joan-andreu torres

Filosofia antiga

ELS FILÒSOFS PRESOCRÀTICS

                                                    
                            I.1.- INTRODUCCIÓ
                            I.2.- ELS MILESIS
                                       TALES DE MILET
                                              ANAXIMANDRE
                                              ANAXÍMENES
                            I.3.- PITÀGORES
                            I.4.- HERÀCLIT
                            I.5.- ELS ELEATES:
                                              XENÒFANES
                                              PARMÈNIDES
                                              ZENÓ
                                              MELISSOS
                              I.6.- ELS PLURALISTES:
                                              EMPÈDOCLES
                                              ANAXÀGORES
                               I.7.- DIÒGENES D’APOLÒNIA
                               I.8.- ELS ATOMISTES:
                                               DEMÒCRIT
                                I.9. ELS SOFISTES
                              I.10. SÒCRATES
                                    
         I.1.- INTRODUCCIÓ   
              LA FILOSOFIA  PRESOCRÀTICA
                                                                                          Thales
    1. Filosofia jònica                   Escola de Milet           Anaximandre
       (monisme dinàmic)                                                   Anaxímenes
        s. VI a. de C.                                                             Heràclit

    2. Filosofia pitagòrica                                                    Pitàgores   
                                                                                              Hipas
       s.VI-V a. de C.                                                              Hipodam
                                                   Escola pitagòrica             Faleas
                                                                                              Filolao
                                                                                             Alcmeó
 
    3. Filosofia eleàtica                                                      Xenòfanes
        (monisme estàtic)                                                      Parmènides
        s. VI-V a. de C.                Escola d'Elea                   Zenó
                                                                                               Melissos
                                                 
     4. Filosofia pluralista           Pluralisme qualitatiu        Empèdocles
        S. V a. de C.                                                                Anaxàgores
                                                Pluralisme quantitatiu         Leucip
                                                        (atomisme)                  Demòcrit

     5. Segona filosofia             Diògenes d'Apolònia
         jònica                               Arquelao
         s. V a. de C.                    Hipó
                                                  Cratil

                                             

            Els primers filòsofs grecs examinen únicament el món exterior, prescindint de l'aspecte psicològic i ètic del món exterior. D'aquí que moltes de les primeres obres porten per títol SOBRE LA NATURALESA DE LES COSES ( peri fuseuz ).
            Fins a Sòcrates la filosofia grega no té cap centre comú, sinó que es cultiva en diverses regions. L'escola jònica, a Milet; la pitagòrica, a Itàlia meridional; l'eleàtica, a Elea, i l'atomística, a Abdera.
            Podem fer una divisió intrínseca, basada en els problemes que ocupaven als filòsofs. El tema central dels presocràtics és el problema del món, i sobretot del seu moviment, canvi i variacions. Busquen un principi ( arjh ) del qual estan fetes totes les coses. Els jònics amb una visió empírica de la realitat, l'interpreten en un sentit material: aigua, foc, aire,...; els pitagòrics, en un pla matemàtico-racional, en el nombre. Amb Heràclit i els eleates, entra en un estadi metafísic i s'enfronta al problema del ser i el devenir. Porta als atomistes a una solució mecanicista, que prepara l'escepticisme dels sofistes.

                      Les dues primeres escoles presocràtiques cerquen el primer principi de les coses, però mentre els jònics procuren conèixer de què consta cada cosa, els pitagòrics investiguen què és cada cosa, tot l'Univers, en si mateix. Els jònics busquen el principi material i concret constitutiu, i com que busquen la causa material en allò que immediatament es coneix pels sentits, d'aquí que professin un cert emperisme moderat. A més tots els jònics més antics admeten la multitud d'éssers, és a dir, són pluralistes, i com que no distingeixen entre la matèria i l'esperit són hilozoistes. Tales els assigna un principi concret; Anaximandre, un principi indeterminat; Anaxímenes, un principi infinit viu; finalment, Diògenes d'Apolònia, un principi racional.
            Pitàgores i els seus deixebles avancen vers una investigació científica més elevada, gràcies a l'abstracció matemàtica.No investiguenn de què consten els éssers, sinó què són en si mateixos. La consideració matemàtica és la causa per la qual practiquen un racionalisme moderat; estableixen un principi més bé formal, el nombre. Els pitagòrics comencen a inclinar-se vers el monisme i l'idealisme.
            La filosofia va néixer a Milet, colònia jònica, situada a les costes occidentals de l'Àsia Menor (avui Turquia). S'havia fet forta i poderosa gràcies al comerç marítim. Era una filosofia de la Natura o fysis. La recerca d'una cosmovisió universalment vàlida, no fonamentada en la tradició, sinó en la raó. Aquesta investigació racional, observació-experiència-crítica, es dirà després "filosofia".

            L'objecte principal del pensament presocràtic i, particularment, del pensament jònic i milesi, va ser la determinació de la "physis" -que es pot traduir per "naturalesa", encara que és millor traduir-la per "ésser" o "essència"-. Del verb "fyo" que vol dir "engendrar", seria "allò que engendra". Significa "el primer, l'originador". La "physis" ve a ser la causa eficient del Tot i com que ha originat totes les coses, també es presenta com la meta o el fi de totes. Se la pot considerar també la causa final de tots els ens.
            Arjé -arkhé-- principi originari, no és un èsser creador sinó és el principi d'on va sortint tot.
            Els primers filòsofs centren la seva atenció en admirar-se per la  Natura (=fisis) i el punt de partida serà de dos tipus:
                        + monistes; creuen que el principi només és un element.
                        + pluralistes, accepten més d'una substància

         TALES DE MILET, neix al voltant de l'any 624 a. de C. No va escriure res. Per analogia arriba a afirmar que la "physis" és l'aigua. Aquesta queda convertida en substància universal, única, eterna i infinita; en principi de moviment i de vida; en blasmadora de totes formes i en meta final de totes elles. Ella és també per a Tales la divinitat.

            ANAXIMANDRE va néixer per l'any 610 a. de C. Va escriure un llibre en prosa "Sobre la naturalesa" i  va confeccionar el primer mapamundi. Amb ell s'inaugura la dialèctica, com a discurs fonamentat en l'opsició dels conceptes.
            Tots els ens que cauen en la nostra percepció estan determinats per les seves qualitats. Allò que està qualitativament determinat no pot considerar-se com a principi i causa de tots els ens, ja que aquests en la mesura que estan determinats, són contraris entre si. I com és impossible que una cosa sigui principi i causa dels seus contraris, resulta necessari concloure que la Physis manca de contraris i és, per tant, indeterminada o indefinida qualitativament. Substitueix l'aigua de Tales per l'Indefinit (àpeiron), com a substància universal, i universal principi de moviment i de vida. L’apeiron significa: allò que és infinit en l'espai i en el temps i el que no té cap determinació qualitativa.
            El món es concep com  una unitat en la qual la varietat és peregrina i irreal. Tot ha de tornar, tard o d’hora, a allí d’on ve.

            ANAXÍMENES neix pel 590 a. de C. Va escriure un llibre amb el nom de "Sobre la naturalesa". Torna a postular com a physis una substància qualitativament definida, encara que infinita en l'espai i el temps: l'aire. Tots els éssers vivents viuen gràcies a l'aire.
            L'aire en condensar-se origina tots els cossos i constitueix per això la matèria universal i comuna; que en animar i estructurar el Tot el converteix en vertader Cosmos, i és així la causa eficient interna i la causa formal universal. Constitueix també la dvinitat.

            Diògenes d'Apolònia també assenyala l'aire com a principi de les coses, però el concebeix dotat de raó i d'intel·ligència, ja que el principi ha de ser intel·ligent i savi.

            I.3.- PITÀGORES
            Pitàgores va néixer a l'illa de Samos, vers el 572 a. de C., però hagué de fugir-hi i es refugià al sud d’Itàlia, on dugué a terme la major part de la seva activitat. La tradició diu que Pitàgores no va deixar escrites cap de les seves ensenyances. Això fa que parlem indistintament de Pitàgores i del Pitagorisme, atès que no sabem exactament què és degut a ell mateix i què a membres de les “comunitats pitagòriques”, una barreja entre escola i secta, creada per ell.
            El coneixement (la filosofia, la ciència) no té solament un efecte catàrtic, no sols serveix per a alliberar l'ànima dels seus vincles amb el cos, sinó també per introduir en ells un ordre i una hamonia capaces de fer-la semblant al Cosmos. En assimilar l'estructura essencial de l'Univers i les relacions que regeixen la seva vida (per mitjà de la matemàtiques, l'astronomia, la música), l'ànima adquireix aquesta mateixa estructura i comença a ser regida per aquestes relacions.
            Pels pitagòrics el nombre és l'essència de totes les coses. El Nombre és el principi suprem per sobre les altres coses.
            El cosmos, segons els pitagòrics, s'ha de representar necessàriament com un gran acord, on cada cos celeste, en girar al voltant del foc central, produeix un so, l'altura tonal del qual està determinada pel major o menor radi de la seva òrbita.
            Què és el Nombre? La tesi que el nombre és una unitat superior ha tingut tres interpretacions:
                        a) la que sembla donar Aristòtil, segons la qual el nombre seria l'arjé dels éssers tal i com ho era l'aigua per a Tales.
                        b) la que va donar la corrent místico-religiosa dins de l'escola pitagòrica: el nombre era l'arjé en el sentit que la essència de la Natura estava exposada en Nombres i que la possessió del coneixement dels nombres de les coses pemetria a l'home dominar la Natura i la Història. Així, per ejemple, el  10 és sagrat i perfecte, és el tetractis que tenia propietats màgico-religoses de protecció contra el mal.
                        c) interpretació de la corrent filosòfico-científica que diu: el nombre és l'arjé en el sentit que tots els fenòmens naturals poden reduir-se a nombres o expressions matemàtiques.
            Els pitagòrics van realitzar molts descobriments matemàtics importants. Tres són les teories de més influència posterior:
                        1) la diferenciació profunda entre ànima i cos amb una moral basada en premis i càstigs posteriors a la vida humana. És un orfisme, com una mena de religió tancada
                        2) la terra no està immóbil en el centre de l'Univers. sinó que gira al voltant d'un foc central, que no és el Sol, el qual també gira (influeix en Arístarc de Samos en la seva teoria heliocèntrica i també en Kepler,s.XVII)
                         3) els cossos celestes en voltar, emeten una bellíssima sinfonia musical (la famosa música celeste pitagòrica). Aquesta creença deriva de la seva admiració per la música i de que els astres eren éssers perfectes, gairebé divins.
            El nombre és la physis, l'essència o naturalesa originària de totes les coses, originant el floreixement de les matemàtiques, la geometria, la ciència física, química i astronòmica.
            Les partícules mínimes, constitutives de tot cos, assumeixen formes geomètriques diverses, les quals determinen les qualitats del cos i la seva naturalesa física: el foc per tetraedres, la terra per cubs, l'aire per octaedres.
            Tota cosa és u, però només quant a oposició a l'altre, dualitat, dos. La unitat i la dualitat són delimitació. Als pitagòrics els semblava sorprenent l'alternància de nombres parells i imparells. A partir d'aquí, i en relació amb les seves creences mistèriques, que eren bastant estranyes, els pitagòrics van elaborar una llista de oposicions en què consistiria el ser del món:                      
                                   
                                    límitat       i       il.limitat
                                    imparell   i        parell
                                    unitat        i       multitud
                                    dret          i       esquerra                      
                                    mascle      i       femella
                                    en repòs   i       en moviment    
                                    recte        i       corba  
                                    llum          i       foscor
                                    bo            i       dolent
                                    quadrat                i       no quadrat

            El pitagorisme va ser potser moviment que va tenir més adeptes a l'antiga Grècia fins als temps de Plató i la seva Acadèmia. A partir del segle V aC, es presenten dues tendències dins el pitagorisme: la dels acusmàtics, secta ascètico-religiosa centrada en la veneració i el record del mestre, i la dels matemàtics, bolcats cap el conreu de l'aritmètica, la geometria , l'astronomia i la música.
            Més enllà de caràcter místico-religiós del pitagorisme, la seva gran aportació al camp de la filosofia va ser la comprensió que el cossos, en ser específicament diferents, han de ser pensats d'acord amb una estructura formal. En promoure el número a principi de totes les coses, a arkhé, el pitagorisme va donar lloc a una peculiar mística numèrica gràcies a la qual aconseguiren innombrables progressos en el camp de les matemàtiques: el descobriment dels nombres irracionals -irreductibles a xifres homogènies, com ara el número p o l'arrel quadrada de 2- així com el  teorema de Pitàgores, segurament descobert no pel  mateix Pitàgores, sinó per algun deixeble.
            El pitagorisme defensa i desenvolupa la doctrina de la metempsícosi o transmigració de les ànimes. L'ànima concebuda com a substància diferent del cos, es troba presonera dintre d'aquest, en càstig pels pecats comesos en una vida anterior. En separar-se del cos, per la mort, pot ser destinada al cel o a l'infern, o pot ser novament tancada en un cos humà o animal, d'acord amb els mèrits o demèrits de la seva vida present. Aquesta doctrina impica una concepció dualista  de l'home.

            I.4.- HERÀCLIT
            L'antiga filosofia jònica, iniciada en la mercantil Milet, culmina en l'Efes sacerdotal. El pensament afronta una primera aventura quan, sense renunciar al naturalisme místic i al monisme penenteista d'Anaximandre i Anaxímenes, s'interna en el recinte de la consciència i descobreix que la physis és "logos".

            HERÀCLIT D’EFES ,neix al voltant de l'ant 540 a. de C. Va escriure una sola obra "Sobre la naturalesa".
            La physis és per Heràclit, com els seus predecessors milesis, matèria universal, força universal i realitat absoluta, existeix des de sempre i per a sempre. La identifica amb el foc. El foc acompleix una tasca especial que el contraposa als altres tres elements: la terra, el sòlid; l'aigua, el líquid; l'aire, el gaseós. Per l'acció del foc es canvien uns en altres, el sòlid es torna líquid, el líquid en gaseós i l'absència d'aquest fa el procés invers.
            En referir-se al foc com a principi únic del Tot, Heràclit està subrallant el caràcter essencialment dinàmic i creatiu d'aquest principi i vol expressar la idea de que la unitat (physis) no sols no exclou la pluralitat (kosmos), sinó que, per la seva pròpia naturalesa, l'exigeix.
            Tot canvia i fins les coses aparentment més duradores estan subjectes a una mutació contínua. Dintre del flux universal i perpetu, cada ser aconsegueix la seva "essència" per oposició a un altre ser. Així les coses solament són el que són com a conseqüència de la lluita i de la mútua repulsió.
           La idea del devenir universal l’expressa Heràclit en el sentit que el cosmos és una unitat, un procés viu i etern de devenir:
            “No pots banyar-te dues vegades en el mateix riu, ja que noves aigües corren sempre cap a tu”
           La pluralitat i varietat de coses amaga la unitat del tot, la identitat de contraris: 
            “És propi del savi reconèixer en Tot és u”
            Tot és moviment, un continuat procés d’unió i separació simbolitzat per un principi: el foc, al qual dota de pensament. Aquest procés de canvi és el resultat d’una pugna, d’una lluita, entesa tant cosmològicament com antropològicament. La guerra és l’essència de la realitat: 
            “La guerra és el pare de totes les coses, el rei de tot, a uns fa déus, a d’altres homes, a uns esclaus, a d’altres lliures”
            La paraula "logos" significa en grec "paraula" o "discurs". Vol dir també "pensament" o "raó". El "logos" representa la Raó còsmica, la Raó objectiva i universal. Identifica "logos" i foc, pel qual no són realitats diferents ni distintes del Ser abolut i del diví.
            El foc que origina totes les coses de l'univers transformant-se en el camí cap avall i cap dalt, constitueix directament els éssers més perfectes: déus, herois, astres, ànimes, que són partícules més o menys pures del foc-logos, perquè precisament totes elles són éssers racionals i poden considerar-se no sols com a objectes sinó també com a subjectes del logos universal.
         No totes les ànimes són igualment de divines, en la mesura que no totes són igual d'ígnees. Algunes admeten una quantitat d'aigua i això les allunya del foc universal i diví. Diu que cada cosa té la seva contradicció ( això ho tornarem a trobar amb Hegel). El logos porta tot el canvi, la natura va canviant i d'aquí aquesta visió del "devenir continu" d'Heràclit.
            Per concloure direm que l'actitud d'Heràclit davant la religió positiva concorda perfectament amb el seu panenteisme, amb el seu monisme dinàmic i amb el seu naturalisme místic.

           I.5.- ELS ELEATES
            L'epicentre del filosofar passa de l'Orient (Efes) a l'Occident (Elea).
            Ara el monisme dinàmic d'Heràclit i els jònics es converteix en el momisme estàtic de Parmènides i els eleates. Xenòfanes fa possible amb la seva obra el trànsit del monisme dinàmic dels jònics al monisme estàtic de Parmènides.

             XENÒFANES es veu obligat a pensar la physis com un Ser únic, etern, infinit, que a més a més és absolutament immòbil i roman aliè a tot canvi. El Ser o l'U és diu en Jenòfanes Déu, un sol Déu entre els homes i els déus, el més gran. Està oposant a la moral dels eupàtrides, basada en les virtuts de la guerra, la nova moral de la burgesia, basada en el respecte a la propietat privada, a la família i als contractes. Va prendre partit per la democràcia, criticà la religió de l'Estat i, en general, de les institucions i costums, cosa que implicava una crítica a l'aristocràcia dominant.

            PARMÈNIDES va néixer a Elea, ciutat de la Magna Grècia, a la segona meitat del segle VI a. de C. (540 a. de C.) El poema de Parmènides es titula "Sobre la naturalesa".

                                                  
            El principi origen de tot és el ser. El ser no es veu a primera vista, nosaltres veiem sers que viuen i moren, tot allò que comença i acaba no és ser, és aparença (=doxa). El no-ser no és i per tant no en pot sortir res. L'aparença  quan mor no passa res, té quelcom de ser peró no ho és, tot i així ens indica que hi ha un ser, aquest no es pot percebre pels sentits però si per la raó. El ser no pot ser material, és indivisible, immòbil, immutable, el ser participa en les aparences però aquestes no són el ser sinó un ser.
            El principi de Parmènides és el següent: el ser és, el no-ser no és, tot el que sigui apartar-se d'aquest principi és córrer cap a l'error, afirma Parmènides, segons això es pot afirmar:
                        1- el ser és únic, no pot haver-hi més que un ser.
                        2- el ser és etern, admetre que no és etern, suposa admetre que té un principi i un final, si té un principi és que abans de ser, no era, cosa que es impossible doncs el no-ser no és. El mateix respecte al final, car deixaria de ser per no ser cosa que és contradictòria.
                        3- el ser és immutable, el ser no pot canviar, car tot canvi del "ser" al "no-ser", ja que el canvi és deixar de ser el que era per a ser el que no era, això equivaldria a dir el "ser" del "no-ser", cosa que és contradictòria.
                        4- el ser és infinit, el ser no té límits, no és a cap lloc. No pot tenir límits perquè més enllà dels límits està el "no-ser" i hauríem de suposar el "ser" del "no-ser". Si el ser no té límits no és a cap lloc determinat i és il.limitat.
                        5- el ser és immòbil, el moviment suposaria deixar d'estar en un lloc per estar en un altre. Estar en un lloc suposa per a Parménides que el lloc on està és més ampli, més extens que allò que està en el lloc. El ser és allò més extens, allò més ampli que hi ha, per tant no pot estar en un lloc, cosa que vol dir que no es pot moure, que és immòbil.
            Per a Parmènides el món sensible (mòbil, multiple,...) és una aparença, una il.lusió dels nostres sentits. Per a Parmènides hi ha dos mons: el sensible (=aparença) i l'intel·ligible (=ser)
     
            ZENÓ D’ELEA, va néixer a Elea a finals del segle VI a. de C. Aristòtil el considera l'inventor de la dialèctica.
            El monisme rigurós de Parmènides, la seva negació del moviment, la seva reducció del món exterior a simple opinió (doxa), no sols xocava amb el sentit comú, sinó que irritava igualment als homes de ciència i als polítics.
            El mètode de Zenó és el de la reducció a l'absurd. El seu propòsit pot expressar-se així: "és impossible pensar coherentment, això és, sense contradicció, la multiplicitat i el canvi.
            L'argumentació la basa en el supòsit que entre dos punts qualsevols d'una recta, existeixen infinits punts. Elabora quatre arguments, el més conegut és el d'Aquiles.
  -  ARGUMENT 1, AQUILES I LA TORTUGA: Aquiles surt en persecució d'una tortuga a una velocitat -suposem- mil vegades superior; la tortuga li porta un avantatge inicial de -suposem- 1000m. Quan Aquiles hagi arribat al punt de partida de la tortuga, aquesta haurà avançat un metre més; quan Aquiles hagi recorregut aquest metre, la tortuga haurà avançat un milímetre; quan Aquiles hagi recorregut aquest milímetre, la tortuga haurà avançat una micra, i així successivament. Donat que cada magnitud és divisible fins a l'infinit, Aquiles haurà de recórrer infinits intervals per agafar la tortuga la qual cosa equival a dir que no l'agafarà mai.
 -  ARGUMENT 2,  ELS ATLETES I ELS ESPECTADORS: 
            MELISSOS DE SAMOS, nat a Samos  a finals del segle VI a. de C., intentà donar forma a la doctrina de Parmènides, corregint  allò que no encaixava del tot.
            Parmènides concebia el ser com una esfera, és a dir, com un cos finit (encara que la mateixa per tenir infinit nombre de punts i de circumferències en la seva superfície, també pot ser considerada infinita). Melissos, ignorant les idees pitagòriques acollides per Parmènides, per apropar-se altra vegada als seus paisans jònics, Anaximandre i Anaxímenes, pensa que el ser etern, que és infinit en la duració i en le temps, s'ha de concebre també com a mancat de tot límit en la seva extensió i com a infinit també en l'espai.

         II.6.- ELS PLURALISTES
            EMPÈDOCLES D’AGRIGENTO, metge, poeta, mag, polític, místic, enginyer. Va néixer a Agrigento (Akragas), al voltant de l'any 492 a. de C. Conexia bé la filosofia del pitagòrics i estava familiaritzat amb la filosofia jònica.
            Empèdocles va rebre influències òrfiques en la seva cosmogonia i tal volta va influir en els mateixos òrfics.
            Dos obres poden considerar-se seves "Sobre la naruralesa" i el poema "Purificacions".
            Empèdocles proposa una primera filosofia natural pluralista. Igual que Anaxàgores, comença per negar la ralitat de tot canvi substancial. Fidel al principi parmenístic (ex nihilo nihil), sosté que res neix i desapareix, res arriba al ser des del no ser o al no ser des del ser, res es crea i res s'aniquila.
            Tales parla de l'aigua, Anaxímenes, de l'aire; Heràclit, del foc; Xenòfanes es refereix a la terra; Anaximandre oposa el calent al fred; Parmènides, l'obscur al lluminós. Quan Empèdocles parla dels quatre elements té present sobre tot els estats físics de la matèria que l'experiència vulgar i científica li mostren: el sòlid és la terra; el líquid, l'aigua; el gaseós, l'aire. El foc es contraposa als altres tres elements i representa l'energia material que permet el trànsit de sòlid a líquid i del líquid a gaseós.
            Representa un pluralisme substituint la physis única dels jònics per quatre elements: "les quatre arrels de totes les coses", la causa material de tots els éssers. Aquests quatre elements són matèria, però no principi de moviment. Amor i Odi constitueixen la causa motriu i eficient que, a partir dels quatre elements i actuant sobre ells, produeix el neixament i la mort de l'Univers. Amor i Odi representen la força centrípeta i centrífuga respectivament.
            Tant Empèdocles com Anaxàgores abandonen el monisme pel pluralisme, en quant postulen no una, sinó vàries substàncies originàries i eternes, i al mateix temps s'encarrilen vers el dualisme i posen fi a l'hilozoisme en distingir la causa material (quatre elements, homeomeries) de la causa eficient o motriu (Amor-Odi, Nous). Des de sempre i per a sempre Amor i Odi combaten entre si pel domini dels quatre elements; des de sempre i per a sempre marquen el mateix camí circular i compleixen el mateix cicle. Quan l'Amor predomina absolutament sobre l'Odi, els quatre elements estan perfectament units entre si, i constitueixen una esfera, idea de cos perfecte. L'esfera equival a la perfeccció del ser, perquè suposa la total eliminació del no-ser en el seu interior.
            Sosté que les plantes van aparèixer abans que els animals en la seva teoria sobre l'origen de les espècies.
            Empèdocles desenvoluva una teoria del coneixement que és una teoria de la sensació, que relaciona amb la teoria de la respiració. En general el que hi ha foc en l'ull resulta apte per a la captació del que hi ha de clar en la cosa; el que en l'ull hi ha d'aigua serveix per percebre el que hi ha d'obscur. La intel·ligència té la seva seu principal en la sang, on els elements es troben barrejats a parts iguals, però molt especialment en la sang del cor.
            Defensa la doctrina de la metempsícosi. Primer les ànimes gaudeixen d'una vida feliç al cel. Com a aconseqüència d´algun pecat, són expulsades d'allí, passant per diferents cossos humans i d'animals. L'ànima, els pensaments i la percepció es troben a la sang i en el cor. L'ànima desapareix amb el cos i no pot dir-se que és immortal, però en el poema escatològic parla d'una altra ànima, que és un "dimoni" desterrat del cel i llançat a la terra perquè es prurifiqui de la culpa que li va costar l'exili i retorni a la seva pàtria celestial.
 
            ANAXÀGORES va néixer a Clazomene, ciutat jònica a la costa occidental de l'Àsia Menor, en el si d'una família noble i rica.
            Va conèixer el pitagorisme, va quedar enlluernar pel monisme eleàtic, va llegir els versos d'Empèdocles i va admirar la retòrica de Protàgoras i Gorgias. Va escriura una sola obra "Sobre la naturalesa".
            Anaxàgores s'inclina pel dualisme i considera l'aire d'Anaxímenes com la força activa i ordenadora, que rep el nom de NOUS, i actua sobre la matèria passiva, barreja de totes les homeomeries. Dualista, perquè el Nous és un principi actiu i contraposat a la matèria, que és un principi passiu.
            Representa el segon moment en el camí des del monisme al pluralisme. Arriba a un pluralisme qualitatiu, però il·limitat, en quan postula no quatre sinó un nombre indefinit d'elements o principis irreductibles.
            El terme homeomeries és sinònim de llavors. En totes les coses hi ha llavors de totes les coses. Cada tros de pa té parts mínimes de carn, de sang, d'os, de nervis,...En ingerir-lo i assimilar-lo per mitjà de la disgestió cada partícula de carn s'uneix a la carn, les de sang amb la sang,... Les que no formen part del cos són evaquades. Un tros de fusta que es crema es converteix en cendra: el foc indueix el canvi, expulsa de la fusta les homeomeries de fusta i atrau les homeomeries de cendra existents en el medi.
            Postula el dualisme entre el Nous, principi actiu i ordenador, i la matèria, barreja (migma) de totes les homeomeries, principi passiu. El Nous, a diferència de la matèria, és capaç de moure's a si mateix i també de posar la matèria en moviment. Anaxàgores anomena Nous a l'aire quan el considera principi motor i ordenador del Tot.
            El Nous, que no és una substància espiritual sinó un flux corpòreo-psíquico-espiritual, es troba especialment present en tots els éssers vius i en l'home. L'ànima és una porció del Nous etern, i no sols sorgeix d'ell, sinó que a ell retorna després de la mort de l'organisme que l'acull, pot dir-se que és eterna.
            Allò que diferencia l'home de la resta d'animals és, per Anaxàgoras, la particular configuració del seu cervell., especialment important per al coneixement.

            I.7.- DIÒGENES D’APOLÒNIA
            Diògenes d'Apolònia va néixer entre el 480 i el 490 a. de C. Conservem una sola obra "Sobre la naturalesa". En ella exposa els fonaments del monisme jònic, mitjantçant una argumentació explícita i formal. És una presa de consciència de la identitat de la matèria, vida i esperit, implícita en els filòsofs jònics, des de Tales a Heràclit, i també una afirmació definitiva de la identitat de la physis (aire) amb la Divinitat.
            Considera que l'aire és abans que l'aigua i per damunt de tot, principi i naturalesa de totes les coses. El monisme dinàmic queda clarament expressat quan considera a tots els ens com a modificacions d'un ens únic, les variacions i modificacions del qual constitueixen la pluralitat de les coses que conformen l'univers. Solament el ser (physis) és infinit (en l'espai i en la duració); els éssers múltiples són finits i limitats (tant en  l'espai com en el temps).

            DEMÒCRIT va néixer al voltant de l'any 460 a. de C. a Abdera. Ens ha deixat una extensa i variada obra.                                                                                           
            Per Demòcrit tot quan existeix (univers, astres, déus, ànimes, cossos vivents i no-vivents) va tenir un inici i tindrà un final en el temps. L'únic etern i immortal, l'únic que existeix des de sempre i per a sempre són els àtoms i el buit. Ells constitueixen la realitat originària i absoluta, allò que, des de l'època dels primers físics jònics, es denominava "Physis". En unir-se els àtoms en el buit (en l'espai), originen totes les coses; en separar-se, les coses moren i deixen d'existir.
            Els àtoms manquen en si mateixos de tota qualitat. No tenen color, olor ni gust. Les qualitats sorgeixen de la conjunció dels àtoms i constitueixen, per això, una realitat secundària i derivada. Els àtoms, per tant, no es diferencien entre si a causa de les seves qualitats ( que no en tenen), sinó solament per les seves caracterísitques quantitatives o, millor, dir, espaials. La diferència entre ells ve donada per:
     a) la forma geomètrica   b) l'ordre   c) la posició.
            Per això el quantitatiu genera el qualitatiu, el primari i original és la quantitat i el secundari i derivat és la qualitat. La terra, l'aigua,l'aire i el foc no són sinó cossos compostos de determinades classes d'àtoms.
            Els àtoms no són solament eterns, sinó que eternament es mouen en el buit. No queda clar el caràcter i la direcció del moviment dels àtoms en el biut. Segons ell, el moviment dels àtoms no obeeix a res. Diu que tot té lloc segons l’atzar i la necessitat. Això sembla contradictori, però ho hem d’entendre en el sentit que el moviment dels àtoms, que és automoviment, perquè sí, es produeix segons les lleis de la necessitat.
            Els déus neixen quan un conjunt d'àtoms esfèrics i brillants (ígnics) s'uneixen entre si. Les ànimes també constitueixen un conglomerat d'àtoms de foc. Amb la mort els àtoms ígnics surten del cos, es dispersen i mai més tornen a ell. Tota immortalitat i tota ressurecció queden rigurosament excloses.
            Sobre el coneixement creu que amb els sentits captem les qualitats (olor, color,..) que són parcialment subjectives i per tant variables i obscures, doncs depenen del subjecte. Amb l'intel·lecte, en canvi, captem l'única realitat plenament objectiva (immutable i eterna) que són els àtoms i el buit. El coneixemnet que aconseguim amb els cinc sentits és obscur, mudable, subjectiu, el que s'opté amb el pensament, amb l'intel·lecte, és autèntic, immutable, objectiu.
            L'educació, la importància de la qual no deixa mai de subratllar, és concebuda per ell, fonamentalment, com formació  de la consciència moral i com l'adquisicó d'aquesta sabiduria pràctica que habilita l'home per a distingir el bé del mal. El fi de l'educació és l'ordenació de la part sensible de l'home per mitjà de la raó o, en altres mots, la implementació d'una nova naturalesa racional sobre la naturaleza sensorial.
            Un valor polític fonamental és la pau interior, que enforteix la Ciutat i fa possible la derrota dels seus enemics exteriors.
                La moral, que té per jutge la pròpia consciència, és per Demòcrit més important que el dret

                I.9. ELS SOFISTES
            Vers el s.V aC hi ha uns canvis socials i polítics i comença una nova etapa de la filosofia grega. Aquest període es caracteritza essencialment pel retorn de l'home vers ell mateix. En el centre del pensament grec ja no hi ha la "fysis" sinó la "eudaimonia" (la felicitat).
     Sorgeixen els sofistes, que comencen a parlar sobre la moral.

                                 
            Sofista-- com m'haig de comportar per viure en aquest món?, L'home i el seu món, no s'interessen per la Natura, hi ha un convencionalisme respecte a la Natura.
    Els sofistes són professors ambulants que van de ciutat en ciutat, enesnyant als més joves i ensenyant per diner. Eren grans oradors i retòrics. Eren capaços d'ensenyar-ho tot: qualsevol cosa i el seu contrari, la tesi i l'antitesi. Difongueren que no existeix veritat objectiva i que tot pot ser provat i rebatut.
    La paraula sofista desriva de "sofia" que vol dir sabiduria.
    Van proclamar la inconsistència de les coses i abandonaren el punt se vista del ser i de la varitat. Algunes coses podien ser relatives (relativisme)
            Posar en dubte totes les afirmacions dels 1ers filòsofs, creure que no es pot arribar mai a la veritat plena (escepticisme)
            La sofística té dues etapes: 1ª més positiva i creadora
                                                                         2ª més negativa i decadent

            Protàgores és relativista i pertany a la primera etapa sofística. Allò que va bé és bo. "L'home és la mesura de totes les coses: de les que són en tant que són, i de les que no són en tant que no són". Si això fos així tot estaria justificat i un relativisme total no és bo, aleshores es necessita quelcom per sobre de l'home, hauria de ser el bé de l'home que hauria d'estar per damunt de tot. Dáquesta frase s'han donat moltes interpretacions que van des del relativisme fins al subjectivisme.

            Gòrgies és escèptic, també de la primera etapa. Vol reivindicar les aparences, el que importa són les aparences:
                        a) Res existeix
                        b) Si quelcom existís, no ho podríem conèixer.
                        c) Si ho poguéssim conèixer, seria incomunicable.
    Amb aquestes tres negacions va anar més enllà d'un vulgar esceptisimes i va proclamar un desconcertant nihilisme.
            L'única font de coneixement per a Gorgies són els sentits. El Ser de Parmènides no existeix, és aparença. La unitat en sí no es pot conèixer.
            Trasímac de Calcedó, 2ª sofística amb un esceptisisme pràctic, afirma: Res és just, sinó allò que és útil al més fort.
           

 I.10. SÒCRATES
            No inculca als joves en un nou criteri, sinó els hi fa sortir de dins. Ell diu que els joves ja tenen un saber i ell només els il.lumina.
     Sòcrates afirmava la presència junt amb ell d'un geni o dimoni( daimon) familiar, la veu del qual l'aconsellava en els moments capitals de la seva vida.
            Treballa la definició, busca el que cada cosa és, els límits i d'aquesta menera dir allò que és cada cosa en la seva essència. Restablir el sentit de la veritat en el pensament grec.
            Es fixa molt en l'Ètica: el centre de l'ètica socràtica és el concepte de l'areté, virtut. La virtut és la disposició última i radical de l'home, allò pel qual ha nascut. I la virtut és ciència. L'home dolent ho és per ignorància, el que no segueix el bé ésperquè no el coneix, per això la virtut es pot ensenyar (ètica intel.lectualista), i el necessari és que cadascú coneixi el seu areté. Aquest és el senti de l'imperatiou socràtic: "Coneix-te a tu mateix".
            Intelectual.lisme moral ® per Sòcrates una persona serà moral si coneix la moral. Parteix de la base de que tothom és bo i si fa el mal és per ignorància del bé. L'Ètica depèn de l'intel.lecte, si un sap el que ha de fer ho farà, això ho critiquen alguns posteriors però la intel.ligència no és la voluntat car jo sé el que haig de fer i ho faig.
            El fi de la filosofia de Socràtes és educar a la gent per a que sigui bona i això s'ha de poder ensenyar.
            Com sortir de la ignorància? Model socràtic.. consisteix en el diàleg, preguntes ben fetes de manera que l'altre només pugués assentar. Primerament fer veure que l'altre estava equivocat i fer-li buscar la veritat (EURíSTICA), l'altre sempre quedava malament, segon extreure-li la raó que té ell a dins (MAYEÚTICA)
  El diàleg socràtic consta de dos processos ben definits: ironia i maièutica. Els tres passos són: la inducció, la conceptualització i la definició.

 

 

 

 PLATÓ

Si hem de creure el que ens explica a la Carta VII, de jove es sentí cridat per la poesia i la política, però, quan als divuit anys conegué Sòcrates, el seu mestratge i el seu exemple el trasbalsaren tant que va estripar tots els drames que fins llavors havia escrit i decidí dedicar­-se a la filosofia. Diversos esdeveniments consecutius: eI govern dels 30 tirans, el breu perío­de de fràgil estabilitat democràtica que e1 seguí i, especialment, la injusta condemna de Sòcrates el portaren a creure en la necessitat d'una profunda reforma de la vida pública.

            Després de la mort de Sòcrates, inicià un llarg període de viatges fins a 1'any 361: Megara, Corint, Egipte, Cirene i Tarent. És en aquesta darrera ciutat on conegué al pitagòric Arquitas, qui, a més d'exercir una forta influència en el seu pensament, el posà en contacte amb Dionisi I, tirà de Siracusa. Va intervenir en els assumptes d'Estat i, acusat de subversió, fou empresonat i més tard venut com a esclau. Tornat a Atenes, fundà 1'Acadèmia (situada als jardins del temple d'ApoI.lo Akadem), veritable centre d'investigació dedicat a la forma­ció i pràctica de la joventut

L'esperança de veure encarnat el seu ideal polític e1 portà encara dues vegades més a Siracusa, però tornà a fracassar. Després del tercer intent, s'establí definitivament a Atenes i es dedicà en cos i ànima a la seva vocació literària i docent fins que morí, 1'any 347

Plató és el primer filòsof del qual es conserven totes les obres publicades. Són 28 diàlegs i diverses cartes. Però també sabem que aquestes no representen la totalitat del seu pensamemt, que transmeté a través de l' Acadèmia, i donà Iloc al que es coneix com "doctrines no escrites".

La intenció dels Diàlegs no és ser un tractat sobre la matèria, organitzat en parts de forma sistemàtica. Representen discussions entre personatges, sovint històrics, que molts cops inclouen la narració de les circumstàncies que envolten el diàleg. En la majoria el personatge central és Sòcrates.

La temàtica és vària: la poesia, el judici de Sòcrates i la seva mort, el valor, l'amor, l'amistat, la prudència, el vertader coneixement, 1'estat just, les funcions dels mots, 1'art sofístic de la persuasió, la relació amb els déus, l'estructura de l'ànima i la seva immortalitat, la bellesa, e1 plaer, l'origen del món, l'estructura i composició de 1'univers i la matèria, l'educació, etc.

A l'antiguitat clàssica, els diàlegs s'acostumaren a ordenar per temàtiques, i no ens ha arribat l'ordre en què Plató els escrigué. Seguint diversos criteris, els filòlegs han provat de reconstruir-1o, encara que resten alguns punts en discussió. Segons això, poden classificar-se en les etapes següents:

Els diàlegs són expressió de la ironia socràtica  ("eironeia" pot traduir-se per "qüestionament"). Aquesta ironia té dues vessants: la primera, que correspon més al que sembla que feia Sòrates, té la intenció de demostrar que els qui creuen saber, en realitat no saben. Mitjançant un seguit de preguntes, el personatge Sòcrates porta eI seu interlocutor a contradir-se ell mateix, tot conduint-lo a una situació aporètica ("sense sortida").

La segona vessant és constructiva: es tracta de, mitjançant eI diàleg, anar generant un coneixement, d'anar "filosofant conjuntament".  AIs primers diàlegs predomina la primera i, en conseqüència, són diàlegs que no acostumen a tenir conclusió. Als de maduresa i vellesa predomina 1a segona i inclús alguns tenen llargues exposicions per part dels personatges.

La Teoria de les Idees constitueix el nucli de la filosofia de Plató. A partir d'aquesta queden vinculades la teoria de la realitat (o metafísica), la del coneixement, la política i 1'educació. La versió que n'apareix al Timeu, que és com un manual de la filosofia platònica és, resumidament, la següent:

Sobre l'aparició d'aquesta teoria als diàlegs cal fer les següents precisions:

- No apareix exposada en la seva tota1itat a cap obra.

- En molts diálegs on no se’n fa referència explícita, sembla suposar-s'hi.

- Mentre que als diàlegs de maduresa (Banquet, Fedó, República, Fedre), n'apareixen

exposicions parcials, a molts dels de vellesa se n'examinen els aspectes que podrien

- A1 Timeu s'explica que el món de les Idees es troba subordinat a dos principis

superiors a aquest, 1'U i la Diada indefinida.

1.Sòcrates sembla haver-se oposat al relativisme dels sofistes amb la seva recerca sobre què sigui 1'excel·lència i el seu intent de definició dels valors (la justícia, la prudència, etc.). Plató, recollint aquesta herència, examinarà i afirmarà 1'existència de valors estables absoluts.

2.  Tant els filòsofs de Mi1et com els pluralistes afirmaven, respecte al problema de la constitució del món físic ("physis"), que aquest és compost per un o varis principis materials, corporis. Segons P1ató (Fedó), totes aquestes teories immanentistes expliquen de què és fet e1 món però no expliquen quina és la causa de 1'ordre del món. Sols Anaxàgores, en afirmar que una Intel·ligència (“nous") era la causa d'aquest ordre, hauria intentat de donar una resposta al problema, encara que insuficient, doncs no queda explicat quin és el criteri amb què el "nous" ordena el món.

            3.D'altra banda, tenim la problemàtica plantejada per Parmènides: en la mesura que sols pot pensar-se i existir 1'Ésser, és impossible explicar el món que percebem, caracteritzat per 1'esdevenir (mu1tiplicitat, generació i corrupció, etc.). Segons Plató, que no negarà l'esdevenir, cal que hi hagi un fonament sòlid que expliqui els canvis del món sensible. A Plató tampoc no el satisfà el pensament d'Heràclit, doncs, segons diu al Cràti1, 1’’unica manera conseqüent d'explicar el canvi seria assenyalant-lo, sense dir res, la qual cosa entra en contradicció amb la pretensió de coneixement racional.

4. E1 pitagorisme, amb eI seu desenvolupament de la geometria i 1'aritmètica, havia fet palès que aquests sabers tracten no sols de les unitats que veiem o de les figures que dibuixem, sinó d'uns ens ideals, com són els nombres o les figures en què pensem.

Es pot cornençar a explicar el pensament de Plató tot dient que afegeix aquesta distinció bàsica a la que hi havia entre aparença i realitat. E1 món sensible és aquell que percebem pels sentits, on trobem coses belles, actes justos, és a dir, s'hi troben la bellesa, la justícia, etc. en diversos graus (amb una existència relativa), i múltiples objectes que nomenem de la mateixa manera ("home", "cavall", etc.). També és el de les aparences on, com deia el sofista Protàgores, "cadascú és la mesura de totes les coses" i per això, per exemple, un mateix vi a una persona sana pot semblar-li do1ç i a una malalta, amarg.

            E1 món intel·ligible és aquell que, tot manifestant-se en el llenguatge a través de les paraules, ens permet de dir "això és un cavall i això altre també és un cavall", encara que llurs característiques (color, a1çada, caràcter, edat, sexe, perspectiva des d'on els veiem, etc.) siguin diferents. Així, el que diríem "conceptes" (cavall, home, bellesa, justícia, triangle, etc.) configuren el món intel·ligible, que evidentment no captem pels sentits (veiem un cos bell, una estàtua bella, però no la Bellesa), sinó que tenim a la nostra ment o, segons la terminologia tradicional, a la nostra ánima. Per a Plató, no sols existeixen els "conceptes" sinó que, a més, existeixen el que ell anomena Idees, que són, en contraposició a 1es coses sensibles: absolutes (la Idea de bellesa no és més o menys bella en relació a res), úniques (sols hi ha una Idea de cavall, de bellesa, de justícia) i universals (aplicables a molts individus).

E1 món de les Idees

En aquests diàlegs s'estableix c1arament la fractura entre el món sensible el món intel·ligible, i apareixen explícitament citades les Idees ("idea") o sinònims, com formes ("eidos"), essències o realitats en sí ("ousia"), amb existència separada del món sensible.

En tenir les idees més entitat que les coses (doncs són absolutament perfectes), el món intel·ligible és, paradoxalment, més real que el món que podem veure, tocar, sentir, olorar. Per fer això més clar, recorda 1'al·legoria de la caverna (República, 5 14a-5 17a) on el món de les Idees es representa pel món de fora, mentre que el món sensible es representa per les ombres de dins.

L'estructura del món de les Idees

Les Idees així, a més d'universals, són aplicables a múltiples individus, des del punt de vista cognoscitiu, paradigmes o models moltes vegades quali­ficats amb la dignitat de divines.

A dalt de 1'estructura de les Idees es troba, segons la República, el Bé, del que depenen en primer lloc, les Idees de Bellesa i de Justícia. Plató utilitza la paraula "agathon", que no vol dir sols el que nosaltres entenem com a bé moral, o acció bona, sinó l’excel·lència màxima, allò que és adequat, apropiat. Per explicar-se millor, Plató compara en aquest diàleg el Bé al sol: el Bé acompleix en el món de les Idees la funció que el sol fa al món sensible:

Il·lumina, fa possible que es vegin les coses. De la mateixa manera que el sol és el vincle entre la meva vista i l'objecte que veig, el Bé és el que permet que jo conegui les Idees perquè els dóna intel·ligibilitat i veritat. I de la mateixa manera que no veiem bé una cosa il·luminada per la lluna, si ens flxem en quelcom no il·luminat pel Bé (quelcom fugisser) no tenim coneixement vertader.

Pel mateix, així com el sol és diferent de les coses que il·lumina, el Bé és diferent de les Idees. És a dir, el Bé no és exactament una Idea sinó que és per sobre les Idees, és una super-idea. No és deduïble de qualsevol altra Idea, sinó que és el principi i fonamentació de totes les Idees.

Pot dir-se que el sol és font de vida, doncs la seva calor i llum impulsen la gènesi i el creixement de les coses sensibles. El Bé proporciona existència, entitat i perfecció a les coses cognoscibles (les Idees). És el principi de perfecció d'aquestes.

Plató també anomena el Bé com "l'U": cada idea unifica múltiples coses, còpies d'ella (les múltiples belleses relatives unificades per la Bellesa en si, per exemple). Ara bé, les Idees són, al seu torn, múltiples. El Bé-U unificaria la multiplicitat de les Idees. Anant a la inversa, així com cada cosa és determi­nada, definida per la seva Idea, cada Idea és determinada, definida pel Bé-U.

            Aquesta configuració del món de les Idees és una resposta als dilemes plantejats per l'escola eleàtica. Segons Parmènides, no podem donar compte racional del món sensible, doncs l'ésser és immutable, inengendrat, indestruc­tible, compacte, homogeni, indivisible, esfèric i únic. El món de les Idees té la solidesa i comparteix les característiques de l'ésser de Parmènides, excepte la unitat i l'esfericitat. A més, la concepció del Bé-U intenta mantenir, dins la multiplicitat, la unitat de l'Ésser. Per tant, el canvi del món sensible pot explicar-se, i és possible que hi hagi coneixement vertader, que será sempre d'Idees.

La Teoria de les Idees també dóna un lloc a les entitats abstractes de la geometria i l'aritmètica. El Triangle, el Cerde ocuparan, segons l'al.legoria de la línia, el lloc inferior del món intel·ligible. Ambdues ciències queden així integrades dins el coneixement possible.

Com es relacionen el món sensible amb el món de les Idees? La resposta que dóna Plató és que aquesta relació és de partici pació: les coses prenen part de les Forrnes i reben d'elles, d'aquesta manera, les propietats i característiques que tenen. Les coses belles són belles perquè participen de la Idea de Bellesa, els cercles que dibuixem participen del Cercle en si o Idea de Cercle, les coses grans ho són perquè participen de la Grandària, etc.

Al Timeu, a l'hora d'explicar amb un mite la gènesi del món, Plató ens dóna una altra versió de la relació entre el món sensible i l'intel·ligible. Segons aquest mite, hi ha un artesà còsmic, o demiurg (en grec "demiourgós" vol dir "artesà") que, prenent com a model les Idees i a partir de la matèria informe, va construint el món que veiem. Les coses serien, així, còpies imperfectes de les Idees, imperfecció originada per estar fetes de matèria.

Amb la introducció de la noció de demiurg queda superat el problema plantejat pels físics presocràtics: els criteris per a l'ordre i harmonia del món sensible, que  Plató veia que  mancaven a la Intel·ligència  ("nous") mencionada per Anaxàgores, són l'harmonia i l'ordre de les Idees. A més, al mateix Timeu, explica la constitució material de la "physis" amb una teoria (coneguda com la dels sòlids platònics) que sintetitza i supera els pluralistes i els pitagòrics.

Plató recull i articula en un tot les concepcions disperses referents a l'ànima ("psyché") i les integra en la seva teoria del coneixement i teoria política, així com ambdues es vinculen amb la seva metafísica.

Al Fedó,"psyché" vol dir principi de vida: etimològicament el mot significava "alè"' i, donat que la diferència entre un cos viu i un de mort és que aquest no respira i que abans de morir tothom fa una expiració, s'atribuïa a aquest alè el principi vital.

En relació amb aquest significat, volia dir també principi de moviment, entenent moviment a la manera grega, que inclou a més dels canvis de lloc, tots els processos de generació i corrupció. Els mites escatològics (sobre el "més enilá") que trobem en uns quants diálegs (Gòrgies, Fedó, República) recullen la creença en la immortalitat de l'ànima com una ombra que pervivia a l'Hades.

Pels pitagòrics, entre d'altres, l'ànima era també preexistent i transmigrava d'un cos a un altre, en un procés de purificació que la deslliurava definitivament del cos, que es considerava "tomba de l'ànima". Plató integrarà aquesta preexistència i transmigració (o "metempsicosi") en la seva concepció del coneixement com a reminiscència.

Finalment, recull l'herència de Sòcrates, per a qui l'ànima era, a més, la seu de les facultats morals i intel·lectuals, la seu de la virtut ("areté"). La finalitat de la filosofia segons l'Apologia és "tenir cura de 1'ànima".

El pensament cristià ha llegit Plató tot accentuant els seus trets dualistes, és a dir, considerant que Plató concebia 1'ésser humà com a compost per dues instàncies completament separades, ánima i cos, sovint amb interessos contraposats. Una lectura dels diàlegs sense aquests prejudicis palesa una visió menys dualista.

Plató, a més d'inter-relacionar i fer més complexes aquestes concepcions tradicionals, concebrà l'ànima com a dividida en tres parts:

                                          facultat                                   virtut                       classe                 seu

  auriga                               raó ("nous")                                   prudència          filòsofs                        cap

  cavall blanc                     ànim ("thymós")                 coratge            guardians            pit

  cavall negre                      apetit ("epithymetikós")        moderació         comerciants       ventre

Aquesta tripartició de l'ànima es justifica també amb una teoria caracte­rològica, que divideix les persones en tres grups (que es correspondran amb les classes de la "polis" ideal): hi ha persones que, per damunt de tot, desitgen conèixer (predomini de la raó), n'hi ha d'altres que el que més els importa són els honors que representen les victòries en els combats (predomini de l'ànim) i, finalment, els que desitgen el benestar (predomini de la part apetitiva).

Sobre aquesta base, ¿com caldrà seguir la màxima socràtica de tenir cura de la pròpia ànima? Per Plató, existeix una estreta vinculació entre la conducta individual dels éssers humans i la de la col·lectivitat. Per això, tractarem de la seva ètica dins la teoria política.

Avancem però que, dins d'una societat justa, l'ànima equilibrada és aquella que practica la moderació de totes les seves parts, que quan entren en conflicte els desitjos i la raó, el coratge es posa de part d'aquesta, i per aixó és una ànima justa, bona i feliç.

Segons el mite del carro alat del Fedre, si l'auriga (raó) és capaç de refrenar el cavall blanc (coratge), que tendeix a córrer massa i moderar també el negre (apetit) sense cansar-los, es produeix aquest equilibri. Això ens perrnetria, d'acord amb el mite d'Er que apareix al final de la República, triar una nova vida que millori la precedent.

Aquestes han d'ésser doncs l'objecte del coneixement. En el diàleg Fedó, Plató el descriu així: allò que és "pur, sempre existent, immortal i       immutable". Això és: les propietats de les Formes o Idees que hem descrit abans. Però si no són els sentits qui ens han comunicat el saber de les essències esmentades, caldrà admetre que la nostra ànima les posseïa abans de cada acte concret de coneixement. Les Idees o les Formes es troben en nosaltres des del nostre naixement, són innates. L'ànima ha d'haver-les conegut en una altra vida passada, quan el "carro alat" tingué accés al món intel·ligible. En el procés d'encarnació en un cos perdé o se li endormiscà la memòria, de tal manera que allò que sap només li retorna quan és adequadament evocat.

Conèixer, des d'aquest punt de vista, no és pròpiament sinó 'reconèixer', el coneixement resta descrit com a record, reminiscència o anamnesi. Hi ha una veritat i es troba, precisament dins nostre, però no ens és fàcil conèixer-la, resta amagada entre les boires amb què el cos contamina l'esperit. Sabem, però no sabem que sabem. La sensació és el punt de partença del coneixement. Però està lligada al cos i només l'ànima pot, per afinitat, elevar-se a l'intel·ligible. En el Menó, Sòcrates aconsegueix amb el seu interrogatori que un esclau que no sap res de matemàtica resolgui un problema geomètric.

L'escola pitagòrica, influïda per l'orfisme, va entendre el coneixement com el millor procediment per a la purificació de l'ànima. També Plató en diversos indrets de la seva obra i, especialment, en el fragment del llibre VIIè. de la República, conegut com la "Al.legoria de la caverna"  insisteix a presentar-nos el coneixement com un camí que l'ánima ha de recórrer. El presoner, que representa l'home en la narració, es resisteix a abandonar la seva condició primitiva a la que l'hàbit, la peresa i la por el lliguen. Quan finalment la deixa li queda per davant un llarg recorregut escar­pat, abrupte, que l'ha de conduir a la llum veritable. Però en el curs de l'ascensió haurà de passar sofriments i penalitats que el faran enyorar moltes vegades la seva "confortable" situació anterior. Després, el premi de la contemplació directa de la veritat, del Sol, del Bé, el compensaran amb escreix el que ha patit, perquè el coneixement és la millor recompensa a què l'ànima pot aspirar. També, doncs, per al nostre autor el procés del saber traspua ètica, té, en certa mesura, el caràcter d'una obligació moral.

Quina és la força que irnpulsa el presoner a vencer la seva resistencia inicial, a lluitar contra els obstacles i a suportar sofriments perseguint un objectiu incert? La resposta platónica es troba explícita tant a la República com, especialment, al Convit. Les coses sensibles manifesten part de bellesa que provoca o suscita en nosaltres l'Eros, l'amor o l'apetència de la Bellesa mateixa. És aquesta la for~a que ens fa escorcollar la meméria a la re cerca dels retalís de veñtat que la reminiscencia ens pugui despertar. Totes les coses aspiren per l'Eros al seu arquetipus o model, a la representació ideal d'elles mateixes, a la seva Forma. El mateix succeeix a l'ánima humana, aspira a la realització del seu ideal, peré, essent de naturalesa espiritual, la seva máxima perfecció, el seu Bé, és la práctica d'alló que més enlaira 1 'esperit: la vida intel.lectual, el coneixement o la ciéncia. Aixó omple de sentit l'etimo­logia del terme "filo-sofos", aquelí qui estima la saviesa.

La meta i el punt de parten~a d'aquest camí són respectivament la ignoráncia i la cié ncia ("episteme"). La ciéncia, el coneixement veritable, es dóna quan ens representem alló que és realment, l'ésser pur. La ignoráncia, per tant, extrem oposat, 5 aplica al que no és, el no-res absolut. Tenim, peré, com hem vist abans, coneixement de les coses sensibles, que ni són d'una manera perfecta, pura, ni podem identificar-les amb el no-res absolut sense caure en l'absurd. Quina mena de coneixement és aquest que no és ciéncia, peré tampoc ignoráncia?. Entre els dos extrems es troba l'opinió ("doxa"), que té per objecte el que és i no és a l'ensems.

El paral.lel sensible/intel.ligible Opinió/ciéncia

Aquestes tres situacions amb relació al coneixement que ens descriu el lii bre Vé de la Repúbhca (47&1), es completen al llibre VIé (509d-5 1 le) en el fragmentconegutcom"~j legoria de Ja Jínia"on s 'estableix un paral.lelisme entre l'estructura del món i l'estructura del coneixement. Hi ha un saber de l'intel.ligibie 1 un saber del sensible, peró només el primer és ciéncia.

L'analogia que 5 'es tableix en aquest passatge entre les maneres de ser en el món sensible i en el món intel.ligible s'ha d'estendre també a les diverses operacions o afeccions de l'anima.

a' La mera percepejó sensible , la conjectura ("eikasia") és la seva forma més baixa, representa la conformitat amb la mera aparen~a, la de l'ánima intel.lectualment cega que s'acontenta amb la pñmera impressió.

b/ Aquella que moguda per l'Eros del coneixement intenta anar més enílá i, encara refeñnt-se al món sensible, busca les raons de les coses, ha sortit de la simple representació i es troba en el pía de la "pistis" (crecn~a). Ambdues formes pertanyen, peró, a l'esfera de l'opinió, es refereixen al que és i no és.

c) En l'ámbit de la ciencia, del saber, trobem en el lloc més baix el coneixement discursiu o raonat ("diánoia"), el propi de la geometria i l'aritme'tica. Aquesta és ja una  modalitat de ciencia, perqu~ es refereix a intel.ligib les. Peró es troba limitada perque' els geómetres no es pregunten per les essencies de les Idees de que' parlen i necessiten, encara, de l'aux iii de les representacions sensibles (figures).

di         Finalment, la forma superior del saber és la intel.l¡géncia o intuició ("nóesis"). Arribats a les zones més alLes, el Bé ens il.luminará les Idees i s'ens fará pales que Eh és la causa absoluta de tot el que hi ha. La dialéctica és el nom d'aquest procés d'ascens que ens ha de permetre el descobriment intuitiu de la veritat, el diáleg de l'ánima amb si mateixa 1 amb les Idees.

Plató se sentí de molt atret peis ideals de la solidaritat i, per tan t, interessat peis afers públics. Peré li va tocar viure un peffode d'inestabi­

litat que el deixá profundarnent malcontent del funcionament de les institu­cions polítiques. Estava conven~ut que la veritat social está del costat de_ la justicia i que aquesta és germana de l'harmonia, de l'equilibri i de l'ordre._La condemna a mort de Sócrates, un home profundament savi i respectuós de la llei, va representar pera elí el paradigma de la injusticia, de l'acte immoral. El pitjor de tot fo,u que no va ser obra d'un tirá despétic, sinó que la condemna va partir de les prépies institucions democrátiques.

Des del puntde vista platénic (tal com queda patenten 1 'Apo logia), 1 'únic delicte de Sócrates era la seva saviesa, que despertava en els seus conciutadans enveja i recel, perqué els feia conscients de la própia ignoráncia. Quin es el destí del savi? Si viu a la ciutat la seva saviesa el posa en perilí i si ho fa fora d'ella el seu saber está mancat de sentit. Cal procedir a la reforma de la vida política per tal de construir una estructura social que permeti l'existéncia har­ménicament integrada de la vida intel.lectual al síde la comunitat. Recorda que per a Plató, com per als seus con temporanis, no hi ha diferéncia entre "polític""social". La PoI¡s identifica tant la vida comunitária, o societat civil, com l'Estat.

Com hauria de ser aquesta nova societat? La reforrna en la que está pensant Plató no pot afectar només l'estructura de l'Estat, perqué no seria efectiva. 5 'ha de produir al hora en cada ciutadá individual. L'única manera de canviar la societat partint de la transformació dels seus elements components és mitjan~ant l'educació. Ja podeu veure, doncs, fins a quin extrem es troben lligades en Plató ética i política. El primer fonament de la revolució social rau en un problema moral: com cal modificar les conductes individuals? El segon es xifra en el triomf de la justicia. Peré, qué és just?

Els sofistes predicaven una teoria política de for~a res sé popular contra el rerafons moral de la qual Plató sembla rebel.lar-se. Está d'acord amb els seus dos principis generals: l'excel.léncia es pot ensenyar i la Justicia rau en l'acord amb la naturalesa de les coses, peró, Plató ens fará veure que ni la virtut consisteix en el que diu el sofista Gérgies (qui la identifica amb l'éxit), ni la Justicia natural queda expressada en la "llei del més fort", com volia el sofista Cffties.

Anima i Polis

A la República, Plató ens ensenyará que la justicia no és possible sense el saber, d'igual manera que els primers diálegs, els "socrátics" s'esmercaven a mostrar que cap virtut no és tal si está mancada de seny.

En el curs del diáleg, Sócrates mostra com hi ha una correspondéncia entre la Polis, l'esperit col.lectiu, i l'ánima individual. Ja us bern explicat les parts de l'ánima humana en la concepció platónica i les virtuts morals que els corresponen. Qué pot ser doncs la justicia sinó el funcionament harménic integrat d'aquestes parts, la práctica equilibrada de la moderació, la valentia

la prudéncia? L'análisi caracterológica ens ha de fer veure com cada persona­litat té una part sobresortint. Si just és el que está d'acord amb la naturalesa

de les coses, la inillor societat és aquella a la que cada persona fa la funció per a la qual está dotada per naturalesa, la que més convé al seu taranná.

La Polis perfecta

Ara podem entendre de manera completa el punt de vista platónic. La Polis neix de l'agrupació de persones per causa de  la necessitat. Cadascú aporta al patrimoni comunitari el producte de la seva especialització, d'alló que sap fer. Aquesta societat primitiva és "sana", peró rudimentária. Les persones no s'uneixen únicament per la necessitat, sinó també per viure millor. Hauriem de buscar la justicia en una forma social més complexa, més propera a la nostra. En "inflar", com diu Plató, el cos social, ja no en tindrien prou amb treballar tots per a tots, sinó que els caldria dotar-se d'uns "guardians" que vetllessin les fronteres i les eixamplessin en cas de necessi­tat. Per garantir que compliran adequadament la missió que se'ls assigna, caldrá

destriar entre els nens aquelís que destaquin per la seva prudéncia i valor i sotmetre'ls a un rigorós i llarg procés educatiu, que ha de tenir com a fi la formació del carácter més que no pas la simple acumulació d'informació. Dels que destaquin durant la seva formació per la saviesa, s'escolliran els futurs governants de la ciutat. Ni aquests, ni els guardians, no podran fruir de cap propietat personal, ni tindran dret al matrimoni, ni podran reconéixer els seus filís, per tal d'evitar que qualsevol ambició personal els pogués distreure de la feina per a la que han estat designats.

Una societat complexa només pot ser realment justa quan els seus ciutadans s'integrin en cadascuna d'aquestes categories únicament per motiu

de les seves aptituds personals i la seva educació i no per qúestions de rang, llinatge o relació personal. Trobarem, llavors, en ella les mateixes virtuts que trobávem a l'ánima humana: prudéncia en les prácTiques de govern; coratge, entre els guardians, necessari pera distingirel que cal témer i el que no; moderació, l'autodomini que la vida social requereix.

Per a la ciutat, la justicia ("dikaiosyne") és l'equilibri de les virtuts l'única forma d'aconseguir-lo harrnónicament és procurant ui~e cadascú faci el que li corre spon per naturalesa. Pera 1 'ánima, igualment, hi ha unajustícia que rau en l'acció coordinada de les parts sota la direcció del seny.

Retrobem el Bé

La conclusió, per a molts escandalosa, que Plató extreu d'aquestes reflexions és que només els qui coneixen les Idees tal com són, aixé és, els filósofs, estan en condicions de governar la comunitat. Només qui de debé sap qué és la veritat o la justicia pot governar honesta ojustament. El Bé és el destí moral de l'ánima humana, peré també és la seva major apeténcia intel.lectual, l'objecte del coneixement, l'atracció de 1 'Eros. El Bé atorga realitat a les Idees i, consegúentment, a les coses. La vida social el té com a finalitat i el governant 1'ha de tenir com a guia. Eh la concepció política conflueixen també la metafísica i l'ética.

La corrupció de les formes de govern

La ciutat perfecta és aquella on la raó domina tan en el public com en el privat. Plató l'anomena aristocrática (del grec "aristós", que vol dir "el millor", el govern dels millors). En aquelles comunitats, contráriamenL, on la raó ha estat substituida per alguna altra potencia de l'ánima (l'ambició, la temeritat, l'avarícia) mai no trobaríem la justicia. Aquestes formes insatisfactéries d'estructura social es classifiquen en quatre modeis que s'allunyen gradualment de la ciutat justa que hem dibuixat abans.

Quan els "guardians" es fan els amos del poder ens Lrobem amb el que Plató qualifica com a timocrácia o timarquia, la ciutat de l'afany d'honor i fama. De la mateixa manera que certes persones, en les que domina la part irascible i passional de l'ánima, es mostren dures i cruels, en les societats d'aquest génere impera la temeritat i el menyspreu pel sabcr.

Quan, pel contrari, és l'avarícia la passió dominant, la ciutat és oligárquica (d' "oligos", poc), el govern dels pocs o dels menys. Aristótil en dirá més tard plutocrácia, el govern dels rics. Plató considera en molt poc aquest Lipus de régim, perqué mentre 1' ambició és una passió lloable amb la condició que no 5 apodeñ de l'ánim, "quan més s'estima la riquesa, menys s'estima la virtut".

La ciutat democrática ("demos", poble), on el govern esta en mans de tots, és 1 'exemple de la inestabili taL, del culte a la incompet~ncia i del relativisme i el menyspreu per les coses publiques. És, a més, el germen del que neix inevitablement el r~gim més corrupte de tots, 1'antítesi de la justicia: la tirania.

La tirania és el re' gim de la por, del crim i de la corrupció, la promotora de totes les guerres i la que engendra l'odi en el cor deis homes. Per aixó, 1'ánima del tirá és la més corrupta. Plató, en mostrar la tirania com a conseqúe'ncia necessária de la degeneració de la democrácia, sembla donar un toe d'avís a l'Atenes del seu temps.

La ciutat democrática ("demos", poble), on el govern esta en mans de tots, és l'exemple de la inestabilitat, del culte a la incompet~ncia i del relativisme i el menyspreu per les coses públiques. És, a més, el germen del que neix inevitablement el r~gim més corrupte de tots, l'antíLesi de la justicia: la tirania.

La tirania és el re' gim de la por, del crim i de la corrupció, la promotora de totes les guerres i la que engendra l'odi en el cor dels homes. Per aixó, l'ánima del tirá és la més corrupta. Plató, en mostrar la tirania com a con seqúe'ncia neces&ária de la degeneració de la demoerácia, sembla donar un toe d'avís a l'Atenes del seu temps.

 

 

 

 

 LA FILOSOFIA I L'ANHEL DE FELICITAT

            És l'orientació seguida a Grècia per tres escoles diferents:

                        a)- Escola de Pirró d'Elis

                        b)- L'Acadèmia Mitja i Nova

                        c)- Els escèptics posteriors

            La paraula esceptisime ve del grec "skefis" que vol dir indagació, recerca.

            a) Va ser fundada per Pirró d'Elis (360-270 a.C.), totes aquestes influències van conduir a la creació d'aquesta teoria escèptica. Pirró afirmava que els nostres judicis sobre la realitat són convencionals, la base d'aquests judicis la constitueix la sensació però com les sensacions són canviants sols es pot practicar una "epojé" (o abstracció del judici), no hi ha, doncs, que decidir-se per res. El veritable savi ha de tancar-se en ell mateix i optar pel silenci, doncs només d'aquesta manera arribarà a la imperturbabilitat o "ataraxia". El que més resalta d'aquestes doctrines és la insistència en la indiferència de les coses externes i dels judicis sobre aquestes coses. La consciència de tranquil×liat que de la pròpia reclusió en negar-se a donar cap judici sobre el món extern li era suficient per a justificar la doctrina.

            b) A l'Acadèmia Mitja es torna a una actitud crítica que demana raó de tots els enunciats de la ciència, no s'és ja dogmàtic, sinó crític i escèptic. L'escepticisme no neix d'un afany de crítica estèril sinó d'un dubte metòdic mogut per anar a la veritat, es vol assegurar ara aquella veritat. Carnèades va impugnar l'evidència amb múltiples i permenoritzades raons i va posar en dubte tot el sistema d'arguments de la lògica tradicional. També va atacar els procediments lògics amb què la Stoa va tractar de justificar l'existència de Déu però això no per afany d'ateisme sinó perquè la ciència no aconseguia donar allò que volia i havia de donar; en el terreny de l'ètica va mostrar les mateixes inseguretats i ho va fer d'una forma altament expressiva. Com a resultats de semblant crítica: si tan difícil és arribar a una seguretat absoluta de la veritat, el millor serà mantenir-se a l'espectativa, en jutjar practicar la dita "epojé"; no s'arriba a posseir la veritat sinó sols la probabilitat i aquí tenim diversos graus: probabilitat (que és creïble); probabilitat que a més de creïble no és contradita amb arguments contraris; i probabilitat que a més de creïble i no ser contradita es basa en proves.

                        Acadèmia Nova (s.I a.C.), en aquesta fase l'epojé condueix a una actitud "irènica" (pacífica, perquè les coses no surten), s'arriba doncs, a un cert eclepticisme en el qual tot els hi sembla bé. Busquen allò bo i veritable on se vulga que es trobi. Podem considerar típic representant d'aquest eclepticisme a Ciceró que es professa acadèmic en el terreny crític epistemològic. En l'ètica segueix la Stoa (estoicisme) d'on pren algun concepte i teories del Peripato, certament Ciceró no és un pensador original, però si molt llegit.

            c) Els últims escèptics (s.I a.C. - II d.C.) volen tornar a Pirró. No formen una escola, sols una orientació, els principals són: Enesidem, Sexte Empíric i Agripa. El 1er ensenya a Alexandria, va escriure vuit llibres de discursos pirrònics, en els quals considera l'escepticisme com un camí cap a Heràclit (els contraris són el mateix), veu en Heràclit l'arrel de tota concepció relativista o escèptica perquè els contraris són igualment veritables que falsos, tenia deu modes per a no emetre judici. Agripa tenia cinc modes, sobretot per a refutar als dogmàtics; Sexte Empíric (180-210 d.C.) (metge), té tres escrits que anomena "elements pirrònics" i són un compendi de filosofia escèptica, critica el silogisme com a procediment del saber, critica també el concepte de causa i el de la filosofia estoica; diu que en la vida pràctica s'han de seguir les aparences dels fenòmens per la qual cosa dóna quatre guies que els distingueixen de l'Acadèmia Mitja; també diu que la diferència entre l'escepticisme pirrònic i el de l'Acadèmia és que els acadèmics admeten que sols saben que no es possible saber res i els pirrònics només busquen sense punt de partida ni d'arribada.

CIÈNCIES ALEXANDRINES

            Els Ptolomeus hereus del poder d'Alexandre el Magne van voler fer de la nova metropoli un centre cultural que superés a Atenes.

            Alenxandria es va fundar amb l'esperit il.lustrat racionalista dels atenesos dels segles anteriors, però la nova política autoritària va posar molt en segon terme les preocupacions de cultura humanística de la democràcia per això es cultivaren les ciències particulars, més útils per a la navegació i el comerç. Els Ptolomeus van establir la primera biblioteca (Demetri) que arribaria a comptar amb 600.000 volums amb agents de compres que recorrien tot el món a la recerca de llibres. Van fundar també, el museu o casa de les muses, residència de savis portats de totes les parts per a que es dediquessin a la investigació, el museu va ser la primera institució del tipus "univesitat" amb quatre departaments o facultats (literatura, matemàtiques, astronomia i medicina i història natural), que tenien aules per a les lliçons, sales de dissecció, instruments d'astronomia, col.leccions zoològiques, jardins botànics. En aquest clima va quedar definitivament constituïda la matemàtica com a disciplina independent i va adquirir un gran rigor formal i un desenvolupament tal, principalment en  geometria que els temps moderns amb prou feines han fet altra cosa que ampliar.

            Els fundadors del museu, estaven sota la inspiració d'Aristòtil, els mètodes iniciats per aquest en biologia, geometria i lògica, estudiant problemes concretant mitjançant l'observació, comparació i classificació, van formar uns sabers sòlids que van permetre ser extesos a altres camps, sobretot l'astronomia.

            Els savis alexandrins van treballar per examinar l'univers, regió per regió tal com en el Liceu es feia amb les plantes i els animals, acceptaren els mètodes de treball en equip abandonant la persecució de que una persona sola pogués oferir un quadre general del cosmos, per altra banda les matemàtiques van proporcionar a l'astronomia l'instrument mental que precisava. L'impuls creador dels alexandrins va durar uns 200 anys.

            En les matemàtiques: el gran sistemantitzador fou Euclides, format a Atenes en relació amb l'Acadèmia i el Liceu, fou el 1er director de la facultat matemàtica del museu. Els seus "elements de geometria" sols han estat complementats, no reemplaçats. Euclides va formular de forma concreta el mètode matemàtic o hipotètico-deductiu, les hipòtesis són definicions, axiomes i postulats, Euclides anomenava axioma al principi indemostrable com el postulat sinó evident del seu, no necessitat de demostració, postulat és una afirmació indemostrable que es dóna per certa car sinó no es podria tirar endavant.

           Astronomia (s.III a.C.) trobem a Aristarc de Samos, el qual va descriure correctament els dos principals moviments de la terra i els tamanys relatius d'aquesta, la Lluna i el Sol. Eratostenes va mesurar amb sorprenent exactitud el meridià i  va fixar l'obliqüitat de l'elíptica, fou també autor del calendari anomenat Julià, que va fixar la duració de l'any en 365 dies i un quart.

            Hiparc, catalogà més de 1000 estrelles i en va descobrir una de nova. Va poder predir els eclipsis amb 24h d'aproximació.

            Claudi Ptolomeu, "sintaxis matemàtica" (Alamgest) torna a posar la terra com a centre de l'univers.

            Arquímedes és un científic. Va néixer a Siracusa (Itàlia- Sicília). Va anticipar el futur del càlcul integral en determinar l'àrea del cercle i el volum de l'esfera. Inaugura la Física en el sentit modern, és famós pel seu principi d'Arquímedes i l'estudi de la palanca i les seves lleis, fou també inventor d'aparells tècnics com l'hèlix (per treure aigua dels rius), les catapultes... La ciència, doncs, tenia un valor d'utilitat pràctica, sobretot per a la navegació.

 LA FILOSOFIA I L’ANHEL DE FELICITAT
            
L’EPICUREISME
            La filosofia epicúria queda fixada en la doctrina del seu fundador, Epicur, mentre que els seus deixebles, es van dedicar a transmetre les ensenyances de qui anomenaven mestre.
        Epicur  va néixer a Samos l’any 341 a. de C. Als divuit anys se’n va a Atenes per complir el servei militar, però no serà fins l’any 306 a. de C. que Epicur hi tornarà per establir-se de forma definitiva, fins a la seva mort.
            Pels seus deixebles era un “déu”; per d’altres, el primer “porc” de la porcada epicúria, ramat al qual el poeta Horaci es vanava de pertànyer.
            Quan, l’any 306 a. de C. Epicur es va establir definitivament a Atenes, compra una casa als afores de la ciutat, amb un jardí que donarà nom a l’escola El Jardí, el qual no era, tal com deia Ciceró, un lloc dedicat a la luxúria sinó, ben al contrari, un hortet que proveïa d’aliments la comunitat epicúria.
            La comunitat té uns elements revolucionaris: d’una banda, el fet que una part dels membres que la componen siguin dones i esclaus, i no solament homes; d’altra, que tots ells estan units per un mateix vincle, l’amistat, una de les fonts de felicitat i alhora refugi contra la soledat dins d’aquest món competitiu que era la societat.
            El Jardí era un recinte obert. Per ingressar-hi no calia dominar tècniques diverses o tenir coneixements filosòfics previs, sinó solament acceptar i aprendre les ensenyances del mestre a qui  veneraven perquè els oferia un quàdruple remei (tetrafàrmac) davant les pors i les temences internes de l’home: la mort, el dolor, el temor i la incertesa del destí futur.
            No trobem a la filosofia epicúria un programa que pugui servir de guia i de model de la vida política, solament trobem breus referències a la societat, la justícia i les lleis. El caràcter relatiu de la llei no implica que aquesta no sigui necessària i útil. Tal com deia  el deixeble Metrodor, sense les lleis els humans “es devorarien els uns als altres”. És per això que l’epicuri acceptarà les lleis, perquè les considera útils, i no violarà les normes legals per por a ser castigat. En tot cas, l’epicuri rebutja els extrems: no sacrificarà el seu saber per dirigir la societat, ni s’oposarà al desarrelament total que representen els cínics. L’epucuri rebutja solament qualsevol tipus de participació a l’activitat política, i es refugia en l’àmbit serè del Jardí, lluny de falses opinions, honor, la riquesa i la competitivitat.
            Intentar evitar els sofriments humans exigeix obtenir un coneixement de la naturalesa, saber com són realment les coses. Aquest coneixement veritable del món parteix de la sensació i del materialisme. Aquest cosmos, que sempre ha estat i serà tal com és, és un compost d’infinits àtoms diferenciats per la seva figura, grandària i pes. El xoc fortuït dels àtoms en la buidor ha donat lloc a combinacions diverses que corresponen al món que coneixem. Cap intel·ligència, cap providència, i fins i tot cap necessitat, han creat aquest món ni cap dels infinits mons existents.
            La doctrina epicúria busca i promet als seus adeptes la felicitat com a finalitat de la nostra existència. El camí que porta a la felicitat passa per gaudir del plaer -hedoné- com a principi i finalitat del viure feliç i alhora com a objectiu que persegueix l’home, i tots els éssers vius, de forma natural.  Hem de procurar tot allò que ens pugui causar més plaer, entenent aquest com a manca de dolor, tant físic com psíquic. Per aconseguir aquest objectiu exigeix saber prèviament que hi ha diversos tipus de plaers i que la qualitat i la intensitat d’aquests plaers, s’han d’ordenar segons un patró determinat: la sàvia elecció del que és prudent i adient.
            El concepte epicuri de plaer està relacionat amb el desig i implica ser també selectius en tots els nostres desitjos i saber distingir entre allò que és necessari i allò que és superflu.
            La recta filosofia, ensenya el savi, a ser selectiva en els seus desitjos i a centrar el seu interés en aquells plaers, que un cop satisfets, provoquin el mínim dolor. El savi ha d’eliminar tots els obstacles que s’oposen a la felicitat. S’han de reduir els desitjos a allò que és purament necessari per tal d’eliminar la inquietud del posseir. El savi té un coneixement autèntic del món i a més sap que aconseguir la felicitat és possible si tenim en compte que tota elecció o rebuig dels nostres desitjos estan determinats per una doble necessitat: obtenir l’absència del dolor al cos -aponia- i l’absència de pertorbació a l’ànima -ataraxia.
            Epicur ens diu que satisfer els plaers del cos, de la carn, és una necessitat bàsica, perquè el dolor que pot causar la seva privació -la falta de menjar- impedeix l’accés a qualsevol altre tipus de plaer, “aquest és el crit de la carn, no patir gana, no patir set, no patir fred”. El savi epicuri sap, gràcies a la seva prudent moderació (phronesis) que satisfer aquestes necessitats no resulta costós ni difícil: el pa i l’aigua es converteixen en menjars exquisits que són necessaris. La recta intel·ligència posa límits als plaers que la carn considera il·limitats.
            No hi hem de veure una crítica puritana, sinó la fidelitat a la regla bàsica de l’epicureisme: l’alliberament del dolor és el que dóna valor als nostres actes. Un home pot gaudir embriagant-se o fent una aposta, però el plaer derivat de satisfer els seus desitjos de beguda o joc s’han de confrontar amb el sentiment de l’endemà i amb la por a perdre diners. Però el savi sap també que són més grans els plaers de l’ànima i més greus els seus dolors, ja que l’ànima experimenta plaer i dolor pels present, el passat i el futur. Són uns dolors que neixen de la ignorància, de les falses creences o opinions de l’home, l’eliminació dels quals provoca l’ansiada ataraxia.
            Epicur afirma l’existència dels déus perquè en tenim coneixement evident en arribar-nos imatges subtils, que són captades per la ment, d’aquells éssers, considerats pels epicuris antropomorfs, compostos d’àtoms subtils, eterns i feliços. La seva eterna felicitat divina no és compatible amb la seva preocupació i intromissió per dirigir els afers humans.
            La mort és per Epicur un mal inevitable del qual no em podem fugir. Afirmant la negació dels més enllà (món de premis i de càstigs), perquè l’ànima es compon d’àtoms subtils com el cos, la mort deixa de produir por a l’home pel fet físic de deixar de viure i per la vida ultraterrenal.
Reumint:       
Les causes d'infelicitat són:
                        +temor al destí: l'home té por al destí. Epicur diu que el destí no existeix tot és atzar, i per tant, no està determinat i és lliure.
                        +temor als déus: Epicur diu que els déus no es preocupen dels homes.
                        +temor de la mort: Epicur diu que no s'ha de tenir por, car la mort és com un somni i aquest és molt dolç.
                        +temor al dolor: hi ha un camí per redimir-lo davant la seva màxima:"busca el plaer i fuig del dolor", diu:"aquesta recerca del plaer no pot ser cega, com ho fa l'animal, sinó que s'ha de buscar i fugir prudentment" per la qual cosa senyala quatre formes:
                                    1- acceptar el plaer present.
                                    2- no acceptar el plaer present si d'ell es veu que en vindrà un dolor.
                                    3- no acceptar el dolor present.
                                    4- acceptar el dolor present si d'ell en ve un bé futur superior.
            Distingueix entre:
                        -el plaer dels sentits, que s'ha de limitar.
                        -el plaer espiritual o joia, aquest pot donar la felicitat perquè no cansa, per aquest s'aconsegueix la tranquil.litat d'ànima "ataràxia" que és l'essència del plaer.
            "Si vols fer ric a Pitocles, no augmentis les seves riqueses, disminueix els seus desitgos".
 

 L’ESTOICISME
            L’escola estoica fou anomenda així perquè el lloc d’Atenes on anaven els nois per aprendre l’ensenyament d’aquesta doctrina era a la stoa, una mena de porxos guarnits amb pintures, punt de trobada de molts atenesos.
            Fou fundada als voltants del segle III a. de C. pel fill d’un ric mercader, Zenó (335-263 a. de C.), el qual es dedicà a la filosofia quan arran d’un naufragi, va perdre gran part dels seus béns.
            L’estoicisme visqué tres moments importants:
            Període antic (del s.IV al II a. de C.) amb Zenó i Crisio, el període de transició, sense massa rellevància i el  període romà, en el qual destacà el cordovès Sèneca, preceptor de Neró, home ferm de principis inquebrantables i que complí la condemna a mort obrint-se voluntàriament les venes, i l’emperador Marc Aureli (segle I).
            Els estoics conceberen la filosofia com una ciència fonamentalment racional i jerarquitzada i la compararen amb el cos d’un animal: la lògica són els ossos, la física la carn, i la moral seria l’ànima. Seguint amb aquesta idea, establiren una escala de valors dels éssers naturals en la qual es primava els éssers animats sobre els inanimats i la raó sobre els instints. Fins i tot, l’univers posseeix raó, ment, logos perquè, si no fos racional, com podria produir éssers tan intel·ligents com els humans?
            Però com actua aquesta raó universal?
            Tot el que succeeix a l’univers, succeeix sempre per algun motiu o causa, res és obra de l’atzar o de la improvització, doncs tot està dirigit per la raó universal que ordena l’univers amb gran providència: les nevades o el brollar de les flors o la caiguda de les fulles, tot respon a un pla dissenyat per la poderosa ment o raó universal.
            L’ésser humà és considerat com un microcosmos perquè es compon de dos principis bàsics que es troben a la naturalesa: el  passiu, repreentat pel cos i l’actiu, que és l’ànima racional. Atés que la raó universal  regula i ordena tots els esdeveniments de l’univers, de la mateixa manera, la raó humana haurà d’autodirigir i autogovernar les seves accions. Dins l’ànima humana hi h a una força contrària al logos o  raó, són els efectes de les passions. Així com la virtut porta en ella mateixa la felicitat, el vici comporta l’esclavitud. En aquesta situació cal una gran força de voluntat per aconseguir el seu domini. L’home savi no es deix enganyar per il·lusions momentànies ni enfonsar-se per desgràcies aparentment catastròfiques. La reflexió el portarà a racionalitzar els seus problemes, i així adquirir la pau i l’equilibri interior.
            Ser virtuós comporta viure segons la naturalesa humana, és a dir, com un ésser dotat de raó; però ja que la nostra raó és una part de la raó universal viure segons la raó serà viure en harmonia amb la naturalesa. Una vida virtuosa estarà al servei de la raó, la qual cosa significa que hom ha d’abstenir-se de gaudir dels plaers i saber suportar sense immutar-se els dolors i els patiments, resumit en la famosa frase dels estoics: substine et abstine - aguanta’t i absten-te.
            Ja lliures de les cadenes de les passions irracionals, l’ànima podrà assolir la tranquil·litat (ataraxia) i l’autodomini (autarquia) dels seus pensaments, condicions imprescindibles per a arribar a una vida plenament feliç (eudemonia).
            És possible trobar alguna persona disposada a perseguir l’ideal dels estoics? És l’home savi, acostumat per vocació a esforçar-se per posseir la saviesa, és impertorbable davant les adversitats. Només triomfa aquell que lluita i per això el savi esdevé el model de moralitat i de llibertat.
 

TEXTOS:

            És l'última gran manifestació filosòfica especulativa que produeix l'helenisme, després d'una època de predomini escèptic es produeix un renaixement metafísic que s'instal×la en la tradició dels grans pensadors de l'època clàssica. Són alguns pensadors: Plotí, Amoni Saccas i Orígens. A Proclo es deu la formulació i sistematització escolàstica de les tendències d'aquesta nova filosofia.

            Plotí va néixer el 205 d.C., va ser deixeble d'Amoni Saccas a Alexnadria però es va establir a Roma, el seu pensament ens ha arribat a través de les recopilacions realitzades pel seu deixeble Porfiri en una obra que s'anomena "Eneadas", el sistema de Plotí és una síntesi d'elements pitagòrics i aristotèlics, que es remodelen dins d'un àmbit platònic. Plotí distingeix entre dos mons: l'intel×ligible i el material, que són contraposats entre si, mentre el món sensible és el regne de la degradació i de la multiplicitat, l'intel×ligible posseeix una radical unitat d'on surt tota la realitat, l'Ú és el fonament últim a través d'una sèrie d'emocions i degradacions d'aquesta Unitat es produeix la multiplicitat, aquest primer principi, l'Ú, no és el ser sinó quelcom que se situa per damunt d'ell, quelcom que només es pot conèixer la seva existència, és una essència inaccessible identificable amb Déu. En un segon pla està la Intel×ligència que sorgeix de l'Ú per un porcés d'emanació. El tercer nivell correspon a l'Ànima Universal i aquí comença a trencar-se aquella unitat primera donant-se el pas cap a la multiplicitat, cada ànima humana és una partícula que participa d'aquesta ànima total. L'Ú, la Intel×ligència i l'Ànima universal són les tres hipòtesis primeres per un procès dimanant a través de successives degradacions es conduirà amb l'aparició de la matèria, aquesta està mancada de consciència.

            L'home és un ser intermedi entre el món intel.ligible i el sensible procedent de Déu o l'Ú que té com a últim fi el retorn a Déu o a l'Ú. Per arribar a l'Ú es necessita un procés estètic purificador mitjançant la renúncia al món. Així torna l'ànima a l'Ànima universal a la Intel×ligènica i a l'Ú, a aquesta tornada se'n diu "èxtasi".

            ESCOLES NEOPLATÒNIQUES: les idees de Plotí van ser acollides i impulsades per una sèrie d'escoles neoplatòniques que segueixen en diferents parts de l'Imperi, en desquen cinc: l'escola de Roma, on estava el propi Plotí i el seu deixeble Porfiri; Síria; Pèrgam; Atenes, amb Proclo; i Alexandria. Amb Proclo el Neoplatonisme es va convertir a Atenes en un sistema erudit, pot anomenar-se a Proclo el primer escolàstic, doncs se serveix de model a l'escolàstica musulmana i medieval cristiana.

            Conclusió:

            Escoles socràtiques (després de Sòcrates): sV-IV a.C. els socràtics menors: l'escola de Megara; Elis; Ereteria; Cirenaica (busca una filosofia pràctica); Cínica (Diògens- l'ideal és la pràctica de la virtut).

            Filosofia helenístico-romana s. IV a.C. - III d.C. (després de Plató i Aristòtil). Dos tipus: a)predomini del problema moral (camí a seguir vers la felicitat Epicureisme; Estoicisme; Escepticisme; Eclecticisme i b) predomini del problema religiós Judeico-alexandrina amb Filó d'Alexandria; Platònico-pitagòrica; Neoplatònica.

           

 

© Tinet Webfàcil és un producte desenvolupat per Tinet