SALVADOR PIGEM
VA ESCOLLIR LA MORT
Era la tarda del 10 d'agost d'aquell 1936. Des del front d'Aragó havien tornat a Barbastre un bon grup de milicians, uns per descansar, i uns altres per passar a la reraguarda, o per ser-hi hospitalitzats. Alguns d'ells visitaven el saló dels escolapis on estaven empresonats una cinquantena de claretians. Un dels grups visitants estava format per tres o quatre joves de Girona. Van endinsar-se en el local, sembla que amb la intenció de veure si entre els detinguts n'hi havia cap de conegut. Sabien que entre ells n'hi havia de catalans; era l'encàrrec que donaven moltes mares de fills desapareguts als milicians que anaven cap el front: -Per allò que més t'estimes, mira d'assabentar-te del lloc on pot haver anat a parar el meu fill… És per això que els visitants es van anar passejant pel saló, i fins i tot van pujar a l'escenari per estar ben segurs que no se'ls havia quedat cap dels detinguts sense veure'l personalment. Fou aleshores quan un dels milicians fixà els seus ulls escrutadors en el Sr. Pigem. -Escolta, tu. ¿No et dius pas Salvador Pigem? L'estudiant va clavar també els seus ulls en el seu interlocutor, sense arribar a reconèixer-lo ni recordar-lo de res.
-Per què m'ho pregunta?
-Perquè jo he treballat a l'Hotel del Centre a Girona. I recordo que allí vaig veure un nen que era nebot dels amos, i que sempre deia que volia ser capellà. Tenia un posat molt semblant al teu… Fins i tot portava una clapa de cabell de color més clar, com el que tu tens al cap. Jo juraria que ets tu mateix. El Sr. Pigem seguia fixant-se atentament en la cara d'aquell milicià i el va reconèixer ja més fàcilment.
-Sí, és veritat. Vostè era un dels nois que treballaven a la cuina.
-Exacte. Jo sóc el Carles.
-Doncs, sí; jo em dic Salvador Pigem. Sap si els ha passat res de dolent als meus tiets?
-Em sembla que no. I al teu tiet, el metge, tampoc. Tots estan bé. I tu, què hi fas aquí?
-Ja ho veus. Sóc religiós i m'han agafat. A mi i a tots els meus companys del seminari. No ens ho passem gaire bé, com pots veure; però sort que som joves; i no perdem l'humor. Bè … alguna estona.
-Mira, Salvador. No et prenguis tot això en broma. Us mataran qualsevol dia d'aquests. Això s'està posant que crema… Al començament el govern de Madrid es pensava que tenia la guerra guanyada i no volia que a la reraguarda hi hagués ni aldarulls ni desordre… Ara deixa fer, si no és ell mateix que ho empeny més o menys dissimuladament.…
- I tu t'has ficat amb tot això?
- Ho has de comprendre: jo sóc sindicalista, i lluito perquè guanyi la revolució social… A mi personalment em desagrada tot això que està passant a la reraguarda; però és necessari que es faci justícia a l'obrer.
El Sr. Pigem aviat va comprendre que no era el moment de discutir, i va canviar tot seguit el tema de la conversa:
-Quan vegis els meus tiets, et demano que els portis moltes salutacions de part meva i… els diguis que… i els diguis que …
- Que t'han matat, oi?
- Bé. Els ho pots dir d'una altra manera. Digues-los que seré molt feliç de poder donar la meva vida per la meva fe…
Aquell milicià obria els seus ulls com unes taronges:
- Però, Salvador, tu estàs boig… Perdona que t'ho digui. El que has de fer és sortir d'aquí com més aviat millor. Demà ja pot ser tard. Em comprens?
- Sí, et comprenc. Crec que això és molt fàcil de comprendre. Però com puc sortir d'aquí?
- Salvador, escolta'm. Jo he estat sempre molt ben considerat dels teus tiets. M'han tractat molt bé, i sempre m'han pagat amb molta esplendidesa. A més recordo molt bé que aquells anys érem molt bons amics. Recordo perfectament que jugàvem tots dos junts. Per això ara jo no puc permetre que et matin per una fotesa…
- Per favor, Carles; es tracta d'una cosa molt important; ésser màrtir de la fe no és cap fotesa…
- Sí, serà una fotesa molt important…, però una fotesa… Tu et pots escapar de la mort i tens tota l'obligació de fer-ho.
Carles, el milicià, parlava molt nerviós. Se sentia desconcertat en veure que el seu amic no cedia. Per això va insistir més fort encara:
- Salvador, tu et pots escapar de la mort. Jo te'n puc alliberar ara mateix. Tinc tota la influència necessària per a aconseguir-ho.
El Salvador va meditar uns moments. Segurament que devia pensar si hi ha o no obligació d'evitar la mort, quan hom pot fer-ho. I per això va seguir preguntant molt serenament:
-Amb quines condicions seria això?
-Amb cap condició. Jo et proporcionaré el «passi» i quedaràs ben lliure. Jo mateix t'acompanyaré fins a casa teva perquè encara vagis més segur.
El cap del Salvador i encara més el seu cor treballaven a tot vapor. «Què he de fer?» -anava pensant dintre seu. Fins que tot d'una a l'horitzó tancat i fosc de la seva ànima va esclatar un raig de llum i va veure clara una solució noble i digna, l'única que el seu esperit aristocràtic podia acceptar.
-Puc posar jo també una condició?
-I tant! -va contestar immediatament el milicià més animat; encara que va rebaixar de seguida la seva oferta-. Mentre depengui de mi, naturalment…
-Doncs… amb la condició que amb mi salvis també tots els meus companys de presó.
El milicià no va poder dissimular una ganyota de desencant i d'estupor.
-Però , Salvador, què dius? Has de comprendre que això ja és massa! Ni jo ni ningú no podem fer-ho. Creu-me; per mi no quedaria. Ja m'exposo prou per salvar-te només a tu sol; però n'accepto el perill. Però salvar els altres és una cosa completament impossible. No crec que a aquestes altures, ho pugui fer ni tan sols el mateix Comitè.
-Sí, -va interrompre en Salvador tranquil·lament. No insisteixo més. Però… em quedo. Vull morir amb els meus germans. Considero una falta de lleialtat abandonar-los en aquest tràngol… La meva causa no es pot desglossar de la seva. Ells i jo morim pel mateix. Tots morim per allò pel que hem viscut.
El milicià restà estupefacte. Allò se li feia absolutament incomprensible. Aquells moments eren d'una tensió tremenda, que l'estudiant va tallar donant la mà al milicià.
-Gràcies, amic. Déu t'ho pagui -i amb una veu tremolosa i tènue, però ferma, va afegir:
-Pregaré per tu al Cel.
El milicià li va agafar fortament les dues mans, i amb una emoció evident, li va dir:
-Salvador, creu-me que ho sento de debò. Puc fer-te algun altre favor?
-Sí. Que els meus tiets diguin als meus pares que no plorin la meva mort, perquè tenen un fill màrtir… I que no … no he plorat davant el sacrifici…
Al seu amic li dolia haver-se d'allunyar amb un comiat que irremissiblement seria per sempre.
-Salvador -li va dir amb gran afecte-, pensa-ho bé. Encara hi ets a temps…
-Gràcies. Ho he pensat bé, Carles.
-Sense esperança?
L'heroic jove ja no va contestar. Només se'l va mirar amb una gratitud immensa, movent el cap lentament amb sentit negatiu. I es girà acomiadant-lo, tot fent un senyal amb la mà. Sentia que les llàgrimes volien brollar dels seus ulls i entelar la seva límpida mirada. I va preferir que l'últim record que el milicià pogués transmetre als seus pares fos el d'un fill serè, valent, que sortia a desafiar la mort amb un somrís als llavis. I per això havia dit que ¨no¨ amb el cap; un «no» breu i a penes esbossat, però que en la seva impressionant brevetat, constituïa una de les més meravelloses estrofes d'un poema d'amor fraternal i un himne triomfal del martirologi cristià.
El Sr. Pigem es va reintegrar al seu grup. I els altres estudiants el van encalçar a preguntes. El jove que sabia que s'acabava de jugar la vida, i que l'havia perduda per al món, mentre la guanyava per a Déu, els va explicar breument tot el que havia succeït, presentant-ho com la solució més natural.
Tots van sentir néixer una admiració infinita envers ell. Estaven entre sants. No van poder dissimular un gran emoció quan van sentir el comentari d'un altre que va dir:
-Jo hauria fet el mateix…
Van passar aquella tarda sota la impressió consoladora i punyent de l'exemple heroic dels seu company, que indiscutiblement va servir per fer pujar més i més encara la moral de tots.
Alguns van discutir sobre la «moralitat» de l'acte del Sr. Pigem, sense que ell se n'adonés. Però van recordar casos semblants de la història dels màrtirs i van veure clar que es tractava d'un exemple heroic de caritat fraternal que passaria als annals de l'Església, com una d'aquelles inspiracions sorprenents de l'Esperit Sant.