Val a dir que el temps i les condicions meteorològiques van ser de lo mes favorables i es gaudí en tot moment d’una temperatura molt agradable, tant en el sopar a la fresca, “compartit”, en el recinte del càmping Les Tries i al peu d’un dels cinc bungalow que vam llogar per hostatjar-nos, com en les dues excursions, la primera el dissabte des de Sadernes fins a Sant Aniol d’Aguja i la del diumenge en format “matinal” al Volcà de Santa Margarita, el Gr-2 i la Fageda d’en Jordà.
En total varem ser 21 els participants en aquesta nova proposta del nostre Club Excursionista que a les 4 de la tarda del divendres, dia 30, reunits en el lloc habitual dels “plataners”, enfilaven la ruta vers Olot ocupant cinc cotxes plenament carregats de bosses, queviures i sobre tot, motxilles i tot el necessari per cobrir la part logística i d’avituallament del cap de setmana. Vàrem seguir les indicacions del GPS, que ens informava que la millor manera d’arribar al nostre destí era anar per autopista fins a Vilafranca del Penedès, seguir per l’autovia a Igualada i Manresa, continuar per l’Eix transversal i a l’alçada de Manlleu, enfilar la C-37 que va directe a Olot mitjançant el recent túnel de Bracons que travessa i comunica amb molta rapidesa les comarques d’Osona i la Garrotxa. El viatge realment va ser molt agradable i relaxat i ens menys de tres hores estàvem instal·lats al càmping distribuïts en grups en els cinc bungalow que havíem reservat.
Ja ho dèiem abans, i es que com la temperatura era molt agradable i no feia gens de vent, vam ajuntar al exterior tot un seguit de taules i cadires que teníem al nostre abast per poder fer el “Sopar compartit”. Feia goig veure tot tipus de truites variades, embotits, amanides, pa amb tomàquet, bon vi, meló, olives, licor, etc, etc, que vàrem cruspir-nos, tot seguit, amb franca harmonia i bon humor. Tot plegat molt maco i satisfactori arrodonit per un bon “COC” i CAVA”, ben fresc, que la Teresina Teixell i el Joan Vidiella respectivament van posar a taula amb motiu del seu recent Aniversari. Tothom va agrair el detall i amb un brindis de felicitació se’ls hi va cantar “l’aniversari feliç”. Però no va quedar aquí la cosa dons a la pista polivalent del càmping es feia una exhibició de balls de “country” i tots ens hi vam apropar i una majoria participar una bona estona, mirant d’aprendre i lluir de la millor manera possible, tots els passos i la música que un senyor especialista anava indicant. Va ser divertit i ens ho vam passar molt be.
A les 7 del matí del dissabte, seguint el full de ruta i les instruccions donades la nit anterior, tothom estava llevat, prenent cafè i llet calenteta, i a 2 quarts de 8, havent recollit el pa encarregat al bar del càmping , tots amb diligència vam posar-se a preparar els entrepans per esmorzar i dinar durant l’excursió prevista a Sant Aniol d’Aguja, lloc emblemàtic i molt visitat, des de fa anys, pel mon excursionista. D’aquest enclauament el que es pot dir es que inicialment va ser un petit monestir fundat l’any 859 per monjos benedictins procedents del Vallespir. Mes tard, degut a la duresa climàtica del lloc, l’aïllament i la dificultat de sostén quotidià de la minsa comunitat, va fer que s’abandonés quedant en una situació lamentable i en mol mal estat durant segles. L’any 1949 els soldats que custodiaven la frontera van reconstruí la façana i l’any 1962, a la part alta si va instal·là una campana batejada amb el nom de “Coralí” que se sent ostentosament a mida que un s’apropa a l’església. En arribar a Sant Aniol, un detall que crida l’atenció es una construcció ensorrada situada a un costat de l’església i adossada a una espècie de torre molt mes antiga i que ara està envoltada d’envestides i en fase de reconstrucció. Es tracta del antic edifici- hospital que durant molts anys va se utilitzat com a refugi pels excursionistes que s’apropaven a aquell indret però que va anar caient en desús fins abandonar-se del tot per manca de rendibilitat i atenció dels cuidadors. Avui es objecte de reconstrucció a instancies del Club Excursionista de Banyoles i dos clubs mes i una quantitat de persones, Amics de Sant Aniol, (www://terra-aspra.montagut-oix.cat) que amb la seva empenta idealista i abnegada estan recollint diners i adhesions per recuperar aquest edifici per explotar-lo i oferir mes possibilitats a tots els que visitin i s’apropin a aquell indret de l’alta Garrotxa, prop de la frontera amb França i encaixonada entre altes muntanyes i serralades feréstegues i escarpades d’una gran bellesa natural i paisatgística.
Per arribar-hi, des de el càmping, varem fer el desplaçament amb els nostres vehicles fins al petit nucli de Sadernes, punt de sortida de la caminada, parant una estona abans al lloc on ni ha el Pont Medieval de Llierca, una construcció molt peculiar ben conservada i que es caracteritza per salvar el riu del mateix nom amb una alta i única arcada molt esvelta i elegant. Fetes les fotos de rigor, vam aprofitar el lloc i la parada per esmorzar gaudint d’un ambient seré i relaxat i una pau i temperatura més que agradable.
Continuant el viatge fins a Sadernes, uns 6 Kms. mes amunt, per una carretera estreta i recargolada, varem parar un moment per agafar aigua de la Font de Galceran. Des de fa anys la casa pairal del petit nucli es va convertí en un hostal i bar i al seu costat s’inaugurà un càmping que està en ple funcionament. Nosaltres, ja amb les cantimplores plenes de líquid, van continuar amb els cotxes una mica mes envant per un estreta pista per arribar tot seguit a una gran explanada on s’ha habilitat un aparcament pels turismes on els vam deixar convenientment aparcats. En un tres i no res estàvem tots a punt amb les motxilles carregades a l’esquena i el bastons disposats a començar l’excursió que es preveia interessant, d’unes tres hores de recorregut, i amb no massa dificultat doncs els desnivells no eren importants. I així va ser, dons el primer tram, des de Sadernes fins al Pont d’en Valentí es caminava per una ample pista i a continuació del pont, passant a l’altre riba, es feia per un sender molt bonic i ombrívol, tenint en tot moment a l’abast l’aigua del riu i la seva remor. La gracia també consistia que aquest s’havia de travessar varies vegades per anar seguint la ruta marcada, operació que sempre desperta una mica d’inquietud dons això de trepitjar les pedres mullades sempre es un perill perquè si rellisques et mulles tots els peus i es un situació molt desagradable que fa riure a tothom menys en el que li passa. Però tot va anar be i s’avançà amb normalitat gaudint en tot moment dels molt racons, gorges, tolls i platges naturals del riu on molta gent si banyava.
Dos van ser el pont penjats que s’han instal·lat al llarg del recorregut per salvar el riu i moltes les zones verdes on l’abundant vegetació arbòria, degudament tallada i cuidada, han creat uns passadissos d’una bellesa molt especial que no deix indiferent a ningú que hi camini. Finalment, trobada la cruïlla del GR-11, Transpirinenc, en 20 minuts arribàrem a l’ermita i refugi ensorrat de Sant Aniol d’Aguja, lloc molt bonic, fresc carregat de molts anys d’ historia i circumstàncies variades. Per posar un exemple de no fa tants anys, aquest lloc va ser un punt estratègic, molt amagat, per escapolis a França, en especial en moments de post guerra, de molta gent que fugia de casa seva per la por de ser represaliat pel règim franquista guanyador de la guerra civil espanyola.
Reunits tots al peu de la Font de Sant Aniol, on sempre brolla un bon raig d’aigua fresca i de qualitat, i dic reunits perquè en una cruïlla del camí de l’anada, un grup de 7 companys, en un moment de distracció, van agafar un altre direcció, direcció que feliçment també els va reconduir, una mica mes amunt, just a la represa d’el Gomarell, al camí principal i d’allí a l’ermita però que va provocar el trencament del grup i una preocupació general que va fer patir una mica doncs no sabien realment on es trobava cada un dels dos grups. No va passar de ser una anècdota mes de la caminada, que tal com estava previst, es va allargar una mica mes per visitar el Gorg Blau, un bon toll d’aigua que agafa aquesta tonalitat degut a la puresa de la roca que li fa de fons i on molt jovent practica el salt de trampolí acabosant-se des de una roca estratègicament molt ben situada. Alguns també van seguir una mica mes amunt per veure i conèixer el Salt del Brull, una cua d’aigua que cau des de l’últim racó de la muntanya que queda tancada al fons de la vall i on comença a córrer el rierol o riera de Sant Aniol.
Allí es dinà menjant els entrepans que havíem preparat el matí al càmping i ja recuperats plenament, no va faltà el cafè de la Tere i el whisky del Joanet ritual ja habitual en les nostres sortides. Eren les tres de la tarda quan vam començar a caminar per fer el camí de retorn. Aquest, sense cap incidència destacable es fer aprofitant tot el possible altres les pistes existents i en dues hores i quart ja estaven a l’aparcament dels cotxes per anar, tot seguit, a Olot, al nostre càmping, per dutxar-nos i arreglar-nos doncs teníem previst girar una visita a bonic poble de Santa Pau i tot seguit, a les 9 del vespre, anar a sopar al restaurant Can Xel, a peu de carretera i davant d’un dels accessos a la Fageda. El poble, rústic amb la plaça porxada i els seus carrerons estrets i les façanes de pedra vista, donen una visió medieval agradable sempre bonic de recórrer i visitar. Traslladats tot seguit al restaurant ens van rebre molt amablement i ens van instal·là en un menjador privat on feia goig veure aquells 21 coberts preparats en un llarga i ample taula per a tots nosaltres. De la carta tothom va triar el que va voler i en molt poc temps ja estàvem menjant el primer plat. El segon va ser servit amb molta rapidesa de tal manera, que es va fer molta via manifestant tots plegats que la qualitat i el bon gust dels plats triats eren excel·lents així com els vins i aigües que no van faltar en cap moment. Va ser un encert triar aquest lloc de Can Xell perquè vam sopar molt be i van marxar plenament satisfets. De veritat que es un lloc molt recomanable.
Les instruccions pel diumenge, abans d’anar a dormir, eren d’aixecar-nos a les 8 del matí, preparar l’esmorzar seguint la mecànica de sempre, pagar la resta l’estada al càmping i deixar-lo tot seguit per anar a l’aparcament del volcà de Santa Margarita, fer un canvi de cotxe al altre aparcament de Can Serra, per a la tornada de la caminada matinal i anar a recollir els primers aparcats.
Ja tot a punt i organitzat, començarem a caminar per la pista costeruda que condueix a la part mes alta del cràter del volcà. Per alguns allò va ser una mica dur però com que no era massa llarg no es va fer perdre massa temps. La visita era obligada i per un camí molt acondicionat amb baranes de fusta i esgraons es baixà al fons del la cassola d’aquest volcà apagat fa uns 11.000 anys, que te un alçada de 682 mts. s.n.m. i un perímetre en la seva coronació de 2000 mts. En el seu fons i ves a saber amb quin criteri, si va construir una petita ermita romànica dedicada precisament a Santa Margarita que al meu entendre “canta una mica i està fora de lloc”. La molta vegetació que ha crescut al voltant de les parets del cràter han anat tapant quasi tot l’entorn i es difícil veure i fer-se càrrec de com devia estar ens temps d’ activitat volcànica plena de pedra basàltica, graves i cendres producte de les successives erupcions. Això, per nosaltres, es molt de temps i queda ja massa lluny.
La caminada consistia, a continuació, en baixar per l’altre costat de la muntanya i anar a trobar el GR-2 que ve de Santa Pau i porta a Olot. La pista era molt bona i la vegetació diversa entre fagedes, roures, castanyers i moltes varietats de matolls i vegetació, donaven una sensació agradable i relaxant. Ja al peu del camí les senyals del GR-2 estaven ben a la vista, senyals que vam anar seguint, visitant l’església de Sant Miquel de Sacot i d’alli, baixant per un camí molt erosionat per les aigües de pluja i voltant un altre volcà anomenat del Puig Jordà, entràrem en la part central i mes espesa de la Fageda d’en Jordà, que travessarem pel bell mig, seguint un ample camí de pista meravellant-nos de tanta varietat d’arbreda alta, ufanosa i ombrívola on la varietat principal es el faig i que és un reclam i un espai digne de veure i passejar-hi molt especialment a la tardor on tot el terra es una catifa de fulles de colors variats entre grogs, ocres i vermellosos. Tot un espectacle natural d’una gran qualitat i que s’ha de veure alguna vegada, sens dubte.
Arribats a les dues de la tarda a l’aparcament de Can Serra on teníem un cotxe aparcat, tot va ser anar a recollir els altres que havíem deixat el matí a l’aparcament de mes amunt, pujar tots als vehicles i fer la ruta de tornada a casa per la Vall de Bianya, Ripoll i dinar al voltant de les 3 i ¼ de la tarda a un restaurant de Sant Quirze de Besora on teníem encarregada una”paella d’arròs”. Tot avançant varem comprovar, una vegada mes, que la Garrotxa, es especial i presenta als ulls dels viatgers un paisatge suau, verd i gratificant. Varem passar per Sant Joan de les Abadesses i encara que només va ser un moment, gaudirem de la magnífica vista del seu pont medieval, encara avui en ple servei pel pas peatonal. De veritat tota una meravella arquitectònica que fa obrir els ulls a qualsevol viatger que te la sort de passar per aquell indret.
El dinar al restaurant la Cugulera va està molt be i a unes bones amanides servides amb diligència van seguir les paelles certament gustoses i abundants on tothom que va voler va poder repetir fins a atipar-se. Un altre èxit del cap de setmana on hem estat molt be, hem gaudit del nostre esport preferit i de bells i fantàstics paratges de mitja muntanya que sens dubte ens ha deixat una magnífica impressió i un bon record. Eren las 5 de la tarda que sortíem del dinar i amb un viatge de retorn per les mateixes carreteres de l’anada, relaxats i tranquils, arribàvem a Vinyols al voltant de ¾ de vuit del vespre donant per acabat el Cap de Setmana Excursionista a la Garrotxa.