La filosofia hel·lenística havia incidit especialment en el problema moral com a tema central: el problema de la vida de l’home, saviesa-virtut-felicitat. En qualsevol cas, quan alguna filosofia hel·lenística aconsegueix determinar en què consisteix la saviesa, ens trobem amb el mer buit, la mera absència, i aquesta abstenció, aquesta mancança és entesa com una deficiència que la filosofia no pot superar. Entrem amb això a l'edat del remei, un remei que haurà de venir necessàriament d'alguna altra part, com caigut del cel. En aquest context neix la noció de religió en el sentit que tindrà d'ara en davant: remei a la situació natural - mísera i dissortada- de l’home.
El cristianisme es configura com a religió al llarg dels segles II i III. La seva aparició suposarà la subordinació de la raó a la religió durant els quinze segles següents. El missatge cristià es presenta inicialment amb una actitud clarament antiintel·lectual i, per tant, enfrontat a la filosofia, a la qual pretén substituir quant a explicació del món. Segons això, el fracàs de l’home, el fracàs de la filosofia, ha estat per causa de l'orgull humà i la seva cega confiança en la raó. Ara, amb la nova religió, a la Raó s’hi contraposa la Fe. El cristianisme aporta inicialment un missatge d'esperança que pretén arrencar l'home de l'estat de postració i desarrelament en què es troba, i del qual la filosofia n'ha estat culpable. També, però, en la mesura que el cristianisme anirà penetrant per tot el teixit social de l’Imperi romà, amb la consegüent adscripció a aquesta religió de membres pertanyents a les classes cultes, es produirà una translació del missatge religiós a termes intel·lectuals i filosòfics. Des d'aquest moment, el problema que travessarà tota l’Edat Mitjana de dalt a baix, serà el conflicte entre Raó i Fe.
Obres més importants:
Confessions, De Trinitate i La Ciutat de Déu
És l'última figura important de l'antiguitat i primera -rellevant- del cristianisme. Va néixer a Tagaste, vora Cartago, i disposava d'una acceptable formació filosòfica. Abans de la seva conversió al cristianisme, havia estat adscrit a les escoles maniqueista, primer, i neoplatòniques després. Des que abraçà el cristianisme, s'esmerçà a dotar-lo d'un corpus doctrinal filosòficament i intel·lectualment consistent, alhora que combaté amb duresa les opinions filosòfiques paganes, que ell mateix coneixia prou bé pel fet d'haver-les professat anteriorment.
El coneixement ve donat per la veritat, i la veritat és Déu. Agustí considera que el coneixement de la veritat no pot pas provenir de les sensacions, que són sempre passatgeres, ni tampoc de mi mateix, ja que l'ésser humà és mutable i contingent. El coneixement que es dóna en l'home ha de raure en una unitat amb quelcom que no és l’home mateix, sinó allò immutable, la veritat, el ser. L’home troba així a Déu en la seva pròpia intimitat, a dins seu. La raó ve donada directament per Déu -fonament de tota veritat que puguem adquirir mitjançant el coneixement- del qual n'és, tanmateix, directament dependent.
Pel que fa al seu vessant més estrictament religiós, Agustí creu en la predestinació de les ànimes, essent, però, garantia de salvació, el fet de ser internament conscient d'haver rebut la llum divina, d'estar en el camí de la veritat, és a dir, en el si de l'església cristiana.
TOMÀS D'AQUINO (1225-1274)
Obres més importants:
Comentaris (d’obres d’Aristòtil, Boeci...) Summae (Summa Theologica) Quaestiones Quodilbetales
És el màxim representat de l'Escolàstica cristiana medieval i el primer -juntament amb Albert el Gran- en incorporar el pensament d'Aristòtil a la doctrina cristiana, la qual cosa li originà greus problemes amb les autoritats eclesiàstiques.
Planteja amb especial originalitat l'eterna qüestió de la convivència entre raó i fe. S'accepta la supremacia jeràrquica de la fe, en la mesura que és paraula divina, però modifica substancialment els plantejaments tradicionals sobre les possibilitats de la raó.
-Déu és el vertader tema de la filosofia, el tema de la filosofia primera que ja havia plantejat - segons Tomàs d'Aquino- Aristòtil: la teologia. La raó humana pot, però, establir pels seus propis medis certes veritats, fins i tot referents a Déu.
- El saber més important és aquell en el qual hi rau la salvació.
- La raó humana no pot, per si sola, assolir el saber necessari per a la salvació.
- No hi pot haver alhora una doble veritat, la de la fe i la de la ciència.
De tot això en surt que la raó, recolzada per la fe, pot assolir per si mateixa algunes veritats. El suport que la raó rep de la fe no serà altre que el saber prèviament que tot allò a què hom arribi mitjançant la raó, no pot estar en contradicció amb la revelació. Si hi ha divergència, aleshores això vol dir que hem errat en la nostra investigació, que hem seguit un camí incorrecte. Tanmateix, la prova de la veritat d’allò que haguem obtingut per la via de la raó, és la seva harmonia amb les veritats revelades. La revelació esdevé el criteri de veritat per a les investigacions de la raó.
2. Via de la causa eficient:
Les coses sensibles tenen totes una causa eficient. Res no pot ser causa de si mateix, ja que per ser-ho hauria de ser anterior a si mateix. Atès que no és possible una sèrie de causes infinita, que tampoc explicaria res, cal que hi hagi una primera causa que no tingui, al seu torn, cap causa ella mateixa: Déu.
4. Graus de perfecció:
En el món sensible percebem diferents graus de perfecció. Tomàs d'Aquino dóna per assentat que posseir en major o menor grau una determinada qualitat és posseir-la en virtut d'una causa que la posseeix en grau superior. El més i el menys suposen sempre un terme de comparació: l'absolut. Hi ha una veritat i un bé en si, un ser en si que és causa de tota la resta d'éssers: Déu.
5. Causa final:
Veiem com en la natura, coses que freturen de coneixement es mouen en virtut d'un fi. És a dir, que el seu moviment està ordenat envers l'aconseguiment d'alguna cosa. Altrament dit: hi ha ordre en el món. Ara bé, allò que no té coneixement només pot actuar envers un fi si es dirigit per quelcom intel·ligent. Cal que hi hagi doncs un fi absolut: Déu.
CRÍTICA A LES VIES DE SANT TOMÀS
Hem de reconèixer que, malgrat les proves de l'existència de Déu per Sant Tomas hagin perdut poder de persuadir, no han perdut el poder de fascinar. Avui moltes persones es segueixen preguntant si és possible demostrar l'existència de Déu: les cinc vies de Sant Tomàs infonen respecte i a molts us han semblat que estaven plenes de lògica., encara que no us acabaven de convèncer.
A intentar demostrar racionalment l'existència de Déu han dedicat grans esforços els millors pensadors de tots els temps: Aristòtil, Sant Agustí, Sant Tomàs, Descartes, Leibniz, Kant.,...
Aquestes són algunes de les dificultats que trobem en analitzar les cinc vies tomistes:
1. Si els arguments són lògicament convincents ¿per què cap d'ells és universalment acceptat? Si fossin concloents podríem dir que totes les persones amb capacitat de pensar hauríem d'admetre l'existència de Déu. O és que aquells qui no ho accepten queden desqualificats per la seva manca d'intel·ligència, tenen menys capacitat intel·lectual?
2. Es pot demostrar l'existència de Déu per mitjà d'un silogisme com absolutament certa? Per què s'exclou el procés a l'infinit? No pot existir l'atzar? Es pressuposa allò que es vol demostrar i es tracta de justificar el que s'afirma per la fe.
3. Converteix Déu en un objecte. Vol demostrar l'existència de Déu com un objecte que mai no hem vist.
4. Si provem l'existència de Déu, no queda lloc per la fe. Tampoc deixarem lloc per a la llibertat de l'home per a creure.
5. Els arguments suposen l'aplicació de conceptes que sols tenen validesa en la nostra experiència a un àmbit transcendent que la sobrepassa.
El Concili Vaticà II ens diu que Déu se l'ha de conèixer a través de les persones; però en cap moment afirma que la seva existència sigui demostrable.
Els creients arriben a Déu des de la seva experiència personal i comunitària. El Déu individual no pot ser el Déu fet a les nostres conveniències., és el Déu-Amor, que fa possible la transcendència de la vida humana i dóna sentit als qui tenen fe en aquest Déu.