CAPÍTOL I: LA SERVITUD
MOSCOU, HIVERN 2001
Moscou, hivern de l’any 2001. Tatiana, una dona major de 56 anys que treballava al govern en un ministeri , tornava cap a casa després de sortir de la feina, estava cansada i feia molta fred, era conscient que quan arribés al seu apartament podria descansar davant l’estufa; però no tothom té la seva mateixa sort, feina i una llar. Ben abrigada, caminava per la plaça de sota el seu pis, quan es va quedar mirant un home vell ajagut enmig de la plaça, sota una enorme escultura en homenatge als herois de la Revolució. Aquell home vell tenia aspecte de vagabund, anava amb una roba molt vella i gastada i li faltava un braç. Ja es feia fosc i aquell vellet no semblava que tingués intenció d’aixecar-se tot i que va començar a nevar.
Tatiana va pujar ràpidament a casa seva, es va encendre l’estufa i de cop, un poc preocupada, es va aproximar a la finestra preguntant-se que estaria fent el vellet de la plaça, el va veure immòbil al mateix lloc d’abans, mentre anava quedant cobert de neu. Llavors li va donar molta compassió.
Després de sopar, Tatiana es va asseure al sofà i es va encendre la televisió. Ja era tard, eren les 22:00 hores de la nit, i es va quedar adormida al sofà.
Mentre dormia, va començar a tenir un somni molt estrany:
Al somni va veure com un pagés, vestit amb robes molt antigues, estava llaurant el camp...
A L’EST DE RÚSSIA HI HA UNA TERRA LLIURE
La història, ara, es situa a mitjant segle XVIII.
En un feu a l’est de Moscou , en terres del riu Volga, vivia un pagès jove amb els seus pares i el seu germà. Aquest pagès es deia Vasili i treballava la terra en condició de serf. Les terres que treballava havien sigut del seu pare en possessió legal, però el terratinent noble de la zona els havia arrebatat les terres i havia convertit en serf seu al pare de Vasili i a la seva família justificant un deute impagat; molts pagesos lliures és feien esclaus d’algun senyor per deutes.
Un dia, mentre Vasili estava llaurant amb la seva antiquada arada de fusta, va venir a parlar-li un pagès veí seu. Se li va adreçar i li va dir:
- Salut company, com va la feina?
- Bona tarda! Què hi ha? –va contestar Vasili-
- Ja saps que la tsarina ha decretat un nou cens per contar la població de l’Imperi i les seves terres? Això m’han dit aquest matí al poble del costat…
- No podien anar les coses pitjor! Fa uns mesos es va concedir als nobles el servei voluntari a l’exèrcit i al govern, el nostre senyor ha tornat de Sant Petersburg per quedar-se a viure a les seves terres i des de llavors ens agrava en majors obligacions i abusa de nosaltres amb noves exigències, ara sí que ens té controlats!. Si la tsarina fa el recompte de les terres i de la gent que hi viu, no hi haurà manera d’escapar dels tributs estatals! Quedarem completament adscrits a les terres que treballem amb tant de control…
- Temps pitjors vindran!- va exclamar eufòric el visitant- Però… i si el tsar Pere, que ens defensava i ens volia alliberar dels abusos dels senyors, encara fos viu…?
Era l’any 1762, el tsar Pere III havia sigut víctima d’un complot de la guàrdia , i la seva dona, que era germànica, havia pujat al tron imperial amb el nom de Caterina II, negant el dret a la corona al seu fill Pau. Aquesta usurpació no estava legitimada per res, amb això augmentà el descontentament popular. Caterina II quan accedí al poder va anul·lar el decret de Pere III pel qual es treia poder a l’Església sobre els seus serfs. El decret va ser interpretat entre el poble baix com l’inici de l’alliberació de tots els pagesos de l’esclavitud. Hi havia el rumor estès de que Pere III encara era viu i estava amagat esperant el moment de recuperar el poder.
Vasili, commogut per la notícia es va exasperar i va dir:
- No crec que podem fer res…
- Revoltem-nos! El senyor de la comarca del costat va ser assassinat, cansats de suportar els abusos els pagesos es van aixecar en armes i van cremar el seu palau. Unim-nos tots contra la noblesa!!
Vasili es va assustar de la proposta que havia vingut a donar-li aquell home, tenia por de la posterior repressió de les tropes imperials. Vasili va tenir por de negar-se a la proposta i va assegurar la seva voluntat d’unir-se a la revolta, es va acomiadar del seu veí i va continuar llaurant. Quan el sol ja s’amagava per ponent, Vasili va tornar cap a casa per a sopar.
Vasili vivia amb la seva família en una casa de fusta al costat de les terres que treballaven. Quan va arribar, la seva mare estava cuinant en una gran cassola una sopa de cols per a sopar, la casa sol tenia una habitació on menjaven i dormien tots junts, quasi l´únic mobiliari que hi havia eren les pròpies eines del camp. A casa sol tenien un animal, un ase que els ajudava a llaurar i amb el qual vivien junts a casa. Vasili va entrar a casa, va instal·lar a l’ase i es va asseure a la vora de la llar per escalfar-se i parlar amb la seva mare que estava cuinant. Al cap d’uns instants va tornar el seu pare amb el seu germà que es deia Iurii, que venien de sembrar. Vasili es va aixecar i va explicar a la seva família la seva conversa amb el veí de la finca del costat. Mentre menjaven van estar tota l’estona parlant de l’assumpte, Vasili tenia molta por per si es provocava una revolta a la seva regió, però la gran pressió tributària el van fer decidir en fugir cap a l’Est. Així, va preguntar al seu pare:
- No és cert que diuen que a l’est dels Urals, els colons aconsegueixen la llibertat i poden establir-se en noves terres com a propietaris?
- Sí, fill. Molts pagesos han fugit a colonitzar aquelles terres per alliberar-se del jou dels nobles, però els que s’han descobrit fugint dels seus deures han sigut fortament castigats.
- Pare, podríem fugir a les terres lliures de l’Est tota la família…
El pare va contestar-li que era molt arriscat, li va proposar que si volia podia emprendre el viatge tot sol, ja que ell era massa vell per a aquestes coses. Els germà de Vasili va preferir quedar-se a casa per a ajudar al pare a les feines del camp.
Aquella mateixa nit Vasili es va acomiadar de la seva família i va començar el viatge. Durant dos dies va anar errant per l’estepa i dormint a la intempèrie buscant una aldea per trobar menjar i orientar el seu camí. Mentrestant la revolta havia fracassat a la comarca de Vasili, els exèrcits del senyor van executar als màxims dirigents i molts pagesos van ser enrolats als exèrcits imperials a la força, el germà de Vasili, Iurii, el qual més avant ens tornarem a referir a ell, va ser enviat al front de batalla contra els turcs.
Així, al segon dia de camí, Vasili es va trobar amb dues famílies de camperols que fugien de l’opressió, anaven amb els seus carros plens d’utensilis del camp i algun moble, també portaven alguns sacs de blat per a vendre pel camí i poder sobreviure pel viatge. Els viatgers van invitar a Vasili a fer el camí junts. Pel camí van estar parlant dels pagesos que s’havien quedat i de la inevitable esclavitud a la que estaven caient.
LA NEGRA FIGURA
De cop, Tatiana es va despertar, eren les 22:13 hores, s’havia quedat adormida al sofà. Va pensar que havia d’anar al llit a dormir, tenia molta son, però abans va anar a mirar per la finestra per veure si aquell vellet miserable encara estava al carrer. Per la finestra va veure aquell home tot cobert de neu, ja feia estona que nevava, però li va cridar l’atenció veure una figura negra al fons de la plaça que caminava molt lentament aproximant-se cada cop més. Tatiana es va espantar en veure l’horrible silueta caminant de forma tant precisa, tot i que sense pressa, en direcció a casa seva. Es va apartar de la finestra, tremolant, i es va tornar a asseure al sofà, tota trasbalsada. De repent van trucar a la porta, Tatiana, aterrida, no va contestar. Llavors la porta es va anar obrint molt lentament deixant anar un cruixit molt agut cada cop més fort, de cop, la porta es va tancar donant una forta portada i fent entrar dins del pis una forta ràfega de vent sec i fred; un inesperat calfred va envair tot el cos de Tatiana. Just després de la portada es van començar a sentir uns passos que s’anaven aproximant molt lentament. Tatiana es va quedar sense veu de tanta por, es va girar i va veure que havia entrat a casa el misteriós personatge de negre que havia vist per la finestra. La Negra figura va prendre la paraula i li va dir:
- He vingut a buscar-te.
Tatiana, tremolant, va aixecar la mirada i va veure dins la caputxa de la Negra figura el rostre de la Mort.
- Ja… ja és l’hora?- Va preguntar Tatiana a l’inesperat visitant que agafava una cadira i s’asseia al seu costat-
- Encara no, demà a primera hora serà el moment, quan surti el sol tornaré.
Tatiana es va aixecar del sofà, va tornar al davant de la finestra i va mirar; fora nevava, aquell vellet desgraciat havia quedat completament colgat per la neu. Al vidre Tatiana veia reflexada la seva cara, el reflex de la Negra figura era just al seu costat.
- Digue’m, Tatiana, què veus? -Va preguntar la Negra figura
- Neva…, un home vell es fora… potser és mort.
En aquells moments el sol va començar a sortir per l’horitzó, Tatiana va mirar el seu rellotge i encara marcaven les 22:50 hores. Però fora el sol sortia, i els seus raigs inundaven tota la panoràmica que abarcava la finestra. Aquell home que estava cobert de neu es va començar a moure i es va aixecar; la sorpresa va ser molt gran en veure que de dins la neu havia sortit un home jove, el vell vagabund havia desaparegut. Tota la plaça, els blocs de pisos, els carrers, etc, havien desaparegut!
Tatiana va quedar molt trasbalsada, va mirar de dalt a baix tot el que es veia per la finestra. Una gran plana nevada al centre envoltada per una espessa estepa d’avets molt alts, al fons hi havia el sol ixent per damunt d’unes accidentades muntanyes de les quals ressonava una música militar amb timbals.
- TAM-TA-TAM...TAM-TA-TAM...!
Semblava com si un exèrcit s’anés acercant cap al jove moribund que s’aixecava. Però els soldats anaven vestits amb un estil molt antic...
La Negra figura va posar una mà sobre l’espatlla de Tatiana. Pel reflex del vidre va veure aquella mà sense carn ni pell que li deia:
- Veus aquell home? Ell fuig de la injustícia i la misèria.
>> No ho oblides, Tatiana, aquest jove viu miserablement com el vell que has vist al carrer, i com ell podries estar tu. I així com ell van viure els teus avantpassats!
- Però el jove que ha aparegut de dins la neu... – va dir Tatiana- acabo de somiar amb ell!!
- Aquell jove és el teu avantpassat Vasili, que ha fugit dels seus amos i, que després de vuit anys d’errar pel món en busca d’una terra on trovar una vida millor, ara serà capturat per les forces de l’ordre.
>> Avui, tots els fantasmes dels teu passat se’t mostraran. Mira la finestra!
EL FERRO DELS URALS
Vasili havia passat vuit anys d’incògnit, amagat per l’estepa i fent de captaire pels pobles fins que va ser capturat pels soldats imperials a prop de Kazan i fou convertit en serf de la Corona. Vasili va ser traslladat juntament amb molts altres serfs de terres de la Corona i fugitius a colonitzar els Urals amb condició d’obrers de les fàbriques i mines de ferro que hi havia allí instal.lades: als colons serfs els entregaven un tros de terra per a treballar i poder viure, però els era obligat el treball a la indústria.
Els Urals, cadena muntanyosa de nord a sud que separa Europa d’Àsia, era una zona habitada per indígenes bashkirs i kirguisos, així com cossacs al sud que feien de mercenaris per protegir la frontera d’atacs de tribus del centre d’Àsia; eren pobles tradicionalment de pastors nòmades, els bashkirs i els kirguisos, que poc a poc s’anaven sedentaritzant per ocupar-se de les labors agrícoles. Era una zona que ja es començava a industrialitzar i colonitzar per població eslava degut a les seves pròsperes mines de ferro on s’hi van assentar grans fàbriques on multitud de serfs eslaus treballaven en les condicions més precàries i amb la por de ser atacats per les tribus autòctones que veien com l’Estat els prenia les terres per assentar fàbriques. La ciutat fortificada d’Orenburg era la presència física del control dels russos-eslaus sobre els habitants autòctons de la zona.
Tot i que Vasili havia millorat la seva situació, ja que els serfs de la Corona són més ben tractats que els de règim senyorial, la situació sol va durar uns mesos, ja que la tsarina va vendre la fàbrica on treballava Vasili així com tots els seus treballadors a un empresari privat: el nou senyor va dividir les terres que pertanyien a la fàbrica en unitats de treball, una per cada família: els serfs sense família, com Vasili, eren emparellats a voluntat del senyor per a que formessin una família. El nou propietari va casar a Vasili amb una noia jove que es deia Anna.
Vasili no estava a gust amb la seva nova esposa que li havien imposat (com qui aparella els animals), amb la qual no va tenir mai cap fill, i estava dispost a poder fugir i travessar els Urals per aconseguir la llibertat quan la situació li fos favorable.
A l’Est eren molt pocs els terratinents que residien realment en els seus dominis; la majoria dels serfs pagesos o obrers eren supervisats per administradors corruptes i poc de fiar. Els governadors locals eren dèbils i a la mínima fugien: era un bon lloc per triomfar una revolta.
PUGATXOV
A la tardor i hivern de 1773-74 els cossacs de la host del Iaik es rebel·laren, i amb l’ajuda dels bashkirs van atacar Orenburg, seu de l’autoritat imperial. El setge que va durar varis mesos va acabar en un fracàs. Emilian Pugatxov era el líder que havia encapçalat la rebel·lió cossaca, no va poder apoderar-se d’Orenburg i llavors es va veure obligat a retirar-se als Urals i a la regió dels bashkirs. Allí va permanèixer fins a finals de la primavera de 1774 quan va tornar a estallar la revolta. La presència de Pugatxov en aquesta zona va fer unir molts pagesos i obrers a la seva causa, entre ells Vasili. Pugatxov es va apoderar de moltes fàbriques i mentre va permanèixer allí tothom va treballar per fer armes i canons per a l’exèrcit de Pugatxov.
Vasili tenia un amic a la fàbrica amb el qual li agradava molt parlar, ell era un rus de prop de Novgorod que havia sigut venut a la fàbrica i es deia Andrei Duvasov. Un vespre, quan tornaven de treballar per a l’exèrcit de Pugatxov en la construcció d’armes, Vasili va preguntar a Andrei sobre qui era realment Pugatxov al qual servien:
- Pugatxov? No Vasili, no. Pugatxov no és un cossac, és rus tot i que el gros del seu exèrcit són els cossacs i bashkirs. Ell realment és Pere III, el vertader tsar que ha sigut destronat per la seva malvada esposa, la prussiana Caterina II, que li ha usurpat la corona. El nostre tsar ha tornat a la vida pública per a defensar la justa revolta contra l’estrangera, és sant, ha peregrinat a Jerusalem i Constantinopla i d’incògnit ha recorregut tota Rússia per a conèixer la veritable situació dels seus súbdits. No, jo no crec que sigui una llegenda: Pere III és viu i Déu ens l’ha enviat per restablir els vells bons temps- va explicar Andrei-.
- Però Andrei, han sigut molts els que pretenien ser Pere III i realment eren farsants, com el cossac Bogomolov el qual va morir quan el duien de camí a Sibèria com a presoner- va dir Vasili poc convençut-.
- Doncs saps que diuen Vasili, es veu que Pere III-Pugatxov té al pit i al cap una espècie d’estigmes que mostren signes imperials.
Fos cert o no el rumor que corria en aquells temps, Vasili no s’ho va acabar de creure, ell només pensava que no volia ser serf tota la vida i la revolta de Pugatxov li brindava esperances.
En acabar el llarg hivern de treballs fent armes per a l’exèrcit del nou “Pere III” va vindre la primavera de 1774 i l’exèrcit rebel va reempendre la revolta en direcció al riu Volga, cap a l’oest. Tant Vasili com Andrei Duvasov es van unir a les files rebels. Pel camí l’exèrcit de serfs, camperols, obrers fabrils, bashkirs i sobretot cossacs era ben rebut pels pobles per on passava: tothom aclamava al bon tsar protector del poble en contra de la tsarina estrangera.
- Visca Pere III !
- Mori Caterina !
I Així van arribar fins a Kazan. En un principi van
aconseguir apoderar-se de la plaça-forta, però no per molt de temps: exèrcits imperials van arribar com a reforços i Pugatxov, després d’una gran derrota va haver de fugir de Kazan. En la última batalla a Kazan va caure ferit de mort Andrei Duvasov, l’amic de Vasili. Vasili veient la causa perduda va fugir camp a través. La resta dels rebels van demanar ajuda als cossacs del Don després de fugir de Kazan, però aquests no vingueren en la seva ajuda. Pugatxov va seguir el camí ara en direcció al nord, el seguien els cossacs del Iaik (Ural), els cossacs del Volga i una gran massa de pagesos que fugien de la servitud.
Durant uns quants dies Vasili va caminar poble per poble trobant collites destruïdes, mort i incendis; per allà on passava els pagesos serfs s’aixecaven en armes contra els propietaris de les finques, els quals molts havien de fugir o eren assassinats per la turba servil: estava presenciant la revolta pagesa més gran mai succeïda.
Una nit va arribar a un poble buscant on poder descansar. La gent
del poble feia festa aquella nit: la gent estava situada a la plaça bevent aiguardent i ballant al ritme de les balalaiques; Vasili es va acercar a un home vell que jeia veient com ballava la joventut:
- Bona nit, bon home! Com és que hi ha festa al poble?- Va preguntar Vasili al vell-.
- El senyor de la comarca ha sigut assassinat mentre fugia de camí a Moscou, diuen que han sigut els homes de Pere III i corre la notícia que el bon tsar passarà demà pel poble: tots els homes estan preparats per allistar-se a les seves files!.
Així, Vasili va passar la nit en aquell poblet. L’endemà al matí ningú va anar a treballar, tothom esperava l’arribada dels exèrcits de Pere III-Pugatxov. Vasili va passar quasi tot el dia al poble fins que va prosseguir la marxa: la guerra ja no li importava i desconfiava de l’èxit de Pugatxov, va fer camí cap a Nizhni-Novgorod, una gran ciutat a l’oest de Kazan, va creure que a allí podria trobar feina. Fins i tot a les portes de Nizhni-Novgorod merodejaven bandositats de serfs portant l’angústia i el pànic als cors dels terratinents en Moscou i les seves rodalies.
Però, lluny d’ajudar als serfs de la Rússia central que es rebel·laven, Pugatxov va dirigir-se al sud, a la regió del Don on va lluitar contra la ciutat de Tsaritsin on va sofrir una gran derrota. Finalment, els propis lloctinents de Pugatxov el van trair i el van entregar a les autoritats imperials.
El gener de 1775 Pugatxov va ser executat públicament. A partir de llavors la majoria dels terratinents van endurir més la seva posició i els que tenien mitjans per a fer-ho van preferir no seguir vivint entre els seus pagesos que ja no els eren fidels i es traslladaren a les grans ciutats on es van construir sumptuosos palaus.
LA LLUITA CONTRA ELS TURCS
Poc després de la sortida de Vasili de la casa on vivia amb els pares, en busca d’una vida millor a l’Est dels Urals, el seu germà Iurii havia sigut reclutat a la força als exèrcits imperials que feien camí cap al sud per lluitar contra els turcs. Els pares van continuar fent les labors de la terra.
Caterina II, la tsarina de Rússia, s’havia proposat restaurar l’Imperi bizantí baix els auspicis russos per mitjà del “projecte grec” mitjançant l’expulsió dels turcs d’Europa i la conquesta de Constantinopla i Santa Sofia. Així els russos necessitaven la conquesta del Mar Negre per poder expandir-se cap a Europa pel Mediterrani, però el mar era en mans dels turcs otomans. Iurii va emprendre una gran aventura que el va dur a donar la volta a Europa per mar fins a arribar al mar Egeu amb tota la flota de guerra russa. El comandant del vaixell on viatjava Iurii era un noble rus familiar llunyà de la família imperial que havia sigut favorable a la conspiració en pro de Caterina i tenia gran influència a la cort petersburguesa; era raonable que el soldat ras no el veiés en bons ulls. L’aventura va ser possible gràcies a la direcció anglesa que els va conduir fins a Constantinopla: va haver una sagnant batalla naval. Els vaixells russos eren antiquats en comparació als turcs, i les forces turques eren majors en nombre: el fum i les canonades eren les protagonistes de l’esdeveniment quant un vaixell turc va abordar el vaixell on era Iurii. Tots els soldats es van afanyar a lluitar amb fúria però quan ja estava perdut el vaixell, Iurii va saltar al mar on hi havia un bot amb russos que fugien, va nedar ràpidament cap al bot quan va veure el seu comandant que s’estava ofegant i estava molt ferit.
- Ajuda! Ajuda! – cridava el comandant imperial quan Iurii el prenia amb un braç mentre feia força amb l’altre per nedar cap al bot on havia els seus compatriotes-.
- Tranquil senyor, ja som sans i estalvis.
- I el vaixell ? Em perdut la batalla?
Al cap d’unes hores van ser rescatats els soldats del bot, Iurii i el comandant que van pujar a la nau capitana russa:
- Felicitats comandant! em vençut la batalla- va dir el general al comandant que pujava ferit a la nau-.
Des d’aquell dia Iurii es va convertir en l’ull dret del seu comandant i
va començar un gloriós ascens en la carrera militar (gràcies a la influència del seu protector noble, cosa quasi impossible per a un soldat d’extracció servil).
Constantinopla no va ser mai conquerida però l’Imperi Otomà sofriria derrota rera derrota en mans dels russos.
L’HEREU
Iurii va seguir fent carrera militar lluitant contra els turcs. El juliol de 1774 gràcies a la pau de Kutxuk-Kajnandzi la major part de l’estepa del sud de Rússia va caure en mans de la tsarina, i amb la declaració d’independència del kanat de Crimea de la sobirania turca es preparava també la seva conquesta en 1783.
L’any 1784, quan Iurii rondava els trenta-cinc anys, el seu comandant i protector va caure malalt greument i es va retirar a casa seva en Sant Petersburg; Iurii com a amic de confiança el va acompanyar fins a casa seva. Al cap de pocs mesos el comandant va morir al llit, en sortir de l’habitació la dona del comandant li va donar una carta a Iurii.
- Té , és la última voluntat del meu marit.
Iurii va obrir la carta i la va llegir: “Adopto com a fill al meu fidel lloctinent Iurii….. que s’ha portat com el fill que sempre hagués volgut tenir, el faig hereu del meu títol i dels meus dominis de l’oest de Nijni-Novgorod, així com els serfs que hi treballen…”
Així és com Iurii va arribar a ser un noble cortesà de Sant Petersburg, mentre seguia sense saber del seu germà perdut per alguna terra de l’Est. Iurii es va casar amb una noble dama petersburguesa i va tenir un fill al qual li va posar de nom Anatoli.
CAPíTOL II:
INVASIÓ NAPOLEÒNICA
EL RETROBAMENT
Un dia d’hivern de 1800 un home vell i brut es va dirigir al palau de Iurii, duia una llarga barba blanca i unes melenes que li queien a les espatlles, anava acompanyat d’una xiqueta d’uns catorze anys que vestia com una pageseta, amb un mocador al cap molt acolorit i una llarga falda fins als peus, duia a les espatlles un sac de roba.
En aquells moments Sant Petersburg estava completament cobert de neu: havia molta gent al carrer apartant la neu dels camins amb pales, també havia gent transportant coses amb trineus. Aquella zona de la ciutat era molt rica en palaus i esglésies que feien sonar les seves campanes, molts carruatges anaven i venien i l’alta aristocràcia passejava vestida a la moda occidental. Els dos viatgers van arribar davant el palau de Iurii, van pujar una alta escalinata fins a la impressionant entrada i van trucar. Al cap d’un moment va sortir un majordom a rebre’ls:
-Què voleu captaires?
-Busquem al senyor Iurii Petrovitx Morosov-Va dir el vellet-
-El senyor Iurii Petrovitx Morosov no és a casa en aquests moments, aneu a pidolar a un altre lloc, pollosos!!
I de cop el majordom va tancar la porta. El vell i la xiqueta van alegrar-se molt:
-Ja l’hem trobat!! Viu aquí!!
Van preferir esperar al carrer per veure si el veien passar quan tornés. Al cap d’uns instants un sumptuós carruatge va arribar allí al davant; va baixar Iurii, de dins, vestit molt elegantment, seguidament va baixar la seva muller i el seu fill Anatoli, de sis anys.
-Iurii! Iurii! Ets tu?! –va dir el vellet mentre s’acercava a ell-
-Vasili ?!-va cridar molt sorprès Iurii, i Vasili li va afirmar amb el cap, es van abraçar i es van besar-
Tant la dona de Iurii com el seu fill van mostrar la repugnància que sentien envers aquell personatge, però van entendre que era el germà de Iurii i la seva filla.
Acerca’t Olga- va cridar Iurii a la joveneta- aquesta és la meva filla, germà.
Iurii els va invitar a entrar a casa seva, els va fer prendre un bany i els va vestir amb roba luxosa. A la tarda es van ficar a prendre el te tota la família reunida i es van explicar totes les aventures que havien passat.
-Veus aquesta carta- va dir Vasili a Iurii- està escrita i firmada pel marquès Orlov, jo he viscut a casa seva com a majordom, la meva dona treballava a la cuina però ara ja fa un any que va morir de tuberculosi, en aquesta carta el meu senyor afirma el meu nom i cognom com a germà teu, ell em va dir que vivies aquí i que et coneixia, em va dir que li havies revelat el secret de que no eres fill de Orlov realment, que havies sigut adoptat, però que no ho sabia ningú. Així ara ets noble!
I així és com els dos germans es van tornar a veure després de 38 anys sense saber res l’un de l’altre. Vasili ja tenia més de 60 anys i Urii tenia uns quinze o catorze anys menys. Iurii va invitar al seu germà i a la seva neboda a viure a casa seva amb ell.
PAU I…..enemistat amb Anglaterra
En aquells moments Caterina II ja havia mort des de feia quatre anys i l’havia succeïda el seu fill Pau al tron imperial. Eren moments durs per a Occident des de la Revolució francesa de 1789, el tsar Pau es retirà de la coalició que s’estava formant en contra de la França revolucionària; va pensar que l’Imperi necessitava pau, però en aquells moments del final del regnat de Pau, aquest es va apartar de l’amistat amb Anglaterra i es va acercar a l’ascendent estrella de Napoleó Bonaparte pel seu compromís a favor de l’illa de Malta i l’ambició del tsar de prendre protagonisme al Mediterrani.
Un dia de l’any 1801, Iurii va anar al palau del tsar, on ell tenia molta influència degut a la seva impressionant carrera militar i el títol heretat pel seu vell protector. A més, molt poca gent sabia que era fill per adopció, es creia que era noble de sang, i el tractaven com a tal. Per un passadís del palau es va trobar amb Rostopein, l’home de confiança del tsar, el qual portava els afers exteriors de Rússia.
-El tsar està molt capficat en fer la guerra a Anglaterra, això és un error; jo ja intento fer-li comprendre que el seu somni de controlar el Mediterrani, vèncer els turcs i fer fora als anglesos són fantasies- va dir Rostopein a Iurii i a altres cortesans que s’acercaven-
-Com pots dir això senyor Rostopein? Vostè és un mentider, sabem molt bé que vostè va el.laborar un pla per a la futura repartició de Turquia junt amb Àustria i França, i amb la guerra que Nelson ha declarat per mar fins a Egipte a Napoleó vostè ha fet enviar una formació de cossacs a la Índia per a debilitar als anglesos i fer la via més fàcil a Napoleó- va dir un dels cortesans-
-Napoleó és el nostre enemic!!-va dir un altre amb ira-
-És veritat!-va dir un altre- necessitem la pau amb Anglaterra, el comerç amb els anglesos és pròsper per al país i al Mediterrani no hi ha cap assumpte vital per a Rússia.
-Calma, calma!- va dir Rostopein- he sigut convocat pel tsar per tractar assumptes de gran importància, intentaré convèncer al tsar que no ens és favorable l’enemistat d’Anglaterra.
Rostopein va marxar molt trasvalsat mentre Iurii i els altres cortesans continuaven parlant. De sobte, va aparèixer un senyor que és va acercar al grup que xerrava i els va dir:
-Senyors, Nelson acaba de destruïr la flota danesa davant de Copenhaguen!
Tots els presents van quedar molt assustats i indignats. La destrucció de la flota danesa pels anglesos l’any 1801 va significar un gran augment de poder d’Anglaterra en tots els mars: Nelson havia pogut dissoldre en un sol dia la lliga dels països neutrals a la guerra amb França. No es podia tenir un enemic tant poderós sol pel caprici de donar presència al Mediterrani, això accelerà, sembla ser, la decisió dels conjurats per a destronar o suprimir com fos al fill de Caterina i substituïr-lo pel net de Caterina: Alexandre I
-Mori el tsar Pau I!!!
Un dia que Iurii estava amb la seva família descansant a una de les seves finques li va arribar la notícia de l’assassinat del tsar: era el 23 de març de 1801.
-S’ha proclamat tsar el fill de Pau. Visca el tsar Alexandre I!!
Els rumors atribuïen el crim a les intrigues angleses, com poc abans aquestes havien protagonitzat un atemptat fallit contra Napoleó en París. En la conspiració és cert que també va participar el fill del tsar i hereu Alexandre, perquè com ell mateix deia: “ El benestar públic no suposa ningun paper en la direcció dels assumptes d’Estat”.
Alexandre I en saber que després de Copenhaguen la flota de Nelson es dirigia a Sant Petersburg, de seguida va sortir de la Llista de països neutrals. Rússia havia canviat de bàndol prenent com a enemic a Napoleó. El desembre de 1805 els russos i prussians van ser derrotats pels francesos en Austerlitz. El juliol de 1807 amb la firma de la pau de Tilsit es va donar un respir al tsar i esperances en la futura repartició de Turquia. Així aprofitant aquest parèntesis Rússia va emprendre una nova guerra contra Suècia a la qual li va arrebatre Finlàndia.
ANATOLI I LARA
Finalment, l’any 1812 Napoleó va decidir penetrar a Rússia, el que ell no sabia és que el tsar, els generals, la noblesa i els serfs russos estaven units contra l’invasor; que estaven resolts a buidar davant dels francesos els pobles i les ciutats; i que van bastir-se en retirada, obstinadament, per a obligar a fer el que el propi Napoleó sabia que seria fatal: adentrar-se al cor de Rússia. La Grande Armée, nom de l’exèrcit napoleònic (uns 600.000 homes), va entrar a la ciutat d’Smolensko, l’exèrcit rus no va presentar batalla, va incendiar la ciutat i va desaparèixer. Un rus de vella cepa, Kutuzov, es va encarregar del comandament, era un home vell i indomable que tenia una fe fanàtica en la Santa Rússia.
En aquell mogut any de 1812, Vasili ja havia mort i la seva filla ja era una dona gran casada amb un valent general que residia a Moscou i allí vivien els dos. Mentrestant, a casa de Iurii, el qual ja era bastant major, el seu fill també havia fet carrera militar i tenia ara 24 anys i és deia Anatoli.
Un dia, es van trobar Anatoli i la seva cosina Olga que anava amb el seu marit i la germana del seu marit a l’Òpera en Sant Petersburg.
-Quant de temps sense veuren’s, Olga!
-Com va cosinet, segueixes solter?
Es van abraçar i Olga li va presentar al seu cosí la seva cunyada, una noia de disset anys de molt bon aspecte i tímida
-Et presento la meva cunyada, és diu Lara- va dir Olga-
Anatoli va donar un bes a la mà de Lara.
-Encantat –va dir Anatoli, i ella li va respondre amb un somriure.
Va començar la funció. Lara mirava a Anatoli durant tota la funció i quan veia que la mirada li era resposta s’enrogia tímidament i feia veure que es concentrava en la música. Després de la funció es van acomiadar i van quedar per a un altre dia per a anar a un ball que es celebrava en un palau de Sant Petersburg.
I així va arribar el dia acordat. Una gran sala plena de làmpades enormes, cortinatges i marbres ballava al so del vals. Tota l’èlit russa ballava amb impressionants tratges de gala; Anatoli esperava l’arribada de Lara, ja que s’havia encapritxat amb ella. En arribar Lara, Anatoli li va demanar ballar amb ella i allí es van passar la nit ballant. Aquell dia al ball es van declarar que s’agradaven:
-Quan ens podrem tornar a veure Anatoli?- va dir Lara a l’orella d’Anatoli mentre ballaven-
Anatoli li va respondre que havia d’anar a la guerra, se li havia acabat el permís i havia d’anar el més aviat possible cap a Borodino, on els francesos ja estaven arribant.
-No et preocupis, tornaré sa i estalvi i vindré a Moscou a visitar-te i parlaré amb el teu germà per a mostrar-li l’afecte que et tinc.
I així, tristament, Anatoli es va acomiadar de Lara per a tornar al camp de batalla, però dins seu brillava l’esperança de poder casar-se amb Lara.
BATALLA A BORODINO
La nit del 6 al 7 de setembre de 1812 el gros de l'exèrcit rus estava a Borodino. Napoleó no era molt lluny. Anatoli, aquella nit, estava a la tenda de campanya del general Mikail Kutuzov, cap de l'exèrcit rus. Mentre Kutuzov fumava tranquil·lament la seva pipa, planejava l'atac sobre el mapa. Anatoli va sortir a fora amb uns companys, la nit era molt fosca i feia molta fred. Anatoli mentre mirava la lluna, no podia deixar de pensar amb la Lara: recordava el ball a Sant Petersburg i sol pensava en tornar a veure a Lara.
Al matí del dia set de setembre ja havien arribat les tropes de Napoleó a Borodino.
Rússia era atacada per les forces unides de quasi tots els estats europeus, i sol Anglaterra va mantenir-se com a aliada: ben pocs soldats eren francesos, quasi tots eren mercenaris reclutats a arreu d'Europa.
La batalla va començar: Kutuzov va desembeinar el sabre i sobre el seu cavall va entrar a l'atac; molts soldats portaven cavalls arrastrant canons, a l'avantguarda anava la infanteria armada amb fusells, els timbals i les banderes també estaven davant; la cavalleria estava a la reraguarda. Darrera també estaven els caps de l'exèrcit sobre els seus cavalls, els canons i els bagatges.
Els soldats russos vestien de verd i els napoleònics de blau. El soldat rus vestia amb un barret en forma de cub, negre, i amb visera, duia una jaqueta curta de color verd que per darrera anava caiguda fins a les cames, amb molts botons, amb una o dos cintes blanques caigudes de l'espatlla a la cintura, i uns pantalons blancs fins als genolls, de genolls fins als peus duien les botes negres. Alguns caps de l'exèrcit duien barrets amb plomes, alguns anaven amb tricorni, i els més vells, com Kutuzov, encara portaven perruques blanques antiquades en aquells moments; tots duien la jaqueta plena de medalles i condecoracions.
Anatoli anava a primera fila amb l'estàndard rus, cridant als soldats i donant-los ànims:
- A l'atac, a l'atac !
Anatoli va lluitar amb molta valentia, la lluita va durar moltes hores i els soldats d'un i altre bàndol anaven caient.
- Retirada, retirada ! –va cridar Kutuzov-
Anatoli es va girar cap a enrera veient com tots els seus compatriotes fugien, i llavors va caure encertat per una bala enemiga. Uns soldats el van agafar a coll i se´l van endur corrents mentre esquivaven les bales dels fusells i els canons.
El gran baluard va ser desfet per les càrregues de Ney, Murat i d'Eugène (bàndol de Napoleó). Per als dos exèrcits les pèrdues van ser immenses. La retirada russa no va fer esperar la decisió de Napoleó:
- Els haurem de seguir fins a Moscou…
Els russos, esgotats, van continuar la seva retirada. Napoleó es va veure obligat a marxar sobre Moscou, en contra del seu propi criteri (esperava derrotar completament l'exèrcit rus abans d'arribar a Moscou i firmar una pau desfavorable per a Rússia l'abans possible, ara se li prorrogava l'estança). Napoleó va pensar:
- Aquesta vegada no és possible que Alexandre I no demani la pau: Moscou serà la nova Tilsit !
NAPOLEÓ ARRIBA A MOSCOU
Un temps després de la batalla, els soldats russos es van retirar a Moscou a descansar i curar els ferits, l'exèrcit invasor els seguia. La ciutat estava en dol, les dones corrien a veure els soldats per veure si reconeixien a un familiar o al marit.
Olga i Lara van córrer a rebre a Anatoli, tot esperant veure'l sa i estalvi. El carrer estava ple de carros amb ferits acostats o morts amontonats
- Anatoli !- cridaven les dos noies.
Un soldat va cridar:
- Anatoli és aquí !
D'entre els ferits una altra veu va cridar:
- Sóc aquí ! Ets tu Lara? Olga?
Lara va llençar un fort esgarip en veure'l: tenia una cama greument ferida i se'l veia molt malalt.
El germà de Lara i espòs d'Olga és deia Andrei. Andrei va intercedir per Lara i va demanar als soldats poder-se endur a Anatoli a casa seva per prendre’n cura.
En aquells moments és quan va arribar la notícia que Napoleó arribava a Moscou. Napoleó s'havia vist forçat a marxar contra Moscou en contra el seu propi criteri. Molt prompte els seus exèrcits van avistar la gran ciutat: els campanars, els palaus, el Kremlin ja estaven a la vista dels invasors. Napoleó va dir:
- Ja em arribat a la nova Tilsit !!
Mentrestant, a casa d' Andrei i Olga, en una habitació estava Anatoli acostat i un metge li curava la cama, quan va entrar un criat:
-Els exèrcits de Napoleó ja són a Moscou !
-No és possible !- va cridar indignat l'Anatoli- deixeu-me sortir a unir-me a l'exèrcit.
- No, has de descansar- va dir-li Lara- a més, el nostre exèrcit no està en condicions per a una altra batalla, Moscou és de Napoleó.
Els soldats invasors van desfilar per tota la ciutat i van ocupar tots els centres polítics. Tot i això, els soldats de l’exèrcit francés estaven molt desanimats: eren molt lluny de les seves cases i l'hivern s'acercava. D'aquella situació solament se'n van beneficiar les putes, que van fer negoci amb tants soldats estrangers que feia tant de temps que no tenien companyia femenina.
Quan va caure la nit, un incendi va sorprendre a tothom: Moscou cremava !
- Venir de tant lluny per a trobar les cases en flames !- es deia anguniat l'exèrcit invasor.
Davant els màxims dirigents de l'exèrcit napoleònic, Napoleó va dir:
- Això és un presagi de grans desgràcies- després, amb la seva formidable força personal es va sobreposar- Moscou és una excel·lent posició política per a aconseguir la pau, apagarem el foc i esperarem la resposta del tsar…
No es va poder aclarir mai qui va incendiar Moscou: una immensa quantitat de cases de fusta abandonades per les autoritats van cremar per si soles.
Napoleó va escriure una carta al tsar Alexandre I demanant una entrevista per a acordar la pau entre les dues nacions.
Mentrestant, a casa d'Andrei i Olga, les flames de les cases veïnes van arribar i la casa va començar a encendre's, van agafar a Anatoli i ben abrigats van pujar a un carro i van sortir de Moscou, se'n van anar a una finca de la família d'Andrei que estava situada a les afores de Moscou. I així, mentre l'Anatoli es curava, van passar uns dies a la finca, lluny dels perills de Moscou.
Al cap d'uns dies, Napoleó en veure que Alexandre I no responia a la seva petició de pau es va exasperar. El tsar es negà rotundament a parlamentar amb l'enemic mentre existís un sol soldat estranger en sòl rus: ell mateix insistí que en que inclòs després de l’alliberació se portaria la guerra a Europa; d'altra forma no seria possible aconseguir una pau duradora. Alexandre I es trobava en 1812 en la pitjor situació possible: Rússia havia sigut atacada per les forces unides de quasi tots els estats europeus, i sol Anglaterra va mantenir-se aliada. Napoleó va haver d'arriscar l'última carta: oferir la pau a Mikail Kutuzov, general de l'exèrcit rus, el qual la va renunciar. Veient la causa perduda, Napoleó va decidir retirar-se.
Anatoli, que ja es trobava millor va decidir tornar a l'exèrcit per a perseguir les forces napoleòniques que es retiraven. Andrei també es va enrolar a l'exèrcit per a anar amb ell a defensar la pàtria.
LA RETIRADA DELS INVASORS
Els cossacs, els camperols, i els exèrcits russos van perseguir a l'exèrcit de Napoleó. Aquest cop l'Anatoli formava part dels perseguidors, i l'acompanyava l'Andrei, espòs de la seva cosina. Mentre els estrangers fugien, de quant en quant havia algun atac esporàdic rus, de l'exèrcit o bé dels propis habitants de per on passaven. Els invasors necessitaven detindre's per a descansar i es van dirigir a Smolensko, però les envestides russes no els van deixar. Així, la gran columna humana, completament desgastada, es va dirigir de camí al riu Beresina.
L' expulsió final de l'enemic no es va deure tant a la capacitat de l'emperador Alexandre I, que es va mantenir en últim pla durant la guerra, ni a les mesures del govern, quant a la resistència del propi poble i els soldats i als tres grans "generals", aliats seus, el fang, la immensitat del territori i l'hivern.
Així, una de les grans derrotes de l'exèrcit napoleònic durant la retirada va ser durant el pas sobre el riu Beresina. En aquells moments estaven en ple hivern i el riu estava completament glaçat, nevava amb força, i estaven a 35 graus sota zero: molts soldats morien d'esgotament, gana i fred pel camí.
Els soldats estrangers queien poc a poc moribunds, sense força per a continuar el camí. Mentrestant…
- Anatoli !- va cridar l'Andrei- ja veig els francesos, estant creuant el Beresina, dispara !, dispara !.
Anatoli duia la cama envenada, però tot i això tenia prou força per a emprendre una nova batalla. Els russos van començar a aparèixer per totes parts corrents per a atacar els fugitius. Els francesos feien el que podien per a creuar amb pressa el riu glaçat, sense mostrar resistència, afanyant-se en transportar els canons, les bèsties i els carros amb els bagatges i els ferits d'una banda a l'altra del riu. I així, fugint de les bales russes i les inclemències del temps, Napoleó va fugir de Rússia emprenent una llarga travessia per tota Europa camí de París.
- Em vençut !- cridaven els soldats russos amb alegria.
Aquell dia tota Rússia va celebrar la victòria. Per a l'Andrei i l'Anatoli aquell va ser un dels dies més feliços de les seves vides. Però no es van quedar aquí, la guerra contra Napoleó continuava.
La persona de l'emperador Napoleó s'havia salvat al pas del Beresina, poc després un correu de França li va donar a conèixer que, durant la seva absència, una conspiració del general Malet, l'havia derribat per una nit, anunciant la seva mort. La situació havia sigut restablerta, però l'aventura havia demostrat la fragilitat de l'Imperi napoleònic. Napoleó digué als seus subordinats que la seva tornada a França es feia indispensable:
- Amb l'estat actual de les coses, sol puc imposar-me a Europa des de el palau de les Tulleries- digué Napoleó.
Per consegüent havia d'abandonar l'exèrcit; i passà el mando de l'exèrcit a Murat (era rei). Després es posà en camí, amb Caulaincourt (home de confiança), primer en berlina, i després en trineu.
Increïble viatge el d'aquest emperador que atravessà d'incògnit tota Europa amb alguns companyers, i vestit amb unes pells que a penes el protegien del fred. Més sorprenent és encara l'alegria, quasi la inconsciència de l'emperador:
- Els nostres desastres- digué Napoleó- causaran un gran enrenou a França, però la meva tornada compensarà els mals efectes.
Napoleó creia que Europa tornaria de nou a les seves mans, i continuà dient:
- Els enrenous que acaba d'experimentar França acabaran amb totes les enveges… En Europa solament s'ha de veure un enemic, el colós rus ! – digué Napoleó a Caulaincourt, de camí amb trineu, i aquest, més perspicaç li respongué:
- És a Vostra Majestat a qui s'ha de témer !
Napoleó s’estranyà d'aquest temor:
- Jo ! Si mai he volgut la guerra. Anglaterra m'ha forçat a fer el que he fet. Jo no sóc un Don Quixot que té necessitat de buscar aventures. Sóc un home de raó que sol fa el que creu que és útil.
Respecte a la retirada de Kutuzov i a l'incendi de Moscou, Napoleó creia que els dos fets havien sigut uns disbarats:
- Em sigut víctimes del clima; el bon temps m'ha enganyat !
-
ELS RUSSOS ARRIBEN A PARÍS
Finalment Napoleó arribà a París, la seva presència en la capital de l'Imperi va calmar molts temors.
- Estem més afligits que desanimats- digué Napoleó als seus ministres- Bé, senyors, la fortuna m'ha deslumbrat; m´he confiat massa. He estat a Moscou, creia que podria firmar la pau i vaig estar allí massa temps.
Els ràpids resultats de les campanyes d'Itàlia i d'Alemanya havien sigut preparades solament en l'últim moment, i per lo tant molt mal. Retrocedir no estava en la tradició de la Grande Armeé. A més, (la falta més greu d'un cap) a Napoleó no li agradava pensar en allò que li contrariava. La fortuna li havia somrigut amb tanta freqüència que no pogué creure mai que que li pogués ser completament infidel. Tot i això la fortuna havia deixat de ser-li fidel.
Mentrestant, Anatoli continuava a Rússia expulsant els francesos.
Murat passà el mando de les restes de l'exèrcit napoleònic a Eugène. Schwarzenberg, cap de les tropes austríaques fidels a Napoleó, es burlà d'aquests canvis:
- Em passat de l'Emperador al rei; i ara ens mana el virrei.
Schwarzenberg va tractar amb Kutuzov i deixà al descobert el flanc dret de l'exèrcit. Gràcies a la traïció austríaca l'exèrcit rus va obtenir una nova victòria: l'exèrcit francès cada cop estava més desgastat. En aquells moments tota Europa era un polvorí. Andrei i Anatoli seguien l'exèrcit de Mikail Kutuzov: l'aventura russa perseguint als francesos els duria finalment fins a París.
Tota Europa havia declarat la guerra a Napoleó. El derrumbament havia començat. En 1813 Prússia declarà la guerra a Napoleó. Napoleó guanyà encara algunes batalles en Lützen i Bautzen, però la caiguda continuava. Els sobirans no solament s'aliaren contra ell, sinó que també intentaven separar-lo de França. Després de la batalla de Leipzig en la qual 100.000 francesos (al principi de l'aventura a Rússia havien sigut 600 000 homes) lluitaren contra 300.000 enemics, tota Europa es llançà contra Napoleó.
600.000 russos, austríacs, alemanys i anglesos envaïren França per totes parts. Napoleó lluità contra els austríacs, hostigà contra els prussians i els russos, lliurà en Montmirail i en Champanbert grans combats.
El març de 1814 l'emperador Napoleó somiava encara amb algunes brillants maniobres a Lorena contra la reraguarda de l'enemic, quant va saber que Blücher i Schwarzenberg (traïdor que em vist pactant amb Kutuzov), capdills de la reacció contra l'Imperi Napoleònic, estaven a les portes de París. Napoleó digué:
- On jo no sóc, no fan més que disbarats !
Però no creia que tot estigués perdut. Encargà a Caulaincourt que s'entrevistés amb el tsar Alexandre I, amb el rei de Prússia i amb Schwarzenberg.
Caulaincourt va dir als tres grans capdills d'Europa:
- Napoleó m'envia per demanar la pau: la guerra ha de cessar entre les nostres nacions.
Alexandre I va contestar:
- Tots volem la pau, però sense Napoleó ! Puc oferir el que em demanen des de el punt de vista econòmic a condició de que Napoleó no resideixi ni a França ni a Itàlia.
- A on, llavors ?- va preguntar Caulaincourt. Després va proposar:- podria viure a Còrsega (el seu lloc d'origen), a Cerdenya o a Corfú, possiblement?
Alexandre I va proposar l'illa d'Elba; Caulaincourt es va afanyar amb acceptar "un compromís" per al cas de que l'Emperador abdiqués.
Mentrestant Napoleó s'havia instal.lat en Fontainebleau. Una delegació de mariscals va venir a demanar-li que abdiqués:
- L'única salvació per a França és la tornada dels Borbons !, a Lluis XVIII- deien els mariscals- el tractaran bé els reis d'Europa.
Napoleó intentà persuadir-los però no ho va poder aconseguir. Napoleó va intentar suïcidar-se, el verí li fallà i Napoleó va tenir que resignar-se. Així, a l'escalera del pati del Cheval Blanc, l'Emperador es va acomiadar de la vella guàrdia:
- Si he consentit en sobreviure, és per a servir encara a la vostra glòria. Escriuré les grans coses que em fet junts…
Quant va abraçar el símbol imperial de l'àguila, els veterans van plorar. Sol ells l'havien estimat, sol ells li havien sigut fidels. Així Napoleó va fer camí a l'exili a Elba.
El 31 de març de 1814 el tsar Alexandre i el rei de Prússia entraven a París amb els seus exèrcits aliats. L'entrada triomfal de l'exèrcit rus en París tampoc es va deure tant a l'habilitat del comandament rus com als esforços aunats dels pobles sotmesos del continent i dels anglesos. Però fou una sort per a Europa que el tsar victoriós es sentís hereu de la Il.lustració (va concedir una constitució a Polònia).
La gran campanya de les "guerres de alliberació" va portar un gegantesc augment de poder a l'Imperi dels tsars: Polònia va entrar dins l'Imperi però sense formar part de Rússia. L'any 1815 Rússia era l'estat més poderós del continent dins de l'equilibri.
La Santa Aliança, concebuda pel tsar com un manifest sentimental de fraternalisme cristià i redactada de nou per Metternich com un programa polític antirevolucionari, semblava obrir una nova època de coexistència entre les potències caracteritzades per la conservació de l'ordre legítim.
Després d'anys de lluites per Rússia i per Europa, Andrei i Anatoli, després d'abandonar París se'n van tornar cap a Moscou, Lara i Olga els esperaven amb impaciència, així com Iurii des de Sant Petersburg, que tenia ganes de veure el seu fill Anatoli abans de morir, ja que ja era molt vell.
cap. 3 La maledicció. la desgràcia d'Anatoli.
Les revoluvions de 1825 i 1830
EL RETORN A CASA
Som a la primavera de 1815, ja han passat quasi tres anys des de la partida d'Andrei i Anatoli a la guerra europea contra Napoleó. Lara i Olga durant aquest temps han estat a la finca de les a fores de Moscou amb la família, tot esperant la tornada del promès i l’espòs. Així, un dia va arribar una carrossa a la finca. Havia molts pagesos treballant les terres, en arribar davant la mansió, els jardins estaven ple de color, hi havia moltes flors i arbres fruiters, el sol brillava amb alegria aquell dia de retorn.
Els patges i el xòfer de la carrossa anaven amb tricorni negre, perruca blanca amb cua i llaç negre, i guants. El xòfer cridà:
- Sooo…!- es va parar la carrossa-.
I llavors va baixar l'Andrei, duia un barret petit de copa, ulleres rodones i petites i un vestit de color verd, anava fumant pipa. I amb ell va baixar l'Anatoli, el qual s'havia deixat un petit bigoti finet i respingó. Els dos van començar a cridar, aproximant-se a la porta:
- Olga !
- Lara !
Mentre, els criats, amb el cabell a mitja melena tapant mitja orella, botes, camisa plena de botons i separada per un cinturó, pantalons amples, anaven entrant l'equipatge a la casa.
- Andrei, Anatoli ! Quina sorpresa !-va cridar Lara, i va córrer a abraçar-los-.
- On està Olga, la meva cosina ?- li va preguntar Anatoli-
- És amb el majordom revisant les feines del camp.
Van entrar dins la casa i van estar molta estona xerrant i explicant les aventures que havien passat. Lara estava molt contenta en veure a Anatoli, ja que estava enamorada d'ell i sempre havia estat esperant-lo.
Després de dinar i convidar uns amics, van sortir de cacera per aquelles terres. Sobre els cavalls, vestits amb la roba de caçar i amb molts gossos adiestrats seguint-los. Lara cavalcava amb les cames juntes a un costat (com era necessari per a una dama honrada), duia una falda llarga i un vestit de color beige que feia joc amb el barret de plomes. Lara cada cop estava més disgustada perquè veia que l'Anatoli no li feia molt de cas quan ella volia conversar amb ell; finalment se'n va tornar cap a la mansió sense haver finalitzat la cacera, plorant. Andrei es va dirigir cap a Anatoli:
- Què li has fet a la meva germana ? Se n'ha anat plorant.
- Jo no li he fet res –li va respondre molest-.
- Ves a veure que li passa, ella et farà cas- li va demanar l' Andrei a l'Anatoli.
Anatoli es va retirar de la cacera molt enfadat, ja que a ell li agradava molt anar a caçar. Al mateix moment es va retirar de la cacera Natasha, filla del duc Jokarov, i molt amiga de la Lara.
- Espera'm Anatoli ! Vinc amb tu . –va cridar la Natasha a l'Anatoli mentre el seguia.
La Natasha es va presentar a l'Anatoli, i de camí a la mansió van xerrar una estona:
- Així, tu ets de Sant Petersburg ? La Lara m'ha parlat molt de tu. Jo també visc en Sant Petersburg. Si vols podríem quedar algun dia al ball o a l'òpera…- preguntava Natasha a Anatoli-.
A Anatoli se li va canviar la cara de disgust, i va somriure quan es va fixar amb el bell semblant de la Natasha.
- D'acord, demà seré a Sant Petersburg, ja et faré saber quant ens podem veure.
La Lara estava a la seva habitació plorant al costat de l'Olga, en arribar Anatoli la Lara va anar a veure'l, el va abraçar i li va demanar perdó pel numeret que havia montat. Li va dir que estava molt nerviosa i que encara estava excitada per tornar a veure'l sa i estalvi.
Aquell vespre l'Anatoli se'n va tornar de camí a Sant Petersburg sense acomiadar-se de Lara. Durant molts dies Lara va estar molt trista sense saber res d'Anatoli.
EL PROBLEMA DE LARA
Anatoli en tornar a casa seva va alegrar-se molt en veure el seu pare Iurii, que era molt vell, igual que la seva mare.
Mentrestant, Andrei consolava la seva germana explicant-li que Anatoli l'estimava molt, que sempre li havia parlat molt d'ella durant l'aventura que havien passat junts i que no es preocupés, ja que l'Anatoli encara no havia vist als seus pares i el vell Iurii estava molt malalt i els metges deien que prompte es moriria.
- No et preocupis, Iurii necessita la companyia del seu fill en els seus últims dies de vida, ja veuràs que quan passi tot tornarà a buscar-te !
Un dia, es va celebrar una festa a un palau de Sant Petersburg i es va celebrar un gran ball. La sala de ball estava plena de grans cortines de color roig, havia algun piano, estàtues, grans làmpades i les parets plenes de marbres, el sòl estava ornat amb preciosa porcellana, hi havia grans miralls amb marcs molt ben ornats, quadres a les parets, columnes i pilastres, etc… L 'èlit petersburguesa anava arribant al ball, parlaven i feien el piscolabis. Va arribar Anatoli amb un parell d'amics i com ell ja s'havia imaginat, es va trobar a la Natasha i es van alegrar molt de veure's de nou. Van estar xerrant una estona i quan els músics van començar a tocar la polka i el vals, es van fer una reverència i van començar a ballar. La sala estava plena de parelles que ballaven tots ordenadament i seguint el compàs vestits amb tratges de gala. Els homes duien patilles, alguns bigotis i barbes molt ben acabats i el.legants, i una jaqueta penjada a l'espatlla, les dones portaven el cabell recollit, lluïen exòtiques joies, i duien vestits molt el.legants fins als peus. La gent que no ballava es mantenia al marge de peus parlant amb els amics i coneguts, o bé estaven asseguts en sofàs disfrutant la música.
Després de ballar unes quantes peces, Anatoli i la Natasha es van retirar a un costat de la sala i es van posar a xerrar.
- Saps Anatoli, la Lara està molt preocupada, pensa que ja no estàs a gust amb ella. Què t'has oblidat d'ella ?.
- Ha passat molt de temps –va respondre Anatoli a la Natasha- No ho sé.
Llavors la Natasha se li va acercar i el va agafar amb les mans a la cintura, ella el mirava i ell no es va resistir i la va besar.
- Què fas Anatoli ? Què no t'agrada la Lara ? –li va dir la Natasha amb un somriure provocador. Anatoli no li va contestar, la va abraçar i va continuar besant-la-.
- Per què no vens a sopar amb mi aquesta nit ? –li va preguntar Anatoli- a casa meva els pares dormen aviat, estarem sols i podrem continuar xerrant.
La Natasha va accedir a la invitació, i van passar la nit junts al palau d'Anatoli.
Quan el sol va sortir Anatoli ja estava despert, havien dormit al mateix llit, i la Natasha quan es va despertar va veure l'Anatoli que tocava el piano que tenia a l’habitació. Tocava una música lenta i molt trista. La Natasha, preocupada, li va preguntar si alguna cosa el trasbalsava:
- Què et passa ?
- Em sento molt mal, no sé perquè ho he fet. Estimo bojament a Lara, però el seu amor em fa mal. Sé que com més l'estimi, més dur serà per a mi perdre-la
- Què dius ?! –preguntà la Natasha enfadada- I per què m'has convidat a passar la nit amb tu ?
- Volia oblidar-la, ella no m'ho ha dit, però el meu pare m'havia enviat una carta, mentre era fora, dient-me que la Lara tenia tuberculosi.
La Natasha es va enfadar molt, es va veure enganyada i se'n va anar feta una fúria.
L'endemà va arribar Andrei a casa Anatoli:
- Anatoli, la Lara et necessita, la seva salut ha empitjorat molt des de que te'n vas anar, ja no menja. Està malalta ! –va cridar l'Andrei-.
- La tuberculosi !
L'Andrei es va estranyar que ho sabés l'Anatoli. Van estar xerrant sobre la situació: la Lara no havia volgut dir res a l'Anatoli per por a que la rebutgés, ja que encara no se li notava un temps enrera. Però ara degut a la separació voluntària d'Anatoli la malaltia se li havia agreujat.
LA PÈRDUA DE LA GENT ESTIMADA
L'Andrei i l'Anatoli van apressar-se per a anar a la finca d'Andrei, on estava la Lara. La Lara estava en una habitació acostada i tossint. En entrar l'Anatoli, ell la va cridar:
- Lara ! Estimada ! Perdona'm per no haver estat amb tu aquests dies.
La Lara tossia sang i quasi no es podia moure. L'Olga es va acercar a l'Anatoli i li va pegar una forta bufetada. La sorpresa va ser gran quan l'Anatoli va veure que a l'habitació entre els familiars i amics estava la Natasha.
- Natasha ! Què hi fas aquí ?- va cridar tremolant l'Anatoli.
- Ja li ho he explicat tot a la Lara- va dir irònicament la Natasha, que es venjava perquè s'havia sentit utilitzada-.
L'Anatoli es va quedar de pedra mirant a la Lara. La Lara tenia la cara demacrada i unes fortes ulleres molt marcades, estava pàl.lida i tossia intermitenment. L'Andrei es va acercar a la seva germana preguntant-li que li passava.
- Que no se m'acerqui- va dir lentament la Lara al seu germà-.
L'Olga li ho va acabar d'explicar tot i l'Andrei, furiós, es va dirigir a l'Anatoli i li va tirar un guant a terra:
- Et desafio en duel, aquesta tarda a les cinc, no t'hi pots negar. Tinc que salvar l'honor de la meva germana.
L'Anatoli en veure que la gent a la que més estimava ara l'odiaven, va sortir al camp, i es va asseure baix un arbre, va recolzar el cap sobre els genolls i va plorar.
Aquell vespre, a les cinc, es van trobar l'Anatoli i l'Andrei per al duel. Anatoli va implorar el perdó a l’espòs de la seva germana, però com no va aconseguir persuadir-lo, no va tenir més remei que agafar la pistola de dins la caixa que aguantava el testimoni.
Els dos homes es van posar a uns metres de distància, el testimoni va comptar fins a tres mentre s’aceraven caminant l'un a l'altre l'Anatoli i l'Andrei. En acabar de comptar, l'Andrei va disparar primer i va tocar a l'Anatoli a un braç. L'Anatoli no va intentar defendre's, es va quedar estirat a terra esperant a que l'Andrei li donés el cop final.
- Dispara'm, dispara'm ! no mereixo viure…-suplicava l'Anatoli- el Cel em jutjarà.
De repent va arribar l'Olga.
- Per favor Andrei, no el matis.És el meu germà !
L'Olga va insistir tant que al final l'Andrei el va deixar anar. L'Anatoli va agafar la seva pistola i se la va dirigir a la boca per a suïcidar-se, l'Olga li ho va impedir i li va donar una carta:
-Atura't ! No facis un disbarat. Acaba d'arribar aquesta carta dirigida a tu des de Sant Petersburg.
L'Anatoli va obrir la carta: eren males notícies, el seu pare s'estava morint.
L'Andrei es va quedar amb la seva germana i l'Anatoli i l'Olga van córrer cap a Sant Petersburg, un a veure el seu pare i l'altra a veure el seu oncle.
En arribar a casa de Iurii, van entrar a l'Habitació on aquest estava. Iurii estava estirat al llit, la mare de l'Anatoli el va abraçar plorant i li va dir que Iurii s'havia mort. Iurii estava acostat al llit, immòbil i fred. Havia tres popes amb grans barbes, el que duia barret deia una oració amb veu alta, un altre tirava encens, vestien amb sotanes de color fosc fins als peus i l'habitació era plena de ciris.
L'Anatoli es va tirar a abraçar el cadàver del seu pare, plorant la seva desgràcia.
Pocs anys després va arribar la notícia de la mort de Lara. Anatoli es va quedar molt de temps tancat a casa seva sense sortir per a res; es passava les nits en blanc tocant el piano: l'Andrei l'havia amenaçat que no volia tornar a veure'l. El pobre Anatoli sempre es va sentir molt desgraciat per no haver pogut estar al costat de la seva estimada Lara en els últims moments de la seva vida.
LA REVOLTA DE 1825 . ELS DECEMBRISTES . L’HOMICIDI
Som a l'any 1825, ja han passat deu anys des de la mort de Iurii i vuit anys des de la mort de Lara. Anatoli es va casar amb una jove aristòcrata que es deia Katiuska i li havia portat al món dos fills: Iurii i Vasili. La relació entre els dos esposos era molt difícil, Katiuska estimava molt al seu home, però Anatoli es mostrava molt distant i antipàtic amb ella. Realment Anatoli creia que ja no podria estimar mai més a cap altra dona que no fos la Lara i s'havia casat per a la continuació de l'herència, però d'això no en parlava amb la Katiuska.
Així, ben entrat el segle XIX, Rússia en comparació amb les potències occidentals, dins les quals s'havia lograt un alt grau d'unitat, Rússia posseïa una població molt heterogènia. Els grups eslaus, és a dir, els habitants de la Gran Rússia, ucranians, russos blancs i polacs, es diferenciaven entre si tant com els suïssos, els holandesos i els pobles germànics. S'haurien d'anyadir els pobles bàltics, lituans, estonis i letonis, els alemanys, jueus, armenis i georgians, les comunitats turques, les mongoles i els grups ugro-finesos dispersos. El Càucas com el curs mig i inferior del Volga eren vertaders mosaics etnogràfics. El nivell cultural , decreixent d'occident a orient, oferia aixi mateix forts contrastos. Hi havia mostres de quasi tots els estadis culturals, des de els primitius samoyedos als centres intel.lectuals de cultura occidental representades per les ciutats polaques o bàltiques o per la pròpia capital Sant Petersburg. La religió, l’església ortodoxa també estava dividida entre els nous i els vells creients, dividits a la vagada per diferents sectes, també havia catòlics, protestants, musulmans, jueus, budistes i diferents tipus de religions primitives. La immensitat de Rússia i la magnitud i multiplicitat de la seva població s'oponia a la creació d'un sistema polític ordenat segons el model occidental. Les relacions entre l'Estat i la societat eren molt difícils, quedava pendent el problema de la servitud. El sistema tsarista era corrupte i sol podia conservar la unitat de l'Imperi gràcies al règim autocràtic i absolutista del tsar… Però les coses havien canviat ! La Revolució francesa havia fracassat, però les idees liberals (contràries al sistema autocràtic del tsar necessari per a la unitat de l'Imperi) s'extenien per tota Europa com una taca d'oli.
En aquella època havien aparegut per tota Rússia moltes societats secretes que feien plans de conspiració contra el govern, s'havien format justament pels fills de les famílies més influents, eren els patriotes exaltats. L'objectiu d'aquestes societats secretes, entre les quals es configura un grup més moderat al nord i un altre de més radical al sud, era el d’introduir innovacions i reformes capaces de transformar Rússia en una potència civilitzada i lliure. Donat que el tsar i el seu govern semblaven incapaços de realitzar aquesta necessitat, s'iniciaren els preparatius per a una revolució.
Quan va morir Alexandre I l'any 1825, alguns afirmaven que va viure encara molts anys com a sant ermità a Sibèria, havia enriquit el seu país amb alguns territoris (Finlàndia, Varsòvia, Bessaràbia), però va créixer l'antagonisme entre Rússia i les principals potències d'Occident. Rússia no s'havia renovat en la generació posterior a la Revolució francesa, i això va empènyer a un petit però important sector de la classe dirigent a l'oposició contra el règim.
La vertadera situació del país es manifestà clarament després de la mort del tsar Alexandre I. El problema de la successió havia quedat en suspens, i en les tres setmanes d'interregne, en desembre de 1825, madurà la conjura de les societats secretes. Quan Nicolau I, germà menor d'Alexandre I, assumí finalment la successió, estallà la revolta en Sant Petersburg.
Anatoli, un dia que anava pel carrer, el va sorpredre els regiments que s'aixecaven en armes i disparaven contra els soldats que defensaven al tsar. La batalla campal que es va formar pels carrers va posar en caos tota la ciutat. Anatoli va veure a la Natasha que anava pel carrer amb el seu promès, anaven a amagar-se a casa en veure el perill que hi havia al carrer aquell dia. Anatoli va aprofitar el desordre que regnava al carrer per intentar enllestir un assumpte que se li havia quedat pendent des de feia molt de temps, va creure que amb aquell caos podria passar desapercebut. Anatoli va agafar un fusell que hi havia tirat pel carrer i va disparar contra la Natasha i el seu acompanyant que fugien corrents.
Anatoli va ser identificat per algun dels soldats de Nicolau I, i es va donar l'ordre de la seva captura per assassinat (l'assassinat de la filla d'un duc molt important), també va ser acusat de revolucionari (la seva presència dins els desordres) i de decembrista, ja que els que es revoltaven aquell desembre de 1825 se'ls va anomenar decembristes.
El nou emperador Nicolau va reduir després d'un breu combat al regiment rebel i arrestà als seus caps, els "decembristes", que no havien trobat ajuda en el poble. Però la por a una nova revolució sagnant no abandonà ja a l'emperador. Aquesta por contribuí a l'enduriment del sistema autocràtic i reforçà el vell antagonisme amb Occident.
Així, l'emperador en lluita contra totes les oposicions s'esforçà amb crear un nou estat que tingués una consistència monolítica. Treballà incansablement com un exemplar pare de la pàtria. Nicolau I, la seva voluntat, reforçada pel poder de l'exèrcit i de la policia, devia penetrar a tot l'Imperi: portava personalment tots els assumptes de política de l'estat. La seva cancelleria personal es convertí en centre de l'Estat. Fidel a la tradició d'estat autoritari, Nicolau considerava els seus gendarmes els més indicats per a mantenir l'ordre públic. No podia imaginar-se la pèssima fama que es crearia al voltant d'ells. Fins i tot el totpoderós cap de la policia secreta, comte de Benckendorff, tremolava davant la seva presència. De vegades el tsar sabia mostrar-se clement i perdonar amb bondat paternal delictes greus dels seus funcionaris, però mai atacs a la seva pròpia autoritat.
Anatoli s'havia pogut escapar de la justícia, i tapat amb una capa va anar a veure al general Koratovsky a casa seva. Koratovsky havia sigut company d'Anatoli i Andrei en les guerres a Europa, eren doncs vells amics. Anatoli va demanar a Koratovsky fer servir la seva influència per a indultar-lo. Koratovsky va parlar personalment amb el tsar Nicolau I, però aquest no li va fer cas, va considerar el delicte molt greu perquè la Natasha era d'una família de ducs molt importants i afins al règim. Mentrestant Anatoli estava d'incògnit a casa de Koratovsky sense saber res de la seva família. Finalment, Koratobsky es va negar a ocultar a Anatoli a casa seva per més temps i li va demanar que marxés, li va proporcionar una documentació falsa i li va aconsellar l'exili a Polònia.
LA RODIKA
Així, no molt de temps després, Anatoli s'havia instal.lat a Varsòvia, i hi va viure durant cinc anys sense que ningú sabés res d'ell. Es va buscar un pis a la capital polonesa i es va dedicar la vida donant classes particulars de piano a l'èlit polonesa de Varsòvia.
Anatoli, un dia va anar a un burdell i va demanar els serveis d'una de les dones que allí professaven l'ofici.
- Hi ha alguna dona disponible aquesta nit ?- va demanar a l'amo del local.
- La Rodika, aquella que està servint el vodka a aquella taula.
L'Anatoli va cridar a la ramera demanant-li que s'assegués al seu costat. L'Anatoli i la Rodika van estar xerrant i bevent molta estona. Quan ja es feia tard, l'Anatoli es va emportar a la Rodika a casa seva per a passar la nit.
Aquella nit , després dels serveis prestats per la professional, la Rodika i l'Anatoli es van quedar estirats sobre el llit xerrant. L'Anatoli fumava amb la seva pipa mentre anava buidant la botella d'aiguardent que tenia sobre la tauleta de nit.
- Tens accent rus –va comentar Rodika- ets estranger?
- De Sant Petersburg.
L'Anatoli estava bastant borratxo en aquells moments, a conseqüència d'això no li va costar respondre tot el que li preguntava la fulana. Bé que necessitava explicar a algú les seves penes.
- Com has vingut a viure a aquí ? I la teva família ? – preguntava la Rodika com a preocupada en veure un home tant trist i ofegat d'amargura; preocupació poc sincera per a les dones de la seva professió.
L'Anatoli li va explicar tota la seva història i es va ficar a plorar. Li va explicar que fugia dels agents de l'ordre russos i que vivia a Varsòvia amb una identitat falsa. Anatoli no va pensar, ja que estava molt embriagat, de si es podia confiar amb aquella dona, però necessitava algú que l'escoltés, cosa que va saber fer molt bé la Rodika, amb gran curiositat.
L'endemà, l'Anatoli es va aixecar amb un mal de cap espantós, es sentia com si l'hagués atropellat un carro. Quan es va ficar a reflexionar del que havia fet el dia anterior se'n va penedir molt, no li sobraven els diners amb el que guanyava de professor.
Durant uns mesos, la seva vida va tornar a la tranquil.litat, seguia impartint classes de piano, i més sol que la una, com sempre.
Al cap d'uns mesos, la Rodika es va presentar a casa l'Anatoli, el ventre li havia crescut de forma considerable : estava prenyada.
L'Anatoli es va assustar molt quan la meuca se li va presentar a casa seva:
- Què has vingut a fer aquí ? – va preguntar-li l'Anatoli molt enfadat i sorprès per aquella visita. Més sorprès es va quedar en veure que la dona tenia un ventre formidable i plorava.
- Porto a sobre un fill teu. Què penses fer ?
- Com ? Per què ha de ser meu el que portes al ventre ?! Com t'atreveixes ?
L'Anatoli es va posar molt nerviós i es va posar pàl·lid. La Rodika seguia plorant i cada cop es sentia més trista pel tracte amb que la rebia l'amfitrió.
- Pensava que eres un bon home, no un client qualsevol. Aquella nit em vas tractar com a una amiga teva amb la que podies tenir confiança – La Rodika es va desesperar, no ho podia amagar: aquell era l'únic home que l'havia tractat bé en la seva vida i ella se'n havia enamorat- T'estimo !, si a mi no em vols, almenys estima al teu fill !.
L'Anatoli no tenia ganes de formar una família i tenir problemes, i menys amb una puta. A més, tractava amb gent de classe alta als quals impartia classes de música. Si es feia pública aquella relació, la gent benestant de Varsòvia no voldria confiar els seus fills a l'Anatoli. L'Anatoli es jugava la reputació i el treball.
L'Anatoli va fer fora a la fulana de casa seva, li va donar una forta espenta que quasi la va fer caure per les escales i va aixecar el puny, amb senyal d'amenaça:
- Veste'n de casa meva, puta, o t'enfonsaré les costelles d'un cop de puny – cridà l'Anatoli indignat sense voler entendre a raons.
- Et maleeixo, Anatoli, que la desgràcia caigui sobre teu i tota la teva família !-va cridar la Rodika amenaçant-lo
- No em fan por les teves malediccions!
La Rodika va sortir plorant i assustada al carrer i se'n va anar cap a casa. La reacció agressiva de l'Anatoli la va espantar molt i va creure que fora possible que hagués embogit.
La Rodika va parir el fill d'Anatoli al cap d'uns mesos sense dir res al seu pare, per por. L'Anatoli no es va preocupar mai de saber res del seu fill amb la Rodika; va continuar fent la seva vida.
LA REVOLUCIÓ DE VARSÒVIA DE 1830
L'any 1830, any de la independència de Grècia i de les primeres revoltes liberals a tota Europa. L'Imperi rus no va ser l'excepció.
Part de Polònia, la regió de Varsòvia, havia sigut cedida a Rússia no com a província, sinó com a regne amb una constitució liberal particular, però fou una concessió poc costosa per a l'espirit de l'època; la realitat polaca no era independent de la bona voluntat dels russos. Els polacs ho passaren mal quan, contagiats per l'exemple de França, volgueren el novembre de 1830 averiguar lo efectiu de la seva llibertat. La seva situació era diferent i ho seria sempre que la dels grecs o els belgues, diferent, no per raons de dret o de principi, sinó a causa de la "geografia de poders"; però no es podia pretendre que fossin els patriotes polacs els que es convenceren d'això.
Europa no va prestar cap ajuda als polacs.
El 29 de novembre de 1830 va començar la revolució polaca amb la rebel.lió de Varsòvia. La revolta als carrers de Varsòvia va sorpredre a Anatoli que en aquells moments vivia allí.
Els patriotes polacs van aixecar barricades i van assaltar les institucions de poder filorrusses de la ciutat. Els carrers de Varsòvia, durant una temporada, van ser impregnats de rebel.lió, sang i esperança. Anatoli no sabia com reaccionar davant la situació, en un principi es va quedar al seu apartament esperant que els avalots s'acabessin, tenia molta por que la revolta acabés amb una annexió de Polònia a Rússia: la policia russa arribaria fins a aquell indret i la seva nova vida tranquil.la ja s'hauria acabat.
Així, les tropes russes van arribar, van assetjar Varsòvia i van bombardejar la ciutat, i van provocar una matança a la ciutat semiderribada, 5.000 propietaris polacs foren deportats a Sibèria i un decret del tsar féu de Polònia part integrant de Rússia.
NICOLAI MOROSOV
A partir d'aquell novembre de 1830, l'Anatoli va agafar molta por a la policia russa que ara abundava pels carrers de Varsòvia. I des de llavors, solament sortia al carrer per a anar a casa dels seus alumnes i per a comprar menjar, solament per a allò que era realment imprescindible. L'Anatoli tenia por d'anar a la presó, però realment ell ja vivia en una presó: la por a deixar de ser lliure no el deixava ser lliure.
Van passar dotze anys, era l'any 1842, quan el fill d'Anatoli i la Rodika, Nicolai, ja tenia quinze anys. Rodika s'havia deixat la feina que professava al burdell per a passar a una vida més digna, i a la vegada més miserable: feia de criada de la neteja i anava de casa en casa demanat algú que necessités dels seus serveis. El seu fill Nicolai ja des de molt jove treballava d’aprenent de fuster sense cobrar quasi res.
Un dia, Nicolai parlant amb la seva mare li va preguntar qui era el seu pare. La Rodika sempre li havia dit que el seu pare estava mort, però Nicolai no s'ho creia, estava convençut que la seva mare li amagava la veritat. Nicolai sabia l'ofici que havia professat la seva mare feia uns anys i pensava que podia ser fill de qualsevol client.
- Mare, és viu encara el meu pare ? Qui és ? – preguntava amb insistència a la Rodika. A Nicolai sempre se li burlaven perquè no tenia pare, i cada cop més sentia la necessitat de tenir-ne un.
Llavors la Rodika es va ficar a plorar, els records de l'Anatoli li amargaven l'existència. La Rodika va explicar al seu fill qui era el seu pare, un ex-soldat rus fugitiu de la justícia a causa d'un homicidi. La mare li va dir al seu fill que no es preocupés pel seu pare, per què el seu pare no voldria saber res d'ell ,ni de la mare ni del fill : el seu pare sol estimava a una dona que ja feia molts anys que havia mort, i que segurament el seu pare devia de ser boig. Nicolai es va entossudir molt en voler saber i conèixer qui era el seu pare i finalment la Rodika va accedir a dir-li on vivia l'Anatoli i el podia trobar.
RETORN A RÚSSIA
Així, Nicolai va fer cap a casa del seu pare, va pujar les escaleres del bloc de pisos i es va dirigir a la porta de l'apartament del seu pare. Va trucar a la porta i Anatoli va respondre:
- Ja va ! Qui és ?- va preguntar l'Anatoli sense obrir la porta.
Aquella pregunta era molt difícil de respondre si no s'obria la porta, va pensar Nicolai, que estava molt neguitós.
- És aquí casa d'Anatoli Iurovitx Morosov ?
Anatoli no sabia com algú podia saber el seu nom real, a Varsòvia, ja que ell tenia una documentació falsa que el permetia fugir de la Justícia. Ell en aquell moment no ho va pensar, però la nit que va passar amb Rodika li ho havia explicat tot sobre la seva vida passada mentre s'embriagava. Anatoli no sabia que fer, podia ser la policia?. No tenia cap lloc per on escapar, si es tirava per la finestra s'esclafaria el cervell. Si es mantenia callat i era la policia, podien esbotzar la porta. Va preferir obrir la porta per a veure qui era i explicar que l'home que buscaven no vivia allí.
- La persona a qui busques no viu aquí –va dir tremolant Anatoli. Llavors es va fixar, i qui el buscava era un noi molt jove, no era la policia. De moment no el venien a arrestar, va pensar. – Qui és vostè ?
- Jo sóc el fill d'Anatoli Morosov –va respondre el noi.
Anatoli, sorprès, es va preguntar si podia ser Iurii o Vasili, els seus fills que havia tingut amb la Katiuska. Però els seus fills no podien ser tant joves.
- Em permet parlar una estona amb vostè ?- va continuar Nicolai- Sóc el fill de la Rodika, la prostituta a qui vostè va deixar prenyada. La meva mare m'ha dit que el meu pare és vostè, i que vivia aquí. Això del nom fals ja m'ho havia explicat.
Anatoli no va voler saber res més de l'assumpte i el va despatxar d'una forma molt agressiva, dient-li que ell no coneixia ni a la Rodika ni a l'home que buscava.
Nicolai sabia perfectament que aquell era el seu pare. Va tornar a casa seva i li va explicar el que havia succeït a la seva mare. La seva mare li va confirmar que aquell amb qui havia parlat era el seu pare, i que ja li havia avisat que el seu pare no volia saber res d'ell. Nicolai, molt decebut, va plorar molt. A la Rodika li va fer molt de mal la tristesa del seu fill, i l'odi que sentia per l'Anatoli se li va engrandir.
La Rodika, va pensar en fer desaparèixer de la seva vida i la del seu fill a aquell home:
- Anatoli, et juro que et recordaràs de mi !- es repetia una l altra vegada la Rodika quan veia al seu fill tant desesperat.
Així, l'endemà la Rodika, sense dir res al seu fill, el qual tenia pensat tornar a visitar al seu pare, va anar a la comissaria de policia russa de Varsòvia a denunciar l'existència d'un homicida fugitiu de Sant Petersburg que es trobava a Varsòvia. La policia va entrar a casa d'Anatoli, el van prendre i se'l van endur a Rússia. Anatoli va ser reconegut per la policia i es va verificar que la documentació que duia era falsa. El seu delicte havia sigut molt greu, ja que havia matat a la filla d'un duc i al seu promès, que també era aristòcrata. Recordem que també era acusat de decembrista en la revolta del 1825 a Sant Petersburg, tot i que falsament, era tingut per un criminal polític també. Anatoli va ser deportat a Sibèria, condemnat a treballs forçats per a dotze anys. Era l'any 1843. Anatoli Iurovitx Morosov tenia quaranta nou anys.
Així doncs, Anatoli va tornar a Rússia, però no a Sant Petersburg, sinó més lluny, a les llunyanes terres de Sibèria.
Seguidament, Rodika tal i com havia dit a Anatoli anys enrera, el maleïa. Rodika va anar a veure una gitana que sabia bruixeria, amb l’ajuda de la qual va llençar una maledicció a Anatoli i a la seva descendència. Però…Nicolai era descendent directe d’Anatoli, sense pensar-ho, també havia fet caure sobre el seu fill la maledicció, la qual cosa volia dir que els nets que tingués la Rodika estarien maleïts de per vida.
Nicolai, quan es va assabentar que el seu pare havia sigut pres, es va enfadar molt amb sa mare, ja que ell encara veia la possibilitat de conèixer al seu pare i establir una amistat. Nicolai, deprés d'una gran discussió amb la seva mare, va abandonar la seva casa i a la seva mare i va emprendre un llarg viatge cap a Rússia, amb la possibilitat d'entrar dins les files de la gent que anava a colonitzar Sibèria per a poder algun dia retrobar el seu pare. Nicolai va travessar tota Rússia errant d'un lloc a l'altre vivint grans misèries i calamitats. Més avant tornarem a parlar de Nicolai.
La Rodika, deprés que el seu fill l'abandonés, va caure altre cop en el món de l'alcohol i la prostitució. Pocs anys després, completament alcohòlica i sola en la vida, es va tallar les venes.
cap. 4 : UN PENAL A SIBÈRIA
ANATOLI ARRIBA AL PENAL
L'any 1843 havia sigut arrestat Anatoli, Anatoli ja contava amb quaranta nou anys en aquell moment. Anatoli va ser destinat a treballs forçats en un penal de Sibèria, va ser condemnat a 12 anys de presó.
Anatoli de camí a Sibèria, a Tóbolsk, unes persones que també havien sigut deportades en un passat, i que en cada desgraciat que anava al penal el veien com a un germà, li van donar una Bíblia vella, era un Nou Testament en rus (la Bíblia era l'únic llibre que estava permès a la presó). Anatoli va ficar entre les pàgines de la Bíblia els pocs rublos que duia a sobre, per por a que li robessin al penal.
Quan Anatoli va arribar al penal el van deixar tres dies sense treballs forçats, ja que es destinaven els primers dies de l'arribada del reclús al penal per a descansar del viatge. Quan van passar els tres dies reglamentaris, Anatoli va ser encadenat i ben ferrat, i el treball va començar. En un principi, els altres presos el menyspreaven per ser noble, però no van trigar en agafar-li afecte i fer-se-li amics.
Com era aquell món on acabava d'arribar Anatoli? Com era Sibèria? I el penal i la vida dels presidiaris a la qual va haver d'habituar-se Anatoli ? Tot seguit descriuré la situació d'aquell remot lloc apartat del món:
SIBÈRIA
Rodejats d'estepes, muntanyes i boscos impenetrables, en les allunyades regions siberianes, es trobaven pobles de mil i inclòs dos mil habitants, en cases de fusta, velles, on hi havia un parell esglésies, una al poble i l'altra al cementiri. Es tractava de pobles que semblaven més bé alqueries de les proximitats de Moscou que vertaderament pobles. Estaven provistos generalment de comissaris de policia, assessors i altres funcionaris subalterns. A Sibèria, tot i la fred, el servei solia ser bastant còmode.
La gent feia una vida senzilla, carent de liberalisme: normes antigues, fortes, consagrades pels segles. Els funcionaris, que en realitat representaven el paper de noblesa siberiana, eren natius, siberians d'estirp o bé gent d'arreu de Rússia, la immensa majoria de la capital, Sant Petersburg. Els que aconseguien fortuna es quedaven a Sibèria i s'acostumaven a la terra. Els que no, aviat es cansaven de Sibèria i es preguntaven entristits el perquè de la seva existència, esperaven impacientment el fi legal del servei ( tres anys) i de seguida demanaven el seu trasllat, tornant a les seves cases, insultant Sibèria i burlant-se d'ella. Sibèria no estava tant mal, tenia rics i hospitalaris mercaders, les aus de caça volaven pels carrers i s'entregaven elles mateixes al caçador. El xampany era bastant abundant. El caviar era exquisit. En alguns llocs es recollien fins a cinc collites… La terra era , generalment, molt fèrtil. No feia falta més que saber-la aprofitar, i en Sibèria sabien fer-ho bé.
EL PENAL
Prop d'una d'aquelles ciutats de Sibèria hi havia el penal on va fer cap Anatoli aquell any 1843.
El penal s'aixecava en el llindar de la fortalesa, en el seu mateix baluard. Una gran casona, de dos-cents metres de longitud per cent-cinquanta d'ample, cercat pel voltant per un alt mur en forma d’hexàedre irregular; és a dir, per una valla d'alts pilars clavats profundament a la terra, règiament units uns als altres per mitjà de cordes reforçades amb triangles transversals i apuntats cap amunt.
En un dels costats d'aquest recinte estava la porta del fort, sempre tancada, sempre vigilada per centineles. La porta només s'obria quan era necessari sortir al treball. Al entrar al recinte, es veien en el seu interior alguns edificis. A ambes parts de l'ampli pati interior s'aixecaven dos llargues garjoles de fusta d'un sol pis. Eren els pavellons. Allí s'allotjaven els presos, distribuïts per categories. Al fons del recinte, un altre edifici semblant: era la cuina, dividida en dos departaments; més enllà una altra barraca, on, sota el mateix sostre, es trobava la bodega, els magatzems i la quadra. El centre del pati representava un descampat pla i ampli. Al pati formaven els presos per a ser comtats i per a que els passessin llista, pels matins, al migdia i per la tarda.
Quan es feia de nit, tancaven els presos a les quadres, on permaneixien tancats tota la nit. Les quadres ,o pavellons, eren estances de sostre baix, insuficientment enllumenades per llums de greix, que despedia un pesat i asfixiant ferum. També hi havia un hospital penitenciari.
ELS PRESIDIARIS
Al penal hi havia uns 250 homes. Hi havia deportats de tota Rússia, fins i tot de les muntanyes caucàsiques i de Polònia. Els reclusos estaven dividits d'acord amb la importància del delicte que havien comès. Tots els delictes i comarques de l'Imperi estaven allí representats. La principal categoria de tota la població penal la componien els deportats-presidiaris d'ordre civil, es tractava de delinqüents privats absolutament dels seus drets civils. Els havien enviat a treballs forçats per espai de vuit o deu anys i, al complir la condemna, eren destinats a algun punt de Sibèria com a colons. També hi havia delinqüents militars, no privats de drets civils, havien sigut enviats per petit espai de temps, però al complir la condemna, tornaven a ser enviats als seus punts d'origen com a soldats dels batallons siberians de línia. Hi havia un tipus de presos que se'n deien de la secció especial, quasi tots aquests procedien de l'Exèrcit, ells mateixos desconeixien el límit de la seva condemna, se'ls deia de la secció perpètua i n'hi havia uns cinquanta en tot el penal, aquests realitzaven els treballs més penosos. Hi havia al presidi criminals habituals i criminals ocasionals; bandits i capitans de bandolers.
Més de la meitat dels presos sabia llegir i escriure. Era difícil trobar en tota Rússia un grup de 250 persones la meitat de les quals sabés llegir. Els presos portaven el cap afaitat i anaven amb uniforme. Les seccions es diferenciaven les unes de les altres per la indumentària. Uns portaven la capeta curta, la meitat de color fosc i groc l'altra meitat; també duien un camal groc i l'altre fosc als pantalons.
Contra les lleis interiors i les costums pures ningú s'atrevia a rebel·lar-se al penal. Les acatava tot el món. Cap pres tenia ningun sentiment de culpa dels seus delictes, no hi havia ni rastre d'arrepentiment ni vergonya. Era costum no parlar del passat. Quasi tots els presos parlaven i deliraven per la nit. Tots es robaven els uns als altres de manera horrible. La majoria tenia el seu corresponent cofre amb pany i clau per a guardar els objectes reglamentaris.
L'agressió verbal estava permesa. En part, això constituïa una diversió per a tots. Però mai es passava de les paraules als fets i únicament de forma excepcional sorgien enemistats. Els mateixos enemics s'insultaven més bé per a distreure's. Insultar era un pur plaer, i moltes vegades ho feien sol per això, sense rancúnies. No li faltaven, al que sabia ofendre eficaçment, més que els aplaudiments, com als actors.
Miraven amb mals ulls als aristòcrates. Tot i estar ja privats de tots els seus drets civils, i equiparats totalment als altres penats, aquests mai els reconeixien com als seus camarades.
Hi havia al penal alguns presos procedents de l'aristocràcia. Cinc eren polacs. Els presos tenien un odi feroç als polacs. Els odiaven molt més que als presos russos de sang blava. Els polacs eren delinqüents polítics i mai s'avenien a dissimular amb els presidiaris la seva diferència de classe. Els altres nobles russos, com Anatoli Morosov, tampoc es portaven molt bé amb els polacs. Hi havia quatre aristòcrates russos a part d'Anatoli. Hi havia al penal diferents races de penats, hi havia russos eslaus, antics i nous creients, també hi havia algun tàrtar musulmà del Càucas, i un jueu.
REGLES I PAUTES A SEGUIR.
ELS TREBALLS FORÇATS
Qui controlava la situació al penal era el major, un home malvat i sense escrúpols. Per sobre d'ell sol hi havia el comandant.
Dins el presidi estava prohibit tot instrument que tallés, i es castigava severament. Els registres eren freqüents, inesperats i escrupulosos, i els càstigs terribles (açots a les espatlles). L'alcohol i el tabac estaven severament prohibits, però tots fumaven i molts bevien de quant en quant, quan tenien diners. De vegades, de nit, es practicaven inesperades requises, es confiscava tot allò prohibit, i, per molt amagat que tinguessin els presos els diners o objectes, els pesquisidors solien trobar-ho. Això feia que els presos no estalviessin, sinó que, pel contrari, s'afanyessin a gastar tots els diners que tenien en aiguardent. Per això es bevia tant aiguardent al penal. Després de cada requisa, al culpable, a més de prendre-li tot quant posseïa d'il.legal, li imponien un càstig sever.
L'únic llibre autoritzat a la presó era la Bíblia.
Per ordre superior hi havia un reclús, en cada quadra, el.legit entre tots, per al servei de la quadra. Se'ls deia parashnik, i no sortien al treball. La seva ocupació consistia en velar per la neteja de la quadra, rentar i assejar els taulons que feien de llit i el sòl; portaven dos povals d'aigua fresca, pel matí, per a rentar-se, i la resta per a beure. Hi havia els furriels, que eren el.legits en la mateixa quadra, dos per cada una. Tenien també la missió d'amagar els gabinets de cuina per a tallar el pa i la carn, un per cada cuina.
El menjar era suficient. Els presos creien que no n'hi havia de semblant en els altres presidis de la Rússia europea. Alguns penats tenien per altra part, mitjà de procurar-se un menjar especial, però sol es feien portar menjar aquells presos que contaven amb diner fix (la família podia enviar-li diners constantment, o bé en guanyava com veurem més avall). Tots els altres menjaven el ranxo. El pa era prou bo, degut a l'habilitat dels presos forners. Es coïen en una gran cassola comuna les sopes de cols, era horrorós la quantitat d'escarabats que es podia trobar dins la sopa. Però als presos no els importava massa. Els presos no solien menjar tots junts, sinó a la ventura, segons qui arribava primer de la feina. A les cuines tampoc hi havia prou lloc per a menjar tots junts. Els penats entraven i sortien conforme acabaven de menjar, al seu aire. Hi havia qui venia bollos entre els presos per a menjar, solien ser noies o nois de la ciutat. Els penats amb recursos es podien permetre beure te.
Els penats complien les hores legals de feina forçada i tornaven al presidi. Miraven amb odi el treball. Realment no es treballava molt, un pagès lliure podria arribar a treballar el doble, però com el treball era obligat ja es feia excessiu. El treball a l'estiu era el doble de penós que a l'hivern. Durant l'hivern solia escassejar el treball reglamentari i tornaven a les quadres més aviat. L'únic mitjà d'obligar als penats a que treballessin a estall era senyalar-los la feina a cada moment. Els primers en tornar eren els que treballaven a estall i no per hores reglamentàries. Treballaven tota la jornada fins al toc de tambor que anunciava el ranxo. Quant els presos sortien del penal en direcció al treball, formaven davant el cos de guàrdia, en dos files. Per davant i per darrera dels penats s'alineaven els soldats del comboi, amb els fusells cargats. Estaven presents un oficial d'Ingenyers, el conductor i alguns ingenyers destinats a presenciar els treballs. El conductor distribuïa els penats i els anava enviant als llocs de treball on eren necessaris els seus serveis.
Els presidiaris anaven al Irtich a calafatejar barques velles de l'estat, treballaven en els tallers, escombraven la neu dels edificis oficials, etc. Hi havia un taller d'ingenyeria. Aquest estava constituït per un edifici de pedra, baix, ubicat al pati gran, atiborrat de diversos materials. Hi havia una ferreteria, una fusteria, taller de pintura on es coïen els olis, es mesclava els colors i es construïa taules i altres mobles de fusta de nogal. El penat feia totxanes, amontonava terra, feia morter, edificava, trencava pedres amb el mall. El treballador forçat s'afeccionava, de vegades, a la seva feina, aspirava a fer-la més de pressa, amb més destresa, millor. Quan treballaven anaven amb cadenes, informes, enormes; es portaven per fora, les cadenes de forma, que s'usaven al penal, disposades per a no molestar quan es treballava; no estaven compostes d'eslabons, sinó de quatre varetes de ferro, del gruix aproximat d'un dit, unides entre si. Havia que portar-les per baix dels calçons. Es subjectaven, per mitjà d'un eslabó, a una corretja, que, a la seva vegada, es subjectava a la cintura per mitjà d'una altra que es prenia directament de la brusa.
OCUPACIONS LLIURES
Els presos, si bé encadenats, anaven i venien lliurement per tot el presidi, discutien uns amb altres, cantaven cançons, treballaven pel seu compte, fumaven cigarrets i fins i tot bevien aiguardent, tot i que sol uns quants. Per la nit alguns jugaven a les cartes, alguns es jugaven fins a la brusa que portaven posada.
En el transcurs dels llargs dies d'estiu tot el temps era consumit pels treballs forçats; en la brevetat de les nits a penes quedava temps per a dormir. Però a l'hivern, d'acord amb les ordenances, els reclusos, en quant es feia fosc, tenien ja que estar tancats. Cada quadra, tot i estar hermèticament tancades, es convertia en un immens taller. El treball particular, desenvolupar una activitat, no estava prohibit; però sí ho estava, i molt severament, tenir en el penal ferramentes, sense les quals no hi havia possibilitat de treballar. Però, no obstant, treballaven clandestinament i els caps feien, en ocasions, la vista grossa. Hi havia penats que entraven a la presó sense saber res; però dins trobaven qui els ensenyés i després, al recobrar la llibertat, sortien convertits en uns mestres en el seu ofici. Hi havia sabaters i sastres, fusters, orfebres, platers, pintors, hi havia qui construïa cestes, farolets i joguets infantils que ren venuts a la ciutat. També hi havia un jueu que feia de guixer, joier i usurer. Treballaven i guanyaven els seus kopeks. De la ciutat els arribava encàrrecs de treball. Els diners eren molt valorats al penal. Els diners guanyats es gastaven quasi en la seva totalitat en aiguardent, tot i ser prohibit. Els donatius també eren constants, i solien consistir en pa, te, bollets i molt rarament en diners. Els donatius es distribuïen amb religiosa igualtat entre tots els penats.
No tothom exercia un ofici al presidi, la immensa majoria es passaven l'estona fent el gandul i discutint amb els companys.
UN NIU DE VICI
L'aiguardent no escassejava al penal. Hi havia taverners que traficaven amb aiguardent i s'enriquien ràpidament. Hi havia presos al penal que es dedicaven exclusivament al contraban. L'aiguardent el venien al presidi unes persones que els deien taverners. N'hi havia varis, i feien un tràfic continu i lucratiu, tot i que els borratxos eren , per regla general, escassos, donat que per a poder beure s'havia de tenir diners, i als presos els costava molt treball guanyar-lo.
Hi havia sempre al presidi individus malgastadors, jugadors, que s'emborratxaven fins a gastar-se l'últim kopek. L' individu en qüestió anava a entrevistar-se amb el traficant i se li oferia per a introduir aiguardent al presidi. El ric tasquer tenia sempre alguns d'aquests auxiliars, en qualsevol part, fora del penal; existia alguns d'aquests tipus (un soldat, un llaurador, de vegades una joveneta), que, per compte del traficant i mitjançant un preu estipulat prèviament, comprava, en relativa gran escala, aiguardent a les tavernes i anava a ocultar-lo en algun lloc d'aquells paratges per on els reclusos havien de passar per a dirigir-se al treball. L'alcohol anava dins d'unes pells, el reclús es lligava el recipient de pells a la cintura i, si podia, en les parts més ocultes del cos. Havia de passar per davant dels soldats del comboi i dels centineles, normalment els enganyava.
Al tornar del treball, tot presidiari era registrat pel caporal dels centineles, que els palpava i els mirava per totes parts abans d'obrir les portes del penal. Llavors el penat apel.lava a l'últim recurs: en silenci i d'amagat passava una moneda a la mà del caporal (que ja duia per si de cas).
L'aiguardent, ja dins el penal, el tasquer es feia càrrec de les pells que portaven, abonava el seu cost i feia comtes. Al fer-ho així, advertia que la mercaderia li resultava molt cara, per lo qual, a fi d'obtenir majors beneficis, la batejava tirant una porció d'aigua, meitat i meitat quasi.
Per un vas d'aiguardent es pagava al presidi cinc o sis vegades més que en qualsevol taverna. El tasques era al mateix temps prestamista.
El tasques, per la seva part, quan, finalment, lograva reunir amb el seu tràfic una quantitat important, algunes desenes de rublos, preparava aiguardent per última vegada, però ara no li tirava aigua, perque ell mateix se l'havia de beure. La festa començava amb beguda, menjar i música. S'invitava, com a gran recurs, a les autoritats subalternes i més al·legades del presidi a la festa. L'orgia es prolongava de vegades durant varis dies. El borratxo amfitrió havia d'accedir a altres tasquers, que ja l'estaven esperant i es gastava fins a l'últim kopek que havia guanyat venent alcohol. De vegades, el tasques era pillat per les autoritats, li prenien els diners i la beguda. Així, el tràfic d'aiguardent era una ocupació perillosa, al principi el propi traficant entrava l'alcohol a dins la presó, després de guanyar uns diners es podia assentar sobre una base sòlida: s'erigia en negociant, en capitalista, mantenia agents i ajudants, corria menys perill i guanyava més cada vegada. Els seus ajudants s'arriscaven per ell.
Sorgia la farra, generalment, els dies de festa com el Nadal i la Pasqua (per a Nadal, fins i tot els presos organitzaven alguna representació de teatre i anaven als banys públics de la ciutat, sempre vigilats i encadenats), o els dies en que celebrava el sant l'amfitrió. El reclús que estava de sant s'aixecava aviat aquell dia, encenia un ciri i resava. Després s'encarregava del menjar. Enviava a comprar carn de vaca i peix i empanades siberianes. Després menjava com un toro, generalment ell solet, ja que poques vegades invitava als seus companys a compartir el festí. Després venia l'aiguardent: l'individu bevia de quadra en quadra armant butlla i escàndol i esforçant-se per a demostrar a tots que estava borratxo, mereixent-se el respecte general. Als borratxos se'ls admirava i se'ls rendia honors. El reclús, en quan es posava alegre, s'entregava a la música. Hi havia al penal un polac, desertor de l'exèrcit, que tocava el violí i en tenia un de propi: era tot el seu capital, i es dedicava a tocar alegres danses per als companers que s'embriagaven a les festes.
Generalment, hi havia més afeccionats a la beguda que al contacte amb la dona, tot i lo penós de la vida de forçat Era molt difícil arribar fins a la dona. Era necessari el.legir hora, lloc, posar-se d'acord amb elles, concertar una cita, buscar soledat… Tot això era molt difícil. Havia que subornar al comboi, cosa encara més difícil, i, sobretot, gastar els seus bons diners, relativament parlant. Però, a pesar de tot, fins i tot hi havia escenes de coit. Alguns d'aquests borratxos amb diners somiaven, naturalment, amb el bell sexe. A força de molts diners abandonaven de vegades, secretament , el treball forçat, i es traslladaven a cert punt dels arrabals, acompanyats de la subornada escorta. Allí, en alguna còmoda caseta, al llindar de la mateixa ciutat, es servia un festí a tots els presents i es malgastaven diners. Els reclusos ho aconseguien tot amb diners; el mateix soldat de l'escorta participava a la festa. Generalment, els soldats de l'escorta que es prestaven a aquestes festes eren futurs presidiaris.
ELS PRIMERS ANYS DE PRESÓ
Així, corrien els anys al presidi, i Anatoli aviat es va habituar.
L'amarga existència d'Anatoli aviat va ser sufocada per les males influències del penal, i com necessitava aliviar la seva tristesa d'alguna forma, aviat va caure en la feina de venedor d'aiguardent dins la presó. No poques vegades va ser pillat i castigat severament amb molts açots, però quan les espatlles se li recuperaven tornava a recaure, la seva necessitat per l'alcohol era cada cop més sèria, tot i lo difícil de poder beure dins el penal.
Com Anatoli sabia música, ell mateix demanava prestat el violí que tenia el polac músic, per a poder fer música i desfogar les seves penes expressant-se amb les cordes del violí. Quan anava borratxo li servia per a ballar. Anatoli no va aprendre res de bo, ni un sol ofici va aprendre, sol es dedicava a la beguda: era un cas perdut.
Els primers dies Anatoli es podia permetre comprar un tall de carn de vaca per dia i beure te, ja que el ranxo li feia fàstig; però aviat es va quedar sense diners, els pocs que no es va gastar li van robar juntament amb la Bíblia. Després, es va dedicar al contraban d'alcohol per a fer diners.
Quan a l'Anatoli li quedaven sis anys de presidi, era l'any 1849, un nou penat noble va arribar al penal: era el famós escriptor Dostoievski, amb qui Anatoli va establir amistat i va ajudar els seus primers dies de penal.
DOSTOIEVSKI
Anatoli, com era noble, no va trigar en interessar-se pel nou vingut. Com no sabia res de Dostoievski, un d’aquells primers dies de presó d’aquest, Anatoli va començar a parlar amb ell.
- Et dius Dostoievski, no? Ets polac?
Dostoievski es va indignar molt amb aquella pregunta que li feia innocentment l’Anatoli, ja que ell odiava a tot allò que estava relacionat amb la nació polaca.
- Em dic Fédor Dostoievski, sóc rus i molt orgullós de ser-ho !
- Perdona, però el teu nom és polac…-va insistir Anatoli.
-El meu pare és metge, i el meu avi era sacerdot ortodox rus, tinc sang russa fins a l’última gota!. Si trobés en les meves venes una sola gota sang polaca em “purificaria” immediatament. – va dir Dostoievski molt indignat i mirant fixament a l’Anatoli com si esperés una disculpa.
Anatoli es va quedar una estona pensant, i tot seguit va raonar:
-Jo també odio els polacs, he viscut una temporada a Varsòvia i els he conegut. Són mala gent !
Dostoievski es va quedar molt satisfet amb l’argument d’Anatoli, llavors li va oferir una mica de te al qual no va renunciar l’Anatoli.
Era ja de nit, els dos nous amics es van ficar a prendre el te davant l’estufa que hi havia a un costat de la quadra on estaven tancats. I van continuar xerrant.
-Com et dius?-preguntà Dostoievski
-Sóc Anatoli Iurovitx, de Petersburg, sóc un antic soldat
Anatoli va agafar confiança al seu nou amic i li va explicar la història per la qual havia sigut deportat a Sibèria. Dostoievski prenia molta atenció als relats d’Anatoli, i li repetia una i altra vegada:
- Quan surti d’aquí escriuré un llibre sobre el món dels presidiaris, aquest nou món per a mi. És tant horrible, però a la vegada fascinant. Explica’m coses d’aquí, explica’m…
Després d’estar llargues hores explicant Anatoli a Dostoievski coses sobre la presó, els personatges que hi vivien i la vida quotidiana en aquell lloc, Anatoli es va interessar pel crim que podia haver comès Fédor Dostoievski. Cal recordar que això era una excepció. Era molt estrany que els penats parlessin entre ells sobre el seu passat.
- Doncs bé. Jo formava part del grup intel.lectual dels Petrastxewzen. En la biblioteca de la casa de la il.lustre família aristòcrata dels Butastxewistx-Petrastxewski, ens reuníem alguns joves de Sant Petersburg. L’amo de la casa era un revolucionari republicà federal. El grup teníem fins i tot una revista, molt castigada per la censura dels funcionaris tsaristes. Tot i que ideològicament els components del grup estàvem molt dividits, els temes polítics i filosòfics que tractaven estaven mal vistos pel tsar, el qual ens veia com un perill per al seu règim autocràtic. La policia va descobrir el complot dels Petrastxewzen l’any 1849, un any després de la revolució liberal del 1848. El tsar va dictar la pena de mort a molts components del grup, la pena de mort feia llarg temps que no s’aplicava, però finalment entre els condemnats a mort ,entre els quals estava jo, el tsar ens va indultar i a mi m’ha destinat a quatre anys de treballs forçats aquí.
- Ets un revolucionari? –va preguntar Anatoli sorprès…
- Jo aspiro en un Gran Imperi per a Rússia, consolidat a Àsia. Sibèria!. Sembla un país molt bonic, Sibèria podria ser el bressol d’un imperi asiàtic a espatlles d’Europa, que tant ens deu i tant d’odi en té –argumentava apassionat Dostoievski.
Anatoli es va interessar molt per la conversa.
- Odies els europeus ?
- Sol en pensar amb els polacs, francesos, anglesos, alemanys o jueus… em poso dolent.
Fédor Dostoievski odiava Occident. Però quant devia ell a Occident !.
En la seva joventut, la seva cultura s’havia nodrit de la lectura dels llibres de Molière, Schiller, Dickens, George Sand, Balzac, Shakespeare, Víctor Hugo, Alexandre Dumas, etc…
I així, durant uns quants anys es van fer grans amics, tant Anatoli com Fédor. Anatoli també era un intel.lectual, també havia llegit molt en la seva joventut, i li agradava molt la música. Als dos els agradava molt parlar de literatura i filosofia. Dostoievski odiava l’alcohol i mirava en molts mals ulls quan Anatoli s’emborratxava, però el respectava i li aconsellava sempre:
- No beguis més Anatoli ! Tingues dignitat per favor !
A lo que contestava Anatoli:
- Per què? Ja es prou trista la vida aquí, deixa’m alegrar-me una mica ! Després de tot , a tu no et fa res…
Llavors l’Anatoli tant aviat es posava a riure i a fer coses estranyes, com es desplomava a terra plorant.
De vegades Fédor li solia dir:
- Després de tot, un polac borratxo és més trist i ridícul que un rus borratxo !.
Literatura
Europa i Rússia vivia grans tensions en aquells mitjans de segle XIX. L’odi entre orient i occident era mutu, i no faltaven les guerres. Això va donar origen a reaccions profundes i creadores (com el cas de Dostoievski). Sota el tsar Nicolau començà la gran època de la literatura russa. Pushkin, potser el més gran de tots els poetes russos, fou el que menys sofrí la tràgica inconciliabilitat dels dos mons; ell logrà conciliar armoniosament els estímuls procedents d’Europa occidental amb l’art popular rus. Els escriptors posteriors, com Gogol, Tolstoi, i Dostoievski , foren afonant-se cada cop més en confusos conflictes espirituals, en la lluita dels dos móns : Occident i Rússia com el Mal i el Bé. Les seves obres reflexen els contrastos de la vida intel.lectual russa, i sobretot Dostoievski reflexa un gran odi a tot allò europeu. Dostoievski a Sibèria es va transformar en un gran amant del tsarisme (estranyament) i va fomentar el bel·licisme que sorgiria posteriorment abans de la primera guerra mundial. L’ànima russa xocà amb el racionalisme occidental i produí una literatura de gran profunditat, mai abans aconseguida.
LA FUGA
Els presos no vivien al presidi com si fos casa seva, tots es sentien com si allò sol fos una etapa de la vida, i algun dia haurien de tornar a casa. Fins i tot els de cadena perpètua somiaven infal·liblement amb l’impossible.
Anatoli no pensava quedar-se allí tota la vida. Entre d’altres, Anatoli s’havia fet amic de Mijailov, un pres perillós i inquiet. Anatoli i Mijailov ja feia molt de temps que planejaven la forma de poder-se fugar d’allí: necessitaven un còmplice, forçosament un centinela. I ja tenien l’home que necessitaven. Cap soldat seria capaç de deixar escapar un presoner, tot i que fos subornat, ja que el propi soldat faria cap a substituir al fugat a dins el penal. Així doncs, Anatoli i Mijailov ja s’havien fet amics d’un centinela, el qual també volia fugar-se de l’exèrcit i desertar. El subjecte en qüestió era un soldat ukraïnès, un antic desertor de l’exèrcit que com a càstig havia sigut destinat a Sibèria, lluny de casa seva. Aquest soldat tenia moltes ganes de tornar a casa i sabia que tot sol no li seria fàcil. Així doncs, el propi centinela necessitava de l’ajuda dels presoners tant com aquests d’ell.
Així, un dia que aquest centinela ukrïnès havia de vigilar a Anatoli i a Mijailov en el treball, aquell dia va ser l’esperat per a la fuga. Aquella tarda van desaparèixer els tres sense que ningú sabés que havia pogut passar. Així, quan es va fer l’hora de tornar a tancar les quadres amb els presos a dins, els soldats van començar a comptar als presos per si en faltava algun.
- Un soldat a desertat, falten dos presoners ! –cridava el comandant.
El propi comandant responia de la seva llibertat, la llibertat dels presos.
- Ràpid ! Envieu patrulles a totes les aldees dels voltants ! Els em de trobar ! Als boscos, als boscos !! No torneu sense els presoners.
Foren enviats genets en direcció a totes les aldees, a totes les localitats pròximes, a fi d’explicar a les autoritats de la fuga dels dos penats i de la deserció. Foren enviats cossacs en persecució dels evadits per a donar-los caça lo abans possible.
Mentrestant, entre els presos havia gran agitació, no es recordava cap cas anterior de fuga; i es deien entre ells:
- Si s’han escapat dos companys, per què no ho podem fer nosaltres ?
Durant tres dies Anatoli, Mijailov i l’ukraïnès van anar errant pels boscos, fugint dels soldats que els buscaven. Però necessitaven menjar. El millor era esperar que l’enrenou produït per la seva fuga s’apaigavès i els cresqués el pèl ( que el duien rapat) , però com necessitaven menjar, es van fer a sorts que un dels tres s’arrisqués a entrar a un poble a demanar menjar. Li va tocar a Anatoli, que va entrar al poble i va demanar un tros de pa a un llaurador. Les autoritats del poble en seguida es van assabentar de que un dels evadits era al poble, i el van entregar de nou a les autoritats de la presó. Anatoli ja no sabria mai si els seus dos companys es van arribar a escapar o no, però ell va haver de tornar al presidi: li esperava un fort càstig.
MORT D’ANATOLI
Per la nit, Anatoli va ser conduït al presidi lligat de mans i peus i va ser tancat a una cel.la particular, esperant a que el jutgessin i interrogant-lo. Anatoli va ser tornat a tancar a la quadra amb els seus companys, tots li preguntaren coses, però no podia contestar. Anatoli estava molt assustat. Havia sigut castigat a 500 açots, no sabia si podria sobreviure al càstig. Anatoli sentia pànic fins a tal extrem, que a les vísperes del càstig es va decidir prendre un vas d’aiguardent en el que havia tirat pols de tabac. L’aiguardent no els faltava mai als presos en vísperes del càstig. El tenien en el seu poder molt abans de la temuda data del càstig.
Anatoli pensava que aquella barreja potser el posaria dolent, si el portaven a l’hospital podria aplaçar el dia del càstig. Anatoli, després de beures l’aiguardent es va posar malalt de veritat. Va començar a tirar sang per la boca i se l’endugueren a l’infermeria quasi sense sentit. Aquell atac d’hemoptisis li va destrossar fins a tal punt el pit, que als pocs dies li van descobrir símptomes de vertadera tuberculosis. Els metges que el tractaven de la hemoptisis sempre van ignorar quina havia sigut la causa. Va estar sis mesos a l’hospital.
Un dia, Anatoli estirat al llit de l’hospital, va començar a respirar molt malament i s’ofegava. Des de el matí havia començat a no reconèixer la gent que se li aproximava, el rostre d’Anatoli estava molt pàl.lid, els ossos se li marcaven per tot el cos i per la cara; i després d’unes hores quasi no es movia. Tenia a les mans una creu i les últimes paraules que va pronunciar, lenta i tètricament, van ser:
- Espera’m Lara, ara vinc al Cel amb tu…
Anatoli va morir just després, amb els ulls oberts mirant desorbitadament i amb un somriure a la boca, com si d’una vegada per totes, li hagué arribat l’hora de poder descansar.
El doctor es va aproximar, li va tancar els ulls, li va treure la creu de les mans d’Anatoli, es va senyar i va cridar als soldats per a donar la notícia de la mort del pres.
Era l’any 1851, Anatoli havia mort als 57 anys d’edat.
FILLS D’ANATOLI, GUERRA DE CRIMEA
Anatoli havia tingut dos fills amb Katiuska, els quals vivien a Sant Petersburg, al palau que havia heretat Iurii, pare d’Anatoli. Ara era el palau d’aquesta família que descendia de serfs. Els dos fills es deien, un Iurii i l’altre Vasili, Iurii era el germà gran i l’hereu de la casa i les terres que tenien. L’any 1853 va començar la guerra de Crimea, i els dos germans van anar al front a defensar la pàtria.
Mentrestant, Nicolai, fill bastard d’Anatoli, havia arribat a Sibèria en el seu viatge en busca del seu pare.
El sistema del tsar Nicolau havia pretès reforçar l’autoritat de l’Estat i l’obediència dels ciutadans, però no logrà sinó debilitar el propi Estat. Endurí les institucions russes quan devia haver-les fet evolucionar seguint l’exemple europeu. I així, el règim de Nicolau acabà amb una greu derrota. La guerra de Crimea (1853-1856), en la qual Rússia medí les seves forces dins el seu propi territori amb Anglaterra i França per la qüestió de l’hegemonia en el Pròxim Orient, fou per al sistema de Nicolau la prova de força que pogué decidir sobre l’èxit dels dos sistemes de govern…i el sistema fracassà. Rússia tenia que aprendre la lliçó: no es pot viure a Europa sense seguir les novetats i els descobriments en el camp físic, químic, mecànic, econòmic, administratiu i social.
Així, ja els contemporanis van compendre que aquesta guerra no sol representava un gir de grans conseqüències per l’utilització massiva de material modern de guerra (bucs, tancs, etc…) i les sanguinàries guerres de trinxeres, sinó davant de tot la gran batalla de les ideologies, del pensament liberal enfront al despotisme reaccionari.
La direcció de l’exèrcit rus estava molt planificada, però finalment les grans pèrdues de material, impossibles de reposar sense un sistema de transport adequat, debilitava la resistència dels russos. Una gegantesca potència continental com Rússia no podia portar una guerra moderna sense comtar prèviament amb una xarxa ferroviària desenvolupada. (primer ferrocarril a Rússia havia sigut Sant Petersburg-Tsárkoie-Seló el 1838, fins al 1851 no s’inaugurà el ferrocarril Sant Petersburg-Moscou).
L’any 1855, mentre es lluitava a les trinxeres, Vasili, germà de Iurii, va morir en batalla. Iurii va tornar sa i estalvi a Sant Petersburg on l’esperava la seva mare i la seva promesa.
La Pau de París de 1856 neutralitzà el Mar Negre per a tots els vaixells de guerra (resolució que sol afectava a Rússia) i obligà a que l’Imperi es retirés de la desembocadura del Danubi, però per tot el demés, Rússia permanegué intacta.
Nicolau morí el març de 1855: el seu Imperi estava derrumbat i privat el seu desig de lluitar per la supervivència. Totes les esperances caigueren en el jove tsar Alexandre II (1855-1881). L’Imperi necessitava reformes, i a partir d’ara es començava l’època de les reformes.
cap.5DESCENDENTS D’ANATOLI EN ÈPOCA D’ALEXANDRE II I ALEXANDRE III
ALEXANDRE II
L’any 1855 Alexandre II va succeir al seu pare Nicolau I. Alexandre II es va veure amb la necessitat de reformar l’Imperi. La derrota de la guerra de Crimea havia deixat al descobert aquesta necessitat. Les principals reformes liberals foren les següents:
Alexandre II intentà una descentralització regional, incorporant als propietaris i consells municipals de les ciutats (Duma) als Consells generals. Es modificà l’administració de justícia creant-se jutges i tribunals similars als dels països occidentals, disminuint les funcions que exercia en aquest camp la noblesa russa. En matèria educativa es concedí autonomia a la Universitat i es reglamentà incrementar la instrucció pública. En quant a l’exèrcit, s’establí el servei militar obligatori durant un període de sis anys, en front a la legislació anterior que podia mantenir el soldat tota la vida. També va haver grans programes per a estendre el ferrocarril per tot el país, cosa que va millorar les comunicacions.
La reforma més gran va ser l’emancipació dels serfs. Mesura presa el 1858 per als servidors de la Corona, i en 1861 per a la resta. Cinquanta milions de serfs reveren parcel.les per mitjà del mir. En realitat era el senyor qui rebia les millors terres, i la resta se la donaven al mir i, a canvi, el senyor rebia una quantitat dels serfs i l’Estat es comprometia a donar facilitats als pagesos per a poder fer efectiu el pagament en 49 anys. La majoria dels pagesos es van veure més pobres que abans, tenien menys terres que abans per a cultivar, i es veien obligats a emigrar a les ciutats. Els pagesos que es van veure afortunats amb el canvi, es van convertir en una nova classe social: els kulalks. Els kulaks es veuran agredits, més avant, amb la implantació del Comunisme a partir de l’any 1917.
La noblesa es va enfadar en veure que perdien mà d’obra. La majoria d’antics serfs es tornaven més pobres. Molta gent estava descontenta per l’occidentalització de l’Estat duta a terme per Alexandre II. I els liberals creien que aquestes reformes eren insuficients.
ELS NETS D’ANATOLI
Iurii, antic soldat de la Guerra de Crimea, fill d’Anatoli Morosov, es va casar l’any 1852 amb una noble dama que es deia Anna Kolovkova. Iurii i Anna van tenir tres fills entre el 1860 i el 1873: Piotr, que era el major, va morir al cap de dos anys de néixer, Vladímir que va néixer el 1871, i Irina, nascuda el 1873. Vladímir i Irina, des de molt petits jugaven junts i s’estimaven molt, i quan es van fer grans es van convertir en dos germans inseparables. Sempre estaven es contaven els secrets i s’ajudaven. Feia molt goig veure’ls tant feliços junts.
Vladímir sempre estava tocant el piano del seu avi Anatoli, havia heretat el seu talent musical, i per això el seu pare, Iurii, va pensar en contractar-li un professor particular de música per a que li donés classes i l’instruís. Irina sempre estava al costat del seu germà escoltant la música que aquest tocava. Vladímir era un noi molt alegre que agradava a tots els habitants de la casa, es portava bé amb tothom, fins i tot amb els criats.
EL PROFESSOR DE MÚSICA
Un dia de l’any 1883, un vagabund va arribar a la casa de la nostra família, i va demanar parlar amb l’amo:
- Bona tarda, viu aquí Anatoli Morosov?- va preguntar el vagabund a Iurii que havia anat a atendre’l.
Iurii es va sorprendre molt amb aquella pregunta:
- Anatoli era el meu pare ,i avi dels meus dos fills; però ho sento molt, ja fa moltíssims anys que no viu aquí, va abandonar la casa quan jo era molt petit…- va respondre amablement però encuriosit al vagabund.
Però, qui era aquell vagabund? Era el germà de Iurii, el fill bastard d’Anatoli, Nicolai!. L’oncle de Vladímir i de Irina.
Nicolai era ja molt gran en aquells temps, tenia 58 anys, tenia molt mala pinta, i anava molt brut, però Iurii no el va menysprear per això i el va escoltar.
Nicolai, va pensar que no el creurien si deia que ell era fill d’Anatoli, i com després de tants anys no havia pogut trobar al seu pare i ja el donava per mort, va pensar en intentar trobar feina en aquella casa que tant bé el rebia. Va pensar en mentir per a guanyar-se la confiança dels seus familiars, els quals no tenien ni idea de qui podia ser aquell personatge.
- Perdoni, senyor Morosov… Buscava a Anatoli perquè jo i ell havíem sigut molt bons amics, però ara em sap molt de greu no haver-lo trobat. Però com visc molt lluny d’aquí, no li sabria mal invitar a passar la nit a casa seva a un vell amic del seu pare ?- va preguntar Nicolai.
Iurii no sabia si confiar amb aquell home, però com ja es feia de nit, li va fer llàstima deixar aquell pobre home al carrer, a més, si era un vell amic del seu pare es veia amb l’obligació de ser hospitalari amb ell.
- Vinga passi bon home, prendrà un bany, soparà amb nosaltres i li prepararem un llit. Demà pel matí haurà de marxar.
Nicolai es va banyar a casa de Iurii i va ser invitat a sopar. Quan la família, després de sopar estava a la vora del foc, li van demanar a Nicolai que expliqués les seves aventures amb Anatoli. Nicolai es va inventar tota la història, però com era eloqüent se’l van creure.
Vladímir es va acercar a Nicolai i senyalant-li al farcell de Nicolai on hi havia un instrument musical de corda, li va preguntar:
- Què és això?
- Una balalaica, noiet. T’agrada la música?
- Sí, molt!! Saps tocar-la?- preguntà Vladímir molt entusiasmat.
- Jo i el teu avi fèiem de músics ambulants, ell tocava el violí i jo la balalaica. Em sé tots els cants russos, d’aldea en aldea els he recollit; des de Sibèria on ploren els deportats, fins al Volga on els pagesos i els mariners canten alegrement. Tots me’ls he après i els he tocat.
Tota la família li va demanar a Nicolai que toqués alguna cançó mentre ells cantaven. Vladímir prenia molta atenció a la destresa amb que tocava l’instrument d’on sortien melodies molt boniques.
- Nicolai, bon home-va dir Iurii- tu ets la persona que anava buscant, vols treballar per a mi?
- M’encantaria, quan començaria?-va dir emocionat Nicolai
- Avui mateix. Si vols et pots instal.lar a viure aquí a casa meva. Donaries classes de música al meu fill Vladímir.
Vladímir es va alegrar moltíssim i Nicolai hi va accedir a quedar-se a viure allí amb ells. I així és com Nicolai, vivint sota el sostre del seu germà, es va infiltrar dins la seva pròpia família sense que aquesta sabés realment res d’ell, sense saber la realitat de la història que l’havia dut allí a Sant Petersburg.
LA GUERRA TURCA.
FI REGNAT D’ALEXANDRE II
Al cap del temps, Iurii va agafar molta confiança de Nicolai, sempre es va creure totes les històries que aquest li contava, i veia que es portava molt bé amb els seus fills i jugava amb ells. Llavors Iurii va portar a viure a Nicolai a les habitacions familiars, mudant-lo de les habitacions dels criats que hi havia a palau. Al cap de dos anys, el 1885, Iurii va ser sol·licitat per l’Emperador per a anar a la guerra contra els turcs, que en aquells temps es vivia a Rússia. Iurii havia arribat a general en la seva carrera militar i tenia fama de gran estrateg.
Aquell any de 1885, Iurii va abandonar casa seva per a anar a la guerra. Nicolai per a Iurii era com un germà (que ho era realment) i per això el va deixar com a responsable de l’administració de casa seva i dels seus béns agrícoles. Iurii va creure deixar la casa en bones mans i va deixar Sant Petersburg en busca de noves aventures, tot i que ja era vell.
Entre l’any 1877 i 1888 va haver la guerra de Turquia. Sota la pressió de l’opinió pública, el govern s’havia deixat arrastrar a aquesta guerra per fer front als abusos comesos per les autoritats turques als seus súbdits eslaus i cristians (clarament hi havia interessos econòmics). La lluita acabà amb un triomf tot i que no molt gloriós. Després dels èxits inicials, l’exèrcit rus sofrí vàries catàstrofes. Es posaren en evidència els errors d’equipament i d’avituallament. A la victòria seguí una derrota diplomàtica al Congrés de Berlín (1878) que obligà a Rússia a retornar als turcs les extenses zones de l’estat de Bulgària recent creat per Rússia. El prestigi del govern decaigué encara més quant el tsar atorgà als búlgars una Constitució que continuava negant al seu propi Poble. Extenses àrees de la població mostraren obertament les seves simpaties per la revolució que s’estava tramant secretament. La vida d’Alexandre II va ser l’objectiu del terrorisme: sabotatges de línies de ferrocarril, que feren saltar pels aires el tren imperial, pistolers perseguint a totes hores al tsar per a clavar-li un tret, fins i tot es va arribar a posar una mina sota el menjador del palau d’Hivern (palau imperial a Sant Petersburg).
L’any 1881 Alexandre II fou encertat per una bomba que li va tirar un terrorista en un passeig en carrossa pels carrers de Sant Petersburg; i després, ferit per una altra bomba que un conjurat li llançà als peus, cridà:
- A casa! Al palau a morir!- va exclamar moribund el tsar, que ja es desdeia del seu regnat i de la seva vida.
I al cap de poca estona va morir, el tsar, sense haver recobrat la consciència. Així va acabar l’era de les reformes d’Alexandre II.
La guerra amb Turquia encara va durar fins al 1888, Iurii va continuar dins la guerra uns quants anys més.
NICOLAI VENJA LA SEVA MARE
Mentrestant, Nicolai vivia a casa del seu germà com si fos el veritable amo. Quan es va veure amb tant de poder dins la família, se li van pujar els fums; va començar a fer tot el que volia, i es gastava els diners de la renta familiar tal i com va voler. Les relacions de Nicolai amb els seus nebots va començar a canviar. Tenia un poder absolut sobre ells. L’any 1886, Iurii va morir a la guerra degut a un atemptat enemic. Iurii al seu testament lliurava la sort de la seva família en mans de Nicolai, Iurii sempre va pensar que podia confiar plenament amb Nicolai.
Nicolai sortia de festa totes les nits, per tots els antres de Sant Petersburg, s’ho podia permetre pels diners que ara posseïa. Nicolai va acabar completament enganxat a l’alcohol, i sempre estava bevent i montant escàndol. Tota la gent de casa el temien i no sabien de que podia ser capaç Nicolai quan anava ebri. Nicolai era bastant major, però encara se’l veia fort i amb empenta. Vladímir no tenia prou força per a enfrentar-se-li, era d’estatura bastant feble; la mare també era una dona major i no tenia quasi força, i menys la Irina.
Nicolai sempre molestava a la Irina, i la tocava. Irina ja estava a les portes de l’adolescència i tenia molt bon aspecte. Vladímir volia defensar a la seva germana, però tenia molta por, sempre s’amagava per no veure com Nicolai abusava de la seva germana, s’havia que si se li enfrontava Nicolai tenia prou força com per a matar-lo, i no li agrada ser present quan Nicolai molestava a Irina.
Un dia, la mare de la Irina es va enterar que Nicolai tocava a la seva filla, llavors quan va anar a protestar va rebre de part de Nicolai una forta espenta que la va fer caure per les escales. La mare de la Irina i de Vladímir es va fer tant de mal a la cama dreta que li va agafar cangrenes, i el doctor li va haver d’amputar una cama. La mare es va quedar quasi paralítica. Els fills havien pensat fugir de casa, però a part que no tenien on anar, no volien abandonar a la seva mare.
Una tarda, Vladímir i Irina van pensar en com poder acabar amb l’intrús:
- Escolta Irina, aquesta nit quan arribi Nicolai, no m’amagaré, un dels criats m’ha deixat una pistola amb la qual li dispararé quan te s’acerqui- explicava Nicolai
- Però si el matem ens ficaran en un reformatori, la nostra mare no pot cuidar de nosaltres.
- Això seria millor que suportar tota la vida, tot i que potser no li quede molt temps de vida, de la manera que beu.
Aquella nit, va arribar Nicolai tot borratxo, va agafar pel coll a la Irina i se la va endur cap al seu llit. Ella plorava molt i li demanava que la deixés, tot i que mai l’havia violat i sol feia jocs indecents amb ella, ella tenia por que algun dia li robés la virginitat. Irina va començar a cridar a Vladímir:
- Vladímir, ajuda’m !, no deixis que aquest home abusi de mi…
- Què et penses que el teu germà es prou valent per a enfrontar-se amb mi?. Ha, ha, ha…!- reia el Nicolai
Llavors va arribar Vladímir, tot tremolant de por, i va apuntar a Nicolai amb la pistola.
- No t’atreviràs a disparar !!-deia amenaçant al seu nebot.
Vladímir va prémer el gallet, però…la pistola se li va atascar i no anava. Nicolai, tot enfurismat se li va acercar i li va donar una pallissa que el va deixar quasi mort. Després es va acercar a la Irina i la va agafar fortament.
- Vine amb l’oncle, que jugarem !!-li va dir rient. Nicolai va violar a la seva neboda aquella nit. Mentrestant li deia –has vist que t’ha passat per culpa del teu germà?!
Després d’allò, Vladímir va morir per culpa de la pallissa. Nicolai va amagar el cadàver en una habitació que va tancar en clau, i ell, aquella mateixa nit va tornar a sortir de casa, i no va tornar mai més, ni se’n va saber res d’ell mai més.
Al cap d’un temps, Irina estava embarassada, i la seva mare ja estava morta. Un dia, un noble va arribar a casa d’Irina, dient-li que l’amo de la casa, referint-se a Nicolai, havia perdut tots els diners al joc, i com no li tornava, tenia dret a apoderar-se de la casa i de tots els béns familiars. Aquell noble va sentir llàstima d’Irina i li va demanar que si volia podia continuar vivint a casa, si treballava per a ell de criada. Irina hi va accedir perquè no tenia on anar ni mitjans per a sobreviure.
Al passar els mesos, Irina va ser mare. Va posar de nom al seu fill Piotr Nicolavitx Morosov (el seu pare també era un Morosov, Irina va acabar comprenent que l’home que l’havia violat era el seu oncle, cosa que no va dir mai a ningú). Piotr era un nen molt malaltís, lleig, i deforme; però la seva mare sempre el va estimar molt.
Piotr havia nascut de dos pares que tenien la mateixa sang familiar, i això va afectar molt negativament en el desenvolupament del nen.
El nou propietari de la casa dels Morosov, va vendre el palau i es va endur a la seva casa a Irina i al seu fill. Aquell noble es deia Víctor Putin, i la seva conducta amb els últims Morosov no va ser gens bona. Tractava a Irina com a una criada d’extracció servil, i al nen Piotr el menyspreaven tots els de la família dels Putin. Piotr era molt baixet i tenia les cames tortes, també tenia gepa i el seu rostre era horrible. Piotr servia a la casa com a bufó dels més petits, ja que era inútil en qualsevol feina, i era molt bo per a divertir als nens, els quals el vestien de forma extravagant, li pegaven i es burlaven d’ell.
La maledicció de la Rodika llençada contra els descendents d’Anatoli els envoltava. La desgràcia i la mort perseguia la família
ALEXANDRE III
Alexandre III (1881-1894) procedí de immediat a la revitalització de l’autocràcia, eliminant qualsevol símptoma de llibertat establert durant el regnat anterior, tot i que en l’aspecte econòmic Rússia aconseguí en aquesta època un progrés econòmic notable motivat per l’entrada de capitals estrangers, per l’obtenció de préstecs estrangers i per l’explotació i producció petrolífera localitzada en Bakú (actual Azerbadjan), lo que faria augmentar les línies ferroviàries i el desenvolupament de les indústries extractives, amb lo que Rússia s’incorporava (a finals de segle) a la Revolució Industrial. Aquest desenvolupament no es va veure acompanyat de ninguna millora en les condicions socials de la classe obrera, les condicions de vida dels quals eren pèssimes, ni tampoc es va millorar la vida dels camperols, ja que la falta de capitals faria inviable tot tipus d’explotació intensiva, per lo que no podrien subsistir amb lo obtingut de les seves petites parcel-les de terra, empobrint-se encara més.
Aquesta situació social serà un excel·lent caldo de cultiu per al descontentament, la subversió i la idea de necessitat d’una Revolució social a principis del segle XX. Com veurem més avant.
EL POPULISME I
EL MOVIMENT REVOLUCIONARI
L’emancipació dels serfs alterà dràsticament el pensament i el sentiment polítics de la intel.lectualitat russa. La causa dels serfs en les dècades de 1840 i 1850 havia sigut defensada pels eslavòfils, els quals constituïren una força legitimadora de la gran reforma social. El nou radicalisme que sorgí en Rússia en les dècades de 1860 i 1870 fou catalitzat per dos forces procedents del món occidental. Una d’elles era la popularitat dels grans avenços científics de la dècada de 1840, que suggerien que es podia comprendre l’home i la societat i canviar-los per mitjà d’un mètode científic. L’altra eren les idees del socialisme utòpic francés. La tendència principal del nou radicalisme era el naródnitxestvo , una forma de populisme socialista revolucionari. Es basava en la creença de que era necessària una revolució socialista en massa per a derrocar el règim existent; que l’exclusiva estructura social de Rússia asseguraria una introducció immediata del socialisme, sense la necessitat d’aparició de la fase capitalista; que les institucions comunals camperoles que ja existien eren essencialment socialistes; i que, per tant, els camperols constituïen la força revolucionaria natural preparada per ser activada. Més enllà d’aquests principis, els naródniki (“populistes”) no es posaven d’acord en els mètodes apropiats per a posar en marxa la revolució. Alguns defensaven les accions terroristes (Netxaiev i Tkatxov), altres volien que la revolució comencés de forma orgànica (Lavrov), però la majoria estava d’acord en movilitzar personalment als pagesos.
El fracàs del populisme dels anys setanta va tenir un doble efecte. Alguns dels participants conservaren la fe en la pagesia com a força revolucionària aprendrien dels seus errors i es convertirien en el progenitor del Partit Socialista Revolucionari. Altres consideraren que el llançament d’una revolució requeria alguna cosa més que despertar la consciència popular entre les masses; aquests es volcaren parcialment al terrorisme i a la política revolucionària racionalitzada, de la qual Lenin fou el primer practicant.
A la decadència del populisme l’acompanyà el creixement del terrorisme. Tot i això, la convicció subjacent de la dinàmica revolucionària es mantení igual; una vegada que es donés amb el mètode correcte per a estimular la rebel.lió en massa, el règim establert es desmoronaria inevitablement. El mètode aplicat fou el terror públic i , en especial, l’assassinat.
La campanya de terror es prorrogà des de finals de la dècada del 1870 a principis dels anys 80. Fou organitzat per una petita societat secreta anomenada Terra i Llibertat, establerta en Sant Petersburg, i formada bàsicament per estudiants radicals de les classes privilegiades. Els membres eren escassos però fanàtics, i disfrutaren de l’ajuda financera, i simpatia, de molts membres de l’èlit de la qual provenien. La campanya de Terra i Llibertat va concluïr amb l’assassinat d’Alexandre II en 1881, però les conseqüències suposaren la fi del terrorisme. Terra i Llibertat quedà inmobilitzada per sèries mesures de seguretat, però, el que va ser més significatiu, el seu mètode quedà desacreditat: la mort del tsar no va portar a cap aixecament, el govern seguí estable i, discretament, es produí la successió imperial. Els radicals començaren a buscar altres mètodes revolucionaris.
La búsqueda portà quasi dos dècades. En la de 1880 el marxisme emergí en Rússia com la nova teoria revolucionària. El pare fundador fou Gueorgui Plejanov, un expopulista que estudià el marxisme alemany en Suïssa i adaptà la teoria a les condicions de Rússia. Els seus principis eren que aquesta, com tots els països, tenia que passar per un període de desenvolupament capitalista abans de desplaçar-se cap al socialisme, creia que era el proletariat urbà la base per a cimentar la revolució.
Mentre el moviment marxista rus es desenvolupava a l’exterior, en Rússia sorgiren altres moviments que buscaven el canvi social. Entre els revolucionaris, els narodniki es transformaren en 1900 en el nou Partit Socialista Revolucionari, i ressuscitaren la política del terror en 1901. També, el que era més important, desenvoluparen per tota Rússia rural una organització dedicada a difondre la idea de la revolució socialista entre els pagesos. Els revolucionaris socialistes feren l’esforç per a comunicar el seu missatge en un llenguatge apropiat per als pagesos, l’adequaren a les reglamentacions dels llauradors i arribaren a ser el partit revolucionari dominant en l’àmbit rural.
Els primers anys del segle XX foren testimoni de la organització de l’oposició liberal en una força política. Els agents més importants eren polítics liberals que dominaven el sistema de govern local del zemstvo , l’autoritat i desenvolupament de la qual s’empobrí considerablement a principis de segle. A aquests es sumaren els terratinents liberals en l’àmbit rural i els acadèmics, així mateix liberals de les ciutats, els quals havien esperat que el desenvolupament del zemstvo conduiria gradualment a la implantació d’un govern parlamentari. En 1903 els liberals formaren una Unió de Alliberació, la qual formulà un programa en el qual es reclamava les llibertats civils plenes; igualtat de tots els ciutadans davant la Llei; democratització i expansió del zemstvo ; derogació de la legislació restrictiva recentment introduïda; amnistia política total; i la creació d’una assemblea legislativa vertaderament representativa. El seu propòsit era convertir a Rússia en una Monarquia parlamentària amb un ordre social que s’establís en els principis de la democràcia liberal.
El govern reaccionà davant els revolucionaris amb més mesures repressives, i davant els liberals, amb indiferència. Aquesta última s ‘entronca bàsicament amb la personalitat de Nicolau II, que ascendí al tron en 1894. No veia diferència entre els dos perills i sentia una particular antipatia pel govern representatiu, fos el que fos. En conseqüència, això estimulà als revolucionaris a seguir endavant amb la causa de la revolució violenta, mentre que entre els liberals creixé l’hostilitat cap al règim establert.
MORT D’IRINA
Piotr i la seva mare Irina vivien a casa de Víctor Putin des de poc després de la desaparició de Nicolai.
Quan va morir Irina, l’any 1903, Piotr va ser expulsat de casa dels Putin. La família Putin havien mantingut a Piotr per la compassió que tenien a Irina. Però a Piotr no el volien, el menyspreaven i no el consideraven ser humà pel seu horrible aspecte físic deforme. Piotr va ser expulsat de la cas dels Putin sense escrúpols i enviat al carrer a la seva sort. Piotr, al morir la seva mare ja no li quedava ningú que l’estimés. Abans de morir, la seva mare li va donar tots els estalvis que havia aconseguit reunir durant la vida, perquè ja temia de la sort que podés tenir el seu fill en un futur.
cap.6 LA REVOLUCIÓ
L’avi i la mare de Tatiana Morosova
PIOTR I TATIANA
Piotr era el fill de Nicolai i de Irina, oncle i neboda, tots dos descendents d’Anatoli Morosov. Piotr a causa de la consanguinitat dels seus pares, havia nascut molt dèbil i deforme. Era d’estatura baixa, tenia les cames molt curtes i tortes i una gran gepa a les espatlles. Piotr era menyspreat per tothom i ningú l’estimava. Quan va morir la seva mare, Piotr va ser expulsat de la casa dels Putin.
Piotr, buscant un lloc per a viure, va anar als barris baixos de Sant Petersburg, on va trobar una pensió molt barata, però miserable, li alquilava un exmilitar que acollia a tota classe de vagabunds i personatges marginats de la societat, a casa seva, que no tenien on anar. La casa era possessió d’un empresari jueu, un ric comerciant que li llogava la casa al exmilitar per a que aquest li llogués a més clients.
Davant la pensió hi havia una taverna on sempre anaven a emborratxar-se els energúmens del barri. La taverna era molt circulada per tot tipus de rameres, tot i que aquests llocs eren un perill per a les dones, aquí era on les rameres tenien més facilitat per a trobar clients-
Un dia, una d’aquestes rameres es va fer amiga de Piotr . La noia es deia Tatiana, i tenia 16 anys. Tot i que sempre anava molt desarreglada, era molt bonica. Tatiana tenia una cara molt agradable la qual reflexava immensa bondat , i quan se la veia buscant algun client, sempre expressava l’odi pel seu ofici, i el fàstig que li proporcionaven alguns homes que la tractaven malament. Tatiana era òrfena, i amb la prostitució tenia l’única forma de subsistir. Tatiana , un dia que va passar la nit amb Piotr, li va explicar la tristesa que li provocava practicar aquell ofici.
- A mi m’agrada molt estar amb tu –li deia Piotr- però quan penso que només estàs amb mi pels diners, i que sense pagar no podria accedir a la dona…
- No diguis això, Piotr! Tu ets molt bona persona i tractes molt amablement a les dones, a mi m’agrada molt estar amb companyia teva, hi ha altres clients que em peguen i m’insulten.
- No t’importa el meu físic ?
-No…
- Realment….No et dono fàstig?
- El físic no és l’important per a valorar a una persona . L’important és l’interior de la persona, allò que el fa humà.
Piotr sempre s’havia sentit molt desgraciat, i mai ningú l’havia comprés. La gent sempre es fixa en el físic el qual li dóna prejudicis, i mai en l’interior de la gent. Tatiana sempre va tenir compassió de Piotr, i el comprenia; li agradava estar amb ell perquè el considerava una gran amistat. Piotr tenia un aspecte que no semblava d’humà, però interiorment era una persona molt humana i sensible.
Un dia, a la taverna, Piotr li va proposar canviar la vida en comú a Tatiana.
- Jo et dec molt Tatiana, sempre m’has escoltat i comprés, i t’aprecio molt- li deia Piotr a Tatiana.
- Jo també…Piotr
- He pensat que podríem abandonar aquesta vida de miserables i sortir del barri, podríem buscar-nos una casa digna a dins de la ciutat, i buscar-nos una vida decent. M’agradaria tant poder ajudar-te i fer-te feliç… La vida que portes dins la prostitució no és digna per a una persona com tu. –La intentava convèncer Piotr.
Piotr li va ensenyar els diners que li quedaven de l’herència de la seva mare, i li va dir que ja tenien alguna cosa per a començar.
Així, Piotr i Tatiana es van buscar una nova casa; i Tatiana va deixar la prostitució, i li va prometre a Piotr no tornar a fer vida indecent i ser-li fidel a ell, que la protegia i l’estimava. Tatiana no estava interessada, realment s’estimaven mútuament, cosa que estranyava a tothom.
PIOTR BUSCA FEINA
Mentre van viure junts Piotr i Tatiana, Piotr va ser prou feliç. Piotr no va ser mai feliç del tot, la seva depressió era continuada i il.limitada. Al cap d’un any, Tatiana va tenir dos fills bessons de Piotr, un nen i una nena preciosos. El nen el van anomenar Dimitri, i a la nena Vera, els pares sempre els van cuidar molt i els van estimar molt.
Piotr va trigar molt a trobar feina, i poc a poc es va anar gastant tots els diners que li quedaven de l’herència de la seva mare. A ningun lloc li volien donar feina , el veien massa dèbil, malaltís i deforme. Piotr tenia un aspecte espantós, d’una lletjor impossible de descriure. Finalment Piotr va trobar feina en un circ. A piotr no se li hagués ocurrit mai anar a treballar en un circ per a exhibir les seves deformitats, i perdre la dignitat per a saciar la curiositat dels ociosos. Però Piotr necessitava diners per a mantenir a la seva jove família, que era el que més estimava al món, i l’únic que tenia.
Piotr al circ el vestien de pallasso, els nens li tiraven ous al cap i a la cara, i se li muntaven damunt la prominent gepa que se li aixecava sobre les espatlles. Un dia, un nen li va arrencar un tros d’orella d’un mos; però Piotr no es podia queixar ja que la seva feina era deixar que els nens fessin el que volguessin amb ell. Piotr necessitava la feina i no podia admetre que el despedissin. Per la nit, quan tornava a cas, Piotr sempre plorava, però es consolava gràcies al calor de la seva família, que el comprenia i l’estimava.
Un dia, va anar al circ un duc amb la seva família, era un noble molt ric, dels més rics i poderosos de Sant Petersburg. El duc va disfrutar tant amb la representació de Piotr, que va demanar entrevistar-se personalment amb ell. El duc li va demanar que treballés per a ell, rebria un sou elevat amb el qual no tindria dificultats per a mantenir la seva família. El duc li va demanar de treballar com a bufó al seu palau, per a alegrar les orgies que muntava amb les seves amistats.
Piotr va consultar amb la seva dona, Tatiana.
- Si els meus fills sabessin a que em dedico, a ser el pallasso dels fills de casa bona i suportar tot tipus de burlar per a alegrar a la gent… sentirien vergonya del seu pare i ja no m’estimarien- plorava Piotr.
- No diguis això Piotr-li consolava Tatiana
Piotr li va explicar la proposició que li havia fet el duc.
- M’ha promès un bon sou…necessitem diners Tatiana, com podré alimentar als nostres fills?
- No et degradis tant Piotr, no fassis tant per mi, podria intentar buscar feina per a mi…
- I qui cuidaria als nens ? Això no potser. Necessitem la feina que m’ha proposat el duc- va insistir Piotr.
Tatiana no va poder convèncer a Piotr, el qual temia no poder donar de menjar als seus fills i a la seva dona. Piotr tenia por que Tatiana hagués de tornar a caure en la prostitució per a subsistir; preferia perdre ell la dignitat abans que ho fes Tatiana. Fins a aquest punt l’estimava!.
I així es com Piotr va començar a fer de bufó al palau d’Alekséi Omsk. El duc Alekséi era molt poderós, i sempre es burlava dels altres nobles més inferiors a ell; tenia com a amants a la majoria de dames nobles de la cort del tsar, al Palau d’Hivern, on ell tenia molta confiança per ser amic de l’esposa del tsar, Alexandra. Alexandra dominava al seu marit en els afers de govern; Nicolau II era una persona amb poca espenta i que es deixava dominar per la seva dona, la qual es deixava dominar per altres persones com Alkséi, que tenia facilitat de paraula, o tot tipus de curanderos i sanadors com el propi Rasputin, antic pagès siberià que presumia de tenir poders. L’esoterisme era l’afecció de la dona del tsar.
Alekséi Omsk feia servir a Piotr per a burlar-se i deixar en ridícul a tot tipus de personatges de la cort. Piotr havia de burlar-se dels altres i fer pallassades ridiculitzant-los, el duc Alekséi se’n reia de tot el que feia el bufó Piotr. Piotr es va guanyar molt enemics a la cort. I l’odi dels cortesans podia ser perillós. Per això, quan Piotr tornava a casa, tornava sota una gran capa per a amagar el rostre, i sempre aconsellava a la seva família que sortiguessin de casa lo menys possible, sol per a anar a comprar i anar a l’església. Piotr temia que els cortesans volguessin venjar-se d’ell fent mal a la seva família, ja que a ell el protegia la figura del gran duc.
LA GUERRA RUSSO-JAPONESA
Les tensions internes de la societat russa es mantingueren latents fins a 1904-1905, moment en que la conjunció amb una guerra exterior i les crisis socials donaren origen a la primera Revolució russa. La guerra russo-nipona significà un fracàs absolut per a Rússia (1904-1905). Dit conflicte fou conseqüència de les aspiracions excluients d’ambos estats per a controlar Manxúria i Corea després del col.lapse del domini xinès sobre la zona després de la rebel·lió bóxer (1900-1901). Les hostilitats començaren quan el Japó atacà Port Arthur, la nova base naval russa en la península de Liaodong, en el nord de la Xina, sense declaració de guerra prèvia.La guerra fou des de un principi molt impopular en Rússia, ja que els interessos estratègics en el Llunyà Orient estaven més enllà de l’esperit nacional de la població.
La guerra arribà al seu final en setembre de 1905 amb el tractat de Portsmouth, on el negociador enviat pel tsar, el comte Serguei Vitte, logrà acordar negociacions bastant raonables. No obstant, l'agut desconcert intern que generà la guerra ja havia preparat la revolució de 1905.
EL DIUMENGE SAGNANT
Un diumenge de gener de 1905 es va donar lloc a una immensa protesta, davant del Palau d’Hivern, en la qual s’intentà presentar una petició al tsar amb relació a la situació del proletariat.
Tatiana, esposa de Piotr, va ser present a la gran protesta, tot i que Piotr li havia ordenat que no sortís de cas aquell dia. La gent va començar a amontonar-se davant les grans escalinates del palau imperial. La majoria dels manifestants eren dones, també hi havia algun pope que dirigia les demandes del Poble al tsar. La gent volia que sortís el tsar per a parlar amb ell, confiaven que el tsar els escoltaria i cridaven:
- El nostre pare tsar ens escoltarà i protegirà al seu pare !
- Visca el tsar ! A baix el mal govern !!
- Visca el tsar, Visca!!
El tsar des de dins el palau es va enfurismar molt de la protesta que tenia a les portes de palau.
- Però que voldrà aquesta xusma?
- La majoria són mares dels soldats que han anat a la guerra, volen saber alguna cosa del seu fill, moltes no tenen notícies dels seus fills des de fa molt de temps. També volen que comprenguis la seva situació de treballadors i que els milloris la seva condició de vida- li deia el duc Alekséi al tsar.
- Es pensen que sóc el seu pare?-preguntava enrabiat el tsar.
- Acaba lo abans possible amb la protesta Nicolau- li aconsellava la seva esposa Alexandra.
- Que manin a la meva guàrdia obrir foc contra aquesta gent , així netejarem les escaleres de palau.
En aquells moments Piotr estava en companyia del duc Alekséi, es va ficar molt nerviós, i si la seva dona estava entre els manifestants ? Què podia fer ? sol podia esperar a que s’acabés l’enrenou i resar per a que la seva dona Tatiana li hagués fet cas i no hagués sortit de casa aquell dia.
Les tropes imperials van arribar, i davant la sorprès de la gent que quasi no va tenir temps a fugir, obriren foc sobre la gent. Va haver 130 morts i molts més ferits, fou el resultat d’una dura jornada que passà a la història com el “diumenge sagnant”. El desastre provocat per les forces d’assalt conduí a una calamitat nacional.
Tatiana va caure a terra encertada per una bala disparada pels soldats.
Quan Piotr va sortir de palau es va trobar els 130 cadàvers a terra sense vida. Va examinar amb horror els morts, i entre aquests es va trobar a la seva estimada esposa, Tatiana.
- Tatiana ! Què faré sense tu !!
Piotr es va tirar a terra, va abraçar el cos sense vida de la seva estimada, i es va quedar plorant durant hores.
Piotr va haver de cuidar sol als seus dos fill, a Dimitri i a Vera. Encara eren molt petits, però quan es van fer una mica més grans, Piotr va poder encarregar-se dels seus assumptes i poder-los deixar sols a casa.
LA REVOLUCIÓ DE 1905
Una olejada de menyspreu al règim emvaí tots els nivells de la societat russa, creixent la consternació davant la lentitut oficial de les reformes i els fracassos de la guerra. Els distints grups opositors intensificaren la seva activitat, i ara el seu missatge encontrà molts més oïts ben disposats.. Va haver una primera vaga general russa en octubre de 1905. Aquell octubre, tot i la fervent oposició del tsar, es va proclamar la transformació del règim de l’autocràcia amb un a monarquia constitucional (Manifest d’octubre, obra de Serguei Witte). Les primeres el.leccions es van fer la primavera de 1906. La majoria dels russos respongueren amb entusiasme amb el Manifest d’octubre, i a la perspectiva de la Duma (parlament). Es prometia moltes reformes, i els revolucionaris van perdre força.
El mando revolucionari decidí, tot i la pèrdua d’ajuda del proletariat, intensificar la seva activitat. Es convocà a una altra vaga general per al novembre, però fracassà. Després de diversos intents, com a últim intent, els revolucionaris planejaren un aixecament armat de treballadors en Moscou que es prollongà una setmana durant el mes de desembre. La revolució de 1905 fracassava perquè la cúpula revolucionària no estava a tono amb les aspiracions polítiques més liberals i graduals de la gran majoria del poble rus.
Al colapse de la revolució de 1905 seguí un període de nou anys de canvis, més bé evolutius que revolucionaris. Amb tot, la major part del poble rus estava satisfet amb les promeses del Manifest, l’efervescència revolucionària s’apagava, i el govern fou capaç, gradualment, de restablir la plena autoritat.
LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL
Sóm a l’any 1914. Rússia s’incorporà a la guerra amb l’obligació d’ajudar als seus aliats, Gran Bretanya i França. Al principi, les victòries compensaven les derrotes i mantenien la moral estimulada temporalment pels efectes de la unificadora guerra patriòtica. Després de que Alemanya enviés reforços al front rus i obtengués victòries contundents en 1915, la guerra causà enormes trastorns econòmics i socials. A la tardor, els russos s’havien retirat de Polònia i de la regió del Bàltic, a més de perdre parts d’Ukraïna i Bielorússia. Malgrat algunes contraofensives victorioses a l’any següent, en especial amb Brusilov en Galitzia, les enormes pèrdues del camp de batalla a més de l’escassetat d’aliment i munició, minaren la moral de l’exèrcit fins al punt d’amotinar-se, situació aprofitada per la propaganda bolxevic, i es produïren desercions en massa.
Una vegada els comunistes arribaren al poder amb la idea de retirar-se de la guerra, grans extensions de Rússia foren cedides a Alemanya pel tractat de Brest-Litovsk (març 1918). La República ucraniana, declarada en juliol de 1917, quedà sota influència alemanya i austríaca en el seu intent per a derrotar el bolxevisme. Amb la mateixa intenció, les forces britàniques, enviades en un principi a protegir els magatzems de municions de Murmansk i Arkanguelsk contra els atacs alemanys, s’estacionaren en 1918 en un va intent d’ajuda als generals russos antibolxevics.
Interiorment, dins de Rússia. L’estat intern de Rússia cap a finals de 1916 era perillós. El tsar estava políticament aïllat i era objecte de públic menyspreu. La Duma estava movent-se, sense suficient confiança, i encara dins del marc de la monarquia constitucional, cap al paper de govern central. En la major part de la societat, els inconvenients econòmics i la inseguretat, el desencant amb la guerra i els dubtes sobre qui estava realment dirigia el país, accelerava el trencament de la moral nacional. Els polítics liberals i esquerrans van poder anticipar-se a les fundamentals transformacions polítiques; elaboraren un pla, pensant que el canvi prendria la direcció d’un govern pluralista parlamentari. Un grup més petit de polítics radicalitzats, compromesos amb la revolució violenta i incluïnt als bolxevics capitanejats per Lenin, estava propagant un sentiment derrotista en l’opinió pública i organitzant el moviment de vagues que reaparegué i s’intensificà el 1916.
LA DESGRÀCIA FINAL DE PIOTR
Un dia, en època de guerra mundial, uns nobles van decidir venjar-se de Piotr, de tots els sarcasmes que els havia infringit per a diversió del seu senyor Alekséi Omsk, el gran duc. Així, van enviar un servent que d’amagat sortís a seguir a Piotr fins a casa seva, i l’espiés.
Aquella nit, els tres senyors que es volien venjar de Piotr van tramar un pla. I així, per la tarda, van anar els tres senyors, disfrassats de criats, a casa de Piotr, mentre aquest estava amb companyia del duc Alekséi al seu palau. Quan van arribar, van cridar a la filla, que era molt joveneta, de Piotr.
- Vera ! Som uns companys del teu pare, treballem amb ell per al duc.
- Què voleu ?-va preguntar Vera
- Venim a buscar-te, el teu pare ens ha dit que tenies que vindre amb nosaltres a palau perquè et necessita.
Llavors va sortir Dimitri veure que passava, però el van convèncer de que eren gent honrada. Els tres desconeguts es van emportar a Vera. Dimitri va començar a amïnar-se:
- Si el pare no vol que ningú conegui on vivim, com és que els seus companys saben on vivim ?
Per la nit, Piotr va arribar a casa, i va preguntar on estava la seva filla. Dimitri li va dir que uns companys d’ell se l’havien endut. Piotr va caure a terra tot plorant molt enfurismat, ja savia de que anava la cosa.
-Què serà de la meva filla estimada?
Al dia següent Piotr es va presentar a casa d’Alekséi. Alekséi es va emportar a Piotr al palu d’Hivern, perquè aquell dia hi havia una festa.
-Aquesta tarda has de ser molt divertit, hi ha una festa en presència del tsar- li va dir Alekséi donant-i uns copets a la gepa de Piotr.
Piotr li va preguntar si els nobles de qui ell desconfiava estarien a palau, i li va afirmar que sí. Piotr no li va explicar la història al duc, s’hauria burlat d’ell.Piotr esperava veure als seus enemics per a parlar amb ells, si podia ser, en privat.
Van arribar a palau, allí estaven tots els grans nobles del país, mentre feien el piscolabis, n’hi havia molts que ballaven i feien festa. Al final van arribar els tres cortesans enemics de Piotr.
- Què passa bufó, com estàs ! Ha, ha, ha…-reien per la broma que li havien preparat.
Piotr estava molt enfadat, i va intentar donar un cop de puny a un dels tres senyors, mentre cridava.
- Torneu-me la meva filla
Llavors Piotr va caure a terra, i tota la gent que allí hi havia es van fixar amb Piotr i van començar a riure. Piotr, enfurismat, es va quedar a terra, plorant, impotent.
Els tres senyors enemics de Piotr van cridar a tota la gent que hi havia allí present:
- Ara, amb tots vostés em preparat un espectacle sorpresa per a aquest bufó.
Van portar una capsa gegant embolicada amb paper de regal que duia un gran llaç i la van posar a sobre uns caballets. Van portar una petita escala i la van ficar a sota la capsa , i li van dir a Piotr:
- A dins la capsa està la teva filla, a veure si hi pots arribar.
L’escala era massa petita, i els cortesans ja ho sabien i l’havien triat petita a propòsit. Piotr va intentar pujar per l’escal, tothom estava atent i se’n reia. Quan Piotr va ser a sobre de l’escala va intentar estirar els braços i mirar cap amunt, però li era molt difícil i va tenir que doblegar les espatlles cap a enrera, i llavors Piotr va caure desde dalt l’escala, perquè al arquejar el cos cap a enrera el pes de la gepa li va fer perdre l’equilibri. Piotr es va caure de cap contra un caballet, i l’enorme caixa li va caure al damunt del cap. El pes de la filla de Piotr, de Vera, li va esclafar el crani i va morir. Llavors la capsa es va obrir i va sortir de dins la noieta. Tots els presents reient molt, no s’havien fixat que Piotr havia mort. Llavors, Vera va veure al seu pare mort, i com ella sabia que el seu pare sempre portava un petit punyal amagat per la jaqueta, el va agafar i es va tirar contra un dels senyor que tenia pel davant rient.
- Heu matat al meu pare! Tant bona persona que era…!
A l’instant, el noble contra qui es va tirar la noieta, li va pegar una punyada a la cara que li va trencar les dents. Quant la noieta era a terra va rebre una patada a l’estòmag que la va deixar sense alè. I així es com van morir Piotr i Vera, pare i filla perseguits desde el principi de les seves vides per l’infortuni, i una maledicció llençada contra un avantpassat que fins llavors havia sigut impecable a tota la família.
LA REVOLUCIÓ RUSSA
En març (febrer segons el calendari rus) de 1917, els obrers s’amotinaren en protesta per l’escassetat d’aliments. Pocs dies després se’ls van unir les tropes, i el règim es va desintegrar ràpidament. Davant la negativa del tsar a nombrar nou govern, els liberals, que dominaven el Parlament, el.legiren un comité executiu de la Duma per a que es fes càrreg del poder. Però junt a aquest parlament sorgí un altre de revolucionari, el soviet d’obrers i soldats de Petrograd (Petersburg russificat, sonava massa alemany). Sota la pressió d’aquest, el comité de la Duma nombrà un govern format pels partits liberals, però amb Kerensky (moderat) com a ministre. El dia 17 de març el tsar abdicava i Rússia es convertia en una República
Mentrestant continuava la guerra, la reforma agrària s’endarreria i els antics directius anaven ocupant les esferes dirigents. Per la seva part els socialistes revolucionaris dominaven el camp a través dels soviets dels pagesos, i les dos ales de la socialdemocràcia (bolxevics i menxevics) controlaven els nuclis urbans a través dels soviets de soldats i obrers. Tot això aguditzava les tensions al país i augmentava l’anarquia.
Per això el juliol va caure el règim en mans del partit socialista, el més proper als grups polítics en el poder i el que més s’identificava amb el tipus de revolució que de fet estava dominant en Rússia.
Lenin anava adquirint força gràcies al seu programa basat en quatre punts: pau immediata, redistribució de la terra, control de les fàbriques per comitès obrers i entrega de tot el poder als soviets.
Finalment en novembre (octubre segons el calendari rus) els bolxevics prengueren el poder per la força, tot i el domini menxevic en els soviets. Es nombrà un govern exclusivament bolxevic, en el que Lenin (Vladímir Ulianov) ocupà la presidència i Leon Trotski el ministeri d’Assumptes Exteriors. El nou govern firmà la pau de Brest-Litovsk en 1918 amb el qual es va retirar de la guerra.
Mentrestant en tota Rússia sorgiren forces opositores al govern comunista; aquest se’ls hi enfrontà amb la policia política i l’Exèrcit Roig, organitzat per Trotski. La dura guerra civil va durar fins a 1920; a la guerra s’hi van enfrontar l’Exèrcit Roig governamental i els exèrcits blancs, composats pels oficials de l’antic exèrcit i grups armats pels antics aliats de l’Imperi Rus (França, Anglaterra, Polònia i Japó), que desitjaven el fracàs del sistema socialista que havia desposseït a tots els propietaris estrangers i es negava a pagar els deutes contraguts pel règim tsarista anterior en el exterior.
La política econòmica i social durant la guerra civil (el comunisme de guerra) s’adaptà a les necessitats urgents derivades de la difícil situació bèlica: nacionalització de les grans empreses i requises forçoses d’excedents agraris. S’imposà un govern exclusivament comunista dictatorial i totalitari.
DIMITRI
A Piotr li havia sobreviscut un fill, el qual es deia Dimitri. Durant la revolució soviètica, la seva casa va ser confiscada pels soviets i convertida en una casa comunal. Dimitri va ser enviat a treballar en una de les grans fàbriques que tenia l’Estat soviètic. Va haver de compartir la casa amb desconeguts, però va trobar treball. Dimitri es va fer gran i va madurar molt. Va arribar a tenir gran influència al soviet i fins i tot va participar en política.Com era molt treballador va avenir-se bé per a aprofitar totes les bones ocasions i anar pujant de jerarquia dins del treball (cosa que es podia fer si es demostrava que treballava més que ningú a la fàbrica. La nova classe social alta va aparèixer d’entre els més treballadors.
Durant els anys 30, Dimitri es va enamorar i es va casar amb una treballadora de la fàbrica on ell treballava. Era una noia molt bonica i òrfena que es deia Anna. Sempre que va estar amb ella va ser molt feliç.
En aquells anys manava Stalin a Rússia, el qual va consolidar les bases de l’estat comunista. Tot aquell que era contrari al règim era assassinat misteriosament o deportat a Sibèria a treballs forçats. La política totalitària s’havia posat de moda en aquells temps d’entreguerres. Però a occident predominaven les polítiques totalitàries feixistes i nazis. L’Alemanya de Hitler va començar a envair Europa oriental, va començar la Segona guerra mundial. Dimitri va ser reclutat per les tropes soviètiques i enviat al front per lluitar contra els alemanys. Abans de marxar, Dimitri havia deixat embarassada a Anna.
LA SEGONA GUERRA MUNDIAL
La guerra mundial va començar l’1 de setembre de 1939 amb l’atac alemany a Polònia i pocs dies després es produí l’atac de les tropes soviètiques. La guerra a l’Est d’Europa es desenvolupà amb gran rapidesa, liquidant el modern exèrcit alemany al polac en menys d’un mes. Rússia ocupà la meitat oriental. Les tropes russes ocuparen també els països bàltics. Tot i això, l’atac a Finlàndia, en novembre, passà per greus dificultats que feren pensar a Hitler en l’ineficàcia de l’exèrcit soviètic.
El 22 de juny de 1941 Hitler emprengué l’ofensiva contra Rússia, pretenent destruir a l’únic possible aliat de la Gran Bretanya. A finals d’any els alemanys assetjaven Leningrad, estaven a tant sols a 40 quilometres de Moscou i havien entrat en Crimea. Però la tàctica de terra cremada duta a terme pels soviètics i l’endarreriment de l’atac va tenir com a conseqüència la impossibilitat de concluïr amb l’adversari abans de l’hivern. La població russa fou tractada amb duresa i, en lloc de col.laborar amb els invasors, els combatí amb guerrilles.
Durant l’estiu de 1942 les operacions militars es centraren al sud de Rússia. Els exèrcits alemanys intentaren arribar fins al Volga i als jaciments petrolífers del Càucas. La potència inicial alemanya estava quebrada i els russos reberen material americà i anglès. Tot i això, la batalla decisiva es jugà a Stalingrad (gener de 1943) on la insistència de Hitler en mantenir les seves posicions concluí en una tremenda derrota. Aquesta fou la primera gran derrota de l’Eix.
L’escenari fonamental de la guerra durant 1942 i 1943 fou Rússia. Els alemanys havien conquistat Stalingrad a l’estiu i la batalla es prolongà durant tot l’hivern de 1942 a 1943. Al gener de 1943 els alemanys, cercats, acabaren rendint-se. La Rússia d’Stalin havia obtingut una victòria decisiva.
En Rússia la contraofensiva d’Stalin (successor de Lenin al govern) havia fet retrocedir als alemanys fins als seus punts de partida. Poc després del desembarcament de Normandia els russos arribaren a les portes de Varsòvia, on es produgué una insurrecció de la resistència polaca a la que no donaren la seva ajuda per falta de direcció comunista i fracassà. A continuació l’ofensiva russa es dirigí als Balcans. A principis de 1945, de nou, el.legí com a objectiu la zona central del front. En març i abril de 1945 eren ocupades Budapest i Viena.
Amb aquestes operacions s’aproximava el final de la guerra a Europa . A l’abril Mussolini fou executat per un grup de resistents italians. El 8 de maig es rendí Alemanya després del suïcidi de Hitler en la Cancelleria i l’invasió de Berlin per les tropes soviètiques.
EL NAIXEMENT DE TATIANA MOROSOVA
L’any 1945 va acabar la Segona Guerra Mundial. Aquell any Rússia s’havia salvat de la Segona gran invasió des de Napoleó. Les tropes russes havien arribat a Berlin i Alemanya havia capitulat. Dimitri va morir aquell any a Berlin, lluitant contra els nazis.
La dona de Dimitri, Anna, estava embarassada d’un fill de Dimitri. Quan va ocòrrer la invasió nazi, Anna es trobava en aquells moments a Stalingrad, i va sofrir el setge durant el qual va parir la criatura que tenia al ventre. Va ser una nena: era Tatiana Morosova.
CONCLUSIÓ DE LA HISTÒRIA
MORT DE TATIANA. HIVERN DE 2001
- Ara ja saps perquè sóc aquí- va dir la Mort a Tatiana.
Ara ja som al dia següent, acaba de sortir el sol i ja es l`hora de marxar per a
Tatiana. Tatiana es va apartar de la finestra i es va dirigir cap al bany, es va treure la
roba i es va mirar al mirall, al mirall es va veure reflectit el seu esquelet. Llavors
Tatiana va obrir l’aigua de la banyera i es va ficar a dins. Tatiana es va submergir tota
dins de l’aigua i quan la banyera va estar tota plena, llavors, va agafar una fulla d’afaitar i
es va tallar les venes. Poc a poc l’aigua es va anar acolorint de color roig. Tatiana
mentre la sang li corria lentament per les venes es mirava a la Negra Figura que estava
asseguda sobre la tassa del wàter mirant com Tatiana es moria. Quan les venes de
Tatiana van quedar completament buides, la Mort va treure el tap de la banyera, i quan
l’aigua i la sang ja se n’havien anat, el cos de Tatiana ja havia desaparegut.
Sona el despertador des de el dormitori, Tatiana és desperta, s’havia quedat
adormida al sofà. Es va aixecar i va pensar, molt feliç:
- Només ha sigut un somni !
Llavors es va dirigir cap a la finestra, i es va quedar mirant aquell home vell que havia
passat la nit al carrer sobre la neu, semblava estar mort… De cop, va sonar la porta:
TOC ! TOC !
Tatiana va obrir la porta i davant d’ella estava la Mort en persona, amb una dalla a la
mà.
- Com et vaig dir, vindria a primera hora!
La Negra figura va aixecar la dalla i li va donar un cop sec al coll, el cap de
Tatiana va sortir del seu cos, i es va desplomar a terra.
Tatiana Morosova era la última descendent d’una família acosada per la
maledicció enviada per una gitana polaca a instància d’una puta que es volia venjar.
Finalment el Destí havia enllestit la feina.
Jesús Sales Carda
LA MALEDICCIÓ
BIBLIOGRAFIA
J.H. ELLIOT, Roland MOUSNIER y otros (VVAA), Revoluciones y rebeliones de la Europa moderna, Alianza editorial, Madrid 1970
Robin Milner-Gulland, Rusia. De los zares a los soviets, Ediciones Folio, S.A. 1990 Barcelona.
HEER, Fiedrich, Europa, Madre de revoluciones. VOL 2, Alianza editorial, Madrid 1980
GOEHRKE, HELLMANN, LORENZ, SCHEIBERT. Rusia, SIGLO XXI editores, Madrid 1980
VVAA. dirigit per Golo Mann- Alfred Heuss. El siglo XIX, VOL 2, ed. espasa-calpe, Madrid, 1985
MAUROIS, André, Napoleon, Planeta-De Agostini, Barcelona 1995
GORKI, Máximo, Los ex hombres, ed. Rodegar, Barcelona 1975
DOSTOIEVSKI, Fédor, El sepulcro de los vivos, ed. Rodegar, Barcelona 1965