Col·laboracions
Que hauria passat si...
No sabria explicar-vos amb exactitud si aquesta contalla és el resultat de les cabòries d’un home que ja comença a sentir la fiblada del pes dels anys, d’una irrealitat o bé del malson d’una becaina estiuenca.
El cas és que em varen donar els papers de la llicència el dia 25 d’abril del 1946 tot just haver complert tres anys de servei militar i em dirigia cap a casa meva a Alforja. L’última cosa que havia fet a Berga, el meu destí de soldat, fou comprar-me una camisa blanca a l’economat. Allò per mi simbolitzava el meu retorn a la vida civil.
Tenia ganes d’engegar de bell nou el meu pla de futur, tornaria a treballar i buscaria la noia dels meus somnis. Sabia exactament qui havia de ser aquesta noia que ja m’havia robat el cor quan anàvem a l’escola. El problema era la manera de retrobar-la. Feia uns quants anys que no en sabíem res l’un de l’altre. Em pensava que potser trigaria una mica, però tard o d’hora ens acabaríem trobant.
Quan el tren va arribar a l’estació, vaig agafar la maleta i, amb la camisa blanca sota el braç, em vaig dirigir a la parada de l’autobús de la Hispània. Aquesta era l’última etapa del meu viatge fins a casa i, aleshores, miracle! Ella era allà, morena i encisadora com sempre en els meus somnis.
Em vaig acostar i la vaig saludar amb la tremolor de l’esperança de que s’hagués oblidat de mi. Sortosament no s’ha n’havia oblidat. Em va abraçar i em feu dos petons i em digué que estava molt contenta de tornar-me a veure. Vaig pensar que la sort m’havia tornat a somriure. Em va explicar que havia arribat amb el mateix tren que jo i que anava a passar el cap de setmana a casa seva. Jo no estava disposat a deixar passar aquella oportunitat i vaig procurar asseure’ns junts i encetar la xerrada tot recordant el passat i parlant del futur. Li vaig explicar el meus plans de futur i fins i tot vaig ensenyar-li la camisa que m’havia comprat, que era el primer pas per que el meu somni es fes realitat. No vaig gosar dir-li que ella havia de ser el segon. Ella em va contestar que havia estat molt afortunat d’haver trobat aquella camisa blanca, ja que la roba civil escassejava i anava molt buscada. De sobte, va afegir: “Espero que el meu marit tingui la mateixa sort quan torni de l’estranger el mes vinent”
Vaig baixar a la parada de la Creueta i ja no vaig mirar enrera. Llàstima! El meu futur no viatjava en aquell autobús.
Trenta anys després, al 1977 la vaig tornar a trobar. Li vaig explicar que la feina m’anava bé, que m’havia casat amb una dona meravellosa i teníem tres fills adolescents. Ella em va dir que ja tenia nets. Em va semblar que ja havia passat prou de temps per que li parlés d’aquella trobada de feia trenta anys, i de tots els detalls que se m’havien quedat gravats a la memòria.
Ella em va mirar com si no entengués res del que li deia. Aleshores, posant el punt i final a mitja vida d’anar-me preguntant “que hauria passat si...” vaig haver de sentir com una mena de xurriacada que em creués tot el rostre:
-“Em sap molt de greu, però no recordo gens ni mica tot això que m’estàs explicant.
Miquel Serra