Vandellòs – Graus de Vandellòs – Turó del Penjabudells – Corral de Cala Torre – Bassa d’en Pinxo – Cabeça negre – Pla la Sàuvia – Moles del Taix – Tossa l’Alzina – Cucó de Recules – Cova el Colom – Barranc del Taix – Salt del Carlos – Aubaga de Garrateó – Bassa en Pinxo – Graus de Vandellòs – Vandellòs.
Estem en plena primavera on els dies son llargs i plens de llum per això aprofitem per organitzar una sortida de tot el dia, de les llargues, i pensem en anar per les muntanyes de Vandellós, aprofitant que el nostre company Octavi és bon coneixedor aquest territori tant immens i crec que poc transitat per la majoria en el mon excursionista.
Ens apleguem un grup de 18 amics en el lloc de sempre i mitja hora abans de lo que és habitual doncs la ruta prometia ser llarga i pensàvem que calorosa. Aparquem els cotxes a les piscines de Vandellós i amb bon pas ens encaminem cap els Graus de Vandellós (PR-C-92), sender molt agradable pel mig del bosc, el qual va pujant suaument. Sense adonar-nos arribem al final i trobem la pista asfaltada que porta a les antenes. Nosaltres seguim ara, més aviat baixant, en direcció al corral del Pinxo fins a trobar el GR 192 pel qual transitarem una bona estona. Comença a ser hora d’esmorzar i ho fem en trobar un lloc còmode anomenat la Bassa Blanca, com sempre es un moment de relax i ens trobem en bona companyonia, per això aprofitem per parlar del que ens agrada, aventures passades i projectes senderistes de futur, que afortunadament no ens manquen.
Acabat l’àpat toca seguir per GR ara pujant, per sort no maça estona, ja sabem que amb l’estomac ple, costa. Passem pel pla de la Sauvia (sembla ser que antigament se’n feia molta d’aquesta planta) seguim endavant i en passar la collada se’ns obre davant nostra una vista esplèndida, que segur no serè capaç de definir, de tant majestuosa com es presenta. Veiem les tres Moles del Taix i com a teló de fons la mar, els pobles costaners i fins i tot el Delta de l’Ebre es veia clarament, en un dia tant lluminós que ni encarregat a mida hauria estat tant perfecte, assolellat, però acompanyat d’un airet perfecte, ni fred ni calent, ni fort ni fluix . A la part contrària, tot muntanya, fins i tot es podia veure la Serra de Montsant.