Després dels avisos tant pessimistes que els serveis meteorològics ens havien anunciat pel cap de setmana podem dir que ha estat una autèntica casualitat i una bona sort haver pensat aquesta sortida del diumenge per la zona de la muntanya de l’Areny, tant prop de casa nostra i sense cap dificultat per arribar-hi amb cotxe, circumstancia que hauria estat determinant si el punt de sortida de l’excursió hagués estat en zones mes a muntanya amb previsibles dificultats de trànsit degut a plaques de gel per la neu caiguda congelada. No ha estat així i malgrat el fred i el fort vent que en algun moment vam patir, la caminada va resultar molt agradable, interessant des de el punt de vista paisatgístic i amb un xic d’aventura superant les famoses “escaletes”, molt ben equipades per grimpar amb bona seguretat per la pedra vermella que es la que domina tota la zona. Pedra que, a ulls de qualsevol que se la miri, no deixa d’admirar per les contínues formes i dibuixos de gran qualitat que els agents atmosfèrics han anat treballant i realitzant durant molts i molts anys. De veritat que es tota una “passada” contemplar, una rere l’altre, tot un seguit de parets, coves, balmes, formant uns dibuixos de forma quasi grecada, com si un escultor experimentat hagués dirigit i programat tot un treball de cisellat per acabar fent autèntiques meravelles de formes, i relleus. De veritat, molt recomanable de veure i gaudir-ho.
Amb 2 graus positius de temperatura a la sortida de Vilanova però amb un fort vent que donava una sensació de fred per sota a zero, els 19 participants vam enfilar la pista en direcció a l’ermita de la Mare de Deu de la Roca per deixar-la al cap de 1,2 Kms. i agafar un senderó ben senyalitzat per un pal indicador que remuntant pel llom contrafort de la muntanya de l’Areny, ens conduí, en una forta i decidida pujada, al peu de les “escaletes”, un sector de la roca vermella dominant, treballada amb tota seguretat per antics companys excursionistes que vam “picar-la” estratègicament fent uns forats en forma de esgraons on poder col·locar els peus per grimpar i superar els desnivells ajudant-se també per cables d’acer com a punt de recolzament per agafar l’embranzida necessària en cada situació. Una petita aventura i experiència que tothom va anar superant sense masses i, jo diria, cap inconvenient.
Ja arribats a sota cinglera, el camí es planer i en pocs minuts s’arribà al coll de l’Areny, lloc molt bonic i especial, part mes alta de l’Abric i vall de l’Areny, on des de temps immemorials, ja era utilitzat com a lloc d’estada i defensa en cas de patir els habitants de la zona del Baix Camp, atacs d’invasors primer i després de pirates que assolaven les costes mediterrànies. Avui es un lloc tranquil, serè, on la quietud i el silenci es el que es percep, molt ben protegit per les parets vermelles treballades i erosionades, com dèiem abans, com si de façanes de catedrals gòtiques es tractes i on la vegetació, minsa a la part alta, mes abundosa amb matolls a la part de baix, ha de lluitar sempre amb el fort vent de mestral que contínuament castiga tota la vall. Buscant un racó que ens protegís del vent, vam esmorzar sota una balma ben tranquils i relaxats , gaudint del habitual cafè i gotes i aquesta vegada amb galetes i cava que ens obsequià el Joan Galera amb motiu del seu aniversari. Gracies i per molts anys.
Seguint endavant en direcció Est, per un camí marcat amb pintura blava que ressegueix la cinglera per sota, s’arribà en una estona al peu de les Escales del Diable, també, com les primeres, treballades pel home, aquestes però ja en forma d’esgraons i equipades amb barana protectora que dona una major seguretat amb la decidida pendent de pujada o de baixada si es vol anar a buscar el Camí dels Carlins que voreja tota la muntanya, pel seu mateix peu, a tocar dels camps de conreu. Tornant al nostre relat i superat aquest primer tram d’escales, el camí segueix una mica de llisera i molt aviat vam trobar un altre meravella com es la Cova Foradada que en realitat en son dues a tocar i comunicades per l’interior formant com si diguéssim un àbsida d’església o catedral. Una altre sorpresa agradable que vam conèixer “ en viu i en directe”.
Ara ja una mica mes endavant, no gaire, el sender seguia mitjançant unes altres escales que desembarcaven en un “mirador” equipat també amb barana, per gaudir d’una excel·lent vista sobre l’àrea del Baix Camp i Tarragonès, tenint a tocar, amb una bonica visió, l’ermita de la Mare de Deu de la Roca i Sant Ramón allà dalt del espadat. No hi vàrem anar dons la ruta a seguir era remuntar la muntanya en sentit contrari, arribar a dalt, baixar per l’altre banda fins trobar el pas d’accés a l’Abric de l’Areny que ara ens quedava per la dreta i seguir drets fent una altre pujada per la zona de la Muntanya de l’Areny i en poca estona arribar prop del Coll Roig. En aquest indret, la vista sobre tota la contrada era magnífica i donava fe de la grandiositat d’aquesta zona tant peculiar i per molta gent desconeguda. Però feia molt de vent i fred, circumstancia gens favorable per “encantar-se” massa i, per tant, es feia via i no es parava gens, ni per fer fotos, que es una de les grans aficions d’alguns dels amics participants ni per mirar i gaudir del esplèndid paisatge que teníem a l’abats. Ja superada la pujada, tot el camí, vorejant el macis, va ser sempre de baixada i en clara direcció al poble que ben aviat aparegué allà al fons. Retrobada la pista principal per on havíem començat a caminar al matí, en un tres i no res estaven de nou al lloc on teníem els vehicles per tornar a Vinyols. Com que era aviat, encara vam tenir temps de fer una cervesa i/o refresc i rematar la matinal amb bon humor i franca conversa.
En total 3 hores i mitja incloent esmorzar i parades.
Com dèiem al començament, hem tingut sort de visitar aquesta zona i de veritat que ens ho hem passat molt bé.