Bandidatge
Actuació de qui, apartant-se d’una vida social normal, es dedica al robatori, al furt, a atemptats a les persones i a altres actes de caràcter delictiu, sovint formant colla armada amb un propòsit d’actuació comuna sota la direcció d’un cap. Els actes de bandidatge constitueixen individualment delictes castigats penalment, i també hi ha legislacions penals que castiguen específicament el bandidatge com a actuació de conjunt. Alguns ordenaments jurídics s’adrecen a tipificar com a tal certes actuacions amb motivacions polítiques o socials.
Doncs sí Fèlix Millet, podria ser un dels últims bandolers, saltejador del Palau de la Música Catalana, que amb una vida social, aparentment normal ha dedicat part de la seva vida al robatori, al furt, segurament amb còmplices, amb una colla de malfactors, que ben segur es feien els sorts muts i cecs, això si ben untats. De fet, els bandolers els tenim presents i d’una manera interrompuda des dels s.XIV fins ara, sempre els hem tingut. La història ha posat dins al mateix sac als guerrilles i als lladres de camins, saltejadors. Els guerrillers tenien un motiu polític i els saltejadors moltes vegades es posaven al costat que més els convenia. Per fer les seves malifetes anaven provistos del trabuc.
El temps passa, però el bandoler no s’atura, canvia el trabuc pel barret i el bastó, els camins ja no són al bosc, ara són a les immobiliàries, els bancs, a les subvencions, a les factures, als percentatges dels amics, als ajuntaments, a la informació privilegiada, ara ja porta la banda, la banda de regidor, fins i tot la creu de Sant Jordi.
Feliç bitllet.
On anirem a parar.