Edat Antiga
Història de l'Ètica: Dels Sofistes als Estoics
ELS SOFISTES
Convé avisar la dificultat que comporta agrupar personatges dels que amb prou feines conservem algun escrit i el pensament del qual hem de reconstruir a partir del que d'ells ens van deixar escrit uns altres, particularment PLATÓ i ARISTÒTIL, que es mostren a més a més especialment crítics amb ells. En canvi semblen reconèixer la importància del seu discurs i de la seva influència a jutjar per la forta polèmica que SÒCRATES i PLATÓ mantenen amb ells en els Diàlegs platònics, tres dels quals porten nom dels sofistes.
1. Primera època
Generalment es considera que aquesta primera època abarca fins l'any 440 a.C.
Anteriors a la Guerra del Peloponès (declarada el 431 a.C.) aquests sofistes arriben a l'Atenes de Pericles i intenten establir una base més racional de la societat i dels nous valors que semblen obrir-se pas. En principi aquesta crítica no és, en la seva arrel i per sistema, de caràcter dissolvent, sinó depuradora de conceptes i realitats. Inclòs quan estableixen la discussió al voltant de la llei, no sembla que sigui la seva intenció la directa negació dels déus o la veritat sinó la verificació racional d'aquests conceptes. Tenen el mèrit indubtable d'haver fet girar les preocupacions filosòfiques cap a problemes humans. Se'ls reconeix igualment importants aportacions en el camp de la lingüística, el dret, l'ètica...
PROTÀGORES d’Abdera ( 485-410 a. C.) és, sens dubte, el més conegut, i el primer en anomenar-se sofista.
Segons ell, no existeix la veritat absoluta. Apareix com autor de l'afirmació l'home és la mesura de totes les coses tal com la recull Plató en el Teetet, i que sembla ser el principi fonamental del seu pensament.
D'influència heraclitana, segons sembla, aplica l'esdevenir a la conducta: el veritable savi sap acomodar-se a cada situació, jutjar-la des de la circumstància concreta. El que afirma així, és veritable, ja que l'home és la mesura.. Des d'aquest supòsit, ningú no pot retreure error a l'altre, perquè cap opinió és més veritable que una altra.. Pal.liava, en canvi, aquest clar relativisme afirmant que encara que no existeix opinió més veritable, sí cap que una sigui millor que una altra si així sembla a judici d'una majoria. Qui està convençut de que robar és bo, per exemple, tindrà tal cosa per veritat mentres continuï creient-ho així. La immensa majoria de qui els semblarà malament això hauran d'esforçar-se en convèncer-lo no de que allò és fals sinó de que el contrari és millor.
En quan al món religiós s'expressava així:
En el que es refereix als déus, no disposo de mitjans per saber si existeixen o si no existeixen, ni l'aspecte que tenen, perquè hi ha molts obstacles per arribar a aquest coneixement, incloent-hi l'obscuritat de la matèria i la curta vida humana.
PROTÀGORES havia format part d'una comissió encarregada de donar una nova constitució a una colònia atenense -Turii- al sud d'Itàlia; no és estrany, doncs, que la seva opinió respecte l'origen de les mateixes estigui lluny de la consideració gairebé divina dels antics i s'acosti a una justificació de pura conveniència social: sostenia la seva necessitat, però sols des de la prespectiva de la seva utilitat social. Altres sofistes no admetran tan sols aquesta necessitat i defenseran el dret natural del més fort a imposar el seu domini.
GÒRGIES, nascut cap el 487 a.C., va arribar a Atenes procedent de Leontinos, a Sicília. Va ser, sobretot, un gran orador i mestre de retòrica. Segons el Menó, negava ser mestre de virtut però prometia fer hàbils en parlar als seus deixebles. PLATÓ, en el Gòrgies, fa una dura crítica d'ell, considerant-lo un personatge perillòs per la possibilitat de que ensenyi a joves sense escrúpols les tècniques de persuasió amb les que facin prevaler la pròpia opinió sense preocupar-los descobrir la veritat. La seva posició és més obertament escèptica encara. Amb intenció de parodiar sens dubte el títol que acostumaven a portar les obres dels físics. "Sobre la Naturalesa, o el Ser", ell anomena la seva "Sobre la Naturalesa, o del No-ser". En ell apareixen tres cèlebres tesis, molt conegudes però difícils d'entendre i diversament interpretades. L'opinió més extesa coincideix en reconèixer en elles una formulació del més absolut escepticisme. Simplificant molt, caldria enunciar-les així:
a) No existeix cap realitat.
b) Si alguna cosa existís, no la coneixeríem.
c) Encara en el cas que la puguéssim conèixer, no podríem comunicar-ho als altres.
La postura relativista de PROTÀGORES, que salvava la veritat de qualsevol opinió, es converteix en GÒRGIES en negatiu escepticisme en declarar falses totes les opinions. En efecte, si ens és impossible conèixer la realitat i encara més impossible comunicar-la, cap opinió pot ser contrastada amb la realitat, d'aquí la seva falsetat.
2. Segona època
A mesura que avança i finalitza el segle V els sofistes es veuen més guanyats per la demanda de l'art del convèncer que ells proporcionen.
Resalten ara amb molta més radicalitat la contraposició entre la natura i les convencions socials. El seu tarannà crític es fa més cínic i amarg.
TRASÍMAC de Calcedó, apareix en tots els testimonis com un ardent i distingit orador. En la República es presentat per PLATÓ com un violent defensor de les seves opinions davant a SÒCRATES. Segons ell, la justícia no és altra cosa que el que li convé al més fort:
Parla Trasímac:
Dic que la justícia no és altra cosa que el que és profitós al més fort [...]. Aquí tens el meu pensament. En cada estat la justícia no és més que la utilitat del que té l'autoritat a les seves mans i, per consegüent, del més fort. Des d'on se segueix, per a tot home que sàpiga discórrer, que la justícia i el que és avantatjòs al més fort a totes parts i sempre és una mateixa cosa.
PLATÓ (La República).
Sembla que la seva visió pesimista és fruït d'una experiència real que el va portar a questa visió del món
en el que els déus no s'ocupen dels assumptes dels homes: contràriament no haurien descuidat el major bé pels humans: la justícia. Òbviament veiem que els homes no la practiquen.
Expliquen que va posar fi a la seva vida suïcidant-se.
CALICLES, del que ni tan sols sabem si fou un personatje històric o creació literària de PLATÓ però que bé podia haver estat un jove deixeble de GÒRGIES, encarna la posició més radical en la concepció de la llei.. En ell la discusió entre nomos i naturalesa arriba a una oposició irreconcialiable. La teoria de la força assoleix la seva formulació més descarada, convertida en la llei de l'individu més fort que no empra el seu "areté", la seva força, en benefici de la ciutat sinó en el seu propi profit.
La llei és la màxima injustícia contra la natura, que no té altres lleis que la del més fort i la del plaer individual. La llei, màxim dret en la ciutat, l'únic que pretèn és el sometiment dels forts als febles.
La naturalesa fa als homes desiguals, en canvi la llei tendeix a igualar-los. No ha de ser així. Han de prevaler en la vida de la ciutat els més forts, hàbils i astuts, tal com esdevé en la natura. I per a que així es compleixi és lògic i conseqüent amb la naturalesa fer prevaler la pròpia opinió: és bo el que satisfa a l'individu. És hora de sacudir-se l'enclusa dels més dèbils.
Però segons el meu parer, els que estableixen les lleis són els dèbils i la multitud. En efecte, mirant a si mateixos i a la seva pròpia utilitat estableixen les lleis, disposen les lloances i les censures. Intentant atemorir als homes més forts i als capaços de posseir molt, per a que no tinguin més que ells, diuen que adquirir molt és lleig i injust, i que això és cometre injustícia: tractar de posseir més que els altres. En efecte, se senten satisfets, segons crec, en posseir el mateix que essent inferiors.
PLATÓ (Gorgies).
Es posa de manifest el canvi esdevingut des de la primera sofística. PROTÀGORES hauria estat d'acord en que fos l'home de superior força, el millor dotat naturalment, qui governés la ciutat, perquè això és beneficiós per a la mateixa. Ara l’areté no és capacitat d'èxit al servei de la col·lectivitat sinó del triomf personal encara que pateixi la col·lectivitat. La comunitat es mostra enemiga de l'individu. Si en la primera sofistica s'afirmava la igualtat dels homes per naturalesa i es tendia a llimar les diferències existents, ara aquestes s'accentuen amb gran perill per a la igualtat dels ciutadans.
SÒCRATES
A excepció d'uns pocs fragments d'Heràclit i Xenòfanes, les primeres reflexions filosòfiques sobre qüestions morals les trobem entre els sofistes i Sòcrates (segle V a.C.). Respecte als sofistes, és sabut que es tenien a si mateixos per mestres de la virtut, concretament la "virtut política" o excel·lència en la gestió dels assumptes públics. Però al mateix temps les seves doctrines filosòfiques defensaven -això sembla- posicions individualistes i relativistes que conduien de fet a l'escepticisme amb respecte a la pròpia noció de la virtut política. Alardejaven de saber com educar als joves per a que arribessin a ser "bons ciutadans" i al mateix temps negaven la posibilitat d'assolir criteris segurs per saber en què consisteix la bona ciutadania.
Enfront d'ells, Sòcrates representa en la història de la filosofia l'intent d'establir criteris racionals per distingir la veritable virtut de la mera aparença de virtut. Allò que el preocupa és la qüestió de quina és l'excel·lència pròpia del ser humà i, en conseqüència, de quina manera hauríem de conduir les nostres vides. Els sofistes identificaven l'excel·lència humana amb l'èxit polític, i al mateix temps l'èxit polìtic -en un sistema democràtic assembleari com l'atenenc- dependent en gran mesura del domini de l'eloqüència, del domini de l'art de convèncer per mitjà de artificis retòrics. En canvi Sòcrates aposta per la recerca continua de la veritat a través del diàleg i la reflexió. No valora el domini de la retòrica, sinó que desitja fer la seva modesta aportació a la comunitat a través de la ironia i de les preguntes crítiques (per això l'anomenaven "el tàvec d'Atenes").
Encara que no va deixar cap obra escrita, els testimonis de diversos escriptors de l'època ens han permès reconstruir algunes de les principals aportacions que generalemtn se li atribueixen:
1) L'excel·lència humana es mostra davant de tot en l'actitud de recerca del veritable bé, com que sols qui arriba a conèixer dit bé pot posar-lo en pràctica. En conseqüència, el primer pas per arribar a la perfecció moral és l'abandonament d'actituds dogmàtiques i escèptiques -que són producte de la vagància-, i la conseqüent adopció d'una actitud crítica que sols es deixa convèncer pel millor argument:
Poc importa que tu pensis d'aquesta o de l'altra manera, car jo sols examino la mateixa cosa; i resultarà igualment que serem examinats l'un i l'altre; jo preguntant i tu responent. PLATÓ (Protàgores)
2) Donat que la veritat sobre el bé humà és una fita que contínuament hem d'estar perseguint, cal preguntar-se si per casualitat no serà il.lusori creure que hi arriben en cada moment. La resposta de Sòcrates és que la veritat resideix en el fons de nosaltres mateixos, i que podem arribar a ella mitjançant la introspecció i el diàleg. S'explica que, en la seva joventut, va adoptar com a lema de la seva vida la inscripció que figurava en la façana del temple d’Apolo a Delfos: "Coneix-te a tu mateix". D'aquesta manera, l'autoconeixement va ser per a ell la via idònia per penetrar en els misteris de totes les coses, incloses les qüestions morals. Però en aquest procés d'“enllumenament de la veritat" ens podem ajudar molt uns als altres, d'una manera semblant a com algunes persones ajuden a les parteres a donar a llum. Aquest símil va servir de base per a que Sòcrates anomenès "maièutica" -això és, art d’ajudar a parir- al seu propi mètode de diàleg encaminat a la recerca de la veritat.
3) Malgrat que tota la veritat trobada mitjançant el mètode maièutic és provisional, revisable, mai fixada dogmàticament, constitueix no obstant una troballa la validesa de la qual sobrepassa les fronteres de la pròpia comunitat en la qual es viu. Es tracta de veritats trobades per uns pocs estudiosos, però que poden valer universalment, com orientació per a tots els homes, i que en un moment donat poden servir com instància crítica enfront les normes de la pròpia comunitat. Aristòtil ressalta que Sòcrates
tractava sols de qüestions morals, i en elles buscava l'universal i tenia posat el seu pensament per sobre de tot en la definició (Metafísica)
4) L'objectiu últim de la recerca de la veritat no és la simple satisfacció de la curiositat, sinó l’assimilació dels coneixements necessaris per obrar bé, i d'aquesta manera poder arribar a l'excel·lència humana, o el que és el mateix: la sabiduria, o també: la felicitat o vida bona.. Fins tal punt creia Sòcrates que aquests conceptes estan lligats entre si, que sembla que va mantenir que ningú que coneixi realment el veritable bé pot obrar malament. Aquesta doctrina s'anomena "intel·lectualisme moral". Consisteix en afirmar que qui obra malament és en realitat un ignorant, car si coneixés el bé se sentiria inevitablement impulsat a obrar bé. D'aquí la importància de l'educació dels ciutadans com a tasca ètica primordial, ja que sols si comptem amb ciutadans veritablement savis podem esperar que siguin bons ciutadans.
PLATÓ
En diversos passatges dels Diàlegs platònics podem trobar extenses reflexions sobre la major part dels conceptes morals, però sempre sota la influència d'un plantejament heretat del mestre Sòcrates: la veritable moral ha de ser un coneixement que ha de presidir al mateix temps la vida de l'individu i la de la comunitat, la del ciutadà i la de la polis; és un coneixement que ens orienta per assolir la felicitat, però el primer element d'aquest coneixement ja ens informa de que els éssers humans sols podem ser feliços en el si d'una comunitat ben organitzada. En conseqüència, el bo i el just per a l'individu no pot ser quelcom diferent del que es descobreix com bo i just per al bé comú, per arribar o mantenir una ciutat feliç.
Per aconseguir aquesta ciutat feliç en la que tots i cadascú pugui gaudir de la seva pròpia felicitat, Plató proposa un model ideal, una utopia, un disseny perfecte elaborat per la raó i la imaginació, destinat a servir de punt de referència per a tots aquells que pretenguin reformar els costums i les institucions amb l'objectiu de millorar la vida humana individual i social. Aquest disseny utòpic, que Plató exposa en la República, és al mateix temps una representació ampliada de l'ànima humana. Vol exposar en primer lloc la seva visió de la justícia en la gran pantalla de l'estat, per comprendre millor el que succeeix en l'ànima humana; ambdues realitats tenen la mateixa essència i la mateixa estructura.
Plató sosté una concepció orgànica de l'Estat. És a dir, entén que està conformat per diversos estaments que compleixen una determinada funció dins de l'organisme social. Tals estaments són: 1) els governants, que tenen la funció d’administrar, vigilar i organitzar la ciutat amb la finalitat que aquesta aconsegueixi el bé que li és propi. 2) els guàrdies o defensors, que tenen la missió de defensar la ciutat. 3) els productors (camperols i artesans), que desenvolupen les activitats econòmiques.
Cada un d'aquests estaments s'ha de caracteritzar per una virtut específica, per una aptitud i disposició que els permetrà realitzar la seva tasca adequadament: a)els governants per la prudència entesa com la sabiduria que s'aplica per arribar al bé general de la ciutat; b) els guardians o defensors, el valor com a firmesa en la defensa de la ciutat i en el compliment de les ordres dels governants; c)els productors, la moderació o templança com autocontrol i harmonia en el sometiment voluntari a la autoritat dels governadors per què es realitzi un desenvolupament ordenat de la producció econòmica.
Per altra banda, també són tres les espècies o dimensions que distingeix Plató en l'ànima humana: a)Racional, que és l'element superior i més excels, dotat de realitat autònoma i de vida pròpia; és el component intel·ligent, amb el que l'home coneix, i que es caracteritza per la seva capacitat de raonament. b) Irascible, la seu de la decisió i del coratge, fenòmens on predomina la nostra voluntat; es fonamenta en una força interior que posem en acció(o deixem de fer-ho) quan es produeix un conflicte entre la raó i els desigs instintius. c) Apetitiva, també anomenada "part concupiscible". Amb ella ens referim als desigs, passions i instints.
La virtut pròpia de l'ànima racional és la sabiduria o prudència. Aquesta seria entesa com un saber que s'aplica per assolir el bé general de l'individu, i que , per tant, permet la regulació de totes les accions de l'home. La part irascible de l'ànima ha de superar el dolor i el patiment, i sacrificar els plaers quan sigui necessari per a complir amb el que senyala la raó; li correspon, per tant la virtut de la fortalesa o valor, entesa com a perseverància i firmesa per seguir els manaments de la raó. I per últim l’apetitiva (part conscupiscible) té com a virtut pròpia la moderació o templança: la capacitat d'adequar-se a l'ordre imposat per la raó.
La virtut de la justícia no té assignat un lloc determinat en la ciutat, com no el té tampoc en les parts o espècies de l'ànima; al contrari, es presenta com a virtut que acull i harmonitza tot el conjunt de la ciutat i tots els elements que conformen l'individu: consisteix en l'harmonia i perfecta coordinació amb què cada estament o cada part de l'ànima compleix i realitza la funció especial que li correspon, desenvolupant-la segons la seva virtut específica. Però l'ànima juga un paper determinant, doncs l'essència i l'arrel de la justícia hem de buscar-la a l'interior de l'home. “Ens serà necessari convenir que en cadascú de nosaltres habiten els mateixos gèneres i comportaments que en l'Estat? Doncs aquest no arriben a l'Estat procedents de cap altre costat." (República)
ÀNIMA JUSTICIA = CIUTAT
Part Racional Prudència El Governants
Part Irascible Valor Els Guàrdies
Part Concupiscible Moderació Els Productors
Potser el que més crida l'atenció de la teoria ètica de Plató sigui la seva insistència en la noció d'un bé absolut i objectiu . El Bé amb majúscules- que en la seva qualitat d’Idea Suprema en el món de les Idees, constitueix la raó última de tot quant existeix i de tota possibilitat de coneixement. En efecte, en la República, Plató explica de diverses maneres (particularment en l'analogia del sol com el Bé i en el mite de la caverna) que el Bé és una realitat en si mateix, quelcom diferent i separat de les coses bones: justament allò pel qual són bones les coses i justament allò que impregna d’intel·ligibilitat tota realitat permetent que sigui cognoscible per a nosaltres.
Plató sosté que sols aquells que tinguin la capacitat i la constància adequades arribaran a trobar-se de ple amb el Bé en si, de manera que aquesta experiència -que narra en termes d'un trobament místic amb el sobrenatural. els proporcionarà un tipus de coneixement superior, una ciència del Bé que capacita a qui la posseeixi per governar amb rectitud i justícia els assumptes de la polis. Aquest tipus de persones serien els governants-filòsofs, i la seva estatura moral no pot ser menys que ser la més alta, donat que el coneixement del Bé els impulsarà irresistiblement a obrar bé: l'intel·lectualisme moral socràtic està present encara en l'ètica exposada en La República. En quan a les altres persones, que per manca de capacitats naturals no arribin a la contemplació de la Idea del Bé, trobaran el tipus de felicitat que els hi correspon segons les capacitats que posseeixin, sempre i quan, per suposat, desenvolupin abundosament les virtuts pròpies de la seva funció social.
ARISTÒTIL
Aristòtil fou el primer filòsof que va elaborar tractats sistemàtics d’Ètica. EL més influent d'aquests tractats, l’Ètica a Nicòmac, segueix essent reconegut com una de les obres cimals de la filosofia moral. Allí planteja el nostre autor la qüestió que, des del seu punt de vista, constitueix la clau de tota investigació ètica: Quin és el fi últim de totes les activitats humanes? Suposant que "tot art i tota investigació, tota acció i elecció semblen tendir a algun bé" (Et. Nic), immediatament ens donem compte que tals béns se subordinen uns als altres, de manera que cal pensar en la possible existència d'un fi que tots desitgem per si mateix, quedant els altres com mitjans per arribar-hi. Aquest fi ,al seu entendre, no pot ser altre que l’eudaimonia, la vida bona, la vida feliç.
Ara bé, el concepte de felicitat ha estat sempre extremadament genèric: per a uns consisteix en acumular diners, per altres es tracta de guanyar fama i honors, etc. Aristòtil no creu que totes aquestes maneres possibles de concebre la vida bona puguin ser simultàniament correctes, de manera que es disposa a investigar en que consisteix la veritable felicitat. Per començar, la vida feliç haurà de ser un tipus de bé "perfecte", això és, un bé que perseguim per ell mateix, i no com a mitjà per a una altra cosa; per tant, l'afany de riqueses i d'honors no poden ser la veritable felicitat, posat que aitals coses es desitgen sempre com a mitjans per arribar a la felicitat, i no constitueixen la felicitat mateixa.
En segon lloc, l'autèntic fi últim de la vida humana hauria de ser "autosuficient", és a dir, prou desitjable per si mateix com per a què , qui el posseeixi, ja no desitgi res més, encara que, per suposat, això no exclogui el gaudir dels altres béns.
Per últim, el bé suprem de l'home haurà de consistir en algun tipus d'activitat que li sigui peculiar, sempre que dita activitat pugui realitzar-se d'una manera excel·lent. EL bé per a cada classe d’éssers consisteix en acomplir adequadament la seva funció pròpia, i en això, com en altres tantes coses, Aristòtil considera que l'home no és una excepció entre els éssers naturals. Ara bé, l'activitat que anem buscant com a clau del bé últim de l'home ha de ser una activitat que permeti ser desenvolupada contínuament, doncs del contrari difícilment podria tractar-se de la més representativa d'una classe d’éssers.
En la seva indagació sobre quina podria ser la funció més pròpia del ser humà Aristòtil ens recorda que tots tenim una missió que acomplir en la pròpia comunitat i que el nostre deure moral no és altre que desenvolupar bé el nostre paper en ella, per la qual cosa és precís que cadascú adquireixi les virtuts corresponents a les seves funcions socials.
Però a continuació es pregunta i a més de les funcions pròpies del treballador, de l'amic, de la mare o de l'artista no hi haurà també una funció pròpia del ser humà com a tal, perquè en aquest cas estaríem en camí per descobrir quina és l'activitat que pot satisfer els nostres desigs de felicitat. La resposta que ofereix Aristòtil és ben coneguda: la felicitat més perfecta per al ser humà resideix en l'exercici de la intel·ligència teòrica, això és, en la contemplació o comprensió dels coneixements. En efecte, es tracta d'una activitat joiosa que no es desitja més que per si mateixa, la satisfacció de la qual es troba en la pròpia realització de l'activitat, i que a més a més pot portar-se a terme contínuament.
Ara bé, Aristòtil reconeix que l'ideal d'una vida contemplativa contínua sols és possible per als déus:
"l'home contemplatiu, per ser home, tindrà la necessitat del benestar extern, car la nostra naturalesa no es basta a si mateixa per a la contemplació, sinó que necessita de la salut del cos, de l'aliment i d’altres cures." (Et. Nic.).
A continuació admet que no és aquest l'únic camí per arribar a la felicitat, sinó que també es pot accedir a ella mitjançant l'exercici de l'enteniment pràctic, que consisteix en dominar les passions i aconseguir una relació amable i satisfactòria amb el món natural i social en el qual estem integrats. En aquesta tasca ens ajudaran les virtuts, que Aristòtil classifica de la següent manera :
La principal virtut dianoètica és la prudència, que constitueix la veritable "sabiduria pràctica": ella ens permet deliberar correctament, mostrant-nos el més convenient en cada moment per a la nostra vida (no el més convenient a curt termini, sinó el més convenient per a una vida bona en la seva totalitat). La prudència ens facilita el discerniment en la presa de decisions, guiant-nos cap aconseguir un equilibri entre l'excés i el defecte, i és la guia de les restants virtuts: la fortalesa o coratge serà, per exemple, el terme mig entre la covardia i la temeritat; ser generós serà un terme mig entre el malgastament i l’avarícia, etc. Però el terme mig no és una opció per la mediocritat, sinó per la perfecció: per exemple, una escultura perfecta seria aquella a la qual no li sobra ni li falta res; de manera similar, la possessió d'una virtut qualsevol significa que en aquest aspecte del nostre comportament no hi ha millora possible, sinó que hem assolit l'hàbit més elevat.
Pròpies de l'intel·lecte teòric:
Intel·ligència (nous)
VIRTUTS Ciència (episteme)
DIANOÈTICAS Sabiduria (sofia)
O Pròpies de l'intel·lecte pràctic:
INTEL·LECTUALS Prudència (frónesis)
Art o tècnica (tekne)
Discreció (gnome)
Perspicàcia (sínesis)
Bon consell (euboulía)
Pròpies de l'autodomini:
Fortalesa o Coratge (andreía)
VIRTUTS Templança o Moderació (sofrosine)
ÈTIQUES Pudor (aidos)
O Pròpies de les relacions humanes:
DEL Justícia (dikaiosine)
CARÀCTER Generositat o Lliberalitat (eleutheoriotes)
Amabilitat (filia)
Veracitat (aletheia)
Bon humor (eutrapelia)
Afabilitat o Dolçor (praotes)
Magnificència (megaloprepeia)
Magnanimitat (magalofijia)
Una persona virtuosa serà, casi amb tota seguretat, una persona feliç, però necessita per això viure en una societat regida per bones lleis. Perquè el logos, aquesta capacitat que ens fa possible la vida contemplativa i la presa de decisions prudents, també ens capacita per a la vida social. Per això l'ètica no pot desvincular-se de la política: el més alt bé individual, la felicitat, sols és possible en una polis dotada de lleis justes.
En síntesi, l'ètica aristotèlica afirma que hi ha moral perquè els éssers humans busquen inevitablement la felicitat, i per assolir plenament aquest objectiu necessiten de les orientacions morals. Però a més, ens proporciona criteris racionals per esbrinar quin tipus de comportaments, quines virtuts, en una paraula quin tipus de caràcter moral és l'adequat per a tal finalitat. D'aquesta manera, va entendre la vida moral com un mode d'"autorealització" i per això diem que l’ètica aristotèlica pertany al grup d'ètiques eudemonistes, perquè així s'aprecia millor la diferència amb altres ètiques que veurem a continuació, que també postulen la felicitat com a finalitat de la vida humana, però que entenen aquesta com a plaer (hedoné), i a les que, per això, se les denomina "hedonistes". El plaer se sol entendre com una satisfacció de caràcter sensible, en tant que l’autorealització pot comportar accions que no sempre són plaents.
ÈTIQUES DEL PERÍODE HEL·LENÍSTIC
INTRODUCCIÓ
Durant el període hel·lenístic, els grecs vivien en un desconcert polític i moral pel naixement dels grans imperis ( primer el d’Alexandre, el Gran, i després el Romà ), que van portar un allunyament dels ciutadans respecte els centres del poder polític, amb la pèrdua d’interès de l’individu pels assumptes de la polis que això comporta, ja que aquesta ha perdut el protagonisme que gaudia en els segles anteriors. Amb aquesta desorientació regnant, el cinisme, l’epicureisme i l’estoicisme entre d’altres, recondueixen la investigació ètica a la pregunta per la felicitat dels individus, estan d’acord en afirmar, seguint la tradició grega, que felicitat i sabiduria s’identifiquen. Acabada la confiança amb la polis, “savi” serà ara “aquell que viu d’acord amb la naturalesa”. Però les diferents escoles entenen la naturalesa de manera diferents, i conseqüentment tampoc estan d’acord quin és l’ideal d’home savi.
L’ESCOLA CÍNICA
L'escola cínica apareix a Grècia als voltants del segle IV aC., en plena època hel·lenística.
El nom de "cínic" ve de la paraula grega "kynós" que vol dir "gos, caní", mot que reberen els seguidors d'aquesta escola degut al seu comportament sense miraments, regit per la naturalitat, sense reprimir-se les necessitats primàries, un xic "animals". Avui dia, per a molta gent, aquest terme té un sentit pejoratiu perquè es confon amb "1'actuació sense escrúpols que cerca només el propi interès".
Precedents. Els cínics són classificats com "socràtics menors". De Sòcrates, el tàvec d'Atenes, reben molt i bo: ànsia pels valors absoluts, despreci de les aparences socials, autonomia moral crítica desenfadada de la societat: "Antístenes feia cada dia 40 estadis per anar a escoltar a Sòcrates, del qual va aprendre la fermesa i la impassibilitat".
Dels sofistes capten només -i bastant d'esquitllada- 1'èmfasi per qüestions cíviques, i 1'esperit de rodamons desarrelats. Refusen, però, el seu saber enciclopèdic, el seu relativisme de valors i el seu mercanti1isme professional (cobraven per ensenyar).
Influències. Els cínics, cronològicament, són lleugerament anteriors als estoics i epicuris. Aquestes tres escoles s’interessen per temes comuns com l'autarquia, el naturalisme, el cosmopolitisme, la clarificació dels béns, però cadascuna d'elles ho tracta amb certa originalitat.
Els representants més qualificats són tres:
Antístenes (446-368 aC.), fundador de l'escola, era fill de pare atenès i mare esclava. Quan era jovenet fou alumne del sofista Gòrgies -filòsof nihilista- però quan als vint anys conegué a Sòcrates el seguí fervorosament. Morí als 78 anys.
Diògenes de Sínope (412-323 aC.), atenès, fill d'un canvista traficant de monedes. Sembla que fou esclau durant un cert temps. Home inclassificable, admirat per uns, repudiat per d'altres, "un Sòcrates esbojarrat" segons Plató. És la llegenda viva dels cínics. Morí als 89 anys.
Hipàrquia (IV aC.) mereix una atenció especial i carinyosa. Fou la primera dona que la història considera "filòsofa". Enamorada bojament del seu mestre Crates, home ja madur, pobre i sembla que fins i tot lleig, amenaça amb suïcidar-se quan els seus pares intenten dissuadir-la del seu amor:
Crates, en un intent de desencisar-la es despullà completament i digué davant d'Hipàrquia i dels pares d'aquesta:
- "Mira, això és tota la riquesa que tinc".
Com resposta la noia, es desprengué també de la roba que portava i marxà amb Crates. Des d’aleshores es va vestir com els cínics (manta, sandàlies i sarró).
Diògenes L., Vida dels filòsofs.
Context sòcio-cultural
Pèricles (V aC.) conjuminà una constel·lació d'artistes, literats i filòsofs i Atenes visqué uns anys de democràcia directa joiosa.
Sòcrates (V aC.) presumirà: "Dues coses m'omplen d'orgull, no ésser bàrbar i, haver nascut a Atenes". Plató ( V i IV aC.) a la República immortalitzarà el seu somni d'una ciutat perfecta -"kallipolis"- governada per dirigents perfectes o "fi1òsofs-reis". Aristòtil (IV aC.) proclamarà que la "polis és el marc natural de 1' home", el qual segons ell, "és un animal cívic" ("zoon ton politikon").
Però els cínics arriben tard, ( IV-III aC.). Tot això s'acaba amb el rotund fracàs de la guerra del Peleponès (429-404 aC.). Sòcrates és condemnat a mort, Atenes és arrasada i humiliada i la democràcia és desterrada.
Alexandre el Gran (IV aC.), un jove de vint anys, rei de Macedònia, polis del nord de Grècia, vol conquerir el més gran dels imperis: des d’Itàlia fins a l'Índia. La seva mort prematura impedeix la conquesta militar del món, però rellença la cultura grega: l'hel·lenisnie o el somni il·lús d'una "Comunitat universal" -ecumenisme- amb una sola moneda, una sola llengua i unes comunes vies de comunicació.
El canvi és descoratjador: desapareix la polis -comunitat de persones amb un projecte comú- i apareix la burocràcia, l'estat, els governants-funcionaris. Els cínics, convençuts de que ja no és possible una salvació col·lectiva, pleguen veles i cerquen el seu rearmament moral individual, una moral que és un simple manual de subsistència, un crit de desencís concretat en un "campi qui pugui".
Curiosament coneixem els cínics no per les seves obres moltes d' elles perdudes, sinó per Diògenes Laerci, el qual cinc segles més tard escrigué la Vida dels filòsofs il·lustres on explica en forma novel·lada tot un seguit d'anècdotes biogràfiques dels cínics, màximes i sentències escrites en clau d'humor o divertiment filosòfic i amb un rerafons moralista bastant pronunciat.
Els cínics eren unes persones voluntàriament deslligades del seu entorn social i que havien escollit una forma de viure sense artificis, pobre, o millor, austera.
La seva manera d 'ensenyar respon a una pedagogia escrupolosament calculada. Quan les paraules no serveixen, cal acudir als gestos. Accions impactants, actes fins i tot desvergonyits provocadors amb el recurs àcid a la paròdia, els acudits, però també, amb frases genials, ben arrodonides que ja són patrimoni cultural de la humanitat.
"Diògenes es comportava de manera terriblement mordaç.
En preguntar-li perquè li agradava que li diguessin gos, caní, contestava: "Moc la cua quan em donen quelcom, bordo a aquells que no em donen res i mossego quan m' empipen".
Qualificava de pèrdua de temps els diàlegs platònics, deia que els jocs olímpics eren un espectacle per a estúpids, i els líders polítics, esclaus de la plebs.
Podríem definir tot el missatge cínic amb tres símbols que ja pertanyen a la cultura popular: un gos, una bóta i un fanal, o també, si ho preferim, resumir-ho amb aquesta frase d'Antístenes: “No es tracta de saber molt, sinó de saber viure bé".
Aquest programa moral del cínics, es pot assolir de dues maneres.
a) Cal fugir d'una societat fonamentada sobre ciments inestables. S'imposa una autèntica transmutació de valors.
b) I cal fugir, sobretot de l'esclavitud moral. Alguns dels cínics foren venuts com esclaus, però no ho consideraven malastrugança perquè "hi havia una altra esclavitud pitjor" i "que tenia sotmesos a gairebé tots els ciutadans”.
La idea obsessiva de tot cínic és la llibertat i aquesta només s'aconsegueix d'una manera molt simple: amb vida autosuficient o "autàrquica" segons paraula creada per Antístenes. Cal desempallegar-se del llast que t'impedeix aixecar el vol:
"Autarquia" vol dir no necessitar res que no sigui nostre per natura: família, riqueses, estatus social, professió.
Si aquest món és fals, cal buscar només allò que és natural. Aquest naturalisme es tradueix en un tarannà ingenu, infantil, espontani i que vint segles més tard, Rousseau, un altre cínic gairebé contemporani, ens explicarà amb la tesi de l'home natural o "bon salvatge”
Una lectura superficial dels cínics, dóna la impressió de que ens trobem davant d'uns personatges originals, però irresponsables, fins i tot, insolidaris: S'escapoleixen de la societat! Però això no és pas així. Els cínics no són "a-morals, ni a-polítics" o sigui, gent sense color ni calor sinó, que estem davant d'uns homes compromesos, tant en política com en moral. Cada gest que fan, cada paraula que diuen en públic és un roc contra les institucions i les persones que frenen l'arribada del model de societat per ells desitjada.
LA FILOSOFIA I L'ANHEL DE FELICITAT
L'EPICUREISME
La filosofia epicúria queda fixada en la doctrina del seu fundador, Epicur, mentre que els seus deixebles, es van dedicar a transmetre les ensenyances de qui anomenaven mestre.
Epicur va néixer a Samos l'any 341 a. de C. Als divuit anys se’n va a Atenes per complir el servei militar però no serà fins l'any 306 a. de C. que Epicur hi tornarà per establir-se de forma definitiva, fins a la seva mort.
Pels seus deixebles era un 'déu'; per d'altres, el pitjor “porc” de la porcada epicúria, ramat al qual el poeta Horaci es vanava de pertànyer.
Quan l’any 306 a. de C. Epicur es va establir definitivament a Atenes, compra una casa als afores de la ciutat, amb un jardí que donarà nom a l'escola “El Jardí” el qual no era, tal com deia Ciceró, un lloc dedicat a la luxúria sinó, ben al contrari, un hortet que proveia d'aliments la comunitat epicúria.
La comunitat té uns elements revolucionaris: d'una banda, el fet que una part dels membres que la componen siguin dones i esclaus, i no solament homes; d'altra, que tots ells estan units per un mateix vincle, l’amistat, una de les fonts de felicitat i alhora refugi contra la soledat dins d'aquest món competitiu que era la societat.
El Jardí era un recinte obert. Per ingressar-hi no calia dominar tècniques diverses o tenir coneixements filosòfics previs, sinó solament acceptar i aprendre les ensenyances del mestre a qui veneraven perquè els oferia un quàdruple remei (tetrafàrmac) davant les pors i les temences internes de l'home: la mort, el dolor, el temor i la incertesa del destí futur.
No trobem a la filosofia epicúria un programa que pugui servir de guia i de model de la vida política, solament trobem breus referències a la societat, la justícia i les lleis. El caràcter relatiu de la llei no implica que aquesta no sigui necessària i útil. Tal com deia el deixeble Metrodor, sense les lleis els humans ens devoraríem els uns als altres. És per això que 1'epicuri acceptarà les lleis, perquè les considera útils, no violarà les normes legals per por a ser castigat. En tot cas, l'epicuri rebutja els extrems: no sacrificarà el seu saber per dirigir la societat, ni s'oposarà al desarrelament total que representen els cínics. L'epicuri rebutja solament qualsevol tipus de participació a l'activitat política, i es refugia en l'àmbit serè del Jardí, lluny de falses opinions, honor, la riquesa i la competitivitat.
Intentar evitar els sofriments humans exigeix obtenir un coneixement de la naruralesa, saber com són realment les coses. Aquest coneixement veritable del món parteix de la sensació i del materialisme. Aquest cosmos, que sempre ha estat i serà tal com és, és un compost d'infinits àtoms diferenciats per la seva figura, grandària i pes. El xoc fortuït dels àtoms en la buidor ha donat lloc a combinacions diverses que corresponen al món que coneixem. Cap intel·ligència, cap providència, i fins i tot cap necessitat, han creat aquest món ni cap dels infinits mons existents.
La doctrina epicúria busca i promet als seus adeptes la felicitat com a finalitat de la nostra existència. El camí que porta a la felicitat passa per gaudir del plaer -hedoné- com a principi i finalitat del viure feliç i alhora com a objectiu que persegueix l'home, i tots els éssers vius, de forma natural. Hem de procurar tot allò que ens pugui causar més plaer, entenent aquest com a manca de dolor, tant físic com psíquic. Per aconseguir aquest objectiu exigeix saber prèviament que hi ha diversos tipus de plaers i que la qualitat i la intensitat d'aquests plaers, s'han d'ordenar segons un patró determinat: la sàvia elecció del que és prudent i adient.
El concepte epicuri de plaer està relacionat amb el desig i implica ser també selectius en tots els nostres desigs i saber distingir entre allò que és necessari i allò que és superflu.
La recta filosofia, ensenya el savi, a ser selectiva en els seus desigs i a centrar el seu interès en aquells plaers, que un cop satisfets, provoquin el mínim dolor. El savi ha d'eliminar tots els obstacles que s'oposen a la felicitat. S'han de reduir els desigs a allò que és purament necessari per tal d'eliminar la inquietud del posseir. El savi té un coneixement autèntic del món i a més sap que aconseguir la felicitar és possible si tenim en compte que tota elecció o rebuig dels nostres desigs estan determinats per una doble necessitat: obtenir l'absència del dolor al cos -aponia- i l'absència de pertorbació a l'ànima -ataràxia.
Epicur ens diu que satisfer els plaers del cos, de la carn, és una necessitat bàsica, perquè el dolor que pot causar la seva privació - la falta de menjar- impedeix l'accés a qualsevol altre tipus de plaer, "aquest és el crit de la carn, no patir gana, no patir sed, no patir fred”. El savi epicuri sap gràcies a la seva prudent moderació (phronesis) que satisfer aquestes necessitats no resulta costós ni difícil: el pa i 1'aigua es converteixen en menjars exquisits que són necessaris. La recta intel·ligència posa límits als plaers que la carn considera il·1imitats.
No hi hem de veure una crítica puritana, sinó la fidelitat a la regla bàsica de l'epicureisme: 1'alliberament del dolor és el que dóna valor als nostres actes. Un home pot gaudir embriagant-se o fent una aposta, però el plaer derivat de satisfer els seus desigs de beguda o joc s'han de confrontar amb el sentiment de l'endemà i amb la por a perdre diners. Però el savi sap també que són més grans els plaers de l'ànima i més greus els seus dolors ja que l'ànima experimenta plaer i dolor pels present, el passat i el futur. Són uns dolors que neixen de la ignorància, de les falses creences o opinions de l'home, l'eliminació dels quals provoca l'ansiada ataràxia.
Epicur afirma 1'existència dels déus perquè en tenim coneixement evident en arribar-nos imatges subtils, que són captades per la ment, d'aquells éssers, considerats pels epicuris antropomorfs, compostos d'àtoms subtils, eterns i feliços. La seva eterna felicitar divina no és compatible amb la seva preocupació i intromissió per dirigir els afers humans.
La mort és per Epicur un mal inevitable del qual no en podem fugir. Afirmant la negació dels més enllà (món de premis i de càstigs), perquè l'ànima es compon d'àtoms subtils com el cos, la mort deixa de produir por a l'home pel fet físic de deixar de viure i per la vida ultraterrenal.
Reumint:
Les causes d'infelicitat són:
temor al destí: l'home té por al destí. Epicur diu que el destí no existeix tot és atzar, i per tant no està determinat i és lliure.
temor als déus: Epicur diu que els déus no es preocupen dels homes.
temor de la mort: Epicur diu que no s’ha de tenir por, car la mort és com un somni i aquest és molt dolç.
temor al dolor: hi ha un camí per redimir-lo davant la seva màxima: "busca el plaer i fuig del dolor", diu: "aquesta recerca del plaer no pot ser cega, com ho fa l'animal, sinó que s'ha de buscar i fugir prudentment" per la qual cosa senyala quatre formes:
1 - acceptar el plaer present.
2 - no acceptar el plaer present si d'ell es veu que en vindrà un dolor.
3- no acceptar el dolor present.
4- acceptar el dolor present si d'ell en ve un bé futur superior.
Distingeix entre: -el plaer dels sentits. que s’ha de limitar.
-el plaer espiritual o joia, aquest pot donar la felicitar perquè no cansa, per aquest s'aconsegueix la tranquil·litat d'ànima "ataràxia" que és l'essència del plaer.
"Si vols fer ric a Pitocles, no augmentis les seves riqueses, disminueix els seus desigs".
L'ESTOICISME
L'escola estoica fou anomenada així perquè el lloc d'Atenes on anaven els nois per aprendre l'ensenyament d'aquesta doctrina era a la stoa, una mena de porxos guarnits amb pintures, punt de trobada de molts atenesos.
Fou fundada als voltants del segle III a. de C. pel fill d'un ric mercader, Zenó (335-263 a. de C), el qual es dedicà a la filosofia quan arran d'un naufragi, va perdre gran part dels seus béns.
L 'estoicisme visqué tres moments importants:
Període antic (del s.IV al II a. de C.) amb Zenó i Crisi; el període de transició, sense massa rellevància i el període romà, en el qual destacà el cordovès Sèneca, preceptor de Neró, home ferm, de principis inquebrantables i que complí la condemna a mort obrint-se voluntàriament les venes, i l'emperador Marc Aureli (segle I).
Els estoics conceberen la filosofia com una ciència fonamentalment racional i jerarquitzada i la compararen amb el cos d'un animal: la lògica són els ossos, la física la carn, i la moral seria l'ànima. Seguint amb aquesta idea, establiren una escala de valors dels éssers naturals en la qual es primava els éssers animats sobre els inanimats i la raó sobre els instints. Fins i tot l'univers posseeix raó, ment, logos, perquè, si no fos racional, com podria produir éssers tan intel·ligents com els humans?
Però com actua aquesta raó universal?
Tot el que succeeix a l'univers succeeix sempre per algun motiu o causa, res és obra de l'atzar o de la improvització, doncs tot està dirigit per la raó universal que ordena 1'univers amb gran providència: les nevades o el brollar de les flors o la caiguda de les fulles, tot respon a un pla dissenyat per la poderosa ment o raó universal.
L'ésser humà és considerat com un microcosmos perquè es compon de dos principis bàsics que es troben a la naruralesa: el passiu, representat pel cos i l'actiu que és l'ànima racional. Atès que la raó universal regula i ordena tots els esdeveniments de l'univers, de la mateixa manera, la raó humana haurà d'autodirigir i autogovernar les seves accions. Dins l'ànima humana hi ha una força contrària al logos o raó, són els efectes de les passions. Així com la virtut porta en ella mateixa la felicitat, el vici comporta l'esclavitud. En aquesta situació cal una gran força de voluntat per aconseguir el seu domini. L'home savi no es deix enganyar per il·lusions momentànies ni enfonsar-se per desgràcies aparentment catastròfiques. La reflexió el portarà a racionalitzar els seus problemes, i així adquirir la pau i l'equilibri interior.
Ser virtuós comporta viure segons la naturalesa humana, és a dir, com un ésser dotat de raó; però ja que la nostra raó és una part de la raó universal, viure segons la raó serà viure en harmonia amb la naturalesa. Una vida virtuosa estarà al servei de la raó, la qual cosa significa que hom ha d'abstenir-se de gaudir dels plaers i saber suportar sense immutar-se els dolors i els patiments, resumit en la famosa frase dels estoics: substine et abstine - aguanta't i absten-te.
Ja lliures de les cadenes de les passions irracionals, l'ànima podrà assolir la tranquil·litat (ataraxia) l'autodomini (autarquia) dels seus pensaments, condicions imprescindibles per a arribar a una vida plenament feliç (eudemonia).
És possible trobar alguna persona disposada a perseguir l'ideal dels estoics? És l'home savi, acostumat per vocació a esforçar-se per posseir la saviesa, és impertorbable davant les adversitats. Només triomfa aquell que lluita i per això el savi esdevé el model de moralitat i de llibertat.
TEXTOS:
1. Lletra a Meneceu. Epicur.
Però la majoria, a vegades fuig de la mort com el pitjor dels mals i a vegades la prefereix com a descans de les misèries de la vida. El savi, per contra, ni rebutja el viure ni tem el no viure; ja que ni el viure li sembla cal mal no el no viure, tampoc. I de la mateixa manera que tria mai 1'aliment, sinó el més agradable, així mateix frueix del temps més agradable i no pas del més durador. El qui exhorta el jove a viure bé i al vell a morir bé, és un neci, no solament perquè la vida és grata, sinó perquè 1'art de viure bé i l'art de morir bé són el mateix. I molt pitjor el que diu que és millor no haver nascut, però, un cop nascut, travessar com abans millor les portes de 1’Hades.
2. De la vida benaurada. Sèneca
En el menjar i el beure, el meu fi serà satisfer les exigències de la naturalesa, no omplir el ventre i buidar-lo; seré afable amb els meus amics, mansuet i generós amb els enemics; pensaré que la meva pàtria és el món i els meus protectors els déus i que ells són damunt meu, censors dels meus fets i de les meves paraules; quan la naturalesa em reclamarà la vida, sortiré donant-me testimoni d’haver estimat la bona consciència i els desitjos virtuosos; de no haver fet sofrir minva a la llibertat de ningú i menys a la meva. El que es proposarà, dic, de fer aquestes coses, el que les voldrà i intentarà, farà camí envers els déus i encara que no pugui reeixir-hi, rebrà aquest elogi, “ha caigut havent emprés grans coses”.