La calaixera
Centre Pompidou
Centre Pompidou
Anar de visita als museus és una aventura, mai saps en què et trobaràs. Hi vas cridat per un tema, un artista o un obre d’art en concret, que ja saps el que vas a veure, però ja que hi ets aprofites l’entrada fins que les cames et fan figa. Ja no t’aguantes i vas fent parades, aquí i allà, buscant on repenjar-te.
Doncs bé, Centre Pompidou Paris, art modern, nivell cinquè, des del fauvisme passant per l’expressionisme, per l’abstracció, el cubisme. Una delícia, ombres, formes, llum, dibuix, color. Pinzellades de Kandinsky, Picasso, Braque, Delaunay i molts més. Obres del 1905 al 1960.
He gaudit d'allò més, ja està, la visita per a mi ha complert els objectius i desitjos.
Perfecte, ho recomano.
Després, ja en una altra sala, nivell quatre, ara ja si, amb els peus a punt d’explotar. Una infinitat de formes, colors, expressions avantguardistes, moltes d’elles incomprensibles sense l’explicació del seu autor. No dubto del seu valor artístic, Déu me’n reguard, tampoc hi entenc massa, per tant, no puc criticar. M'agrada o no m’agrada. Cansat sí, que n’estic, però incapaç de valorar aquestes obres d’art, passo amb pressa, fent via.
De sobte em quedo palplantat bocabadat, em crida l’atenció, un gran tub de color vermell pujat, to rosella, que destaca del fons blanc. Intento buscar l’essència de l’obra en qüestió, apareix el vigilant de la sala i tot encuriosit em pregunta si tinc algun problema. Fa estona, que m’he quedat quiet, meditatiu, pensatiu, en aquest racó de la sala.
En francès em diu "excuse-moi monsieur, cet appareil c’est pour éteindre les incendiés", o alguna cosa semblant.
Doncs mira era bonic, estava ben col·locat i a més a més al costat hi havia una galleda de cap per avall de color vermell carmí, on hi deia POMPIERS.
Tot és art… ben mirat!
(Avec l’âge, l’art et la vie ne font qu’un) G. Braque.