G d C
Arrels
Gemma Jover, besneta d'en Roc dels Gorros.
ARRELS
Voldria començar dient que el que aquí explico són records d’unes vivències passades que la memòria pot trair .
En Joan Manuel Serrat a la seva cançó “Los recuerdos” diu:
“Los recuerdos suelen contarte mentiras.
Se amoldan al viento, amañan la historia.
Los recuerdos tienen un perfume frágil que les acompaña por toda la vida”.
Si qualsevol cosa del que aquí dic no fos del tot cert, demano perdó; la boira dels anys transcorreguts pot haver fet esvair petits detalls sense importància que no trauran força als fets i als seus protagonistes.
El meu nom és Gemma Jover Torruella i sóc una de les tres besnétes del senyor Roc Vidal, conegut com “el Roc dels Gorros”. Haig d’afegir que sense l’ajuda de les meves germanes Joaquima i Carme no hauria estat possible aquest relat, que està motivat, no tant pel premi que ofereix sinó per l’ocasió que això representa de retre un homenatge al nostre besavi i a la nostra molt estimada àvia Cecília (filla gran d’en Roc).
Se sap que en Roc va ser el qui va crear les gorres de cop i que a Bellvei va muntar a casa seva mateix (antiga Carretera, actualmente Av. Nostra Senyora de l’Assumpció) un taller dedicat a la seva producció i venda.
Va començar amb unes divuit treballadores i va arribar a tenir-ne més o menys quaranta.
La producció es va expandir a molts poblets i comarques del voltant que treballaven per a ell. Ho emmagatzemava tot a la sala gran inferior per fer-ne posteriorment la distribució.
En Roc es va casar “ per suggeriment de la seva mare” amb una de les treballadores, Maria Badia, la meva besàvia i de la qual va tenir sis fills.
D’aquests fills vull destacar la figura de la meva iaia, la Cecília Vidal Badia, nascuda l‘any 1880, també vinculada a l’artesania de la palla per haver tingut una botiga al carrer dels Banys Nous de Barcelona , on a més a més de venda hi havia al darrera un taller de cistelleria on , anecdòticament, treballaven tan sols homes. La venda ,en exclusiva dels articles , representava que tothom (botiguers inclosos) els havien de comprar a ella.
El fet que la va portar a tenir relació amb aquesta artesania va ser per la circumstància de quedar-se vídua d’en Joaquim Torruella Muñoz, encarregat d’una plantació de cacau a Fernando Poo (antiga Guinea Equatorial) on feien estades de sis mesos a l’ illa i els altres sis mesos a la península.
En els dos anys que va estar casada, se li va morir un fill de nou mesos d’edat i en un dels viatges cap a l’ illa (aleshores el viatge tenia una durada de trenta dias aproximadament) quan tan sols portavan pocs dies navegant, es va morir a alta mar el meu avi d’un àntrax al coll .
La meva àvia va suplicar al capità del vaixell que no llencés per la borda el cadàver del seu marit, com manava aleshores, l’any 1909, la llei de la mar . El capità es va compadir d’ella, en adonar-se que estava embarassada (de la que va ser la meva mare Joaquima, nom que li posà en memòria del seu difunt espòs) i d’acord amb el metge de bord se’n va silenciar la mort i així ella va poder enterrar-lo a l’illa de Sta. Isabel.
Assabentat del que li succeïa a la seva filla a tan llunyanes terres, el seu pare li va aconsellar que amb els diners guanyats amb el cacau, unes quatre mil pessetes , tornés cap a Catalunya i així va ser com amb aquest capital i l’ajuda del seu pare la Cecília va muntar la botiga a Barcelona.
De tot això es desprèn el caràcter fort i emprenedor de la iaia , que sabia prendre grans decisions en el moment oportú, com quan li van dir que arribava un vaixell ple de palla i va comprar-ne tota la mercaderia i així va ser l’única proveïdora a tota Espanya aleshores de la matèria primera indispensable per als treballs de la cistelleria.
Cal saber que a més a més de l’artesania de la palla, el poble de Bellvei va ser conegut i reconegut per les puntes al coixí (boixets) que s’hi feien. La meva àvia, alhora que com veurem, exercia de mestra d’escola, era professora de labors titulada .
Voldria aturar-me aquí i encara que potser el meu relat es desvia una mica de la temàtica artesanal, no puc ni vull silenciar el que va ser la meva àvia Cecília per Bellvei, una persona ben valorada com a mestra i, sobretot, estimada per la seva vàlua humana que anava més enllà de l’obligació professional.
Tancada la cistelleria de Barcelona, per motius de salut , la iaia va anar a Bellvei cap a l’any 1933, per fer-hi de mestra d’escola de nens i nenes de parvulari. (Hi exercí durant uns vint anys aproximadament) .
Feia classe a la gran sala inferior de casa seva, que tenia sortida al carrer Clariana , la mateixa on , anys enrere, es feien les gorres de cop.
De dia es feia càrrec de donar educació a una trentena de vailets entremaliats i després feia classes nocturnes per a persones de diferents edats.
Sempre estava disposada a ajudar tothom i anava on fos necessari , per exemple, col.laborar a portar la comptabilitat de l’Anton i l’Adela, que feien de masovers de Can Vilella, propietaris de la Campsa els quals vivien en un casal a la plaça de l’Església , i encara tenia temps per posar injeccions a domicili, de franc.
A casa seva no faltava mai de res; molta gent del poble, agraïda, li portava productes de les seves terres, com ara melons, síndries, oli, vi, etc.
La seva popularitat es va estendre per tot el poble i tant és així que d’un dia a l’altre augmentava el nombre d’alumnes . L’altra mestra de la vila, la senyoreta Rosa, la de l’escola municipal que era gratuïta, en adonar-se que la canalla se li n’anava, perquè els pares preferien dur els fills a l’escola de la meva àvia, ni que això els costés diners, se’n va engelosir i la va denunciar, posant en dubte la seva titularitat. Amb què la iaia va haver d’anar al Vendrell a mostrar el seu títol de Mestra d’Escola Superior .
Podria continuar amb més detalls de la vida de la meva àvia, però acabaré amb l’últim botó de mostra de la petjada que va deixar ella a Bellvei i és que una vegada jubilada i vivint ja a Barcelona i fins a la seva mort als vuitanta-sis anys, va anar rebent les coques que li enviava una família agraïda. Un dels fills que havien tingut no mamava ni volia biberó i la mare, angoixada, va demanar ajut a la meva àvia. Aquesta cada dia, matí, tarda i nit i fins que el nen no va complir els sis anys, li va estar donant el menjar . El nen deia que tan sols el volia de la “seva iaia” .
Diuen que les persones que es moren continuen vives en el record dels altres; doncs aquesta ha estat la meva motivació i crec que tan sols pel fet de llegir algú aquestes lletres la meva estimada àvia, la senyora Cecília, continuarà viva en la memòria.
Gemma Jover Cecília Vidal Badia