La calaixera
Crònica d’un bandoler
Publicat el 1 gener 2011 per panxample
Muntanyes, boscos, masies, coneixedor de tots els amagatalls i del camí ral. Els pagesos, la gent els aclamaven per tot arreu. Els segadors de la plana els ajudaven en les seves fugides inesperades i desesperades. Els bandolers haurien aconseguit una xarxa de gent armada per tot el territori, “Nyerros” i “Cadells” enfrontats més per tradició que per altra cosa. Venien a ser faccions de diferent ideologia, vaja com els partits polítics actuals. Portaven de corcoll al mal govern del virrei, a l’inici de l’expulsió dels moriscs i la castellanització de Felip III seguida per Felip IV, que va portar al “corpus de sang”…
Perot Roca Guinarda (Oristà 1582)
Bandoler de la facció dels nyerros, fill d’uns pagesos més aviat benestants del Mas Rocaguinarda, d’Oristà. A dinou anys, després d’haver tingut raons amb els batlles d’Oristà, anà a Vic amb el seu germà Cebrià, hereu del mas, per aprendre un ofici. Allà ingressà a les hostes de Carles de Vilademany, cap dels nyerros de Vic (al qual servia una germana seva, Caterina), oposat al bisbe de Vic Francesc de Robuster i Sala, cap dels cadells.El 1602 es remarcà en l’atac i en la presa del palau episcopal i començà la vida de bandoler. Des dels anys 1603 i 1604 formà quadrilla i el 1607 esdevingué el cap més notable del bandolerisme català fins al 1611. Tenia com a lloctinents importants personatges, Jaume Alboquers, Gabriel Galí àlies Barceló i Joanot Gili de Vilalleons. (Vull aclarir que el Nom de Perot es deu que era costum anomenar als nens amb diminutius, actualment seria Peret, però en aquells temps la moda era Perot, Joanot…)
——
Barcelona 2011
Les rambles comencen a bullir un anar i venir constant. Barcelona cosmopolita, centre cultural de negocis i turístic. Capital de la mediterrània. Els actors a poc a poc van caracteritzant-se, figures humanes que faran les delícies dels vianants.
Temible i terrible, visca la terra!! Muiren los traïdors!! .Perot lo lladre, Nyerro de cap a peus, nyerro fins a la mort. Els passejants no s’immuten, van estirant les cames rambla amunt i més amunt.Els actors reclamen l’atenció amb la seva presència i acolorida elegància. La majoria dels bandolers anaven molt elegants, els seus exèrcits feien molt de goig.
Quatre-cents anys són molts anys, però no tants pels actors que ara si, de Porta- Ferrissa arriba “el hidalgo caballero Don Quixote de la Mancha “. Soroll de ferralla, caminant i a peu amb la companyia del seu lacai “Sancho Panza”. Sorgits de la ploma d’en D. Miquel de Cervantes Saavedra, que va tindre a bé fer-ne referències de la seva visita a la Barcelona dels anys 1606, acompanyat d’en Perot Roca Guinarda, astut i observador, sabia que era més bogeria que valentia, la que aparentava”el ingenioso hidalgo caballero”.
Tan il·lustres personatges no passen inadvertits devers la multitud, els deixen pas i escolten les seves veus de temps passats. En Perot Roca Guinarda era un home molt alt i fort. La gent que el veia se’n recordava bé de la seva figura. Alguns testimonis hagueren d’explicar en les seves denúncies als veguers. En Francesc Vilar, qui va veure al bandoler, diu: “Era un home espigat, prim, flac de cara, amb algunes arrugues, amb poca barba, quasi tirant a roig, qui portava un barret de molt bona talla, amb unes plomes que em par n'hi havia una de vermella que li cobrien el barret, que portava unes mitges vermelles, sabates baixes, i vestit d'un color que quasi pedrejava, de diversos colors “. Unes dones que varen veure’l a Avinyó, digueren: “És un galant home ros. En Roca Guinarda vestia ricament, guarnits sos trajos de bandoler amb or i plata, cinturons de peluix, joies i brodats. En la xarpa, que era una ampla faixa de cuiro, creuada d’esquerra a dreta a sobre el pit, hi duia dos o tres pedrenyals penjats, que solien ser de gran preu”.
Els actors passegen i anuncien les virtuts d’una Barcelona desconeguda, recordant la que varen visitar i descobrir el 1606. Escenifiquen i llegeixen alguns passatges del llibre: Història del famoso caballero Don Quixote de la Mancha – Miguel de Cervantes Saavedra.
Capítols LX, LXI
“Levantóse Sancho y desvióse de aquel lugar un buen espacio; y yendo a arrimarse a otro árbol, sintió que le tocaban en la cabeza y, alzando las manos, topó con dos pies de persona. con zapatos y calzas. Tembló de miedo, acudió a otro árbol, y sucedióle lo mesmo.
Dio voces llamando a don Quijote que le favoreciese. Hízolo así don Quijote, y preguntándole qué le había sucedido y de qué tenía miedo, le respondió Sancho que todos aquellos árboles estaban llenos de pies y de piernas humanas. Tentólos don Quijote y cayó luego en la cuenta de lo que podía ser, y díjole a Sancho:
-No tienes de qué tener miedo, porque estos pies y piernas que tientas y no vees, sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados, que por aquí los suele ahorcar la justicia, cuando los coge, de veinte en veinte y de treinta en treinta; por donde me doy a entender que debo de estar cerca de Barcelona.
Y así era la verdad como él lo había imaginado.
Al partir, alzaron los ojos y vieron los racimos de aquellos árboles, que eran cuerpos de bandoleros. Ya en esto amanecía, y si los muertos los habían espantado, no menos los atribularon más de cuarenta bandoleros vivos que de improviso les rodearon, diciéndoles en lengua catalana que estuviesen quedos y se detuviesen, hasta que llegase su capitán.
Hallóse don Quijote a pie, su caballo sin freno, su lanza arrimada a un árbol, y finalmente sin defensa alguna, y, así, tuvo por bien de cruzar las manos e inclinar la cabeza, guardándose para mejor sazón y coyuntura.
Haciéronlo así, y quedándose solos don Quijote. Sancho y Roque. aguardaron a ver lo que los escuderos traían, y en este entretanto dijo Roque. a don Quijote:
– Nueva manera de vida le debe de parecer al señor don Quijote la nuestra, nuevas aventuras, nuevos sucesos, y todos peligrosos; y no me maravillo que así le parezca. porque realmente le confieso que no hay modo de vivir más inquieto ni más sobresaltado que el nuestro. A mí me han puesto en él no sé qué deseos de venganza, que tienen fuerza de turbar los más sosegados corazones. Yo de mi natural soy compasivo y bienintencionado, pero, como tengo dicho, el querer vengarme de un agravio que se me hizo, así da con todas mis buenas inclinaciones en tierra, que persevero en este estado, a despecho y pesar de lo que entiendo; y como un abismo llama a otro y un pecado a otro pecado, hanse eslabonado las venganzas de manera que no solo las mías, pero las ajenas tomo a mi cargo. Pero Dios es servido de que, aunque me veo en la mitad del laberinto de mis confusiones. no pierdo la esperanza de salir dél a puerto seguro.
Admirado quedó don Quijote de oír hablar a Roque tan buenas y concertadas razones; porque él se pensaba que entre los de oficios semejantes de robar, matar y saltear no podía haber alguno que tuviesebuen discurso.
Bien sea venido a nuestra ciuda el espejo, el farol, la estrella y el Norte de toda la cavalleria andante.
Tendieron don Quijote y Sancho la vista por todas partes: Vieron el mar, hasta entonces, dellos no visto; parecióles espaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Ruidera que en la Mancha habían visto; vieron las galeras que estaban en la playa, las cuales, abatiendo las tiendas, se descubrieron llenas de flámulas y gallardetes que tremolaban al viento y besaban y barrían el agua; dentro sonaban clarines, trompetas y chirimías, que cerca y lejos llenaban el aire de suaves y belicosos acentos.
Diole gana a don Quijote de pasear la ciudad a la llana y a pie, temiendo que si iba a caballo le habían de perseguir los mochachos, y, así, él y Sancho, con otros dos criados que don Antonio le dio, salieron a pasearse. Sucedió, pues, que yendo por una calle alzó los ojos don Quijote y vio escrito sobre una puerta, con letras muy grandes: “Aquí se imprimen libros», de lo que sé contentó mucho, porque hasta entonces no había visto emprenta alguna y hábido de saber cómo fuese. Entró dentro, con todo su acompañamiento; y vio tirar en una parte, corregir en otra, componer en esta, enmendar en aquella, y, finalmente, toda aqella máquina que en las emprentas grandes se muestra. Llegábase don Quijote a un cajón y preguntaba qué era aquello que allí se hacía; dábanle cuenta los oficiales; admirábase y pasaba adelante.
(Impremta Cormellas de Barcelona. Hi ha una placa que explica que en aquest local s’instal·là l’any 1591 l’Oficina Tipogràfica Cormellas. n. 14 del carrer barceloní del Call. Seu de la impremta dels Sebastià Cormellas pare i fill. Cervantes va visitar aquest lloc)
Al salir de Barcelona volvió Don Quijote á mirar el sitio donde habia caido, y dijo: aquí fue Troya, aqui mi desdicha, y no mi cobardia se llevó mis alcanzadas glorias; aqui usó la fortuna conmigo de sus vueltas y revueltas, aquí se escurecieron mis hazañas; aquí finalmente cayó mi ventura para jamás levantarse.”
—–
La fama d’en Perot Roca Guinarda, fou enorme.
En uns versos que més tard va dedicar-li el Rector de Vallfogona li deia:
“Ton valor insigne no s’empara tras falsa mata ni tray-dora roca”.
Un historiador contemporani ens diu:
“Lo Rocha Guinarda te alborotada Catalunya”.
En les batalles va anar sempre al davant de tothom.
Testimonis que el van veure diuen:
“Envestia amb grandiosa impetud. Als presoners que feia els donava de seguida llibertat. L’entusiasme dels seus partidaris arribava fins al fanatisme”.
Els pobles cantaven cançons en alabança de Pere Roca Guinarda i en grans menyspreus de l’autoritat real.
Deia un cronista d’aquells anys:
“Aquest Roca Guinart és i ha estat lo bandoler més cortès de quants ni hi ha hagut de molts anys en aquesta part: no composava, ni deshonrava, ni tocava les esglésies, i Déu l’ajudà”
.Durant la lloctinència del bisbe de Tortosa, Pedro de Manrique, després d’un sometent general, aconseguí que Rocaguinarda (Perot lo Lladre) i Miquel Morell (bandositat dels morells), que havien reunit llurs quadrilles, s’acollissin a un perdó (1611) i que Perot lo Lladre Rocaguinarda embarqués a Mataró amb la seva gent, com a capità dels terços castellans vers Nàpols.
Els actors van recollint i retirant, un carrer els crida l’atenció; Carrer Perot lo Lladre, l’únic record que queda d’aquell il·lustre bandoler a la ciutat de Barcelona. Té un carreró dedicat, que va del carrer del Pi fins al carrer Portaferrissa. Segons la tradició, hi visqué el famós bandoler amagat en una mena de cova, que hi havia en aquest lloc de la ciutat.
—–
Ciutat Comtal t’enyoro. Enyoro els teus carrers, les teves muralles, entrar per Porta-Ferrissa des del Mas Guinardó, amb tota la colla d’hugonots, bandolers i amb el clam de la gent.
Visca la terra!! Visca la terra!!, cridant el meu nom, Perot lo lladre!!, amb veu ben alta perquè l’escolti el virrei.
Conegut a totes les contrades, buscat, perseguit i mai trobat, havien posat preu al meu cap.
Desterrat, impedit de tornar, enyoro la terra que tant he estimat.
Sé que d’altres bandolers han continuat la lluita, per al país, la cultura i la llengua.
Visca la terra!
T’estimo Barcelona i a la teva gent galana!ta perquè l’escolti el virrei.
Conegut a totes les contrades, buscat, perseguit i mai trobat, havien posat preu al meu cap.
Desterrat, impedit de tornar, enyoro la terra que tan he estimat.
Sé que d’altres bandolers han continuat la lluita, per al país, la cultura i la llengua.
Visca la terra!
T’estimo Barcelona i a la teva gent galana!
Nàpols 1635
***
Aquest relat ha estat seleccionat i publicat al llibre:
Barcelona, t’estimo
Diversos autors
ISBN 978-84-92874-33-0 | 280 pàg | 13,5 x 20cm
ARC i Meteora
Barcelona, t’estimo pretén esdevenir un clon dels films Paris, je t’aime i New York, I love you mitjançant un seguit de relats ambientats a la ciutat de Barcelona.