ÈTIQUES DE L’ERA DEL LLENGUATGE
EL MÈTODE GENEALÒGIC APLICAT ALS CONCEPTES MORALS
L’enfocament nietzschià de l’estudi de la moral és històric i psicològic, i des d’aquest punt de vista aborda també una crítica del llenguatge moral, que té com a base la història dels conceptes morals. El problema fonamental que ha de resoldre el filòsof consisteix en el “problema del valor”, en la determinació de la “jerarquia dels valors”, en dilucidar el que val una moral i per què és valuós el que així es classifica.
A tal efecte desenvolupa Nietzsche una “història natural de la moral” allunyada de les fonamentacions de la moral, per a les quals la moral es considera com quelcom donat: les ètiques tradicionals serien tan sols una forma docte de la creença en la moral dominant, que impedeix concebre aquesta com a problema. En canvi, Nietzsche creu que el seu propi enfocament permetria tenir una visió més ample dels “fets morals” i dels autèntics problemes de la moral, que sols sorgeixen quan es poden comparar “moltes morals”.
En Més enllà del bé i del mal, trobem la diferenciació entre tres períodes de la història humana, als que denomina “premoral”, “moral” i “extramoral”, depenent de si el valor de les accions humanes deriva de les seves conseqüències, de la procedència (la intenció), o d’allò no-intencionat. Per a “els moralistes” –com a Nietzsche li agradava d’anomenar-se i a qui compartia amb ell la seva visió crítica- és aquest últim el que decideix el valor d’una acció, car per a ell les intencions són un prejudici que ha de ser superat en l’”autosuperació de la moral”.
El problema bàsic és, doncs, per a Nietzsche, el del valor i les transvaloracions. La genealogia és l’intent d’interpretar (desenmascarar) les il.lusioncs, les mentides, allò que s’ofereix com a vertader. El mètode de la sospita és un camí hermenèutic, que revitalitza tota pretensió de caràcter absolut dels valors, cercant la diferenciació del valor des del seu origen. Perquè no hi ha valors en si, sinó que és feina descobrir les fonts d’on brollen els valors.
Quin és el valor de la moral? Com decidir sobre el valor de la moral? La unió de genealogia i etimologia ens ajuda a penetrar fins a l’origen de les estimacions morals, que germinen d’una forma de ser, d’una forma de vida, d’un tipus d’home.
Doncs en si mateixa cap moral té valor, i pròpiament allò moral neix d’allò immoral (o extramoral): de la voluntat de poder. Per consegüent, la moral és un cas de la immoralitat. I aquí radica el sentit fonamental de l’atac nietzschià a la moral, dirigit contra les pretensions d’universalitat i incondicionalitat, car l’hermenèutica genealògica descobreix la seva particularitat i condicionalitat. El fet de la multiplicitat de les morals despulla a cada una d’elles de la seva presumpta validesa universal, perquè cada moral constitueix sols una possibilitat històrica i particular, que ha arribat a ser. Per altra banda, el judici moral queda encara més radicalment rebutjat, perquè és impossible desvetllar i defensar la seva veritat, com posa de manifest l’estudi de l’origen de les valoracions.
La moral d’Europa és en definitiva la socràtica i judeocristiana, que és una moral d’esclaus, alimentada per un instint de ramat, de pobres, sufridors, mediocres, davant els independents, excepcionals. Els mediocres poden ser senyors mitjançant aquesta moral. La seva font és, doncs, el ressentiment, la set de venjança del poble sacerdotal jueu.
Amb anterioritat existia sols el bo (gut) i el dolent (schlecht), però el ressentiment introdueix una transvaloració, distingint entre el bo (gut) i el pervers (böse). Aquesta transvaloració condueix a anomenar pervers el que abans era bo: al poderós, al violent, al pletòric d’energia, al ple de vida; i a anomenar bo el que era dolent: a l’home baix, simple, indigent i malalt.
L’hereu d’aquesta transvaloració és el cristianisme, en el qual continua la rebel·lió dels esclaus en la moral. Per això el cristianisme és la religió de l’odi contra els nobles, poderosos i veraços; la victòria dels plebeus. Aquí la genealogia es rebel·la com una psicologia del cristianisme, situant el seu naixement en el ressentiment, en la rebel·lió contra el domini dels valors nobles.
La conseqüència d’aquesta substitució de la moral primitiva per la moral dels esclaus és que l’animal que hi ha en l’home, el seu instint brutal de poder i crueltat, segueix actuant, però, en sentir-se inhibit, porta a terme la seva venjança tornant-se contra el jo, generant la “mala consciència”. D’aquí que la consciència no sigui la veu de Déu, sinó l’instint de crueltat, que bateja i actua des del transfons vital en la cultura. La mala consciència ve de la culpa (Schuld), que no guarda relació amb la responsabilitat moral, sinó que és un deute (Schuld), una relació entre acreedor i deutor. L’home, atrapat en la societat, no pot exterioritzar els seus instints i els descarrega cap a dins, conformant la interioritat. La mala consciència és “la dolència més gran”, “el patiment de l’home per l’home”.
RUPTURA AMB LA TELEOLOGIA
Nietzsche s’allunya de tots els models anteriors de filosofia pràctica en la mesura en que s’oposa a tota interpretació teleològica de l’activitat pràctica humana.
En primer lloc, Nietzsche dissol el fenomen de la intencionalitat pràctica en processos fisiològico-químics, encara que no negà la realitat de les accions humanes, trobant la seva última base en l’estructura instintiva. “No existeixen fenòmens morals –afirmarà explícitament- sinó solament una interpretació moral dels fenòmens”.
Però, en segon lloc, Nietzsche rebutja la fe en la llibertat de la voluntat, doncs tot el que s’atribueix a la llibertat de la voluntat en realitat és decidit pels instints naturals. “La voluntat no és sols un complexe sentir i pensar, sinó sobretot a més un afecte”. “El que s’anomena ‘llibertat de voluntat’ és essencialment l’afecte de superioritat amb respecte a qui ha d’obeir”.
En tercer lloc, Nietzsche negà la teleologia. La praxis humana està impregnada d’un misteri impenetrable. En l’àmbit pràctic res pot ser conegut realment. Mai som senyors de les nostres accions, perquè l’obrar no depèn de finalitats, ni els motius o les intencions decideixen sobre el valor. El fi no és la causa de l’acció perquè el domini del concepte de fi ha conduït necessàriament a la catàstrofe nihilista. Com diu en afirmació rotunda: “Vaig haver de negar la moral, per imposar la meva voluntat moral”.
Des d’aquesta perspectiva és possible considerar Nietzsche com un filòsof de la llibertat, encara que ell mateix critiqui la “llibertat intel·ligible”. La necessitat domina el món, però l’única sortida possible no és el determinisme sinó el fatalisme: el destí en el sentit de la condicionalitat fatal. La voluntat humana és una potència independent, encara que entrellaçada en una cadena de causes, i per això el poder del destí no és un enemic de la llibertat humana, no fa perillar l’acció humana creativa. Davant allò necessari, l’home creatiu es comporta heroicament, perquè participa valentment en la creació del seu propi destí.
Aquestes reflexions ens condueixen al nucli de l’aportació nietzschiana: al pensament abismal de l’Etern Retorn del mateix. Aquest pensament és la suprema expressió de la “fatalitat de tot el que va ser i serà”.
Encara que el pensament de l’Etern Retorn té caràcter existencial-ontològic, el seu significat pràctic no ha de ser infravalorat. El mateix Nietzsche remarca el caràcter pràctic d’aquest pensament en al·ludir a ell per primera vegada, i autors com Heidegger o Kaufmann abunden en això.
Per a Kaufmann –entre altres- l’Etern Retorn pot entendre’s com una forma de principi pràctic, entenent com a principi suprem de la obligatorietat dels valors per la voluntat. En aquesta mesura seria el principi pràctic suprem.
Ara bé, la peculiaritat d’aquest pensament de l’Etern Retorn radica en que no hi ha cap principi últim al qual estigui lligada la voluntat humana, sinó que el principi determinant sorgeix de la rotació del temps. L’Etern Retorn substitueix aquells tres valors suprems que havien fixat la valència dels valors: el concepte de fi últim, el concepte d’unitat absoluta i el de veritat absoluta. En el seu lloc s’introdueixen el grau de poder, la constel·lació de poder i una peculiar obligatorietat des de la perspectiva de l’Etern Retorn.
Les dificultats d’interpretació de l’Etern Retorn són grans. Segons O. Deleuze, té caràcter selectiu perquè proporciona una llei per a l’autonomia de la voluntat, desenganxada de tota moral (el que vull ho he de voler de tal manera que també vulgui el seu etern retorn), i perquè no és tant sols el pensament selectiu, sinó també el ser selectiu. Sols torna l’afirmació, el que pot ser afirmat, l’alegria. La negació s’expulsa. L’Etern Retorn és la Repetició que selecciona i salva.
Amb això, el passat cobra caràcter de futur, si allò que fou no ha passat de manera irreparable, sinó que torna sempre de nou. L’home és aleshores un participant en el joc de la causalitat i de la necessitat, perquè cada moment és decisiu per a l’eternitat, de manera que a l’home li correspon estimar allò necessari: amor fati.
I aquí sorgeix amb tota claredat el caràcter bicèfal de la “moral” nietzschiana. Perquè, per una part, l’home creador en la fatalitat és l’encarnació vivent de l’autonomia moral, penetrat del sentiment d’obligació i responsabilitat, com a fruit del desenvolupament moral del gènere humà. Però aquest mateix home s’ha expulsat les càrregues morals perquè està per damunt de la moral; es revel·la contra tots els cànons absoluts de valor per mostrar a la humanitat un altre camí de perfecció.
Al concepte metafísic de praxis oposa Nietzsche l’”acte creatiu”, que fa referència al joc; a una activitat humana que no es deixa regir per fins, metes i objectius racionals sinó que manca de meta i fi. Aquesta referència al joc concerneix a la intenció fonamental de l’actitud pràctica respecte al món i la vida: dissoldre la moral en l’estètica, configurar la vida en nom de la llibertat individual, desemmascarant els models abstractes universals.
La concepció de l’home i el món és, doncs, estètica –no ètica- perquè el joc no és ni praxis ni poiesis, ja que manca d’estructura teleològica. Ni tan sols és el fi en si mateix, perquè no té sentit parlar en ell de finalitat. Està més enllà de la teleologia, més enllà de les cadenes metafísiques. Proporciona una justificació estètica i no moral del món i la vida.
L’impuls artístic, que permet a l’home ser senyor i lliure, i pel qual s’ofereix l’home al joc de crear, és l’últim pas en la transformació de l’esperit, si recordem les tres famoses configuracions (el camell, el lleó i el nen), les tres possibilitats essencials de l’existència humana. La significació de cada una d’elles és clara: el camell, representa el “tu has” de la moral, la tradició i la religió; el lleó significa “jo vull”, la voluntat de viure en llibertat; mentre que el nen representa el “jo sóc”, el gaudir de la pròpia existència, el desig del que és.