::Inici >Els llocs d'Antoni Gaudí >El Capricho (1883-1885)

El Capricho (1883-1885)

El Capricho (Comillas-Cantàbria)

Antonio López y López, primer marquès de Comillas, va emigrar amb dotze anys cap a Cadis a treballar en una fonda d’uns familiars i als catorze anys va partir cap a l’illa de Cuba a fer fortuna. A l’Havana es va caser amb Isabel Bru, filla d’un emigrant de Torredembarra, la mateixa població d’on eren originaris els Güell. Anys més tard, va tornar cap a Espanya, afincant-se a la ciutat de Barcelona, essent el propietari de la Companyia de Tabac de Filipines, de la Compantia Transatlàntica i del Banc Hispano-Colonial.

Com era habitual en aquella època el somni de qualsevol home que emigrava des de petit del seu poble, era tornar als seus origens envoltat de glòria. Antonio López ho va poder fer i de la seva mà, la localitat de Comillas (Cantàbria) es va convertir en una població capdavantera en serveis. A més va enacarregar a Joan Martorell la construcció del Palau de Sobrellano, que es convertiria en residència estiuenca del primer marquès de Comillas, on Antoni Gaudí va treballar en el disseny del mobiliari de la capella-panteó Va ser per recomanació del mateix Joan Martorell que Gaudí va rebre l’encàrrec de Màximo Díaz de Quijano, germà de la cunyada del marquès, de construir una petita residència d’estiu.

L’encarregat d’obres va ser Cristobal Cascante, amic i excompany de classe, realitzador també a Comillas de l’anteriorment citat Palau de Sobrellano, del Cementeri Modernista i del Seminari Pontifici. L’ordre que va rebre Antoni Gaudí del solter Díaz de Quijano  a l’hora de dissenyar l’edifici va ser una casa d’estiueig i un lloc on podés gaudir de companyia femenina. Per aquest motiu la casa únicament disposa d’una habitació, i la resta són salons que giren al voltant d’un hivernacle. Si en la Casa Vicens s’havia disseny un casalici per viure an un ambient familiar al El Capricho passava tot el contrari.

La construcció que es va efectuar des del 1883 al 1885 seguint el disseny plasmat en una maqueta molt detalla efectuada per l’arquitecte riudomenc, i que destacava per ser un edifici de planta rectangular amb el costat de la cara est amb la cantonada arrodonida, com si fos un absis de les esglésises . De l’aspecte exterior destaquen la petita porxada amb quatre grans columnes i sobre aquesta porxada una torre mirador, coronada per un cupulí d’obra recobert de fragments de ceràmica.

La planta de edifici és d’un semisotan i dos pisos i està assentada sobre uns murs de contenció que tenen com a utilitat principal trencar  el desnivell del terreny. En aquest primer mur de contenció, que dona a la cara oest, que alberga el semisotan, es trovaven la cotxera, la cuina i les dependències del servei. Sobre aquest mur, les parets exteriors estan realitzades amb maons a la cara vista, alternant nou filades d’aquests amb una filada de rajoles verdes i grogues amb relleu i esmalatdes al foc, que contenen la flor del gira-sol i una de les seves fulles.

De la distribució interior destaca que tots els salons i altres dependències estaven distribuïts en forma d’U, al voltant de l’exòtic hivernacle que Gaudí va fer construir, a la cara sud de la casa, amb una estructura de ferro, a l’estil del Cristal Palace de Londres i que tenia com utilitat principal la distribució de la llum natural a l’interio de la casa.

Cal dir que després de la mort del propietari, l’any 1889, l’edifici va passara a mans de la seva germana Benita Díaz de Quijano. El transcurs del temps va fer que la propietat anés entrant en una etapa d’abandonament progressiu, que va fer que El Capricho entrés em ruïnes, fins que el 1977, Pilar Güell Martos, llavors propietària de l’edifici el  va vendre. El 6 de juny de 1990, després d’una acurada restauració efectuada per l’ arquitecte Luis Castillo Arenal,  la casa d’estiu tornava a obrir les seves portes. Més tard, la compra de l’edifici per una empresa japonesa, ha reconvertit El Capricho en un restaurant.