joan-andreu torres
Filosofia medieval
CRISTIANISME I FILOSOFIA. SANT AGUSTÍ
La filosofia hel.lenística havia incidit especialment en el problema moral com a tema central: el problema de la vida de l'home, saviesa-virtut-felicitat. En qualsevol cas, quan alguna filosofia hel.lenística aconsegueix determinar en què consisteix la saviesa, ens trobem amb el mer buit, la mera absència. I aquesta abstenció, aquesta mancança, és entesa com una deficiència que la filosofia no pot superar. Entrem amb això a l'edat del remei, un remei que haurà de venir necessàriament d'alguna altra part, com caigut del cel. En aquest context neix la noció de religió en el sentit que tindrà d'ara en davant: remei a la situació natural -mísera i dissortada- de l'home.
El cristianisme es configura com a religió al llarg dels segles II i III. La seva aparició suposarà la subordinació de la raó a la religió durant els quinze segles següents. El missatge cristià es presenta inicialment amb una actitud clarament antiintel.lectual i, per tant, enfrontat a la filosofia, a la qual pretén substituir quant a explicació del món. Segons això, el fracàs de l'home, el fracàs de la filosofia, ha estat per causa de l'orgull humà i la seva cega confiança en la raó. Ara, amb la nova religió, a la Raó s'hi contraposa la Fe. El cristianisme aporta inicialment un missatge d'esperança que pretén arrencar l'home de l'estat de postració i desarrelament en què es troba, i del qual la filosofia n'ha estat culpable. Nogensmenys, però, en la mesura que el cristianisme anirà penetrant per tot el teixit social de l'Imperi romà, amb la consegüent adscripció a aquesta religió de membres pertanyents a les classes cultes, es produirà una translació del missatge religiós a termes intel.lectuals i filosòfics. Des d'aquest moment, el problema que travessarà tota l'Edat Mitjana de dalt a baix, serà el conflicte entre Raó i Fe.
Obres més importants: Confessions De Trinitate La Ciutat de Déu
És l'última figura important de l'antiguitat i primera -rellevant- del cristianisme. Va néixer a Tagaste, vora Cartago, i disposava d'una acceptable formació filosòfica. Abans de la seva conversió al cristianisme, havia estat adscrit a les escoles maniqueista, primer, i neoplatònica, després. Des que abraçà el cristianisme, s'esmerçà a dotar-lo d'un corpus doctrinal filosòficament i intel.lectualment consistent, alhora que combaté amb duresa les opinions filosòfiques paganes, que ell mateix coneixia prou bé pel fet d'haver-les professat anteriorment.
El coneixement ve donat per la veritat, i la veritat és Déu.
Agustí considera que el coneixement de la veritat no pot pas provenir de les sensacions, que són sempre passatgeres, ni tampoc de mi mateix, ja que l'ésser humà és mutable i contingent. El coneixement que es dóna en l'home ha de raure en una unitat amb quelcom que no és l'home mateix, sinó allò immutable, la veritat, el ser. L'home troba així a Déu en la seva pròpia intimitat, a dins seu. La raó ve donada directament per Déu -fonament de tota veritat que puguem adquirir mitjançant el coneixement- del qual n'és, tanmateix, directament dependent.Pel que fa al seu vessant més estrictament religiós, Agustí creu en la predestinació de les ànimes, essent, però, garantia de salvació, el fet de ser internament conscient d'haver rebut la llum divina, d'estar en el camí de la veritat, és a dir, en el si de l'església cristiana.
LA FILOSOFIA ESCOLÀSTICA
SANT TOMÀS D’AQUINO
RAMON LLULL
DUNS SCOTO
TOMÀS D'AQUINO (1225-1274)
Obres més importants:
Comentaris (d'obres d'Aristòtil, Boeci...)
Summae (Summa Theologica)
Quaestiones Quodlibetales
Es el màxim representat de l'Escolàstica cristiana medieval i el primer -juntament amb Albert el Gran- en incorporar el pensament d'Aristòtil a la doctrina cristiana, la qual cosa li originà greus problemes amb les autoritats eclesiàstiques.
Planteja amb especial originalitat l'eterna qüestió de la convivència entre raó i fe. S'accepta la supremacia jeràrquica de la fe, en la mesura que és paraula divina, però modifica substancialment els plantejaments tradicionals sobre les possibilitats de la raó.
-Déu és el vertader tema de la filosofia, el tema de la filosofia primera que ja havia plantejat -segons tomàs d’Aquino- Aristòtil: la teologia. La raó humana pot, però, establir pels seus propis medis certes veritats, fins i tot referents a Déu.
- El saber més important és aquell en el qual hi rau la salvació.
- La raó humana no pot, per si sola, assolir el saber necessari per a la salvació.
- No hi pot haver alhora una doble veritat, la de la fe i la de la ciència.
De tot això en surt que la raó, recolzada per la fe, pot assolir per si mateixa algunes veritats. El suport que la raó rep de la fe no serà altre que el saber prèviament que tot allò a què hom arribi mitjançant la raó, no pot estar en contradicció amb la revelació. Si hi ha divergència, aleshores això vol dir que hem errat en la nostra investigació, que hem seguit un camí incorrecte. Tanmateix, la prova de la veritat d'allò que haguem obtingut per la via de la raó, és la seva harmonia amb les veritats revelades. La revelació esdevé el criteri de veritat per a les investigacions de la raó.
Demostració de l'existència de Déu:
Tomàs d'Aquino parla de dos tipus de teologia, la de la revelació, veritats absolutament certes, i la natural. Aquesta teologia natural s'entén com a positiva i constructiva. Certament ha de ser possible arribar a les veritats revelades mitjançant la reflexió, el problema és però la limitació de la intel.ligència humana, per això no hi podem arribar mai. En les Escriptures se'ns mostren veritats que són, per a nosaltres, racionalment indemostrables. A partir d'aquí, Tomàs rebutja que es pugui parlar de coneixement a priori de Déu. Ara bé, també hi trobem en els Escriptures intel.ligibilitat i demostrabilitat. A més a més, tota vegada que sigui possible, sempre és millor entendre que creure. En aquest sentit, la revelació és suficient per a imposar la fe a l'home ignorant, però no dispensa el metafísic, l'objecte del qual és el ser quant a ser, de tractar d'esbrinar què és el que podem saber racionalment sobre Déu. Aquesta és precisament la tasca de la teologia natural.
Aquesta Teologia natural no és pas tota la filosofia, però sí la seva part més alta i la que Tomàs tracta més profundament. Allò que Déu ens ha revelat és la seva existència, però en l'ordre del coneixement, coneixem primer allò sensible. Així doncs, en plantejar-nos la possibilitat de provar racionalment l'existència de Déu, sabem per fe a on hem d'anar a parar, però el progrés es farà mitjançant els recursos de la raó: la teologia proporciona el pla a la filosofia.
Sant Tomàs ens dóna cinc proves a posteriori de l'existència de déu, conegudes com les cinc vies tomistes. Es tracta de demostracions a posteriori de l'existència de déu, atès que es rebutja l'argument a priori perquè, senzillament, pressuposa una cosa que no tenim: el concepte de Déu, el contingut de la seva essència.
1. Via del moviment:
Hi ha moviment a l'univers. Tot moviment té una causa i aquesta causa ha de ser exterior als ser que està en moviment. Però el motor ha de ser, tanmateix, mogut per un altre i aquest encara per un altre. Aleshores, o ens caldrà admetre una sèrie infinita -que no explicaria tampoc el fet que hi hagi moviment-, o que la sèrie és finita i hi ha un primer motor: Déu.
2. Via de la causa eficient:
Les coses sensibles tenen totes una causa eficient. Res no pot ser causa de si mateix, ja que per ser-ho hauria de ser anterior a si mateix. Atès que no és possible una sèrie de causes infinita, que tampoc explicaria res, cal que hi hagi una primera causa que no tingui, al seu torn, cap causa ella mateixa: Déu.
3. Via de la contingència:
La totalitat del món sensible és composta de coses que, tot i existint, podrien no existir: éssers contingents. Aleshores, o bé tot és contingent o bé hi ha alguna cosa necessària. En el primer cas ens veiem obligats a acceptar aleshores que el món ha estat sempre, la qual cosa ens porta a concloure que tot allò contingent -que pot no ser- alguna vegada no fou. Així, si tot és contingent, alguna vegada res no fou, i si res no fou res no va poder, tampoc, començar a ser, perquè del no res no en surt res. No és, doncs, possible que tot sigui contingent. Cal que hi hagi alguna cosa necessària en virtut de si mateix: Déu.
4. Graus de perfecció:
En el món sensible percebem diferents grau de perfecció. Tomàs d'Aquino dóna per assentat que posseir en major o menor grau una determinada qualitat és posseir-la en virtut d'una causa que la posseeix en grau superior. El més i el menys suposen sempre un terme de comparació: l'absolut. Hi ha una veritat i un bé en si, un ser en si que és causa de tota la resta d'éssers: Déu.
5. Causa final:
Veiem com en la natura, coses que freturen de coneixement es mouen, nogensmenys, en virtut d'un fi. Es a dir, que el seu moviment està ordenat envers l'aconseguiment d'alguna cosa. Altrament dit: hi ha ordre en el món. Ara bé, allò que no té coneixement només pot actuar envers un fi si és dirigit per quelcom intel.ligent. Cal que hi hagi doncs un fi absolut: Déu.
RAMON LLULL ( 1235-1315)
Llull és una curiosa figura que es troba al marge de la literatura escolàstica ad usum de l’època. Nascut a Mallorca, tingué una joventut força agitada i mundana fins que, als trenta anys, una crisi espiritual el decidí a abandonar-ho tot i dedicar-se a la tasca de convertir els infidels -els àrabs-, la llengua dels qual coneixia prou bé. Després de molts viatges i visicictuds, va morir a Tunis, probablement assassinat.
L’obra de Llull sembla contradictòria en el seu doble aspecte racionalista i místic. Però només si perdem de vista el seu objectiu fonamental: la conversió de l’infidel. Per a aquesta tasca caldrà una demostració racional, i és en aquest aspecte que caldrà elaborar una mathesis universalis que més endavant prosseguiran Descartes i Leibniz. Enemic declarat de la teoria de la doble veritat d’Averroes, la mathesis universalis és possible perquè hi ha un fons racional i comprensible racionalment en les veritats de fe. Així que allò que caldrà serà arribar-hi per deducció rigorosament lògica dels principis de la ciència general en la qual s’hi troben tots els sabers particulars.
La lògica deductiva de Llull es recolza en la sil.logística aristotèlica i suposa l’existència de principis suprems -que els mateixos infidels no neguen necessàriament. Es tracta doncs d’arribar a un saber general -ars magna- que acabaria mostrant racionalment la coincidència de les veritats revelades amb la raó de la filosofia.
El seu supòsit inicial era el següent: si tota proposició es redueix a termes i tots els termes complexos es redueixen, al seu torn, a termes simples, si tenim una llista completa de tots els simples es podrà obtenir, tot combinant-los, tota veritat possible -un cop trobats tots els termes mitjos que uneixen subjecte amb predicat-.
Així, partia, per via ascendent, de la sensibilitat i de la imaginació per enlairar-se des del material i sensible fins a l’espiritual i místic. Per via descendent, en canvi, estructurava una cosmovisió anticipadora del càlcul lògic.
Pel que fa al seu vessant místic, Llull es mou en una metafísica d’arrel neoplatònica seguida per l’agustinisme francisà. Pel que fa, en canvi, a la seva ars magna, preludia la combinatòria de Leibniz i s’anticipa de segles al càlcul logístic.
DUNS ESCOTO (1266-1308)
Mentre que per Sant Tomàs el tema de la filosofia havia estat Déu, d'acord amb la necessària harmonització entre fe i raó, Escoto començarà a definir-ne i precisar-ne la distinció, en la mesura que l'objecte de la filosofia serà ara el ser quant a ser, sense prèvia determinació. Déu és l'objecte que s'escau a la teologia, i només ens hi podem atansar racionalment en la mesura que, certament, és ser. No podem tenir cap concepte de Déu, quant a entitat, en la mesura que es tracta d'una substància purament immaterial i intel.ligible, mentre que el nostre horitzó immediat són les coses sensibles i mundanes. Pel que fa a aquestes, el coneixement natural és segur, però no és així quan tractem l'univers de les realitats suprasensibles. I això és així perquè l'enteniment humà, que comença pels sentits, tot i que per naturalesa ha estat fet per intuir el ser intel.ligible, no coneix de la realitat sinó allò que pot obtenir de les dades sensibles.
Pel que fa a la demostració de l'existència de Déu, Escoto recollirà l'argument ontològic i les vies tomistes, fent-ne una reelaboració pròpia. La noció central en què es fonamenta és la de possibilitat. Partint de les vies tomistes, Escoto no conclou la necessària existència d'un primer, sinó la seva necessitat en l'ordre de la naturalesa. L'afirmació de l'existència d'aquest primer arriba per un altre camí, l'argument ontològic, però canviant la noció de no-contradicció anselmiana per la de possibilitat.
GUILLEM D'OCKAM (1300-1350)
Es l'últim gran pensador medieval i punt culminant del moviment iniciat a Oxford que formulà per primera vegada l'ideal d'una ciència purament matemàtica i experimental basada totalment en demostracions. Radicalment antitomista, el seu pensament es coneix amb el nom de nominalisme.
L'aspecte que més ens interessa d'Ockam és la seva exigència de separar radicalment raó i fe.
Ockam només reconeix com a vàlid un tipus de demostració: provar una proposició consisteix en mostrar que és immediatament evident, o bé que se segueix necessàriament d'una proposició immediatament evident. Cal afegir a això un afany pel fet concret i pel particular, que s'expressarà en un dels empirismes més radicals que es coneixen. Podem dir que Ockam és la destrucció de l'Escolàstica, duta a terme conscientment per un escolàstic i, a més a més, en nom de la fe cristiana.
CRITICA DELS UNIVERSALS
L'universal és, d'entrada, un nom. Però els noms, en l'argumentació i la proposició, no són mers noms, sinó que tenen un valor determinat. La lògica escolàstica havia anomenat suppositio a la propietat que el terme té de valer per. N'hi ha de tres tipus:
-Suppositio materialis: "home és una paraula" (home val per la mateixa paraula "home")
-Suppositio personalis: "home corre" (home val per un home)
-Suppositio simplex : "home és una espècie del gènere animal"
El problema dels universals se centra en el tercer supòsit: què designa exactament un terme emprat en suppositio simplex?
No hi ha cap problema en acceptar que l'espècie o el gènere designa alguna cosa: una cosa que, certament, com a tal gènere o espècie no existeix en la realitat, que és cosa de la ment. Ara bé, tenint present que per Ockam només l'individual existeix i que la classificació en gèneres i espècies pertany exclusivament a la ment, ¿és l'universal aleshores coneixement d'alguna cosa comú als diversos individus que pertanyen a aquesta espècie o gènere?
Ockam pensa que no: segueix sent coneixement dels individus mateixos, però més confús, menys distint. Es a dir, si dic que "Pere i Pau són homes", home no designa cap mena d'essència comuna a Pere i a Pau, sinó que designa a Pere i a Pau de manera suficientment obscura perquè no pugui distingir a Pere de Pau i viceversa.
La radical afirmació d'Ockam de no admetre com evident res més que allò que ens sigui donat per l'experiència o que sigui exigit immediatament per l'experiència, el porta cap a una crítica ferotge de l'Escolàstica. Aquesta rigorositat demostrativa el porta a rebutjar afirmacions tradicionals que s'havien emprat freqüentment fins aleshores, com ara "tot allò que es mou és mogut per un altre" o "hi ha una jerarquia causa-efecte i és impossible una sèrie infinita"...
Ockam es declara creient, però per la fe i no pas per cap demostració racional. Ni l'existència de Déu, ni els seus atributs, ni la immortalitat de l'ànima són demostrables racionalment. Del que es tracta es d'alliberar definitivament la fe de tot l'aparat filosòfic que l'embolcallava mitjançant el sistema de declarar-lo, simplement, inconsistent.
Tanmateix, la pretensió de formular principis necessaris i recolzar-los en demostracions apodíctiques suposa que s'estaria restringint l'omnipotència de Déu. Si segons la revelació Déu és omnipotent, no té sentit especular sobre com han de ser les seves obres. Així, relacionat novament amb el tema dels universals, l'essència és la determinació, la llei necessària per a la cosa: la raó perquè un cavall no té enteniment i perquè una pedra no pot parlar. Si hi ha essències, com deien els escolàstics, aleshores hi ha una articulació racional del món per damunt de la qual no és possible saltar, i res no és impossible per Déu.
Aquesta radical separació de la raó respecte de la fe, suposa, en termes pràctics, i suposarà de fet, que la raó recupera, d'alguna manera, l'autonomia que havia perdut feia més de mil anys. Tot salvant la fe de les incursions de la raó, estem alhora alliberant, implícitament, la raó.
Podem dir que amb Ockam s’acaba, filosòficament parlant, l’Edat Mitjana. Al llarg dels segles XIV i XV, profundes crisis sotragaran Europa i l’abocaran devers el període conegut com a Renaixement. El definitu alliberament de la raó respecte de la fe que Ockam havia exigit, així com la possibilitat per part de la raó de matematizar la realitat, és a dir, en termes cristians: oblidar-nos de grans problemes i esmerçar-nos a provar de resoldre aquells que sí que estem en condicions d’entendre, en l’absoluta certesa que no hi pot haver contradicció amb la fe, és en realitat un cop de mort a l’escolàstica, dut a terme conscientment per un escolàstic. La tutela que les autoritats eclessials havien exercit al llarg dels darrers mil anys sobre el pensament arribava a la seva fi. I no per pròpia voluntat, sinó per causa del progressiu afebliment del poder de l’Església, l’autoritat de la qual començava a debilitar-se davant del poder emergent dels nous estats que s’aniran configurant al llarg dels segles XIV, XV i XVI.