HISTÒRIES
::Inici >PRIMERS CONFLICTES DELS ROMANS AMB ELS GERMÀNICS FINS AL DESASTRE DE VARUS
PRIMERS CONFLICTES DELS ROMANS AMB ELS GERMÀNICS FINS AL DESASTRE DE VARUS
PRIMERS CONFLICTES DELS ROMANS AMB ELS GERMÀNICS FINS AL DESASTRE DE VARUS ( 9 dC)
Referències:
TITO LIVIO, Períocas. Ed Gredos (José Antonio Sancho Royo), Madrid 1995
APIANO, Historia romana I ed Gredos(Antonio Sancho Royo), Madrid 1980
OROSIO, Historias, libros V-VII , ed Gredos(Eustaquio Sánchez), Madrid 1982
PATERCULO, Historia romana, ed Gredos (Asunción Sánchez), Madrid 2001
TACITO, Anales, libros I-VI , ed Gredos (José Antonio L. Moralejo, Madrid 1979
CESAR, Guerra de les Gallies, Fundació Bernat Metge (Joaquim Icart), Barcelona 1976
LA INVASIÓ GERMÀNICA DELS CIMBRIS I TEUTONS
La primera amenaça dels bàrbars germànics al món romà es va donar l’any 113 a.C. , els cimbris, provinents possiblement de la península de Jutlàndia (actual Dinamarca), i els teutons, desde les illes de l’arxipèla danés, tots dos pobles de raça germànica, abandonaren les seves terres per buscar-ne unes més benignes per a la vida. Els cimbris estigueren un temps viatjant pel centre d’Europa, fins que arrivaren amb els seus saquejos fins al Illíric l’any 114 o 113 a.C (Titus Livi, períoques 63). Al mateix temps, una banda numerosa de teutons saquejaren i invadiren el territori nòric. El cònsul Papiri Carbó amb por que després invadissin Itàlia, es situa amb el seu exèrcit en un pas estret dels Alps i atacà als teutons ja que el poble nòric era aliat de Roma. Els teutons, en una ambaixada als romans es van excusar d’haver atacat als nòrics dient que no sabien que aquests eren amics del poble de Roma i van prometre no tornar a molestar-los. Els teutons es van retirar, però Carbó els va atacar d’improvís quan aquests descansaven. Els romans van sofrir una gran derrota, la batalla es va donar a les fosques amb trons i tormenta, el respecte que inspirava el firmament va donar fi a la batalla. Els romans es refugiaren en petits grups pels boscos i es reuniren a dures penes tres dies més tard. Els teutons van passar a la Gàl.lia (Exc. de les ambaixades dels pobles 7, pàg 524; períoques del llibre 63).
Després dels successos del 113 a.C., els bàrbars recorrien les proximitats de l’Imperi tranquilament. El poble dels cimbris també era un perill, l’any 109 a.C. el cònsul Marius Juni Silano va perdre una batalla contra els cimbris. Contemporàniament, el cònsul col.lega de Silano, Quint Cecili Metelo derrotà a Jugurta en dos combats i devastà Numídia. L’any 109 o 108 o 107 ambaixadors cimbris van demanar al Senat que els otorgués unes terres en estipendi i a canvi Roma els podria utilitzar com a un poble aliat; el Senat es negà. Tot i això no osaren penetrar a Itàlia (FLORUS, Epítome de Titus Livi; períoques 65).
L’any 105 a.C. els cimbris van derrotar al legat Marc Aureli Escauro, el van fer presoner i el van assassinar en el consell dels bàrbars perquè el legat els havia avisat que si cruzaven els Alps els romans els derrotarien (per 67). Els cimbris es van aliar amb els teutons el 105 a.C, a aquests se’ls van unir els gals tigurins i ambrons per a acabar amb l’Imperi romà; es van repartir el teatre d’operacions posant en mig el riu Ròdano. Els bàrbars van derrotar al cònsul Gneu Manlio i al procónsul Quint Servili Cepión en els seus propis campaments, al nord d’Arlés, prop d’Arausi (Orange). La derrota va ser considerable, Cepión va ser acusat de ser el culpable del desastre i se’l va retirar del mando militar, se li van confiscar els béns, cosa que no es feia desde el rei Tarquini (per 38, 1-5). Van morir molts romans, les xifres que ens diu Orosi semblen molt exagerades, ell les recull d’Antías (Valeri Antías cf.n.15): més de 120.000 soldats de Roma ! (OROSI 16,1-7)
<< En conseqüència es diu que només quedaren de tot l’exèrcit deu homes, els quals tenien que portar la trista notícia per a augmentar encara més la seva desgràcia. Els enemics, apoderant-se dels dos campaments i d’un enorme botí, destruïren tot el que havien agafat en una nova i insòlita execrable acció: la roba va ser esgarrada i tirada, l’or i la plata tirats al riu, les cuirasses dels homes fetes bocins; els propis cavalls llençats pels precipicis; les persones penjades dels arbres amb llaços al coll; tot això fins al punt de que el vencedor no va poder conèixer cap botí i el veçut cap misericòrdia. En aquesta ocasió va ser enorme en Roma no sol la llàgrima, sino també la por de que els cimbris passessin inmediatament els Alps i devastessin Itàlia. >> (OROSI, Històries, 16, 4-7)
Els cimbris, després de la victòria d’Arausi, devastaren tot el territori situat entre el Ròdano i els Pirineus. L’any 103 a.C cruzaren els Pirineus per un desfiladero i entraren a Hispània on, després de saquejar moltes regions, foren obligats a fugir pels celtíbers i tornaren a la Gàl.lia per a unir-se altre cop amb els teutons, es van reunir en el país dels veliocasos (Per. 67). Mentrestant els teutons s’havien dedicat a saquejar la Gàl.lia septentrional. L’any 102 a.C van decidir atacar Itàlia.
Marius salva l’Imperi del perill germànic
L’any 102 a.C. Marius va ser el.legit cònsul per quarta vegada, Roma va confiar que aquest seria l’home que detendria la possible invasió germània d’Itàlia (PLUTARC, Marius, 23). Marius va instal.lar el campament entre els rius Isara i Ròdano per a no deixar passar els bàrbars. Els teutons, cimbris, tigurins i ambrons durant tres dies van atacar el campament de Marius intentant fer sortir els romans per a entablar batalla, Marius va defensar el campament (Per. 68), en no donar-se la batalla els bàrbars van decidir marxar a Itàlia en tres grups diferents (Epítome 38, 5-6; OROSI 16, 9-10). Els bàrbars conduïts pel rei Teutobodo entre d’altres avançaren pels Alps, el pany d’Itàlia, en triple formació. Marius se’ls anticipà, anant per senderes en extraordinària rapides i, perseguint l’avanguàrdia teutònica per la falda mateixa dels Alps, Marius va ocupar un mont desde on es veia el camp i el riu per on s’havien escampat els enemics. L’enemic controlava la vall i el riu que l’atravessava. Desde la muntanya els romans no tenien aigua per a beure i Marius senyalant el riu els digué que allí baix tenien aigua si eren valents per a combatre. Tot l’exèrcit descendí a la vall i es va donar la batalla la qual va durar tres dies, el combat es va donar en Aqua Sextia (avui Aix), important centre estratègic. Els teutons foren vençuts i el seu rei Teutobodo morí en la batalla segons Orosi; Florus diu que Teutobodo va ser fet presoner mentre fugia i que no va morir.
<< Es combatí amb tanta passió i la massacre de l’enemic fou tal, que el victoriós poble romà no va poder beure d’un riu ensangrentat més aigua que la sang dels bàrbars>>
<< Les dones dels enemics, amb major seguretat que si haguessin vençut, discutiren amb el cònsul la possibilitat de conservar la seva vida, si era per a servir a le verges sagrades /vestals/ i als déus sense que la seva puresa fos violada. Com no aconseguiren el que sol.licitaven, se suïcidaren totes amb les armes o penjant-se després d’haver estrellat als seus propis petits contra les roques. Aquests fets es refereixen a tigurins i ambrons>>
Els cimbris havien entrat a Itàlia per un camí distint en 101 a.C., pels passos orientals, després de vèncer als Alps al procónsul Quint Càtul. El 101 a.C. Marius, cònsul per quinta vegada, i Càtul són enviats contra els bàrbars (orosi). L’exèrcit de Marius i de Càtul es van reunir i van decidir donar batalla en una planúria prop de Vercelas, al nord del Po, en la Traspadana, en l’encreuament de les rutes de Ticino i Meliodanum (Milà). Era el 30 de juliol del 101 a.C.
Plutarc (Marius 25-27), que utilitza com a font el relat de Syla, present en les files de Càtul (que censurava a Marius la mala fe que contra ell havia mostrat la planificació de la batalla), refereix que a Marius el pla li havia sortit al revés: ofuscat per la pols produïda per la cavalleria, no va poder perseguir l’enemic que es tirà a sobre de Càtul. A favor de l’exèrcit romà jugà la calor i el sol que queia de cara als bàrbars, els quals tenien que cubrir-se els ulls amb els escuts fent de visera. També va ser gran la lluita amb les dones bàrbares, ja que, disposades les seves carretes i carros en forma de barrera per totes parts, lluitaven desde dalt, com desde torres amb llances i pèrtigues (Epítome). La victòria romana va ser enorme, es diu que en dos combats moriren 340.000 enemics (difícil de creure però mostra la grandiositat del fet). Foren capturats dos reis Claodic i Cesòrix, i dos moriren en el camp de batalla Lugio i Boyòrix.
<< Les dones provocaren un combat quasi més dur, ja que posant els carros en cercle en forma de campament i lluitant elles mateixes dalt, mantingueren a ratlla als romans. Però quan els romans aconseguiren asustar-les amb un tipus d’execució –tirant-les en efecte dels cabells lis arrancaven la pell del cap, amb lo qual, amb una ferida horrible, quedaven enormement deformes-, tornaren contra elles i contra els seus les armes amb que atacaven l’enemic. En efecte, unes es degollaven recíprocament, unes altres s’estrangularen agarrant-se mútuament del coll, unes altres foren arrastrades i mortes lligant cordes a les potes dels cavalls iaguijoneant-losinmediatament, després d’haver lligat als seus colls les mateixes cordes que havien lligat a les potes dels cavalls, altres es penjaren amb un llaç dels timons dels carros posats en lo alt. Es va trobar inclús a una que havia posat un llaç als colls dels seus fills, els havia lligat als seus peus i, quan ella mateixa es va penjar per a morir, els havia arrastrat també a ells a la mort>> (OROSI, Històries, 16, 17-20)
Al mateix moment que es donava la batalla els déus van avisar a la ciutat de Roma que la victòria era dels romans: davant del temple de Càstor i Pòlux es va veure a uns joves entregar al pretor un missatge amb llorers i en l’espectacle el rumor proclamava “Gran triomf en la victòria címbrica !”. Mentre els cimbris morien en la batalla, a Roma el poble aplaudia (Epítome 38, 20-21). Un altre prodigi fa referència a que els escuts sagrats s’agitaren amb estrèpit abans de que acabés la guerra amb els cimbris (Períoques 68, 10).
Amb aquest victòria romana es celebrava el triomf de Marius, despr´s del seu cinquè consulat, gràcies al qual es pensava amb raó que havia mantingut intacte l’estat de l’Imperi romà. Però l’estat acabà deteriorant-se fins a tal punt que durant el sisè consulat del mateix Gai Marius en el 100 a.C. faltà molt poc per a que arribés als seus últims dies per culpa de grans calamitats internes: Les guerres civils.
LA GUERRA DE LES GÀL.LIES
(CÈSAR, Guerra de les Gàl.lies, llibres I – VII)
Els germànics ocupen la Gàl.lia. Admagetòbriga 60 o 61 a.C.
La Gàl.lia estava dividida en dos bàndols abans de l’arribada de Juli Cèsar. El poble dels heduos sempre havia tingut la supremacia de la Gàl.lia, havitaven entre el Loira i el Saona a la Cèltica, la seva capital estava en Bribacte (prop d’Autun); en els moments previs a l’arribada de Cèsar el país dels heduos era aliat de Roma (era limítrofe amb la “província”). Un altre poble poderós de la Gàl.lia cèltica (La Gàl.lia es dividia en Aquitània, Cèltica i Bèlgica) eren els arverns, habitaven en Auvergne, en el segle II a.C. havien tingut un gran Imperi a la Gàl.lia, Celtillos, pare de Vercingetòrix (l’últim rei que haurà de vèncer Cèsar el 52 a.C.) tratà de reconstruïr l’antic imperi, per això va atacar als heduos per tal de prendre’ls la supremacia. Així la Gàl.lia es va dividir en dos bàndols que es feien la guerra, en front d’un hi havia els heduos, i de l’altre els arverns. Els arverns es van aliar amb un altre poble poderós, els secuans. Els secuans i els arverns van sol.licitar mercenaris germànics per a sotmetre als heduos. Els secuans van rebre als germànics amb el seu rei Ariovist dins les seves fronteres. Els germànics van cruzar el Rhin primer uns 15.000, més tard ja n’hi havia 120.000. Els heduos i els pobles partidaris d’aquests foren derrotats i sotmesos pels germànics, arverns i secuans. Ariovist en la batalla d’Admagetòbriga l’any 60 o 61 a.C. va vèncer en una sola batalla a tots els gals i va formar un Imperi apoderant-se de tota la Gàl.lia, fins i tot els seus amfitrions secuans van ser sotmesos. Ariovist ocupava la tercera part del país dels secuans on va establir població germànica. Els heduos van ser obligats a entregar com a rehens les persones més nobles del seu poble als secuans i als germànics i van ser amenaçats que no demanessin ajuda als romans, que eren els seus aliats. Tota la Gàl.lia pagava tribut a Ariovist, qui se’n portava la pitjor part eren els secuans, ja que aquests havien de conviure amb els germànics, cap al 58 a.C. Ariovist va manar als secuans que evacuessin una altra tercera part del seu país, ja que estaven per a vindre i establir-se en pocs mesos 24.000 harudes, un poble germànic que estava a punt de passar el Rhin.
Durant el consulat de Cèsar, Ariovist va sol.licitar ser amic de Roma. El Senat el va declarar rei i amic (els aliats heduos de Roma no podien demanar ajuda, i Ariovist no havia fet res a Roma).
Els romans i els germànics es disputen la Gàl.lia
L’any 58 a.C, el poble dels helvecis que vivien entre el Rhin, el mont Jura, el llac Leman i el Ròdano (actual Suïssa), decideixen sortir del seu país per a buscar a l’oest de la Gàl.lia unes terres més fèrtils per a viure. Els helvecis necessàriament havien de passar per la “província” (actual Provença) que era de Roma. Cèsar va decidir declarar la guerra als helvecis quan va ser informat que aquest volien passar per la província romana. Cèsar els va perseguir per la Gàl.lia i va vèncer totes les nacions helvètiques.
Acabada la guerra contra els helvecis, van arribar legats de tota la Gàl.lia a felicitar a Cèsar. Alguns dels més il.lustres personatges de tota la Gàl.lia li van demanar parlar en secret amb Cèsar, i es van tirar als seus peus suplicant ajuda: que els ajudés a vèncer a Ariovist i desfer el seu Imperi. Si els romans no ajudaven als gals, aquests haurien d’emigrar a buscar altres terres com havien fet els helvecis. En pocs anys la població germànica que passaria el Rhin substituïria la població gala. Cèsar va decidir ajudar-los, ja que els heduos eren els seus aliats, i perquè si no aturava les migracions germàniques podria tornar el perill d’invasió d’Itàlia com en època dels cimbris i teutons.
Cèsar demana tenir una entrevista amb Ariovist, com aquest es va negar li va fer arribar un ultimàtum: que tornés els rehens dels heduos i aliats i que no deixés entrar més germànics a la Gàl.lia. Ariovist es va negar, ja que segons ell els gals li havien fet la guerra i com els havia vençut tenia dret a tractar als vençuts com volgués. Al mateix temps que se li anunciava a Cèsar aquesta respota, arribaven emissaris dels heduos i dels trèvers que li anunciaven que els recenment arribats harudes (possiblement un residu dels cimbris establerts en la regió d’Hamburg) ho estaven devastant tot, i tropes de sueus estaven acampats al Rhin a punt de passar. Cèsar s’hagué de donar pressa per a atacar a Ariovist. Com Ariovist es dirigia cap a Besançon, capital dels secuans, Cèsar se li avançà i ocupà Besançon i hi va establir una guarnició per a avituallar-se. Corria els rumors que els romans estaven molt espantats i que es negarien a continuar la guerra contra els germànics.
<< Asseguraven que els germànics eren d’extraordinària corpulència i d’un valor i habilitat increïbles amb les armes –deien que , havent-se encontrat moltes vegades amb ells, ni tant sols havien pogut soportar el seu aspecte i la força de les seves mirades-, invadí de sobte a tot l’exèrcit tanta por que pertorbà no poc els esperits i cors de tots >>
(CÈSAR, Guerra de les Gàl.lies; llibre I, XXXIX, 1)
Finalment, amb un eloqüent discurs de Cèsar, va donar coratge a les seves tropes i continuà perseguint a Ariovist. Ariovist, en veure’s prop de Cèsar demanà entrevistar-se amb ell, cosa que abans havia rebutjat. L’entrevista va ser un fracàs, l’única solució va ser la guerra. El campament dels germànics i el dels romans estaven un en front de l’altre. Durant uns dies els romans van intentar entablar batalla, però els bàrbars no sortien.
<< Preguntant Cèsar als presoners per quin motiu no acceptava Ariovist la batalla, li van dir que la causa era una costum dels germànics, seguint la qual, les mares de família deien per sorts i endevinacions si convenia o no donar la batalla; que elles deien que no era possible que venceren els germànics si entraven en batalla abans de la lluna nova. >> (CÈSAR, Guerra de les Gàl.lies, llibre I, L, 4-5)
La batalla es va donar prop de Besançon, on estaven situats els exèrcits. Cèsar va manar atacar als germànics abans que fos lluna nova. Els germànics tregueren les seves tropes del campament i les disposaren per pobles: harudes, marcomans, tribocos, vangiones, nemetes, sedusios i sueus, rodejant tota la formació amb carretes i carros per a no fugir. Dins els vehícles estaven les dones que suplicaven no caure a l’esclavitut. La batalla va ser una catastrofe per als germànics, els quals fugint dels romans van fer camí cap al Rhin. Ariovist va fugir en barca pel Rhin.
Coneguda aquesta batalla a l’altra banda del Rhin, els sueus que estaven allí a punt d’entrar a la Gàl.lia se’n van tornar cap a les seves terres. Els gals d’aquella zona van atacar als sueus quan fugien.
L’any següent, en 57 a.C. Cèsar hagué d’afrontar la guerra contra els pobles de Bèlgica. Segons Cèsar, la major part dels belgues descendien dels germànics i que, havent passat antigament el Rhin, s’havien assentat allí per la fertilitat del sòl i havien espulsat als gals d’aquella zona. Els belgues havien sigut els únics que s’havien defensat quan els cimbris i els teutons van saquejar la Gàl.lia. Acabada la guerra de Bèlgica, tota la Gàl.lia quedà pacificada. Arribà tanta fama d’aquesta guerra als bàrbars, que les nacions que habitaven a l’altra part del Rhin, enviaren emissaris a Cèsar, prometent donar-li rehens i acatar les seves ordres. Cèsar els digué que li enviessin els emissaris a l’estiu següent. Després d’aquestes guerres es decretaren festes solemnes a Roma durant quinze dies, cosa que no s’havia fet amb ningú abans.
La nova entrada de germànics a la Gàl.lia. Cèsar passa el Rhin
A l’estiu del 56 a.C. va començar una nova guerra a la Gàl.lia, els vènetos, poble de la Gàl.lia cèltica amb capital a Venetia (actual Vannes) situats a la Bretanya francesa, es van revoltar contra els romans i van incitar als altres pobles de la Gàl.lia a la revolta. Cèsar va tenir que dividir l’exèrcit en tre columnes, les tropes comandades per Sabino van fer la guerra als trèveros, poble pròxim al Rhin, les tropes de Cras van fer la guerra a Aquitània, on als gals els van ajudar tropes hispàniques de càntabres. Cèsar va dirigir la guerra contra els vènetos. Els vènetos tenien una poderosa marina de guerra molt superior a la de Cèsar, i derrotar-los va ser molt difícil, va ser una guerra marítima.
A l’hivern del 56 a.C la revolta gala va estar sofocada, però el perill va tornar desde més enllà del Rhin. Dins de Germània, els sueus, segons Cèsar el major i més belicós poble dels germànics, van ocupar les terres dels usípetes i tencters, també van ocupar les terres dels ubios. Els ubios no van poder escapar i es van fer tributaris dels sueus, en canvi, els usípetes i tencters, després de lluitar molts anys contra els sueus i de viatjar per tota Germània, van fugir atravessant el Rhin. Usípetes i tencters van arribar a les terres dels menapios els quals van haver de passar a la banda gala del Rhin i van establir guarnicions per a estorbar als germànics. Els germànics els van atacar per sorpresa i van entrar a la Gàl.lia.
L’any 55 a.C. Cèsar va tornar a fer la guerra als germànics. Cèsar convocà als personatges de més influència de la Gàl.lia i els plantejà el fer la guerra als germànics tots plegats. Els usípetes i tencters feren saber a Cèsar que ells havien arribat allí contra la seva voluntat tirats de la seva pròpia pàtria i que si els romans volien la seva amistat els podien ser útils a canvi de concedir-lis unes terres on poder viure, però si Cèsar volia la guerra la tindria:
<< Que ells només reconeixien superiors als sueus, amb qui ni tant sols els déus inmortals podien enfrentar-se>> (CÈSAR, Guerra de les Gàl.lies, llibre IV, VII,5)
Cèsar respongué que no era just que qui no havia pogut defendre la seva pròpia terra ocupés la dels altres, però si volien es podien instal.lar a les terres dels ubios per a ajudar-los a defensar-se dels sueus. En principi els usípetes i tencters acceptaren la decisió de Cèsar, però realment ho feien per a tenir una treva, ja que no tardaren en atacar i vèncer als romans en un combat a traïció després de demanar la pau. Cèsar els perseguí i els derrotà, quan van arribar a la confluència del Mosa i el Rhin, els bàrbars perduda l’esperança de fugir en vida, es van precipitar al riu. Segons Cèsar, els romans es van retirar sense perdre ni un sol home. Els germànics presoners, tement el càstig dels gals per haver-los devastat les terres, li demanaren a Cèsar de quedar-se amb ell, Cèsar els deixà en llibertat.
Cèsar va decidir escarmentar als pobles de més enllà del Rhin per a que no osessin tornar a entrar a la Gàl.lia. Els ubios van ser els únics transrenans que enviaren emissaris a Cèsar i van pactar aliança amb ell a canvi que derrotés als sueus. Tot i l’amplada, rapidesa i profunditat del Rhin, Cèsar va començar a construïr un pont, ja que passar el riu amb vaixell era insegur. Cèsar deixà una guarnició a ambes parts del riu i es dirigí cap a les terres dels sugambres, saquejà els camps, incendià aldees i caserios i es retirà altre cop a les terres dels ubios. Cèsar s’enterà pels ubios que els sueus s’havien amagat als boscos i preparaven la batalla contra els romans. Llavors Cèsar va creuere que ja havia fet prou i se’n tornà cap a la Gàl.lia i tallà el pont que havia construït.
L’estiu estava a punt d’acabar, però abans d’acabar la temporada de campanya Cèsar va decidir anar a explorar Britània, ja que desconeixia aquesta terra, però sabia que guerrers britànics sempre ajudaven als gals contra els romans. Cèsar reuní la flota construïda l’any anterior en la guerra dels vènetos i partí cap a Britània, on molts pobles acudiren demanat l’amistat de Cèsar. Quan un fort temporal destruí els vaixells de Cèsar i aquest ja no podia tornar a la Gàl.lia, els britànics l’atacaren. Cèsar aconseguí reparar algunes naus i fugí de l’illa.
Els gals es conjuren. Cèsar torna a travessar el Rhin
L’any 54 a.C Cèsar va tornar a embarcar-se cap a Britània per a venjar-se. Cèsar va arribar més enllà del Tàmesis i va derrotar el cap dels britànics, el rei Casivellaunus. Els pobles de l’illa entregaren rehens a Cèsar, se li sotmeteren i acordaren pagar tribut a Cèsar cada any (La conquesta no es va consolidar, aviat van deixar de pagar els tributs a Roma i els romans no van tornar a Britània fins a l’emperador Claudi).
Quan Cèsar va tornar de Britània, el mateix any 54 a.C., després de que Cèsar organitzés els campaments d’hivern, es produí una repentina conjuració en tota la Gàl.lia, i tots els campaments d’hivern de Cèsar foren atacats. La Gàl.lia sencera es volia venjar dels romans i els germànics estaven molt excitats. Ambiòrix, rei dels eburons i que tenia molts pobles sotmesos al seu regne, va ser el principal causant de la conjura. Cèsar esatava a Itàlia. Va ser molt difícil fer arribar cartes a Cèsar per a informar-lo dels fets, ja que tots els camins estaven vigilats, tots els campaments estaven assetjats i eren atacts diàriament. Finalment Cèsar va tornar a la Gàl.lia per a quedar-se durant l’hivern. Quasi tots els pobles de la Gàl.lia tramaven la guerra i s’enviaven ambaixades i missatgers entre ells. Indutiomarus, cap del poble dels trèvers, durant tot l’hivern no parà d’enviar emissaris a l’altra banda del Rhin, però no poderen persuadir a ningun poble de Germània a passar el Rhin per a ajudar-los. Indutiomarus començà a reunir tropes amb proscrits i criminals de tota la Gàl.lia, va atacar als romans i va ser vençut i decapitat aquell hivern. Els eburons i nervios, sempre revoltats, es dispersaren i la Gàl.li es va quedar més tranquil.la. Mort Indutiomarus, els trèvers van donar la successió del regne als seus parents, i aquest es van aliar amb Ambiòrix, rei dels eburons. Ja l’any 53 a.C els conjurats van aconseguir que els germànics s’allistessin a les seves files. Els trèvers van ser derrotats i sotmesos, tant aviat com els germànics que venien en ajuda dels trèvers es van enterar de que aquests havien sigut vençuts, se’n van tornar a les seves terres amb companyia dels parents d’Indutiomarus.
Cèsar va decidir tornar a passar el Rhin desde el país dels trèvers, ja que aquests havien rebut ajuda dels germànics, i per a evitar que Ambiòrix anés a refugiar-se més enllà del Rhin, com havien fet els caps dels trèvers. Cèsar va deixar una forta guarnició al pont en la rivera dels trèvers per a evitar qualsevol aixecament repentí. Va comprovar que els reforços havien sigut enviats pels sueus; acceptà les excuses dels ubios i s’informà sobre els camins que donaven entrada al país dels sueus. Els roman es van enterar pels ubios que els sueus estaven reunint tropes i obligaven als pobles sotmesos al seu domini a enviar-lis reforços. Tots els sueus, tant aviat com saben de l’arribada de l’exèrcit romà es retiren amb totes les seves tropes i les dels seus aliats a la part més remota del seu territori, en una selva interminable anomenada Bacenes (aquesta selva només és mencionada per Cèsar i és de difícil localització). Cèsar tement l’escassetat de blat, ja que els germànics quasi no es dedicaven a l’agricultura, decidí no seguir endavant, després de retirar l’exèrcit, tallà l’extrem del pont que tocava la rivera dels ubios i a l’altre extrem aixecà una torre de quatre pisos, deixant una guarnició que defensés el pont.
Cèsar es decideix castigar tots els autors de la conjura gala, començant per Ambiòrix, del qual es deia que estava a la selva de les Ardenes, fugint de nit pels boscos, sense més escorta que quatre genets. Els germànics van tornar a passar el Rhin i van devastar els territoris d’Ambiòrix, i quan va anar Cèsar en busca d’ells, van tornar a marxar. Els germànics sense pensar-ho havien ajudat a Cèsar a castigar a Ambiòrix. Cèsar envià per totes parts forces de cavalleria que a totes les aldees i caserios que encontraven els prenien foc, saquejant i matant. Cèsar, abans que acabés el 53 a.C. va fer l’Assamblea de la Gàl.lia en Durocortorum, capital del poble dels rems. Va fer grans condemnes de mort entre capitosts gals. Cèsar creia haver escarmentat ja als gals i germànics.
L’any 52 a.C. La Gàl.lia es va tornar a aixecar contra els romans. El capitost dels gals era el noble Vercingetòrix. Finalment, i després d’assetjar en Alèsia a les tropes rebels, Cèsar va derrotar els gals definitivament, tot i que Cèsar encara va haver d’arreglar comtes amb Ambiòrix i altres capdills gals entre l’any 51 i 50 a.C. En aquestes últimes guerres Cèsar ja incorporava a les seves files mercenaris germànics.
Un cop acabada la guerra de les Gàl.lies, Roma va caure en una interminable sèrie de guerres civils, fins que el nebot de Cèsar, Octavi, es va fer amb el poder absolut de l’Imperi.
LES CAMPANYES DE DRUSUS CLAUDI NERÓ
L’emperador August no va tenir mai fills propis. L’any 38 a.C., uns anys abans d’arribar al poder, es va casar amb Livia Drusila, una noia jove de dinou anys que ja havia estat casada anteriorment. Octavi va obligar al marit de Livia a divorciar-se d’ella, i així es va casar sense més dificultats. En els temps del matrimoni amb Livia, aquesta ja tenia un fill de quatre anys i estava prenyada d’un altre. Així, mentre Octavi August no tingués fills mascles propis, els fills de Livia es convertien en els possibles hereus de l’Imperi. El major es deia Tiberi Claudi Neró Cèsar, i el petit Drusus Claudi Neró. Els dos fillastres d’August es van convertir en grans generals, i el major en el futur emperador Tiberi August. Així es fusionava la dinastia Júlia (de Gai Juli Cèsar) i la dinastia Claudia (pel matrimoni d’Octavi amb Livia Drusila).
El germà petit de Tiberi ha passat a la història per ser el conquistador de la Germània occidental, establint la frontera al riu Elba, riu que divideix Alemanya en dos meitats més o menys iguals, de nord a sud.
La principal guerra agressiva del principat d’August fou la guerra de Germània i la seva ocupació, i això també va ser la principal causa del desastre més gran del seu regnat.
La frontera Rhin ja havia estat consolidada per Juli Cèsar, però la Gàl.lia continuava separada d’Itàlia pels Alps, i al Danubi occidental encara no s’havia arribat. Primerament, les legions romanes s’apoderaren de les regions muntanyoses alpines que formaven un semicercle al voltant del nord d’Itàlia. Després, en 24 a.C., August fundà la ciutat d’Augusta Pretoria, actual Aosta. Els territoris situats al nord i a l’est dels Alps també foren ocupats: Illiria, Mèsia. Al nord d’Itàlia i Illiria, la terra del Danubi després fou dividida en tres províncies, d’oest a est, Rècia, Nòrica i Panònia (aproximadament corresponien a les actuals Baviera, Austria i Hongria occidental). Semblava que el pròxim pas havia de ser ocupar Germània, ja que la frontera gala no era molt segura, ja que els gals sempre estaven revoltats i obtenien ajuda dels germànics. Era l’única forma d’assegurar la pacificació de la Gàl.lia i podia servir per a impedir la formació d’una perillosa unió germànica sota un mateix cap, cosa que es temia realment. Marc Lolio, cònsul en 21 a.C., va ser el responsable d’una gran derrota en Germània, va perdre l’àguila de la V legió, una deshonra, i llavors es va veure que el perill no anava de broma. Era necessària la presència d’algun general brillant per calmar als germànics.
L’any 19 a.C. Drusus arribà com a governador de les tres Gàl.lies i la Rècia. L’any 16 a.C. hagué d’afrontar l’amenaça dels pobles bàrbars dels sicambres, usípetes i tencters que van fer incursions per la Gàl.lia. Mentrestant, el seu germà Tiberi havia entrat amb les seves legions a Armènia, estat tapó amb l’imperi part, i imposà un rei titella de Roma: Tigranes II. Després d’arreglar la situació amb Pàrtia, August l’envià a ajudar el seu germà Drusus amb la guerra contra els germànics. Drusus i Tiberi aconseguiren dominar uns pobles que es trobaven molt segurs en els seus llocs de difícil accés: venceren als retos el 15 a.C, pobles situats a l’est de l’actual Suïssa, i als vindèlics, al sud de l’actual Baviera. Després d’aquesta guerra amb els retos i els vindèlics, Drusus es va quedar sol per a governar als gals.
L’any 13 a.C Drusus va començar a realitzar un cens a les Gàl.lies, els gals van entendre que el cens significaria un major control per a recaudar impostos, i un cop més van mostrar hostilitat a la idea d’ésser sotmesos per extrangers. Els gals es van revoltar de nou, el conflicte va agafar importància sobretot al nord, on els germànics de l’altra banda del Rhin els apollaven. Entre el 13 i el 12 a.C Drusus atacà les ciutats situades als dos costats del Rhin i se solucionà el conflicte a la Gàl.lia per la força, però, s’havia d’acabar amb Germània. Així, per ordre d’August Drusus fou enviat a invadir Germània el 13 a.C., aprofitant la crisis gala. En les campanyes del 13, 12, i 11 a.C, Drusus primer sotmeté als usípetes, poble del Rhin, després recorregué les terres dels tencters i els cates, sembrant el terror entre aquests pobles, també derrotà als marcomans, els quals els féu sucumbir fins quasi la seva aniquilació, i amb les seves despulles alçà un túmul en forma de trofeu. La vergonya no podia ser més gran per als germànics, els pobles més poderosos, queruscos, sueus i sigambres, s’aliaren per lluitar contra els invasors; els queruscos, sueus i sigambres es sentien molt segurs de la seva victòria, crucificaren vint centurions romans per a fer el jurament sagrat de forma simbòlica abans d’iniciar l’atac, i es prepararen el repartiment del botí. En una sola batalla, també difícil per als romans, derrotà als sueus, queruscos i sigambres. Sobre la barbàrie i la crueltat d’aquests tres pobles, Orosi anyadeix:
<< La seva fúria i valor pot deduïr-se del fet de que inclús les seves dones, si alguna vegada es quedaven tancades als seus carros a causa d’una imprevista arribada dels romans, al faltar-lis dards o qualsevol altra cosa que la bogeria pogue fer usar com a tal, arrollaven al rostre dels seus enemics als seus fills petits després d’haver-los estrellat al terra, convertint-se així en dos vegades parricides en cada una de les morts dels seus fills / una per matar-los i l’altra per tirar-los als enemics/ >>
OROSI, Històries, VI, 17
Drusus també sotmeté innombrables pobles com els caucos, els frisons, batavos i la regió del Weser, i se li concedí per tot això una ovació en el 10 a.C. i les insígnies del triomf. Entre l’11 i el 9a.C. continuaren les seves campanyes pel cor de la Germània, fins que el va sorprendre la mort. Per tal de protegir la “província”, Drusus instal.là guarnicions i posts de vigil.lància al llarg del Mosa, de l’Elba i del Visurgis (actual Weser). A la mateixa costa del Rhin hi alineà més de 50 fortins. Construí ponts a Bonna (actual Bonn) i a Gesoríacum ( actual Boulogne-sur-mer, al pas de Calais). Es possible, segons es pot deduïr de Florus, que Drusus fos el primer en explorar la Selva Herciniana (més o menys la Selva Negra), desconeguda fins llavors, i que separa l’alta de la baixa Germània. Va ser el primer romà que navegà per l’Oceà Septentrional, i va fer excavar més enllà del Rhin els canals que portaren el seu nom: els canals de Drusus.
Drusus va tenir tres fills: Germànic, el gran general de les guerres de Germània en època de Tiberi, Livila, i Claudi, el futur emperador successor i oncle de Calígula, fill de Germànic. Tot i que Drusus (SUETONI, Vida dels dotze Cèsars, Claudi. I,2) no dissimulà mai que restabliria en el poder la República si podés, va tenir els alts càrrecs de la pretura i després el consolat. Revé els honors de l’ovació i les insígnies del triomf; el Senat, entre molts honors, votà per a ell un arc de triomf de marbre en la Via Àpia i el sobrenom de Germànic que podia transmetre als seus descendents. Segons Suetoni, rebre el sobrenom d’una província no s’havia fet mai fins llavors.
Després d’incorporar gran part de la Germània a l’Imperi en funció de cònsul, va morir als trenta anys d’edat, era l’any 9 a.C., trenta dies abans de morir havia tingut un accident, el seu cavall se li va caure a sobre una cama que se li va fracturar. El seu germà Tiberi, en assaventar-se de l’accident, va córrer per a estar amb ell. Drusus morí als quarters d’estiu, els quals reveren el nom de “campament maleït”, Tiberi traslladà el seu cadàver a Roma i rebé sepultura a la tomba de Juli Cèsar, panteó de la dinastia júlio-claudia, l’el.logi fou pronunciat pel seu padrastre August en el Circ Flamini (cf.DIÓN CASIO, Vz,z). En Germània, els soldats aixecaren un túmul alvoltant del qual tots els anys havien de desfilar en el seu honor.
Després de totes aquestes campanyes en que foren derrotats els nórics, ilírics, panonis, dàlmates, mesis, tracis, dacis sàrmates i molts pobles de Germània, l’Imperi havia aconseguit unes fronteres que anaven de l’Elba al Danubi.
LES CAMPANYES DE TIBERI CLAUDI NERÓ
Contemporàniament a la invasió de Germània per part de Drusus, Tiberi estigué ocupat en la guerra de Panònia en les campanyes del 13 a 12 a.C. En morir Drusus el 9 a.C., la pesada càrrega de la guerra de Germània passà a mans del seu germà Tiberi. Tiberi procedí a assegurar-se de que els germànics no es tornessin massa confiats per la mort de Drusus. Repetí la gesta del seu germà de portar el seu exèrcit d’anada i tornada entre el Rhin i el Danubi. Tiberi reduï la Germània occidental quasi a la categoria administrativa de província estipendiària. Llavors se li concedí un triomf (el 7 a.C. obtingué el primer triomf). Tiberi ja havia tingut dos consulats, el 6 a.C. rebé per cinc anys el tribunat que equivalia a la codirecció de l’Imperi, sent el cap militar de major rang.
Desgraciadament, Tiberi estava passant per una tragèdia personal. August no havia tingut cap fill mascle propi, però tenia una filla del seu primer matrimoni, es deia Júlia, la qual havia quedat víuda el 12 a.C. La seva madrastra Lívia va plantejar a August el matrimoni de Júlia amb el seu fill Tiberi, així s’assegurava que l’hereu d’August seria Tiberi. Però el problema era que Tiberi ja estava casat. August va obligar a Tiberi a divorciar-se i el va forçar a casar-se amb Júlia. Després de la campanya de Germània, Tiberi sentí que no podia soportar més la situació i, servint-se d’un pretext per a ocultar el seu verdader propòsit, sol.licità un permís al seu sogre i padrastre, August, per a descansar i retirar-se de la vida pública a l’illa grega de Rodes, on podia estar lluny de la seva odiada segona esposa i calmar les seves penes en l’exili. Va estar set anys a l’illa de Rodes. August, realment, estava colèric.
<< La Terra sencera fou afectada per la decisió de Neró /Tiberi/ de deixar de velar per Roma, perquè els parts, trencant la seva aliança amb els romans, feren d’Armènia el seu objectiu i Germània es revel.là al desviar-se la vigilància del seu dominador>> VEL.LEI PATÈRCUL, Història romana,II
El comandament de l’exèrcit instal.lat a Germània va estar en mans inferiors. L’any 1 d.C va tornar a estallar la guerra a Germània, quan estava al mando de l’exèrcit Marc Vicini. A aquest el succeí com a cap de les tropes de Germània el general Domici Ahenobarbo, i després fou enviat a Germània Marc Agripa (el fill del gran amic de confiança d’Octavi August i companyer de campanya en les guerres civils contra Marc Antoni).
Tiberi va tornar de Rodes el 2 d.C (o el 3 d.C). Segons la documentació oficial dels Fasti Amiterni , el dia 26 de juny del 4 d.C. Octavi August adoptà a Tiberi com a successor, revia el títol de Cèsar abans de passar a ser August (es a dir, emperador) i la magistratura tribunícia; tot i que Tiberi es va resistir. Octavi adoptà a Tiberi a condició que Tiberi adoptés en el futur a Germànic, el fill de Drusus.
Marc Agripa va ser substituït per Tiberi el 4 d.C. La campanya d’ofensiva de Tiberi va durar de l’estiu al desembre del 4 d.C. Primer sotmeté als caninefates, habitants de la costa del Mar del Nord, als atuaris (també catuaris o casuaris) poble que vivia entre el Rhin i el Mosa, la zona del Ruhr actual. També sotmeté als brúcteros, entre el Ems i el Lippe fins a la zona muntanyosa del nord de Bohèmia. Als queruscos no els sotmeté, però els vencé per rendició, ocupaven el sud del Harz, entre els rius Weser i Leine. Tiberi al capdavant de les tropes, posà al front de les decisions menys importants a Senci Saturní, que era el legat en Germània. Passant el Visurgis (Weser), Tiberi va arribar a internar-se més enllà.
La primavera del 5 d.C es va reempendre la campanya ( Patèrcul és l’única font sobre el 5 d.C). Pobles defensats per la protecció natural dels seus assentaments van haver d’entregar les armes i els capdills als romans, com els caucos, que vivien a la costa del Mar del Nord entre l’Ems i l’Elba. Vençuts els llongobards, els romans arribaren a 400 milles (590 Km) desde el Rhin a l’Albis (Elba), riu que corre més enllà dels semnones i dels hermúnduros. Mentrestant que les tropes de terra s’endinsaven fins a l’Elba, una gran armada, per mar, va rodejar el golf de l’Oceà, i es va remuntar desde un mar del que no coneixien ni el nom (el Bàltic), pel riu Elba i es van unir a l’exèrcit e terra. Els exèrcits germànics, a la vista de tots els vaixells que entraven per l’Elba i del campament que estava a la costa del riu, van haver de fugir i posar-se en refugi. Després de totes aquestes victòries i ganàncies en els saquejos, i després d’haver intimidat l’enemic, Tiberi tornà a Roma deixant l’exèrcit als campaments d’hivern.
Entre l’any 6 i 9 d.C Tiberi va haver de fer front a una gran rebel.lió dels pobles de Panònia i Dalmàcia. L’àmbit de les últimes conquestes a Germània va quedar un poc descuidat, tot i que era imprescindible vigilar aquella regió, ja que el cap dels germànics marcomans, Maroboduo, que havia fugit dels romans, s’havia instal.lat a Bohèmia, i després de conquistar tots els pobles de la zona va formar un exèrcit de 74 000 homes, que l’entrenava lluitant contra els seus veïns, per a atacar posteriorment als romans. (ESTRABÓ, VII, 1, 3, 290 C; TÀCIT, Germània, XLII). Quan el cèsar Germànic va lluitar contra aquests pobles ho va fer posteriorment al desastre de Varus, i no entra dins l’espai d’aquest treball.
.
DESASTRE DE VARUS 9 dC.
Cinc dies després d’acabar la guerra de Panònia i Dalmàcia, va arribar a Roma una carta des de Germània, la notícia no podia ser més greu: tres legions havien sigut exterminades per tropes germàniques. Pau Orosi ens conta la següent anècdota de com va rebre la notícia l’emperador:
<< Aquest desastre públic el soportà tant mal Cèsar August que moltes vegades, donant-se cops al cap contra la pared per la força del dolor, clamava: “Quintili Varus, torna´m les legions !” >> (OROSI, Històries, llibre VI;27)
El desastre realment era de grans conseqüències, la frontera tornava a situar-se de l’Elba al Rhin, però això no era el pitjor, no es podia, de ninguna forma, reemplaçar les tres legions sense imposar una inacceptable càrrega fiscal a l’Imperi, l’exèrcit romà quedà reduït de vint-i-vuit a vint-i-cinc legions per molt de temps. Ara veurem com van ser els fets.
Durant els quinze anys que Tiberi va estar allunyat de Germània, la regió havia quedat en mans inferiors. Fins a l’any 7, l’exèrcit destacat a Germània va estar en mans de Saturní, aquell any, August havia decidit que vint anys d’ocupació romana havien convertit a la regió situada entre el Rhin i l’Elba en una sòlida propietat romana. Decidí organitzar-la com a província romana i, per aquest motiu hi envià al legat Publi Quintili Varus a Germània, el qual havia sigut cònsul el 13 a.C. i després havia governat Síria, cal dir que amb no poca corrupció.
Com si hi hagués pau, Varus s’internà al cor de Germània, es va atrevir a reunir una assamblea judiciària i es va passar el temps de campanya d’estiu impartint justícia des d’un tribunal als bàrbars. Sembla ser que Varus va governar amb despotisme i crueltat a aquelles gents. Els pobles germànics es van sentir tant ofesos amb aquella arrogància que no van trigar en rebel.lar-se per treure’s el jou romà.
<> (FLORUS, Gestes dels romans, XXX, 9)
Van escollir com a capdill al noble bàrbar Armini (nom romanitzat de Hermann), era un jove noble fill de Sigimer, el cap d’aquelles gents. Armini havia servit com a aliat als exèrcits romans, sabia parlar llatí, coneixia el dret romà i havia accedit a la ciutadania romana amb el grau de cavaller (TÀCIT, Annals; 10,3; 83,3). Armini va convèncer al seu poble que es podia vèncer als romans i va preparar l’atac, que havia de ser sorpresa, ja que Varus no desconfiava d’Armini per ser aquest aliat de Roma.
El germà de Sigimer, pare d’Armini, es deia Segestes. Segestes era el sogre i l’oncle d’Armini, i l’odiava per que li havia raptat la filla i s’havia casat, ella estava promesa a un altre, i així, va denunciar a Varus la conspiració d’Armini, no per odi a la seva pàtria, deia, sino perquè defensava la pau i no la guerra. Varus no va fer cas a Segestes, que repetidament l’advertia del perill que corria i li aconsellava que el més oportú era arrestar-lo a ell, a Armini i als més notables, ja que el poble no s’atreviria a fer res sense els seus prínceps, i així tindria també l’ocasió de distingir entre culpables i innocents. (TÀCIT, Annals; 55,2-3; 58,1-2) . La imprudència de Varus li va costar cara.
Era el setembre de l’any 9, els soldats de Varus no estaven molt tranquils, i més d’una vegada van demanar sortir del vampament on estaven internats per a lluitar contra els bàrbars, Varus no va donar l’oportunitat de sortir a atacar a les seves tropes, sino en canvi, va advertir de càstig qui sortís del campament. El campament de Varus estava situat enmig dels boscos, a 130 kilòmetres a l’est del Rhin, en el bosc del Teutoburgiensis saltus, que s’acostuma a localitzar entre Bielefeld-Iburg i els monts Wiehen, en la zona limitada pels rius Ems i Lippe, en l’actual confin de Westfalia amb la Baixa Saxònia. Varus, desprevingut i sense tèmer res de semblant, fou atacat d’improvís, quan justament citava davant el seu tribunal. Tots els pobles germànics dels voltants, sota les ordres d’Armini rodejaren i atacaren el campament per tots costats, el campament fou pres i les tres legions allí internades foren aniquilades. Durant la batalla i mentre durava la matança, Varus es tragué la vida traspassant-se amb una espasa (PATÈRCUL,Història romana, llibre II, 118-120; FLORUS, Gestes dels romans, XXX,9-19). Molts romans van intentar fugir davant el desatre, però pocs es van poder salvar arribant al Rhin. Ara veurem alguns detalls de la matança narrats pels historiadors romans:
<
<
En els boscos cercans a la batalla estaven els altars dels bàrbars, davant dels quals van sacrificar als déus als tribuns i als centurions dels primers ordres. En els boscos sagrats dels germànics van instal.lar penjades les ensenyes i àguiles romanes de l’exèrcit com a ofrena als seus déus, per conmemorar la gran victòria que els retornava la llibertat (TÀCIT, Annals, llibre I, 59,3; 61,3). Aquest fou un dels pitjors desastres de la història militar romana, i amargà a August els seus últims anys
En morir August l’any 14 d.C, el va succeïr Tiberi. Aquell any es van revoltar les tropes instal.lades al Rhin. Germànic, fill de Drusus, va aconseguir sofocar la revolta i es va negar a lluitar contra Tiberi, ja que el seu exèrcit li prometia ser- li fidel i nombrar-lo emperador. En canvi, Tiberi va aconseguir encoratjar l’exèrcit per a tornar a penetrar al cor de Germània per venjar Roma de l’insult dels bàrbars. Germànic va derrotar en diverses campanyes fins al 16 d.C. a les tropes d’Armini, tenint sempre com a aliat a Segestes. Va recuperar els estandards perduts per les legions de Varus i va donar un enterrament digne als cossos putrefactes dels romans que havien perdut la batalla en Teutoburguer. L’última campanya de Germànic va ser una victòria en principi, però va acabar en fracàs, ja que va penetrar per última vegada a l’Elba, dividint l’exèrcit en dos: per mar i per terra. La flota que va atravessar el Mar Septentrional va naufragar de tornada.
Tiberi, com tenia cels de les victòries de Germànic, el va allunyar de Germània i li va encomanar les províncies d’orient. Ja mai més es va tornar a fer l’aventura del passeig militar del Rhin a l’Elba anada i tornada. La frontera quedaria per a sempre al Rhin.
Jesús Sales Carda.