria de la selecció natural. Desenvolupada per Charles Darwin (1809-1882) en el seu llibre “L’origen de les espècies”, presenta dues afirmacions fonamentals:
a) Les espècies deriven una de les altres per selecció natural. Això implicava que, per explicar la seva diversitat, no calia recórrer a un creador, la qual cosa va provocar la reacció adversa de l’Església. Aquesta oposició no es donava tant per introduir l’origen evolutiu dels éssers com perquè excloïa Déu en l’explicació de l’adaptació dels organismes (concepció que sota el nom de disseny funcional o intel·ligent havia servit com a argument en algunes proves de l’existència de Déu).
b) L’ésser humà també és resultat d’aquest procés evolutiu. Proclamar l’origen animal de l’ésser humà, com una espècie més dins del procés evolutiu, el resitua i el fa intel·ligible en desvincular-lo de tota transcendència. Deixa d’ocupar el lloc privilegiat dins el conjunt de la natura que li assignava el cristianisme i la supremacia que se li concedia per damunt de la resta dels animals.
El procés evolutiu s’explica a partir de dues idees:
a) La lluita per l’existència. Influït per les doctrines de l’economista i demògraf T.R. Malthus (1766-1834), Darwin constata que la velocitat a la qual es multipliquen els animals és major que la velocitat a la qual es produeixen els seus mitjans de subsistència. Això porta a una lluita per l’existència que els animals, a més de lluitar contra les condicions que els imposa el medi per sobreviure, entren en competència entre si i també amb les altres espècies per assolir aquets mitjans.
b) La supervivència del més apte. Encara que no és capaç d’explicar el perquè, Darwin constata que existeix una variabilitat dins dels individus de cada espècie. Uns tenen unes característiques que els fan més aptes per poder adaptar-se a les circumstàncies del medi e un determinat moment, mentre que d’altres no les tenen. Aquells que les posseeixen, en la competència que es dóna per l’existència, tindran més possibilitats de sobreviure i reproduir-se de manera que deixaran individus amb les mateixes característiques. Això és el que es coneix com a selecció natural. Malgrat que de vegades s’ha identificat com la supervivència del més fort, en realitat és la dels més aptes, ja que només aconsegueixen sobreviure aquells que tenen cert avantatge adaptatiu davant la resta o enfront a d’altres espècies. Que una característica sigui o no sigui un avantatge adaptatiu depèn del medi concret.
3. Evolucionisme cristià. Teilhard de Chardin (1881-1955) en el segle XX va intentar conciliar les teories evolucionistes amb el cristianisme (que fins aleshores havien estat condemnades). La seva forma d’entendre l’evolucionisme és partint de la creació i dotant-lo d’una intencionalitat o sentit: l’aparició de l’ésser humà. Atès que aquest és el fi de la creació, torna a ocupar un lloc central en la natura.
Malgrat que actualment algunes minories fonamentalistes als Estat Units neguin i s’oposin a la teoria de l’evolució, la teoria de Chardin ens mostra que no té perquè haver-hi contradicció entre creació i evolució.
4. Teoria sintètica de l’evolució. És la que actualment es considera la teoria millor fonamentada i completa. Desenvolupada per Theodor Dobzhansky (1900-1975), Erns Mayr (1904-2005) i George G. Simpson (1902-1984) fa una síntesi de les teories de Darwin amb la genètica moderna. També té en compte les últimes aportacions d’altres ciències com la paleontologia, la biologia molecular, la zoologia, la botànica i la geologia.
Explica el procés evolutiu a partir de dos mecanismes:
a) La variabilitat genètica. L’aparició d’individus amb característiques noves s’explica a partir de la recombinació genètica i les mutacions que creen combinacions noves de les heretades dels progenitors. En la recombinació genètica es combina el material genètic que aporta cada un dels progenitors, de manera que el nou ésser rep els trets de l’un o de l’altre segons les lleis de Mendel. Les mutacions són petits canvis en l’estructura d’un gen que són permanents i hereditaris. Solen ser causats per radiacions d’origen divers o per agnets químics. Aquestes mutacions provoquen l’aparició de caràcters nous en la descendència. Per exemple: un nou color o forma en els pètals d’una flor.
b) La selecció natural. Que actua sobre aquesta variabilitat, seleccionant aquells individus que puguin tenir una característica nova que segons el medi resulti un avantatge adaptatiu. El sorgiment d’una nova espècie seria un procés d’acumulació de mutacions avantatjoses determinades per selecció natural, que faria que una espècie s’anés transformant en una altra de diferent i millor adaptada.
Un altre dels mecanismes que poden incidir en un procés d’especiació o diferenciació d’espècies és l’aïllament entre grups d’una mateixa espècie. Pot ser resultat de migracions, barreres geogràfiques, canvis climàtics o fenòmens biològics i fa que alguns individus aïllats, seguint el seu propi procés adaptatiu es medis amb exigències diferents, acabin evolucionant fins al punt de convertir-se en espècies diferents
3.2. La capacitat d’adaptació.
Sabem que la vida es va originar a la Terra fa uns 3.500 milions d’anys; que els primers animals vertebrats van sorgir fa uns 500 milions d’anys i els primers mamífers fa uns 200 milions d’anys. Si tenim en compte que els primers homínids van aparèixer fa 5milions d’anys i que la subespècie de la qual formem part no té més de 40.000 anys ens adonarem que els humans som uns nouvinguts de darrera hora al planeta.
Els científics calculen que fa entre cinc i set milions d’anys un canvi climàtic va desforestar grans zones boscoses d’Àfrica central i oriental convertint-les en una sabana. Aquest canvi va suposar un veritable repte ecològic per a nombroses espècies entre les quals es trobaven els nostres ancestres.
Obligats a adaptar-se al nou paisatge es produeix un canvi alimentari i una dieta omnívora va multiplicar les possibilitats de supervivència en tots els ambients.
En un medi de camp obert la selecció natural degué afavorir aquells primats més ben adaptats a la locomoció terrestre. En efecte, el bipedisme permet exercir un major control de l’entorn circumdant alhora que deixa lliure les extremitats superiors. Aquest alliberament de les mans és bàsic per a la manipulació i fabricació d’eines. Es produeix així una interacció mà-cervell que es troba a la base del desenvolupament encefàlic de les successives espècies d’homínids.
La creixent encefalització contribueix al desenvolupament de la intel·ligència, el llenguatge i la socialització. Dels crits i gestos espontanis passem al llenguatge articulat; dels contactes esporàdics presidits pel conflicte passem a complexes organitzacions socials. D’una existència sotmesa a la natura, passem a una vida on la previsió i la planificació resulten bàsiques.
A mesura que les tasques augmentaven en nombre i complexitat es feia necessari que el cervell humà incrementés la seva capacitat d’adaptació. I això només és possible si el cervell madura lentament i conserva una plasticitat que permet aprendre contínuament de les situacions noves. D’aquesta característica en diem neotènia i és la responsable de la nostra gran capacitat d’adaptació.
3.3. D’home a humà: hominització & humanització.
En aquest recorregut general per l’evolució, hem anat assistint a un conjunt de transformacions successives que, a partir dels homínids, culminen en l’Homo sapiens. Aquestes transformacions es produeixen en dos àmbits: en la configuració de l’organisme i en l’àmbit de les formes de vida.
En l’organisme es produïren transformacions de caràcter anatòmic i fisiològic que s’han incorporat definitivament al patrimoni genètic de l’espècie humana: el perfeccionament del bipedisme, el desenvolupament dels dispositius anatòmics i fisiològics adequats per a la fonació, l’hiperdesenvolupament del cervell i la prolongació del procés de maduració. El procés d’hominització consisteix en aquests canvis.
Aquestes transformacions afecten fonamentalment les relacions amb el medi, les relacions amb el congèneres i la comunicació. Tots aquests canvis en la manera de viure i en el comportament pertanyen a l’àmbit de la cultura. El sorgiment i el desenvolupament de la cultura constitueixen el procés d’humanització.
Es tracta de dos processos interdependents que s’influeixen mútuament. Sense hominització no hi ha humanització possible. Sense humanització no seriem res més que primats bípedes. Esdevenim humans perquè la nostra constitució biològica evoluciona fins a fer possible un cervell flexible capaç de pensar, parlar i planificar.
Biològicament som primats evolucionats amb un alt grau de parentiu amb els altres grans simis actuals. Culturalment, però, ens trobem molt lluny de tots ells. Així doncs, el gran salt és el que ens porta de la biologia a la cultura. Amb aquesta darrera, l’evolució experimenta una acceleració vertiginosa i, més important encara, passa a dependre en bona mesura de les nostres decisions i no de l’atzar de les mutacions genètiques.
3.4. L’estructura del psiquisme humà.
L’ésser humà accedeix al món gràcies a les seves condicions físiques (els sentits) i a les facultats psíquiques o mentals que permeten que captem, conservem i reproduïm la realitat (percepció, memòria, imaginació, sentiments i intel·ligència ).
La percepció fa possible el coneixement dels objectes de l’entorn. L’ésser humà està obert al món gràcies als sentits, per mitjà dels quals li arriben els missatges del propi organisme i del món exterior. Aquests missatges no els capta com un eixam d’estímuls puntuals aïllats, sinó de manera global i organitzada.
Els òrgans dels sentits són bombardejats per molts estímuls, però afortunadament l’ésser humà no els capta tots, percep únicament els que li són necessaris.
La memòria és la capacitat que permet l’evocació del passat en tant que passat. Fa la funció psíquica de conservar i reproduir estats de la consciència passats que són reconeguts pel subjecte com a anteriors.
Gràcies a la memòria, a la possibilitat de relacionar el passat amb el present, la vida psíquica té cohesió, està unificada. Així, l’experiència ens permet d’orientar-nos.
La imaginació ens possibilita pensar més enllà de la realitat donada. En lloc de captar els objectes, com fa la percepció, o de retenir-los o evocar-los, com fa la memòria, la imaginació els crea.
La imaginació permet associar les imatges percebudes amb formes noves i originals. Gràcies a aquesta capacitat, podem crear realitats que mai no podrien ser percebudes amb els sentits, que només es poden recrear en la ment.
Aquest aspecte creatiu representa la possibilitat de progressar culturalment per mitjà de les ciències i les arts.
Els sentiments són estats d’ànim, estats emotius que impregnen la vida psíquica.
Aquests sentiments se’ns presenten com estats afectius estables, unes vegades, violents, altres. Parlem d’emocions quan aquests estats desequilibren lleugerament el nostre psiquisme: una cançó, un record, etc. Parlem de passions quan aquests sentiments violenten el nostre psiquisme, amb tal intensitat que arriben a la irracionalitat, és a dir, l’ésser humà no els pot controlar ni dominar: un amor, un hobby, etc.
Els sentiments repercuteixen en reaccions orgàniques visibles: les llàgrimes, la pell de gallina, els pèls de punta, fins l’autoagressió.
La intel·ligència és la facultat d’adaptació que permet l’ésser humà adequar-se al món de manera flexible i variada, tant en el terreny de la praxis (activitat transformadora i productiva) com en el de la techné (producció d’eines i artefactes) i en el de la theoria (coneixement especulatiu, teòric).
L’activitat intel·ligent és la pròpiament humana, la que permet respondre correctament a una situació plantejada: comprenem i descobrim relacions, comprenem la natura i som capaços d’inventar, de resoldre problemes.
La intel·ligència ens allibera de la subjecció de l’herència i a les respostes innates. En aquest fet rau la seva grandesa i a la vegada el seu infortuni. Ser més intel·ligents ens pot fer més lliures, però també ens pot convertir en éssers inhumans. Com diu Rubem Alves: “Els homes hem inventat la música de càmera i la càmera de gas”.
3.5. El llenguatge i la comprensió del món.
No hi ha fòssils lingüístics que ajudin a reconstruir el procés d’adquisició de la capacitat lingüística perquè la majoria dels òrgans involucrats en la parla no fossilitzen. Els motlles dels avantpassats humans no aclareixen gran cosa sobre l’organització cerebral; és encara més improbable saber l’evolució de la laringe pel que fa a l’emissió de veu.
Una manifestació fonamental de la capacitat simbòlica és el llenguatge articulat. Gràcies al llenguatge, l’ésser humà és capaç de fer generalitzacions i abstraccions, i de referir-se a realitats passades, futures o imaginàries. Els animals, tot i que poden emetre i entendre signes que expressen emocions bàsiques, com ara dolor,, alegria, temor, rebuig, atracció, no poden expressar realitats més complexes, com instruccions, teories, regles o valoracions. L’ésser humà, en canvi, per mitjà del llenguatge, sí que pot fer-ho. Així doncs, per a molts pensadors el llenguatge suposa una diferència qualitativa; és a dir, un tret específicament humà.
Una mutació genètica; un increment progressiu de la intel·ligència general que afavoriria l’aparició i el creixement de la capacitat simbòlica i lingüística; i la generalització de senyals gestuals s’anirien combinant gradualment amb els senyals vocals; sense excloure’n les unes a les altres, intenta explicar l’origen del llenguatge.
Quan conec una paraula nova no vol dir que sàpiga més coses sobre l’objecte o la persona que anomena, però em permet processar la informació i disposar-ne per comparar-la, definir-la, etc.
El coneixement és un producte comunitari i social que es realitza des de les possibilitats i les estructures que ofereix la pròpia llengua. Per aquesta raó, és pot dir que la llengua imposa un ordre al món percebut. El llenguatge porta a terme una activitat fragmentadora i categoritzadora de la realitat per fer-la expressable mitjançant símbols.
El llenguatge és tan necessari per a la construcció i la perpetuació de la intel·ligència i del pensament, per al desenvolupament de la cultura i per a la pervivència de la consciència dels éssers humans, que és consubstancial a la natura humana, de tal manera que es pot dir que el llenguatge ha fet que l’ésser humà fos ésser humà.
La comprensió dels textos va més enllà de les paraules i les frases. Cal la interrelació de tots els elements per tal de donar sentit al text; cal que el qui escolta tingui capacitat de relacionar. La comprensió significa construir una representació mental d’allò que se’ns comunica mitjançant la paraula. Aquesta representació també és una interpretació del missatge rebut.
La interrelació significa que, quan escoltem algú que ens parla o quan llegim un text, posem en funcionament aquells mecanismes mentals pels quals relacionem causes i efectes i els diversos conceptes que se’ns comuniquen. Activem la nostra percepció del temps per tal d’entendre si allò que es diu està relacionat a,b el passat, el present o el futur, i activem els coneixements previs que tenim a la memòria, els quals ens permeten acabar de comprendre allò que llegim o escoltem.
3.6. Racionalitat i raonabilitat.
Una persona racional és aquella que té la capacitat intel·lectual i lingüística pròpia de l’espècie humana.
La racionalitat pressuposa l’ús de la raó; però, si bé aquest ús és necessari, no és suficient perquè la racionalitat no és només una facultat, sinó també un mètode, una manera de fer.
L’aplicació del mètode racional pressuposa certes facultats que són atribuïbles a la raó:
* Una facultat d’ordre: aquella que introdueix unitat i coherència en el caos dels nostres instints i de les nostres tendències. Aquest ordre és la condició bàsica per aconseguir una certa harmonia interior i acostar-nos a l’ideal antic de persona sàvia.
* Una facultat d’universalització i d’imparcialitat: aquella que ens capacita per elaborar uns valors universals i afavoreix l’objectivitat i la imparcialitat dels judicis, que així deixen de ser egoistes i exclusivament personals.
* Una facultat de clarificació: aquella que possibilita un pensament clar en oposició al pensament confús.
El mètode racional, a grans trets, és aquell que estableix la lògica: la relació entre unes proposicions formalment correctes, tant en l’enunciat com en el lligam entre elles, de les quals s’infereix correctament una conclusió que serà teòrica. Aquesta conclusió o pensament resultant serà racional, però això no vol dir que sigui raonable, ja que el terme raonable té un sentit més restringit que el terme racional. Els éssers humans som racionals per naixença, però la raonabilitat és una conquesta.
Podem afirmar que tots els humans som racionals, però no sembla tan clar que tots siguem raonables.
El pensament raonable va més enllà de la lògica i se situa en el nivell dels valors. A més, implica selecció i tria de valors. És un tipus de pensament diferent del racional, que, com hem vist, queda en l’àmbit teòric. Raonable designa una idea popular i pràctica de la raó.
Quan s’aplica a l’acció, raonable, significa alguna cosa més que dotat de raó: vol dir que veu els problemes des del punt de vista d’una altra persona, calcula la relació entre els mitjans i els fins, descobreix quines persones quedarien afectades per les conseqüències, etc.
Un acte raonable és un acte que es pot explicar per la raó, és a dir, racional, però és també un acte just, savi i prudent. Per tant, raonable té un sentit més moral que no pas psicològic o intel·lectual.
3.7. Un ésser transcendent.
ACTIVITATS
A) Temes de debat filosòfic:
B) Jocs de mans:
C) Dinàmica de grups:
D) Articles:
E) Pel·lícula: A la recerca del foc
F) Llibres:
* Eudald Carbonell i Robert Sala. Encara no som humans. Ed. Empúries. Barcelona, 2002
* Antoni Matabosch (ed.). Els orígens. Ed. Cruïlla. Barcelona, 1998
TEMA 4
L’ÉSSER HUMÀ, ÉSSER SOCIAL.
A la majoria de les espècies animals, els individus desenvolupen la part de les seves activitats de manera aïllada, en solitari.
De les societats animals, una de les que té major sociabilitat és de dels primats. Els estudis de la primatòloga Jane Goodall ha permès conèixer que els ximpanzés tenen una gran capacitat de relació social i, malgrat que són individualistes, formen grups constituïts per diversos mascles, femelles i cries, i amb una zona d’influència respectada pels altres grups. Tenen una organització jeràrquica amb reconeixement de rang –un individu inclinarà el cap quan un altre de rang superior se li apropi. El líder és un mascle dominant, que és que guia el grup. Diversos grups de ximpanzés d’una mateixa població cooperen quan es tracta de caçar animals grans.
Que l’ésser humà viu integrat en grups socials i que en depèn inevitablement i d’una manera fonamental, és una cosa que és a la vista. Per aquesta raó hem d’establir una reflexió sobre l’origen i l’explicació d’un fet com aquest.
Ja en el segle IV aC, Aristòtil definia l’ésser humà com a animal polític, tot volent assenyalar que necessita viure en una “polis”, és a dir, en una societat organitzada.
4.1. Animal social.
Quan s’examina el perquè del caràcter social de l’espècie humana, cal fer referència al caràcter d’animal incomplet o prematur de l’individu humà. L’ésser humà neix amb un desenvolupament físic i intel·lectual que fa que no estigui , en el moment del seu naixement, preparat per sobreviure. Aquesta indefensió és el que fa durant els primers anys molt dependent. D’una banda la dependència de parentiu, que li facilitarà principalment la nutrició i uns primers aprenentatges; de l’altra, la dependència de grup, que l’ajudarà complementàriament en la seva formació fins a assolir la maduresa necessària per a l’etapa adulta.
Naixem pertanyent a grups socials determinats: família, barri, poble, nació, etc., i adquirim un identitat social a la vegada que adquirim una identitat individual. La identitat personal ens permet mantenir-nos com a persones ´niques i singulars, mentre que la identitat social ens permet mantenir uns valors compartits amb altres persones.
Estem tan acostumats a menjar en forquilla o a cordar-nos les sabates que ens semblen accions plenament naturals. Són naturals en el sentit que són habituals i, per tant, no tenen per a nosaltres res d’estrany o excepcional. Tanmateix, no poden ser considerades naturals en el sentit que siguin accions inherents a la nostra naturalesa biològica, com ho són en canvi accions necessàries per a la nostra manera de ser (menjar o dormir). Això queda plenament confirmat pel fet que en altres cultures, cordar-se les sabates o fer servir la forquilla es poden percebre com a esdeveniments sorprenents, curiosos i sense significat.
Amb la creença en la sociabilitat humana, podria ocórrer una cosa semblant. Estem tan acostumats a viure en societat, a compartir la vida amb els altres, que hi veiem l’efecte d’una tendència natural en nosaltres. Però, i si ens equivoquéssim?, i si es tractés d’un fenomen accidental i causal en comptes de natural? En tant que ésser biològic, l’ésser humà posseeix una sèrie de característiques que ens inclinen a respondre negativament a aquesta pregunta i admetre la sociabilitat de l’espècie humana.
Indeterminació instintiva. Pràcticament tots els animals posseeixen una determinació instintiva molt completa que funciona com a mecanisme de reacció i adaptació enfront de la realitat. A l’ésser humà, en canvi, li manca, en gran mesura, una pauta automàtica similar.
Llarg període d’immaduresa. En la majoria de les espècies animals, els cadells tarden relativament poc temps a fer-se adults i autosuficients. El nen humà està completament indefens i es manté d’aquesta manera durant molt de temps.
Inexistència de qualitats físiques destacables. És possible afirmar que cada espècie animal té una qualitat física que afavoreix la seva supervivència; per exemple, la velocitat en les gaseles. En el sentit que acabem de veure, l’ésser humà no posseeix trets que el facin destacar físicament respecte d’altres animals.
4.2. La socialització.
Cada grup intenta mantenir, fins i tot perpetuar, el seu estil de vida imposant-lo a les generacions més joves mitjançant el que es denomina procés de socialització.
Segons Salvador Giner: La socialització és un procés mitjançant el qual l’individu és absorbit per la cultura de la seva societat i incorporat a aquesta com a membre constituent. Fonamentalment, la socialització consisteix en un aprenentatge; l’individu aprèn a adaptar-se als seus grups i a apropiar-se del llenguatge les normes, les imatges i els valors.
Es tracta d’un procés d’aprenentatge de conducta, com també d’idees i de creences que al capdavall s’han de plasmar en conducta. Com a procés és permanent, car dura tota la vida de l’individu i és perpetu en la societat.
La socialització és particularment intensa durant els primers anys de vida d’una persona. Durant la infància és quan més clara es veu la natura de la socialització, la qual cosa és, com a aprenentatge, un procés d’interiorització normativa, imaginativa i valorativa.
L’individu adult, únic, que en sorgirà més tard, dependrà en gran mesura de la mena de socialització que rebi el nadó. Aquesta hi desenvoluparà certes possibilitats, mes també imposarà inhibicions i renúncies. Tot dependrà no sols de l’estructura del grup al si del qual creixi el nen, sinó de la cultura que li sigui transmesa.
Té la funció d’integrar i adaptar l’individu a la societat en la qual viu, fent que assimili la seva cultura amb la transmissió d’un conjunt d’habilitats, coneixements i creences; i amb la interiorització de les formes de pensar, valorar i comportar-se.
Es realitza a través dels denominats agents de socialització, dels quals distingim dos moments:
La socialització primària. Té l’objectiu d’introduir el subjecte en la societat en què viu, desenvolupa la seva identitat i es constitueix com a persona.
Es desenvolupa en la infantesa i els agents que hi intervenen són:
- La família, que actua com a primer i principal agent socialitzador. Aquesta va perfilant la personalitat de l’individu segons els seus valors i la seva imatge del món. Alhora li transmet una actitud davant l’ordre social en el qual viu de més o menys acceptació. La interiorització de les normes i valors es fa de manera emocional, sense deliberació prèvia seguint els mecanismes de pressió, imitació i recompensa.
- L’escola és fonamental en la transmissió de coneixements, actiuds i
valors. No obstant això, el seu poder d’influència s’ha reduït considerablement a causa de la disminució del reconeixement social de la seva labor i l’omnipresència dels mitjans de comunicació que promouen valors totalment contraposats.
- Els grups d’afins o amics en els quals existeix també una relació afectiva i són importants perquè afavoreixen la interiorització dels rols de grups. Adquireixen rellevància especial en l’adolescència, ja que comencen a ser grups escollits, en els quals l’individu es troba en un pla d’igualtat i on pot ser més espontani i tenir més iniciativa. En aquesta edat poden arribar a tenir més pes que la família.
- Els mass media o mitjans de comunicació de masses com la televisió, internet, la ràdio, el cinema, la premsa, la música, la publicitat... Presenten els seus continguts com si fossin un simple entreteniment, cosa que els fa més subtils en la seva implementació i més impermeables a la crítica. Però tenen una influència capdal ja que transmeten valors i models de conducta. La televisió i la publicitat –per obtenir més audiència o més vendes- intenten evitar el judici crític incidint en l’àmbit més emocional i irracional de les persones.
El joc té un paper molt important en aquest procés: emportat per la seva tendència a jugar, el nen juga a ser fill, germà, etc., tot ajustant-se a allò que s’espera d’ell. Però el que comença essent un joc, acaba essent un mode d’identificació dintre del seu grup: acaba identificant-se amb el paper que se li atribueix segona la seva posició en el grup familiar. Així ja es pot definir davant dels altres: pren consciència de si mateix.
El procés de socialització primària no és únicament cognoscitiu o intel·lectual, sinó que té una gran càrrega emocional.
La socialització secundària. Es produeix quan l’individu, per la seva edat, té una certa autonomia en la societat. Aleshores comença a relacionar-se amb grups o institucions que ell mateix escull i en els quals decideix integrar-se. En aquest tipus de socialització la càrrega emocional sol ser menor. Els agents socialitzadors són les diferents institucions polítiques (els partits polítics, les associacions no governamentals, l’Estat), religioses (les esglésies, associacions de base,etc.) culturals (les associacions culturals i esportives), educatives (la universitat, els centres de formació permanent,etc.) o econòmiques (el treball, els sindicats).
D’aquesta manera, mentre les persones són socialitzades progressivament, al seu torn, es converteixen en agents socialitzadors que col·laboren en el manteniment d’aquesta cultura i aquest ordre social.
La socialització no és un procés que es realitzi de manera uniforme, seguint els mateixos patrons en tots els individus que formen part de la societat. Se socialitza seguint models diferents segons la classe social, el gènere o la regió en què es viu. El que és comú és l’objectiu que les persones s’identifiquin i s’integrin en el grup en el qual creixen. D’aquesta manera en la societat es perpetuen desigualtats, discriminacions o privilegis que són reproduïts socialment.
Cada generació intenta inculcar en la que vindrà després el mateix model social perquè el mantingui, però aquest reproducció mai no és exactament igual. Va variant en el temps perquè les circumstàncies van canviant i sempre hi ha persones que de forma crítica posen en qüestió els models culturals i socials heretats o esdeveniments històrics revolucionaris que capgiren els valors imperants.
En aquest procés de maduració poden aparèixer crisis de creixement. Algunes es produeixen després de la socialització primària, quan el subjecte reconeix que el món dels pares no és l’únic que existeix, sinó que hi ha altres perspectives diferents. Això sol conduir l’individu a plantejar-se problemes de coherència personal i d’identificació. De totes maneres, caldrien crisis molt fortes per desintegrar la realitat interioritzada en la primera infància. Normalment, la socialització secundària no destrueix el passat, sinó que construeix a partir d’aquest.
|
|
SOCIALITZACIÓ PRIMÀRIA
|
SOCIALITZACIÓ SECUNDÀRIA
|
|
Etapa
|
Infantesa: primers anys de vida.
|
No és exclusiva d’una etapa concreta de la vida; de fet, es dóna durant tota la vida.
|
|
Característiques
|
*Adquisició de pautes i costums del grup social.
* S’afavoreix i es potencia mitjançant vincles afectius amb familiars, amis, companys,...
* No existeix deliberació ni consciència d’aquest procés.
* Del seu èxit en depèn la formació integral de la persona i la seva correcta adaptació a l’entorn.
* Les interferències o els desajustos en aquest procés poden tenir conseqüències irreversibles.
|
* Readaptació a canvis en l’entorn o a noves circumstàncies.
* Respon tant a relacions afectives com a interessos d’altres tipus.
* Es pot produir de forma conscient,intencionada,voluntària.
* És una socialització menys intensa: en realitat,es tracta d’un reajustament de les pautes i creences adquirides en la socialització primària.
* És més fàcil si la primària ha estat efectiva.
|
|
Exemples
|
*Adquisició del llenguatge.
*Respecte pels costums socials.
*Assimilació de normes i valors.
|
*Reajustament de la nostra conducta als costums de la nova escola.
*Assimilació de normes i valors d’un entorn nou (nova empresa).
|
|
Mecanismes
|
*Imitació
*Concessió de premis i càstigs.
|
* Els mateixos que la socialització primària, més la comunicació i transmissió explícita.
|
4.3. L’estructura social.
4.3.1. El grup social.
Un grup social es pot definir com un conjunt d’individus entre els quals hi ha relacions regulars i definides, que fan un esforç unitari per assolir un fi comú.
Un grup social té una estructura i una organització, i una base psicològica constituïda per la consciència dels seus membres: cadascuna de les persones que el formen és conscient del grup i dels seus símbols.
Tots nosaltres pertanyem a molts grups socials: tenimuna família i una colla d’amics o amigues; formem part d’una comunitat religiosa, ètnica o social; estem afiliats a un partit o a un sindicat, col·laborem amb associacions esportives, professionals, etc.
Un grup és una reunió de persones que es troben en situació d’integració mútua. Pot ser molt variable: de dos individus o d’abast nacional. Els seus membres tenen consciència de pertànyer al grup. Els grups impliquen també subgrups. Tots els grups es poden integrar en d’altres i, alhora, es poden dibidir en grups més reduïts. El conjunt de grups que els aplega tots i que no és subgrup de cap altre grup és el que anomenem societat.
Col·lectius com ara les dones, el veïnat d’una escala, els treballadors d’una empresa també es constitueixen en grup quan s’uneixen amb clara voluntat de formar entitats per defensar els seus interessos. Com es veu, els límits entre el simple grup o col·lectiu i el grup social no sempre és del tot clara.
La consciència de formar part del grup genera uns efectes positius envers els membres que l’integren.
4.3.2. Grups primaris i grups secundaris.
Les formes més elementals de relació humana són les formes primàries o comunitats, i les més complexes són les secundàries o associacions.
Els grups primaris es caracteritzen pels vincles territorials i de convivència, o bé per una afinitat de conviccions ideològiques. Es basen en el sentiment, ja que les persones que els formen es coneixen i es tracten personalment, participen d’una mateixa vida privada o la comparteixen.
Són d’un nombre d’individus reduït i amb un fort sentiment d’identificació col·lectiva. El contacte personal entre els seus membres afavoreix el naixement de sentiments d’identificació recíproca. La identificació s’expressa en un sentiment de “nosaltres”, enfront dels estranys al grup.
Aquest grups primaris els trobem en tres formes:
En comunitat de sang (família, parents, clan, tribu,...d’origen biològic), en comunitat de lloc (poble, veïnatge, barri) i en comunitat d’esperit establert per l’amistat, la concòrdia i una certa unitat ideològica o de sentiments (grups polítics o religiosos).
Es grups secundaris o associacions tenen com a objectiu comú l’interès. El tracte i el coneixement entre els individus d’una institució bancària, un partit polític, etc., és impersonal, però en comparteixen part de la vida pública. Les associacions són grups que es formen per assolir propòsits específics per mitjà d’u sistema de normes que determinen el paper i la conducta de cada individu. Les relacions entre els seus membres són de caràcter instrumental.
Són formacions àmplies i sovint estan mediatitzades per relacions de caràcter jurídic.
En definitiva estem parlant d’institucions que regulen aspectes importants de la vida individual que proposa unes pautes de conducta perdurables en el temps, obeïdes per una majoria i protegides per sancions socials i legals.
4.3.3. Estatus i rols.
La vida social consisteix en un activitat que anomenem acció social. Aquesta acció només es dóna en els grups i entre grups. Aquests grups són col·lectivitats internament diferenciades.
Les formes més elementals d’aquesta diferència interna són les posicions que ocupen els distints individus en els grups. Una posició social té dos aspectes fonamentals: l’estatus i el rol. Qui pertany a un grup social hi té un espai determinat, hi desenvolupa un paper.
L’estatus és la posició social ocupada per l’individu en els grups als quals pertany; així, amb relació a la capacitat econòmica o nivell de benestar material, es pot parlar d’una “bona o mala posició social”.
És el nivell social que s’exterioritza en la manera de vestir i de parlar, la feina, el sou, etc.
A cada estatus l i correspon un repertori de pautes i normes de comportament que defineixen el tipus de persona. Aquest conjunt de pautes de comportament associades a un estatus s’anomena rol o paper.
El concepte de rol social, anàleg als papers d’una obra teatral, indica la conducta assignada al propi estatus. Dins de cada estatus, l’individu té un rol un paper, és a dir, uns deures que provenen d’una posició determinada. Un rols és el conjunt d’activitats normatives realitzades per un subjecte: el rol de metge o metgessa, de pare o mare,.. Tothom tenim un conjunt de rols.
Rol i estatus són interdependents, com les dues cares d’una mateixa moneda; aquests dos elements fonamenten en gran mesura la nostra identitat social, o sigui, allò que els altres reconeixen en nosaltres.
Hi ha rols i estatus socialment oposats, com ara lladre i policia, jutge i reu. En casos així, mai no se’ns reconeixerien alhora rols i estatus incompatibles i la nostra identitat personal se’n ressentiria, en la mesura que és producte de la identitat social.
4.3.4. Les classes socials.
L’estatus individual origina l’estatus socialment institucionalitzat: la classe social.
Antigament, la separació de les persones en funció d’estatus i de rols tenia com a base el sistema esclavista, que dividia els éssers humans en lliures i esclaus. A l’edat mitjana apareix l’organització feudal, que donarà peu al naixement d’una classe social basa en els gremis, és a dir, l’especialització del treball i nova base econòmica de la societat renaixentista. Amb la industrialització del mercat apareixerà la societat capitalista.
L’evolució a altres indrets del món no segueix el ritme històric d’occident. A l’Índia subsisteix el sistema de castes; als països quasifeudals els estrats es confonen amb els estaments; a l’Àfrica trobem organitzacions més tribals; al món àrab, amb xeics o senyors de la guerra. Nosaltres ens centrarem en els nostre sistema classista basat en l’economia, malgrat no solament ella justifiqui la nostra estratificació social, és el factor més important per determinar la classe d’un individu. En altres societat pot ser el nombre de dones esposades o el bestiar que posseeixes.
Fem esment a Karl Marx, per qui la història de la humanitat és la lluita de classes, que en el món industrial es concreta en l’enfrontament de dues classes antagòniques: la burgesia, classe que posseeix el capital i els mitjans de producció; i el proletariat, classe que només posseeix la pròpia força del treball. La burgesia es garanteix el domini de la societat a través de les institucions polítiques, religioses, filosòfiques que legitimen l’ordre existent.
Però la revolució comunista no ha estat la solució per a superar les diferències socials, ni dels individus ni dels grups. Amb la caiguda del mur de Berlin, es van difuminant les utopies marxistes i els països comunistes es van incorporant al mercat capitalista.
El criteri pes especificar quantes classes hi ha no és ben clar, però la major part dels sociòlegs estarien d’acord a reconèixer l’existència d’una classe social alta posseïdora dels mitjans de producció, dels mass media i de la banca;
La globalització i la mundialització del mercat econòmic, junt amb la tecnologia, estan creant unes noves formes de relacions personals, laborals i socials, que en aquests moments podem intuir i pronosticar de com ens sembla que els esdeveniments actuals estan marcant el sistema social del segle XX.
4.4. Animal cultural
La majoria d’animals viuen immersos i sotmesos al medi natural; en canvi, l’ésser humà interposa entre ell i la naturalesa un medi nou i artificial: la cultura.
Certament els animals tenen pautes de comportament apreses en comunitat; també parlem de cultures d’animals rudimentàries, en el sentit que, en grups diferents d’una mateixa espècie, hi ha conductes i aprenentatges diversos per solucionar problemes concrets, com la manera d’obtenir aliments. Però la cultura humana és simbòlica, això és, l’aprenentatge cultural humà conté simbolismes fonamentalment convencionals.
4.4.1. La cultura. La sociologia mostra la influència de la col·lectivitat dins de l’ésser humà i com aquesta el vertebra. La desmitificadora explicació sobre la dependència comunitària de l’individu permet entendre la cultura com a pautes de conducta i com a coneixements apresos en una col·lectivitat, que habiliten per conviure-hi.
Originalment la paraula “cultura” significava “cultiu del camp”: aquest sentit es manté al mot compost “agri-cultura”.
La cultura és un conjunt coherent de maneres de fer, de sentir i de pensar que, apreses i compartides per una pluralitat d’humans, en fan una col·lectivitat distinta a les altres i adaptada al món.
Els antropòlegs distingeixen entre cultura material, constituïda per productes materials i artefactes, i el que alguns anomenen cultura mental, de la qual en formen part les creences socials, valors i normes. Per això, quan els antropòlegs descriuen les cultures dels diversos pobles, es refereixen tant a les seves tècniques productives com a les formes d’organització social, creences religioses, codis morals, costums, organitzacions familiars, festes i entreteniments.
Existeixen moltes definicions de cultura, emmarcades en diferents teories, i cadascuna n’accentua un tret o un altre. Així, se la defineix com una classe d’adaptació superior a la biològica, o com el resultat de la tasca històrica dels diversos grups humans, o com un factor d’humanització. És destacable la que descriu la cultura com un sistema de símbols compartits que donen un sentit a la nostra vida, una orientació, una manera de veure el món i d’interpretar la realitat.
Molts estudiosos consideren que els artefactes i els béns no formen part pròpiament de la cultura, sinó que són productes de la cultura. La cultura contindria , més aviat, les regles, els hàbits i els comportaments socials.
Avui, segle XXI, ja definim la cultura amb la informació, no tan sols les instruccions i els coneixements necessaris per a fabricar i utilitzar qualsevol eina, sinó que la informació que ens ha aportat la tecnologia des del camp de la informàtica.
Tot i aquestes discrepàncies, les definicions exposades coincideixen en dos trets essencials de la cultura:
a) Les regles, els hàbits i els comportaments culturals són apresos. Això vol dir que la cultura no es transmet genèticament, no forma part de l’herència biològica de l’espècie. Cada individu ha d’aprendre les pautes culturals de conducta.
D’aquesta manera queda establerta un oposició nítida entre allò natural (que és rebut biològicament, per herència genètica) i allò cultural (que és après).
b) Cada individu aprèn les regles culturals d’altres individus del grup al qual pertany. Per aquesta raó, la cultura és un fet essencialment social. Cada grup social té la seva cultura pròpia i característica.
En cada cultura concreta es pot parlar de subcultures, perquè les persones que participen en ella no la viuen de la mateixa manera. Dins de cada cultura existeixen diferències motivades per l’edat, el nivell econòmic, la classe social, l’origen ètnic, etc. Així, encara que totes les persones visquin en aquesta cultura, aprofiten les seves possibilitats en graus diferents. Per exemple, existeix una cultura urbana i una cultura rural
La contracultura és un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives. Alguns exemples de manifestacions contraculturals són:
- Les tribus urbanes, com els rockers, punkies, skins, hippis, etc. Les formen joves preocupats per descobrir una identitat que ni la família ni la societat els proporcionen. Es reuneixen normalment al voltant d’un ídol o líder i adquireixen un codi d’expressions culturals (argot, roba, música, llocs de reunió,....) que els diferencia dels altres.
- Els grups d’actac social. Cal destacar entre aquests grups les bandes de delinqüents, que constitueixen una forma violenta i directa d’atac al sistema establert i als seus components, la resta d’individus. El caràcter agressiu de l’acte delictiu és típic també d’altres grups d’adolescents que intenten desestabilitzar la societat per crear un nou estat social, transgredint les lleis i fent ús de la violència.
- Els grups socials alternatius responen al buit que moltes persones senten davant un futur incert i un present efímer. Intenten trobar sentit a l’existència per diferents mitjans, com ara sortides del nucli familiar, reunions, activitats, xerrades,... o rebutgen el materialisme social.
Una subcultura es pot radicalitzar i pot donar lloc a una contracultura, és a dir, a un conjunt de plantejaments bàsics incompatibles amb la consciència col·lectiva vigent, sigui perquè hi ha una oposició activa, sigui perquè s’impugnen valors i normes fonamentals. Les contracultures segueixen pertanyent a la societat que volen capgirar i, de fet, sovint la fan canviar. Això passa quan arriben a modificar en part els valors de la majoria de la societat, com ha succeït en els moviments feministes, ecologistes, pacigistes, antimilitaristes, etc.
Aquestes formes contraculturals no sempre persegueixen la creació d’una cultura alternativa, sinó que de vegades constitueixen un vehicle de fugida o una expressió de rebuig i malestar.
4.4.2. La diversitat cultural. Cada cultura i cada societat està sotmesa a transformacions. A les societat animals el canvi és lent i es pot assimilar a l’evolució genètica i biològica. Per conra, les societats humanes es transformen intensament empeses pels canvis culturals i qualsevol avenç pot estendre’s i consolidar-se en una sola generació. No es tracta de canvis inscrits en els gens sinó d’adquisicions incorporades als mems, que són les unitats d’informació i transmissió cultural que componen l’herència cultural.
La forma més extrema de colonització cultural és l’aculturació, que significa la negació de la cultura pròpia. L’aculturació és la substitució d’una identitat cultural per una altra o, el que és el mateix, el procés pel qual les formes de vida, els valors i els patrons de comportament d’una societat dominant reemplacen els de l’altra. L’aculturació comporta una relació desigual de poder o de submissió (miliar, econòmica, religiosa, política, ideològica, lingüística, etc.). La dominació colonial és l’exemple clàssic d’aculturació, ja que imposa llengua, religió, tècniques, institucions, etc.
L’aculturació pot donar lloc a l’assimilació cultural, o sigui, a la desaparició de la identitat cultural originària. Aquesta assimilació és dóna quan l’ètnia o el grup dominant fa adoptar a un altre grup les seves normes, creences i valors, negant-li les que tenia abans.
També es pot parlat d’assimilació cultural en els fenòmens migratoris. En aquest cas, l’assimilació és el procés pel qual la immigració abandona els seus valors i comportaments fins que adopta els de la societat d’acollida i fa culturalment indistingibles els individus d’una o altra procedència.
Davant les cultures diferents a la nostra podem adoptar diverses actituds:
* L’etnocentrisme analitza les cultures de del punt de vista de la pròpia cultura, que es converteix en la mesura de valorar les altres. Aquesta actitud té, com a mínim, dues conseqüències: la falta de comprensió per entendre els qui no comparteixen la manera de viure i la radicalització del sentiment de cohesió amb el propi grup., que fa que els seus membres se sentin superiors als altres i adoptin una actitud paternalista o d’imposició cap als que són diferents. Aquesta actitud entre d’altres és la base de fenòmens com l’imperialisme o la colonització.
L’etnocèntric pot manifestar xenofòbia (odi envers els estrangers), racisme o xovinisme (patriotisme fanàtic) i aporofòbia (rebuig i menyspreu envers els pobres).
* El relativisme cultural proposa analizat les diverses cultures des dels seus propis valors i no des d’una cultura aliena, i recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals.
Aquesta actitud encara té grans limitacions: no promou el diàleg entre les cultures, sinó que defensa que cadascuna es quedi tancada en els seus valors; per la qual cosa és incapaç d’evitar riscos com:
+ El racisme: opinen que la millor manera de preservar les cultures és no barrejar-les, que cadascú es quedi al seu país i visqui segons la seva cultura. Aquest argument justifica la prohibició de l’entrada d’immigrants.
+ La separació entre cultures que es toleren però no tenen interès a establir contacte.
+ L’actitud romàntica d’aquells qui, moguts per l’afany de combatre l’etnocentrisme, exageren els aspectes positius de les cultures diferents de la seva.
+ La paràlisi cultural, provocada per la defensa d’una visió estàtica de les cultures. S’afirma que el més important és conservar les tradicions.
L’interculturalisme parteix del respecte a les altres cultures, però supera les mancances del relativisme cultural perquè propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.
Es proposa reconèixer la naturalesa pluralista de la nostra societat i del nostre món; comprendre la complexitat de la relació entre les diverses cultures; promoure el diàleg entre les cultures; col·laborar en la recerca de respostes als problemes mundials. En definitiva, proposa aprendre a conviure en un món pluralista i entén que la diversitat és una font de riquesa. És l’actitud que hem d’adoptar davant d’aquest fet, perquè s’oposa a la separació i a la marginació i aposta per la integració.
El diàleg entre les cultures és una exigència dels nostres dies, ja que necessitem donar respostes comunes als reptes que es plantegen a tota la humanitat. Un diàleg basat en els drets humans, en els valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat, per construir una civilització mundial amb el diàleg de totes les cultures.
4.5. Realització personal en la societat.
L’ésser humà actua tant en la seva relació amb la natura com en les persones que l’envolen.
Una característica essencial de l’ésser humà és la seva capacitat creadora i creativa, unes vegades empès per la necessitat de sobreviure i adaptar-se al medi natural, inclús modificant aquest medi; i altres pel gust i desig de contemplar la seva obra amb sentit estètic.
4.5.1. L’art: experiència i sentit estètic.
L’art inclou tot el que ha estat creat per l’ésser humà en contraposició a les obres, fets o fenòmens de la naturalesa. La condició de ser feta per l’ésser humà és necessària perquè un objecte sigui nomenat “obra d’art”. Però la teoria estètica s’ocupa d’un tipus d’objectes molt més limitats que el conjunt de “coses festes per l’ésser humà”; tan sols tracta els objectes fets per la persona que es poden contemplar estèticament.
Entenem l’art com a mitjà d’expressió, com a llenguatge per comunicar emocions i idees; i com una realització amb sentit per si mateixa, sense que li calgui relació amb cap significat que no resideixi en l’obra.
L’obra d’art és expressió i signe. Expressió perquè mitjançant certs materials és capaç de comunicar desigs i sentiments de vegades personals, però sovint col·lectius, com a reflex de les preocupacions, les sensibilitats i els problemes de la societat que la crea.
Les condicions que ha d’acomplir una obra d’art són:
- Originar un plaer estètic, una satisfacció més enllà de les que produeixen altres sensacions orgàniques o biològiques.
- Respondre a u na forma estètica satisfactòria o al seu trencament.
Una obra d’art és un productes especial de l’activitat humana, de caràcter universal, ja que des de sempre tots els grups socials han produït objectes que tenen com a valor específic la bellesa.
4.5.2. El treball: realització personal.
El treball entès com a tota activitat corporal i intel·lectual que facilita l’ús o l’adquisició dels mitjans necessaris per al desenvolupament de la pròpia existència. El treball va néixer per satisfer les necessitats més bàsiques.
Les diverses circumstàncies sociopolítiques han fet que les opinions sobre el treball oscil·lessin entre les valoracions més positives i les més negatives. Alguns sectors de la sociologia han vist en el treball una forma de cohesió social, una mena de solidaritat a través del gremi o de la professió. Altres destaquen l’esforç personal, la participació activa en el desenvolupament de la comunitat, el sentiment de sentir-se útil, etc. Són arguments que valoren el treball com una forma d’acció positiva.
Càstig o premi, el treball està lligat a l’ésser humà. És per això que aquest ha estat definit com a Homo faber, és a dir, com a individu que produeix, que fa, que fabrica.
Hem fet un salt en passar de l’Homo faber (l’ésser humà que fa eines i les utilitza per “domesticar” la natura) a l’Homo tecnicus (l’ésser humà que a vegades arriba a “substituir” la natura per generar una “segona natura”).
És evident que les condicions del treball han anat canviant d’acord amb l’evolució de les necessitats econòmiques generals, malgrat que sempre han coexistit formes antigues i modernes de treball.
La ciència i la tecnologia tenen un poder extraordinari en la societat moderna. Els productes de la tecnologia han penetrat profundament en la nostra vida quotidiana condicionant els ritmes i els costums de la vida de l’ésser humà: horaris laborals, noves professions, règims alimentaris, relacions interpersonals, etc., fins a plantejar-se novament el sentit de l’existència humana.
ACTIVITATS
A) Temes de debat filosòfic:
B) Jocs de mans:
C) Dinàmica de grups:
D) Articles:
E) Pel·lícula:
F) Llibres: