(la parla de l’Alt Camp)

-Vatua l’olla! Qui hauria dit que veuria aquests castells tan grans!
Imaginar castells de nou, fins i tot de deu, gairebé impossibles. Per prendre mal!
Aquesta patuleia són capaços de fer qualsevol cosa que es proposin, tot i que personalment, gaudeixo i m’agrada l’estètica d’un simple tres de vuit. Mira’l d’on vulguis sempre el veus bonic, esvelt com el campanar.

L’oncle Magí és membre de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Sempre a punt, disposat per ajudar, treure pit i amunt. Discret, li agrada estar en segon terme. És fort com un roure. Últimament, s’adona com l’aparten. No el deixen posar a sota, que és el que veritablement voldria. L’oncle farà vuitanta-cinc anys.

-La vida l’hem d’aprofitar i fruir, passa com un esternut, quan menys t’ho esperes ja ha passat.

Anar al defora, estar en contacte amb la natura, amb la terra, fer les feines del camp, observar com creixen les bajoques, les pataques… i acompanyar a la “Colla” a tot arreu, el manté viu, actiu i creatiu.

Força, equilibri, valor i seny. Quatre paraules que trobem en els versos “Els Xiquets de Valls”, de Josep Anselm Clave i que han esdevingut el lema dels castellers.
Des del novembre de 2010, els castells són patrimoni immaterial de la humanitat; són una part d’allò que la humanitat, sense distinció de races, religions, identitats, cultures… considera propi i irrenunciable i, per tant, digne de ser preservat com a part de l’imaginari col·lectiu, en un sentit ampli. És un fet remarcable la cohesió social que implica el món casteller en totes les colles. Cohesió social, cultural i generacional. Tothom hi és benvingut. Un fenomen digne d’estudi, que encara li dona més valors.
També la parla, l’ús de les paraules, els mots diferencien les zones d’on procedeixen, la manera d’anomenar-los: xiquets, nens, nois, bordegassos, capgrossos, minyons, sagals, xicots, xics, torraires, falcons… Pinya, folre, crosses, a sota, fer llenya. Castell, torre, pilar. Segons, terços, quarts, quints… Un extensíssim vocabulari. El pom de dalt, dosos, acotxador, aixecador, enxaneta, fer l’aleta. Un lèxic ric que cada colla fa seu. Variants depenent de la seva ubicació, diferents mots per anomenar una mateixa cosa o acció. Aquí rau el valor i l’estima per la nostra llengua, perquè és la nostra.

Aquesta universalització dels castells, també ens ha de fer mirar endins, sense complexos, i ajudar a veure’ns en aquests castells fantàstics. Perquè massa sovint, nosaltres, com a poble, hem tingut massa seny i massa equilibri, però ens han faltat la força i el valor. I sense aquests quatre elements, sense tots quatre alhora, res no pot tirar endavant amb garanties.

L’oncle és un home compromés amb la cultura i el país. Espanya ens està constantment amenaçant amb una política adversa al nostre desenvolupament, en la cultura, en la llengua, en l’economia. La majoria de persones continuem indiferents. No ens estimen. La vergonya sobrepassa tot l’imaginable.
Les institucions estan governades per líders polítics incapaços de gestionar la força, l’equilibri, el valor i el seny. Cràpules partidistes només preocupats de les seves nòmines i les dels seus amics i parents. Mentrestant el castell fa llenya.

Mossèn Josep Armengou (Berga 1910 – 1976), definia la nació així:
“És la conjugació de territori, població, llengua comuna, cultura, costums i afinitats de pensament. Característiques que formen el comú denominador dels Països Catalans i que, coordinades per a l’acció jurídica-política d’un govern afí als principis doctrinals nacionalistes, reuneixen els requisits inqüestionables per a la creació d’un Estat propi.”
També deia: “La Pàtria som els homes. Per a l’home desnacionalitzar-se és degenerar-se.”

Alego vindran les eleccions – diu l’oncle- i tornarem a veure els polítics fent l’alònso per tot el país, demanant el vot. Tornarem a caure al mateix parany? Farem volar moixons? A veure si algun dia, realment, sabem reunir la força, l’equilibri, el valor i el seny, tots plegats, i fem l’aleta, com a país.

De generació en generació es manté viu el parlar de cada lloc, amb els seus mots i el seu deix. Venen de tan antic que de vegades se’ls perd l’origen. Conservem i preservem la llengua.
Estimem-la! És la nostra.

Avant i ben amunt

A l'oncle Mag´1928/2021
Relat editat en el llibre ” L’estimem perquè és la nostra ” de diversos autors.
Col·lecció Camí del Sorral – Número 6
ARC – Lo Càntich
Maig, 2013 Pàgines: 82