INFORMATIU ALFORJA
Gent nostra
Joan Grifoll Font, restaurador
Aquesta conversa l’havíem pactada feia gairebé un any i per circumstàncies alienes que no venen al cas, la vàrem anar ajornant i, ves per on, sense haver-ho previst ni molt menys, l’últim dia en que la família Grifoll regentava el restaurant de “Can Rixixiu” el diumenge 24 de febrer aconseguirem asseure’ns a l’entorn d’una de les taules de l’establiment per fe petar la xerrada amb l’home que va ser capdavanter en l’aventura de posar en marxa un restaurant al nostre poble. Hem concertat la cita a mig matí d’aquest darrer diumenge de febrer i en el moment de travessar el llindar de la porta m’ha semblat endevinar un pòsit de comiats, de nostàlgies i records en tot l’àmbit del recinte.
La teva procedència original és la pagesia. Llavors com vas tenir la idea de deixar plantada l’aixada i posar en marxa un restaurant que et convertiria en el primer alforgenc en dedicar-se a aquesta professió...?
Això va sorgir de l’amistat que jo tenia amb el senyor Laurentino Martínez que era mestre de l’escola d’Alforja. Vàrem obrir el primer restaurant a l’abril de 1973 a la meva casa de l’avinguda de Catalunya, (en aquella època Avenida de Los Mártires ) en aquell lloc s’hi vam estar fins a l’any 1981.
El restaurant quins inicis va tenir, considerant que per a tu era una activitat completament desconeguda?.
A mi en aquells anys em voltava pel cap que, amb la família que ja tenia al darrera, la meva dona i dos fills, continuar amb el conreu de la terra era un camí dificultós, amb un futur complicat i gens encoratjador, no sabria trobar la paraula per definir el meu estat d’ànim d’aleshores i vaig anar barrinant de trobar-ne una solució i en aquells moments em va semblar que aquella decisió era la millor per a les meves possibilitats. Llavors, com ja t’he dit abans, amb el suport del senyor Laurentino que, per cert, tan sols em va durar fins a l’agost d’aquell 1973, tot just quatre mesos. Als quatre mesos el Laurentino se’m va plantar i em va dir: “Juan yo me retiro. No quiero saber nada más del restaurante ni del negocio” Amb aquesta perspectiva, vaig haver de continuar endavant tot sol, embolicat definitivament en aquella aventura, amb una canalleta que tan sols tenien 10 i 8 anys. Ja pots imaginar-te el panorama.
Has dit al principi que a l’avinguda Catalunya hi vas estar, del 1973 al 1981 i vas agafar fama amb uns plats concrets com el “conill amb cargols”...?
Vàrem obrir, ho recordo prou bé, un diumenge amb un primer client ja gran i millor persona que encara és viu, el senyor Joan Juncosa de Riudecols. Se’m va presentar als vols de migdia demanant-me si podien dinar. “I tant que si, per això estem...” Doncs aquest client no m’ha fallat mai. Des d’aquell dia és un comensal fidel del meu restaurant els dies de festa. Aquest feliç començament va anar a més, incrementant-se la clientela dia a dia, fins arribar el moment en que “Can Rixixiu” de l’avinguda Catalunya, se’ns va quedar petit. Hi havia diumenges que ens veiem obligats a servir de 120 a 130 dinars. Allò ja era impossible i el local no donava per a més. Embolicat amb aquestes cabòries, un dia se’m presenta el senyor Vinyes de la Casa Rull dedicada al manteniment d’instal·lacions de restaurants i que, de tant en tant, lliurava la seva visita comercial per si em convenia res i de sobte, em va preguntar si jo tenia una finca a peu de carretera. A la meva resposta afirmativa em va insistir d’anar a donar-li un cop d’ull. En veure la situació de la finca va considerar que era un lloc ideal per a la construcció d’un restaurant modern, espaiós i visible des de la carretera i em va fer la proposta d’edificar un restaurant nou. Una mica astorar li vaig dir. “Senyor Vinyes, jo ara no disposo de diners per afrontar una obra d’aquestes característiques. Tots els meus estalvis estan invertits en les reformes que he hagut de fer en el restaurant d’allà dalt. Li soc sincer: ara en aquests moments no em puc embolicar”. Em va posar la mà a l’espatlla tot dient-me: “Pels diners no cal patir Joan, nosaltres et finançarem l’obra”. Vaig consultar a la família: “ Que hem de fer...aquí sempre serem petits i dins del poble les nostres possibilitats son limitades”. Vàrem fer gestions per intentar engrandir-ho per la part del darrera. No hi va haver manera per manca d’acord amb el amos del terreny. Els de l’empresa Rull continuaven amb la seva insistència i nosaltres ho vam acceptar i...endavant! Des d’un principi les coses no van ser gens fàcils. Per començar, Deu n’hi do! el que vaig arribar a patir per que em fossin concedits els permisos per l’inici de les obres. Hi havia d’alcalde el senyor Samuel Gran, i que, per cert érem veïns per que tenia el seu xalet aquí a la vora de la meva finca. Em va dir: “Joan no et puc donar permís...” Jo tornava a insistir i ell sempre amb la cantarella de que no podia donar-me el permís. Els mesos anaven passat, la inflació s’apujava cada cop més i els pressupostos inicials quedaven desfasats. No recordo la data exactament del seu traspàs però crec que va ser a principis de 1981. D’aquest estira i arronsa tinc una anècdota que no oblidaré mai. La última cosa que em va dir: “Joan et dono permís per l’inici de l’obra però, de moment no t’ho puc signar.” Això m’ho va dir un dijous i el dissabte següent s’esdevenia el seu enterrament.
Així va ser, tal com ho he explicat, em va donar el permís inicial de paraula.
Llavors t’embarques en una nova i arriscada aventura: la construcció d’aquest restaurant, una novetat capdavantera per a la comarca...
D’un esforç molt fort, lluny del meu abast, salvat però per l’acceptació de lletres de canvi signades. L’empresa Rull em finançava l’obra però negociant les lletres que els havia signat. Tot anava més o menys normal i jo donava compliment puntual als meus compromisos, fins que va arribar el pitjor dels malsons que mai hauria previst. L’empresa Rull va fer fallida, el que en llenguatge mercantil es coneix com a “suspensió de pagaments” i tota la càrrega financera que arrossegava l’operació en marxa, em va caure al damunt com una llosa. Això va passar l’any 1986.
L’empresa Rull què hi tenia a veure amb tot això...?
Què hi tenia a veure...? Com t’he explicat abans, es varen encarregar de la construcció de tota l’obra i la maquinària necessària per la posta en marxa del restaurant...
Així que varen ser ells els que van fer la suspensió de pagaments i et van deixar penjat...?
Si senyor...! així mateix, amb tots els interessos resultants de la negociació al meu càrrec. Aleshores jo no tenia ni un duro per fer front a una despesa lluny del meu abast i que també em va arrossegar a un procés complicat de suspensió de pagaments i negociació del deute que me’l van aprovar l’any 1986 i vaig poder fer la pau amb tothom al 1992, pagant fins a l’última pesseta del deute en sis anys. Sortosament el restaurant estava pràcticament enllestit i vàrem poder obrir.
Pel que m’expliques, vas arriscar-te de tenir un restaurant petit a aquest altre d’una grandària que superava amb escreix totes les previsions. Llavors ja comptaves amb una clientela suficient per tal de mantenir una estructura d’aquestes dimensions...?
Aquesta va ser la nostra gran sort, la de comptar amb una clientela fidel que anava creixent dia a dia. Penseu que el restaurant petit de l’avinguda Catalunya fèiem uns 120 dinars els dies de festa i al començar aquí baix es va incrementar molt ràpid, de l’ordre de 180 a 200 dinars en un cap de setmana.
El teu prestigi com a restaurador dins de la comarca i l’anomenada que va adquirir el restaurant de “Can Rixixiu” el vas assentar: amb una cuina de qualitat, un servei acurat...
El vaig afermar en no enganyar mai. Repeteixo: no enganyar mai. A més em vaig trobar amb el suport inestimable de la Coloma, la meva dona, una gran cuinera i no us perdeu el fil: originàriament modista d’ofici, però la cuina li agradava molt. El primer que va fer és comprar un parell de llibres de receptes a les que adaptava la seva visió particular de la cuina, aquell quatre esmenes personals, màgiques, que resten per sempre en el secret més íntim de cadascú.
Tornem un altre cop al principi. Quan li planteges al teu pare i a la teva família que vols deixar la pagesia i dedicar-te a la restauració, quina va ser la reacció del teu entorn més immediat...
T’explicaré el que va passar. El meu pare, astorat, em va dir: “Joan que t’has tornat boig...” Paraules textuals. Tot seguit va afegir: “No obstant això, és la teva decisió i tens tot el meu suport”.
Una observació. Suposo que vas tenir el pressentiment, la clarividència, de que la pagesia havia entrat en un futur difícil, gens engrescador... Ens coneixem el suficient per saber que ets un home que sempre t’ha agradat llegir i estar al corrent de per on bufa el vent i vas voler fugir a temps d’aquell carreró sense sortida.
M’ho poses molt difícil d’explicar. Pensa que jo tenia molta terra i feina tanta com vulguis, però havia de pensar amb els dos fills i a més, per que no dir-ho...? començava a entendre els primers símptomes de que la pagesia no anava bé; els preus en una davallada constant, l’encariment de conrear la terra cada cop més amunt... sense albirar cap sortida a les dificultats que s’anaven acumulant. Estic molt satisfet de la decisió que vaig prendre, crec que en el moment oportú. Espero que si algú ha quedat malcontent de mi o del servei del meu restaurant, em sàpiga perdonar.
A l’emblemàtic “Can Rixixiu” de l’avinguda de Catalunya, va coincidir en el temps de la transició política on s’organitzaven conferències, xerrades. Recordo a Solé Barberà, Josep Pallach, Jordi Pujol, entre d’altres...Tot això tu com ho recordes, el veure aquestes personalitats a casa teva...Senties quelcom especial de donar-los-hi acolliment...
Ara que fas memòria d’aquell temps, recordo que una nit després d’una conferència va venir a sopar un polític socialista, no recordo prou bé el seu nom...alt i prim, de cabell ros...ajuda’m a recordar!
Per les explicacions que em dones crec que parles d’en Raimon Obiols...
L’anècdota de la que m’he penedit sempre va ser que quan me’l van presentar no se’m va ocórrer altra cosa que dir-li: “Vos podeu arribar a ser president de la Generalitat, però mai pel meu vot...”
Doncs si, la cosa va anar així i la veritat, ho repeteixo que m’he penedit moltes vegades d’haver-me ficat de peus a la galleda amb aquelles paraules. Jo no combrego amb les seves idees però el responsable d’un restaurant ha de guardar sempre una equidistància amb els seus clients, sempre exquisidament imparcial pel damunt de les ideologies o creences religioses de cadascú.
Com a propietari del restaurant, has sentit la satisfacció de rebre a casa teva una gent d’un prestigi contrastat en la vida pública. L’orgull de poder proclamar d’haver tingut a casa teva...
Home...això si! La satisfacció d’haver tingut l’honorable president de la Generalitat senyor Jordi Pujol repetides vegades, com també el candidat senyor Obiols i un etcètera molt llarg. Però sempre he mantingut una distància prudencial, limitant la meva presència a una activitat i un servei eficaç, puntual i servicial. He tingut sempre molt clar quina era la meva missió. No obstant això he de reconèixer haver gaudit de la satisfacció íntima de tenir-los a casa meva. He d’afegir quelcom més: La nostra feina ha de tenir sempre la premissa de la discreció i de la reserva més absoluta. Si una persona o un grup han celebrat un esdeveniment familiar, a ningú més ha d’importar si ha gastat més o menys, si ha menjat menú o a la carta. Aquesta és la grandesa i la tasca que ha de desenvolupar, guardant el secret, un professional de la restauració: Discreció i servei. A més ho diu una persona que poc a poc va anar aprenent l’ofici. Has de fer el possible per que el client se’n vagi content i repeteixi la visita. Aquest és el secret de l’èxit o el fracàs.
Quan es va escampar el nom dels restaurant “Can Rixixiu”, com un referent a la comarca, per a conservar aquesta realitat, com ho vas aconseguir... fent publicitat o bé tenint confiança amb les recomanacions del boca a boca...
De mica en mica, poc a poc. Mai hem fet propaganda. La propaganda me la feien els mateixos clients en sortir satisfets i demanar-me sempre la targeta...
He vist el restaurant desbordat absolutament de feina per la gent que s’havia d’atendre...
Em parleu d’una època, d’uns anys d’expansió i que recordo molt agradosament...fins al 1992. L’any esmentat, degut a una crisi econòmica general, vàrem tenir una davallada. De sobte la clientela va desaparèixer. Però sortosament llavors jo ja m’havia deslliurat del deute que arrossegava i havia fet la pau amb tothom. De cop i volta, vàrem passar d’un servei de gairebé 250 dinars a només 150 a 170 i fins i tot algun festiu no arribaven a 100 i amb això no hi estàvem acostumats. Un cop més, altres motius de mal de cap i preocupacions quan ja tot semblava començar a redreçar-se i que confirmà de que no tot son flors i violes. Aquesta crisi es va allargar durant tres anys i escaig i després vam anar recuperant la normalitat.
Cal imaginar que hauràs viatjat per tot el país i fins i tot a l’estranger visitant altres restaurants per observar i prendre apunts del servei i de plats que després els has inclòs en la teva carta...
A l’estranger no hi he viatjat gaire però per dins del país he voltat bastant i sempre m’ha agradat de veure altres restaurants, treure conclusions de com ho tenen muntat, a la recerca de noves experiències. Amb les comparacions em passa un fet curiós. Sempre tinc la dèria de considerar el restaurant visitat, millor organitzat que el meu i acostumo a prendre nota de plats interessants i la possibilitat d’incorporar-los a la nostra carta.
El plat famós del “conill amb cargols” que és el senyal d’identitat del restaurant “Can Rixixiu”...d’on va sorgir aquesta idea lluminosa? Molta gent ha establert una relació directa del teu restaurant amb aquest plat exquisit.
Doncs no sabria donar-te una explicació. Això més val traslladar la pregunta a les excel·lències de la cuinera. Compte que aquest plat ja es va crear al primer restaurant de l’avinguda de Catalunya.
Amb el teu tarannà personal i donada la idiosincràsia especial del nostre poble, quines vibracions tens com una persona que va tenir l’atreviment de deixar la pagesia i crear una empresa tan familiar com vulguis però un negoci arriscat i un restaurant d’un ben guanyat prestigi...
Estic en condicions d’assegurar-te que no ho he pensat mai, ni mai m’he considerat superior a ningú. Hi posaria les mans al foc. Jo he fet la meva feina tan bé com he pogut, dins de les meves possibilitats. Ni més ni menys. No he volgut penjar-me cap guardó ni cap medalla.
Arribat en aquest punt el Joan em convida a acompanyar-lo a casa seva, situada a la planta superior damunt del restaurant i del calaix d’un moble extreu un llibre conservat acuradament que el posa a la meva disposició dient-me:
Aquest és el Llibre d’Honor del restaurant. Tinc l’orgull legítim d’haver tingut a casa meva les personalitats que varen acceptar signar en aquestes pàgines.
Em prenc la llibertat de fullejar-lo i ara, mentalment, recordo les dedicatòries i les signatures de Jordi Pujol, Solé Barberà, Raimon Obiols, Josep Maria Cullell, Miquel Coll i Alentorn, Josep Mª Ainaud de Lasarte, Joan Miquel Nadal, tot un nombrós reguitzell de polítics protagonistes d’uns anys apassionants de la nostra història més recent. Personalitats de la cultura com el virtuós del violi Ruggieri, de l’esport com el vice-president del Barça Sandro Rosell i els jugadors Rojo i Migueli, entre d’altres que farien la llista molt llarga. Sorprenent i admirable.
He tornat el llibre al Joan que també li ha donat un repàs breu. L’ha acaronat suaument fins a dipositar-lo al calaix amb l’emoció dels records reflectida en la mirada.
Aquesta xerrada, saps prou bé amic Joan que l’havíem concertat feia gairebé un any i ha coincidit precisament el dia que la família Grifoll i tu en particular feu el vostre comiat definitiu del que en el decurs de més de trenta cinc anys ha format part de la vostra vida i un referent del poble d’Alforja. Amb la mà al cor, com et sents avui...?
Abans de començar la xerrada, quan ens hem saludat i la gravadora restava tancada, és la primera resposta que m’has demanat. La meva contesta ha estat que em sentia deprimit. Ara, després d’aquesta estona, voldria rectificar: la paraula més adient fora dir que estic trist, molt trist i tot el matí no he fet altra cosa que remenar mentalment records, moments d’eufòria, d’alegria i també dels moments difícils de les moltes nits sense poder conciliar el son, donant voltes al llit, amb els ulls oberts com a plats i la meva dona insistint: Joan dorm, fes el favor...” Com podia dormir si tan sols de pensar que a l’endemà tenia un pagament de dues-centes mil pessetes i no disposava d’un ral per afrontar-lo. Trist per les moltes coses que deixo al darrere. Ara ja tinc una edat, setanta vuit anys, i la força física, ni de bon tros, és ja la mateixa. Tinc dos fills meravellosos que volen seguir la seva vida pròpia per altres camins. Però compte...! el restaurant “Can Rixixiu” no tanca les portes. L’hem llogat a altres persones de les que tinc una bona informació i que ens han dit que volen continuar la mateixa línia que nosaltres hem tingut fins ara. Tant de bo que tinguin molta sort i sàpiguen conservar el prestigi del restaurant.
Gonçal Evole