Les emocions
Tots els éssers humans experimenten emocions davant les diferents situacions que se’ls presenten en la vida quotidiana: por, alegria, tristesa, etc. Aquestes emocions desenvolupen una funció adaptadora i són necessàries per a la supervivència de la persona. No obstant això, aquestes emocions poden activar-se en algunes condicions que no gaudeixen d’aquest sentit funcional i esdevenir, en conseqüència, responsables d’efectes negatius en la salut física i/o psicològica d’un mateix o de terceres persones.
La ira és una irritació violenta contra algú o alguna cosa, es defineix com a una emoció bàsica que se sol manifestar amb una forta descàrrega del sistema nerviós autònom, sovint acompanyada d’activitats somàtiques agressives[1]. Té un efecte d’impuls energètic que facilita l’adopció de determinades conductes útils per a fer front a una frustració. Tanmateix, quan no té una funcionalitat de supervivència i s’utilitza com a mitjà de control de l’altre les conseqüències sobre la seva integritat poden ser devastadores.
La conducta violenta a la llar és el resultat d’un estat emocional intens, la ira, que interactua amb:
ü Actituds d’ hostilitat.
ü Repertori pobre de conductes ( dèficit d’habilitats de comunicació i de solució de problemes ).
ü Factors precipitants ( situacions d’estrès, consum abusiu d’alcohol, gelós, etc. ).
ü Percepció de vulnerabilitat de la víctima.
Aquesta conducta violenta es pot manifestar de dues formes:
Violència expressiva. Es tracta d’aquella conducta agressiva motivada per sentiments d’ira i que reflecteix dificultats en el control dels impulsos o en l’expressió dels afectes. És freqüent el penediment espontani després d’un acte impulsiu.
Violència instrumental. En aquest cas la conducta agressiva és planificada, expressa un grau profund d’insatisfacció i no genera sentiments de culpa.
Els mecanismes de defensa
Quan una conducta genera malestar en qui l’exerceix o és refusada socialment, es tendeix a utilitzar estratègies d’afrontament per tal d’eludir la responsabilitat. Des del punt de vista de la supervivència, serveixen per no agafar malalties del cos o de la ment com ara fòbies, neurosis, filies, etc. Això són els mecanismes de defensa, un conjunt de mesures involuntàries o inconscients adoptades per l’individu per protegir-se dels efectes que es deriven d’una situació desagradable, física o mental. La gamma de fenòmens subratllats amb aquest nom és molt ampla i varia en funció dels autors.
Freud assenyala els 10 següents com a més importants.
Repressió: saber què s'ha de fer i què no en un moment determinat. Controlar els impulsos d'un mateix i, per exemple, no pegar a alguna persona que et fa ràbia sense que hagi fet res en contra teva.
Racionalització: és el fet de buscar excuses davant algun fet que ens produeix malestar. Són una mena de mentides piadoses que, quan trobem una raó, ens quedem tranquils. Un exemple clar seria que al nen que no el deixen anar a jugar a casa del seu amic, dir que no hi va perquè a fora fa fred i els el amic viu molt lluny.
Negació de la realitat: és l'intent d'aparentar el que no ets. Un noi amb la pell de gallina i tremolant a ple hivern en màniga curta diria que no té fred.
Fantasia: el fet d'evadir-se de la realitat perquè aquesta és molt dura. Tenir fantasies eròtiques, agressives, etc. Quan un mestre et suspèn un examen, aniries a descarregar la teva ira amb ell però et controles, normalment.
Interjecció: consisteix en identificar-te amb un personatge totalment contrari al subjecte. Una noia tímida voldria ser menys vergonyosa i més llançada.
Projecció: mirar enfora vers un problema. Un clar exemple seria que si et veu el metre copiant et justifiques dient que tothom copia.
Reacció: és el principi d'acció-reacció. Burxant a una persona aconsegueixes que canvi de conducta. Un noi que suspèn un examen li dius que és un ruc i després estudia per demostrar que no ho és.
Compensació: adquirir un equilibri entre un punt fort d'una persona amb un de dèbil.
Supercompensació: quan tens problema molt greu, el soluciones i arribes a fer-lo millor que els altres per demostrar que ho pots fer. Un tartamut aprendria a parlar en públic per demostrar als altres que pot fins arribar a parlar millor que ells.
Sublimació: impulsos eròtics dirigits cap a un altre sector que no sigui el sexual. Un mossèn també sent els impulsos però els enfoca cap a un altre cantó, fent escultures, per exemple.
ALGUNS EXEMPLES UTILITZATS PER NEGAR EL MALTRACTAMENT PER PART DELS AGRESSORS Estratègia empleada Exemple d’ excuses Utilitarisme Només d’aquesta manera fa el que desitjo. Justificació Va ser ella la que em va provocar; és ella la que ha de canviar. Els dos ens hem faltat al respecte. Arravatament No em vaig adonar en aquell moment del que feia. Oblit No me’n recordo del que vaig fer.
[1] Font: Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)