TEMA 5
FILOSOFIA MORAL
Els éssers humans tenim moltes maneres diferents de viure i això passa perquè no es dóna la mateixa importància a les mateixes coses. Però si hi ha tantes maneres de viure, és igual la forma com es visquin? Tots hem experimentat que no és igual. Hi ha maneres millors i pitjors de viure, tant per a nosaltres mateixos com per als altres.
És el mateix l’ètica que la moral? Malgrat que col·loquialment s’utilitzen com a termes sinònims, en realitat són dues disciplines diferents.
L’ésser humà hem anat veient com acciona a nivell físic, biològic, psíquic, social, cultural,....Aquestes accions transcendeixen la pròpia realitat i adquireixen la categoria de moral, amb la qual analitzem i expliquem els fets humans, en definitiva, adquirim criteris pels jutjar els nostres actes.
“Aleshores, és el mateix dir avui “ètica” que “moral”? En un sentit popular, sí, però en un pla intel·lectual no és el mateix. La moral es refereix, amb certa vaguetat, al tipus de conducta reglada per costums o per normes internes del subjecte. L’ètica és, en sentit acadèmic, la “filosofia moral” o disciplina filosòfics que estudia les regles morals i la seva fonamentació. En sentit més lax indica, usada com a substantiu, aquella conducta moral de la qual és capaç de donar compte o raó un mateix”.
Bilbeny,N., Aproximació a l’Ètica
5.1. La filosofia pràctica: ètica i moral.
5.1.1. Ètica. La paraula grega êthos, de la qual prové “ètica”, significa, “habitacle”, “manera de ser” o “caràcter”. Êthos és el caràcter i la manera de ser que els homes van adquirint i fent seus al llarg de la vida. Aquest caràcter es va adquirint per mitjà d’una sèrie d’hàbits i costums.
L’ètica expressa el caràcter manera de ser d’una persona, fent referència als hàbits i als costums a través dels quals es va forjant la seva manera de ser i d’actuar.
Actualment el concepte d’ètica assumeix un sentit més teòric, és a dir, la reflexió filosòfica de l’acció humana. Analitza els conceptes de bé, justícia, llibertat, voluntat,.... Estudia els codis morals concrets: la seva validesa, fonamentació i legitimació, a partir dels quals s’estableixen uns principis que regiran la nostra conducta moral.
Ètica és qualsevol reflexió crítica seriosa sobre el comportament moral tabé la que fem quan reflexionem sobre si una determinada norma és vàlida (per exemple, l’obligació de ser sincers) o quan discutim si un valor( la sinceritat) s’ha de supeditar a un altre (l’amistat).
L’ètica és la reflexió filosòfica sobre el que és moral. Se situa en el pla d’allò pensat. Pota cognoms filosòfics: ètica aristotèlica, ètica kantiana, ètica utilitarista,... Cada escola filosòfica ha elaborat la seva teoria corresponent per comprendre la dimensió moral de la vida humana.
L’ètica s’enfronta a tres tasques:
· mirar d’aclarir en què consisteix allò moral.
· Intentar fonamentar perquè hi ha moral.
· Procurar aplicar tot el que s’hagi descobert per orientar l’acció en els diferents àmbits de la vida personal i social.
5.1.2. La moral. La paraula moral deriva de la paraula llatina mos, moris, que significa “costum”. En cada poble, com en cada individu, existeixen multitud de costums (mores) que regulen la vida quotidiana.
El deure de respectar els grans, la prohibició d’apropiar-se del que pertany als altres o l’obligació de complir les promeses,...són un conjunt de normes que constitueixen la moral d’un poble o d’un subjecte. Serà el codi de normes que regulen l’acció individual i col·lectiva que es considera més correcta.
5.1.3. La moral com a contingut i la moral com a estructura.
La moral com a contingut. Es refereix al contingut concret d’una moral; és a dir, a les normes i els principis que, segons una comunitat o persona, regulen el comportament correcte: respectar els pares, protegir els fills, dir la veritat, ser honestos amb els altres,...
La moral com a estructura. En aquest sentit la moral és un tret constitutiu de la naturalesa humana. L’ésser humà és l’únic ésser moral que existeix i, a més, el determina inevitablement a ser-ho. El seu caràcter obert l’empeny a definir-se constantment en les tries que realitza. Aquests són fruit d’una voluntat lliure que té la possibilitat de triar, però, també, l’obligació de fer-ho, i sempre d’acord amb les normes assumides o en contra d’aquestes.
Davant d’una determinada situació i davant la urgència d’actuar, l’ésser humà pot decidir de fer això (socórrer un gos atropellat) o de fer allò altre (pssar de llarg), però ha de decidir; no pot abstenir-se, ja que això mateix ja constitueix una decisió. La llibertat ens permet de triar entre això i allò altre, però no ens permet de no triar; és a dir, no es pot triar no ser lliure o no ser moral. Concebut d’aquesta manera l’ésser humà pot ser moral o immoral, però no amoral, ja que posseeix una sèrie de normes concretes d’acció (moral com a contingut) però també està obligat per la seva llibertat a acatar-les o no (moral com a estructura).
La moral és una dimensió de la vida humana, relacionada amb la llibertat d’elegir i amb la capacitat de reconèixer que hi maneres de ser i de viure més pròpies d’éssers humans que altres.
5.1.4. L’especificitat de l’acció moral.
Només un ésser lliure realitza accions que poden ser considerades com accions morals. Altres característiques:
- Intenció i motivació. En l’acció moral també ens proposem i tendim a la realització d’alguna cosa, un acte o una obra, i per això es necessita una motivació o un motiu que ens mou a una acció. No es tracta d’un moviment mecànic i aliè a la voluntat, sinó que dóna raó d’allò volgut i mou l’acció.
- Deliberació i decisió. La deliberació no és possible sobre “allò necessari” sinó sobre “allò possible: sobre allò que, sent possible, està al nostre abast i és realitzable.
- Responsabilitat i imputació. Tant l’acció com les característiques que la defineixen fan necessari un subjecte. El subjecte de l’acció és el subjecte personal; l’acció moral és, per aquesta raó, una acció responsable (de la qual algú respon) i també és, correlativament, una acció imputable, és a dir, una acció que s’atribueix a un subjecte actiu com a seva.
- Justificació. En la seva actuació, l’ésser humà prefereix i elegeix, d’entre les possibilitats que la realitat li ofereix, les que vol efectuar, així, les normes o principis que orienten i fonamenten la seva decisió i elecció ofereix la justificació de la seva acció. L’acció moral ha d’estar justificada, ajustada a un principi o norma, sigui la que sigui.
5.1.5. La norma moral.
Una norma moral és una regla de conducta que determina el que s’ha de fer o no per actuar moralment d’acord amb un codi moral concret. Les normes morals posseeixen els trets característics següents:
· Tenen caràcter imperatiu. Postulen una conducta obligatòria en exigir que els individus es comportin necessàriament d’una manera determinada.
· Regulen les relacions entre les persones amb l’objectiu d’assegurar la convivència social en el marc d’un ordre social donat.
· Després d’una certa reflexió, cada persona tria aquelles que creu més convenients, de manera que aquestes són acceptades íntimament, es compleixen per convenciment intern, i reconegudes com a obligatòries per qui les utilitza.
· Estan subjectes a l’evolució històrica, social i cultural, que canvien n canviar les necessitats i les circumstàncies concretes de cada època, societat o cultura.
5.2. Valors, principis i normes de la conducta.
Els valors, els principis i les normes s’atribueixen dins d’u context historicosocial Aquests tres elements pertanyen a una comunitat. Per tant, no són individuals, sinó compartits i de caràcter col·lectiu. No obstant això,són assumits per l’individu en la seva actuació.
5.2.1. Els valors serveixen de guia per a l’acció, són ideals, perfeccions que mai no podrem aconseguir. Aquestes construccions ideals transcendeixen la realitat. El món real es mou en “allò que és”: l’ideal es mou en “allò que hauria de ser”. Per tant, els valors són entitats espirituals, aspiracions o desigs, allò que és digne d’aconseguir-se.
Els valors són alhora individuals i col·lectius. Són individuals en el sentit que els interioritzem i els vivim com a personals, que formen part de la manera de ser de cada persona. Però també són col·lectius perquè tendeixen a universalitzar-se. Tot valor autèntic sol ser comunitari, així quan algú diu que una cosa és bona, s’entén que no sols ho és per a aquesta persona, sinó que en condicions anàlogues tothom la jutjaria així.
La noció de “valor” prové del llenguatge econòmic i designa els objectes, les situacions, les qualitats o les idees que són preuats, estimables, que tenen vàlua. Valor és allò que fa que una cosa sigui volguda, buscada, apreciada i, per extensió, es refereix a tot allò que té qualitats positives. És el principi que orienta tota activitat humana.
Bàsicament, es poden destacar dues característiques dels valors:
. Tenen polaritat. A qualsevol valor li correspon un valor negatiu o disvalor. Tots els valors es constitueixen en parelles d’oposats en les quals l’un té caràcter positiu (valor) i l’altre, un caràcter negatiu (disvalor): bellesa – lletjor, just – injust.
. Tenen caràcter ideal. Els valors assenyalen els nostres ideals, el pensem que és valuós i digne de ser assolit.
5.2.2. Els principis són criteris generals rellevants per a la conducta moral, com la imparcialitat, la llibertat, el respecte, la sinceritat...., que no ens assenyalen com hem de comportar-nos, però que suposen una orientació general que pot guiar les accions morals. Es tracta de guies universals que s’escullen lliurement en funció de la pròpia validesa moral.
En general, els principis designen punts de partida necessaris tant en ciència com en ètica, estètica, política,... Són punts de partida o fonaments de qualsevol procés.
El terme “principi” ve del llatí “principium”, que vol dir “origen”, “inici”, “el que és primer”. En l’ordre lògic parlem de principis o axiomes; en el científic, de principis de les ciències; en el jurídic, de principis del dret;...També en l’àmbit de l’acció aquest mot s’utilitza en el sentit de “judici que serveix de norma per a l’acció”.
De vegades els principis, especialment els morals, són anomenats màximes. Es tracta d’un tipus de principis que es distingeixen perquè no són tan universals. Les màximes es troben a mig camí entre la universalitat i l’acció concreta, i tenen a veure amb els refranys populars, les dites,...
5.2.3. Les normes. Per poder mantenir una determinada organització, totes les societats necessiten unes normes que regeixin les actuacions de les persones. Així, les normes ens diuen com hem de procedir o comportar-nos en una situació concreta. De la mateixa manera que hi ha normes per pensar, també n’hi ha que ens diuen com hem d’actuar. Es tracta d’instruments socials que impliquen un comportament repetitiu i rutinari.
Algunes normes tenen validesa universal, ja que es refereixen a aspectes decisius per a la supervivència dels éssers humans i de les espècies; és el cas de “no mataràs”. En canvi, n’hi ha d’altres que són particulars i que només es donen en algunes societats o en casos determinats.
Les normes poden estar escrites en forma de lleis o codis, però també n’hi ha que són simplement fruit dels costums i les tradicions. Les normes més generals i universals estan explícitament formulades a les lleis, i la seva transgressió es castiga, de manera que un delicte comporta un càstig. També la transgressió de les normes de comportament social, que són particulars i contextuals, està mal vista i pot crear un rebuig de la majoria de la gent.
Totes les normes se sustenten sobre valors que són vigents en una societat o en un grup social particular i acostumen a tenir una formulació imperativa, tant si s’expressa en positiu (cal respectar l’entorn) com en negatiu ( no trepitgeu l’herba).
De vegades, les normes semblen imposicions i poden esdevenir feixugues, però són imprescindibles per a la convivència i fonamentals per a l’individu i, per tant, manca d’autoregulació; també genera desconcert social. Les normes són necessàries per a la formació de la personalitat, perquè col·laboren a forjar l’autodisciplina, que és imprescindible per a l’autonomia personal.
5.3. Escales de valors.
Quan diem que hi ha gent que prefereix l’ordre a la justícia o que la llibertat és més valuosa i important que la igualtat, parlem d’escales de valors. Els valors són les preferències o actituds, positives o negatives, cap a diverses coses. El conjunt de tots els nostres valors, de totes les coses que considerem positives, formen un sistema o conjunt ordenat: la nostra escala de valors.
Una escala de valors és un conjunt ordenat i harmònic de preferències que mantenen una relació entre si. . Per exemple, puc valorar més la fidelitat de les meves amistats, que la seva puntualitat o sentit de l’humor. Els nostres valors tenen diversos graus de preferència. Algunes coses les valorem exclusivament com a instruments per aconseguir-ne d’altres que considerem més importants. Necessitem ser ordenats i polits per poder estudiar; i volem estudiar per aprendre; i volem aprendre per ser més savis; i volem ser més savis per poder ser més lliures, i volem ser més lliures per ser més feliços. En aquesta escala d’objectius, la finalitat última o valor suprem és la felicitat i els altres són valors intermedis.
Un valor intermedi és un instrument per obtenir un valor superior. En alguns casos, podríem prescindir d’aquest valor intermedi si trobéssim una drecera per obtenir el superior. Si poguéssim estudiar sense ser ordenats o aprendre sense estudiar, potser l’ordre i l’estudi no serien coses tan valuoses per a nosaltres. L’escala de valors pròpia és un dels elements més importants de les nostres creences, L’ús que fem i la importància que donem als nostres objectius, preferències i valoracions, en una paraula, la nostra escala de valors, és un dels principals elements de la nostra identitat personal. Cadascú fa seva una escala de valors determinada com a part central de la seva pròpia identitat. Necessitem la nostra escala de valors per definir la nostra pròpia individualitat, la nostra identitat moral. Tenir una escala de valors raonable i conscientment acceptada ens fa sentir segurs en la nostra vida, fomenta l’autoestima i fa que les nostres accions tinguin significat per a nosaltres.
Un escala de valors morals és un tipus d’escala de preferències en la qual les nostres preferències són judicis de valor moral.
5.4. Ètiques de mínims i ètiques de màxims.
Les ètiques de mínims posen l’accent en els mínims necessaris per a viure com a ésser humà. Com que aquests mínims generalment són deures i drets, són denominats ètica de la justícia.
L’ètica de mínims o ètica civil proposa mínims axiològics i normatius (morals i jurídics) compartits en una societat pluralista, principis de convivència que s’obtenen per consens social. A partir d’aquests mínims l’individu té plena llibertat per a cercar una vida feliç.
Aquests principis mínims de convivència que s’obtenen per consens expressen una maduració ètica de la societat perquè significa respectar les diferències i establir la necessitat de drets humans fonamentals que no es redueixen als individuals i negatius, sinó als drets econòmics, socials, culturals i ecològics.
Per aquests mínims, els membres de la societat poden arribar a decisions morals compartides. Es manifesten especialment en tres àrees: a) en les ètiques professionals i en les ètiques aplicades, per a poder prendre decisions morals malgrat assumir diferents creences morals i religioses (codis deontològics); b) una ètica mínima requerida per la societat en el seu conjunt, encara que els seus ciutadans poden assumir diferents creences orals i religioses (constitucions polítiques); c) Es manifesten també en la recerca d’una ètica universal, vàlida per a tots els éssers humans (declaracions universals dels drets humans).
Les ètiques de la justícia o ètiques de mínims s’ocupen únicament de la dimensió universalitzable del fenomen moral, és a dir, d’aquells deures de justícia que són exigibles a qualsevol ésser racional i que, en definitiva, sols inclouen unes exigències mínimes.
Adela Cortina
Des d’aquesta perspectiva la universalització del fenomen moral seria possible. Les ètiques de màxims estarien atrapades en les comunitats, tradicions, situacions i decisions personals, no podent arribar a una universalització.
Importa remarcar que la justícia no és un tema subjectiu, sinó intersubjectiu, per la qual cosa podem exigir a un altre (governant, polític, empresari, autoritat,..) el seu compliment. Però l’ideal de felicitat de cada un de nosaltres no pot ser exigible a la resta, solament podem suggerir i convidar a l’altre a ser feliç d’una manera determinada.
Les ètiques de màxims tracten de donar raó del fenomen moral a partir de propostes d’una vida feliç, inclouen una idea de vida plena i els mitjans per aconseguir-la. Són ètiques substantives ja que proposen una forma de vida digna de ser viscuda, dintre d’una cosmovisió que ofereix sentit global ja sigui de signe religiós o laic. Podem repassar les ètiques gregues i medievals, l’utilitarisme i les comunistes. Són ètiques que conviden a una vida feliç, per a la qual donen consells des de l’experiència viscuda.
Aquestes ètiques parlen del bé, la felicitat, les virtuts i donen consells de prudència per a orientar l’acció. Consideren que la vida humana té una finalitat que és la seva plenitud, viure bé i fer el bé.
Les ètiques de la felicitat.... intenten oferir ideals de vida bona, en els que el conjunt de béns dels quals els homes podem gaudir es presenten jerarquitzadament per a produir la major felicitat possible. Són, per tant, ètiques de màxims que aconsellen seguir el seu model, ens conviden a agafar-lo com orientació de la conducta, però no poden exigir que se segueixin, perquè la felicitat és cosa de consell i invitació, no d’exigència.
A. Cortina
Les ètiques de màxims tenen una proposta de realització personal i un camí per aconseguir-la. Qui planteja els màxims? Són requerides tant per individus com per comunitats culturals. Un individu pot proposar un model de vida feliç o seguir la que està present en la tradició. Jesús o Buda van fer propostes de vida feliç i no van seguir tots els pressupòsits de la seves tradicions.
Aquestes ètiques ofereixen un horitzó de sentit i realització personal, dintre d’un context interpersonal, però mai haurien d’anular el valor del ser humà individual i de les llibertats personals.
5.5. La consciència moral.
5.5.1. Consciència significa “capacitat d’adonar-se d’alguna cosa”. La consciència moral és la capacitat d’adonar-se que unes formes de vida, valors o principis són més humanitzadors. moralment millors, que altres; és, doncs, la capacitat de captar els principis pels quals distingim entre allò que és moralment bo i dolent.
Per prendre decisions necessitem passar dels principis generals als judicis concrets sobre una situació. La consciència realitza aquesta funció: formular judicis pràctics tenint en compte els principis generals i les dades de la situació. Per exemple, puc tenir la consciència que no he de mentir, però també adonar-me que informar algunes persones del fet que pateixen una malaltia incurable pot produir-los un mal irreparable. En aquest cas la consciència, ponderant la informació concreta, mira de formular un judici pràctic, que pugui orientar l’acció en el sentit d’amagar la veritat.
La consciència fa la funció d’autocrítica: actua com a jutge que alaba unes accions i en desaprova unes altres, castigant-les, en aquest últim cas, amb el remordiment. Si un ésser esta mancat de consciència moral, com els animals o les persones discapacitades en les seves facultats mentals, és absurd recriminar-li alguna acció, com si en fos responsable. De la responsabilitat només se’n pot parlar quan ens referim a éssers lliures i conscients, que han tingut la capacitat d’optar i el reconeixement moral necessari per ser amos dels seus actes.
La consciència moral és el conjunt d’esquemes i normes que hem adquirit a través de la nostra educació, família i medi social, i que mantenim en el moment d’emetre un judici moral.
5.5.2. La consciència moral com a facultat i els seus continguts.
La consciència moral no fa referència a una facultat especial i separada, sinó que forma part de la racionalitat humana. S’especialitza en l’anàlisi de valors i les normes morals i s’encarrega de realitzar els judicis morals. Com a éssers racionals , tots els éssers humans tenen la possibilitat de desenvolupar-la, però això no es produeix de manera automàtica ni immediata. Perquè sigui això cal fomentar el desenvolupament d’una sensibilitat moral adequada.
És una aplicació concreta de la nostra facultat de raonar i judicar en general. Per la qual cosa realitza una anàlisi crítica dels valors i les normes que hem rebut. Avaluant-los podrem considerar de forma autònoma si són vàlids o no i intentar reflexionar sobre quins han de ser els nostres valors i normes. Com a judici moral la podem utilitzar per a la comprensió, valoració i orientació dels nostres actes i els dels altres a través del judici moral.
Podem trobar en la nostra consciència moral els següents continguts:
a) Aquelles normes que una persona coneix. Les accepti o no, poden tenir una influència en la seva conducta (consciència moral).
b) Aquelles, d’entre les anteriors, que escull per guiar la seva conducta i jutjar els altres (moral personal).
c) Els sentiments morals que sorgeixen davant les diferents situacions que anem vivint. En aquesta part emocional trobem sentiments d’aprovació, repulsa, satisfacció, culpabilitat, injustícia, remordiment, penediment, vergonya.
5.5.3. Origen de la presa de consciència moral.
La importància que se li atorga a la consciència moral ha dut a alguns filòsofs situar-la en un pla metafísic i quasi transcendent, però no podem oblidar algunes de les seves característiques:
· No és innata, sinó socialment apresa. Per tant, està emmarcada en un horitzó històric i social.
· Està sotmesa a canvi i evolució. El seu desenvolupament està condicionat tant en el pla individual ( en funció del desenvolupament psicològic de la persona i de les seves experiències en la pràctica social) com en el social (variacions en la societat en la qual viu i en les pautes culturals).
· Es forja en una dialèctica entre l’individu i la societat. Des de la infantesa es van forjant les idees i els models de conducta moral, es troba amb una moral establerta i que se li inculca des de tants àmbits que, a vegades, actua seguint-la com si en realitat fos una conducta instintiva i espontània. Però per molt fort que sigui el pes de la tradició i els costums, en darrer terme sempre és la persona qui escull.
Després d’aquesta reflexió distingim tres teories sobre l’origen de la consciència moral:
1.- Origen diví. Segons la qual Déu posa en cada ésser humà, en néixer, la facultat natural amb la qual poder jutjar i conèixer el que està bé i el que està malament. En llenguatge comú, se’n diu la veu de la consciència, que seria el causant del remordiment davant aquelles de les nostres accions que no són correctes.
2.- Origen natural. Es considera la consciència moral comuna capacitat innata. Segons els racionalisme es deriva del fet mateix de posseir la raó, segons l’empirisme deriva de l’emotivisme moral: el sentiment d’aprovació o repulsa que de forma natural brota en nosaltres davant determinades accions o formes de ser dels altres. Negarà la possibilitat de l’innatisme de qualsevol dels seus continguts (normes o valors morals).
3.- Origen adquirit. Nega l’origen innat tant d’una facultat específica com dels seus continguts. Per tant és fruit de l’educació, la integració social, la cultura, les experiències personals i la pròpia reflexió crítica i personal que configura la consciència moral de cada individu.
5.6. La llibertat i el determinisme.
Diem que els pobles oprimits anhelen la llibertat i també veiem que els individus no tolerem que ens retallin les nostres llibertats. Fins i tot parlem d’animals “en llibertat”, i en l’àmbit físic estudiem la caiguda lliuire d’un cos. Exemples que presenten una caracterísitca comuna: absència d’impediments o de coacció.
L’absència d’impediments o coaccions és un part essencial de la llibertat, però no és suficient per definir adequadament la llibertat de l’ésser humà. Sovint s’anomena “llibertat de”, atès que precisament consisteix a estar lliure d’impediments.
Però ens preguntem: estar lliures d’impediments, per a què? Per a elegir entre les diferents alternatives que se’ns ofereixen i per actuar en conseqüència, és a dir, per emprendre accions i iniciatives que considerem adients d’acord amb la nostra elecció. L’anomenem “llibertat per a”.
5.6.1. La llibertat com a autodeterminació: llibertat d’acció, llibertat d’elecció.
Podem dir que hi ha elecció quan davant tenim més d’una alternativa: hom tria entre fumar o no fumar, entre beure una beguda o una altra,... No obstant això, des d’un altre punt de vista es pot dir que no hi ha hagut una elecció vertadera, perquè el seu protagonista està dominat pel desig. Aleshores és freqüent sentir dir “és superior a mi”, “no ho vaig poder evitar”, “no ho volia fer”, “el vici és més fort”,... Aquestes experiències ens porten a pensar que només hi ha elecció quan aquesta és lliure.
En aquest sentit parlem de llibertat interna perquè no es refereix a l’actuació, sinó a l’elecció. També l’anbomenem llibertat psicològica o llibertat moral per oposició a la llibertat física.
No és suficient que no estiguem determinats des de l’exterior per forces a causes externes, sinó que es fa necessari , a més, que no estiguem determinats internament per inclinacions o motius que anul·lin la nostra llibertat d’elecció.
Tampoc l’estat ideal per l’elecció seria l’absoluta indiferència, ja que las nostra elecció seria gratuïta i arbitrària, elegiria irracionalment allò que ens vingués de gust perquè ens sentiriíem indiferents davant les diferents possibilitats.
La llibertat no es pot concebre com una pura arbritarietat: una elecció lliure ha de ser racional i responsable.
Com a conseqüència del que hem dit, la llibertat d’elecció no s’ha d’entendre com una elecció capritxosa i indiferent, sinó com la capacitat de determinar-se a si mateix mitjançant raons que es considerin vàlides. El fet d’atenir-se a les raons que cadascú considera vàlides no elimina ni disminueix la llibertat d’elecció: al contrari, fa que l’elecció no sigui arbitrària, sinó racional i, per tant, més lliure.
5.6.2. És lliure, l’ésser humà?
Hi ha diferents factors que influeixen en la nostra conducta. Que puguem concebre si som lliures o no depèn de com entenguem el seu grau d¡influència sobre nosaltres. No podem afirmar que som lliures si suposem que la nostra conducta està determinada; sí, en canvi, si suposem que només està condicionada.
Conducta determinada. Allò que fem és inevitable, ja que és el resultat d’un ordre causal estructe i invariable que no es pot caniar.
Conducta condicionada. Reconeixem que malgrat haver-hi múltiples factors que influeixen en la nostra conducta en major o menor grau, l’ésser humà pot escollir en última instància entre les diverses alternatives que li van sorgint.
Enfront de la resta dles éssers vius, la conucta dels quals està determinada pels seus instints o necessitats biològiques, en l’ésser humà existeix una certa indeterminació biològica. Sabem que les nostres necessitats biològiques estan condicionades per la nostra segona naturalesa de caràcter cultural i social però aquesta, encara que poderosa, tampoc no és determinant.
Aquesta indefinició constitutiva de l’ésser humà l’obliga a plantejar-se, davant de cada nova circumstància, quines opcions existeixen, a deliberar sobre els avantatges i inconvenients de cada una d’elles, d’entre totes, que en aquest moment li sembla més raonble o més atractiva.
Així doncs, podem disitngir dues actituds bàsques entorn la possibilitat de l’existència de la llibertat en l’ésser humà:
a) Determinisme: negació de la llibertat. La llibertat és una mera “il·lusió” de l’ésser humà provocada pel desconeixement de les veritables i inevitables causes que l’han portat a actuar com ho ha fet. La forma com actuem és l’única possible i respon a un ordre causal estricte.
b) Indeterminisme: afirmació de la llibertat. Encara que es reconeixen les diverses motivacions i factors que influeixen en les decisions d’una persona, s’admet la possibilitat que aquesta pugui escollir entre diferents alternatives que se li presenten.
Demostrar l’existència de la llibertat : L’existència de llibertat és tan difícil de demostrar com la seva inexistència. Al llarg de la història del pensament s’han donat arguments molt diversos per demostrar una i altra. Desaquem els següents arguments: la llibertat com evidència, defensada per Descartes i Jean-Paul Sartre; la llibertat com a creença (postulació), per Immanuel Kant.
|
La llibertat és impossible |
La llibertat és possible |
|
· El determinisme físic afirma que la persona, com a ésser natural, està sotmesa a totes i cadascuna de les lleis físiques, i que no s’hi pot sostreure. · El determinisme psicològic nega l’existència de la voluntat com a capacitat directiva i considera que les nostres accions són producte del motiu més fort. · El deteminisme social defensa que el medi o entorn social condiciona la conducta huamna , i considera l’ésser humà com una peça de l’engranatge social. · El determinisme teològic, en forma de destí o fatalisme, afirma que tot està escrit i, per tant, predeterminat, i que l’ésser humà és una joguina d’alguna força natural o divina. |
· A partir de l’experiència personal, del sentiment de llibertat. · Les lleis i els càstigs serien absurds si l’ésser humà no fos lliure. · El sentit de l’obligatoirtat, del deure i de la responsabilitat no seria necessari si no es poguessin prendre decisions. · La persona és considerada un ésser obert, i la naturalesa de la intel·ligència i la voluntat ens fan concebre la possibilitat d’optar per valors i ideals. · És innegable que la persona, tant individualment com col·lectivament, ha lluitat al llarg de la història per assolir espais de llibertat. Enfrontant-se sobretot als determinismes socials. |
Són múltiples els factors que influeixen i condicionen la nostra llibertat:
a) Condicionaments biològics: La nostra conducta està condicionada pel nostre codi genètic (genètics) i per elements incnoscients i forces de caràcter pulsional (psicològics).
b) Condicionaments culturals: Les condicions econòmiques influeixen en la cosnciència dels individus, les seves idees, valors... (K. Marx). El grup social al qual pertanyem, l’educació que hem rebut,... Les nostres creences i idees religioses amb els seus preceptes morals.
5.7. La responsabilitat.
La paraula “responsabilitat” prové del camp jurídic i remet al mot llatí “respondere”, amb el qual es volia significar la defensa d’una cosa en un judici o la justificació d’una acció que ha estat posada en dubte i assumir la reparació del dany o un equivalent fixat per les lleis o el jutge.
Aquí parlarem de responsabilitat moral, com a fenomen subjectiu de la consciència moral. És el subjecte que actua el que se sent responsable de la seva acció, sense que pugui haver-hi cap altre tribunal que el declari responsable, llevat de la seva pròpia consciència.
Ser moralment responsable d’una acció significa:
a) Que qui actua ho fa amb i en llibertat.
b) Que actua és capaç de respondre de l’acció realitzada.
c) Assumir-ne les conseqüències que se’n derivin de l’acció.
5.7.1. Ètica de la convicció. És la que segueix una persona que procura actuar d’acord amb principis i valors moralment bons, però que es desentén de les possibles conseqüències dels seus actes. Quan aquestes conseqüències són negatives, qui obra per pura convicció troba justificacions que l’eximeixen de responsabilitat.
5.7.2. Ètica de la responsabilitat. Posa tot l’èmfasi en les conseqüències previsibles d’una acció i deixa en segon pla els principis o valors en què s’ha inspirat. Quan una acció produeix conseqüències negatives, l’autor cal que n’assumeixi tota la responsabilitat sense pretendre descarregar-la sobre els altres o sobre el món.
Però ni l’ètica de la convicció pot desentendre’s del tot de les conseqüències de les accions, ni l’ètica de la responsabilitat pot ignorar per complet els principis i els valors que mouen a actuar.
5.7.3. Algunes preguntes.
Què significa ser responsable?
Ser responsable , literalment, és ser capaç de respondre d’alguna cosa davant d’algú, i voler-ho fer. “Ser capaç” significa haver actuat lliurement , sense coacció. Una persona no ha de respondre del que no ha triat fer o del que fa necessàriament perquè no pot actuar d’una altra manera. La llibertat i la responsabilitat són inseparables. Són dues característiques essencials de l’ésser humà. L’acció humana, a diferència dels fets que passen a la naturalesa, no s’explica només per causes, sinó també per intencions i per raons. Quan respon d’allò que ha fet, una persona intenta donar raons, és a dir, justificar-se: explicar per què el seu comportament és just. Però no n’hi ha prou de tenir aquesta capacitat de resposta derivada d’haver actuat amb llibertat. A més de poder o estar en condicions de respondre, cal voler-ho fer. Kant deia que, en aquest món, l’única cosa bona sense excepció era la “bona voluntat”: la voluntat d’obrar bé o de fer el que és degut. Si en el nostre comportament hi falta l’ingredient de la voluntat, de voler, la capacitat de respondre no es fa acte, no es realitza. És com si no existís.
No tan sols s’ha de respondre del que es fa, sinó del que no es fa: de les omissions. És lògic que sigui així si es pensa des de la perspectiva que som éssers que han de construir una vida en comú, una comunitat. El que un, o uns quants, deixen de fer, repercuteix i influeix en la vida dels altres.
V.Camps;S.Giner: Manual de civisme
Quan som responsables?
Per jutjar una acció moral, aquesta ha de ser realitzada de forma conscient, voluntària i lliure.
Es poden considerar circumstàncies que eximeixen la responsabiliat: que les conseqüències fossin del tot imprevisibles; que l’acció fos involuntària; que es realitzés sota una coacció raonablement insuperable.
Som coresponsables?
En una societat com la nostra, on la divisió del treball s’ha especialitzat extraordinàriament i les organitzacions, institucions i empreses tenen estructures complexes que és fàcil diluir i evadir les responsabilitats. Quan alguna cosa falla el més habitual és apuntar cap a una altra banda o donar la culpa a l’estat, a l’administració, als polítics, al govern.
La complexitat de les organitzacions i la interrelació entre allò que és públic i allò que és privat fa que el més correcte sigui parlar de coresponsabilitat . En cada problema, davant de cada decisió presa, existeix una responsabilitat dels diferents agents que intervenen en la decisió. Cada un s’ha de fer càrrec d’aquella part de responsabilitat, en funció del paper que ha acomplert en el procés, que li correspon.
La conseqüència és un deteriorament de la convivència cívica i política.