::Home >Documentos >Personales >Ferran Saperas Homilia 2006

Ferran Saperas Homilia 2006

Déu vos guard.
         Són boniques les lectures d’avui. Amb quina llum més esclatant il·luminen el moment que vivim en aquesta església de santa Maria de l’Alba, de Tàrrega:  som gent vinguda un xic de pertot. Alguns fa una tirallonga d’anys qui veniu en aquesta celebració.  D’altres potser és la primera vegada. Però tots som gent en camí,  amb la nostra història a coll, adés feixuga adés no tant, amb moltes joies i algunes penes... Per això el Senyor Jesús, com cada diumenge ens aplega i ens convida a descansar una estona amb ell.  
         Avui desplega davant els nostres ulls el vell profeta Elies cansat, abatut, desencisat: ha vençut l’aspre combat contra els baals i els seus adoradors, i ara es veu tot sol, perseguit, sense saber gaire on anar... No pot més. Es vol morir…
-    Aixeca’t i menja…, li diu l’àngel.  Aixeca't i menja, li torna a dir, que tens un llarg  camí a recórrer...
-     Elies es va alçar, va menjar i beure, i després, amb la força d'aquell aliment, caminà quaranta dies i quaranta nits fins a la muntanya de Déu, l'Horeb.
         Elies és el nostre mirall... Cansats, afeixugats... Sols... Érem centenars, milers... i ara. ..
         Però el Senyor  ens recorda que no caminem mai sols:  sempre ens acompanya un bon Amic: l’Esperit Sant, l’Esperit que ens dóna la consciència viva que som fills de Déu, que ens empeny a dir: Abbà, Pare… Ens ha marcat amb el seu segell... Som seus! No l’entristíssim pas! Sabeu què el posa trist? L'amargor, l'enfuriment, la ira, els crits, les injúries i tota mena de dolenteria.  En canvi el fa content la bondat i l’afecte dels uns amb els altres, i el perdó,  expressió del perdó de Déu...
         I el cristià és  Fill: imiteu doncs el vostre Pare. Com? Viviu estimant, tal com Crist ens ha estimat i s'ha ofert ell  mateix per nosaltres. Déu és Agape, Déu és amor. Fills como sou, vesseu amor, i generositat: sigueu com el sol que il·lumina tothom, sigueu com la pluja suau que amoroseix i fecunda la terra eixuta... Escampeu la bona flaire de Jesús.
         En aquest camí  desert enllà, Jesús se’ns hi ofereix com el mannà… S’ha fet un de nosaltres i com nosaltres; fins es confon amb nosaltres. - ¿Aquest és el pa viu baixat del cel?, es preguntaven els contemporanis de Jesús.  Si en coneixem el pare i la mare… i el seu poble i tot... I ens ho diuen també a nosaltres... Doncs, sí, Jesús  és el Pa viu davallat del cel per donar-nos vida a desdir fet el Pa  de l’Eucaristia.
         És espès, tot això… Però no cal patir-hi. L’Eucaristia del diumenge és la provisió per a tota la setmana… Ja ho anirem paint de mica en mica... Ens resta un llarg camí...
 
         Mirem ara el G. Ferran Saperas: dos dies abans del seu martiri se’n va cap al Mas Claret a rebre el sagrament del perdó i la santa Eucaristia… Sap d’on ve;   però no sap on va... És un fugitiu, un proscrit.     – Menja i beu, Ferran.  Et resta un llarg camí… .  Pren el Mannà, del Pa del cel que el mantindrà  fins al bell cim.
         I quin camí, el seu!!! Ni ell, ni els seus germans claretians que l’abraçaven per darrera vegada al Mas Claret,  ni ningú no es podia pensar que hi hagués homes, tan primaris,  deixeu-m’ho dir tan bèsties, i tan llops capaços d’acarnissar-se amb ell, que tot i  la seva aparença hercúlia, era només un anyell manyac. Pobre Ferran!
         Però duia dintre l’Esperit Sant: mai no el contristaria.  Se sentia fill molt estimat de Déu, i estava disposat a irradiar-ne la bondat i la magnanimitat i el perdó envers aquells que no sabien el que es feien. Havia donat paraula a Crist i seria fidel a la paraula... Se sentia fill del Cor de Maria: la Mare mai no l’abandonaria...
         Tots en sabem la història.  Any rere anys l’hem sentida  de tantes i tantes veus diferents durant aquests setanta anys.  És la tradicíó viva d’una església viva com la de Tàrrega, com la de Cervera, com la d’Alió i de moltes altres comunitats cristianes.
         El G. Saperas, amb el seu martiri, testimonia la dignitat de l’amor humà i de la sexualitat humana, el valor i la dignitat del matrimoni, el valor i la dignitat de la virginitat, el valor i la necessitat de tenir un ideal noble pel qual viure i pel qual morir.  I que hi ha quelcom més important que la vida, que és viure i morir amb dignitat abans que cedir a la ignomínia de fer el camí que fa tothom perquè tothom el fa, al tant se val o al tot s’hi val, a la banalització de tots els valors... sense preguntar-se  d’on venim i on anem i què en fem d’allò que som i d’allò que tenim.
         Els botxins del G. Saperas van rebre una educació que negava Déu i desconeixia el Crist,  que es burlava de la castedat, de la continència, de l’autodomini, de la virginitat, del matrimoni cristià... .   Creien impossible que ningú visqués com ells no eren capaços de viure... I de la manera més barroera, més cruel  i més indigna ho van voler comprovar en el G. Saperas. Però només li van arrencar uns mots: Verge sóc i verge moriré.... Us perdono... Us perdono... Us perdono... Ferran s’havia enamorat de Crist i era capaç de jugar-se la vida per ell, tant en la rutina de cada dia,  com en el dia suprem que va viure avui fa setanta anys.
         El drama del G. Saperas –i de tantes víctimes de la violència- ens recorda  la importància d’inculcar a tothom  la dignitat de la persona humana creada a imatge i semblança de Déu i ennoblida fins a l’infinit en la persona de Jesús. La necessitat d’aprendre el respecte profund a la vida humana i a la manera de ser i de fer i de viure de cadascú, l’atenció i la delicadesa,  la urbanitat i  la cavallerositat: totes aquests flors flairoses de la caritat cristiana...  Mostrar a tothom el model de Jesús,  de  Jesús fet el bon Samarità que passà pel món fent el bé i que continua passant-hi en els infinits bons samaritans que com ell  escampen arreu on passen el somriure, la bondat, el perdó, la compassió de Déu.  
         Segurament el G. Saperas sentí molts joves fejocistes cerverins que cantaven:
 
Al noble impuls que ens fa germans
les  vides siguin consagrades.
Som catalans i cristians
que és com dir herois dues vegades.
Portem al cor la joventut
com una flama sempre encesa
i és nostra força la virtut
i és la nostra arma la        puresa.
Servents de Déu fins a morir,
res no ens detura ni ens espanta.
Hem vist la Pàtria ressorgir
i serà lliure i serà santa.
 
         Amb la força de la virtut i la puresa la pàtria que volem serà lliure i serà santa.
        
         Avui recordem els 51 Beats  claretians màrtirs a Barbastre. Podem recordar també i el beat Pelé, el gitano, màrtir també a Barbastre, i el beat Francesc Castelló, que tantes vegades va cantar l’himne de la Federació de Joves Cristians.... i els Carmelites del Clot dels Aubens i tants i tants cristians sacerdots, religiosos i religioses, laics i laiques, beatificats o no, inscrits tots en el llibre de la vida, perquè van demostrar i demostren encara que on regna l’amor de Crist, hi floreix la vida, i hi neixen flors a cada instant.
         Que el seu exemple ens estimuli a continuar el nostre camí fins atènyer la muntanya de Déu com Elies,  nodrits com ells amb el Pa de l’Eucaristia i animats per la presència de l’Esperit que a cada tombant de la nostra vida ens fa ser i viure com a fills molt estimats del nostre Pare.
         Que Santa Maria de l’Alba ens guiï i ens il·lumini i ens enforteixi com va guiar, il·luminar i enfortir el G. Ferran i tots els altres germans que com ell han sabut fer el cim.
 
 
JAUME SIDERA CMF