LES ÈTIQUES DEL MOVIMENT SOCIALISTA
Entenem aquí per “socialisme” tota una tradició de pensament polític que fonamenta les seves propostes de reforma en la prioritat que els seus autors atorguen a la realització de certs valors morals, particularment a la justícia social. D’aquesta manera, és possible parlar d’”ètiques socialistes” en la mesura que les teories polítiques d’aquesta tradició solen portar aparellats uns suposats ètics molt concrets.
Encara que les teories socialistes neixen pròpiament en el segle XIX, al temps que es desenvolupava la lluita del moviment obrer per sortir de la misèria, el cert és que dites teories compten amb importants precedents al llarg de tota la història de la nostra cultura. En aquest sentit s’hauria de citar, entre altres aportacions, als autors d’utopies, això és, descripcions de societats imaginàries (d’allí el nom, que procedeix del grec u-topos: el que no està en cap lloc) en les quals s’ha organitzat una vida social i econòmica de manera molt diferent de com de fet passa en les societats existents.
SOCIALISME UTÒPIC I ANARQUISME
A començaments del segle XIX, els fundadors de l’anomenat socialisme utòpic (Saint-Simon, Owen, Fourier, entre altres) denuncien la penosa experiència d’abús al qual es veu sotmesa la classe obrera en els països en que es porta a terme la revolució industrial. Aquests autors apel.len a la consciència moral de totes les persones implicades i proposen reformes profundes en quant a la manera d’organitzar l’economia, la política i l’educació. Entenen que una societat pròspera i justa ha d’aprofitar els avanços de la tècnica moderna al mateix temps que elimina les desigualtats econòmiques que permeten que un pocs visquin en l’opulència a costa de que la majoria visqui en la misèria. Insisteixen en la necessitat d’abolir, o al menys restringir radicalment, la propietat privada dels mitjans de producció. Però no creuen que una rebel.lió violenta dels treballadors sigui el camí per arribar a aquesta nova societat, sinó que apel.len al diàleg, al testimoni moral donat per experiències de comunitats justes que ells mateixos van promoure (cooperatives, fàbriques-model, “falansteris” de Fourier, etc.) i sobre tot a la necessitat d’una educació cuidadosa que inculqués a les noves generacions les virtuts necessàries per a la solidaritat i l’harmonia social.
En la segona meitat del XIX i principis del XX es situen els clàssics del socialisme llibertari o anarquisme (Proudhon, Bakunin, Kropotlin, Malatesta, Abad de Santillan, etc.) Per a ells la reflexió ètica és, abans que res, una proposta de realització de la justícia. Però aquesta sols serà el resultat d’un canvi en profunditat de les persones i de les estructures socials, amb especial atenció a l’abolició de l’estat. Afirmen que la societat justa ha de desterrar per a sempre tot tipus d’opressió (sotmetement a un govern i a uns poders que impedeixen als humans ser amos de les seves pròpies vides) i d’explotació (apropiació injusta per part del capitalista dels beneficis produïts pel treballador). Identifiquen la justícia amb un model de societat solidari, autogestionat i federalista, que sols podrà fer-se realitat mitjançant la lluita organitzada dels treballadors portada a terme pels propis treballadors.
En síntesi no sembla massa descabdellat afirmar que tant el socialisme utòpic com l’anarquisme suposen una certa radicalització dels ideals morals de la Il·lustració (llibertat, igualtat, solidaritat), que a la seva vegada enfonsen les seves arrels en les propostes morals de la tradició judeo-cristiana. Des d’aquest punt de vista, poden interpretar-se les diferents versions d’aquest tipus d’ètica com altres intents de recerca de les mediacions polítiques i econòmiques necessàries per realitzar aquells valors morals amb tota l’extensió i profunditat que sigui possible.
MARX I EL MARXISME
Un dels més fervents crítics del marxisme, l’austríac K. Popper, afirmava:
“Però si El capital és principalment, en realitat, un tractat d’ètica social, aquestes idees ètiques mai es presenten com a tals. Sols se les expressa indirectament, però no per això amb menys força, doncs els passos intermitjos resulten evidents. A judici meu, Marx va evitar formular una teoria moral explícita perquè avorria els sermons (...) Per a ell, els principis d’humanitat i decència eren una cosa que no podia posar-se en dubte i havien de donar-se per assentats (...) Va atacar als moralistes perquè va veure en ells als defensors servils d’un ordre social la immoralitat del qual sentia intensament.”
En efecte, podem dir que Marx no va intentar fer una ètica i, en canvi, el millor llegat de la filosofia marxista tal volta consisteixi precisament en constituir una provocació moral en pro de la justícia i de la construcció d’una utopia en al que tots els éssers humans arribem a sentir-nos lliures de dominació. El saber marxista no pretén ser una sabiduria moral, sinó ciència de la història que exclou tot tipus de judicis de valor. No hi ha en ella, doncs, separació entre el que és (objecte de la ciència) i el que ha de ser (objecte de la moral): les lleis o tendències de la història, descobertes per la ciència marxista, mostren que la utopia es realitzarà gràcies al desenvolupament de les forces productives i a les contradiccions internes del sistema capitalista. Per què parlem, doncs, d’una ètica marxista?
Després dels intents neokantians de conjugar al ciència marxista amb l’Ètica kantiana, intents que sempre foren repudiats pels marxistes clàssics, a mitjans del segle XX es forgen els fonaments escolàstics d’una Ètica que intenta tracta de donar compte de la realitat moral donant-li un status que no és el de mera ideologia.
Encara quan no existeix acord entre els marxistes en relació amb el problema de l’origen de la moral, la versió més acceptada el situa en un canvi històric objectiu i subjectiu a la vegada. Els primers estadis de la societat viuen una moral gregària, a la qual correspon totalment un punt ínfim de llibertat, perquè l’home, obligat a dependre gairebé totalment de la natura, es troba gairebé completament determinat per ella. Un canvi objectiu –el desenvolupament de les forces productives i el naixement de la divisió del treball- obre el valor i significat de l’home com a individu: l’home ja no necessita del grup per sobreviure físicament (al menys, no tant com abans) i, per tant, apareix la possibilitat d’un cert grau d’independència individual. Aquest canvi en el lloc objectiu de l’individu produeix a la vegada, un canvi subjectiu, un canvi en la seva consciència. Apareix el sentiment d’individualitat, la capacitat d’aproximar-se a la realitat de forma analítico-crítica i de valorar. Aquesta nova situació comporta una nova necessitat social: conciliar la conducta de l’individu amb els interessos del tot social, com a necessitat de superar la contradicció entre els interessos de l’individu i els del tot. Una resposta a aquesta necessitat social és la moral que, nascuda en una època determinada, sols pot desaparèixer quan també desapareguin les contradiccions entre personalitat i societat. ¿Significa això que la moral és pura ideologia, cridada a desaparèixer en la societat comunista, en el regne de la llibertat, quan els interessos de l’individu s’identifiquin amb els de tota la humanitat?
La resposta que a aquesta pregunta donarien els teòrics del marxisme en la actualitat no seria, a judici nostre, majoritàriament positiva. Al contrari, segons la resposta majoritària, junt a la moral de les classes dominants, que defineixen els interessos de classe, és possible rastrejar una “moral humana comú”, una moral que defineix els interessos de l’espècie humana i que està representada per la moral dels treballadors al llarg de la història: la moral comunista. Per conèixer el seu contingut no és primàriament necessària l’especulació teòrica, perquè la veritat es busca i es realitza en la praxis, la revela aquella classe que lluita pel socialisme. Ella defensa els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat, però despullant-los de deformacions, perquè els interessos d’aquesta classe coincideixen amb els de la humanitat.
L’ètica del marxisme coincideix , doncs, amb les restants ètiques dominants en el nostre moment històric en ser normativa, en cercar la satisfacció dels interessos socials, en identificar els interessos morals amb els interessos objectius i aquests amb els intersubjectius. Però també aquesta concepció ètica es troba amb dificultats. Per una part, amb totes les dificultats que acorralen el materialisme històric (de quina ciència es tracta, si el factor econòmic explica suficientment com determinen l’estàtica i la dinàmica social; si és possible avui en dia analitzar la realitat social en virtut de dos classes, com discernir quin és el subjecte de la revolució. fins a quin punt són teories econòmiques acceptable les del valor-treball i la plusvàlua, etc) i, per altra banda, amb les específiques del punt de vista moral. D’entre els problemes en poden treure dos que tal volta han ocasionat als ètics del marxisme més mal de caps que cap altre: el problema de la llibertat i el de l’accés a la veritat moral.
Atenent a la primera interpretació, la classe treballadora decideix quins són els interessos objectius, però queda anul·lada la llibertat com a possibilitat d’optar; en el segon cas, és possible optar a favor de la necessitat històrica, però són els experts els qui determinen els interessos intersubjectius. El fet que un grup determini el que desitja fer l’espècie, sol suposar un risc de dogmatisme, en el qual els règims comunistes sembla que solen caure. Aquesta és una de les múltiples raons per les quals sorgiren reaccions diverses enfront a l’ètica marxista-leninista dins del mateix marxisme: l’ètica del marxisme humanista es troba representada per filòsofs de gran talla, els “revisionistes” han proliferat i la neomarxista escola de Francfort representa un dels actuals pilars ètics de l’occident europeu.
EL MATERIALISME HISTÒRIC
Per a Hegel la idea és la que es va desenvolupant de forma dialèctica, i va “essent” la història. Per a Marx la història s’ha de concebre de forma dialèctica, però allà on Hegel diu “idea” s’ha de posar “matèria”.
El materialisme de Marx és l’afirmació de l’home com a protagonista de la història. Aquest materialisme marxista consisteix en els afirmacions següents:
a) les relacions que l’home estableix amb la natura i amb els altres homes són relacions materials: l’home arranca els béns de la natura, en produeix d’altres a partir d’aquests i els intercanvia per a poder satisfer les seves necessitats materials.
b) Aquestes relacions donen origen a la ideologia i a l’estructura jurídico-política de l’Estat.
El materialisme marxista consisteix en l’afirmació que la producció, distribució, intercanvi i consum de béns són l’arrel de què els homes tinguin o desenvolupin aquesta o aquella mentalitat, que s’elaborin unes lleis i no d’altres i una forma de governar la societat.
Així allò que condiciona la història humana no és l’Esperit (Hegel), sinó les relacions econòmiques de producció: “no és la consciència de l’home el que determina el seu ser, sinó el ser social el que determina la seva consciència.”
La base de tot l’ordre social és la producció i des de la producció s’explica tota la història.
Marx afirma, com Hegel, que la dialèctica és el motor de la història, que concep animada per la presència de la contradicció en el si de la realitat, és a dir, de la matèria, de l’economia.
Conseqüentment les contradiccions històriques són les que tenen lloc en el nivell de l’estructura econòmica: en les relacions entre els propietaris dels mitjans de producció i les forces productives.
Aquestes contradiccions es manifesten en la lluita de classes. Les contradiccions a nivell humà són produïdes per la posició distinta d’uns amb altres en el procés productiu. La dialèctica implica supressió d’un dels contraris. Marx afirma que sense lluita, sense violència, ni hi ha progrés.
Amb aquesta lluita de classes arribarem a la societat sense classes, moment últim de la història, vers on camina la història humana.
EL MATERIALISME DIALÈCTIC
El definim com la visió dialèctica de la realitat material: la realitat, la matèria, és un conjunt de contradiccions; la matèria, per mitjà de les contradiccions i dels canvis que es donen en ella, va engendrant formes superiors de realitat.
La matèria inanimada passa a ser matèria vivent, aquesta passa a ser sensitiva, i quan és més complexa apareix l’home.
Així, l’únic existent és la matèria, que és dinàmica, en constant devenir, que evoluciona i actua de manera dialèctica.
Aquesta dialèctica està regulada per tres lleis:
1. Llei de la connexió universal: Els fenòmens de la naturalesa són considerats com un tot articulat i orgànic, una totalitat en la qual els fenòmens depenen uns dels altres i es condicionen mútuament.
2. Llei del salt qualitatiu. Es diu salt qualitatiu al pas d’una qualitat a una altra, d’un estat a un altre (p.e. l’aigua canvia a gel o a vapor).
La dialèctica no considera el desenvolupament com un simple procés de creixement, sinó com un procés en el qual es passa de canvis quantitatius insignificants als canvis qualitatius radicals. Aquests canvis es fan per salts, de forma violenta, com a resultat de l’acumulació de canvis quantitatius inadvertits i graduals.
3. Llei de la unitat i lluita de contraris: La realitat és essencialment contradicció, oposició, dialèctica. Cada estat de la matèria porta ella mateixa el contrari. Tota realitat és una lluita de contraris. Una lluita entre el vell i el nou, entre el que mora i el que neix... Ex: la llavor té la força que l’impulsa a quedar-se com a llavor o a podrir-se, l’espiga és la negació de la llavor.
L’essència del moviment descansa en contradiccions que estan a l’interior de les coses i s’exterioritzen en la realitat del canvi, donant lloc al moviment, al devenir.
L’ALINEACIÓ EN MARX
Per a Marx el subjecte de la història és l’home i el treball és l’activitat creadora de l’home: el treball productiu de béns materials.
L’home treballador es crea a si mateix , es fa, es desenvolupa, es potencia transformant la naturalesa, desenvolupa la seva personalitat dominant la natura per mitjà del treball.
L’home en desenvolupar la seva activitat productora per mitjà del treball, es projecta sobre els productes del seu treball. El producte del treballador té rostre humà: en exterioritzar-se l’home en la natura, aquesta queda “humanitzada”. Per això podem conèixer l’home del Neolític estudiant tot allò que va produir: dòlmens, menhirs, sílex, utensilis,... La matèria queda humanitzada.
Si existeix una separació entre el treballador i el treball, el treballador queda alienat, separat de si mateix, perquè el producte del treball és ell mateix, el mateix home treballador és convertit en producte de treball, en mercaderia que es ven al mercat.
Degut als mitjans de producció basats en la propietat privada, els productes elaborats pel treballador no han retornat a ell, no li han servit per a la producció social de la vida, s’han quedat en mans d’una minoria: els propietaris dels mitjans de producció.
Aleshores és quan es produeix l’alienació: l’home es buida d’ell mateix, i considerà aliè la realitat dels seus productes.
El treballador ven la seva força de treball a un ser distint d’ell, que utilitza aquesta força per a fins lucratius. Així ven la seva pròpia personalitat, i es converteix en instrument d’un altre home.
Les relacions humanes que s’estableixen entre dues persones, es converteixen en relacions conflictives. Aquesta és la dialèctica de l’amo i l’esclau, de Hegel, no idealitzada, sinó convertida en realitat històrica. Es formen dues classes socials antagòniques, irreductibles: la burgesia i el proletariat.
Per a Marx la ideologia és producte de la ment humana o una forma de consciència deformada. Forma part d’allò que el marxisme entén com a superestructura.
Marx parteix dels homes concrets, davant l’idealisme hegelià, que parteix del concepte: els homes concrets han estat posats en una determinada situació social que ve donada per la producció.
Origen de les ideologies
La producció social comença amb la satisfacció de les necessitats elementals: menjar, vestir-se, habitatge, ... i quan comença a fabricar-se els seus propis instruments de producció, es diferencia dels animals.
En aquesta situació preideològica l’home es troba sotmès a les forces de la naturalesa, està dominat per ella. És l’època de la religió natural.
Les ideologies, com a formes de consciència deformades, neixen amb l’autèntica divisió del treball (treball intel·lectual i treball manual): l’home es dedica a crear teories pures, cercant les formes de consciència que altres homes prendran com a reals, allò que ha estat producte de la imaginació.
El homes segueixen subordinats a la natura i necessiten crear il·lusions sobre éssers estranys i superiors. En aparèixer el capitalisme, la subordinació a la naturalesa se substitueix per la subordinació a la mercaderia, al valor, a l’Estat o a les pròpies construccions ideològiques.
Deformació de les ideologies
La ideologia en veure la realitat, en interpretar-la, la deforma. Malgrat hi hagi diverses classes d’ideologies, totes elles coincideixen en falsejar la realitat.
La ideologia política: L’Estat teòricament és l’àrbitre de les diferències entre els ciutadans, el que ha d’estar per damunt dels interessos particulars dels individus. Realment l’Estat no és un àrbitre imparcial, sinó l’instrument d’opressió en mans de la classe dominant.
Malgrat això, l’Estat és tangible en les seves formes de govern.
La ideologia religiosa: La ideologia religiosa –com la filosòfica- crea els seus propis objectes, que manquen de consistència real: són productes imaginaris dels homes que projecten en els núvols la seva subordinació a la natura i a les seves pròpies relacions socials.
La diferència entre la ideologia religiosa i la filosòfica és de grau: la primera és més primitiva i menys evolucionada que la segona.
Funció de les ideologies
La ideologia que predomina en una societat és la de la classe dominant, la que posseeix els mitjans de producció elabora una teoria sobre la societat i l’home: aquesta teoria té caràcter ideològic, és a dir, deformat.
Aquesta teoria justifica els interessos de la classe dominant, justifica la forma de producció existent i justifica el seu domini.