La calaixera
Acte de contrició
Publicat el 27 març 2010 per panxample
Maleït pèsol…refotut pèsol…
M’he errat de forat…
Quin mal viure no puc respirar, bé una mica sí…que fer?…
El pèsol no surt… pot ser que acabi de dinar i després veurem .
Pot ser que vagi a urgències a veure què hi poden fer.
Per la meva ment van passant infinitat d’imatges, gestos, paraules dites per fer mal, per mossegar, per furgar en la ferida dels altres. Records de mal gust. Com si estigués fent l’acte de contrició, …m’estic morint?
Convulsions, tossint amb força per arrancar aquest maleït pèsol, els capil·lars del ulls es rebenten, les hèrnies es disparen, sobretot la dreta; però el pèsol cada vegada està més ben acomodat i jo ofegant-me.
Les imatges de la meva vida continuen passant a una velocitat enorme, no dono l'abast a tanta informació. Tinc vergonya de mi mateix.
Tranquil, no ens posem nerviosos, a urgències potser no hi arribaré. Les arrancades de tos no paren, cada vegada són més fortes i s’allarguen més. El refotut pèsol continua estant al mateix lloc.
Convulsions, tos, neguit, ofec, mal estar.
Ja fa dues hores i la situació no canvia.
A veure, de la mateixa manera que hi ha entrat ha de poder sortir .
Hi ha entrat perquè ha trobat espai, és a dir els bronquis estarien dilatats, sí doncs… intenta dilatar-los. Au.!! Vinga.!!!!!
Tranquil, a poc a poc, respirant pausadament, profundament i amb aquestes respiracions un bon cop de tos.
Ara tinc temps de pensar amb l’acte de contrició al que m'he vist obligat i ben mirat no me’n penedeixo, tots els gestos i les paraules al seu moment tenien la seva raó de ser.
Repeteixo l’operació unes quantes vegades. Efectivament com un perdigó, d’un verd brillant, tot sencer i fred, molt fred … ventilat per les respiracions. Ja el tinc a la mà i el tiro contra el terra.
Quina mala estona m’ha fet passar.
Maleït pèsol!