Tot i les previsions meteorològiques adverses anunciades, 23 amics ens hem trobat a les 8 del matí al lloc de sempre per fer la sortida prevista. Realment feia fred i vent, però nosaltres amb els cotxes, amunt, amb direcció Siurana. A les 9, ja estàvem a punt de marxa amb els cotxes aparcats i 4 graus de temperatura, però afortunadament sense vent, cosa que es d’agrair.
Sortim del corral de l’Isidret (1,5 Kms. abans d’arribar a Siurana) per agafar la pista que condueix al Mas de la Barba. Aquesta la deixem en pocs minuts per seguir per un petit corriol que porta al “mas” passant primer per davant d’una alzina mil·lenària catalogada com a arbre monumental. Quedem impressionants i tots volem fer-nos fotos sota a la seva impressionant copa. Seguim i passem per davant del mas, molt bonic, però com tants altres, força enrunat, per seguir per un camí carreter el qual deixarem de seguida al trobar un portell ben marcat que ens hauria de portar al Grau de la Post. Va costà trobar-lo, doncs el camí es perdedor, amb fites aquí i allà. Primer passem per un mirador de vertigen que dona una bona perspectiva sobre el Barranc del Carcaix (també dit segons mapes cartogràfics consultats, Barranc de Prades o de la Gritella) on no podem estar-nos de fer una foto i finalment, després d’una bona desgrimpada, hi arribem. Quina sorpresa!! Ara entenem d’on li be en nom de la Post. S’ha de salvar una profunda però estreta barrancada passant per damunt d’una biga de fusta estreta amb l’únic ajut d’una corda penjada per sobre el cap. Ens ho prenen com una petita aventura i passem, un per un, amb precaució i molta xerinola.
Un cop acomplert l’objectiu, superem un parell de ressalts més de pedra i arribem al camí que puja des de el fons del barranc que be del Molí de l’Esquirola, al mateix peu del riu Siurana, i el seguim per l’esquera, pujant, fins arribar al Grau dels Masets. El desnivell no es maça gran i amb poc esforç anem guanyant alçada. Ens adonem que es hora d’esmorzar i ho fem en un lloc esglaonat molt bonic on podem seure còmodament, i per acabar-ho d’arrodonir, el sol ens acompanya amb la seva escalfor. Com sempre esmorzem amb tranquil·litat i bona harmonia prenen el cafè de la Tere tant calentet. En acabar toca rematar la pujada per sort no maça llarga; ja se sap que amb l’estomac ple no va gaire bé. En un tres i no res ens plantem novament a la pista que havíem deixat al Mas de la Barba, la qual seguim, per la dreta, una estoneta fins trobar un altra portell amb un bonic senderó que ens condueix i ens fa caminar planejant per la part alta del Barranc del Carcaix. Quines vistes tant boniques!! Les roques calcàries molt erosionades han donat com a resultat formes capricioses, punxegudes, com a bitlles, i uns quans atrevits s’enfilen damunt d’un pilonet força perillós. Sense cap ensurt seguim, ja veiem davant nostre el mas de l’Extremenyo. Es una gran construcció col·locada estratègicament sobre un morro de roca per damunt del barranc. Realment els que la van aixecar van escollir un lloc, com a mínim, curiós.
Allí descansem una mica i fem la foto del grup al complert. Ara seguim per un agradable senderó que passa pel mig del bosc, fins trobar un altra pista la qual seguim per la dreta, en direcció al Pla dels Bassots i que volteja la muntanya de la Marmolina. Ara el camí es ample i fàcil de caminar, tot i que va pujant suaument, sempre pel bosc i ens podem distreure i fixar ens alguns exemplars de pins força curiosos per les seves formes recargolades. Ens preguntem quins fenòmens de la natura han pogut fer tanta meravella.
Arribem al Pla dels Bassots, cruïlla important de camins; si seguíssim per la dreta arribaríem a Prades. Nosaltres anem a l’esquerra i amb bon pas, doncs ara es tot baixada, en ¾ d’hora ens plantem als cotxes després d’haver caminat 4 hores i uns 10 kms.