A partir dels segles XVI i XVII la filosofia moral entra en una nova etapa: amb la revolució científica, els contactes amb grups culturals allunyats d’Europa, les anomenades “guerres de religió”, la invenció de la impremta,... desmonten les cosmovisions tradicionals, i es fa necessari noves concepcions que orientin l’home en els diferents àmbits de la seva vida. La filosofia moderna renuncia a la pregunta antiga pel ser de les coses, per arrencar ara preguntant-se pels continguts de la consciència humana.
Dels racionalistes és Espinosa qui desenvolupa una teoria moral en sentit estricte.
Màximes morals cartesianes. Descartes en la tercera part del “Discurs del mètode” proposa un programa personal de moral que ell mateix considera provisional. Consta d'un conjunt de màximes que es proposa complir.
En el seu pensament ètic notem una tendència intel·lectualista, ja que considera que si veiem clar que una acció és dolenta, ens serà impossible realitzar-la. El pecat rau en la ignorància com deia Sòcrates.
Espinosa: les emocions morals. Espinosa considera l'home com un element més de la natura i es proposa analitzar les accions i desigs humans com si es tractessin de cossos geomètrics. Com a determinista, no admet la llibertat, doncs considera que totes les decisions poden explicar-se en termes de causes eficients i només la ignorància de les causes ens permetrien de parlar de llibertat.
Desig, plaer i dolor són les emocions fonamentals de l'home. A partir d'aquests conceptes psicològics defineix els conceptes morals bàsics. El bé és qualsevol mena de plaer, i tot alló que mena a aquest, així com tot allò que satisfà els nostres desigs. El mal es tot allò que no permet la realització dels desigs, i tota classe de dolor.
El judici moral, la determinació del que és bo o dolent es realitza d'acord amb les emocions i aquestes depenen del que en cada moment em doni plaer o dolor. Ens trobem davant un relativisme moral.
Distingeix les emocions passives (passions, provoquen modificacions corporals) i les emocions actives (virtuts, deriven de la ment i sols es refereixen al plaer i al desig).
Per Espinosa el progrés moral consisteix en alliberar-se de les emocions passives i substituir-les per emocions actives. Aquest progrés moral, en tenir relació amb el coneixement racional i intuïtiu, és paral·lel al progrés intel·lectual de l'home.
La vida de la raó, la vida del savi, és la vida virtuosa, i solament aquesta forma de vida allibera de l'esclavitud de les passions, ja que una passió deix de ser-ho en ser coneguda clarament i distinta. El coneixement de Déu o la Naturalesa genera un plaer de la ment que és el mateix que amor intel·lectual de Déu. En aquest amor es troba la llibertat.
Teoria moral emprirista
Malgrat podem trobar alguns punts coincidents amb els racionalistes, els empiristes consideren que les idees morals provenen de l'experiència i s'oposen a l'intel·lectualisme moral dels racionalistes.
Locke: origen social dels principis morals. En refutar les idees innates, Locke nega la possibilitat que existeixin principis innats de caràcter moral.
Les nostres idees morals es deriven de l'experiència, com totes les altres. Però no per això nega la possibilitat de conèixer els principis morals, doncs comparant les idees es decobreixen relacions d'acord o desarcord, la qual cosa permet formular regles morals. Les idees morals serien patrons que permetrien determinar la bondad o maldad de les accions.
Locke considera bo allò que augmenta el plaer i dolent allò que en produeix dolor, coincidint amb Espinosa, encara que després entengui com a bé moral la conformitat de les accions voluntàries amb la llei, i la llei divina com a criteri últim de moralitat.
L'emotivisme moral de Hume. És qui més incidència ha tingut en desenvolupar la seva teoria moral, emotivisme moral, per la importància que dóna al sentiment com a determinant de l'acció. No hi ha possibilitat d'explicar la moralitat sense recórrer al sentiment. Oposat a l'intel·lectualisme moral, la moralitat es basa, no en la raó, sinó en el sentiment.
Per a Hume la moral és una ciència com la lògica i la política, a la qual s'ha d'aplicar el mètode experimental en analitzar les nostres accions. Orientem les nostres accions mitjançant judicis morals. Fem el que creiem bo i inhibim el que creiem dolent. Però el judici moral suposa conèixer el bo i el dolent i això no pot ser establert per la raó: no tenim impressions o idees en què basar-nos sinó que ens recolzem en la vida emocional. Es posa de manifest quan en la nostra vida ens deixem portar més per les passions que per les idees. A més a més el valor moral dels actes depenen del sentiment que suscitin en el subjecte. La moral no es fonamenta en qüestions de fet, tampoc en relacions entre idees, sinó en els sentiments, així ens sentim a gust i contents quan actuem bé i al contrari quan ho fem malament.
Els sentiments no es fonamenten en la raó, sinó en les creences i aquestes són el resultat d’hàbits, de costums. La felicitat i benestar individual és inseparable de la dels altres, per això les accions s'han de dirigir a l’interès comú.
La raó no pot motivar l'acció, però pot preparar el terreny al sentiment fent distincions, comparacions, traient conclusions correctes, analitzant relacions,.. .,però l’acció és sempre motivada pel sentiment, que és guiat per l’experiència de plaer o de dolor.
Hume intentà de refutar el pensament racionalista, al qual acusava de dogmàtic per mantenir una concepció de la raó excessivament idealitzada i una culpable ignorància respecte tot allò relacionat amb les passions humanes.
Hume considera la raó o l’enteniment com una facultat exclusivament cognoscitiva, l’àmbit d’aplicació de la qual acaba on deixa de plantejar-se la qüestió de la veritat o falsedat dels judicis, els quals al mateix temps sols poden referir-se, en últim terme, a l’àmbit de l’experiència sensible. Tot i això, l’àmbit de la moralitat és –a judici seu-, un àmbit aliè a l’experiència sensible. Aquesta ens mostra “fets”, però la moralitat no és qüestió de fets, sinó de sentiments subjectius de plaer o de desgrat que apareixen en nosaltres al mateix temps que experimentem els fets objectius.
Conseqüentment, Hume considera que el paper de la raó en el terreny moral pertany únicament al coneixement d’allò donat i a la possibilitat de jutjar l’adequació dels mitjans amb vista a aconseguir algun fi, però és insuficient per a produir efectes pràctics i incapaç de jutjar la bondat o maldat de les accions:
Les funcions morals són encomandes per Hume a altres facultats no menys importants que la raó, com són les passions i el sentiment.
Actuant sobre la voluntat, les passions o desigs són –segons Hume- les fonts directes i immediates de les accions; l’error dels racionalistes, i del comú dels mortals, al considerar que la nostra conducta es regeix per la raó, arranca de la creença errònia de que sols ens movem per les passions quan sofrim una rauxa emocional, mentre que la suavitat o tranquil·litat emocional s’atribueixen, sense més, a la raó. No tenim en compte, quan així pensem, que també existeixen passions tanquil·les, l’acció de la qual sobre la voluntat confonem amb la racionalitat.
Les nostres passions i accions no representen les coses d’una manera determinada, és a dir, no són qüestions de fet ni representen relacions entre idees, sinó que simplement es donen, existeixen, són executades o sentides. Per tant, no tenen cap relació amb la raó pel que fa a la seva veritat o falsedat. No és, doncs, la raó la facultat encarregada d’establir els judicis morals.
No és tan sols contra els racionalistes als qui Hume dirigeix les seves crítiques des de la seva concepció ètica, també ho fa contra les teories ètiques de base teològica o religiosa, denunciant el que es denomina com la fal·làcia naturalista, que consisteix en extreure judicis morals a partir de judicis fàctics, o el que és el mateix, en concloure un deure a partir d’un és:
“En tots els sistemes de moralitat que he trobat fins ara sempre he observat que l’autor procedeix durant un temps segons la forma ordinària de raonar i estableix l’existència de Déu o fa observacions sobre les qüestions humanes. Però de sobte em sorprèn en veure que en lloc d’és i no és, les còpules usuals de les proposicions, no trobo cap preposició que no estigui connectada amb un has de o no has de.”
(Tractat de la naturalesa humana)
Malgrat aquesta denúncia, Hume no aclareix si el pas de judicis de fet a judicis de deure moral és necessàriament incorrecte, o si aquesta incorrecció es dóna en determinats casos, però el cert és que ell mateix realitza el pas del ser a l’haver de ser en la seva filosofia moral, el que li costà la qualificació de “notablement incoherent” per part de Maclntyre.
Per a Hume les nostres accions es produeixen en virtut de les passions, que sorgeixen en nosaltres de manera inexplicable, i estan orientades a aconseguir els fins no proposats per la raó, sinó pel sentiment. La bondat o maldat d’aquestes accions depenen del sentiment de grat o desgrat que provoquin en nosaltres, i el paper que la raó desenvolupa en elles no passa de ser el de proporcionar-nos coneixement de la situació i sobre l’adequació o no dels mitjans per a aconseguir els fins proposats pel desig. Per això afirma:
“La raó és i sols ha de ser esclava de les passions, i no pot aspirar a cap altra funció que la de servir i obeir-les”.
Segons Hume, els fonaments de les nostres normes morals i dels nostres judicis valoratius són la utilitat i la simpatia. Respectem les normes morals –que suposa com donades i l’origen del qual no explica- perquè, de no fer-ho així, se seguirien majors perjudicis que els que, en certs casos, ocasiona l’obediència a les mateixes. En això consisteix la seva utilitat.
Respecte la simpatia, es tracta d’un sentiment pel qual les accions d’altres resonen en nosaltres provocant la mateixa aprovació o censura que han causat en els afectats per elles, la qual cosa ens porta a reaccionar davant situacions que no ens afecten directament. Ella està en l’origen d’una virtut que Hume considera artificial, la virtut de la justícia.