El viatge va ser ràpid i relaxat, parant a Artesa de Segre per esmorzar, a Puigcerdà una estona per estirar les cames i la 1 del migdia érem a Prades de Conflent, després d’haver gaudit del bonic paisatge de la Cerdanya i de les muntanyes del Pirineu Oriental francès.
Instal·lats sense cap problema a l’hotel Les Glycines, vam anar a dinar a un restaurant molt a prop i a continuació tres integrants del grup dels 15 que van apuntar-se a l’aventura, van fer el recorregut, pista amunt, per esbrinar si estava practicable i si podia circular, constatant gratament que tot estava normal i no calia pensar en els taxis. Mentre la resta del grup feien turisme visitant el bonic poble emmurallat de Villafranca de Conflent. Reunits al vespre i ben instal·lats al mateix hotel varem sopar molt be amb amanida, pa amb tomàquet i embotits. Com que la nit era serena i s’estava be a la fresca, acabar-em el dia asseguts a la terrassa de l’hotel preparant el plan del dissabte, dia que faríem l’ascensió al mític i reconegut Pic del Canigó.
A les 6,30 hores del matí, estàvem reunits al menjador de l’hotel per fer l’esmorzar, que per cert va ser molt complert i de qualitat doncs el bufet que ens oferí la direcció de l’hotel era d’allò mes que suggerent. Recollit el “picnic” pel dinar, enfilar-e’m els nostres cotxes en direcció a Villerach, petit nucli al peu de la serralada on s’acaba la carretera asfaltada i comença la llarga pista de terra, de uns 23 Kms. que en forta i sostinguda pendent va guanyant alçada fins arribar a l’aparcament de Cortalets, últim abans del refugi del mateix nom i des de on surt el camí, ara ja a peu, per coronar el famós pic, símbol dels Països Catalans. Per arribar a aquest refugi des de l’aparcament varem haver de caminar, com tothom, uns 600 mts.
Preparats i feta la foto de sortida, tot el grup enfilà el sender molt ben indicat i definit que ens havia de portar al cim. El paisatge i tot l’entorn era molt bonic, envoltat en primera instància de magnífics pins i autèntiques catifes de ginebrons amb flors de color groc que donava una visió molt bonica. La pujada d’aproximadament dues hores va ser una mica feixuga dons la pendent era exigent i sostinguda però tots van arribar amb gran joia i content al peu mateix de la creu que corona el cim. Reunits al voltant d’ella es va llegir un escrit del President del Club que no va poder acompanyar-los per estar recuperant-se d’una operació i a continuació es cantà la cançó popular catalana titulada “Muntanyes del Canigó”, molt ben conduïda per la Maribel i ben entonada per tot el grup que amb recolliment i respecte van viure un moment màgic i molt emotiu.
La baixada, de retorn, pel mateix camí, fou lenta especialment per les grosses plaques de pedra de la part mes alta i desprès per la forta pendent que feia caminar amb molta atenció per evitar possibles caigudes o lesions. Reunits tots al peu del Canigó i a la vora del bonic llac glacial, ens férem la foto de record i ja, amb molt d’optimisme i content per haver aconseguit la fita llargament pensada, ens vam acostar al refugi, a aquella primera hora de la tarda ple de gom a gom, i aconseguint, no amb dificultat, uns bons gots de cervesa, varem menjar-nos els entrepans que ens havien preparat a l’hotel, asseguts a la gespa sota l’ombra d’un gran pi.
S’estava molt be i a gust en aquell lloc però calia espavilar-se i prendre consciència de que s’havia de marxar a la recerca dels cotxes, al aparcament de sota el refugi i desfent la llarga pista, baixar a Prades i traslladar-nos a Villafranca de Conflent per visitar les grutes de Les Grans Canaletes. Teníem el temps just i calia no perdre temps. Però..... Oh!!!, el Nissan del Jaume tenia una roda punxada. A partir d’aquell moment tot va ser un desconcert i un contratemps que s’hauria sol.lucionat en una estona si el cotxe hagués disposat de la corresponent roda de recanvi. Resulta que aquest tipus de vehicles no la porten i si un KIT de reparació de punxades que va costar una mica entendre com s’havia d’utilitzar. Finalment, passat un cert temps, s’aconseguí que la roda s’inflés i amb retard i molta cura baixant, s’arribà a Prades, al hotel, a una hora tal que feia impossible dur a terme la visita organitzada. Total, que va quedar sense fer-se deixant-la per un altre ocasió, que contra els imponderables i els incidents de qualsevol tipus no si pot lluitar. Unes fresques cerveses i una ballada de sardanes testimonial a la plaça del poble, vam culminar el dia i a la vesprada, asseguts tots a taula, varem compartir un sopar ben merescut i vam brindar amb cava que gentilment va portar el Joan Vidiella i la seva dona, la Lois, per festejar el seu sant i l’aniversari d’ella. Dos brindis mes van arrodonir sopar, un per l’èxit assolit al coronar el Canigó i l’altra per la presentació exitosa de la documentació recent presentada a la FEEC per Federar-nos com a Club Excursionista. L’ambient no podia ser mes distés i de germanor.
El diumenge, dia 7, reunits al menjador de l’hotel, varem esmorzar igual de bé que el dia abans i amb els nous “picnics” que serien el dinar, enfilar-em la carretera en direcció a Thués entre Valls, petit poble entre Olette i Montlluís, des de on se surt per visitar les molt conegudes i reconegudes Gorges de la Carançà. Es difícil explicar la bellesa i la grandiositat d’aquest fenomen de la natura on el curs del riu, desprès de milers i milers d’anys, ha erosionat la pedra arribant a formar un congost per on corre avui l’aigua i l’home ha tallat un camí a la roca en forma de cornisa per on es transita tenint davant tota la gran paret calcària que tanca el bonic e impressionant paratge, no excenta de boscúria de roures, pollancres i molta i variada vegetació. La gràcia es que a mida que es va avançant per la cornisa a la que si arriba després d’una llarga i exigent pujada des de la zona d’aparcament de cotxes, aquesta sempre està sempre tallada horitzontalment, fins a un punt que el riu, que ve naturalment de la part alta, s’ajunta amb ell i aleshores comença la zona de passarel·les i ponts que el travessen en diferents ocasions i fan que la caminada sigui atractiva, distreta i no excenta d’un punt d’aventura que deixà a tothom un bon regust i molta admiració. Sembla, tal men, que un està vivint les peripècies de Indiana Jons. S’arribà fins al pont de pedra després de superar diverses passarel·les fixades a la paret i quatre ponts, dos fitxes i dos penjats que encara que no es reconegui, feien una mica de yu-yu. La tornada era pel mateix camí retrobant la cornisa fins a un punt on, baixant decididament, es tornava a la llera del riu en el seu curs final, i en poc temps, seguint un camí molt ben condicionat s’arribà a la zona dels cotxes on, ben asseguts a la zona de lleure, menjar-em l’entrepà del picnic magníficament acompanyat per bones i fresques cerveses servides a la guingueta allí existent.
Recuperats de la caminada que durà unes 4 hores, i ja col·locats als cotxes, varem deixar la Carançà, i el poble de Thués enfilant la tortuosa carretera de retorn per Bourg Madame, Puigcerdà, La Seu d’Urgell i ja cap a casa, a Vinyols, donant per acabada aquesta escapada a la Catalunya Nord i al mític i reconeguda muntanya i Pic del Canigó tant catalana i tant nostre.