La calaixera

Habitualment parlàvem català, a casa, al carrer i a l’hora de jugar. Ah!…però no a les classes, aquí ho havíem de fer en castellà. I aquí amics meus comença tot el que us vull explicar.

Vist en la distància és com una pel·lícula de por. Les imatges d’aquells càstigs psíquics i físics em provoquen pànic, eren constants. Després de fer-nos formar i cantar el “cara al sol” com si es tractés d’un quarter militar, al pobre noi que se li escapava una paraula en català ja havia begut oli.

Començàvem per escriure cent vegades, o mil, “no hablaré en clase “depenent del mestre o la gravetat de les paraules. Des de castanyots, estirades d’orella, agenollats amb els llibres a les mans i amb els braços en creu, fins a picades al palmell de la mà o a la punta dels dits, amb la regla de metro que tenien a prop. El feien anar amb gran destresa i mestria. El mestre representava el principi d’autoritat. Un personatge estrany, vingut no se sap d’on, amb un castellà perfecte, que ens inculcaven entatxonant-lo a base de garrotades.

Era l’any mil nou-cents cinquanta-set. Passaven gana, pobres mestres, bé tothom en passava de gana. “La hora de la leche”, cridaven per les aules i tot d’una ens trobàvem a la sala de les dutxes. Un gran habitacle en desús que aprofitaven per fer-hi bullir la llet en pols, que els EUA  donava a l’estat espanyol per repartir a la població infantil i així pal·liar la seva mal nutrició. També ens donaven formatge, només calia que portéssim el pa. A l’escola nacional esmorzàvem gràcies al president Nord Americà Eisenhower. Els nens a l’ala dreta i les nenes a l’ala esquerra.

L’agressió que més em va impactar, va ser a un company que no sé el que va dir, però hauria de ser molt gros, perquè el mestre li picava embogit al cul, amb el travesser d’una cadira fins a sagnar. Terrorífic. Ens espanyolitzaven “ por Dios i por la patria”.

No ho van aconseguir!