::
Inici >
El Camí de Sant JaumeEl Camí de Sant Jaume
El Camí de Sant Jaume en bicicleta (octubre 1994)
*article escrit per Francesc X. Làzaro (publicat a Lo Floc, núm 159)
La grandesa del Camino, no es troba ni en els paissatges, ni en els pobles, ni tant sols en els mateixos peregrins; sinó que radica en l’excel.lent col.laboració ciutadana de les localitats per on es travessa. Per ells: la vida es el camino i el Camino un intercanvi de cultura.
Una mica d’història
La història del Camino de Santiago té un origen llegendari, ja que segons conta la tradició l’apòstol Santiago, va ser decapitat a Jerusalem l’any 47. Els seus deixebles, temerosos que els romans s’apoderessin del seu cos, van embarcar les seves despulles. Dos dels seus col.laboradors més fidels -Teodor i Anastasi- van derivar per aigües de l’atlàntic i de la mediterrània, fins arribar a costes gallegues, cocretament a la localitat de Padrón.
Allà, segons narra la llegenda, Lupa, la gran reina dels celtes establerts al nord de la península, va capturar a Teodor i Anastasi. Aquests li van suplicar a la reina que els deixés enterrar el seu mestre. Lupa, volia veure el cadàver de Santiago i quan va estar davant d’ell, va poder comprovar que el cos desprenia una agradable olor a roses. Tant fascinada es va quedar la reina, que va concedir el permís per enterrar l’apòstol, però amb l’esdevenir del temps la gent s’anà oblidant de l’emplaçament de la tomba.
A l’estiu de l’any 813, una pluja d’estels va caure sobre una petita aldea anomenada Compostel.la. El bisbe de la demarcació va voler investigar els fets i el lloc on van caure, i es va trobar amb una tomba on resava una inscripció que deïa: “Aquí yace Jacobo, hijo de Zebedeo y hermano de Juan”. La notícia es va difondre ràpidament per tot el món cristià i fou Gotescalco, el bisbe de Le Puy (a la regiò francesa d’Auvernia), qui amb el seu desplaçament a la tomba es va convertir en el primer peregrí de la història en arribar a Compostel.la l’any 950.
Ràpidament aquesta ruta descoberta per Gotescalco es va popularitzar i es va convertir, juntament amb les ciutats de Roma i de Jerusalem, en una de les tres més famoses de la peregrinació cristiana. Recordem que l’Apostòl Santiago, juntament amb San Pedro, són els dos únics deixebles de Jesús, que estan enterrats en continent europeu.
Les rutes cap a Santiago són múltiples i existeixen diversos camins com: el Camí Anglès -que s’endinsa a Galícia per La Corunya-, el Camí Portugués -provinet del país lusità, direcció Padrón-, el ramal noroest de la Via de la Plata -via que creua tot Castella i LLeó-, el Camí del Nord -que discurreix per tota les ciutats capdavanteres de la costa cantàbrica- i sobretot el més popularitzat que és l’anomenat Camí Francés.
El camí francès cap a Santiago
Com ja hem pogut veure, fou Gotescalco el primer home que va recòrrer aquest traçat que ràpidament es va extendre entre tots els peregrins. Ja des del segle XII data la primera guia del Camí francès cap a Santiago: el Codex Calixtinus, on els monjos benedictins van descriure amb tota mena de detalls tot l’itinerari. Però la primera gran guia de viatge que van utilitzar els peregrins, va ser escrita per Aymeric Picaud, on s’informava dels hospedatges, de les esglésies, de la gastronomia, costums i tradicions dels pobles per on travessava el Camino, i fins i tot de quines aigües eren potables i quines no.
Aquest itinerari recomanava, una vegada havien confluït en la localitat de Puente de la Reina (Gares) les dues rutes ultrapirenaiques provinents de França, desplaçar-se cap a Logronyo travessant les poblacions de Lizarra i Viana. Des de la capital de riojana, es recomanava continuar cap a Santo Domingo de la Calzada, lloc de repòs obligatori, abans de desplaçar-se cap a la ciutat de Burgos. De la capital burgalesa, els peregrins marxaven cap a Lleó travessant els camps de castella, deixant enrera joies arquitectòniques com l’església romànica de San Martín de Fromista o el conjunt monumental de Carrión de los Condes. Des de Lleó, s’endinsaven en la comarca de la Maragateria, per apreciar els encants de la seva capital, la històrica Astorga, hereva de la Austúrica Augusta romana. D’allí es partia cap a la ciutat de Ponferrada i posteriorment, s’havia d’ascendir les muntanyes de la Cordillera Galaico-Leonés, a través de la cima de Piedrafita del Camino per deixar la regió de Castella-LLeó i entrar a Galícia. Ja dins d’aquesta regió, el Camino de Santiago que recorrien els peregrins, travessaven petits poblats i aldees gallegues fins arribar a la meta somiada que no era una altre que la població de Compostel.la.
La Ruta Xacobea, en l’últim any sant del mil.leni
La Ruta Xacobea és una experiència única, molt recomanable en els nostres dies, ja que seveix per oblidar-te de les tensions i neguits en què es movem en els nostres afers quotidiians, a més d’ésser totalment enriquidora tant a nivell cultural com personal, a l’entrar en contacte amb altres persones de diverses procedències i cultures.
L’experiència del Camí francés de Santiago en bicicleta
Si ve el Camino té una llarga tradició de més de deu segles d’antiguetat i molts peregrins han escrit diverses guies del Camí Francès de Santiago de Compostel.la, el que vull narrar a continuació es l’experiència personal que vaig tenir -amb tres amics: David Fargas, Rodolf Folch i Eduard Rovira -, quan vam decidir emprendre el viatge -el 30 de setembre de 1994- cap a la ciutat compostel.lana, retrobant-nos amb el passat i convertint-nos en veritables peregrins.
La programació del viatge es va bassar en la guia de viatge escrita per Aymeric Picaud, ja que voliem respectar al màxim les tradicions que envolten el camino, però una vegada iniciat el viatge, vam tenir que fer ús de la improvització diverses vegades, per aquest motiu, i bassant-nos en aquesta experiència que vam poder gaudir durant alguns dies, també podem fer partíceps als lectors d’una altra guia per la gent que estigui atreta en realitzar la ruta xacobea, precissament enguany que és l’últim any sant del segle (recordem que l’any sant o xacobeo solament es commemora quan concideix en diumenge el 25 de juliol, diada de la Comunitat Gallega i del seu patró l’Apostol Santiago (Sant Jaume).
Per motius laborals, vam decidir fer el camino en bicicleta, ja que ens suposava un estalvi de dies bastant considerable. Com ja hem indicat abans, voliem respectar al màxim la primitiva guia de Picaud, i per aquest motiu voliem iniciar el nostre recorregut a la localitat navarra de Roncesvalles, un dels dos llocs per on entren les rutes ultrapirenaiques, però malauradament per problemes de transports que no vam poder solventar, vam tenir que iniciar el recorregut a Pamplona (Iruñea).
Des de Pamplona, una vegada vam visitar la seva catedral i es vam acreditar com a peregrins, vam partir cap a Puente de la Reina (Gares), lloc de confluència de les dues rutes franceses que penetren a Espanya, una per Roncesvalles i l’altra per Somport-Jaca fins arribar a aquesta localitat de Gares. Després de travessar el seu pont romà a la sortida de la població es vam dirigir cap a Estella (Lizarra), on vam poder gaudir d’una esplèndida zona verda creada expressament amb la fialitat de donar descans als peregrins, composada per un magnifíc parc públic al costat d’un riu, envoltat de faigs llegendaris.
Després del preceptiu descans es vam dirigir cap a Logronyo travesant les poblacions de Viana i de Los Arcos, d’on cal destacar el retaules major i de la visitació, ambdós d’estil gòtic. En arribar a la capital riojana vam buscar l’alberg per poder pernoctar, una vegada instal.lats vam visitar la ciutat, de la qual destacaria el seu barri gòtic, amb un extraordinari ambient festiu nocturn.
A l’endemà sortida cap a Nàjera, visita obligada al Monestir de Santa Maria del Real, per emprendre la marxa cap a Santo Domingo de la Calzada, una localitat nascuda com moltes altres del Camino després de la construcció d’un hospital de peregrins com a origen de la població i els seus assentaments. És el gran bressol dels peregrins, destaca el seu conjunt arquitectònic composat per la seva Església-Catedral romànica del segle , la seva Torre Barroca annexa a l’Església, construïda al segle XVIII -després d’haber estat enderrocada dues vegades- i un extraordinari alberg, que en els seus temps havia estat l’Hospital més important de tots els que integren el Camino de Santiago. Abans de marxar d´aquesta important població riojana és d’obligada visita el seu Monument al Peregrí.
Deixant al darrera aquest nucli poblacional de referència obligada per tots peregrins, continuem avançant fins entrar en la Comunitat de Castella-Lleó, on es pot apreciar un canvi de paisatge molt significatiu, el de les terres de Castella, tant lloades pel poeta Antoni Machado. Si ve constitueixen un marc incomporable, amb unes grans extensions de conreus de secà, per el peregrí no són gaire agradables de contemplar. Tot i això, no hem d’obviar el seu conjut artístic-monumental, potser el més ric de tot el Camino.
A la localitat de Belorado, vam decidir passar la segona nit del viatge, i ens vam trobar amb un petit alberg, sense massa comoditats, però molt acollidor, on els pergrins poden gaudir de la tertúlia amb una petita tarima de teatre al fons, on molts peregrins s’animen a fer petites representacions de diverses peces teatrals. De Belorado (Belforatux en el Codex Calixtinus), vam partir cap a Burgos, travessant les poblacions de San Juan de Ortega i Villafranca Montes de Oca. En la ciutat de Burgos, que encara posseeix una ànima eminentment compostelana amb 35 hospitals i albergs per peregrins, s´ha de visitar amb deteniment la seva fastuosa Catedral gòtica i també la meravella gòtica del Monestir de las Huelgas Reales, que conserva nombrosos Panteons reals en el seu interior. D’altres monuments destacats són la Puerta del Perdón, el Monestir de Miraflores o l’església de San Lesmes.
De Burgos vam partir cap a Castrojeriz, on decidirem pernoctar per poder visitar el vell poblat celta de Jeriz, que els romans van reformar deixant les seves emprentes en forma de muralla, de castell i d’esglésies i de convents com el de Santa Clara. A l’endemà, una vegada travessat el riu Pisuerga, entrem en la província de Palència d’on cal destacar la localitat de Frómista, que alberga una de les joies del romànic espanyol, l’Església de San Martín de Frómista. De Carrión de los Condes, es recomanable visitar l’Esglèsia de Santa Maria, que posseeix el més impressionant Pantocràtor romànic xacobeo.
El quart dia del nostre recorregut va finalitzar en la petita població lleonesa del Burgo Ranero, després de visitar el monestir de San Facundo -de l’ordre del Cluny espanyol- i l’Església de San Tirso, a la població de Sahagún. A l’endemà, vam partir cap a Lleó, deprés de passar per la ciutat amurallada de Mansilla de las Mulas. Arribats a la capital lleonesa, el primer que vam fer va ser visitar l’edifici de que va ser dissenyat per l’arquitecte riudomenc Antoni Gaudí. Posteriorment visitarem la seva extraordinaria Catedral romànica, l’Església de San Isidoro de gran bellesa gòtica. Cal visitar també l’Hostal de San Marcos, antic hospital de peregrins convertit avui en dia en parador nacional. També es molt recomanable perdre’s per l’antic “Barrio Húmedo”, on es pot gaudir d’una excel.lent gastronomia i d’un gran ambient nocturn, amb nombosos bars i discoteques.
De la que fora seu de la Legio VII romana a la també romana Austirica Augusta (Astorga), ciutat de gran rellevància en aquelles contrades, un tant cosmopolita avui en dia, destaca en molts fronts: en gastronomia cal presentar el seu cocido maragato i les seves mantecades, i en arquitectura, a més de la seva catedral, cal fer esment del Palau Episcopal construït per Antoni Gaudí. Aquest Palau encomant per el bisbe d’Astorga, don Joan Baptista Grau, d’origen reusenc, al seu bon amic riudomenc Antoni Gaudí. Les obres es van executar amb rapidesa, des del 1889 fins el 1992, any que és traspassat el Bisbe, i poc temps després les obres es paralitzen degut a les discrepàncies aparegudes entre el no bisbe i el genial arquitecte. L’edifici modernista. d’estil neogòtic, es una cojunció de castell, temple i palau senyorial i fou acabat per Ricardo Garcia, l’any 1905, respectant el projecte inicial.
D’Astorga, ciutat on vam fer nit, vam sortir el setè dia cap a la població de Ponferrada, però abans haviem de fer front a la primera gran dificultat muntanyosa del Camino de Santiago. Als peus de la localitat de Rabanal del Camino, ens trobem el Foncebadón, un port de gran duresa que està coronat per el Monte Irago, amb una gran creu de ferro sobre una gran muntanya de pedres, que segons la tradició es va incrementant al llençar cada peregrí que corona aquesta muntanya un roc més. Des del cim es descendeix, enmig d’una sinuosa baixada, a la localitat de Ponferrada, seu d’un castell templari que recorda al viatger que aquestes terres van ser dominades per aquesta ordre militar de capçal importància en l’Edat Mitja. A Ponferrada també es pot visitar el seu Ajuntament i la Basílica de Nostra Senyora d’Encima. Després de visitar la ciutat templària ens vam endinsar a la comarca del Bierzo lleonès, dirigint-nos a la seva cap judicicial de Villafranca del Bierzo, disposats a descansar abans d’afrontar la dificultosa etapa de l’endemà.
De bon matí, l’escull més important de tot el viatge, l’ascensió al port de Piedrafita, amb catorze quilòmetres de rampes duríssimes que arriben a un 8,5 % de desnivell. En coronar la seva cima -on està la línea que delimita les Comunitats de Galícia i Castella-Lleó-, s’aprecia un substancial canvi de paissatge, on els verds prats substitueixen els erms lleonesos. Aquest canvi paissagístic ens proporciona una sensació d’aire renovat, aliviant-nos de l’esforç efectuat en la pujada. Però les dificultats no finalitzen amb Piedrafita, sinó que inmersos en plena Cordillera Galega, s’havien de superar els ports de O Cebreiro i l’Alto del Poio. A continuació, després d’un vertiginós descens de 17 quilòmetres de llargada, s’arriba a l’Abadia de Samos, una excepcional joia arquitectònica. Superant les dificultats orogràfiques per on discurreix el Camino, visitem les poblacions de Samos i Sarria, fins arribar a Portomarín on efectuem el preceptiu descans.
L’últim dia d’aquesta experiència singular, s’inicia amb l’ascensió a Monterroso, d’aproximadament uns 12 quilòmetres de llargada, per després endinsar-nos en les petites aldees gallegues, bressol de les Meigas. En aquestes poblacions podem apreciar tota la tradició rural autòctona, tant ben descrita per W. Fernández Florez o la mateixa Rosalía de Castro, entre altres literats gallegs.
Després de travessar Palas do Rei i Melide, s’arriba a Lavacolla, on segons la tradició, el peregrí té l’oportunitat de banyar-se en un petit rierol i presentar-se net davant la figura de l’Apostòl. Des d’allà s’inicia una lleugera ascensió fins al monte del Gozo, des d’on es divisa la ciutat de Santiago. Es en aquest moment quan el peregrí manifesta la seva al.legria, i gaudeix de l’esplèndida panòramica que té al seu davant (d’aquí li prové el nom a aquesta muntanya), observant al fons de l’horitzó les torres de la catedral. Enrera s’han deixat molts quilòmetres de cansanci, i per aquest motiu els peregrins s’estiren en la gespa i reflexionen sobre les dures etapes que estan a punt de cloure, ja que solament s’han de baixar els últims quilòmetres que resten per arribar a la plaça de la Catedral de Santiago.
El Camí de Santiago: Patrimoni de la Humanitat
El Camino de Santiago va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO, l’any 1993, coincidint amb l’anterior celebració de l’any xacobeo. Des de llavors ença, les Comunitats Autònomes per on travessen els diferents camins, han vist en ells una interessant fonts de captació de recursos econòmics. Per aquest motiu, han iniciat diverses campanyes turístiques amb la finalitat d’atreure molts peregrins. Potser el Camino de Santiago ha perdut part del seu encant, però el que sembla indubtable és que el viatger és el principal beneficiari de les millores dutes a terme, tan a nivell d’infrastructures (construcció de nous albergs i acondicionament dels ja existents) com a nivell històrico-cultural (rehabilitació de catedrals i edificis religiosos i civils de les ciutats per on discurreix la ruta).
Els viatgers que emprenguin la ruta saben que tenen el recolçament de les Institucions públiques, encarregades de proporcionar un lloc de repos al peregrí, per aquest motiu proliferen al llarg del recorregut diversos albergs, entre els quals volem destacar els de: Logronyo (instal.lació moderna i de gran capacitat), Belorado, Santo Domingo de la Calzada (antic hospital de peregrins, simbolitza l’esperit que envolta la ruta), El Burgo Ranero (de nova construcció, sembla una casa de colònies adaptada i disposa de totes les comoditats possibles) i dins de la Comunitat de Galícia, cal destacar els albergs amb més capacitat, com són els de: O Cebreiro (80 places), Triascatela (60 places), Sarria (50 places), Melide (130 places) i Monte do Gozo (amb una capacitat de 800 persones). Cal ressenyar que els albergs són totalment gratuïts per els peregrins acreditats que realitzin la ruta a peu, en bicicleta o a cavall, encara que generalment els viatgers deixen una voluntat per tal de contribuir en la conservació de l’edifici. L’assiganció de les places es realitza per estricte ordre d’arribada i després de presentar la corresponent acreditació.
Es bo reposar alguna nit en una pensió o en un hotel, per dues raons molts interessants: la primera, per recuperar forces, i la segona va lligada a l’àmbit festiu, ja que els albergs tanquen es seves portes relativament aviat, i si el peregrí vol assistir a alguna de les diferents activitats lúdico-culturals que sempre estan programades ho podrà fer sense cap restricció horària.
El quart dia del nostre recorregut va finalitzar en la petita població lleonesa del Burgo Ranero, després de visitar el monestir de San Facundo -de l’ordre del Cluny espanyol- i l’Església de San Tirso, a la població de Sahagún. A l’endemà, vam partir cap a Lleó, deprés de passar per la ciutat amurallada de Mansilla de las Mulas. Arribats a la capital lleonesa, el primer que vam fer va ser visitar l’edifici de que va ser dissenyat per l’arquitecte riudomenc Antoni Gaudí. Posteriorment visitarem la seva extraordinaria Catedral romànica, l’Església de San Isidoro de gran bellesa gòtica. Cal visitar també l’Hostal de San Marcos, antic hospital de peregrins convertit avui en dia en parador nacional. També es molt recomanable perdre’s per l’antic “Barrio Húmedo”, on es pot gaudir d’una excel.lent gastronomia i d’un gran ambient nocturn, amb nombosos bars i discoteques.
