Inici
Mapa web

::Inici >Bloc I. El saber filosòfic i científic

Bloc I. El saber filosòfic i científic

Primera Avaluació: Temes 1 i 2

 
 
BLOC I. EL SABER FILOSÒFIC I CIENTÍFIC
 
TEMA 1
             EL SABER FILOSÒFIC
 
Quin és l’origen de l’univers? S’acabarà? Hi ha alguna cosa després de la mort? Per què sóc com sóc? Puc estar segur dels meus coneixements? Per què he d’obeir unes normes? Què és el bé i el mal? Existeix l’ànima? Per què dubto?
 
Així podríem anar-nos formulant moltes preguntes que tots ens hem fet i ens fem, amb la qual cosa la filosofia no et resultarà una cosa estranya, malgrat la seva fama d’obscura. La filosofia és una activitat natural de l’ésser humà.
 
La paraula filosofia prové del grec i significa “amic o amant” (filos) de la saviesa (sofia), sorgida del desig de conèixer.
 
1.1.           Origen de la filosofia: del mite al logos.
 
És tradicional situar el naixement de la filosofia en unes coordenades d’espai i temps molt concretes: Jònia (colònia grega a l’Àsia Menor) segle VI a.C., concretament a Milet
 
La filosofia va sorgir del mateix desig de buscar un sentit a les coses que va generar el mite, però intentava fer-ho des d’uns pressupòsits racionals. Canvia la manera d’explicar els fenòmens quotidians.
 
Els primers filòsofs criticaven el saber mític com a forma d’explicació de la realitat i el van substituir pel saber racional. És el que tradicionalment es denomina el pas del mite al logos.
 
Aquests filòsofs, denominats presocràtics, van haver d’enfrontar-se al repte de buscar les primeres explicacions sobre l’origen de l’univers (cosmogonia) i sobre la seva estructura i funcionament (cosmologia) únicament amb l’ajut de la raó i l’observació dels fets que succeïen al seu voltant.
 
En un primer moment l’ésser humà només tenia a l’abast la imaginació per poder fer front a les seves preguntes: creaven històries que expliquessin els seus interrogants, personificaven i humanitzaven els elements de la natura.
 
Els mites són narracions fabuloses sobre els orígens del món, de l’ésser humà o de la societat. El seu objectiu no és descriure fidelment fets passats, sinó donar sentit a la realitat present. En el món arcaic el mite assumeix les funcions que en les societats avançades compleixen la ciència, la moral, el dret o la política.
 
Els mites eren transmesos pels ritus. Calia tractar bé les divinitats que controlaven les forces de la naturalesa, a canvi se’ls oferien sacrificis i els sacerdots/sacerdotesses hi dialogaven per mitjà de paraules màgiques, músiques o sons.
 
Poc a poc, aquest coneixement mític, purament imaginatiu, dóna pas al logos, paraula d’origen grec que identifica el saber racional, és a dir, el coneixement de les coses a través de les seves causes. Representa l’aparició del pensament racional i reflexiu
 
La raó s’obre pas i ho fa per mitjà de procediments que encara avui formen part essencial de la investigació científica: observació i experimentació. Una raó que observa sistemàticament els fenòmens, hi descobreix regularitats i estableix lleis que les expliquen.
 
Això fa que la natura esdevingui més previsible en els seus efectes i, en conseqüència, més fàcil d’adaptar als nostres interessos i necessitats.
 
 
        El pensament mític
 
* Es basa en explicacions sobrenaturals que inclouen déus i éssers imaginaris.
 
* Segueix un model antropomòrfic: es personifica i divinitza la naturalesa.
 
* Malgrat l’intent d’introduir ordre en el món, aquest continua essent imprevisible.
 
* És una explicació simplista i poc racional basada en la imaginació.
 
* És una explicació finalista on els fenòmens naturals actuen d’acord amb intencions.
 
* És dogmàtic i no pot ser contrastat.
 
* La resposta és única i la formulació clara.
 
 
     El pensament racional
 
* Es basa en explicacions naturals que parteixen del que es pot observar.
 
* Rebutja l’antropomorfisme i redueix els fenòmens a lleis físiques.
 
* Predomini de l’ordre i la necessitat: els fenòmens són previsibles.
 
* És una explicació lògica i coherent basada en la raó.
 
* És una explicació causal que exclou tota finalitat o intenció de la natura.
 
* És un discurs crític i contrastable.
 
* Les respostes són subjectives i ambigües.
 
 
 
1.2. Característiques del saber filosòfic.
 
La qüestió “en què consisteix la filosofia” és, d’entrada un autèntic problema filosòfic, ja que encara no s’ha obtingut una resposta única i satisfactòria. La filosofia com a resultat d’una activitat a la recerca del saber, del coneixement, es caracteritza pel seu caràcter:
 
- Racional, perquè es basa en argumentacions lògiques i, en menor mesura, en observacions de l’experiència. La filosofia no es limita a assenyalar que les coses són d’una manera determinada, sinó que intenta descobrir per què só precisament així. I,per fer-ho no es basa en la fantasia, en la tradició o en la simple observació, sinó fonamentalment en demostracions i reflexions lògiques.
- Sistemàtic, ja que exigeix que totes les afirmacions estiguin relacionades i jerarquitzades, de tal manera que l’explicació de qüestions particulars es basi en la d’aspectes més generals. El filosofia, els coneixements estan ordenats i, dins del sistema que formen, no s’admeten incoherències.
 
- Crític, ja que no admet res sense un examen racional previ i postula que qualsevol coneixement ha de ser revisat i rebutjat, si es troben raons per fer-ho.
 
Durant molts segles no hi va haver cap distinció entre la filosofia i la ciència, els científics eren considerats filòsofs i els filòsofs, científics. A partir del segle XVI i del naixement de la ciència moderna que es produeix un allunyament gradual entre filosofia i ciència.
 
Malgrat que ja les diferenciem, la seva relació continua essent estreta, atès que una part de la filosofia s’ocupa d’analitzar valorar i qüestionar els mètodes, la fiabilitat, els límits de la ciència i les seves implicacions. En parlarem més endavant.
 
La relació entre filosofia i religió ha viscut els seus alts i baixos: moments de connexió profunda i moments de distanciament; però, malgrat això és indubtable que entre totes dues es produeixen nombroses coincidències (el sentit de l’existència, la transcendència de l’ésser humà, l’existència de Déu, normes de comportament, recerca de la felicitat, el coneixement del bé i del mal,...) i divergències (la religió basa la forma de saber en la fe, per tant, es caracteritza per la creença en les veritats revelades).
 
 
1.3. Les branques de la filosofia.
 
Per tot el que hem dit fins ara, podem definir la filosofia com aquell saber crític, reflexiu, integrador i  orientador de la vida, que es pregunta pels fonaments de totes els coses. Per la seva vocació universalista pretén ocupar-se de tota la realitat. Tanmateix, aquest àmbit és tan ampli que, amb el pas del temps, la filosofia s’ha anat especialitzant i dividint en diverses branques, segons el problema i la perspectiva utilitzada.
 
L’activitat filosòfica ha dividit la filosofia en diverses branques segons la naturalesa dels objectes sobre els quals es formulen les preguntes:
 
1.3.1. Si l’objecte és la mateixa capacitat cognitiva (capacitat de l’ésser humà de conèixer):
            * La lògica, que estudia les lleis que regeixen el pensament.
            * La metodologia de la ciència, que estudia les estructures que articulen internament les ciències, per tal d’aclarir els procediments que permeten establir la veritat dels seus enunciats.
            * L’epistemologia o teoria del coneixement, coneguda també com a gnoseologia, que estudia les possibilitats, les classes, el valor i els límits del coneixement.
 
1.3.2. Si l’objecte és buscar la primera causa de tot allò que coneixem, és a dir, el fonament de tota la realitat existent:
            * La metafísica o ontologia, que determina les característiques essencials de la realitat, estudi de les causes últimes o dels principis bàsics dels éssers en general.
 
1.3.3. Si l’objecte és el mateix ésser humà, capacitat per viure i organitzar el món on viu de manera voluntària i lliure:
            * L’antropologia, que estudia l’ésser humà en tant que ésser pensant i lliure.
 
1.3.4. Si l’objecte és l’ésser humà com a individu en relació amb altes individus que ordena i construeix el món, hi ha quatre branques que constitueixen la filosofia pràctica:
            * L’ètica, que estudia els fonaments i la valides dels principis i les normes morals de l’acció.
            * La filosofia social, que estudia les diverses estructures que componen les relacions humanes.
            * La filosofia política, que estudia les diferents formes de poder i d’organització dels estats.
            * L’estètica, que estudia el gust, la bellesa i les arts en general.
 
A més d’aquestes disciplines filosòfiques, pel seu caràcter interdisciplinari,la filosofia s’ocupa no tan sols de tot l’àmbit del que és real, sinó també de la validesa i la fonamentació d’altres disciplines. Per això parlem de filosofia de la cultura, de la ment, del dret, del llenguatge, de la tecnologia, d’internet, dels mitjans de comunicació....
 
 
1.4. Els mètodes filosòfics.
 
Al llarg de la història del pensament s’han desenvolupat diversos mètodes filosòfics, cadascun d’ells aporta una manera d’entendre l’objecte de la filosofia i una articulació peculiar de les fonts del coneixement, la raó i els sentits, que fan possible assolir-lo.
 
1.4.1. Mètode empiricoracional.
 
El seu origen el trobem en Aristòtil. Parteix del fet que comptem amb dues fonts de coneixement: els sentits i l’enteniment; per mitjà dels quals accedim als dos nivells de la realitat: el sensible i l’intel·ligible.
 
Pels sentits la realitat és múltiple i canviant, però l’enteniment concep quelcom de permanent en la realitat per mitjà de la intuïció i el raonament.
 
Comença per l’experiència física del canvi i del moviment i culmina en les elaboracions de l’enteniment. Pretén conèixer el que és comú, universal i necessari a tots els éssers: l’ésser com a ésser.
 
 
1.4.2. Mètode empirista.
 
L’origen el valor de tots els nostres coneixements depenen de l’experiència sensible i, per tant, se serveix del mètode inductiu en la investigació. Des d’aquesta perspectiva la tasca de la filosofia és explicar tots els nostres coneixements referint-los al seu origen; per això, s’estudia el funcionament de la ment, dels sentiments i els costums, en definitiva, la “naturalesa humana”.
 
Els filòsofs més destacats de l’empirisme són J. Locke, G. Berkeley i D. Hume.
 
1.4.3. Mètode racionalista.
 
La primacia de la raó sobre l’experiència. La raó pot donar-nos certesa que els coneixements elaborats per la raó són certs, convertint-se en la font i el criteri del coneixement.
 
El mètode adopta la combinació de la intuïció i deducció, segons el model de les matemàtiques, considerada la ciència racional més perfecta.
 
Entre els autors més destacats tenim R. Descartes, B. Spinoza i G.W. Leibniz.
 
1.4.4. Mètode transcendental.
 
Creat per I. Kant, no mira d’esbrinar quin és l’origen del nostre saber, com hem vist amb l’empirisme i el racionalisme, sinó que mira de fonamentar-lo, de donar-ne raó.
 
Per donar raó del nostre saber cal descobrir les condicions del coneixement, d’acció i d’esperança que són comunes , universals i necessàries per a tots els individus, per a tot temps i tot lloc. Kant cerca les condicions que fan possible que puguem conèixer, actuar i esperar de la forma que ho fen, a la manera humana.
 
1.4.5. Mètode analíticolingüístic.
 
Els seus defensors consideren que la major part dels problemes filosòfics es plantegen perquè les expressions filosòfiques són imprecises, obscures i creen confusions. Per això. La tasca de la filosofia serà analitzar el llenguatge i intentar aclarir-lo.
 
1.4.6. Mètode hermenèutic.
 
La paraula hermenèutica significa “interpretar” i “comprendre”. En principi las tasca hermenèutica consistia en l’art d’interpretar i comprendre el sentit dels textos, principalment religiosos i jurídics, però també literaris, científics i filosòfics. El segle XIX es porta més enllà dels textos i s’universalitza: totes les accions humanes, tots els esdeveniments històrics necessiten ser compresos i interpretats perquè tenen un sentit. Mostra que en lloc d’explicar el sentit de la història, aquesta s’ha de “comprendre”.
 
1.5. Necessitat de la filosofia.
 
1.5.1.La filosofia com a cerca de la veritat.
 
            * Per fer front als riscos de caure en l’error i la il·lusió de la nostra ment quan processem coneixements, estudiem els processos, les modalitats i les disposicions, tant psíquiques com culturals, sobre el coneixement humà.
 
            * Per aprendre a desenvolupar l’aptitud natural de la ment humana i situar totes les informacions en un context i en un conjunt.
           
* Per ensenyar principis d’estratègia que permetessin afrontar els atzars, és a dir, tot allò que és inesperat i tot allò que és incert.
           
* Per preservar la consciència de la pròpia identitat humana i comuna amb tots els altres humans, des de la nostra complexitat física, biològica, psíquica, cultural, social i històrica.
           
* Per assumir la comprensió mútua entre els humans formant una moral a les nostres ments que l’humà és a la vegada individu, part d’una societat i part d’una espècie.
 
1.5.2. La filosofia com a cerca de la felicitat.
 
Molt aviat els filòsofs van començar a interessar-se per saber no només per l’afany de saber, sinó també per tal d’esbrinar com ser feliços.
 
Ja que tots els éssers humans volen ser feliços, la gran pregunta és què hem de fer per ser-ho, tant de manera individual com col·lectiva: com hem d’ordenar els béns que podem aconseguir en el decurs de la nostra vida de manera que domen prioritat als que ens facin més feliços, i com hem d’organitzar la comunitat social i política perquè sigui més justa i permeti una societat del benestar.
 
 
  
                                      
 
EL SABER CIENTÍFIC.
 
Al llarg dels segles els éssers humans han intentat trobar respostes a les preguntes sobre la realitat que els envolta i sobre ells mateixos. Des de la filosofia es busca el sentit del mó (per què és) i des de la ciència s’ofereixen explicacions sobre el que és.
 
1.6. El coneixement científic i el vulgar: origen.
 
La noció de ciència ha estat molt lligada a la filosofia. En el món grec, ciència era episteme, és a dir, el tipus de coneixement superior, el més elaborat. Plató l’oposava a “opinió” (doxa), que era el coneixement propi del món sensible, el dels objectes empírics. L’episteme era el coneixement propi del món intel·ligible, etern i immutable.
 
Aristòtil el concebia com un tipus de coneixement universal i necessari produït per deducció a partir de principis, i per aquesta raó no afectat per les imperfeccions del coneixement purament sensorial, limitat i continent.
 
En un primer moment, filosofia i ciència compartien objecte i mètode, però a partir de la revolució científica dels segles XVI-XVII les diverses ciències van començar a diferenciar-se progressivament i, com a conseqüència, es van separar de la filosofia.
 
M.W.Wartofski defineix la ciència com a “una activitat humana que dóna lloc a u cos sistemàtic i organitzat de coneixements que fa ús de lleis o principis generals”. 
 
Com que l’acte de conèixer és un acte global : biològic, cerebral, psicològic, lògic, lingüístic, cultural, social, històric, etc., no es pot dissociar de la vida humana ni de les relacions socials, com tampoc de les experiències de la vida de cada persona, com a individu i com a grup social, destaquem el coneixement vulgar.
 
És aquell que adquirim en la vida quotidiana i ens proporciona les nocions més elementals necessàries per viure. És un coneixement no comprovat mitjançant la metodologia científica, però que l’ésser humà va acumulant al llarg dels anys.
 
Sovint acaba amb refranys de la cultura popular fruit de les relacions entre fenòmens observats, però sense saber-ne la causa científica. Per exemple: el cel rogent, el vol baix dels ocells, un aire humit,...
 
 
1.7. Característiques del coneixement científic.
 
Un seguit de característiques configuren la ciència i hi donen sentit. L’anàlisi de cadascuna d’aquestes característiques farà possible un coneixement més gran de la naturalesa i el fonament de la ciència.
 
  • És un conjunt ordenat de coneixements: la ciència és un conjunt de coneixements, sobre algun aspecte de la realitat, organitzat d’acord amb criteris d’ordre i en el qual s’estableixen relacions entre aquests coneixements.
  • Parteix dels fenòmens: el punt de partida de la ciència són les dades (normalment empíriques) d’esdeveniments, coses o relacions de coses, que són observades i definides amb precisió.
  • Planteja hipòtesis: planteja possibles respostes als problemes. Té u caràcter conjectural que permet que el coneixement avanci.
  • Explica els fenòmens: té afany explicatiu, és a dir dóna constància dels fenòmens tot raonant-ne les causes, les relacions i les conseqüències.
  • Busca regularitats: les explicacions científiques busquen regularitats de la naturalesa, que s’expressaran en lleis i en teories, per intentar detectar relacions causals, deductives o conseqüències que permetin comprendre el que passa i fer prediccions sobre el que passarà.
  • Està especialitzada: cada branca científica està especialitzada en un aspecte concret de la realitat, malgrat també sigui multidisciplinar en connectar uns coneixements amb altres per assolir una explicació més completa dels fenòmens.
  • Intenta ser objectiva: explica els fenòmens i busca comprovacions empíriques que puguin ser repetibles, uniformes i amb resultats equivalents.
  • Busca la veritat: el conjunt de coneixements només ens ofereix una veritat parcial, consensuada en la comunitat científica a partir de les dades i els resultats obtinguts.
  • És històrica: la ciència és històrica, canviant i dinàmica. És un coneixement que sempre és revisable i mai no es pot considerar acabat. A més, està influïda pels factors socioculturals de cada època i de cada lloc.
  • És racional: és un tipus de coneixement que utilitza la raó i està basat en les regles de la lògica.
  • És autònoma: malgrat que té relació amb altres ciències, amb altres disciplines no científiques i amb l’entorn cultural, té un grau d’independència propi del seu camp d’objectes i del seu mètodes de treball.
  • És rigorosa: té rigor metodològic i explicatiu. Analitza l’experiència i les dades amb precisió, elabora hipòtesis acuradament i busca explicacions coherents de la realitat.
 
 
1.8. L’objecte i el subjecte del coneixement científic.
 
En el coneixement sempre hi ha un objecte conegut, o que es deixa conèixer, i un subjecte que coneix, que vol conèixer.
 
L’objecte és allò que tenim al davant. El subjecte és qui copsa les coses, els objectes, les idees, de manera que, a mesura que va coneixent, adquireix un bagatge mental que abans no tenia.
 
El subjecte del coneixement és l‘esperit o la ment coneixedora, la funció de la qual és apropiar-se mentalment d’un objecte que abans no coneixia, és a dir, aprehendre’l intel·lectualment.
 
El que el subjecte capta no són les coses mateixes, sinó l’aparença de les coses quan s’ofereixen al coneixement.
 
Parlem d’objecte de coneixement quan ens referim a allò que és representat com a diferent de l’acte del pensament. La funció de l’objecte és impressionar el subjecte. És objecte tot el que és susceptible d’experiència, tot el que és al davant d’un subjecte i que aquest pot captar, tota realitat concreta i identificable.
 
 
 
 
1.9. Classificació de les ciències.
 
La divisió més habitual de les ciències es fa a partir dels criteris:
 
a)     La manera com estableixen les seves afirmacions o veritats: si parteixen o recorren a l’experiència o no.
b)     L’objecte del qual s’ocupen: si expliquen objectes abstractes inventats per l’ésser humà o entitats que pertanyen a la realitat física o social.
 
Així distingim entre:
 
a)     Ciències formals. La veritat de les seves afirmacions pot ser determinada mitjançant l’ús exclusiu del raonament (mètode deductiu) i sense necessitat de recórrer a l’experiència. No s’ocupen dels fets i esdeveniments que passen al món, sinó de les relacions entre símbols. És constitueixen en el que s’anomena sistemes formals axiomàtics, en els quals, a partir d’u conjunt de definicions i axiomes, s’estableixen les seves veritats (proposicions i teoremes) mitjançant la deducció.
 
b)     Ciències empíriques. Estableixen la veritat de les seves afirmacions a partir de les dades recollides de l’experiència i que han estat contrastades mitjançant l’experimentació (mètode hipotètic deductiu). Tenen contingut empíric, que sorgeix de l’observació i de l’experiència.
 
Segons l’objecte sobre el qual se centren es divideixen en:
 
    • Ciències naturals. Aquelles que tenen per objecte les entitats d’àmbit natural, com la física, la química, la biologia, etc.
 
    • Ciències socials o humanes. Aquelles que tenen per objecte l’ésser humà i les entitats d’àmbit social, com la sociologia, la història, l’economia, la psicologia, la geografia, l’antropologia, etc.
 
 
 
                                       CLASSIFICACIÓ DE LES CIÈNCIES                              
                FORMALS
                              EMPÍRIQUES
 
 
 
 
Lògica
 
 
 
 
 Matemàtiques
             Naturals
             Socials
Aritmètica
 
Teoria conjunts
 
Geometria
 
Àlgebra
 Físiques
Biològiques
 
Sociologia
Psicologia
Economia
Politologia
Geografia
humana
 
Antropologia
Història
(de l’art, de
la ciència,de
la política)
Dret
Física
Química
Geologia
Astronomia
 
Biologia
Fisiologia
Anatomia
Botànica
Genètica
Zoologia
 
 
1.10. Mètodes del coneixement científic.
 
Mètode significa “camí”. Mètodes és el procediment més o menys fix i estable, format per diversos passos o regles que permeten assolir una finalitat.
 
1.10.1. Mètode deductiu. Ciències formals.
 
Les ciències formals no es refereixen a fets de l’experiència , sinó a la forma dels raonaments. Es regeixen per la seva pròpia coherència interna i el mètode més utilitzat és el deductiu.
 
S’entén per deducció el procés de raonament que permet derivar d’una o diverses proposicions donades, anomenades premisses, una altra, que és la seva conseqüència lògica necessària i que s’anomena conclusió. Un exemple del sistema deductiu és els escacs.
 
L’ideal metodològic de les ciències formals és constituir-se en un sistema axiomàtic, és a dir, adoptar en la seva integritat l’estructura deductiva i consta dels següents elements:
 
  • Axiomes, que són principis fonamentals indemostrables dins del sistema. Per exemple: el tot és major que la part.
 
  • Regles de formació i de transformació, són les que permeten extreure nous enunciats vàlids per ampliar el sistema. Per ejemple: les regles que s’han de seguir per sumar.
 
  • Teoremes, que són els enunciats obtinguts deductivament a partir d’axiomes o d’altres teoremes ja demostrats. Per exemple: el teorema de Pitàgores.
 
El raonament deductiu consisteix a extreure, a partir de dades o principis generals, una conclusió particular o concreta. Com que la conclusió ja està implícitament en les dades de partida, si aquestes són certes, la conclusió indubtablement també ho és. Per exemple: Tots els homes són mortals. Sòcrates és un home. Sòcrates és mortal.
 
1.10.2. Mètode inductiu. Ciències empíriques.
 
Consisteix a extreure una conclusió general a partir de dades concretes o particulars. Després d’haver observat el que passa en un gran nombre de casos, considerem que passarà el mateix per a tots els casos del mateix tipus.
 
Proporciona principis o lleis aplicables a tots els esdeveniments similars. Tot i així, planteja problemes importants: és qüestionable que el procediment científic comenci per l’observació neutra i també és qüestionable la validesa o la fiabilitat dels principis assolits. Per molts casos que hàgim comprovat i per molt seleccionats que estiguin, no hi ha res que ens asseguri que tots els altres siguin del mateix tipus i que els casos futurs hagin de seguir igualment la mateixa pauta. Algunes lleis han estat molt corroborades, però d’altres han estat falsades.
 
1.10.3. Mètode hipoteticodeductiu. Ciències empíriques.
 
És una combinació dels dos mètodes anteriors: combina l’atenció a les dades empíriques que es fa en la inducció amb la generalitat i la consistència de la deducció. Consisteix en:
-          Definir el problema.
-          Formular hipòtesis.
-          Deduir conseqüències.
-          Contrastar les hipòtesis.
-          Refutar hipòtesis.
-          Confirmar hipòtesis.
-          Obtenir resultats.
 
Quan una hipòtesi ha estat contrastada i no s’ha pogut falsar (no s’ha trobat cap fet que se li oposi), podem considerar-la una llei científica i, per tant, acceptar-la provisionalment (fins que una nova observació ens obligui a refusar-la).
 
El mètode s’estructura en tres nivells:
  • Els enunciats protocolaris expressen fenòmens del món susceptibles de ser contrastats empíricament. Són enunciats objectius i comunicables unívocament. Per exemple: els bolígrafs suspesos en l’espai gravitatori cauen.
  • Les lleis són enunciats universals que expressen el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets d’una manera regular i invariable. És una hipòtesi perquè encara no s’ha verificat. Per exemple: Totes les masses de l’univers s’atrauen recíprocament amb una força que és directament proporcional al seu producte i inversament proporcional al quadrat de les seves distàncies.
  • Les teories són enunciats universals dels quals poden deduir-se totes les lleis d’una ciència particular. Donen unitat a una ciència i permeten trobar noves lleis. Per exemple: la teoria de la relativitat.
 
L’objecte de les ciències socials és la realitat social, la qual cosa planteja una relació peculiar entre el subjecte i l’objecte del coneixement: el subjecte forma part de l’objecte d’estudi, per la qual cosa:
- la capacitat de predicció és menor que en les ciències naturals, perquè hi intervé la llibertat del subjecte,
      - la capacitat de generalització també és menor que en les ciències naturals, perquè la diversitat dels esdeveniments humans és major,
            - la neutralitat valorativa és impossible, perquè l’investigador no és independent d’allò que investiga.
 
D’aquesta manera hi hauria dues classes d’enfocament metodològic:
            - Explicar un fenomen consisteix a conèixer les causes que el produeixen.
            - Comprendre un esdeveniment consisteix a captar-ne el sentit, per la qual cosa cal situar-se dins dels fets.
Les tècniques que incorpora les ciències socials poden ser quantitatives (test, qüestionaris, mostreigs,...) i qualitatives (entrevistes, grups de discussió, històries de vida,...).
 
 
 
ACTIVITATS
 
A) Temes de debat filosòfic:
            * La vida i la mort.
            * L’existència de Déu.
            * El més enllà, una altra vida.
            * Tenim ànima o esperit?
            * De què en podem tenir la certesa?
 
B) Jocs de mans:
 
C) Dinàmica de grups:
 
D) Articles:
 
E) Pel·lícula:
 
F) Llibres:
 
       * Josep M. Terricabras. Atreveix-te a pensar. Ed. La Campana. Barcelona, 1998.
       * Jean Rostand. L'home. Editorial A.C. Barcelona, 1965.
       * Antoni Matabosch. La vida després de la vida. Ed. Cruïlla. Barcelona, 1997
       * Ludovico Geymonat. Filosofía y filosofía de la ciencia. Ed. Labor. Barcelona, 1970
 
 
 
 
 
 
 
 
TEMA 2
 
LA RACIONALITAT TEÒRICA
 
Les preguntes que ens plantejàvem a la introducció del tema anterior i d’altres qüestions filosòfiques semblants són les preguntes que es planteja la teoria del coneixement, una part de la filosofia que reflexiona sobre la naturalesa, les formes i els límits del coneixement.
 
Per a Aristòtil el coneixement teòric era contemplació desinteressada i agradable de la natura. Aquesta contemplació o observació de la natura, fruit de la racionalitat humana s’entén com una aprehensió de la realitat.
 
2.1.  El coneixement de la veritat.
 
El mot veritat deriva del llatí “veritas” que es refereix a l’exactitud i al rigor a l’hora de parlar, que connecta els que es diu amb qui ho diu. Els grecs empraven el mot “alétheia”, que significa “desvelar”, “descobrir”.
 
La veritat és una cosa que és decobreix o es construeix? Les possibilitats que s’obren ens permet de latar de diferents maneres d’entendre la veritat:
-          Si la veritat reflecteix la realitat tal com és, i ho és independentment dels subjectes que la formulen. És el que s’anomena realisme cognoscitiu.
-          Si la veritat és una construcció humana, individual o social, i sempre és relativa als individus que la formulen, aquesta veritat no reflecteix la realitat tal comés, sinó tal com se’ns mostra a nosaltres (fenomen). És el que s’anomena fenomenisme.
 
L’objectiu del coneixement és obtenir resultats certs, encara que resulti problemàtic determinar si es pot estar segur que quelcom és vertader.
 
A partir del segle XVII, amb Descartes, hem de diferenciar de la manera més clara possible entre la veritat o la falsedat del nostre coneixement, així com la seguretat que nosaltres podem tenir pel que fa a la veritat coneguda.
 
 
 
2.2. Criteris per a reconèixer la veritat.
 
A l’epistemologia li interessa descobrir el significat de “veritat” quan es refereix a les proposicions, per tant què vol dir que una proposició, una teoria, una doctrina, un sistema, és veritable o fals?
 
2.2.1.La veritat com a correspondència. Aquesta concepció afirma que una proposició és veritable si es correspon amb els fets, si hi ha una correspondència o adequació entre els fets i la proposició que descriu o explica aquests fets. La veritat es produeix, doncs, quan concorden pensament i realitat, quan la relació que mantenen proposició i fet és verdadera. Un pensament és veritat si s’adequa a la realitat, si es correspon amb els fets.
 
La veritat s’entén cm una relació especial d’ajustament entre l’objecte i el subjecte, a la qual s’anomena correspondència o adequació. Aquest és el concepte espontani de la veritat: la concordança entre el que es diu de quelcom i el que és.
 
2.2.2. La veritat com a coherència. La coherència d’unes proposicions am altres i entre elles és molt important a l’hora de determinar la veritat dels nostres coneixements. En principi, un resultat que contradiu obertament una teoria àmpliament contrastada té una probabilitat molt alta de ser rebutjat.
 
Les teories lògiques i les matemàtiques han de ser internament coherents, així el progrés en el coneixement es dóna quan s’aconsegueixen teories o sistemes de proposicions cada cop més coherents i sistemàtics que expliquen una part més gran de la realitat.
 
La coherència no és garantia de veritat, és una condició necessària o imprescindible, però no suficient de la veritat. Sense la coherència d’unes proposicions amb altres no hi ha veritat, però la sola coherència no assegura la veritat.
 
2.2.3. La veritat com a utilitat. Segons el pragmatisme la veritat d’una proposició no és la seva correspondència amb la realitat ni la coherència amb altres proposicions, sinó la utilitat o eficàcia amb què, la proposició contribueix a aconseguir els objectius proposats. La veritat d’una proposició dependrà de la seva efectivitat a l’hora d’augmentar el nostre benestar o la nostra felicitat.
 
Es tracta d’una concepció dinàmica de la veritat, perquè aquesta no és una propietat adquirida d’una vegada per totes, sinó que és conseqüència d’un procés: una idea es “verifica”, es fa verdadera, si l’acció mostra utilitat o eficàcia.
 
2.2.4. Veritat i versemblança. La versemblança és el grau en què una teoria tendeix o s’aproxima a la veritat. Segons Popper, les teories científiques no són verificables, és a dir, no és possible demostrar que són veritables, per moltes corroboracions que hagin tingut. En canvi, és possible un cas advers que refuti la teoria. En conseqüència, les teories científiques no són verificables sinó falsables.
 
2.2.5. L’evidència. És el criteri fonamental. És evident el que se’ns presenta com a indiscutible, com a intuïtivament cert, encara que sovint sigui necessari mostrar-ho per mitjà de raonaments. En l’ordre de la raó, s’han considerat evidents els primers principis, com el principi d’identitat i el de no contradicció (evidència racional); en l’ordre de la sensibilitat, les dades dels sentits (evidència sensible).
 
 
 
2.3. Possibilitat del coneixement.
 
El problema més radical que presenta el coneixement és si és possible conèixer. Aquesta qüestió ha provocat diferents tipus de respostes:
 
-          El dogmatisme, que manifesta l’actitud ingènua dels qui estan segurs de conèixer, ja que pressuposen la capacitat de les nostres facultats cognoscitives.
 
És la posició filosòfica segons la qual podem adquirir coneixement segur i universal, i tenir-ne una certesa absoluta.
 
-          L’escepticisme, que considera impossible obtenir coneixements fiables, perquè pensa que mai no hi ha una justificació suficient per acceptar res com a veritable.
 
L’escepticisme moderat dubta que sigui possible un coneixement ferm i segur. En canvi, l’escepticisme radical nega que sigui possible, fins i tot, aquest coneixement
 
-          El subjectivisme i el relativisme, que neguen la possibilitat d’assolir veritats universals vàlides. Pel subjectivisme, esbrinar què és veritable depèn de cada subjecte. El relativisme entén que reconèixer alguna cosa com a veritable o fals depèn de cada cultura, època o grup social.
 
És la posició que nega l’existència d’una veritat absoluta, és a dir, vàlida en ella mateixa en qualsevol lloc i en qualsevol moment.
 
-          El pragmatisme, que identifica el que és veritable amb el que és útil.
 
-          El criticisme, que representa la posició intermèdia entre el dogmatisme i l’escepticisme. Aquest corrent proposa que és possible obtenir coneixements veritables, però sempre que fem almenys una de les dues tasques següents: que mirem d’aclarir fins on poden arribar les nostres facultats de conèixer; o bé que intentem contrastar críticament els nostres coneixements amb la realitat. El primer tipus és el criticisme kantià i suggereix una crítica de la raó per esbrinar fins on pot arribar a conèixer. El segon és propi del racionalisme crític del segle XX, sosté que qualsevol saber és fal·lible i, per això, ha de ser posat sempre a prova.
 
-          El perspectivisme manté que es pot arribar al coneixement de la realitat, però conjugant diferents perspectives, ja que cadascun de nosaltres i cada generació històrica descobreix una nova perspectiva de la realitat.
 
 
2.4. Els límits del coneixement.
 
Un altre problema que presenta la teoria del coneixement és el dels seus límits, això és, fins on pot arribar el coneixement humà? Podem conèixer les coses tal com són? Podem saber si realment hi a coses?
 
2.4.1. El realisme. Segons aquesta concepció, el objectes físics existeixen independentment de la nostra experiència o de la nostra consciència. El món existeix per si mateix i nosaltres el podem conèixer.
 
Parlem de realisme ingenu quan s’afirma que les coses són tal com les veiem. No hi ha, pròpiament, problema de coneixement, ja que el món és exactament com se’ns presenta. És una visió arcaica del món, pròpia dels pobles més primitius, la mirada ingènua dels infants i la contemplació espontània dels adults.
 
Davant una actitud crítica, realisme crític, que considera que les coses no són exactament com les percebem. Hi ha una realitat objectiva fora de nosaltres però no és com sembla ser. No hi ha la coincidència total entre realitat i aparença o, com s’acostuma a dir, les aparences enganyen. La seva tesi és que les coses existeixen independentment de nosaltres.
 
Hi ha objectes que podem conèixer. Però, què és el que podem conèixer dels objectes? El realisme crític distingeix entre les qualitats primàries, són objectives, formen part de l’objecte (mida, forma, moviment,...) i són percebudes per més d’un sentit; i les qualitat secundàries, que no són objectives sinó subjectives, depenen del subjecte que les percep i per un sol sentit (color, so,...).
 
Per últim denominem realisme científic a la concepció realista del coneixement segons la qual la ciència ofereix, si no l’única, sí la millor explicació possible de la realitat. La ciència es converteix en la clau per entendre la realitat i la forma superior de coneixement.
 
El realisme científic no accepta altres vies de coneixement que la percepció i la raó, i no admet l’existència d’altres objectes trets d’aquells que poden ser coneguts amb el concurs o col·laboració mútua d’aquestes dues facultats.
 
 
2.4.2. L’idealisme. Afirma que no hi ha coses independentment de la ment que coneix. Sense la ment que les coneix o que n’és conscient, no té cap sentit parlar de les coses, de manera que ens podem preguntar si hi ha alguna cosa fora o més enllà de la ment o la consciència. I si la resposta és afirmativa, què és el que podem arribar a conèixer d’aquesta realitat situada fora de la ment?
 
Què són els objectes que veiem i toquem? Res més que el que en coneixem, és a dir, les coses es redueixen a les percepcions que tenim. Què podem dir de la realitat independentment de les percepcions? Absolutament res. Per tant, les coses són les percepcions o idees que experimentem (d’aquí ve el nom d’idealisme). En conseqüència, l’únic que existeix és la ment i les seves idees.
2.5. El llenguatge i el coneixement.
 
L’alt grau de saber teòric que ha assolit la humanitat seria impensable sense el llenguatge, ja que permet, adquirir, emmagatzemar i transmetre el nostre saber.
 
Segons Alfred Tarski s’han de distingir dos tipus de llenguatge: el llenguatge que és objecte de discussió, i en el qual s’intenta elaborar la definició de la veritat, i el llenguatge en el qual es formularà la definició i s’estudiaran les seves implicacions. Anomenem el primer llenguatge-objecte i, al segon, metallenguatge.
 
El llenguatge participa de manera decisiva en la comprensió de la realitat, d’aquí que fem un breu repàs a les principals característiques del llenguatge.
 
-          És arbitrari i convencional. Entre el dibuix d’una porta oberta i el mot sortida, el primer té una relació de semblança entre el signe i el que representa; en canvi en el segon no hi ha res en el mot sortida que ens doni pistes de quin pot ser el significat. És tracta d’un signe convencional o arbitrari, per això trobem diferents paraules segons la llengua pel mateix concepte: exit, sortie, uscita.
 
-          És articulat i creatiu. Formem tots els missatges a partir de la combinació o l’articulació dels fonemes que composen cada llengua. Aquest caràcter articulat ens garanteix la creativitat i l’originalitat.
 
Quan comencem a parlar també aprenem a associar la successió de fonemes (significant) amb una idea o concepte (significat).
 
Mitjançant aquest procés d’abstracció, reduïm, ordenem, i classifiquem les multiplicitat de percepcions que ens envolten en conceptes universals, que contribueixen a la nostra comprensió de la realitat.
 
 
2.6. De la veritat al dubte: graus en el coneixement.
 
Quan intentem conèixer les conclusions a les quals arribem, se’ns poden presentar amb u grau d’evidència més o menys gran.
 
- Certesa. Quan una veritat se’ns presenta com a absolutament certa o indubtable diem que en tenim certesa. L’evidència és tal que sembla que no hi ha cap possibilitat de dubte o error. Per exemple, la famosa afirmació cartesiana de “Penso aleshores existeixo” o tenir la certesa que, més aviat o més tard tothom ha de morir.
 
El fet que una veritat sem presenti amb tanta seguretat no exclou l’error. Una prova d’això és que en ocasions hem estat completament convençuts de la veritat d’alguna cosa i després hem hagut de reconèixer que ens havíem equivocat.
- Opinió. A vegades una veritat n és absolutament indubtable, però sospesant els arguments que tenim per defensar-la o afirmar-la, aquestes pesen més que els dubtes que en tinguem.
 
L’opinió és el coneixement que una persona considera veritable encara que no estigui del tot segura. A diferència de la certesa, que no admet dubte o possibilitat d’error, l’opinió sí que els admet. És considera un coneixement probable a mig camí entre la certesa, considerat un coneixement segur, i el dubte.
 
- Dubte. Quan els arguments a favor i en contra sobre una qüestió tenen el mateix pes, no som capaços de decidir-nos pels uns o pels altres i emetre’n un judici, aleshores, ens situem en el terreny del dubte. El fet que no ens vegem capaços de pronunciar-nos en un sentit determinat, ens porta a la suspensió del judici sobre aquesta qüestió. 
 
El dubte és un estat de la ment que fa palesa la manca de seguretat en allò que s’afirma o es nega. De vegades estem racionalment justificats a dubtar, i de vegades no, perquè es tracta de dubtes que es poden desfer ràpidament i amb facilitat.
 
 
2.7.La transcendència de la realitat: realitat i aparença.
 
Diem que és real tot allò que forma part del nostre món, tant físic com psíquic: el terra que trepitgem, els pensaments que tenim, l’escalfor que sentim a la pell,...
 
La realitat és allò contraposat a aparença o també a possibilitat: el que és real i no aparent i el que no és merament possible.
 
Un dels problemes que planteja el concepte de la realitat és com cal expressar-la, de quines maneres es pot anomenar. Malgrat això, parlem de realitat:
 
-          quan ens referim als fenòmens físics, a cossos i coses que existeixen fora de nosaltres: un paisatge real, una cadira real,...
-          quan ens referim a fenòmens psíquics que podem explicar: una percepció, una imatge,...
-          com a sinònim d’existència. Afirmem que una cosa és real quan volem dir que existeix.
 
La distinció entre realitat i aparença ha estat objecte d’una llarga polèmica al llarg de la història del pensament. Sovint ha predominat la concepció que considera les aparences com a ocultacions de la realitat. Les coses que veiem no són tal com semblen, ja que , per exemple, els objectes es fan més petits quan s’allunyen, el bastó no es trenca quan se submergeix en l’aigua. Així, s’ha considerat que les aparences ens enganyen i oculten l’autèntica realitat ja que no ens deixen veure com són realment les coses.
 
 
L’expressió realitat virtual indica una simulació informàtica interactiva que permet viure una realitat que n existeix. D’una manera artificial, tècnicament molt complexa, es produeixen situacions artificials com si fossin reals. De tal manera presenten la realitat que si entrem en un joc que mostra una situació de perill i angoixa podem suar, patir i passar por de veritat.
 
Es tracta d’una simulació dinàmica i tridimensional amb contingut gràfic, acústic i tàctil que permet crear situacions amb variables complexes, a partir de les quals es pot penetrar i participar en mons que són aparentment reals.
 
En alguns casos es produeix una realitat simulada versemblant, per exemple, en les simulacions de vol, l’usuari fa com si pilotés un avió i experimenta totes les sensacions que produeix ; en altres situacions, pot viure experiències noves.
 
 
2.8. Les cosmovisions.
 
El coneixement científic s’ha interessat sempre per saber més sobre l’univers que ens envolta i amb el qual interactuem. Això ha donat peu a tenir diferents visions de l’univers tan des de la ciència com de les religions.
 
L’expressió cosmovisió deriva del mot grec cosmos, que significa bellesa, ordre, harmonia. L’ordre i la bellesa d’un univers en el qual cada cosa ocupa un lloc determinat, i tots els elements estan coordinats i organitzats de manera que constitueixen una unitat, oposat al caos, al desordre.
 
La cosmovisió en un sentit ampli ens indica una interpretació de la realitat que constitueix una forma coherent i sistemàtica de veure el món i de comprendre’l.
 
A Grècia, les epopeies d’Homer i d’Hesíode presenten un món mític ple de déus que interfereixen en els afers humans segons els seus capricis i on els fenòmens naturals són manifestacions d’aquests déus.
 
A l’Edat Mitjana, la religió cristiana es va recolzar freqüentment en les representacions pictòriques per tal de difondre la seva visió del món. Pintures que es basaven en alguns fragments de la Bíblia.
 
La ciència i la filosofia aporten la seva explicació, responent a per què es produeixen els fenòmens, i aquesta explicació genera una imatge de l’univers coherent i consistent amb els fenòmens coneguts, en la qual queden determinats tant els components essencials de la realitat com les lleis que els regeixen. Aquestes explicacions ja es poden considerar cosmovisions científiques.
 
 
 
 
 
 
LA LÒGICA FORMAL.
 
A fi d’evitar els problemes del llenguatge natural, la lògica analitza el discurs i en fa emergir l’esquelet lògic, la seva estructura.
 
Tot raonament consta d’un cer nombre d’oracions, col·locades de manera que puguem dir que una d’aquestes (anomenem conclusió) es deriva lògicament de les altres ( anomenades premisses).
 
Generalment es tracta de proposicions, d’oracions enunciatives, que podem considerar veritables o falses; però també es pot tractar de prescripcions, és a dir, oracions que expressen ordres o consells.
 
Les proposicions s’utilitzen per a l’anomenat raonament teòric i les prescripcions, en el raonament pràctic. Aquest darrer tipus de raonament és propi de l’ètica i el dret, mentre que el raonament teòric s’utilitza en les ciències en general.
 
A la lògica formal li interessa només la veritat formal,és a dir, la coherència o absència de contradicció en les proposicions. Esbrinar-ne la veritat fàctica, és a dir, esbrinar si la descripció que del món és vertadera o no, queda fora del seu abast. Per contra, en les ciències de la naturalesa i les ciències socials, la veritat de les proposicions(a més de no contradicció) ha de concordar amb la realitat. Així, “si a és igual a b, b és igual a a”, és una veritat formal, mentre que “l’aigua bull a 100°C a nivell del mar” és una veritat fàctica.
 
 
2.9. La lògica i la validesa dels raonaments.
 
La lògica no tan sols ens aporta veracitat als nostres raonaments, sinó que ens ha d’ajudar a aprendre a raonar. Per elaborar els nostres raonaments partim dels nostres judicis, dels enunciats que emetem de la realitat.
 
Els nostres judicis poden ser:
 
            - segons la connectiva: categòrics, hipotètics, disjuntius.
            - segons la seva evidència: analítics (a priori) o sintètics (a posteriori)
            - segons la seva qualitat: afirmatius o negatius.
            - segons la quantitat: universals o particulars.
 
Així tenim:
 
Universals:   Tot S és P            o també              Ningú o cap S ,es P
Particulars:   Algun S és P                                   Algun S no és P
Afirmatius:    Tot S és P                                        Algun S és P
Negatius:      Cap S és P                                      Algun S no és P
 
A= Universal i afirmatiu (Tot S és P)    E= Universal i negatiu (Cap S és P)
I= Particular afirmatiu (Algun S és P)   O= Particular i negatiu (Algun S no és P)
 
El sil·logisme, segons Aristòtil, “és un discurs en el qual, establertes unes premisses es pot deduir una conclusió que forma part de les premisses anteriors”.
 
És una argumentació molt senzilla, en la qual a partir de dues veritats conegudes, ens permet conèixer una tercera veritat desconeguda, però implícita o explícita en les premisses.
 
   La seva estructura és la següent:
 
argument                                     esquema        Termes              Judicis___                    
           
        (Tots) els ocells volen                         A és B           M      P            Primera premissa     
        (És així) que els pardals són ocells    C és A           S      M            Segona premissa
        (Per tant) els pardals volen                 C és B          S       P            Conclusió
 
            Abreviatures: S = concepte que fa de subjecte en la conclusió.   
                                  P =concepte que a de predicat en la conclusió.
                                 M = concepte que fa de terme mitjà i no a pareix en la conclusió.
 
La classificació dels sil·logismes parteix de les combinacions del terme mitjà, per la qual cosa poden formar-se quatre figures:
 
1a Figura                   2a Figura                 3a Figura                   4a Figura     
           
            M - P                        P   -   M                      M   -   P                      P   -   M
            S   - M                       S   -   M                      M   -   S                      M   -   S
            ____________________________________________________________
           
            S   -   P                       S   -    P                      S   -   P                       S   -   P
 
Segons les característiques de les premisses o judicis (A,E,I,O) podem combinar la seva quantitat i la seva qualitat i podem construir, matemàticament, 64 modes d’arguments, però només són vàlids els 19 que presentem:
 
Primera figura: A A A (Barbara) E A E (Celarant)   A I I (Darii) E I O (Ferio)
Segona figura: Cesare, Camestres, Festino, Baroco.
Tercera figura: Darapti, Dimasis, Datisi, Felapton, Bocardo, Ferison.
Quarta figura: Bamalipton, Calemes, Dimatis, Fesapo, Fresisomorum.
 
 
2.10. La lògica formal.
 
La lògica formal s’ocupa d’esbrinar si la conclusió se segueix necessàriament de les premisses o no. Des d’aquest punt de vista, un raonament és vàlid únicament quan la conclusió és conseqüència lògica de les premisses, tal com succeeix en els exemples següents:
 
Si en Pep va travessar l’Atlàntic nedant,               Sempre que plou,
Aleshores era un gran nedador.                                 cau aigua.
En Pep va travessar l’Atlàntic nedant.                      Cau aigua,
Per tant, en Pep va ser un nedador.                          aleshores, plou.
 
Si un pes d’un quilo tarda 6 segons en caure d’una alçada de 20 metres,
Un pes de dos quilos tardarà 3 segons en caure de la mateixa alçada.
 
Malgrat que la conclusió sigui falsa.
 
Un raonament és invàlid quan la conclusió no es deriva de les premisses, per exemple:
 
Alguns alumnes que estudien batxillerat són graciosos.
Alguns esportistes són alumnes que estudien batxillerat.
Per tant, alguns esportistes són graciosos.
 
Cal distingir entre la veritat de la conclusió, que és qüestió del contingut o missatge que té una proposició determinada, i la validesa del raonament, qüestió de la forma o estructura abstracta del raonament. La forma de pensament es pot representar d’una manera formal:
 
Si A, aleshores B.                            Alguns T són C.
És el cas A.                                      Alguns D són C.      
Per tant, B.                                        Per tant, alguns D són C.
 
La lògica moderna ha trobat la manera de simbolitzar també les parts constants d’aquests esquemes, com conjuncions, negacions, condicionals, etc. Per exemple:
 
    p →   q
    p______           
 ⌐q
 El signe → es llegeix “si ... aleshores...”;       
 El signe ⌐ es llegeix “per tant”
 
 
 
   Vx (Tx Λ Cx)
   Vx (Dx Λ Tx)
⌐ Vx (Dx Λ Cx)
Hi ha alguns x que tenen la propietat T i la propietat C.
Hi ha alguns x que tenen la propietat D i la propietat T.
Per tant, hi ha alguns x que posseeixen la propietat D i C.
 
 Ens podem centrar en l’estudi de les diferents formes que poden tenir els raonaments, prescindint totalment del seu contingut o matèria que tractin, i aquest és precisament l’enfocament que pren la lògica formal: analitza els diferents esquemes argumentatius i estableixen quins són vàlids o invàlids. La lògica formal és la teoria que s’ocupa de la forma de l’argumentació.
 
Hem vist com un raonament pot ser vàlid encara que la seva conclusió sigui falsa, un altra pot ser invàlid encara que la seva conclusió sigui veritable. Tot i això, la lògica estableix com a principi bàsic que no és possible que un raonament sigui vàlid si a partir de les premisses veritables s’obté una conclusió falsa; dit altrament: en tot argument vàlid, si les premisses són veritables, la conclusió ha de ser també veritable.
 
 
 
2.11. La lògica proposicional.
 
La lògica proposicional és el nivell més senzill de lògica: pren cada proposició com un tot i només examina com es connecten les proposicions entre elles. Són bivalents perquè només poden tenir dos valors de veritat: o vertader o fals.
 
Les taules són un procediment mecànic (o algoritme) finit per determinar el valor de veritat d’una proposició i serveixen per fer clares en una graella totes les possibilitats de veritat o falsedat d’una proposició.
 
Partint dels principis blògics bàsics, s’estableixen els valors de veritat de les connectives.
 
Del principi del terç exclòs i del de no contradicció, s’obté la bivalència: una veritable només pot tenir dos valors de veritat: vertader o fals (abreujadament v/f respectivament).
 
S es combinen dues variables, cadascuna amb dos valors, s’obtenen 4 files a la graella d’entrada: poden ser totes dues vertaderes, una vertadera i una falsa, una falsa i una vertadera, i totes dues falses. El nombre de files d’una taula de veritat es regeix per l’expressió matemàtica 2ⁿ, on 2 significa els valors de veritat (vertader i fals) i n és el nombre de variables que hiha a la fòrmula analitzada. Així, la taula d’una fórmula constituïda per 3 variables tindrà 8 files: 2³ = 8.                                                           Ara, p i q es connecten entre elles:
 p
 q
 v
 v
 f
 f
 
 v
 f
 v
 f
p
q
p Λ q
p V q
 
p → q
 
p ↔ q
v
v
    v
   v
   v
    v
v
f
    f
   v
   f
    f
f
v
    f
   v
   v
    f
f
f
    f
   f
   v
   v
 
 p
 v
 f
 
 
 
 
 
 
Comprèn unes variables proposicionals simbolitzades amb : p, q, r, s, t..... I uns símbols connectors: negació ( ¬ ), conjunció ( Λ ), disjunció ( V  ), condicional   ( → ), bicondicional ( ↔ )
Exemples:
Ara no neva. Mai és festa. No estudia de cap manera. ........................ ¬ p
Plou i fa sol. Plou però fa sol. Plou i a més fa sol. ................................ p Λ q
Estudia o treballa. El pare o la mare ja ho saben ................................. p V q
Si ho penses, aleshores ho entendràs. Si pots, estudia ....................... p → q
Estudio si i només si és l’únic remei...................................................... p ↔ q
 
La validesa d’un raonament també es pot establir fent deduccions. Una deducció és el pas lògic de la premisses a la conclusió. La deducció és més ràpida que les taules, però exigeix pensar –com en els escacs- quins passos o jugades convé fer a partir de premisses i regles per tal d’obtenir unes proposicions a partir d’unes altres i arribar a la conclusió.
 
Les regles d’inferència més usuals són les següents:
 
 Eliminació de la negació                                       
 
   Modus ponens
¬ ¬ p
 
_____
 p
 
No és el cas que no plogui
 
__________________
Plou
 p → q
 p
_____
q
Si respira aleshores és viu
Respira
____________________
És viu
 
 
 Modus tollens
 
Introducció de la conjunció
p → q
 
 
¬ q
______
¬ p
Si penses igual que jo tens raó
 
No tens raó
____________________
No penses igual que jo
 
p
 
q
 
_____
p Λ q
És jove
 
És intel·ligent
 
___________________
És jove i intel·ligent
 
 
Eliminació de la conjunció
 
Introducció de la disjunció
p Λ q
 
p
______
q
 
Estudia i treballa
 
Estudia
__________________
Treballa
p
 
 
______
p V q
 
Avui és dilluns
 
 
___________________
Avui és dilluns o dimarts
 
 
 
 
2.12. Les fal·làcies i els falsos arguments.
 
Una fal·làcia és un argument no vàlid. La fal·làcia és una forma de raonament que sembla correcta, però que, quan s’analitza més acuradament, resulta que no ho és.
 
Les fal·làcies formals són aquelles que presenten alguna incorrecció en les premisses de l’argumentació i que, per aquesta raó, condueixen a una deducció errònia. Es resolen analitzant i repassant la formulació de l’argument.
 
Les fal·làcies de contingut s’han d’analitzar des de dos punts de vista i es divideixen en fal·làcies d’ambigüitat i fal·làcies materials.
 
Les fal·làcies d’ambigüitat contenen paraules o frases ambigües.
 
a)     Per equívoc. Amb la paraula “home” que inclou qualsevol animal racional:
 
Només els homes tenen intel·ligència.
Cap dona no és un home.
No hi ha ca dona intel·ligent.
 
b)     Amfibologia. Produïda per ambigüitat en l’estructura gramatical:
 
No et vindré a veure perquè la bèstia de la teva germana em fa molta por.
 
En les fal·làcies materials la incorrecció sorgeix en la presentació de l’afer. És difícil que pugui detectar-les qui no coneix el tema. Les més importants són les següents:
 
Fal·làcia ad populum. (Apel·lació als sentiments de l’auditori): defensar una conclusió sense justificar-la , únicament apel·lant als sentiments, emocions o prejudicis de l’auditori.
Per exemple: “Prohibirem la immigració, perquè no podem consentir que els estrangers robin el pa als nostres fills”.
 
Fal·làcia ad baculum. (del bastó): l’apel·lació a l’amenaça o a la por substitueix qualsevol premissa en què hom pugui basar una conclusió.
Per exemple: “És convenient que facis això perquè en cas contrari et castigaré”.
 
Fal·làcia ad verecundiam. (Apel·lació a la reverència, el respecte o l’autoritat): s’utilitzen les opinions de gent considerada experta o important, per convèncer algú de la necessitat d’acceptar una conclusió determinada.
Per exemple: “Com pots tenir aquestes opinions sobre els projectes urbanístics? L’alcalde va defensar públicament tot el contrari la setmana passada”.
 
Fal·làcia ad hominem. (Contra l’home): en comptes de refutar un argument, es produeix un atac personal contra qui l’ha formular.
Per exemple: “El Marc és un mentider, no podem, per tant, tenir en compte cap de les seves propostes”.
 
Fal·làcia ad ignorantiam. (Apel·lació a la ignorància): defensar que una cosa és definitivament vertadera (o falsa) perquè no podem demostrar el contrari.
Per exemple: “No ha demostrat vàlidament que Déu existeix, Déu no existeix”.
 
Fal·làcia tu quoque. (tu també): qui ha estat atacat amb un “ad hominem” torna l’acusació i respon per exemple: “I tu què?, no dius ma cap mentida?”.
 
Fal·làcia ex populo: Es dóna quan es defensa una postura pel fet que molta gent també la comparteix.
Per exemple: “La pel·lícula és molt bona perquè ha assolit el rècord de taquilla”.
 
Fal·làcia de la falsa causa: Es dóna com a correcta una causa insuficient o simplement equivocada. Normalment es deu al fet que tracta de concloure que una cosa és causada per una altra tan sols perquè aquesta la precedeix.
Per exemple: “Vaig suspendre l’examen perquè abans d’entrar a classe se’m va creuar un gat negre”.
 
Fal·làcia de l’argument circular. La conclusió recolza en una premissa que, per ser vertadera, depèn del fet que la conclusió també ho sigui. Així, la veritat de la premissa i la veritat de la conclusió depenen una de l’altra.
Per exemple: “La terra es mou perquè mai no està quieta”. “Les noies són més intel·ligents que els nois perquè treuen més bones notes. Per què treuen més bones notes? Perquè són més intel·ligents que els nois”.
 
Les paradoxes.
 
Una paradoxa o antinòmia és una afirmació que porta conclusions contradictòries, és una dificultat lògica que apareix tan bon punt es fa una certa classe d’afirmació. D’aquesta afirmació és possible extreure dues conseqüències lògiques que es contradiuen mútuament.
 
a) La paradoxa del mentider. Es deu a Eubúlides de Milet (s.IV aC) “Menteixes quan dius que menteixes?”. Una altra versió és la del poeta grec Epimènides de Creta, “Tots els cretencs són mentiders”.
 
b) La paradoxa de P.E.B. Jourdain. La cara A d’una targeta diu: “L’oració de l’altra cara és vertadera”; la cra B diu: “L’oració de l’altra cara és falsa” És veritat el que diu la cara A? I el que diu la cara B?
 
c) La paradoxa de Jean Buridan. Sòcrates afirma: “El que diu Plató és fals”. Plató contesta: “El que diu Sòcrates és veritat”. És veritat el que diu Sòcrates? I el que diu Plató?
 
d) La paradoxa d’Alfred Tarski. A la pàgina 1 d’un llibre de 100 pàgines es port llegir: “L’oració de la pàgina 2 és vertadera”. A la pàgina 2 es llegeix: “L’oració de la pàgina 3 és vertadera”; i així successivament. A la pàgina 100 es pot llegir: “L’oració de la pagina 1 és falsa”. Les proposicions de les pàgines d’aquest llibre són vertaderes o falses?
 
e) La paradoxa de Russell. La paradoxa del barber. En l’única barberia d’un poble hi havia un cartell on es podia llegir: “Afaito tots els homes del poble que no s’afaiten ells mateixos i només afaito els homes que no s’afaiten ells mateixos” Qui afaita el barber?
 
f) La paradoxa de Protàgores. El filòsof grec té u alumne brillant amb el qual acorda que, mentre estudiï amb ell, no haurà de pagar el cost dels estudis; ara bé, quan ja sigui advocat i guanyi el seu primer cas, llavors li pagarà la quantitat que li degui. Un cop acabats els estudis, l’estudiant no exerceix d’advocat i no retorna el deute al seu antic professor. Llavors, Protàgores el denuncia als tribunals per incompliment de l’acord. Protàgores argumenta: “Si la sentència m’és favorable, hauré de cobrar de l’estudiant, i si m’és desfavorable, també, ja que l’estudiant ja haurà guanyat el seu primer cas”. L’estudiant, al seu torn, diu: “Si guanyo el plet, no hauré de pagar res; si el perdo, tampoc, ja que encara no hauré guanyat el meu primer cas”. Qui té raó en aquest plet?
 
g) La paradoxa del Quixot. Quan Sancho Panza és nomenat governador de l’ínsula Baratiraria, li plantegen el problema següent: “En un pont hi havia una forca i qualsevol persona que passava pel pont havia d’explicar el motiu del seu viatge. Si deia la veritat, la deixaven passar; ara bé, si mentia, la penjaven a la forca. Un dia va arribar un visitant que va declarar que venia perquè l’hi pengessin. L’han de penjar o l’han de deixar passar?”
 
h) La paradoxa de l’examen sorpresa. Divendres, el professor anuncia que qualsevol dia de la setmana entrant hi haurà un examen, però vol que sigui un examen sorpresa i, per això no concreta el dia. Quan surt de la classe, l’alumne més espavilat assegura que aquest examen no es farà cap dia. Ho argumenta així: “Si l’examen ha de ser un examen sorpresa, no podrà ser divendres, l’últim dia de classe, perquè aleshores tothom esperaria que l’examen fos aquest dia i ja no seria una sorpresa. Per tant, si dijous que ve encara no ha hagut l’examen, aquest no serà divendres. Ara bé, el mateix raonament val pel dijous: si dimecres no hi ha hagut l’examen, aleshores no serà dijous perquè no seria un examen sorpresa. No pot ser divendres, ni dijous... ni dimecres, ni dimarts, ni dilluns. No hi haurà examen sorpresa la propera setmana”. És correcte o no el raonament d’aquest alumne?
 
 
 
 
ACTIVITATS
 
A) Temes de debat filosòfic:
           
B) Jocs de mans:
 
C) Dinàmica de grups:
 
D) Articles:
 
E) Pel·lícula:
 
F) Llibres:

           * Betrand Russell. Los problemas de la filosfía. Ed. Labor. Barcelona 1970
           * David Mitchell. Introducción a la lógica. Ed. Labor. Barcelona1968