L'ÈTICA MATERIAL DELS VALORS
Abordem a continuació una teoria ètica de principis del segle XX per destacat el contrast que aquesta –l’ètica dels valors iniciada per Max Scheler- suposa enfront a l’ètica kantiana. En efecte, en la seva obra El formalisme en l’ètica i l’ètica material dels valors, Scheler es proposa superar el que considera erroni en el plantejament kantià mitjançant una teoria alternativa que aprofita les virtualitats del mètode fenomenològic, iniciat poc abans que ell per Edmund Husserl.
Kant ha incorregut en el mateix error que els filòsofs empiristes, error que consisteix, segons Scheler, en afirmar l’existència de solament dos tipus de facultats en el ser humà: la raó, que ens proporciona a priori solament formes en els àmbits teòrico-pràctics i que, per això, arriba a la universalitat i incondicionalitat; i la sensibilitat, que és capaç de coneixements particulars i condicionats, això és, de continguts, però sempre a posteriori. Tals suposicions forçaren a Kant a recolzar-se en la raó, donat que allò moral demana universalitat i incondicionalitat, això és, apriorisme.
Max Sheler, afirmarà que, a més de la raó i la sensibilitat, l’esperit humà està dotat d’una “intuïció emocional”, que realitza actes que no són dependents del pensament pur racional ni de la sensibilitat subjectiva, però que aconsegueixen l’estatut de coneixement a priori. Per tant, pot abandonar-se la identificació d’allò a priori amb la racionalitat i d’allò material amb la sensibilitat, doncs preferir, odiar, estimar, etc..., no són actes sensibles ni racionals, sinó emocionals, que ens procuren a priori continguts materials no sensibles.
No sembla massa adequat a la naturalesa dels valors preguntar què són, doncs els valors no són, sinó que valen o pretenen valer. A l’afirmar que no són, no es vol dir que siguin ficcions inventades pels sers humans, sinó que no poden ser entesos com coses o maneres de ser de les coses. Tampoc és correcte identificar els valors amb allò agradable, ni amb el desitjable o desitjat ni amb allò útil; amb respecte al primer, quelcom ens agrada perquè se’ns presenta com a valuós, i no al revés.
VALORS POSITIUS I NEGATIUS
Útils Capaç-Incapaç
Car-Barat
Abundant-Escàs
etc.
Espirituals Intelectuals Coneixement-Error
Exacte-Aproximat
Evident-Probable
etc.
Morals Bo-Dolent
Bondadós-Malvat
Just-Injust
Escrupulós-Relaxat
Lleial-Deslleial
etc.
Estètics Bell-Lleig
Graciós-Tosc
Elegant-Inelegant
Harmoniós-Inharmònic
etc.
Religiosos Sant o Sagrat-Profà
Diví-Demoníac
Suprem-Derivat
Miraculós-Mecànic
etc.
Grans classes que formen els valors, atenent a la seva matèira
(J.Ortega y Gasset)
En quant a la seva indentificació amb allò desitjat o amb el desitjable, o amb ambdós al mateix temps, és també incorrecta, doncs el desig és un acte sentimental i apetitiu variable en la seva intesitat, mentre que allò valuós és reconegut sempre com a tal, sense oscil.lacions en allò que fa referència a aquesta qualitat. En relació a la seva identificació amb la utilitat, ha de dir-se que és igualment errònia, doncs, si bé hi ha valors útils, aquests són una classe, però no esgoten el terme i, per suposat, no és a ells als que ens referim en l’àmbit de la ètica.
Els valors són qualitats dotades de contingut, independents tant dels nostres estats d’ànim subjectius com de les coses; aquestes són denominades “béns” precisament per ser portadores de les qualitats, les quals precisen d’un subjecte dotat d’intuïció emocional que les capti; no és, doncs, el subjecte qui crea el valor present en un objecte, ni el valor depèn de l’objecte que el sustenta.
Al voltant dels valors giraran els elements restants de la teoria ètica: el bé i el deure. Anem a veure ara com es configuren.
En la teoria scheleriana s’afirma una ciència pura dels valors, una Axiologia pura, que se sustenta en tres principis:
1) Tots els valors són negatius o positius.
2) Valor i deure han d’estar relacionats, doncs la captació d’un valor no realitzat s’acompanya del deure de realitzar-lo.
3) La nostra preferència per un valor abans que per un altre es deu a que els valors són captats per la nostra intuïció personal ja jerarquitzats. La voluntat de realitzar un valor moral superior en comptes d’un inferior constitueix el bé moral, i el seu contrari és el mal. No existeixen, per tant, valors específicament morals.
Aquest model ètic ha estat seguit i ampliat per pensadors com Nicolai Hartmann, Hans Reiner, Dietrich von Hildebrand i Josep Ortega i Gasset, que denominà “estimativa” a la intuïció emocional i va incloure els valors morals en la jerarquia objectiva, a diferència de Scheler.
Resumint:
El filòsof alemany Max Scheler pretenia fonamentar la norma ètica en una teoria dels valors (“axiologia”).
Segons ell, els valors són qualitats objectives que són copsades per allò que ell mateix anomena intuïcions intencionals, d’una manera semblant a com els sentits perceben els objectes sensibles, o com l’enteniment copsa les veritats. Els valors no es poden confondre amb coses ni amb béns. Els valors són inespacials i intemporals, malgrat que necessitin els éssers concrets per existir, i són inalterables pel fet que es mantenen com a tals en totes les èpoques.
L’home no crea els valors, sinó que li són donats (apriorisme dels valors) i existeixen independentment del fet que siguin percebuts o no, malgrat que són subjectes a la comprovació de l’home en la pràctica diària, que és el territori de la moral (empirisme dels valors).
Existeix un món dels valors independent i absolut (autonomia), l’existència del qual, però, no és real, sinó ideal. Però els valors existeixen per ells mateixos sense que calgui l’existència de l’home o que l’home en sigui conscient, sinó que pot ignorar-los, o manifestar-s’hi més o menys sensible en unes èpoques o a d’altres sense que això afecti els valors.
L’UTILITARISME, EL BÉ COM A UTILITAT
Jhon Stuart Mill defensa la prioritat dels aspectes qualitatius sobre els quantitatius, no és la quantitat de sensacions, sinó la qualitat d’aquestes.
S’oposa a la identificació de l’utilitarisme amb la recerca dels plaers “baixos”, i defensa la superioritat dels plaers intel·lectuals sobre els sensorials.
Es distancia de J. Bentham quan afirma que l’interès general s’ha de cercar per ell mateix i no pels avantatges que comporta a l’interès particular. No es tracta de cercar l’interès del màxim nombre possible perquè això n’assegura el meu, sinó que és la societat la que té prioritat i la destinatària de la felicitat, s’intenta aconseguir la felicitat de la humanitat.
J. S. Mill sostè que els plaers no es diferencien quantitativament sinó qualitativament, de manera que hi ha plaers inferiors i superiors. Sols les persones que han experimentat plaers d’ambdós tipus estan legitimades per a procedir a la seva classificació, i aquestes persones sempre mostren la seva preferència pels plaers intel·lectuals i morals. Del que conclou Mill que “és millor ser un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet”. A judici seu, és evident que els éssers humans necessiten més varietat i qualitat de béns per ser feliços que la resta dels animals.
La forma en que Mill concep l’utilitarisme ha estat qualificada d’”idealista”, donat que sobrevalora els sentiments socials com a font de plaer fins al punt d’assegurar que, en les desgraciades condicions del nostre món, l’ètica utilitarista pot convèncer a una persona de l’obligació moral de renunciar a la seva felicitat individual en favor de la felicitat comú.
En les últimes dècades ha tingut èxit entre els cultivadors de l’utilitarisme una important distinció entre dos versions d’aquesta filosofia moral:
1) L’Utilitarisme del fet, que demanda jutjar la moralitat de les accions cas per cas, atenent a les conseqüències previsibles de cada alternativa.
2) L’Utilitarisme de la regla, que recomana, més aviat, ajustar les nostres accions a les regles habituals, ja considerades morals per la provada utilitat general de les seves conseqüències. Estalviem així energies i aprofitem l’experiència viscuda.