La calaixera
L’Onso
Publicat el 6 juny 2011 per panxample
La vida en aquest bosc no és normal, tothom hi treballa i molt, estan netejant i refent-lo de l’últim incendi que hi va haver ja farà quatre anys.
Ja comença a fer goig, les alzines, els pins, els roures, les farigoles, el marfull, l’esparreguera, els oms i freixes, els pollancres, heures, esbarzers, el romaní… , els arbres i el sotabosc ja s’han refet, tot i que ha calgut molta feina i molts anys per recuperar-lo. Les olors hi han tornat i ara floreja, han tornat també els misteris i la màgia dels seus éssers fantàstics.
Atents als perills a què estan sotmesos, fortes ventades que inclús a vegades poden arrencar de soca-rel alguns dels arbres, pluges torrencials que fan baixar les torrenteres i s’enduen tot el que troben. Llamps que en més d’una ocasió esberlen les soques de les alzines i pins. Perills a què estan acostumats, i saben com sortir-se’n i refer-se’n.
Però al que no es poden acostumar és a què vinguin les carpantes, ogres incendiaris, a dirigir les seves vides i a sotmetre el seu bosc, per fer-los fugir fent-hi foc.
La història es repeteix, tornen i tornen per endur-se els seus preuats i apreciats fruits. Els carpantes no tenen intenció de respectar res ni a ningú, només procuren per a ells sense pensar en tota aquella patuleia, cada estiu intenten provocar algun incendi.
Avui és troben tots a l’era que hi ha al bell mig del bosc, per buscar una solució al problema dels incendis provocats.
L’estripa-boires, és gentil, atent i educat, abans de parlar sap escoltar, és molt estudiós i petit, molt petit d’estatura, però llest com un esparver. Mai crida, parla fluix amb un to baix i quan ho fa tothom se l’escolta amb atenció. També t’he de dir que no ho fa massa sovint, tanmateix quan parla és per a dir alguna cosa important.
L’Onso, en canvi, és tot el contrari, crida i crida. Crida per ser el centre d’atenció, i es repeteix amb el jo al davant – per a no dir res important-. Alt i gros com un talòs, i una mica vanitós, sempre es fa notar i quan no pot cridar fa l’enze.
L’Onso es troba a la seva salsa en mig de tots els personatges, ell fa el que sap fer, cridar sense solta ni volta. Però no li fan cas. Provà de fer ganyotes i poca-soltades, ni així pot acaparar l’atenció, que és el que veritablement li agrada.
Sense voler-ho s’ha convertit en un ésser invisible, ignorat, i això el deprimeix, no ho suporta i es fa l’orni.
Després de parlar i de donar tothom el seu parer, en aquella reunió decideixen en boca de l’estripe boires que:
-Caldrà estar molt atents i alerta, per quan sigui el moment que vinguin les carpantes incendiàries.
Els hem de donar un bon ensurt, de manera que no els quedin ganes de tornar a fer foc al bosc mai més. Per tant, proposo a l’Onso per a fer aquesta feina. Ho sabrà fer!
Tots hi van estar d’acord.
A l’Onso, li van sortir els ulls del cap, sorprès, content i agraït, que comptessin amb ell per aquesta feina de tanta responsabilitat.
I així ho va fer. Els va sorprendre quan menys s’ho esperaven, esgarrapant branques, esvalotant i bramant fort. (BRAMS!!!)
Va ser tan gran l’ensurt que els va donar, amb els crits fortíssims eixordadors, que els ogres i carpantes incendiaris encara corren ara, amb la por al cos, per a no tornar-hi mai més.
***
Aquest conte forma part del recull de contes infantils editat per, ARC i Meteora