Un coixí, quatre eines, canyes de riu i fulles de palma seques, ja està a punt per fabricar il·lusions.
Avui té tres encàrrecs, tres bruixes li han demanat que els faci les escombres i, ves per on, les volen personalitzades.
-Per què dieu que són bruixes si són l’Obdúlia, la Maria i la Joaquima del carrer de dalt?
-Sí, perquè són unes bruixes, a les nits d’estiu amb lluna plena, udolen, criden i gemeguen, ves a saber el que fan. Ets massa petit per saber aquestes coses, encara que les vegis tan ben plantades i tan fermes, ja et dic jo que són unes bruixes.
Agafa les canyes seques que ja té preparades, pelades, les més rectes. Les fulles de palma escampades a la seva esquerra, clava una punta de cabota ampla a l’últim nus de la canya, lligant-hi un filferro. Va col·locant amb destresa les fulles de palma seca, tot caragolant, premsant i espitjant ben fort el filferro. Repeteix l’operació, fins que considera que ja hi ha prou fulles de palma per concebre una bona escombra. Ja que hi està posat en farà unes quantes més, així ja les tindrà preparades per a la clientela.
Va fent petites pauses, els moviments són lents, però concrets, precisos, ara es treu la gorra, de dins hi agafa el bitxo i sense dubtar-ho li fa una petita mossegada.
– En vols? – No! … deu ser molt coent.
El porró de vi el té a l’altra banda, com mig dissimulat entre les fulles de palma. Amb la coïssor del bitxo ara fa un xarrup de vi.
– És per la gola saps, la tinc seca… Com va l’escola? Aprofita-ho que el mestre es fa vell. Mira veus! Jo he de picar borra, llana, fer matalassos, escombres i persianes, però et diré un secret, només treballo quan he d’omplir la pipa o el porró i per algun tall de cansalada viada, per anar tirant. Tampoc necessito massa coses més, però facis el que facis a la vida, ho has de fer amb il·lusió, ganes i sapiència, sempre és millor.
Els gossos i jo ens passem hores prenent el sol, contemplant aquest bé de Déu de dones que passen pel carrer. Anades i vingudes, la gent cada dia va més i més de pressa, sense il·lusió, sense saber massa bé on van.
Ara nosaltres dos estem aquí fabricant les escombres per a les bruixes, il·lusionats, esperant que vinguin i marxin volant.
Agafa les tiges de palla de color vermell, verd i daurat, les va col·locant i pitjant amb el filferro fent-li un dibuix ben acabat, com flonjo. Amaga les tiges de la palma donant-li un aire senyorial, acolorit, llampant. Ara ja només queda pentinar-les i tallar-les. Amb una gran pua, pentina l’escombra de manera que, com més la pentina més fina queda i amb un cop sec de destral, el plomall queda net i recte. Anella el precinte per evitar que s’esfilagarsi.
-Veus, perfecta! La Maria la vol ben fineta.
Posa l’escombra dreta, vertical, perpendicular al terra, a punt per aixecar el vol.Es disposa a carregar la pipa, ho té tot a prop; el tabac dins la faixa, la pipa al butxacó de l’armilla, el bitxo dins de la gorra i una agulla de cosir matalassos entre-passada que la fa servir per a tot. Tant hi neteja la pipa com hi escura caragols. Amb el dit polze pitja el tabac dins la pipa i em mira … – Te’n recordaràs del jaio Cisco?
Arriba la Maria a recollir la seva escombra, els llavis vermells, les galtes també, la mirada valenta, tot ella es veu com vermellosa i formosa. Els cabells ben pentinats, recollits amb un monyo, al coll se li endevina una blancor de pell que la fa misteriosa.
Potser sí que és una bruixa! Se la veu il·lusionada amb la nova adquisició.Se la mira, l’agafa, li dona uns cops a terra i la prova.
-Mira, fins i tot hi podré ballar… I tot d’una desapareix.