Educar amb ètica de mínims
Educar amb ètica de mínims
Es pot educar només amb mínims morals?
Ètica de mínims versus mínima educació
Begoña Román
Resum
En aquest article defensem la necessitat, per a una bona educació cívica, de no educar només en mínims
morals. Justifiquem per què no es pot educar només amb mínims morals i subratllem la importància dels
màxims (de la fe, de les cosmovisions i de les comunitats al voltant d’elles formades). Si l'educació cívica
ha de ser integral i en el respecte a la tolerància, cal assumir i conèixer les identitats així com les
diferències; més si aquestes queden marginades a l’àmbit del privat en una educació de mers mínims,
malmeten la mateixa educació en l'ètica cívica. Concloem que les religions han estat, són i seran
importants ètiques de màxims amb les quals cal comptar en les tasques educatives i més si és un deure,
com ens recorda Kant, perfeccionar-se fent feliç el proïsme.
La importància dels noms i de les definicions
Caldrà començar per la qüestió dels mínims morals: què són? qui ho diu? per què? Els
mínims morals són els continguts de l’ètica cívica, que és laica i mínima. Les funcions
assignades a aquests mínims morals són, sense ànim exhaustiu, les següents:
a) L’orientació de la creació i derogació de l’ordenació jurídica en un Estat de
dret.
b) Possibilitar —són transcendentals en terminologia kantiana— el pluralisme i
la democràcia, la pau i el cosmopolitisme, ja que en depèn la convivència (més
enllà de la coexistència) pacífica (més que mera absència de guerra) de morals
plurals. Els mínims morals són la intersecció, el denominador mínim comú,
que han de compartir els ciutadans del món, tots els ciutadans i a tot el món.
c) En tant que són els continguts d’una ètica cosmovisivament neutra, deixen
entre parèntesi, fent una abstracció explícita, les maneres de veure el món i de
viure-hi.
Continuem ara definint educació. Segons el diccionari de la Reial Acadèmia
Espanyola, educar és «desarrollar o perfeccionar las facultades intelectuales, morales y
físicas del niño o del joven por medio de preceptos, ejercicios, ejemplos, etc.».
D’aquesta manera podem inferir que l’educació implica guiar, encaminar o dirigir cap a
l’autorealització una persona que és d’una manera però que pot ser d’una altra, amb
l’ajuda d’una altra persona, directament o indirectament present. Afegirem, seguint
Aristòtil, que l’autorealització exigeix desenvolupar fins al grau òptim les potències
d’un mateix, i que l’educació significa un esforç per a la plenitud i un progrés integral
de totes les dimensions de la persona.
Una vegada aclarit el terme, podem deduir que una mínima educació serà una
educació en la qual la persona no es desenvolupa en l’autorealització, en la qual no es
va buscant l’actualització òptima de les potències d’un mateix; o que desenvolupa
només algunes de les dimensions d’aquest tot integral que és la persona. Tant en un
sentit com en l’altre, un desenvolupament escàs o desproporcionat del tot —només
d’una part— és una mala educació. I l’adjectiu dolenta és axiològic, perquè no permet
l’actualització, perquè no dirigeix ni aconsegueix l’objectiu fonamental de la plenitud
vital que és l’autorealització.
Per explicar millor tot el que ens proposem, és necessari aclarir la relació que hi ha
d’haver entre mínims i màxims.
La relació entre mínims i màxims morals: històries de malentesos
L’ètica civil o mínima és la reflexió filosòfica sobre els criteris que possibiliten la
convivència pacífica de ciutadans amb diferents morals. Aquesta ètica posa en relleu
allò que hi ha de comú en les diferents morals. En efecte, hi ha trets comuns, ja que, per
començar, les diferents morals coincideixen a ser adhesions personals des de les quals
es pretén orientar l’actuació humana.
L’ètica civil és una ètica mínima perquè no dicta totes les normes que s’han de
seguir, sinó només —és un «només» de modèstia, no pas de falta d’importància—
aquelles normes exigibles a tots els ciutadans per crear una convivència humana, és a
dir, la pròpia d’una societat que respecta els éssers humans.
Ja que aquesta convivència només és possible en un context de justícia —donar
a cadascú el que li correspon de dret—, també es denomina a l’ètica civil ètica de la
justícia; i com que la justícia és un deure exigible a tothom, resulta que l’ètica mínima o
civil és una ètica deontològica, aquella que, com que parteix de deures, promulgarà com
a contingut essencial els anomenats drets humans, béns indispensables, primaris i
prioritaris, per poder viure dignament.
L’ètica civil o mínima parla del correcte i just però sense esgotar el tema del bo,
d’allò que planifica l’ésser humà, és a dir, de la felicitat. L’ètica de màxims, en canvi, és
la reflexió filosòfica sobre els criteris que, una vegada garantida la convivència dels
ciutadans, propugna un determinat estil de vida bona, de vida feliç; «bo» és més que
«correcte», «just» o «degut», és una cosa desitjada com a font de satisfacció personal.
El degut és allò que, per pura coherència amb les condicions de possibilitat de tot voler,
no podem deixar de desitjar; desig necessari però no suficient. Però el desig de felicitat
no el viu com a plenament satisfactori perquè, seguint l’etimologia, no fa prou.
Tanmateix, tota ètica de màxims ho és, alhora, de mínims, ja que una felicitat
injusta és un absurd moral —una contradicció ètica-, ja que la felicitat, per definició, és
vida bona. Però més enllà dels mínims de justícia, més enllà de la convivència, s’aposta
per una concepció determinada de la felicitat, es duen a terme opcions concretes en nom
d’una vida plena. Per aquest motiu també es denomina a les ètiques de màxims ètiques
eudaimonistes o, com que la felicitat és la finalitat que tot ésser humà desitja, ètiques de
finalitats, teleològiques; la diferència entre les diverses ètiques de màxims estarà en el
contingut de la felicitat —autoperfecció, salvació, plaer, utilitat social, etc.
En efecte, més enllà del fonament estrictament racional propi de l’ètica civil
mínima, l’ètica de màxims comporta una justificació laica o religiosa. Tal justificació
de l’ètica de màxims assumeix, com a part racional seva, el fonament de l’ètica mínima
o civil, però va, més enllà de la raó, a arguments d’un altre tipus, la força de convicció
dels quals radica en motius de tipus més personal que estrictament racional.
L’esmentada justificació va més enllà de la raó però mai hi va en contra, tret que
renegui del seu caràcter ètic, i és una justificació clarament dependent de les cultures i
de la narració biogràfica de les persones.
Els màxims comporten l’adhesió al conjunt de criteris, codis i judicis pels quals les
persones orienten o pretenen orientar la seva actuació concreta una vegada feta l’opció per
un estil de vida bona o felicitant. Des dels màxims es convida i aconsella (encara que no es
limiti a això, ja que una vegada assumida la invitació i el consell exigeix determinades
obligacions) a, des de l’experiència viscuda i transmesa, seguir els seus preceptes.
No és estrany, doncs, que els mínims siguin fruit d’una secularització dels
màxims, que són en la seva gran majoria religiosos, però no pas tots. No és estrany, si
ho diem més explícitament, que, a Occident, els mínims sonin com un cristianisme
secularitzat perquè, en la seva genealogia, hi apunten.
Si relacionem les afirmacions fetes fins ara, podem extreure les conclusions següents:
a) Tota moral de màxims que, més enllà de la seva justificació històrica, es
legitimi en els mínims morals és, per aquest motiu, correcta; no ocorre el
mateix si l’única justificació que es pugui oferir d’una moral de màxims
determinada és només l’apel·lació a l’autoritat d’un líder, de la història o de la
tradició, ja que seria una moral immoral per il·legítima, per infundada.
b) L’ètica és, fonamentalment, moral pensada, i el que a tots ens interessa és la
moral autènticament viscuda amb autonomia, convicció i responsabilitat,
manifestada en usos i costums (mores), i arrelada en el caràcter (ethos). L’ètica
cívica no pot renegar de la finalitat de la seva reflexió: forjar caràcters
personals fruit d’hàbits lliurement escollits. Però quan els limitem als mínims
ens quedem, la major part de les vegades, en la moral pensada, necessària,
però —ja ho hem dit— insuficient.
Ara bé: ¿Quins són els mínims, qui ho diu, per què, com podem saber que són
mínims i no màxims? ¿És tan clara la frontera entre un àmbit i un altre? ¿És tan clara la
frontera entre la justificació (raons del cor, biogràfiques) i la legitimació estrictament
racional? ¿És tan clara la frontera entre el racional i el raonable? Certament, és que no
és tan clara, però sí que es pot, i s’ha d’aclarir. És per això que es diu que els mínims
són estrictament racionals, són condicions de possibilitat d’altres opcions, perquè no són
ells mateixos una opció, sinó la condició de possibilitat de les opcions: no hi ha
alternativa; la contrària és contradictòria; són irrefutables.
Tanmateix es descobreixen, es troben en l’encontre discrepant, en el diàleg entre
els màxims dels diferents ciutadans, ja que són ells que descobreixen els mínims; és a
dir, els mínims es descobreixen quan els màxims discrepen. És en entrar en contacte
amb els màxims dels altres i comprovar el que intersecciona i el que no, el que hauria
d’interseccionar i el que no, perquè encara que no sigui compartit no és contradictori,
quan descobrim i enriquim els mínims.
És precisament aquest encontre discrepant dialògic el que permet la regeneració
moral: hem de recuperar la idea que les societats convencionals, amb clares referències
culturals i amb consensos morals explícits, són les que permeten la seguretat, la
participació, la deliberació i l’acollida, claus per a la forja de l’autonomia i del caràcter,
fonament i objectiu de la dignitat i l’ètica.
En efecte, la vertadera autonomia és postconvencional, supera la seva tradició i la
regenera, transforma i recrea. Serà fonamental, llavors, aconseguir un equilibri entre les
tradicions d’ahir i les noves propostes d’avui per —des d’aquestes tradicions— anar
més enllà en el repte de la convivència de les diferents morals. Ambdós, mínims i
màxims, són imprescindibles en aquesta regeneració moral, d’ampliació de mínims i de
purificació de màxims, de posada al dia i posada al punt de les morals de màxims.
Ambdós, mínims i màxims, són en el temps, es regeneren, i ambdós tenen dues
parts. Una part és estàtica, roman idèntica al llarg del temps i per això la fa reconeixible,
identificable en la seva essència, en la seva identitat. Però ambdós, mínims i màxims,
tenen una altra part dinàmica: els mínims han de millorar la seva fonamentació i la seva
formulació, canvien les jerarquies entre els drets, reivindiquen nous drets; i els màxims
es desprenen de llasts, de prejudicis, demanen perdó per episodis inquisitorials, o
doctrinaris, i rectifiquen i redescobreixen la seva essència.
Així doncs, els mínims s’alimenten dels màxims i els màxims han de purificar-se
des dels mínims (Cortina, 2001, p. 117), però ambdós són viscuts com un tot. Per dir-ho
d’alguna manera, van existencialment lligats com un tot. Només el pluralisme ens
permet distingir-los en un aprofundiment i regeneració d’ambdós. Que els màxims
alimenten els mínims i aquests, al seu torn, hagin de purificar aquells comporta tres
conseqüències destacables:
1. Si els mínims permeten la regeneració dels màxims, la seva posada al dia, i
l’estar a l’altura dels temps, els col·lectius plurals a l’Església catòlica d’avui
han de saber aprofitar la riquesa que el pluralisme comporta, també al seu si.
2. Si els màxims alimenten als mínims, no es pot educar sense fe, sense comunitats
de pertinença i compactades per consensos en referents felicitants, en projectes
de futur, en cosmovisions. No es pot educar des de cap lloc en concret.
3. Els mínims busquen el consens legítim —no només el fàctic— que possibilita
la convivència al món, i l’existència mateixa del món, si tenim en compte
l’ètica del medi ambient i, entre d’altres, les advertències de Hans Jonas. Els
màxims ofereixen una identitat al món, un sentit per viure-hi, i fins i tot, per a
alguns, també per a més enllà del món. Per això els consensos fàctics dels
màxims no són només de mínims, ja que els màxims poden ser d’una altra
manera, altres consensos: hi ha alternativa.
La resposta a la pregunta: es pot educar només amb mínims morals?
Així doncs, la resposta a la pregunta sobre la qual reflexionàvem és no: no es pot educar
només amb mínims morals. Les nostres raons d’aquest no, es basen en dos vessants
diferents. El primer vessant al·ludeix al fet que no es pot educar només amb mínims
perquè tota educació és completa; engloba en un mateix tot compacte mínims i màxims.
El segon vessant al·ludeix al supòsit que algú ens objectés que ell, només amb els
mínims, ja educa. La nostra rèplica podria consistir en una doble resposta: o bé en
contestar que no educa, sinó que adoctrina, ja que, ideològicament, emmascara la seva
oferta de màxims; o bé, si ho exposem més senzillament, podríem argüir que està
semieducant, perquè s’absté d’orientar la recerca de resposta a qüestions importants de
sentit i de vida. Però a nivell dels efectes o resultats, tant la semieducació com
l’adoctrinament, són mala educació. Per tant, no es pot educar només amb mínims
morals, perquè això seria una mínima educació, és a dir, una mala educació.
Per tot això, un cop fets aquests aclariments, ja estem en condicions de poder
afirmar que una mínima educació, una educació ara basada només en mínims, serà una
mala educació, perquè si pretenem educar només amb mínims morals, amb raons
estrictament racionals, però deixant al marge l’altre, el raonable, en nom d’una
neutralitat cosmovisiva, tindrem persones civilitzades, corteses, cosmopolites, no
conflictives, però alhora sense idiosincràsia, sense arrels, sense personalitat, una mica
desorientades. En una situació així garantiríem l’homogeneïtat, la mediocritat, perquè
l’excel·lència reclama context, arrels i vocació; i no perquè els mínims morals siguin
necessaris —que ho són— la nostra crítica és que no són suficients.
Els màxims morals són opcions felicitants, cosmovisives, comunitàries,
ofereixen raons per viure al món, d’una determinada manera. Deia Hume que reasons to
live are reasons to believe. Quines raons deuen tenir per viure, quines raons (raons del
cor, raonables) són les que tenen per creure si en qüestió de creences, l’educació,
pretenent fer-los un favor, no els fa cap favor en privar-los d’orientació, deixant-los
sense guia i sense pauta.
En conclusió: Es pot educar només amb mínims morals? No: ni es pot ni,
tampoc no és desitjable. No es pot perquè els vivim, els màxims i els mínims, en
l’educació, com un tot on hi ha, al mateix temps, cosmopolitisme i felicitat arrelades en
el context, fe i raó, civisme i projecte. I tampoc no es pot perquè seria pseudoeducació,
no educació per a la plenitud, per al desenvolupament o perfeccionament de les facultats
intel·lectuals, morals, físiques, espirituals.
Però tampoc no és desitjable una educació mínima, de només mínims
cosmovisivament neutres, perquè se seguiria una sèrie de conseqüències dolentes (des
dels mínims i els màxims), indesitjables. Vegem-ne algunes:
a) La falsa tolerància
Si no hi ha raons per respectar —perquè, quan ja hem acceptat uns mínims, tots
són respectables i igualment respectables (Arteta, 2003)— es va generant un
respecte negatiu, per mera indiferència, però no el respecte actiu del
reconeixement, de l’interès per conèixer l’altre. La indiferència acampa, llavors,
i en aquest clima es fomenta una falsa tolerància molt danyosa per a l’ideal propi
dels mínims. L’indiferentisme acaba relegant els màxims a la privacitat, gairebé
a l’obscurantisme, i a la sospita d’adoctrinament cada vegada que es pretengui
mostrar-los en públic. Avui en dia hi ha molt d’això en l’àmbit de les qüestions
religioses i el de l’educació en /de la religió.
b) El relativisme
Quan ja hem acceptat uns mínims, si tot val, i tot val igual, el relativisme ho
justifica tot i totes les fes; es difuminen així la frontera entre sectes i religió, i
entre ètica i estètica, i el Dret és el que acaba dictant el que es pot fer i el que no
es pot fer. Però l’excessiva juridificació de la vida quotidiana comporta la mort
de l’ètica, de la religió, i de l’educació. N’hi ha prou llavors de tenir por de les
lleis, o de ser prou astut per no caure en il·legalitats o, senzillament, prou astut
per no ser agafat. Tot això no és vida digna, ni bona, ni humana: és
supervivència i/o picardia.
c) El preferentisme
Si tot és respectable, tolerable; si totes les opcions són igualment vàlides, el
criteri per escollir són les ganes i els seus vaivens: que cadascú esculli la seva
vida, i la seva religió al gran supermercat moral, doncs; en darrer terme, totes les
ètiques de màxims, igual que totes les religions, adoctrinen, i obeeixen a
corporativismes o a comunitarismes sectaris.
d) La idiotesa moral
Si les úniques raons morals que s’esgrimeixen en una educació fossin només de
mínims, els grans temes del sentit (el dolor, la injustícia, la mort, etc.) acaben
esdevenint tabú, perquè parlar d’això significarà opinar i, si és en educació,
adoctrinar. Segons sembla, el millor és no parlar i, amb freqüència, no es parla
per un malentès respecte als màxims.
El problema és quan les persones es troben davant de situacions de
«qüestionament de sentit», situacions existencials peculiars però clau en el
desenvolupament d’una persona, de la seva identitat, del seu lloc al món, sense
tenir habilitats, capacitat per afrontar-les, superar-les, o viure amb les
esmentades situacions. Una educació que genera tabú —ho saben les
generacions sotmeses a adoctrinament en temps dictatorials— no guia i, per tant,
acaba portant a excessos o defectes, però no al terme mig entre els dos extrems
viciosos, que és l’excel·lència de què ens va parlar Aristòtil.
Si les qüestions importants de l’espiritualitat en general, i de la religiositat en
concret, queden al marge de l’educació «pública», sense cap tipus de control
crític, públic, i de qualitat en els continguts, ¿no estarem generant idiotes morals
perquè no saben el que és una raó moral com a diferent d’un altre tipus de
motius o raons?
Totes aquestes conseqüències són perilloses per a la societat plural, la
democràcia i el cosmopolitisme mateix: no és aquesta gestió dels màxims la millor base
per defensar el que es pretén defensar des dels mínims mateixos. El pitjor favor que es
pot fer a l’ètica de mínims és descontextualitzar-la i desvincular-la de les seves fonts
d’alimentació, que són els màxims. Quan els desvinculem sotmetem els màxims a un
procés d’ideologització més pervers encara. Permetem, en nom del cosmopolitisme, del
desinterès pel felicitant, i de la neutralitat cosmovisiva, un laïcisme ideologitzant. És
conegut a bastament que és més sospitós aquell que ve amb pretensions desinteressades
i de neutralitat, que aquell que ens mostra les seves cartes clar i net i confessa, des d’un
bon començament, on és i on vol anar: aquest, en situar-se, ens situa, i ens orienta a la
capacitat crítica sense aixecar llavors sospites infundades.
Si explicitar des d’on parlem és vist com un exercici d’adoctrinament —en nom
de persuadir i convertir-lo en un dels nostres—, una actitud com aquesta implica ja una
gran falta de confiança en els màxims: en la seva capacitat de convicció, en l’honestedat
de les persones que els professen i en la capacitat de les altres persones, en sentir
diferents discursos convincents, de sospesar quin és millor per a ells i, raonablement,
escollir la seva opció. Dit planerament: educar en religió és diferent que adoctrinar o
imposar. Sens dubte hi ha precedents que avalen l’esmentada sospita, però la inducció
empírica, ja se sap, és la majoria de les vegades incompleta: les experiències d’ahir no
defineixen necessàriament les d’avui, desmentir aquesta expectativa respecte de
l’educació religiosa és un gran repte per a totes les religions i el diàleg interreligiós pot
ser molt fructífer en aquest terreny.
Propostes per a la salvaguarda de mínims i màxims: reflexions des de Kant
Deia I. Kant que les finalitats-deures, és a dir, els propòsits morals que tots hem de
perseguir, són l’autoperfecció moral i la felicitat del proïsme, i feia broma sobre l’ordre
alterat amb què alguns els pretenien complir quan exigien al proïsme
l’autoperfeccionament per a la felicitat d’un mateix. Fer feliços els altres significa
conèixer les seves finalitats, els seus màxims, i coadjuvar al seu assoliment. Però si fer
feliços els altres és un deure però no sabem res dels seus màxims, i no és important,
segons sembla, conèixer-los, perquè és una opció contingent, un deure fonamental
quedarà incomplet; i amb ell, també el de l’autoperfeccionament.
També ens recorda Kant que el bé suprem és la síntesi de felicitat i moralitat,
però que el món millor de justícia i felicitat no serà possible sense postular Déu.
L’acceptació de la finitud de la raó i la conversió del cor s’eduquen, no els podem
deixar als vaivens de les experiències contingents. Quan suplantem la veritat per
l’experiència ens queda un concepte molt pobre de món i del sentit del món, a part de
molt trist i sense consol.
La resposta a la pregunta que ens fèiem a l’inici d’aquesta reflexió és que no, no
es pot ni fàcticament ni legítimament educar només amb mínims morals. L’educació
requereix exemples, referències i referents, acollida, testimonis, paradigmes; requereix
transparència, guia, amor, vocació i allà no estan mai sols, els mínims.
En nom de la claredat i amb ànim de recopilar enumeraré les conclusions que he
pretès demostrar en aquest treball:
1. No es pot fàcticament educar només en mínims morals perquè per educació
entenem la guia que s’ofereix a una persona perquè pugui ser ella mateixa, i
arribar a pensar per si mateixa; cosa que no ocorrerà si, en determinades
qüestions importants, qüestions de sentit, d’autorrealizació personal, de forja de
l’ethos, no hi entrem, fem una estranya epokhé, i ens abstenim d’oferir una guia,
orientacions, en nom de no sé quin malentès respecte a la llibertat personal.
2. D’aquesta manera, si de fet eduquem només amb mínims morals, eduquem
malament, i deixem sol qui és educat davant de la multitud d’ofertes morals de
màxims sense cap criteri sobre quin és més recomanable.
3. Quan actuem així, acabem, de facto, igualant totes les ofertes, embocant a qui
eduquem al relativisme, a l’esteticisme i al vaivé de les preferències. D’allà
surten consumidors, però no lliurepensadors, surten, sense gaire esforç
educatiu, temperaments, però no ajudem la persona a ser ella mateixa, sinó a
ser el que el vaivé d’impactes del supermercat de màxims morals i les
experiències la inclinin a ser.
4. Tampoc des de la legitimitat no es pot educar només amb mínims, i això per
dues raons:
a) Perquè quan eduquem, eduquem amb tot, amb conviccions i
responsabilitat, amb projectes de felicitat i de justícia, i només en
l’encontre amb l’altre trobem les qüestions de màxims, allò que permet
alternativa felicitant però que concorda en els mínims de justícia. En
societats moralment plurals, educar en el respecte ha de ser un deure
exigible a tothom, és una qüestió de mínims. Però difícilment es
respectarà algú, i es coneixerà la pròpia idiosincràsia, si el que ens
distingeix és el que ens identifica com a identitats originals.
b) Perquè quan pretenem quedar-nos només amb els mínims, de forma
emmascarada, ideològicament, colem gols de màxims com si fossin
mínims. Perquè què és un mínim no és una cosa ni tan clara, ni tan
delimitada, ni tan estàtica, ni tan consensuada. El que sí que és cert és
que no ofereix alternativa: si quan proposem una opció alternativa
pressuposem la que volem superar, incorrem en contradicció
performativa, com dirien els dialògics Habermas i Apel.
5. En els últims temps assistim a un debat sobre l’educació que en una escola
pública s’ha d’oferir i la discussió concerneix —però no només això— el lloc
que l’ensenyament de les religions hi ha de tenir. Caldrà fer un esforç per
tornar respectables els màxims; i això reclama, com a mínim, tres reflexions:
a) No es respecten els màxims quan se’ls condemna a l’obscurantisme del
privat, o si més no, a etapes dogmàtiques que la Il·lustració hauria de
superar.
b) No es poden respectar opcions que ja no són ètiques, ni per tant, de
màxims, si no preveuen el valor de l’alternativa. Això significa que els
mínims estan ja en els màxims i es descobreixen com a tals mínims en
l’encontre amb l’altre i amb altres màxims, a partir de, precisament, allò
que no és diferent: l’opció mateixa.
c) Si l’educació de màxims ha de fer un esforç per guanyar credibilitat, el
que separa l’educació de l’adoctrinament és la incorporació de la
discrepància al seu si, la defensa del pluralisme com a valor; i això no
només per guanyar-se el beneplàcit del respecte cívic que la faria
competir amb altres ofertes igualment de màxims però diferents, sinó per
una raó més «interessada»: perquè les pròpies tradicions morals no
s’escapen de la infrangible llei del temps.
Les tradicions morals, com els paradigmes científics de Kuhn, es juguen la
permanència —i amb això la capacitat d’orientar la presa de decisions i la forja de
caràcters, de personalitats— en la seva capacitat per estar a l’altura dels temps, en la
seva capacitat de renovar-se, de regenerar-se i recrear-se, fidels a la seva essència però
sabent-la distingir de mers límits empírics i històrics.
No s’ha de descuidar, d’altra banda, que els mínims morals no són només
aquells consensos fàctics ja adquirits; també haurien de ser els mínims els qui ajudessin
a buscar solucions compartides, perquè els problemes són comuns. Si pretenem, com
fins ara la majoria de les vegades, oferir totes les propostes des dels màxims,
desconeixent que no vivim en un món monocultural, augmentarem els problemes,
perquè tindrem, davant d’un mateix problema una multitud de solucions; la qual cosa no
és del tot dolenta, però sí que pot augmentar el problema si ara no ens posem d’acord en
les solucions. Pretendre donar les respostes des dels mínims té més capacitat de trobar
consens que fer-ho al revés.
No només de pa viu l’home; la dieta del pa sol seria suficient per a la supervivència,
no ens moriríem de gana, però no seria gran el vigor de l’ésser humà, ni magnífics els seus
fets. El civisme ens permet l’absència de guerra, però la pau, com a respecte i tolerància
actius vol, més enllà del desencontre o del no encontre, encontres fructífers. I aquesta
tolerància activa, de respectar pel dret a la llibertat de culte, que una persona faci opcions
religioses diferents a les pròpies, és tot un repte educatiu de primer ordre.
En la nostra tradició occidental les religions, en general, i el cristianisme, en
particular, han donat clares mostres de la seva capacitat de regenerar-se, de posar-se al
dia, i fins i tot, encara que una mica tard, de demanar perdó. És d’esperar, és desitjable,
que també en aquests combats de guanyar-se el respecte al fòrum públic, vagi al davant
en el testimoni.
Referències
Arteta, A. «Verdadera y falsa tolerancia». A Peña Echevarría, F. J.; Cortina Orts, A. (2003)
Ética para la sociedad civil, Valladolid: Universidad de Valladolid, 2003, pp. 175-200.
Cortina, A. (1995) Ética civil y Religión. Madrid, PPC.
Cortina, A. (2001) Contracte i aliança. Ètica, política i religió. Barcelona, Editorial Cruïlla
[Aula Joan Maragall, 3].
Galindo, A. (Coord.) (1993) La pregunta por la Ética. Salamanca, Universidad de Salamanca.
Kant, I. (1985) Crítica de la razón práctica. Madrid, Espasa-Calpe [Traducció de M. García
Morente i E. Miñana].
Kant, I. (1989) La Metafísica de las costumbres. Madrid, Tecnos [Traducció d’A. Cortina].
Kant, I. (1986) La religión dentro de los límites de la mera razón. Madrid, Alianza editorial
[Traducció de F. Martínez Marzoa].
Kant, I. (1983) La fundamentación de la metafísica de las costumbres. Madrid, Espasa-Calpe
[Traducción de M. García Morente].
Küng, H. i Kuscher, J (1994) Hacia una ética mundial. Madrid, Trotta
Küng, H. (2006) Proyecto de una ética mundial. Madrid, Trotta.
Martínez Navarro, E. (2005) Ética y fe cristiana en un mundo plural. Madrid, PPC.
Rodríguez Duplà, L (1996) «Crítica a la ética civil». Diálogo Filosófico, núm. 35, pp. 217-228.