INFORMATIU ALFORJA

M’he permès aquest preàmbul perquè ara sembla haver-se obert una escletxa d’esperança amb el nomenament al mes de març d’una nova ermitana que ha accedit a la tasca que si li ha encomanat de tenir cura de l’ermita, amb una il·lusió gairebé mística. En els tres mesos i escaig transcorreguts, ja es comença albirar un ventijol de canvi molt positiu. He volgut conèixer de prop a la nova ermitana i al capvespre del diumenge de la segona Pasqua hem fet petar una xerrada improvisada. Per raons obvies, la conversa es desenvolupa en castellà i, per respecte a l’ideari dels estatuts de l’INFORMATIU, em permeto la llibertat de transcriure-la en català.

- Mònique, el que més em sobte és el teu impuls d’acceptar la tasca d’ermitana. Si us plau, vols donar-me una explicació...?
- Han passat sis anys en que jo vaig trepitjar per primera vegada el poble i passejant amb un del meus fills fins a Sant Antoni, el lloc em va deixar bocabadada des del primer cop d’ull. Tota la meva vida m’han agradat les esglésies i encara més les ermites aïllades com aquesta. A Holanda, el país de la meva infantesa, també sentia aquesta atracció irresistible. Tots aquests anys de residència a Alforja, havia somniat poder fer-me càrrec de l’ermita i, fins i tot, imaginava projectes que es podien arribar a concretar i, sobretot, obrir l’ermita per la gent del poble. Una ermita tancada em causa tristor. La porta sempre oberta perquè la gent gaudeixi de moments breus de recolliment. Això és molt bonic.

- Vull ser sincera. Malgrat els meus somnis més íntims, jo no he anat mai al darrera d’ocupar aquest lloc. Al mes de febrer passat, la Jéssica – l’ermitana anterior - em va dir que ho volia deixar i que se n’havia assabentat de que a mi m’agradava la possibilitat de fer-me càrrec de l’ermita. Em va aconsellar de parlar amb el capellà del poble. Així ho vaig fer, esperant la resposta impacient al llarg de tres setmanes. T’ho repeteixo : em feia molta il·lusió però també sabia que hi havia altra gent esperant la seva oportunitat. En aquesta espera i en els tràmits que vaig haver de fer, també tinc notícies de que aquest lloc és propietat de l’Església i que l’Ajuntament no hi tenia res a veure i això és un fet que no acabo d’entendre. En ple segle XXI, l’any 2009, un lloc com aquest ha de pertànyer al poble, és de la seva gent. De la gent que el visita amb devoció, que encén una espelma al sant o diposita un ram de flors, que gaudeix del silenci i de la pau que l’envolta. També crec que l’Ajuntament hauria de fer gestions en aquest sentit i arribar a una entesa amb l’Església. Si jo disposés de molts diners, no ho dubtis que ho invertiria en una reforma d’aquest lloc per fer-lo més atractiu i acollidor. Però no és aquesta, ni molt menys, la meva situació actual. Ara, el més important per a mi, és que l’ermita està oberta a tothom i el recinte que l’envolta crec, sincerament, que molt net. Ja ho pots veure.

- Hem signat un contracte en el que jo em faria càrrec de la conservació de l’ermita i el seu entorn. Tinc tot el dret a mantenir-lo net, donar-li una mà de pintura a les parets de la casa, dels ciris, de les flors de l’ermita... Tot això a càrrec meu. Pensa que l’interior de l’ermita necessita una reforma profunda de parets , la barana del cor i l’escala d’accés. De l’estructura de la façana val més guardar un silenci pietós. Suposo que entendràs que fan falta diners dels que jo no disposo. La gent que la visita ara s’exclama: “Què bonic que està quedant!” Però jo penso en les mancances i crec que podríem fer-lo més atractiu.

- Mònique, em permetràs que t’expliqui alguns antecedents de l’ermita. No fa gaires anys que aquest racó idíl·lic, havia estat un lloc de trobada. Les tardes de diumenge, a l’estiu, molta gent hi feia cap passejant per passar-hi l’estona. S’organitzaven berenars, sopars... sempre molt animats. En el mes de gener, per la festivitat de Sant Antoni Abad, es feia la benedicció dels animals de carga dels pagesos de la vila, era una festa molt concorreguda. Molts anys enrere era costum venir a beure aigua fresca amb anissos o llimonada i fer alguna tirada de bitlles. Sovint els pobles acostumen a ser rampelluts i, de cop i volta, sense un motiu aparent, la gent li va començar a girar l’esquena a l’ermita i va deixar de freqüentar-la. Amb aquesta reflexió per endavant, voldria preguntar-te si la teva intenció, en un futur immediat seria la de tornar a captivar a la gent perquè una altra vegada tornés a sentir l’atracció d’acudir a l’ermita...

- El que vull deixar molt clar és que no he agafat la responsabilitat de l’ermita per muntar cap negoci i menys encara, de guanyar diners. Per a mi, el que realment important, és aquest entorn. Jo no faré cap publicitat, ni vull perjudicar a ningú amb negocis de restauració ja establerts. Voldria que entenguessin que l’ermita està oberta i a la seva disposició.

- Hi ha molta gent al poble que pensem de que si aquest recinte aconseguís dignificar-se, tornar al seu passat d’esbarjo civilitzat, de lloc de conversa, d’assossec, de silencis, de tranquil·litat i tindríem molt a guanyar. Compte Mònique! Que he dit “dignificar”, lluny de “promocionar”, el que significaria “negociar” i tu això ho has deixat clar. M’ha agradat molt el cartell que has posat a tocar a la font, per a la gent que ve a proveir-se d’aigua fresca i de qualitat. Tot sabem el que val una garrafa d’aigua i molts les omplen per dotzenes. Què menys que aportar un ajut voluntari per a la conservació de l’ermita?

- El pis de dalt està força bé. Disposo de tres habitacions, llar de foc i un bany. Els baixos els faria servir de menjador i un taulell d’atenció als visitants. El que caldria, imprescindiblement, seria la instal·lació de calefacció. Aquí a l’hivern, amb tanta humitat, ha de ser d’una cruesa difícil d’aguantar.

- Mònique, tens els convenciment ferm de que la teva tasca al capdavant d’aquest espai, té un futur clar...?

- Futur dius? Amb tota la força del meu cor crec que si. Em sembla viure un somni del que encara no he despertat, ni voldria despertar. Per a mi és un obsequi de Déu. Crec que el destí ho ha posat en les meves mans perquè des de la meva arribada a Alforja, com he dit abans, aquest racó em va enamorar.

- Tinc tanta il·lusió que no m’he plantejat cap frustració. Ho repeteixo: estic fent realitat un somni.

Em deixes tancar la conversa amb unes paraules que fa temps es barallen per sortir del meu interior més íntim...?

- Tu diràs...

-Voldria aprofitar l’oportunitat que em brinda l’INFORMATIU per agrair de tot cor el suport que m’han donat un bon nombre de persones del poble. Espero i confio poder-los-hi tornar amb escreix aquesta confiança.

Gonçal Evole