Inici
Mapa web

::Inici >Ètica individualista

Ètica individualista

Història de l'Ètica. F Nietzsche

REHABILITACÓ DE L’ÈTICA INDIVIDUAL, LA LLIBERTAT I LA JUSTÍCIA

            Nietzsche proposa la voluntat de poder com a principi d’interpretació del món i per això totes les morals es redueixen a voluntat de poder. Des d’ella és possible establir una gradació segons la quantitat en l’elevació del sentiment de poder. Per dir-ho en paraules de Nietzsche:
            “Què és bo? Tot el que eleva el sentiment de poder, la voluntat de poder, el poder mateix en l’home”
            “Què és dolent? Tot el que procedeix de la debilitat. Què és felicitat? El sentiment que el poder creix, que una resistència queda superada”.
            La justícia rep en aquest context una caracterització nova. La llibertat de l’individu es converteix en el centre, unint-se el fet que no hagi veritat última amb el pressupòsit de la llibertat. L’individu apareix com quelcom absolut, amb valor infinit, incalculable des dels judicis morals i ontològics. La llibertat té dret a afirmar-se enfront de totes les exigències morals. I en aquest punt es constituirà la justícia.
            La justícia consistirà en donar a cadascú el seu, posant cada cosa a la millor llum. Aquesta justícia és la voluntat de poder en la mesura en que supera la idea moral del deure, és a dir, el voler sobreposar-se a una altra individualitat amb pretensió universal. Es tracta ara de la voluntat que sols vol la individualitat, tant la pròpia com la dels altres, i que deixa ser a si mateix i als altres, davant l’haver de ser dirigit des de representacions universals. Per consegüent, el concepte nietzschià de la justícia és el de “justícia absolutòria”: el reconeixement d’una altra individualitat com nou o esperit absolut. La justícia no és, doncs, quelcom que ha des ser, sinó que ella mateixa és l’absolut, que serveix de base a tota la resta És doncs, una característica premetafísica.
            Per altra banda, Nietzsche pretén superar l’ontologia moral, incrustada en la gramàtica del nostre llenguatge. L’autèntic reconeixement de les persones ha de produir-se sense recórrer a un concepte universal englobant, com encara succeeix en Kant, perquè el que es fa per amor succeeix més enllà del bé i del mal. En el nou llenguatge de la justícia es supera la contraposició entre bo i dolent, se supera el punt de vista normatiu moral, perquè l’amor no estableix aquestes diferències. La justícia i l’amor no entenen de distincions morals.
            Segons Nietzsche, sols una actitud afirmadora del ser en la justícia i l’amor podrà superar al “Déu moral”, el crepuscle del qual anuncia i testimonia l’esdeveniment del nihilisme. Aquí començaria la nova ètica, diferent de la moral. La justícia i les virtuts no estarien marcades per normes morals del deure, sinó que consistirien en el reconeixement dels altres en el seu ser individual, sense concepte ni cànon. Perquè comet una injustícia el que sotmet els altres sota el seu propi cànon; en canvi, quan dos homes es reconeixen mútuament en la seva individualitat, comença la veritat.
            És aquest un nou context ètic, sense fonamentació ètica, sinó com a màxim, justificació estètica de la vida; sense normes, sense fi, sinó més enllà del deure i situada en el poder, la injustícia rep un nou contingut. La injustícia no consisteix en contravenir normes de justícia, sinó en jutjar. I això és vàlid fins i tot quan l’individu es jutja a si mateix.
            Per això el filòsof ha de dir, com Crist: “No jutgeu!”. L’última diferència entre els filòsofs i els restants homes seria que els primers volen ser justos mentre que els altres volen ser jutges.

            Henri Bergson. El mateix any del naixement de Bergson es va publicar “L’origen de les espècies” de Darwin. Però Bergson entendrà l’evolució, no com mecanicista, sinó com a resultat d’una força vital que anomena élan vital, i que és la causa de les variacions que produeixen noves espècies.
            En “Les dues fonts de la moral i de la religió”, Bergson reflexiona sobre la vida moral i religiosa de l’home. No està d’acord amb la teoria kantiana de la raó pràctica ni dóna massa importància al concepte del deure. Bergson creu que l’origen del deure és la societat: deure és equivalent a pressió social, la finalitat del deure és mantenir la cohesió de la vida social. En les societats animals (formigues, abelles), la cohesió social depèn de l’instint. En el cas de l’home, la consciència reflexiva, que permet crítica i desacords, fa necessària la pressió social, el sentit del deure.
            Aquesta moral del deure o de l’obligació és una moral pròpia de societats tancades, és per tant una moral tancada, infra-racional.
            Bergson proposa una moral superior a aquesta, d’origen supra-racional, l’anomena moral oberta. Aquesta neix del contacte dels profetes morals amb la font creadora de la vida. És el resultat d’una unió mística amb Déu, per tant, de l’élan vital i no de la pressió social.

FRIEDERICH WILHELM NIETZSCHE
           
            Aplica a la religió una crítica similar a la realitzada a la filosofia. Refusa qualsevulla pretensió de veritat en ella i a Déu el considera una dimensió de l’existència humana projectada fora d’aquesta per l’home.
            Creu que el cristianisme ha realitzat una inversió dels valors religiosos de Grècia i Roma i que és una rebel·lió dels esclaus orientals contra els seus senyors.
            El pressupòsit bàsic de la seva crítica és l’ateisme. “La mort de Déu” significa per Nietzsche la supressió de la transcendència dels valors, el descobriment que aquests són creacions humanes. La religió, i sobre tot el cristianisme, és una determinada pràctica vital, una relació amb l’existència, una avaluació de la vida. Crist és per a ell un home apacible, d’instint dèbils, però no el considera el fundador de l’Església, segons Nietzsche és Pau.
            El cristianisme que va significar la fi del món antic, va destruir les formes  i valors més nobles de la vida i aquesta fou invertida i pervertida fins les arrels.
            La crítica més profunda de Nietzsche a la cultura occidental és la crítica dels valors morals, fins a tal extrem que fins i tot els valors defensats pels il·lustrats es posen a debat, ja que per ell són una secularització dels vells valors cristians.
            El seu mètode d’anàlisi és la genealogia: analitza l’origen moral entre els grecs i el gir que pateixen els conceptes morals a partir de Sòcrates i Plató. Si entre els primers grecs la virtut equivalia a força i bo era el noble, el poderós, a partir de Sòcrates la virtut es converteix en renúncia als plaers, passions i ambicions; l’únic bé que s’admet és el de la sabiduria.
            Nietzsche distingeix entre dos tipus bàsics de moral: moral dels senyors i morals d’esclaus. La primera neix dels “estats d’ànima elevats”, és una moral cavalleresca, creadora, que implanta valors i, per això, és activa, és la moral pròpia del superhome i és un moral que estima la mort de Déu. La moral d’esclaus és una tendència a nivellar, la seva arrel està en l’instint de venjança contra tota forma de vida superior, i pretén la igualtat de tots els homes, l’amor al proisme; no ceca valors, sinó que els troba davant de si i per això és passiva.
            Nietzsche veu l’esperit grec com una contraposició de dos impulsos, l’apol.lini i el dionisíac. Allò apol·lini és la forma (l’eidos), allò figuratiu entès en el sentit que dóna lloc i possibilita un ordre, una mesura. I això ve donat per Apol·lo, el déu de la llum, de la mesura i de la bellesa consistent en mesura; la determinació. A aquest esperit se li contraposa l’embriaguesa que ultrapassa tota mesura i viola tota llei lògica; la supressió del principi d’individuació, la vessant orgiàstica que suposa la comunió amb el Tot. I això és Dionís, el déu dels cultes bàquics: l’experimentació de l’horror, del buit i alhora de l’excés, del torrent de vida que tot ho desborda.
            Per Nietzsche, que categoritza la cultura europea com a nihilista, el terme significa bastant més. Nietzsche parla de nihilisme europeu, on europeu equival a occidental, en el sentit de la història d’occident entesa com un itinerari devers el nihilisme. El terme nihilista designa el moviment històric de la naturalesa del qual va ser ell el primer en percebre, a partir de segles precedents, que ha determinat els segles ulteriors i del qual en definí la interpretació essencial amb aquestes paraules: “Déu ha mort”. El déu cristià ha perdut el seu poder sobre les coses i sobre el destí de l’home. El déu cristià és la representació que designa allò suprasensible en general i les seves diferents interpretacions: els ideals i les normes, els principis, les regles, els valors, etc..., exigits per damunt del sensible per donar un fonament, un fi, un ordre o, simplement un sentit.
            Conceptes com bondat, maldat, bellesa... quedaran ara presentats com a mers estats psicològics, estats d’ànim en què projectem aquests qualificatius des de la nostra ocasional subjectivitat. Es tracta de desvelar les intencions impures que s’amaguen darrera la façana de la virtut: la hipocresia del sant, la cobdícia del magnànim... Els valors de  l’època són interpretats com a manifestació de la decadència i l’amanerament de la societat, com l’afebliment de l’instint vital, el símptoma més clar del qual és el pessimisme. Cristianisme, moral del deure, democràcia, socialisme, etc..., són indicis d’una vida que avança envers la seva pròpia descomposició i negació.
            Des del moment que Déu ha mort, qualsevol fora o qualsevol suprasensible estan anorreats. No roman res més que la terra. És precisament per això que el nou ordre haurà de ser la incondicional sobirania de la pura força de la voluntat de poder exercida per l’home sobre la terra. Però aquesta tasca no és per a uns homes qualsevol ni, per descomptat, tampoc per la humanitat que viu sota els valors prevalents fins ara. Aquesta serà la tasca del nou home, l’home sorgit de la transvaloració de tots els valors, l’home que en la voluntat de poder s’afirma a si mateix com a única referència que sempre retorna sobre si. Però aquest nou home, que acceptarà el sofriment com a part del món i de la vida; que no pregarà  cap déu ni s’hi agenollarà al davant perquè no pot, senzillament, suportar el patiment de la vida; que haurà deixat enrera els antics valors cristians de renúncia a la vida; que s’autoafirma per damunt de la moral dels esclaus i que no accepta més dictat que la seva pròpia voluntat de poder, aquest home no és ja un home, està ultra l’home, és el superhome.
            En la concepció nietzschiana, no es tracta d’un simple espandiment de l’home existent fins aleshores. El superhome deixa simplement i pura al darrere l’home dels valors precedents, l’ultrapassa i transfereix la justificació de tots els drets i la institució de tots els valors a l’exercici de la pura voluntat de poder.
            Des de la voluntat de poder, Nietzsche veu l’art com la nova justificació de l’existència, una justificació estètica. L’art ens allunya de la veritat –la voluntat de veritat és un símptoma de degeneració, en la mesura que és un oblit de la no-veritat essencial: el buit, el no res-. En l’art, la mentida és santificada amb l’avantatge que suposa el fet que la voluntat d’engany té al seu favor la bona consciència, la recuperació de l’equilibri apol·lini-dionisíac. Aquesta és la grandesa de l’art.
            Només el superhome pot, a més a més, sobreviure a la mort de Déu, no la humanitat. El món és fals i cruel, contradictori i corrupte. Per superar aquesta veritat necessitem la mentida, i així van sorgir la metafísica, la moral, la religió... Diverses formes de mentida amb l’ajut de les quals creiem en la vida. L’home és doncs un mentider per naturalesa, un artista. Si no ho fos embogiria. En realitat la metafísica, la moral, la religió no són sinó subproductes de l’art, criatures de la mentida. La diferència substancial entre aquestes criatures i l’art consisteix que l’art no cau en el món de la feblesa, la malaltia i l’esperit de venjança que es manifesta en tota disciplina d’arrel ascètica. Quan es dóna una voluntat de poder sana, només pot realitzar-se en l’art.

           
Les dues morals
           
            Ja en els primers escrits de Nietzsche hi ha una crítica de l’ètica com l’afirmació d’una llei moral universal de valors absoluts. En L’origen de la tragèdia reconeix solament els valors estètics. En un assaig sobre David Strauss, Nietzsche refereix que l’essència de la moralitat consisteix en considerar que tots els  homes tenen les mateixes necessitats, pretensions i drets que un mateix, per un imperatiu que no té la seva base en l’evolució. L’espècie humana comprèn una multitud de tipus diferents i no podem pretendre que ens comportem com si les diferències individuals no existissin. A més, Nietzsche dóna més importància als individus prominents que a la raça o a l’espècie.
            La primera obra de Nietzsche que toca el tema moral és  Humà, massa humà. Aquesta obra no és sistemàtica, però estudiant les observacions referents a la moralitat, sorgeix una teoria més o menys coherent. L’animal passa a ser home quan les seves inclinacions no cerquen la satisfacció momentània, sinó vers el profitós durader. Per tant, difícilment podrem parlar de moralitat fins que allò útil s’entengui en el sentit de servei per a la supervivència i per al benestar de la comunitat, doncs la moral és, primordialment, un mitjà de preservar la comunitat i d’evitar la seva destrucció. Per a que l’individu amotlli el seu comportament als interessos de la societat, pot utilitzar-se primer la coacció, que ràpidament és substituïda per la força del costum i, finalment, la consciència col·lectiva. Aleshores l’obediència passa a ser una segona naturalesa i es barreja amb el plaer. Al mateix temps, les qualificacions morals passen de les accions a les intencions dels agents, originant els conceptes de virtut i d’home virtuós. En altres paraules, la moral s’interioritza mitjançant un procés de refinament progressiu.
            Al principi, Nietzsche parla com un positivista: bo és allò útil i el que serveix al benestar col·lectiu. Però no triga en denunciar una moral dual, de bons i dolents.
            En Més enllà del bé i del mal, Nietzsche diu que ha descobert dos tipus primaris de moral, “la moral dels senyors i la morals dels esclaus”. Estan barrejades en totes les civilitzacions superiors i elements d’ambdues poden trobar-se fins i tot en un mateix home. En la moral dels senyors o moral aristocràtica, “bo” i “dolent” equivalen a “noble” i “plebeu”, les qualificacions morals són aplicades més als homes que a les accions. En la moral dels esclaus, bo és allò que és benficiós per a la societat del dèbil. Qualitats com simpatia, bondat, i humilitat, són enaltides com virtuts, i els individus forts i independents són considerats com perillosos i per tant com un “mal”. La moral dels esclaus és, doncs, una moral gregària. Les seves valoracions morals són expressió de les necessitats del ramat.
            Aquestes reflexions al voltant a l’origen de la moral es troben exposades de forma més completa i sistemàtica en  La genealogia de la moral.

            “La indicació de quin és el camí correcte ( per analitzar l’origen dels conceptes morals) me la va proporcionar el problema referent a què és allò que les designacions del “bo” encunyades per les diverses llengües pretenen pròpiament significar en l’aspecte etimològic: vaig trobar aquí que totes elles remeten a idèntica metamorfosi conceptual, que, en tots els llocs, noble, aristocràtic en el sentit estamental, és el concepte bàsic a partir del qual es desenvolupà després, per necessitat, “bo” en el sentit d’“anímicament noble”, d’”aristocràtic”, d’”anímicament d’índole elevada”, “anímicament privilegiat”: un desenvolupament que va sempre paral·lel a aquell altre que fa que “vulgar”, “plebeu”, “baix”, acabin per passar al concepte “dolent”: en si és idèntica a “simple” (...) i en el seu origen designava a l’home simple, vulgar, sense que, al fer-ho llancés encara una recelosa mirada de reüll, sinó senzillament en contraposició al noble.”
                        (NIETZSCHE, La genealogia de la moral)

            Han estat els jueus els que, amb una conseqüència lògica aterradora s’han atrevit a invertir la identificació aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat per Déu) i han mantingut amb les dents de l’odi més abismal (l’odi de la impotència) aquesta inversió, a saber, “¡els miserables són els bons: els pobres, els impotents, els baixos són els únics bons: els que sofreixen, els indigents, els malalts, els deformes són també els únics piadosos, els únics beneïts per Déu, únicament per a ells existeix benaurança, en canvi els nobles i violents, vosaltres sou, per tota l’eternitat, els malvats, els cruels, els lascius, els saciables, els ateus, i vosaltres sereu també eternament els desventurats, els maleïts i condemnats!...” Se sap qui (els cristians) ha recollit l’herència d’aquesta transvaloració jueva...
                         (NIETZSCHE, La genealogia de la moral)

            El submís i impotent tem al fort i poderós, i empès pel ressentiment, intenta contenir-lo i dominar-lo afirmant com absoluts els valors del ramat.

            “La rebel·lió dels esclaus en la moral comença quan el ressentiment mateix es torna creatiu i engendra valors; el ressentiment d’aquells sers a qui els està vetada l’autèntica reacció, la reacció de l’acció, i que es desfan únicament amb una venjança imaginària.. Mentre que tota moral noble neix d’un triomfant si, dit a si mateix, la moral dels esclaus diu no ja d’avantmà, a un ‘fora’; a un ‘altre’, a un ‘no-jo’ (...) els “ben nats” se sentien a si mateixos com els “feliços”; ells no havien de construir la seva felicitat artificialment i, a vegades, persuadir-se d’ella, mentir-se-la, mitjançant una mirada dirigida als seus enemics (com solen fer tots els homes del ressentiment); i així mateix, per ser homes íntegres, replets de força i, en conseqüència, necessàriament actius, no sabien separar l’activitat de la felicitat –en ells aquella forma part, per necessitat, d’aquesta (d’aquí procedeix l’euprattein [obrar bé, ser feliç])-, tot això molt en contraposició amb la felicitat al nivell dels impotents, dels oprimits, dels llegats per sentiments verinosos i hostils, en els quals la felicitat apareix essencialment com narcosi, atordiment, quietud, pau, “dissabte”, distenció de l’ànim i relaxament dels membres, això és, dit en una paraula passiu.”
                        (NIETZSCHE, La genealogia de la moral)
           
            La història de la moral és la història del conflicte entre dues actituds morals, que, per a l’home superior, podrien coexistir, si el ramat, estigués disposat a mantenir els seus valors sols per a si mateixos. Però els dèbils, incapaços de qualsevol cosa superior, no sols no volen fer-ho, sinó que intenten imposar universalment els seus valors. Segons Nietzsche, així va succeir, al menys en occident amb l’arribada del cristianisme. I els moviments democràtics i socialistes són conseqüència del cristianisme i expressió del ressentiment característic de l’instint de ramat o moral dels esclaus.
            El pensament de Nietzsche sobre aquest punt queda desqualificat quan adverteix la incompatibilitat de la doctrina de la defensa i afirmació de la vida, constantment anunciada per Nietzsche, amb la insistència no menys matxacona en aquesta cultura de la mort dels dèbils i indefensos.
            Max Scheler va replicar amb força a la negativa noció de l’ascètic de Nietzsche, en les conegudes paraules que reproduïm a continuació.

            “L’home és el ser viu que pot adoptar una conducta ascètica enfront a la vida –vida que l’estremeix amb violència-. L’home pot reprimir i sotmetre als propis impulsos, pot refusar-los al pàbul de les imatges perceptives i de les representacions. Comparat amb l’animal, que diu sempre “sí” a la realitat, fins i tot quan la tem i la refuig, l’home és el ser que sap dir que no, l’asceta de la vida, l’etern protestant contra tota simple realitat”.
                                   (MAX SCHELER, El lloc de l’home en el cosmos)

L’home superior crea valors nous

            Nietzsche sosté que un sistema moral uniforme, universal i absolut, propi d’una moral d’esclaus, ha de ser rebutjada, perquè és fruit del ressentiment i representa la vida inferior i humiliant, la degradació, així com la moral aristocràtica representa el moviment de la vida superior. El ramat disposa de la seva pròpia classe de valors, però no té força per imposar-los a l’home superior. Sols els homes excepcionals són artífexs dels seus propis valors i sols els nous valors els capacitaran per transcendir la seva actual condició.
            Per tant, quan Nietzsche parla d’una posició més enllà del bé i del mal, està pensant en superar la crida de la moral del ramat, que, en la seva opinió, afavoreix la mediocritat i impedeix el desenvolupament d’un tipus superior d’home. No diu que hagi de ser desestimat tot control moral, perquè l’home dèbil i degenerat seria capaç de les apetences més grolleres, de les majors vileses i de les accions més plebeies.
            Solament l’home excepcional pot anar amb seguretat més enllà del bé  i del mal, en el sentit en que s’empren aquests termes en la moral del ressentiment. I així haurà d’actuar per crear valors que seran, a la vegada, una expressió de vida superior i el mitjà per transcendir-se a si mateix cap al superhome, cap a un nivell superior d’existència humana.
            L’home superior és individualista, arrogant, enèrgic, capaç de crear valors, i estima allò vital, la força, el poder, i el plaer. L’esclau és dèbil, temerós, indefens, inculte i tendeix a sobrevalorar el seus propis defectes, per això els seus valors són ascetisme, compassió simpatia, respecte, submissió, obediència, misericòrdia, abnegació, resignació, dolor, humilitat i paciència.
            Nietzsche pretén la major integració possible de tots els aspectes de la naturalesa humana. Acusa al cristianisme de despreciar el cos, l’impuls, l’instint, la passió, el desenvolupament de la ment lliure i sense entrebancs, els valors estètics. Però rebutjar la moral cristiana no significa cercar la desintegració de la personalitat humana que sorgiria de l’agitació de tot els impulsos i de els emocions deslligades. Amb la integració de tots els recursos humans, com una expressió de força, no de mutilació o de mortificació provocada per la por basat en l’autoconsciència de la pròpia debilitat, sorgirà l’home superior.

            “La noció de l’”ànima”, i de l’”esperit” i en resum, de la “immortalitat”, s’han inventat per despreciar el cos, per fer-lo emmalaltir (”santificar-lo”), per portar, a quantes coses serioses hi ha en la vida (l’alimentació, la higiene, el règim intel·lectual, la neteja) el més espantós del oblits.”
                                   (NIETZSCHE, Ecce homo).

            “He aquí el que haig de dir als detractors del cos. No vull que canviïn de pensament i doctrina, sinó tan sols que diguin adéu al seu propi cos –i així es callin per sempre (...) “Jo sóc cos i ànima” –així parla el nen. I per què no hem de parlar com els nens? (...) Més el que raona amb lucidesa i sap, diu: “Jo sóc cos, res més que cos; i ànima no és sinó una paraula que designa quelcom que forma part del cos”
                        (NIETZSCHE, Així parlà Zaratustra).

Ateisme: “déu ha mort”

            Nietzsche anuncia que el devallament de la creença en Déu obre el camí a les energies creadores de l’home i al seu desenvolupament total. El Déu cristià, amb els seus manaments, amb les seves prohibicions, queda oblidat, i els ulls de l’home no contemplaran ja un món irreal i sobrenatural, no miraran més cap a l’altre món, sinó cap aquest.
           
            L’esdeveniment més important de l’època actual –que “Déu ha mort”, que la fe en el déu cristià ha estat impossible de mantenir- ja comença a dissipar els primers núvols sobre Europa. Finalment l’horitzò es presenta lliure davant nostre, malgrat d’un ser brillant; finalment el mar, el nostre mar, s’obre. Potser mai s’hagi obert així un mar.
                         (NIETZSCHE, La Gaya Ciència).

            Nietzsche s’eforça per explicar, com quelcom que l’afecta personalment  i porfunda, que el mateix concepte cristià de Déu és contrari a la vida i el mateix cristianisme és odi a la vida.
            A partir d’aquesta actitud, Nietzsche rebutja tot teisme, especialment el cristià i proposa la salvació de l’ateisme. Encara reconeixent que homes il·lustres han estat creients, manté que com l’existència de Déu retalla la força, la llibertat intel·lectual i la independència, és important per al futur de l’home defensar l’ateisme. La fe és com la moral un signe de debilitat, de covardia, de decadència, una actitud negativa enfront la vida.
            El cristianisme –diu Nietzsche- ha estat una malaltia mental que la humanitat ha patit durant dos mil anys i sols estarà curada quan tingui total consciència de la seva falsedat. Mantenir el cristianisme seria una gran mentida i una falta de respecte. Per recobrar la salut s’ha de tenir voluntat de veritat, en la seva forma més lúcida i plena, l’ateisme incondicional i  sincer. La humanitat malalta sols podrà recobrar la salut completa, és a dir, sols podrà desculpabilitzar-se, per mitjà d’una cura d’ateisme. L’ateisme li retornarà la innocència.
            Però quan Nietzsche intenta fer un esbós dels orígens de la idea de Déu, introdueix subtilment la fal·làcia que una vegada mostrat el procés de formació de la idea de Déu, és innecessari demostrar la seva inexistència. També al·ludeix de passada a objeccions teòriques contra la creença en Déu i el motiu decisiu del seu rebuig és que els homes –o el propi Nietzsche- poden ocupar el lloc de Déu com legislador i creador de valors. Ni aconsegueix refutar el teisme en general, ni tampoc el cristianisme en particular. En canvi, això manca d’importància per a ell. En allò que es refereix a la teologia, no és necessari preocupar-se de tals faules, diu.
            L’odi de Nietzsche cap al cristianisme procedeix principalment de la seva idea de com la mentalitat cristiana actua sobre els homes fent-los dèbils, submisos, resignats, humils, de com tortura la seva consciència, com els incapacita per desenvolupar-se lliurement, com impedeix el desenvolupament d’individus superiors. I encara en ocasions, admet alguns valors cristians –per exemple, admet que el cristianisme ha desenvolupat el sentit de la veritat i l’ideal de l’amor-, per altra banda, afirma que el sentit de la veritat es torna al final contra la interpretació cristiana d’allò real i allò ideal de l’amor contra la idea cristiana de Déu.
            Però les conclusions filosòfiques que Nietzsche deriva de l’ateisme són més importants que els motius psicològics que sostenen el seu rebuig de Déu.
            Els europeus, educats en l’acceptació d’aquests valors morals associats amb la fe cristiana, són per aquest motiu dependents d’ella. Sols quan els europeus perdin la seva fe en aquests valors, perdran la seva fe en tots els valors. Ells sols coneixen la moral que fou canonitzada pel cristianisme, dotant-la d’un fonament teològic. El despreci de tots els valors vigents, que brolla del sense sentit d’aquest món i de la decadència de la vida humana, és un dels principals elements del nihilisme. La moralitat fou el “principal antídot contra el nihilisme teòric i pràctic”, perquè en impossibilitar a l’home despreciar-se a si mateix com a ser humà, aquests es torna contra la vida i els valors morals es converteixen en un “medi de preservació” contra un nihilisme necessari. L’home que es va preservar d’aquest mode, mitjançant la moral cristiana que s’imposà i es generalitzà a Europa, fou l’home de qualitat inferior. Per tant, la destrucció de la fe en els valors morals cristians, posa a l’home europeu a mercè del nihilisme, no perquè no existeixin altres valors possibles, sinó perquè la majoria dels homes, com a mínim a occident, no en coneixen d’altres.
            Segons Nietzsche, l’arribada del nihilisme és inevitable. Significarà l’ocàs de la civilització cristiana decadent d’Europa.. Al mateix temps, s’aclarirà el camí cap a la transformació dels valors i cap al naixement d’un tipus superior d’home. Per aquesta raó “aquest foraster que truca a la porta, el més horrible que haguem vist”, ha de rebre la nostra benvinguda.