Home
Mapa web

::Home >Documentos >Personales >Antoni Casany

Antoni Casany
BIOGRAFIA DEL G. ANTONI CASANY I VILARRASA, CLARETIÀ
Escrita pel P. Joan Sidera i Plana, Claretià.
Vic, febrer 1995
________________________
PRESENTACIÓ
L'Església ha fet un acte solemne i compromès amb la beatificació dels 51 Claretians, que a Barbastre donaren testimoni de la seva fe cristiana amb la mort en la revolució i persecució del 1936. Ha obert un camí, que esperem Ella mateixa seguirà, que porta al reconeixement del caràcter martirial que tingueren les morts violentes d'un parell de centenars de Claretians més, que arreu d'Espanya, i més en la nostra Catalunya, moriren en aquelles circumstàncies: bàsicament en tots ells existeix la mateixa causa martirial: la mort per Crist. I mentre l'Església no doni aquest pas de reconèixer oficialment el martiri, declarant-los Beats, la pietat dels fidels, particularment dels Claretians, dels familiars i dels membres de les seves parròquies, venerarà de forma privada però íntima i sentida, la memòria dels qui confessaren la fe amb valentia sofrint persecució fins a donar la vida per Crist. Per aquest motiu la seva figura, els seus fets, els seus records assoleixen un valor rellevant, que ens cal conservar i aprofitar. Un cas particular és la persona del G. Anton Casany i Vilarrasa: ja els exemples de virtut que havia sembrat en la vida ordinària mereixerien recordança, però molt més havent-los coronat amb el martiri. Aquesta intenció de conservar fets, virtuts, i martiri ens mou a aplegar-los en aquest escrit. Seguim l'ordre cronològic dels passos de la seva vida, adornant cada pas amb les anècdotes que poden retratar el seu esperit. El lector, al final, en formarà per si mateix el resum i recollirà les essències que perfumen i conforten el nostre esperit de cristians i de religiosos.
- I - F A M Í L I A
1.- CALLDETENES
És un poble de les rodalies de Vic, que es troba ben a prop en la carretera de Sant Hilari, tot just s'ha travessat el riu Gurri. Consta d'un nucli de cases que formen la vila, i de tot una volada de cases de pagès escampades pel terme. Moltes són modestes masoveries; no hi falten alguns masos importants i senyorívols; fins el convent de Sant Tomàs s'assenta en mig de les masies. El municipi modernament ha canviat molt en millor; n'hi ha prou d'observar les cases noves o renovades, que donen impressió de benestar. En el temps que el G. Casany hi visqué era encara un agregat del municipi anomenat Sant Martí de Riudeperes, i segons el cens de 1910 tenia cosa de 420 habitants. En constituir-se els municipis actuals, anys l820 i 1840, es va establir en aquest agregat la capitalitat de l'antiga quadra o terme de St. Martí de Riudeperes. Segons el cens de 1910 tenia cosa de 420 habitants. Ara són 1571 habitants. Durant molt s anys el poble era conegut amb els dos noms, Sant Martí de Riudeperes o Riudeperes sol, i Calldetenes. Des de 1965 ja només té el nom de Calldetenes. La parròquia tenia una església dissenyada en el segle 18 pel bisbe Artalejo, que com a religiós de la Mercè, l'havia dedicada a aquesta advocació; desprès de ser com una tinència de la parròquia de Sant Martí, servida per un Vicari, havia arribat a ser parròquia independent, mentre que Sant Martí passava a ser sufragània de St.Julià de Vilatorta.. En els catàlegs de la Congregació Claretiana adscriuen el G. Casany al poble de Riudeperes (Sant Martí). La població tenia fama de gent morigerada, treballadora i religiosa: la fama general dels pobles i masies de La Plana de Vic.
2.- MOLÍ DEL PUJOL
Entre les cases de pagès ens n' interessa una de poca aparença i un tant amagada en el clot que forma el torrent que neix a les fonts de Sant Julià de Vilatorta i baixa passant a la vora de l'antiga parròquia de Sant Martí de Riudeperes, travessa el terme de Calldetenes per anar a desguassar al riu Gurri. El nom de la casa és Molí del Pujol, perquè al seu costat hi ha la casa del Pujol de Calldetenes, de què devia dependre el molí; i Molí perquè en temps passats havia estat molí que aprofitava les aigües del torrent per a moure les moles. L'avi del Germà Anton (Pere Màrtir Casany i Febrer, n. 1824 - +1899) va ser l'últim moliner que va fer girar les moles: després havien parat del tot, i l'atenció dels estadants de la casa del Molí del Pujol s'havia dirigit a conrear les terres dels voltants. No tenien una gran propietat, ni la casa era rica en bestiar o conreu. Donava per a viure al baix nivell en què vivien els pagesos masovers de començ de segle.
3.- EL MATRIMONI CASANY - VILARASSA
El matrimoni que habitava la casa el constituïen Joan Casany i Fabregó (1864 - 1929) i Antònia Vilarrasa i Pou (1868 - 1950). En Joan era el fill gran del Molí del Pujol; mentre que l'Antònia havia nascut a la Torra Negra, i de petita havia anat a viure a Calldetenes. Tenint el Joan 24 anys i l'Antònia 20, celebraren el casament a l'església de Calldetenes el dia 24 de desembre de 1888. Instal?lats al Molí del Pujol, alhora que es guanyaven la vida honradament amb el treball, i practicaven vida de vertaders cristians, tingueren nombrosos fills que procuraren educar amb amor i pietat. El pare, Joan Casany, morí l'any 1929 de càncer a l'estòmac La mare morí als 83 anys en 9 de Setembre de 1950.
4.- ELS GERMANS CASANY-VILARRASA
Foren vuit. Heus ací els noms: Fills: DOLORS . Nascuda en 1890; casada amb Josep Bou a Vic, visqueren a la masia "l'Era del Capellà", on ara hi ha el Seminari nou; després, al carrer del Remei. Morí en 1971. MARIA, n. en 1892. Casada al mas Pujol amb Ramon Alsina Ferrer (+1936). En Ramon tenia dos germans claretians: el P. Joan Alsina Ferrer, màrtir a Castellbell i el Vilar, i en Francesc, Germà Coadjutor, que va professar a l'hora de la mort en el Noviciat de Vic, el dia 25 de novembre de 1903. La Maria, en el temps de la persecució religiosa del 1936-39, fou admirable en l'atenció generosa i sacrificada als Claretians refugiats a casa i per les cases dels voltants, tot i estant carregada dels afanys de l'estat de viuda i de la nombrosa fillada que li calia pujar. En 1976 passà a rebre el premi ben merescut en el cel. Un d'els seus fills és el P. Jordi Alsina. JOSEP, (1894 - 1981), l'hereu de la família: casat en 1920 amb Angeleta Font (+ 1981) continuaren la vida al Molí del Pujol ANTON, nat el 4 de desembre de 1895: és el nostre Claretià i màrtir CARME, nada l'1 gener 1900: casada a Calldetenes amb Joan Camps: sent viuda, en 1952 es traslladà a Centelles i més tard a Montornès del Vallès. SALVADOR, (1906 - 1981). Casat amb Trinitat Vilà en 1934, viu a Vic i després a Taradell. L'últim, JOAN, nat el 1908. Comerciant. Casat a Manlleu amb Maria Serra, després de la guerra s'instal?là a Barcelona, on morí el 1956. Per alleugerir la llista, hem deixat de mencionar quatre fills més que completen el nombre dels deu germans Casany i Vilarrasa: 1) Un nen batejat "in extremis" per la llevadora en 1897. 2) Pere, la vida del qual no arribà a una setmana, en 1903. 3 i 4) Dues nenes bessones mortes a poc de néixer en 1909.
5.- PARTIDA DE BAPTISME
Per a la nostra història interessa el germà que ocupa el tercer lloc, l'Anton. Coneguem com entra a ser fill de l'Església. ---"En la Iglesia parroquial de Sta. Maria de Calldetenas, diócesis de Vich, provincia de Barcelona, a los 5 de Diciembre de 1895, el Rdo. D. José Casas, Vicario de la misma, bautizó solemnemente y según rito de la S.I.R. a Antonio, Martín, José, nacido a las cinco de ayer tarde, hijo legítimo de los consortes Juan Casany Fabregó, bracero de ésta, y Antonia Vilarrasa y Pou, de Vich, vecinos de ésta. Fueron padrinos Antonio Olier, bracero de Vich y Antonio Casany de ésta, y testigos Antonio Tarrés y Silvestre Pascual, vecinos de la misma. =Doy fe= Firmado= Miguel Ballart, Pbro. párroco =Rubricado. (Del document lliurat per l' Ecònom de Calldetenas a 2 de Desembre de 1946. Miquel Buxó, Pbro.) Una observació sobre l'exactitud del document precedent, que ens fa témer que és una còpia poc fidel: Els padrins son dos "Antonio". És estrany que tingués dos "padrins" i cap "padrina". No era el costum que hi hagués padrí i padrina? En aquest cas el segon individu nomenat seria "Antònia Casany". /cfr. la "fotocòpia" d'aquest document i no cal rumiar més./ Així va ser en veritat. També està equivocat el cognom del Padrí: es deia Alier i no Olier. Més endavant -i no sabem la data exacta- fou confirmat a Vic; en això ens fiem del record de la mare, Antònia Vilarrasa.
6.- ELS PARENTS PRÒXIMS
Interessen els parents que tenien influència en l'ambient familiar. L'avi patern, Pere Màrtir Casany vivia a la casa: va morir coincidint amb la greu malaltia que tingué Anton als tres anys. Era el 23 de desembre del 1899, a les sis de la tarda, als 76 anys d'edat. Dos anys més tard moria la seva muller Maria Fabregó (+27, 12, 1901). Als avis materns, l'Anton els pogué visitar fàcilment a Calldetenes, sobretot l'àvia, Dolors. L'avi Pere Màrtir casà dues vegades i el seu germà Josep de Rosanes, 4 vegades, i naturalment la corrua de fills, que feien d'oncles del nostre Anton era llarga; igual que la de cosins. Triant-ne alguns, mencionarem la Carme i dues Religioses. Carme nascuda en 1867 casà amb Pere Pou Riera, amb qui visqué a Vic en la masia de Sant Miquel. Segons explica una néta, Maria Pou Ferrer, als sis anys va anar a fer de mainadera a can Cunill del c. dels Argenters, de Vic, (la família del Beat Pere Cunill, que eren 14 germans!). De gran treballà en vàries fàbriques de llonganisses i a més féu de dida de Mn. Xavier Vinyeta i Romeu: aquest en cantar missa volgué que l'acompanyessin com padrins les dues mares: la seva mare i la seva dida Carme. Era una gran treballadora, afanyosa i destra en la feina i molt bona cristiana, que mai faltava a la missa de les sis del matí, i mentre treballava anava resant. Maria Dolors, n. en 1863 fou Religiosa Josefina, que morí als 26 anys. Maria Rosa Casany i Fabregó (1971, 1936) fou religiosa Filla de Sant Josep de Girona. Des de 1911 era superiora de la Comunitat de Sabadell. Seguí de Superiora en dues cases de Terrassa; després passà a Calella, governant durant dos triennis; i per acabar un trienni més de Superiora de la Casa de Lleida, per a gaudir del merescut retir un any abans de morir. A aquesta Hna. Maria Rosa la trobarem aconsellant a Anton durant el servei militar. Dels parents encara ens falta assenyalar el P. Joan Alsina Ferrer, del Pujol, germà del Ramon que casà amb Maria, la germana de l'Anton. Ingressà en la Congregació Claretiana, formà part durant molts anys de la Comunitat de Cervera i en venir la persecució del 36 fou detingut en companyia de l'estudiant Anton Perich, empresonats a Manresa i finalment assassinats a Castellbell i el Vilar. * * * * * * *
- II - INFÀNCIA
1.- CAIGUDA A L' AIGUA
Ho explica així la seva germana Maria: Amb la seva germana gran, la Dolors, que devia tenir uns vuit anys i en Ton uns tres, varen anar a veure l'avi que era al camp a l'altra banda del torrent... L'avi Pere Màrtir era home gran i de bon humor: expliquen que a les seves velleses quan li portaven la beguda al camp, com que no tenia dents, deia: "la ceba no la puc rosegar, però amb la llonganissa encara m'hi entretinc. Que fos per portar-li la beguda, que fos per passar l'estona, la Dolors portant el petit Ton de la mà passaven la palanca del torrent: a mig camí el nen se li escapa de la mà i cau a l'aigua, que se l'emporta avall; la nena el seguia per la vora tot cridant "dóna'm la mà!, dona'm la mà!" Mentrestant va sortir de casa la mare, hi va corrent i es llença a l'aigua, i així que hi arriba, sense sortir ella de l'aigua, l'agafa, el fa pujar a la vora i fa: "Ai el fill del meu cor, que és ben mort!" I l'àvia, que també havia sortit, diu: "No és mort... posa'l cap per avall i pica l'esquena"... Va fer-ho, tirà una glopadeta d'aigua i va tornar en si.
2.- GREU MALALTIA ALS QUATRE ANYS Va tenir el tifus als quatre anys: nou setmanes va passar sense dir cap paraula, entre la malaltia i després de la malaltia; i cinc setmanes sense poder passar res... Vivia a base de les gotetes que podia empassar-se mullant-li els llavis. Atengué el nen el Dr. Vilà, metge de Folgueroles. El metge deia que tenia quatre malalties, una sola de les quals era capaç de matar-lo. Tenia el nen les parets de la boca plenes de crostes, i en tenia també moltes al coll i més avall.
Varen anar a cercar un altre metge que va dir a un altre seu amic: cap metge sobre la terra hi ha que el puga curar. No en cerquen més, perquè pel remei del cel no el necessiten. Cinc setmanes tingué l'àvia del Pujol, Rosa Ferrer, que era bona veïna i parenta, la robeta llesta per amortallar-lo; l'àvia havia dit a la seva mare que li deixés la roba perquè una vegada mort no la hi hagués de demanar. Quan lladrava el gos, la Rosa Ferrer del Pujol deia: ara em vénen a cercar per amortallar el nen del Molí. La Rosa Ferrer (mare del P. Joan Alsina, el màrtir) deia un cop ja curat el nen, que Déu el devia tenir destinat a alguna cosa gran. Per això en Ramon, fill de la Rosa i espòs de la Maria, la germana del nen, quan en Ton es va fer missionista deia: Si la mare ho sabés diria: ja ho deia jo... [I ara, que serà quan serà màrtir i sant! què diria?) L'avi de l' Anton Casany, aquell que anava a veure quan caigué al torrent, morí d'una feridura fulminant durant la malaltia del nen. Vingué un seu fill que es deia Josep Casany i en veure el nen, digué: Molta llàstima fa el pare perquè la mort l'ha passat, però molta més en fa aquest nen. I de llàstima en feia, fins quan sortí de la malaltia: Només tenia la pell i ossos, i l'àvia deia a la mare del nen quan el cuidava: Antònia, vigila, que se't desfarà... Es llevava feia vuit dies i ja menjava, però no enraonava encara: El Dr. Vilà, preguntat si el nen tornaria a enraonar contestava amb dubtes. Una dona deia: jo no soc cap Déu però tornarà a parlar; perquè el mal se li ha menjat la campaneta, però li tornarà a rebrotar. La dona que deia que tornaria a parlar es deia Dolors, de can Tamburí de Folgueroles, i per això li deien la Tamburina. Era la llevadora "de secà", que havia assistit a tots els naixements i era medicinaire popular. Molt devota de la Mare de Déu: un dia va anar a visitar la mare d'en Ton, per resultes dels infantaments. Va veure les imatges de la Mare de Déu dels Dolors, i digué: "Ai, Antònia, sóc vist una Senyora que m'ha agradat molt. Aquesta sí que m'ajudaria..." Alguna vegada l'havien atabalat amb creences populars com veure aigua beneita de tres parròquies. Un dia el nen plorava: volia anar al llit amb el seu pare. Hi vindràs, li digué, si dius que sí. La mare va plorar, pensant: pobret! si no ho podrà dir més. Ell s'esforçà tant com si anés a vomitar... i arribà a dir un sí apagat. -Ja el tenim salvat i conquistat, es digueren. Tots anaven al darrera d'ell per fer-lo parlar. Inútil. A les 24 hores en la mateixa ocasió, digué: "Sí, que hi vui anar". (Ja en digué més...?) Ja no...? Mai més va tornar a pronunciar bé la "r". El mestre li promet una pesseta si pronunciava la "r": ram, rim, rom, rum... Ell deia: dam, dim, dom, dum...
3.- CONSEQÜÈNCIES
De rastres i restes la malaltia sobre una naturalesa tan delicada en deixà de per vida. Preguntada la seva germana Maria si creia que la malaltia va configurar el caràcter del germanet, contestà: Com que ell era tan petit i nosaltres poc grans, no sé quin caràcter tenia, però em sembla a mi que tenia un caràcter diferent dels altres germans. A més de la dificultat en pronunciar la lletra "r" presentava altres anomalies com la tendència a fer riallades desmesurades i fora d'ocasió; lent i maimó en les feines; una certa innocència i curtedat d'ingeni. La gent ho sabia i ho veia; i sovint n'abusaven. Parlant de resultes de la malaltia la seva germana Maria, confessa: "Era la riota del poble". En el poble li deien el "Tuon", en lloc de "Ton", perquè sembla que ell mateix no pronunciava prou bé, o potser perquè allargava massa el so curt i vibrant de "on". No era un disminuït psíquic en grau notable; però no tenia la vivesa i capacitat mental d'altres. Aquest caràcter el veurem retratat en múltiples anècdotes que ens contaran de la seva jovenesa passada al poble.
4.- L'ESCOLA
Ton tenia una instrucció elemental, que adquirí en l'escola del poble freqüentada en la infància. No ens diuen si era a Calldetenes; ni quin mestre o mestres. Hi havia un Vicari Mestre, que solia encarregar-se de fer escola als nens. Només ens diuen que el mestre s'esforçava perquè aprengués a pronunciar la lletra "r", fins a prometre-li com a premi una pesseta, que en aquell temps i per a un nen, era tota una ganga. La cosa no tindrà més importància que saber que va rebre la instrucció ordinària als nens de pagès d'aquell temps, i que els seus pares es preocuparen d'aquesta obligació. Quan va entrar en la Congregació, li demanaren si sabia llegir i escriure. Ens diuen que va tenir intenció d'estudiar al seminari per capellà: es veuria ell amb una basa suficient per a fer l'arrencada en els estudis?
5.- FORMACIÓ RELIGOSA
Déu li havia concedit la gran sort de néixer en una família de fonda arrel cristiana, en una parròquia ben conreada per la intensa cura pastoral ordinària de rectors exemplars, i les labors fondes dels novenaris i missions: en un temps en què només calia obrir els ulls i l'esperit per a respirar aire cristià. A casa rebé les primeres nocions de la fe i aprengué pràcticament el rés de les oracions bàsiques. Resaven el rosari diari. Era el costum quasi universal a les cases de la Plana. A la parròquia hi havia ensenyança de la Doctrina cristiana, on s'aprenia el Catecisme de memòria, i es feia la seva explicació i aplicació a les circumstàncies immediates dels nens. En època de novenari els missioners feien catequesi exhortativa als infants. Temporades de preparació a la confirmació i a la primera Comunió. La confirmació la va rebre a Vic. No queda més record de la primera comunió, que el d'haver conservat l'estampa recordatori fins al dia del seu martiri. No coneixem prou la formació religiosa en la infància tant a la família com a la parròquia.... Però de la conducta del Germà Anton a casa i a fora durant la joventut podem deduir que tenia una formació religiosa més que ordinària. Tan bona que la vocació religiosa a vida de santedat trobà terra ben adobada i generosa.
6.- ANÈCDOTES D'UN VAILET DE PAGÈS Un dia la mare havia anat al mercat de Vic. Va passar una gitana demanant caritat, i mentre l'àvia entrà a casa a buscar la caritat, la gitana agafa una gallina i se l'amaga sota les faldilles... En Ton que ho havia vist, no va dir res i quan la gitana ja era lluny, va preguntar: Iaia!... què en volia fer la gitana d'aquell pollastre que ha agafat? .... "Vaig sentir contar vàries vegades un cas que mostra com el G. Casany des de la infantesa va tenir odi a la mentida. Un cop el Ton anà al graner de la casa on hi havia una gallina voltada dels seus pollets. En un descuit el Ton té la desgràcia d'aixafar sota el peu un animaló... (Ja saps que per a les dones de pagès un pollet es estimat tant com una vaca per l'amo). Bé, amb el pes sobre la consciència, el Ton amb el cap cot, fugia de l'escena; però a la sortida es topa amb la mare, la Maria Vilarrasa, bona dona, però de caràcter fort, que tot seguit s'adonà del que havia passat, i tot girant-se de cara al Ton amb un gest molt seu, li fa: Ton, mira el que has fet! El noi amb un posat tot innocent, contesta: Què? -Mira, has aixafat un poll!... -Xafat?? ... dit tot amb posat d'admiració i obrint la boca d'una manera molt original. Tant que la mare no pogué aguantar més i esclafí en una riallada. El Ton va marxar tranquil?lament. Més endavant varen interpretar mal la contesta del petit, com si hagués rumiat: Si dius que l'has mort, et guanyes un càstig; si dius que no ho has fet, faràs un pecat de mentida... I així se'n va sortir amb aquell "Xafat?"... (Narració de Sor Mercè de Jesús Crucificat, que és la Mercè Alsina i Casany, neboda, i més tard Religiosa Reparadora. Morí a Pamplona el 14 d'abril de l995).
******
- III - JOVENTUT
1.- TREBALLADOR
La partida del baptisme diu que el pare de Anton era d'ofici, bracer. Aquest nom, derivat de braç, senyala l'home que viu de l'activitat dels braços en el treball: és el jornaler. Les terres del Molí del Pujol eren poques: no abastaven a donar feina i aliment a tots els habitants de la casa: el pare i l'hereu eren suficients per a menar-les: els altres nois un cop arribaven a edat de treballar com homes buscaven feina fora de casa llogant-se de mossos, o d'aprenents d'ofici. Anton treballà primer a casa, en les feines del camp i en les de conduir el bestiar que criaven. Quan no tenia feina a fora, ajudava en les coses de la casa al costat dels pares. I a aquestes ocupacions fan referència algunes declaracions.
2.- TREBALL A CASA
Sor Mercè de Jesús Crucificat, abans Mercè Alsina Casany, declarava a Barcelona en 21- IV - 1951: No sé si recordaràs, diu dirigint-se al seu germà P. Jordi, haver sentit a contar a la nostra mare, que quan el Ton era jovenet, si es trobava amb alguna cosa que li feia gràcia, reia molt a gust i sorollosament, tant que perdia les forces. I que de vegades tot pujant aigua del torrent amb un cubell portat entre dos per medi dels pals dits semalers, si veia o escoltava quelcom que l'excitava el riure, començava de dir al company de seguida i repetidament, mentre ell ja ho anava fent: Posa, posa, posa... indicant que fes reposar a terra la semal, perquè ja no tenia forces per a sostenir-lo. I em sembla recordar que deia la nostra mare, que es posava a seure en les pedres que tu ja saps que són davant de la casa, o més ben dit al costat del camí de torrent, i allà reia amb tota l'ànima, fins que se li acabaven les ganes de riure.
3.- CUIDANT ELS ANIMALS
De tota la vida ens conten anècdotes de la compassió que sentia pels animals i de l'afecte que hi posava en conduir-los bé. De quan era a casa seva ens explica la sobredita Mercè: I com sigui que sovint era l'encarregat de conduir els animals, sobre la mesura de farina o de faves, o del que fos, que tenia de donar, sempre hi afegia un grapadet de més: això feia que la provisió del sac s'esgotés més aviat del que el pare o els altres germans grans havien calculat. El Ton, tot afegint el grapadet de pinso anava dient: pobrets... pobretes...) Un cas semblant amb els mamons: "Jo, Jordi Alsina, havia sentit a dir que peixia els favons d'un a un als vedells, i així aprenien a menjar-ne de seguida; i el reptaven perquè en pocs dies s'acabava un sac; però ell deia a l'animal: Menja, maco, menja un altre..." I encara a la família queda el record: No podia sofrir que peguessin el bestiar... "No sé per què els pegueu!". Quan havia de portar una vaca cap a un indret o al poble, abans de sortir parlava amb ella i li explicava per a on anirien: Pujarem fins el Serrat de l'Aragall... baixarem pel rec de vora el cementiri... Aquesta actitud i conducta amb els animals de granja, la va exercir molt quan, un cop ja religiós, l'encarregaren d'aquest ofici.
4.- SERVINT COM MOSSO
El rem de terra que menaven els del Molí del Pujol, era petit, i a casa sobraven braços per anar a buscar feina fora de casa. La manera més fàcil llavors de procurar-la era llogar-se en una casa de pagès com mosso. El mosso convivia amb la família de l'amo i s'ocupava en feina del camp o de la casa sota la direcció directa i sovint en companyia de l'amo. El sou que cobrava era baix perquè part de la paga es descomptava com paga de la dispesa. En Ton del Molí serví llargues temporades de la seva joventut en les diverses cases que van ara enumerades: -Cases on va servir el Germà: 1º) Horta Vermella, Vic 2ª) Molí de Plantalamor (Sta. Eugènia). Els mateixos masovers es traslladaren a El Solà, de Múnter, i allà també hi serví 3ª). A can Nan, tocant a les Germanetes dels Pobres, de Vic. - 4ª). Al Raurell de Folgueroles. Resten testimonis que convisqueren amb ell en les diverses cases i conten anècdotes vàries, que retraten el caràcter, tarannà i també els costums virtuosos de Ton.
5.- HORTA VERMELLA
Casa de pagès situada ben a prop de Vic, tant que avui el seu terrer ha estat engolit per la ciutat i un dels barris del Vic Nou pel cantó de la parròquia de Lourdes i l'Estadi porta aquest nom. El primer testimoni que aporta records de l'estada d'en Ton a l'Horta Vermella es el Sr. Josep Vila, fill del Sr. Josep Vila i Vilardell, que n'era l'amo. Cal reconèixer que en té una apreciació un xic desfavorable pel cantó humà i encara que en la part de cristià li reconeix tota la bondat. I aquí ens trobem que no lliguen les dades de temps que declaren els testimonis: segons en Josep Vila va ser l'any 1910, i dia 17 de gener, que en Ton hi entrà a servir: tenia 17 anys i va servir-hi al voltant d'un any. En contra d'aquesta curta temporada, en Miquel Pujol dirà que s'hi va estar cosa de tres anys. El gener de 1910 en Ton tenia 15 anys fets i complerts el dia cinc del mes anterior (nasqué el 5 de desembre de 1895!). Si hagués tingut 17 anys d'edat i tres anys d'estada com mosso, n'hauria sortit per ingressar en la mili. I a nosaltres no ens quedaria espai de temps per a col?locar la seva estada a les altres dues cases, Molí de Plantalamor i can Nan. L'estada al Raurell escau bé col?locar-la a la tornada del servei militar. -Li agradava molt de resar -No sap si el varen despatxar, o va ser ell qui va marxar. -A casa hi havia dos mossos i, amb ell, tres; i per tant 5 o 6 joves. El jovent se'n reien. -A ell li estranyà que l'admetessin per frare. Com si fos una home una mica curt. (NOTA: la mare del P. Jordi, que hi és present a la conversa, assenteix al testimoni i diu: el mateix pare del noi sembla, no que ho fes, però semblava com si s'estimés més "el dit d'en Josep, que el braç d'en Ton). -Era el de portar la lliura si no en el treball, en el riure. El varen entabanar que es volien pesar a pes net, però que ell havia de ser el primer. Era a l'hivern. Penjat a la romana. Ja n'estava convençut, que li digueren que no. Quan ell ja estava entabanat, li feren veure que no podia ser. Li gastaven bromes. En Miquel Pujol em diu que l'arribaren a pesar una vegada. Una colla de joves ja se sap el que passa en la treballada. Hi havia un estudiant (seminarista extern), després capellà: li feren entendre que pel mes de Maig farien el mes de Maria. L'estudiant, Mn. Rodelles, sobretot, li feu entendre que predicarien. Ell el primer dia. Feien el mes a la cuina. Fan el mes de Maria: els mossos i tot, aquell dia s'hi quedaren. Puja a la cadira i diu un sermó del Rector de Calldetenes:.. Un dia al matí vaig sortir... Estava tot serè.. però havien anat sortint núvols i més núvols... (I el testimoni no se'n recorda de més ni d'aplicació)... - Quan el cridaven, no baixava; s'estava resant. - No pronunciava la "r".
 


Segona Part

6.- LA BOTIFARRADA

-Van tots els mossos i germans (uns set o vuit: en Silon, en Civiu, i l'estudiant Josep Rodelles) el dia de Tots Sants a fer una botifarrada al carrer de la Ramada, a la casa de la germana d'en Civiu. Plata de mongetes i botifarra. Abans varen anar a Malla passejant: a la tornada, a atipar-se. Com que n'hi havia prou en sobrava... Un porró de vi dolç, amb un vol es buidava... Tots tips: en sobrava. A ell li recava que en sobrés... I quan estava ple, ho treia i el gos s'ho menjava: es va repetir més d'un cop i de dos, la funció. I deia ell: entre el gos i jo ho acabarem... El vi bo... el varen carregar: En Silón i en Ton... gronxaven. Al Carme daven la benedicció papal del Novenari d'ànimes. Ell volia anar-hi i no s'aguantava dret. L'estudiant no li deixava. Així acabà la botifarrada. En el fet es podria ressaltar la candidesa del Germà: que no en sobrés! i segon la devoció en voler encara anar a la Benedicció papal: ho recalca el mateix testimoni. Però més encara: el fet és inexacte. El refereix un que el sabia d'oïdes sense haver-ne estat testimoni de vista i fets: i ens ha explicat les exageracions i bromes, que els alegres companys varen muntar sobre un fet molt més senzill i excusable. Va ser que els altres l'entusiasmaren, i per recança de que en sobrés va menjar més del convenient. I amb el beure i l'ambient a la taula, es va marejar i vomitar. No pogueren anar a la benedicció perquè estaven marejats. Ja el P. Joan Agustí en sentir contar aquest cas va replicar: coneixent el caràcter i conducta del Ton, aquest fet tal com es conta és impossible. Però ja un company que hi assistí a la botifarrada i feia de mosso amb el Ton a l'Horta Vermella ens assegura que la cosa va ser ben diferent de tal com abans s'ha exagerat. Explica Miquel Civiu: "Va menjar més del degut, engrescat pels altres. Amb el vi i l'alegria es va marejar i va treure part de lo menjat. Una sola vegada. A l'acabament. A la benedicció no hi va poder anar, perquè estava marejat.

7.- MES ANÈCDOTES

Aquest Miquel Civiu li deien així per haver nascut a la casa Civiu, o "S'hi viu", aquella petita masoveria on s'estava la família Xifré quan el després famosíssim P. Josep Xifré i Mussach vingué al món. El seu nom propi era Miquel Pujol i Freixanet. El 5 de novembre de 1957, quan tenia ja 69 anys explicava que des de l'any 1903 s'estava com mosso a l'Horta Vermella; uns anys més tard va venir-hi com mosso el després Germà Casany. Llavors era jove i li agradava de bromejar: per això es recorda particularment de les facècies que li jugaven. En Ton Casany hi va entrar més tard. "Era treballador, i resador, fins i tot durant el treball. De molta confiança, però en el treball, lent. Però bon xicot." -Tornaven de cavar patates de vora la via, carretera de Prats. Tot bromejant, en Ton empenyia en Miquel per tirar-lo al rec. En Miquel ja marejat li diu: Si em toques, vas al rec... En Ton, rient, encara se'ngresca. En Miquel l'agafa i va per tirar-lo al rec. En Silón, l'altre mosso, li diu: No l'hi tiris! -Sí, que l'hi tiraré!. I el va tirar: l'aigua li arribava als genolls o més. El Silon el volia ajudar a sortir. En Miquel li ho privava dient:- deixa'l, que es mulli. I en Ton tot rialler arriba a casa, però ben xop. L'amo de la casa en veure'l li diu: Ton, si que ha plogut... (En Silon es deia Josep: no recorda el cognom: Viu al Carrer del Remei).

Dies abans de la Mare de Déu de la Mercè, festa major de Calldetenes. Treballant al peu del seminari nou. En Miquel fa: Ton, ens has de convidar a festa major!. A casa d'en Ton criaven conills porquins, i tenien una llavora (truja novella, que encara no ha criat). En Ton: Ah, doncs, matarem la llavora i uns conills porquins. -En Miquel li diu bromejant: A mi guarda'm el bec de la llavora i les ales del conill porquí...-Noi!, en Ton s' ho va prendre malament!... -Això no pot ser! -Doncs, vindré, i guarda'm el que et dic... No, jo vull el bec i les ales dels conills... Aquesta broma insistent li costà fins i tot unes llàgrimes. Plorava. Arriben a l'Horta. En comptes del seu tarannà acostumat, arriba tristot. Ho explica a l'amo. El senyor Josep es posa a riure: El que t'han dit no és res de mal... Amb això es posa alegroi. Al dia següent es troba amb en Miquel: aquest li fa la insinuació del cas, i en Ton vinga riure que riure, com si no hagués passat res. És aquesta una de les poques vegades, potser l'única que recorda, que es va agafar una broma en "sério" i malament. Un record de sant: A l'Horta Vermella un vespre resaven el rosari en família. Aquell dia el Ton va arribar del camp molt cansat i es va adormir... -No li digueu res, va fer la compassiva mestressa. Després en acabar el criden: -Ton, que hem de sopar.., -Que no diem el rosari? -Ja l'hem dit. -Doncs espereu-me una mica que vaig a dalt i baixo.. I va pujar a dir el rosari tot sol a dalt, a l'habitació... De quan treballava de mosso a can Nan xic, els camps tocaven a les parets de la Casa de les Germanetes dels pobres. El pati de les Germentes quedava a un nivell del sòl superior que els camps de can Nan, i en Ton tot treballant sentia les converses dels ancians acollits a la Casa, que en aquella època eren de debò pobres nàufrags de la vida. Un dia anaven explicant records i vivències passades: -Jo, quan era jove feia això i allò... -Doncs jo era tan valent que... Tot eren grandeses..., però un d'ells va filosofar: -El que som tots és una colla de carcamals, que si molt savis haguéssim set i haguéssim fet bondat, no hauríem vingut en aquesta casa... En Ton reia quan ho explicava.

8.- SERVINT LA PÀTRIA

Li arribà l'edat de servir la pàtria com soldat. Entrà en el sistema de quintes al complir els 20 anys. D'entre els mossos útils de cada poble el Govern triava un "cupo" a qui tocava de parar a les casernes, i per a fer la tria servia el sorteig de números: es posaven els números en una urna i en una altra els noms dels quintats; se n'extreia un número i a continuació un nom a qui quedava adjudicat el número: el cupo de reclutes exigit a cada ajuntament es formava amb els que en sort els hi havia tocat un número més baix: es deia: Numero u, soldat segur. En canvi els qui tenien número alt quedaven alliberats de servir o servien el temps precís per aprendre la instrucció: excedents de "cupo". Al fill gran del Molí del Pujol, en Josep, li tocà un número alt, i només serví tres mesos a Lleida, del novembre de 1916 a gener de 1817. I en tornar ell a casa li tocà la sort a en Ton, que li fou desfavorable: un número baix el condemnà a fer el servei complert. En Ton s'hi resignà i no va voler que els pares el deslliuressin pagant una quota. Deia la nostra mare, que quan li tocà anar al servei militar, els seus pares el volien posar soldat de quota, i ell no ho va voler dient: que no, que què dirien els altres germans, ja que ell en tornant volia marxar de casa per fer-se religiós... (Sor M. de J.C.)

Les dues germanes alhora, la Mercè i la Filomena Alsina, nebodes del Germà Casany, en una conversa amb el P.Jordi a Barcelona en 10 agost 1952, fan relació del que havien sentit contar a la mare pròpia (germana del Ton): Complí el servei militar a Barcelona. Pel que es veu va ser destinat a cuidar les cavalleries. Per efecte d'una coça que el tocà de ple, va ser internat a l'hospital. Allà resava molt i alguns soldats se'n burlaven. Un dia li varen veure un cordonet o cadeneta al voltant del coll, i tot tirant d'ella li varen preguntar si portava escapulari: Antoni els respongué amb valentia: Sí; i això no és cosa per fer-hi bromes. Al temps de la convalescència arreglava l'altar i netejava coses ajudant això a les Germanes, que n'estaven contentes i edificades. El cas fou que quan ja era hora de tornar a la caserna, li arribà la llicència, abans del temps que li pertocava. I aquells soldats que abans se'n reien, un en particular, començà a queixar-se i a exclamar-se: No hi ha dret! ... I el Ton els va donar per resposta: No dius que els Parenostres no serveixen de res?..." Un dubte cal ací aclarir respecte de quina va ser la causa que en Ton fos ingressat i restés tant de temps a l'Hospital Militar. Ens han dit que va ser a resultes d'haver rebut de ple una forta cossa d'una cavalleria. La cosa resulta molt normal sabent com tots els animals que cauen a mans de soldats aviat es tornen guits o els en fan tornar els maltractes; i si hi posem que el Ton era complaent i compassiu de bona fe amb els animals, podem suposar que es confià massa i la rebé de valent. Però la seva germana Maria parla d'un "atac a la cort": "Als tres mesos té un atac a la cort, i restà com mort. Deien: en Casany és mort. A l'Hospital Militar...Volgueren fer passos.... però no ho volgué... En tot cas ho va fer la tia Monja".. I després quan parla dels seus intents per a entrar religiós, afegeix que mentre els franciscans del Remei no el volgueren admetre per malalt, els Pares del Cor de Maria, de la Mercè, contestaren: "Per aquests atacs tenim medicaments". No en tingué més. La tia Monja fa referència a la Gna. Maria Rosa Casany que aquells anys era superiora a la Comunitat de les Josefines de Terrassa: com dedicada a la beneficència en el servei de malalts, va tenir ocasió d'interessar-se pel seu nebot Ton, soldat a Barcelona. -Tres mesos a l'Hospital militar. Pensa que hi hagué una intervenció de la tia monja Rosa Casany i Fabregó, Religiosa de Sant Josep (les del P. Butinyà) que morí el juny de 1936: era germana del pare del Germà, i superiora de Terrassa l'anà a visitar: es creu que va intercedir i el declararen inútil total. Els apunts sobre aquesta declaració de la Maria son esquemàtics, però semblen suficientment clars, per a entrellucar, que l'accident que portà el Ton a l'hospital no fou un cop sortit de la pota d'un cavall, sinó atac intern. Va ser un atac d'epilèpsia? Es comprèn que l'ambient de la caserna resultés molt opressor per a l'esperit d'un jove de costums purs, profundament piadós, i fins de caràcter senzill i apagat: el profund malestar interior es descarregaria amb una crisi nerviosa profunda. Són suposicions.

9.- MOSSO AL MAS RAURELL

En tornar tan aviat, els del poble deien: Dieu que les monges no valen per res... Ell darrera les monges, amb pocs mesos...

Amb admiració de la gent del poble aparegué en Ton, lliure ja del servei militar, a continuar la seva vida a la llar i al camp. Ara es buscà feina col?locant-se de mosso al Mas Raurell de Folgueroles, parròquia de Calldetenes: a la vora de la font del Desmai; darrera d'ell hi l'Ermita de Sant Jordi i més enllà la de Sant Francesc s'hi moria. -El Germà Casany s'hi llogà durant l'any 1918. El pare de la família del Raurell, el sr. Jaume Carol, moria el 10 de gener del 1918. El G. s'hi està fins passat Tots Sants. A l'acabament de l'any 18 ja no hi era, i devia ser per entrar a la Congregació. Fou l'última casa on serví. El nom de la mestressa: Sra. Caterina Montmany. Fills: 6 barons i 2 noies. Els noms dels fills eren per ordre: Josep, Pere, Jaume, Esteve, Pau i Antoni. L'hereu tenia dos anys més que el Germà; en Pere era al servei i en Jaume Carol 2 anys menys. El petit tenia de 8 a 10 anys. Tot això ho explicava al P. Jordi Alsina l'1 de juliol de 1955, el Sr. Jaume Carol, que llavors vivia a la "Roca Pelada". I afegia moltes i curioses circumstàncies dels seus records. Eren 5 o 6 homes... Un ambient de tot jovent... I faltant el pare es parlava de tot amb tranquil?litat perquè faltava algú que s'imposés pel seu respecte. L'havien fet patir. Blasfemaven (hi havia altres mossos i jornalers força renegats i de poca formació, i aquest ambient feia patir molt a en Ton) i el Germà feia el nom del Pare. Se'n burlaven. En les converses piadoses o indiferents hi era de cap. En les de balls, de noies... no hi retreia res... Varen anar a La Salut, sobre Sant Feliu de Pallerols, carretera d'Olot, santuari de la Mare de Déu: hi anaren en tartana. A l'ermita es va posar a la porta i els reptà, perquè hi entraven en cos de camisa: "No sabeu on entreu?.. i fins i tot als forasters... Reptà que no fessin soroll en curiosejar. Un dia, a l'estiu, conduint el bestiar eren fora de casa. Era l'hora del Rosari i dintre de casa el resaven. El va cridar en Jaume (el tercer noi); el Germà no ho sentí... Resen el rosari... La senyora preguntà on era en Ton per a sopar... El criden... Seriós diu: "Doncs què ha passat en aquesta casa que no s'ha dit el rosari? Li fan veure que ja l'han resat, i fa: "Que no m'havia passat mai això"... Van a dormir: dormia en la mateixa habitació que en Jaume. Un cop els altres són al llit, se'n va el Germà a un racó de l'alcova... i es posa a resar el rosari a les fosques. El dia de Dijous Sant. Van a seguir Monuments a Vic, el Germà i en Jaume i el tercer noi, testimoni d'aquesta narració. N'havien seguit al voltant de 10 o 12. Als 7 o 8 en Jaume ja es cansa... i diu: Vull anar al cafè, a jugar al "quinto", que aquell dia no era pecat. El Germà li contesta: "No són dies de divertir-se". I ell continuà resseguint Monuments. Els nou o deu mesos que estigueren junts tenia la idea del convent i solament l'interessava el bé dels altres, no el seu. Quan els joves cantaven cançons un xic mundanes o d'amoretes, ell deia: No ho canteu això... Canteu l'Avemaria. La seva idea era: inclinar la gent al bé.

********

- IV - VOCACIÓ

1.- DESIGS DE VIDA MÉS CRISTIANA

Seguint el fil del seus records, en Jaume Carol ens introdueix en els viaranys per on el conduïa la vocació a la vida religiosa, que s'anava insinuant fortament en el cor d'en Ton: sentia desig i anhel d'una vida més intensament cristiana, amb major dedicació a la pregària i a fer el bé. Fins somiava si podria arribar a ser sacerdot com el seu parent, el P. Joan Alsina Ferrer: aquest, sent ja avançat en la joventut i havent fins i tot festejat, amb un esforç avui quasi incomprensible anava al seminari a donar les lliçons al matí, treballava al camp tota la tarda i estudiava durant la nit. Després de l'experiència de la mili, del repòs forçat a l'hospital i del contacte amb les Germanes que el cuidaven, començà a donar més senyals de sentir atracció a la vida religiosa. Per això a aquesta època, l'última que passa al poble, poden correspondre especialment moltes coses que ens falta encara explicar. Continuem amb els records de Jaume Carol: A les festes i diversions no el pogueren fer seguir mai. No el podien pas fer enfadar mai. No es movia mai del centre parroquial, portat pel Rector (Mn. Ausió) i el Vicari (Mn. Josep Pujol Serra). Ell feia de nunci: ara falta aquell, o aquell altre... o ens falten coses. Ell deia: Ja hi aniré jo. En la comèdia "Joan de la calma", ell feia de protagonista; sempre se la carregava. Es perdia una cosa, l'havia de pagar... no el podien fer enfadar. Hi havia en la comèdia bromes pesades i es per això que ningú ho volia fer... De cèntims no n'hi varen fer jugar mai cap. Jugava, però, no massa. Gairebé se l'havia d'exigir. Però no se solia negar, si feia falta; però si arribava un altre, es retirava. A prendre cafè hi anava: hi era només a passar el temps. Jugava amb gent assenyada: de 30 anys: fugia del jovent o perills. Parlar de religió era el que mes li agradava. No parlava gaire; per fer-lo parlar, calia parlar-li de coses de religió, sermons, del novenari que es faria o que s'havia fet... D'estampes, se'n donaven solament una vegada a l'any. Comentava les estampes. Li portava alegria poder parlar de religió amb els companys. De negocis, seguia...; amb coses de diversions i de noies no hi retreia res i els reptava: No digueu aquestes coses... què en traieu?... Li atacava els nervis el sentir blasfèmies, com si el punyissin: això en les que eren repentines. Se li havia vist exteriorment moltes vegades reaccionar així. Sempre com si fos la primera vegada (Era un moviment del rostre, del cap, -com si rebutgés quelcom- i dels braços com un tremolor) Els sentits de la carn li havien desaparegut, "de cap a peus".. No tots tenen les 24 hores del dia perfectes com les tenia ell. Crec que al punt que li venia un pensament, el defugia: Mai havia sentit que hagués seguit la muga. Hi havia hagut estudiants, bons sacerdots després, que gastaven bromes i tot... Ell, no... "Tenia una inclinació sobrenatural". Se'ns ha fet simpàtic aquest testimoni explicant amb vivesa el seu pensar sobre el Ton de Molí, quan ja pensava en ser religiós. Però acaba les seves consideracions ponderant la bondat d'en Ton amb una frase brutalment significativa: "Si pogués triar 20 capellans i els poguéssim obrir no n'hi hauria un que el pogués igualar en graus de santedat".

2.- EN LA PARRÒQUIA

Resten altres records relacionats amb la parròquia que ens cal recollir. Mercè de Jesús Crucificat ens recorda el que explicava la seva Mare Maria, germana del Ton. "També deia la nostra mare, mai calia preguntar si en Toni era a l'església, perquè prou que es feia notar

quan hi assistia. Se'l sentia resar amb edificant fervor, fos que es resés el rosari, fos una altra devoció a l'església I sempre era l'últim en sortir del temple, de manera que els altres vailets i joves se'n burlaven i en feien tabola dient: "Hola Tuon, que et volies menjar tots els Sants" i altres coses semblants. I ell, segons deia la meva mare, no deia res, ni es molestava mai, sinó que no sent coses males, sinó només bromes que li gastaven, encara les contestava i seguia el fil, dient que sí, que se'ls volia menjar tots, els Sants, i altres coses per l'estil de les que li dirigien. I això de dir-li Tuon, ja anava en to de burla, perquè ell tenia una pronunciació un tant defectuosa, i em sembla que deia d'aquesta manera el seu nom. Deia la nostra mare que en sortir i entrar en el temple, o en sortir de casa, etc. sempre feia el senyal de la creu, ben a poc a poc, sempre ben fet i amb molta devoció. Un dia sortia d'una casa ( no recordo bé si era casa seva, o una de les vàries on havia servit, o en ocasió de fer un encàrrec, no ho recordo bé), i en el moment de senyar-se anava al seu encontre l'oncle Florenci, - (germà del P.Joan Alsina i Ferrer)- que li va dir de bon humor: "Que et creus que soc jo el dimoni?... No fugiré, no!" No recordo exactament les paraules i la contesta". (Mercè Alsina i Casany). L'ambient pietós no era el d'ara. La Comunió diària no s'estilava. En les parròquies era un aforisme: Bon cristià cada mes confessar i combregar. Hi havia el costum dels primers diumenges, que podríem dir suplien els primers divendres actuals. El bon mosso per poder-hi anar deia als amos: Al mig dia ja faré això... Els 10 mesos va procurar complir-los. I deia: Després de la Missa ja faré la feina. Tots els dies que podia (eren altres dies de festa o de no tanta feina) hi anava a Missa i combregar. Però els primers diumenges no els deixava, segons allò: Bon cristià... La Gna. Pilar, natural de Calldetenes resident a León, conservava el record del que li explicava la seva mare Dolors: quan aquesta encara era joveneta veien en Ton del Molí agenollat davant el Santíssim, fervorós, quiet, i llargues estones. La canalleta veient-lo en aquella actitud comentaven: "Ara s'adormirà-" S'abrigava amb un tapaboques gran, com una mena de flassada, com s'estilava en aquell temps a pagès. De quan era treballador a l'Horta Vermella la tia en guardava una que encara conserven com una relíquia: a l'indret on anava la boca i per raó del baf, s'havia esfilagarsat i ella el va sargir... Mn. Josep Pujol Serra, d'estudiant s'estava al Verdaguer i també s'hi estigué de capellà tres anys més. Després durant 12 anys exercí de Vicari Mestre a Calldetenes. En una entrevista quan ja tenia 83 anys, a Sant Martí Sescorts es manifestava content de poder parlar amb el P. Jordi Alsina. S'interessà molt per l'Alsina claretià: es a dir pel P. Joan Alsina Ferrer. Erròniament el confonia amb el G. Casany, perquè al seu temps el P. Joan ja havia entrat, i ell en sentiria parlar. I no es veu clar si els seus records corresponen al que fou P. Joan, o al Ton Casany. Parlant de les actuacions teatrals a la parròquia, en un principi que comença de pujar a l'escenari no en feien cas. Però més tard tenia conquistat tot el poble. Pujar ell i mirar la gent, i riure tots... i tornar a mirar ell com dient: De què rieu?, era esclatar tothom. L'oncle Pep encara m'explica com Mn. Pujol els assajava els Pastorets que després es representaven dintre l'església, la tarda de Nadal. En Pep feia de pastor Manel; en Metalot feia de dimoni, i en Simeó d'àngel L'oncle Ton una vegada va fer de pastor Majoral... i l'escenari En Joan de la Calma, i també feia el paper principal del sainet: L'oncle". Finalment Mn. Ausió comentava també l'actuació del Ton al centre parroquial de Calldetenes: No es movia mai del centre portat pel Rector i el Vicari... Ell feia de nunci: ara falta aquell, o aquell altre... o en falten coses... Ell deia: "Ja ho faré jo". En la comèdia "Joan de la calma" ell feia de protagonista: sempre se la carregava... Si es perdia una cosa, ell l'havia de pagar. No el podien fer enfadar mai. Hi havia en la comèdia bromes pesades i es per això que ningú ho volia fer...

3.- VOCACIÓ RELIGIOSA

Deia que des dels 16 anys que sentia vocació. Però hi havia plantada al Molí, casa natal del Germà. I en Josep Casany, el noi gran era al servei militar, l'any 1916, quinta del 15. Ell era el segon dels nois, i el Vadó (=Salvador) era tot just de 10 anys. Deuria pensar: fins que el gran torni del servei, no es poden desemparar. Si hagués pogut, als 15 anys haguera tirat per capellà. Per respecte no va dir res. Atenció als pares i familiars! "S'estimava més mortificar-se ell que mortificar els altres". Ara havent tornat ja del servei militar i arribat a una edat d'escollir estat de vida, es va decidir per realitzar el seu pla de vida religiosa. No havia dit d'entrar perquè tenia hèrnia i forta... Va arribar a la mili i abans de la revista anaren al metge, i els digué que si pogués trobar senyals donaria informes, però que no en quedava ni rastre. Més: era més fort que de la banda contrària. (Sra. Maria Casany) En la vocació: primer va dir al pare per entrar a Sant Tomàs: li digué: no hi cap català; vés a la Mercè o al Remei. Els Franciscans hi varen posar dificultats: si l'havien donat inútil total no tindria salut per a aguantar el rigor de la regla. També sortiren a la conversa la salut i el motiu perquè li havien donat la llicència absoluta de soldat, quan va tractar d'ingressar en la Congregació Claretiana. El P. que l'atengué li contestà: Per aquests atacs tenim medicaments. De fet, no en tingué més en tota la vida. Al P. Bertrans li preguntà el bon Germà: si el trajo era massa fosc o massa clar per entrar. I li contestà: Que ja estava bé. Ell hi anà al matí. I a la tarda els PP. havien ja anat a cercar informes al Rector. El Vicari (era Mn. Josep Pujol) li digué al Ton: m'ho haguessis dit, t'hauria fet de Sant Felip Neri, que no és tan rigorós... Ell digué: no m'interessa. Volia ser sacerdot, però, quasi bé el P. Alsina el va mig desaconsellar, per poc estudi, perquè ell també ho havia fet de gran. El Ton volia estudiar per marxar a missions. En aquest motiu el varen satisfer dient-li: També seràs molt bo de Germà: els Germans també hi van a les missions. Efectivament en aquella època a Fernando Poo a cada comunitat hi havia tants o més Germans Coadjutors que sacerdots. Més endavant un Pare explicà a la família que no hi anava a les missions, perquè els interessava pel Mas Claret de Cervera. Alguns en saber la seva determinació li digueren: Per haver de treballar allà, treballa aquí... Però el Ton replicava: Jo podré anar a Missa cada dia; tinc vocació d'encomanar-me més a Déu, de combregar...

4.- PAGANT UN DEUTE

Per l' any 1947 un germà meu (ens ho explica el P. Jordi Alsina) va anar a la barberia del poble; allà es troba amb altres homes i un d'ell enceta la conversa tot preguntant: "Estic que volen fer sant el teu oncle" (El Gà. Casany) - "Bé ho diuen", li contestà aquell. -Doncs sí; intervé un tercer, en Xelant (era en Ramón Isalt): i explica aquest cas del Ton. S'estava ell de mosso amb el Ton i un altre home que li deien de mal nom el "Cara brut", en la masia "Can Raurell". Quan el Ton sentia un renec o una mala paraula, restava quiet i movia els llavis com si resés, de vegades era durant l'estona d'una Avemaria. El "Cara brut" tenia el mal costum de dir, no diguem renecs, però sí paraulotes gruixudes; un dia se li acosta el Ton i li diu: Mira, si avui no dius cap paraulota et donaré una pesseta. Acceptà el compromís i es passà el dia sense deixar-ne anar cap, i al vespre el Ton li digué: Mira, no tinc la pesseta però estigues segur que te la pagaré. Una pesseta en aquell temps no era poca cosa. Varen passar dies i més dies; però per fi en Xelant es trobà amb el Ton en un carrer del poble (Calldetenes) i aquest li diu: Mira, recordaràs que et vaig prometre una pesseta al "Cara brut"; doncs bé, jo me'n vaig al convent, però tu pren-la i la hi dónes. "Tota la vida em remordiria la consciència si jo na la hi donava".

5.- BONA FAMA DEIXADA

Al Rector Mn. Miquel Buxó, que ho era en 1946, se li demanà que informés sobre la família i vida del G. Anton Casany, màrtir de Crist al Mas Claret, i ell, després de transcriure la partida de baptisme continguda als llibres parroquials, hi afegí:

6.- "DATOS DE SU VIDA"

"Después de preguntar a varios de esta Parroquia sobre lo que me pregunta de la família, juventud, etc. de Antonio Casany Vilarrasa, voy a exponerle grosísimo modo: a) La partida de bautismo ya se la mando. La confirmación: segun manifiesta su madre, es confirmado en Vich. b) Datos sobre sus padres: Su padre es difunto; su madre todavía vive y es una buena cristiana. c) Su familia: Su familia es de las buenas de esta Parroquia, buenos cumplidores con los preceptos de la iglesia, y toda la Parroquia la conceptúa por buena. d) Preguntados algunos que conocían a Antonio Casany Vilarrasa, de un modo particular a Jaime Carol, (citat més amunt) vecino de ésta, (vivia a la Roca Pelada) casado, dice: Que Antonio Casany estuvo en su casa de mozo y durante el tiempo que permaneció en la misma, se distinguía de todos los demás, por su bondad, obediencia, amor al trabajo y de un modo especial por su piedad. El mismo testigo declara: Que estando en el trabajo del campo, siempre que daban las horas, Antonio rezaba el Avemaría; que no podía oir decir palabras malas, sin su fraternal corrección; que no dejaba el santo rosario; que jamás tomó parte en conversaciones, que a veces los jóvenes tienen, que sin ser malas lo pueden parecer; que su gusto habría sido que todos hubiesen sido buenos. Lo mismo manifiesta otro testigo llamado José Soler, -(de les Doberies)- y dice que siempre se había distinguido de todos los demás por su bondad, hasta el punto que por su "bonhomía" era el blanco de todos, y siempre con santa paciencia. El primero de los testigos manifiesta que había intentado entrar en la religión de los PP. Camilos, a la cual no fue admitido por causa de salud, y que siempre había dado muestras de su vocación religiosa. En fin, todas cuantas personas le han conocido, todas están contestes en que era un joven ejemplar".
 

BIOGRAFIA DEL G. ANTONI CASANY CMF - Tercera Part

- V - INGRÉS EN LA CONGREGACIÓ CLARETIANA

1.- AL POSTULANTAT DE CERVERA

Va ser per l'any 1918 que va entrar. El dia Tots Sants. El pare i la mare el varen acompanyar a Cervera. A Cervera estava establert el Noviciat, en aquell gran edifici que havia estat construït per Felip V per a ser la seu de la Universitat central i única de Catalunya i que des de l'any 1886 ocupava una nombrosa Comunitat de Missioners Fills del Cor de Maria. Des de l'estiu de 1916 era superior el P. Antoni Soteras, religiós de gran prestigi pels dots humans i la virtut; i era P. Ministre el P. Joan Ruiz Stengre, un home de conviccions que havia abandonat una prometedora carrera d'enginyer militar per vestir la sotana claretiana. Però el qui més directament intervindria en acollir el Ton del Molí del Pujol de Calldetenes -que d'ara endavant seria ja per sempre el Germà Antoni Casany- fou el P. Ramon Ribera, mestre de Novicis, que ja llavors estava voltat d'un gran prestigi com expert formador i home avançat en el camí de les virtuts. El Germà Anton Casany, després de nou mesos de postulantat va ser admès al noviciat el dia 14 d'agost de 1919. Professà la primera professió temporal pel terme d'any el 15 d'agost de 1920, en la festa de l'Assumpció de Maria. Juntament amb ell professen els Germans: Lluís Grau, Nicolàs Serrate i Francisco Valbona. En la mateixa professió també hi prenen part onze estudiants, dels quals podem recordar els màrtirs P. Sebastián Calvo i el vigatà P. Pere Cunill, com també els que més endavant seran els ben coneguts i benemèrits PP. Ramón Baixeras, Jacint Blanch Casas, Lluís Serra i els dos germans PP. Lluís i Ramon Pujol Tordera. - Durant el seu noviciat en novembre de 1919 es va tenir a Cervera una missió al poble que aconseguí un ressò extraordinari, predicada pels PP. Joan Blanc, Josep Vilella i Mateu Casals - No tenint notícies directes i expresses sobre la conducta del G. Casany al Noviciat, podem suposar que va continuar la vida de treball i pietat, que ja seguia al poble i la va perfeccionar en tot aspecte com apareix de la conducta que observà després en els anys següents de profés. Il?luminaria la pietat amb el coneixement més aprofundit dels misteris de Déu, centraria millor el criteri de la bona i recta devoció, practicaria més intensament la devoció a l'Eucaristia i a la Mare de Déu. Aviat començaran els testimonis a presentar-lo com l'home que treballava amb els rosaris a les mans, i barrejant les Avemaries amb les veus o crits per menar els animals.

2.- EL MAS CLARET

Un fet important en la vida del G. Casany. El 17 d'abril de 1920 es firmava l'escriptura de la compra de la finca Mas Toni que endavant seria Mas Claret: Llavors tenia 64'83 hectàrees d'horta, camps, bosc i erm, amb casa, paller i corral. En l'adquisició havia guiat els Superiors la finalitat de posseir una granja per a subministrar aliments frescos a la nombrosa Comunitat de Cervera (sobrepassava les 200 persones) i tenir un lloc de descans i esbarjo pels individus malaltissos i convalescents. Immediatament començaren obres per a encabir un bon grup de Germans que la treballarien, i les instal?lacions de corrals de vaques, porcs, conills i fins un abellar de 60 arnes. Alguns camps foren convertits en horta de regadiu, altres es milloraren, i part de la terra erma o de matolls es convertiren en camps, en què es plantaren 400 ametllers i 15.000 ceps. No sabem ara si el G. Casany va comptar-se entre aquells treballadors de primera hora que, com explicava el G. Josep Roviró, en els primers dos mesos de gestió caminaven les gairebé dues hores de Cervera fins al Mas, treballaven tot el dia i al vespre tornaven a dormir en la Universitat, perquè en el Mas no hi havia encara local acondicionat. Però segurament que un cop professat hi va prendre part sovint i per temporades en les feines agrícoles i ramaderes del Mas Claret i va residir-hi bones temporades.

3.- GRANGER INTEL?LIGENT I CARITATIU A redós de la Universitat de Cervera els Missioners havien preparat una llenca de terra en un lloc que havia estat camí públic, i allà a més de passejos, on tenir un xic d'eixida i esbarjo, conreaven unes taules de verdures i mantenien uns petits corrals amb uns quants porcs. El G. Casany aviat fou encarregat de cuidar-los. Ara quan no l'apretaven les exigències de l'horari contemplava, conversava i mimava els seus clients. El P. Joan Agustí ens ha conservat un cas d'aquests primers anys que parla de la bona fama que tenia com expert en l'ofici, i de la disposició sempre a punt per ajudar. Viagrasseta és un poblet de les proximitats de Cervera, en la carretera de Vallfogona, no massa lluny del santuari de la Verge del Camí, de Granyena. En una masia i a compte de l'amo els masovers criaven porcs. El propietari vivia a Cervera: era molt bon senyor. Feia bons tractes als masovers: anava a mitges amb ells. L'amo comprava el garrins i els donava a criar als masovers que pagaven a mitges el cost del pinso, i també al final es repartien a mitges els guanys obtinguts. Amb aquest mètode els masovers hi posaven molta afició i interès en la cria, perquè hi guanyaven. Però, aquell anys els porcs se posaren malalts, s'anaven aflaquint dia a dia... El masover ho contà a l'amo i aquest cridà el veterinari Quintana de Cervera: els va visitar, va fer la recepta i els masovers cuidaren d'aplicar-la.. Però no fou eficaç: els porquets seguien aflaquint cada cop més... Els masovers tornaren a ca l'amo; aquest al veterinari: nova visita i inspecció, i una recepta final diferent, Però, tot inútil, seguien de mal en pitjor. La pèrdua era de consideració; el mateix masover quasi plorava de pena. L'amo trucà a totes les portes i provà tots els remeis.

En una vista al Superior dels Missioners, P. Antoni Soteras, amb el P. Pau Jansà que tenia el càrrec de Ministre (Ecònom) els exposà el cas i acabà: Vostès tenen aquí un Germà (el G. Casany) que cuida els porcs; deixin que vingui a veure els meus... perquè el masover n'està molt preocupat. I respongueren els superiors: Bé, que hi vagi. L'amo en la seva tartana portà el Germà Anton cap a la masoveria de Vilagrasseta: arriben a la casa i tot seguit visiten les corts. Era mig dia. Veure el Germà els porcs i esclatar en una sorollosa riallada fou cosa d'un instant. I va dir: aquests porcs estan malalts de gana, de fam! Si no tenen cap més malaltia. Però, vigileu: no els atipeu de sobte, que els podríeu matar; teniu de donar-los aliment poc a poc i de mica en mica; amb un fart de pinso els podríeu matar. Doneu-los un pinso fluix, en qualitat i quantitat. Davant mateix del Germà, els serveixen la porció receptada pel Germà, que devoren en un instant. -I per ara, res més. -Al vespre igual. -Demà tres àpats i una mica més de ració en cada àpat. El tercer dia un xic més d'augment. I per fi al quart dia els podeu donat la ració normal. I tots els animalons van curar, ni un de sol es morí. Això va passar pels anys 1918 al 20, quan encara no teníem en funcions el Mas Claret. Això significa que el G. Casany o era encara novici o novell profés. (Contat pel P. Joan Agustí el 10 de desembre de 1956, a Barcelona)

4.- RESIDÈNCIA A CERVERA

Durant els 16 anys que el G. Casany va viure com Germà missioner claretià va estar sempre adscrit a la Comunitat de Cervera: no en conegué cap altra de la vintena de Cases que reunides formaven la Província religiosa Claretiana de Catalunya. Però la nombrosíssima Comunitat a més d'estar dividida en seccions dintre l'edifici de la universitat, encara tenia una secció separada i ubicada al Mas Claret. Avui no ens es fàcil representar-nos aquella secció de Germans Coadjutors de Cervera que estava al voltant de quaranta Germans, de tota edat, que es dedicaven a la vida espiritual i al servei de la Comunitat en diversos oficis. Tenien locals propis de reunió i habitació, i un Pare que els presidia en nom i representació del Superior: aquest president era el P. Ministre, que cuidava la vida espiritual i disciplinar dels Germans, tal com els PP. Prefectes cuidaven dels estudiants. En el temps del G. Casany foren PP. Ministres i Encarregats del Germans a Cervera el P. Juan Ruiz Stengre (1916-1919), P. Pau Jansà (1919-1927), P. Jaume Puig (1927-1931), P. Pere Sitjes (1932-1936). La tònica comuna a tots ells és l'espiritualitat: eren més aviat Mestres d'esperit que Administradors. El P. Pau Jansà deixà una definició o elogi del G. Casany, de gran valor, perquè l'havia conegut tant de temps i a fons. "Hem demanat al P. Pau Jansà notícies sobre el G. Anton Casany i ens ha respost així: Que era el mateix esperit de l'obediència, el mateix esperit de la caritat, la senzillesa mateixa. I encara ha afegit que sempre se'l veia amb els rosaris a les mans fins i tot anant darrera els animals mentre llaurava" (Testimoni recollit per Alberto Elpuente, Cervera, 16-I-1957)

Al costat del judici elogiós hi podem posar la compendiosa referència que feia el P. Provincial P. Soteras en donar compte de la situació del personal de la Casa de Cervera, dient-nos la conducta excel?lent i apuntant la poca capacitat humana del Germà. -Casany, Antoni. -Cervera -salut regular. -Molt bona conducta. -Només pot ser dedicat a treballs senzills. (Inf. de 1926) -Casany, Antoni. -Cervera. -Salut bona. -Conducta exemplar. -Treballador, però té poca habilitat. (Inf. de 1926 AG EA 2/1/2) -Casany, Antoni. -Cervera. -Salut bona -Conducta ídem. - hortolà. (Inf. de 1931, AG, EA 2/2/1)

5.- AL MAS CLARET

Hi residí amb freqüència llargues temporades, dedicat sempre als treballs de la finca, tant en la part de conrear les terres com especialment cuidar els animals de la granja. Abunden les anècdotes que s'expliquen en què es retraten el caràcter i les virtuts del Germà. Algunes ja s'han fet famoses i ens les recorden alguns que com el P. Joan Gorgues reconeix que mai va conviure amb el Germà. I és que els estudiants, filòsofs i teòlegs de Cervera anaven al Mas a passar alguns dies de descans col?laborant a la seva manera en les feines dels Germans, i després ja de sacerdots s'escamparen per tot el món, arreu feren edificar i riure amb les anècdotes del Germà. Especialment els estudiants alemanys n'estaven engrescats. En recollirem algunes.

5.1.-EL NEGRET I EL ROSSET Fer les feines de llaurar els camps i arrossegar la carreta, hi havia al Mas dos bous corpulents, forçuts i pacífics. De conduir-los i de dirigir-los en el camp va estar sovint encarregat el G. Casany. I ho feia amb un caire tan franciscà que enamorava. Tothom recorda com enraonava amb ells amistosament, i com barrejava els seus noms i l'ordres per menar-los amb les Avemaries que sortien dels seus llavis i que comptava amb els rosaris sense parar. "Mentre llaurava al Mas Claret, jo era canalleta que tenia uns 10 anys, ens cridava l'atenció sentir-lo: Santa Maria... arri negret!... Mare de Déu, pregueu, etc... Llaó!..., mira si vinc!... Ara i en la hora..." (Records del P. Josep Solé Romà)

"Era un Sant Isidre. -Amb el rosari feia miracles: Què de vegades hauria bolcat! Amb tot i degut sens dubte al seu sant rosari salvava situacions compromeses que pels altres resultaven sempre catastròfiques" -"Llaurava portant el rosaris en un mà; i quan arribava al cap del solc penjava els rosaris de la banya del bou, per a tenir les dues mans disponibles per fer la girada de l'arada. I tot seguit prenia el rosaris i seguia llaurant." (Records del P. Oskar Giesder)

Als perills de prendre mal, correspon el cas següent: una colla d'estudiants, nou o deu, havien pujat a la carreta dels bous que menava el G. Casany: en aquestes es deslligà i caigué l'arada que portaven, i en realitat es podien haver fet molt de mal. Però no passà res. Jo no ho vaig veure: ho vaig sentir explicar al qui més endavant seria el P. Josep Mª. Codinachs. Ho tenia per un favor obtingut pels rosaris del Germà. - El P. Joan Gorgues fa una pintura de les escenes que corrien de boca en boca entre els Missioners que havien conegut el Germà Casany al Mas: "Del G. Casany, tot i que suposo que l'hauria vist més d'un cop (El P. Gorgues, Ecònom Provincial residia a Barcelona), no conservo cap detall particular de la seva fesomia ni tarannà. D'oïdes sé del cert que era un religiós boníssim, tot de Déu i del Cor Immaculat de Maria, i en grau molt alt era obedient, humil i senzill. Li era cosa habitual viure en la presència de Déu, fins en mig dels treballs del camp; mai deixava de les mans els sants rosaris. Llaurava els camps amb una parella de bous, batejats amb els noms de Negret i Rosset; noms que el G. per la dificultat de pronunciar la lletra "r", feia Neguet i Gusset. Mentre treballava anava resant i conversava familiarment amb els bous, tot dient: Agui, Neguet! (=Arri, Negret)... Déu vos salve Maria plena de gràcia... Atura't Gusset!... Santa Maria Mare de Déu... Un dia que es pensà haver-se excedit colpejant un d'aquells mansois companys de feina, en tingué remordiment, i després en la conferència dels Germans s'acusà públicament de la falta d'haver picat amb el bastó el Gusset, perquè en això havia faltat a la paciència i mansuetud. Va assabentar-se que volien vendre o matar un dels bous i ho sentí molt. Tant que es presenta en l'habitació del P. Superior Provincial llavors resident a Cervera (P. Mariano Fernández) per a demanar-li "un adulto" en lloc de dir "un indulto". (Llavors es parlava en castellà, i més amb el segovià P. Fernández Cuberos). I seguí aquest diàleg: -¿Qué dice Vd. Hermano?, pregunta el P. Provincial. I el Germà contesta: "Le pido un adulto en favor del Neguet, para que no lo maten. Que ya lo cuidaré mejor en adelante". Esforçant-se per amagar el riure respon el P. Provincial: "No pase cuidado Hno.; lo trataremos con el P. Ministro. I en efecte va anar a trobar el P. Ministre o Ecònom i li contà l'ocurrència del bon Germà, no acabant un i altre d'admirar la senzillesa, bondat i compassió d'aquell humil Fill del Cor de Maria". Aquesta anècdota de l'indult es va fer famossísima i es contava tot sovint parlant d'històries passades: feia riure i alhora edificava. Hi ha qui en dóna una altra versió, que no capgira el sentit: Quan li tocava portar algun bou a l'escorxador, li deia mig somicant: Ai, Ai, Negret, si sabessis on vas!... Déu vos salve Maria, plena de gràcia.... Vine, vine, Negret... Santa Maria... També confirma que el G, podia propassar-se en bastonejar els bous, el testimoni del G. Roviró: El Germà Bagaria conta que llaurant el G. Casany, darrera els bous deia: "Mira, negret, que et pegaré". I l'animal rebia el cop de bastó quan encara el G. no havia acabat de dir... Aquest Germà Josep Roviró, nascut també a la Plana, estava pastat en l'oposició al G. Casany: menut i nerviós, tot i sent seriosament virtuós, era determinat i viu per la feina i res no tenia de maimó. Era l'encarregat principal de les feines del Mas. Es mirava el procedir del G. Casany des del seu angle de vista. I expliquen d'ell: -El G. Casany tot llaurant havia arribat al marge de la feixa. En fer la girada de l'arada, li cau pel marge; i naturalment darrera d'ella forçosament tenien d'anar-se marge avall el Negret i el Rosset... Tot i així res passà del que calia esperar del cas. Però després tot eren renys del G. Roviró, perquè el G. Casany en aquell moment anava amb els rosaris a la mà. I aquest responia tot mansoi: Bé, la nostra Mare no ha permès que passés res de mal, gràcies al Sant Rosari!

6.- CONTRAST ENTRE PIETAT I CARÀCTER No volem pas fer panegírics sinó contar història. Per això tant com podem aplegar testimonis que lloen les virtuts del G. Casany, ens cal també confessar que no tenia tota la gràcia de l'Esperit Sant. A més de la bona parcel?la que li havia tocat en sort i ell conreava, existien altres parcel.les a què ell no hi tenia accés, i que eren com propietats d'altres. Convé reconèixer-ho i fins fer-ho constar com farem ara tot seguit. a) Pietat, senzillesa, bondat del Germà Casany. Tothom les reconeix i admira: "Era treballador, però també molt resador i també molt amant de la pobresa, sense quedar-se enrera en les altres virtuts pròpies d'un religiós" (P. Giesder). -Tenia el costum d'apuntar cada dia dessota el gasogen del carbur el resultat de l'examen particular de faltes. Un home tot de Déu... un tipus original... de tot el que em va impressionar, fou el G. Casany... penso en la Universitat . (P. Josep Solé Romà). -El que deia per la boca era del cert tot el que pensava. -Sempre el vaig veure igual: El mateix to pacífic de veu. No es ficava amb res ni amb ningú: de política, ni de Govern mai el vaig sentir dir res. -Molt espiritual. Sempre amb els rosaris a les mans: arri, Negret!... Tot el que es digui en quant a espiritual i sacrificat, sempre serà poc. -En temps normal suplia els actes de Comunitat prescrits a la primera ocasió i amb tot rigor, fins i tot a l'hora d'anar a dormir" (G. Bagaria) -Anava sempre amb els rosaris a les mans, tot i que hi hagués gent forastera. -Quan escoltava una insinuació dels Superiores, no admetia discussions. Era molt respectuós. -Un temps estava el P. Bobadilla fent d'"abat" del Mas: que així familiarment anomenaven el representant del P. Superior de Cervera. Va fer la visita setmanal l'Ecònom, P. Jansà, i va fer veure com el P. abat tenia dret a manar. I a la conversa posterior varen surar dos comentaris contraposats. El G. Roviró, un xic cremat: Ja tenim dos superiors i un Ministre... El G. Casany: Mani Pere, mani Pau, la qüestió és obeir a Nostre Senyor! El pagès Jaume Botines dels Hostalets recorda que estant a l'era que hi ha a l'entrada del Mas va sentir com el G. Casany deia al Rector de Sant Pere dels Arquells: Es que només podem confiar en la divina Providència. I aquest mateix pagès explica com model d'apostolat caritatiu i prudent que algun cop trobant-se en diumenge treballant als camps que tenia prop del Mas, se li havia acostat el G. Casany a dir-li: A tal hora en punt, nosaltres tindrem la missa. No tindreu pas d'esperar-vos ni un moment. Com manifestacions de l'aspecte humà i familiar, recordem les visites que va fer a la família de Calldetenes. "El meu germà Josep se'n recorda del G. Ton, perquè va venir a veure el seu pare que estava greu. Tenia dos dies de permís, però va marxar aviat perquè havia de plantar els tomàtecs i pebrots (maig!)..

I el meu oncle Florenci li fa: Són prou gent per fer-ho -No, no, que un dia em va quedar una feina per fer i el Superior em va haver de dispensar de resar el rosari amb els altres, i fer-ho sol... Hi ha moltes boques per omplir"

L'oncle Pep aclareix: Quan en Ton va venir a veure el seu pare malalt, en marxar va fer nit al convent claretià de Vic i l'endemà semblant-li potser que no s'havia acomiadat prou bé del seu pare, va tornar al Molí a saludar-lo i va marxar tot seguit". b) Limitacions humanes. -L'anomenaven el "Fray Junípero" en atenció a la senzillesa, un tant babau d'aquell company de Sant Francesc -Com que era tan ingenu, descobrí tot seguit l'amagatall de les eugues... (P. Quibus) -Tenia la presència un tant pobra. -Sempre el vaig veure igual -Tot el temps que va ser al Mas, se'ngreixava molt. Algunes d'aquestes observacions són del G.Francesc Bagaria, assenyat i molt virtuós, que durant alguns anys va ser l'encarregat principal de la finca del Mas Claret. Un altre Germà que també va estar al cap del Mas fou el G. Josep Roviró: ja hem esmentat el seu caràcter, tot era nervi, decisió i afany en portar endavant les feines. Es desesperava i li calia usar els tresors de paciència per a acomodar el seu pas al del pacífic i lentíssim Germà Casany. Aquesta contraposició de caràcters les fa notar el G. Roviró en els seus records: Tenia molt geni. El varen posar encarregat d'un respectable conillar. Llavors el P. Estebanell, que com malalt passava una temporada al Mas, li va dir:Té de fer el propòsit de no enfadar-se, si no "cada cop" matarà un conill. Un diàleg caracteritzador: -El G. Casany: Apa, negret, Sta. Maria..... -G. Roviró: De pressa, Germà, que tenim d'anar allà... -G. Casany: Apa, apa, negret; gusset, apa... Santa María, etc. (sempre amb la mateixa pau impertorbable)... Acabat, anava el G. Ton a trobar el G. Roviró per a demanar-li perdó; i aquest li comentava: Sí, sí; sempre em ve Vostè amb els mateixos contes... cada cosa a la seva hora!.... (Quan el renyaven, el G. sempre callava). -"Al atardecer haga cada cual su cama": així deia textualment el text constitucional que es llegia.I per tant, tot just retornava al vespre a casa, anava de dret i corrents a l'habitació per a preparar el llit. El G. Roviró, que com encarregat anava capficat per altres feines, li feia veure com calia abans fer altres coses que eren de més urgència.

Deixeu-me ara fer una digressió de caire personal. Roviró-Casany: dos caràcters contraposats, que l'un polia l'altre en la virtut. Vaig tenir la sort de conèixer el G. Rovirò en les seves velleses quan vivia retirat a la casa de Barcelona-Gràcia, i puc certificar que era un religiós en gran manera piadós: vivia tot el dia per a Déu.

Tenia per encàrrec ajudar a la cuina com tercer cuiner, i quan el seu geni i el costum creat en llargs anys de manar i disposar en grans cuines feia témer que trobaria ocasió de ficar-se a vigilar, destorbar i criticar la conducta del G. Cruset que era el cuiner principal, va resultar tot el contrari: una absoluta dependència i humilitat senzilla com d'aprenent: demanava la feina que li calia fer; acabada, en demanava més; i quan li deien que de moment descansés se'n pujava al cor de l'església a oir misses i resar parts de rosaris. (P. Sidera)

7.- RESIDINT A LA UNIVERSITAT

Passà també temporades residint a la Universitat i practicant el seu ofici de pagès i granger. Els Estudiants, que en la joventut tot ho miren amb ulls encuriosits quedaven edificats amb la vista i costums del Germà. Era tot un exemple. Ho recorda el P. Josep Solé Romà: "Era un tros de pa. Molt, molt abnegat; a primeres hores del matí conduïa el bestiar; i aquelles tan fredes corts de porcs de Cervera, ell les netejava; quan érem a prop arreglant el jardí sentíem com fins i tot parlava amb els tocinets: Què tens pobret?.. què et passa?.. I els besava. Per Sant Antoni cada any cridava un Pare perquè els beneís." (Records del P. Josep Mª. Solé Romà CMF.)

I ací no me'n puc estar de posar-hi al monument de la virtut del G. Casany una pedra extreta del sarró dels meus propis records. El vaig conèixer a Cervera en els anys de 1929 al 32 que hi vaig fer el Postulantat major, i seria pròpiament pels volts de l'any 1931. Recordo la impressió que ens feia quan als vespres el véiem sovint travessar el nostre pati per dirigir-se de la cuina cap el corral que hi havia en la part nord de l'horta: el veig encara portant un plat a la mà esquerra on hi havia restes de menjar que donaria als animals i a la dreta el rosari que anava passant: caminava lentament. I sobretot quan el sorprenia el toc de l'Angelus que feien solemnement les campanes de la Capella Real: amb el plat a la mà esquerra i el rosari a la dreta s'agenollava en mig del pati en els esgraons de l'edifici de la cisterna i resava les oracions amb plena abstracció de tot. I puc certificar que tenia entre els postulants vertadera fama de sant: la innocència podia suplir a la ciència, però l'efecte d'edificació i veneració era igual. Heus ací una anècdota que sempre he recordat amb pèls i senyals: Un dia d'hivern a la recreació del matí ens havien deixat sortir a l'horta perquè allà hi tocava aquell sol calentó, que no ens arribava a la pregonesa del pati interior: un grup de nois estaven molt divertits contemplant en un patiet o cort oberta com es removien i menjaven una colla de porquets. Sempre havia existit el costum de repetir en la conversa certes paraules que no venien a so i to, però que feien com de crossa per a saltar d'una frase a l'altra. Serien paraules com per exemple la de "tio" que alguns estan avui repetint contínuament; i no pensem que fossin les paraulotes que alguns repeteixem com tòpics imprescindibles. Nosaltres en dèiem en castellà "Muletilles", es a dir crosses, estintols. Doncs bé, hi hagué una temporada en que se'ns va ficar al cap dir l'exclamació: Santos cutos! Mentre xerràvem i miràvem, un dels presents, i no sé a sant de què va exclamar: Santos cutos!. Tot seguit un altre li observà: No està bé de dir Santos cutos, és una irreverència, tractar els porcs de sants. I recordo molt bé que va ser el condeixeble Josep Cañigueral que replicà tot seguit: Doncs, no senyor, a aquests tocinets se'ls pot dir sants, perquè els cuida un Sant. Era una referència al sant Germà Casany. (P. Sidera)

En canvi ens resistim a creure com una realitat el que explica en aquests dies un antic estudiant teòleg de Cervera. Segons ell diu, la diada de Sant Antoni, el G. Casany cridava al seu paisà i familiar, P. Joan Alsina Ferrer i li feia beneir primer els animals i després les diverses taules de cultius de l'horta: mentre s'anava fent aquesta segona benedicció, totes les cuques i animalons perjudicials als conreus anaven pujant per la paret de la tanca fins a posar-se al damunt i en fer l'últim senyal de la creu, totes arrancaven el vol i desapareixien. L'escema és massa encisadora: i el que guanya en encís ho perd en realitat i credibilitat. S'ha creat un vertader mite. Mai en els anys de postulantat ni després en els comentaris sobre coses de Cervera, ningú no havia testimoniat un fet que tant hauria cridat l'atenció de tots. No és història; però és imatge aprofitable del que es pot pensar del bon Germà Casany.

V - EL MARTIRI

1.- PREPARACIÓ

Josep, el germà gran, hereu del Molí, va conservar una carta rebuda del Germà Anton, però que avui ha desaparegut. En ella explicava com havien cremat els convents a Andalusia i a Astúries, i deia: "Lo que están padeciendo nuestros hermanos de Andalucía puede ser que lo pasemos nosotros algún dia. Pero en fin estamos dispuestos a dar el pecho y a dar la batalla". (La va fer desaparèixer no fos que la trobessin i copsessin malament i en sentit polític allò de donar el pit i la batalla)

2.- PRIMERS DIES DE PERSECUCIÓ

Del testimoni del G. Francesc Bagaria, fet el 21 d'agost de 1955, copiem: Quan va venir la guerra (juliol del 36) va sentir molt tenir de marxar del Mas Claret al Mas Rossic, tal com li ho va manar el P. Joan Agustí. Deia tot consirós: "Tindré de marxar de la Comunitat". L'endemà va tornar i em va dir: "Quan durarà tot això?" -No sé. -"Per tenir de viure així, més val morir" Jo tenia d'anar algunes nits al Mas Rossic, per motiu de les vaques. Allà l'amo del Mas se'm va queixar de que el Germà es mostrava tan religiós en públic: treballava amb els rosaris a les mans, posava un santcrist en qualsevol lloc i s'hi agenollava... (hi havien mossos, i passava gent). -Dia 24 de juliol al 10 o 11 d'agost s'hi va estar. Sempre féu igual... Més val morir-se. Molt resignat deia: Ben confessats, vingui el que vengui. Déu és el nostre Pare i la Mare de Déu és la nostra Mare!. -Li vaig avisar el que em digué l'amo del mas Rossic i contestà: Déu és el nostre Pare i la Verge la nostra Mare!...

- Però, home, que el poden descobrir! -Bé, jo no faig cap mal. Beneït sigui Déu!. (Testimoni del G. Francesc Bagaria) Sobre els dies de persecució i sobre el martiri ha escrit bé i amb competència el P. Jesús Quibus en "Misioneros Mártires" en el Mas Claret. Però la millor font de coneixement de la conducta del G. Casany durant la persecució i el martiri està en el Procés de beatificació. No tenint-lo ara a disposició, el millor és copiar l'articulat per a fer els interrogatoris als testimonis: en ells el Postulador resumeix tot el que ja sap i desitja sigui confirmat pels qui han de testificat Segueix l'articulat: 1.- El G. Casany en venir la revolució residia a Cervera; i com que coneixia els voltants del Mas Claret i tenia amistat amb els estadants del Mas Rossic, de bon antuvi es recollí en aquesta casa. 2.- Estant al Mas Rossic fou tan piadós i treballador com sempre. Va cuidar vàries vaques del Mas Claret i ajudava en tot als amos d'aquell Mas. 3.- Era tan piadós que se'l veia contínuament amb els rosaris a les mans. I quan era sol al camp penjava alguna medalla en un arbre i es posava agenollat a fer oració. 4.-Forçat a estar separat dels germans de Comunitat, i privat d'observar el Reglament que tant ajuda a la vida religiosa, deia candorosament: Si això té de durar sempre, més valdria morir-se 5.- El dia 10 d'agost es presentaren els del Comitè de Cervera en el mas Rossic. Buscaven l'amo de la casa. No trobant-lo feren una ronda pels coberts i en un d'ells trobaren el G. Casany que estava cuidant les vaques. 6- Veient el seu posat piadós i humil, li digueren: Tu ets frare. Però el G. contestà: Soc un mosso de la casa. Malgrat aquesta resposta el feren pujar al cotxe i se l'endugueren camí del poblet de Montpalau. 7.- Volent passar el pas a nivell amb la via del tren, el cotxe fou enganxat pel tren sent arrossegat davant la màquina cosa de dos Km. El G. Casany instintivament va treure el rosari i començà de resar-lo, que continuava tot i que el tren va parar. Veient això en Casteràs, un dels rojos més distingits en la persecució de capellans i frares, digué irònicament: Ara no podràs negar que ets frare. Sens dubte que tots els ocupants del cotxe en sortiren del cas sense dany gràcies a les oracions del bon Germà. 8.- Pujaren tots al tren fins a Cervera on el Germà fou sotmès a un interrogatori ple d'insidies davant el comitè local. 9.- Cosa de la vesprada del mateix dia 10 d'Agost, el feren pujar altre cop al cotxe, i passant per les Oluges arribaren a Vergós Guerrejat: aquí carregaren Mn. Josep Nadal, que era rector d'Esglaiola, diòcesi de Solsona, havia baixat de la Muntanya i estava ficant els mobles en una cotxera que li havien cedit. 10.- Tots dos passant per Montpalau arribaren ja fosc al Mas Rossic: aquí feren pujar al mosso de Mas Rossic al cotxe amb el pretext que els ensenyés el camí cap a Cervera. 11.- Baixaren cap al pla, i en el camí del Mas Claret als Condals, els varen fer baixar del cotxe amb l'intent d'afusellar-los. Ho sospità el G. Casany i s'afanyà a agenollar-se als peus del sacerdot demanant l'absolució. 12.- Aquesta actitud exasperà els botxins, que tot cridant: "Mateu-los, mateu-los: acabem amb el fanatisme!", dispararen els fusells i mataren el sacerdot i el Germà. Des del Mas Claret sentiren els crits i les descàrregues. 13.- Cobriren els cadàvers amb garbes de blat i els calaren foc cremant-los. L'endemà, quan els del Mas Claret hi varen a anar a veure què havia passat, només hi trobaren cendres.

14.- Abans de morir el Germà pogué parlar amb el mosso i li encarregà que recollís alguns records de família que tenia amagats en un cert lloc de Mas Rossic. Eren un retrat de la seva mare, i una estampa de primera comunió. Els rojos escoltaren el que deia el Germà i pensant que es tractava d'algun tresor, l'endemà es presentaren a Mas Rossic, ho recolliren tot i ho destruïren.

- VI - GLORIFICACIÓ

1.- LA CREU EN MIG DELS CAMPS En el camí antic que des d'Els Condals se separava de la carretera i passant per damunt de la bassa a la vora d'un pedró amb la Mare de Déu de Montserrat, seguia per mig dels camps en direcció al Mas Claret, arribant a ajuntar-se amb la carretera actual en el lloc on s'acaba el tros recte i de pujada que comença en els forns de calç, per aquell indret es veu encara en mig dels camps una creu de ciment: senyala el lloc on el Germà Casany i el sacerdot foren assassinats. L'actual emplaçament no és del tot exacte, ja que abans hi havien feixes on després les màquines esplanadores han suprimit alguns marges i eixamplat les feixes: amb aquest motiu la creu fou canviada de lloc perquè no quedés en mig del camp sinó en un marge. Però és poca la diferència. No quedaren restes dels cadàvers per recollir i guardar religiosament. Restituïda la pau a l'Església, els Missioners es varen afanyar a recollir les restes, i els records de tots els nombrosos germans de Congregació, que vessaren la sang en la persecució. Seixanta-quatre foren els Missioners de Cervera, que expulsats del seu Convent-Seminari i escampats en tota mena de refugis, varen anar confessant el seu ser de cristians i religiosos, i ho pagaren amb la mort violenta. Dels qui es trobaren despulles mortals, es recolliren i enterraren dignament en la capella mausoleu del Cementiri de Cervera. De tots es cercaren i recolliren els testimonis de la seva mort, i amb ells es començà el llarg procés necessari per arribar a que l'Església certifiqui el caire martirial de la mort i els honori concedint-los el nom de Beats. Alguns com el nostre G. Antoni Casany mereixen també que se'n recordi tota la vida consagrada a Déu, en què excel?liren, deixant-nos tan edificants i flairosos exemples de virtut. Tan de bo que llegint-los, ens sentim atrets per la figura bondadosa del Germà, intentem de seguir-lo i fins privadament invoquem la seva protecció.

2.- ADVERTIMENT

No ens entretindrem en donar la referència completa de totes les coses que hem anat recollint en aquest escrit. Moltes les hem notades dintre el text. Totes les referents a la família i a la vida del Germà a la casa i poble de Calldetenes, les ha registrades el P. Jordi Alsina, que en conserva els apunts originals.

Vic, Febrer de 1995

Notes:

Nota l : Durant molts anys el poble era conegut amb els dos noms: St. Martí de Riudeperes, o Riudeperes, i Calldetenes. Sembla que des de l965 ja només té el nom de Calldetenes. Els Llibres de Naixements de l'Ajuntament que comencen l'any 1875, diu la primera partida: "St. Martí de Riudeperes" i a les seguents "Riudeperas St. Martí". El de Defuncions que comença l'any 1870, el mateix any del decret del govern de Madrid, diu "Riudeperas". Jo recordo com estan a casa, el Pujol, des del porxo quan algú preguntava en veure el campanar de Calldetenes: Quin poble és aquest?, responiem: Calldetens. I insistien: A on és Riudeperas? -És el mateix. /Jordi Alsina C.M.F./