INFORMATIU ALFORJA
Temps de Lectura
Aquells mestres...
El 22 de novembre proppassat, traspassava el llindar de l’eternitat en Francesc Candel. La mort de l’escriptor em va sorprendre amb el seu primer llibre de memòries a les mans que ell havia subtitulat “Primera història, primera memòria” i no és, ni de bon tros, la meva intenció emprar un recurs literari.
Casualment es va donar aquesta circumstància i així crec oportú explicar-la. No tinc cap temptació pedant de reconèixer que l’escriptor Francesc Candel, lluny dels voltants perifèrics de Barcelona –el famós “cinturó roig”- és un autor més aviat poc conegut i encara menys dels anomenats “de culte”. Però per a molts dels que vàrem arribar a aquesta terra de promissió i d’esperança en la nostra infantesa i ens hem integrat en ella fins adoptar-la com a nostra, l’escriptor desaparegut s’esdevé en tot un referent per la seva bonhomia, la seva solidaritat, la seva lluita, la seva gran humanitat defensant els més desvalguts, els que mai tenen de tot, els que havien de viure en barris marginals allà on la ciutat canviava el seu nom. Tots els que hem trepitjat un i altre cop aquests barris a la recerca d’entendre el fenomen de la immigració sentim pel Francesc Candel una veneració especial que va arribar al zenit quan va aparèixer l’èxit editorial sense precedents de “Els altres catalans” en el que tants ens vàrem sentir identificats.
Malgrat la sotragada de la notícia del seu traspàs , conten les cròniques que li van posar per mortalla l’hàbit de Sant Francesc d’Assís- vaig continuar amb una emoció continguda la lectura del seu llibre de memòries. No tinc cap intenció d’escriure la crítica, ni tan sols una opinió lliure de qualsevol compromís. “La primera història, primera memòria” és un recull de fets de la seva infantesa i adolescència, el descobriment de la vida en la promiscuïtat d’un nucli marginal i oprobiós anomenat “las Casas Baratas” paral·lel al barri de
Port i que el Francesc Candel ja havia reflectit en altres llibres de la prolífica obra que ha deixat escrita, prou coneguts dels que hem seguit fidelment la seva trajectòria.
Però avançant en la lectura del llibre esmentat arribem a l’últim capítol, d’autèntica antologia i les pàgines finals farcides de sentiments, m’aboquen a la necessitat de proclamar el seu missatge esclaridor que reflecteix la nostra pròpia història i que tan encertadament es resumeix en aquell bolero que parla de “lo que pudo haber sido y no fué...”
La narració, molt resumida, és la història de la senyoreta Carme Ferrant, mestra de l’escola del vell barri del Port, en els últims dies de l’any 1939, acabada la Guerra Civil. El Candel - com a ell li agradava que l’anomenessin – desenvolupa la dramàtica anècdota, - així al menys crec interpretar-ho – en tercera persona, fent protagonista a un nen un parell d’anys més petit que ell, que es deia i es diu Ramon Anglès i que afirma que sempre ha viscut en el barri de Port i que a ell li agradaria passar el que li resta de vida. Recorda que plovia i que quan va arribar a l’escola aquell matí va trobar-se un nombrós grup de gent esvalotada mirant-se astorats un mural que havia penjat un escamot de falangistes en el que anunciaven les detencions i l’acomiadament dels qui no agradaven als antics “amos” que anaven tornant de l’exili. El primer dels noms escrits en el mural, era el de la mestra Carme Ferrant. El noiet va entrar a l’escola i al moment se’n va adonar d’un silenci espès i de l’ambient enrarit que tallava l’alè. En aquell silenci expectant, de sobte va sentir la veu de la senyoreta Carme que el va despertar de les seves cabòries:
“Nois avui és l’últim dia en que jo us donaré la lliçó. He rebut una notificació. Bé, en realitat es tracta d’un conflicte ja vell i enquistat amb els que sempre s’han cregut els amos de tot i que des d’ara
mateix ens tornaran a manar. Que Deu ens agafi confessats! M’han dit que he de deixar l’escola de forma immediata i que ja mai més podré exercir com a mestra en cap altra. Passi el que passi, aquesta última lliçó us la faré en català. Us demano tota la vostra atenció i que ho recordeu sempre molt bé. Ningú, repeteixo...ningú! pot arrabassar-vos mai la vostra manera de parlar.
Si us prohibeixen parlar el català en públic, entre vosaltres, en les vostres converses privades, heu de continuar parlant en la vostra llengua. No més així aconseguirem que no trepitgin la dignitat d’un país...” Va ser la seva última lliçó en català.
El petit Ramon va pensar “...i ara qui els ensenyaria a ells i als seus companys?....”Què passaria amb els llibres? “Ja no tornaria a veure a la senyoreta Carme...?
Embolicat en aquests pensaments va tornar a la realitat del moment dolorós que estava vivint, en sentir altre cop la veu de la mestra:
“Avui ja no es renyaré, per que prou càstig estem tenint vosaltres i jo mateixa. Tan sols voldria afegir que no deixeu mai per demà, alguna cosa que podeu fer en el dia present. Si jo ho hagués fet amb vosaltres, avui tal vegada hauríeu après més del que ja sabeu. Però no he volgut avançar-me als esdeveniments que la vida comporta. Us demano de tot cor que feu memòria d’aquest consell...”
En acabar aquelles paraules, pels finestrals es va deixar sentir la intemperància d’un cornetí d’ordres. Eren els de la Falange anunciant l’hora de l’Àngelus, l’avís definitiu. La senyoreta Carme es va aixecar i els hi va dir: “Fills meus aquesta tarda ja no hi haurà classe” Restava pàl·lida i tremolosa i semblava que volia afegir quelcom més. Encara va tenir el coratge de donar-los-hi un petó a cadascú un per un. Quan li va tocar el torn, al Ramonet li tremolaven les cames i no va poder aguantar-se les llàgrimes que li lliscaven per les galtes. El brivall recorda que la senyoreta li va dir mentre el petonejava: “Ramonet plora sempre que en tinguis ganes”.
La mestra va alçar la vista donant un repàs a les parets de l’escola i amb el ulls negats de llàgrimes els hi va adreçar les darreres paraules:
“Això s’ha acabat. Fins sempre. Us en podeu anar. Adéu-siau...”
Permeteu-me la meva conclusió personal, intransferible. Molts d’aquells mestres que estimaven la seva professió amb delit autèntic, els van destinar a pobles petits, perduts en els paratges més insospitats i feréstecs, però mai varen poder exercir el seu ministeri en català.
Fins i tot molts d’ells per guanyar-se la vida van haver de dedicar-se a pasturar bestiar, amb tots els respectes pels pastors. Per a la nostra generació això va representar un desastre sense pal·liatius. Amb els ulls tancats i la mà al cor, imagineu-vos que tots nosaltres haguéssim rebut l’educació corresponent en la nostra llengua, la nostra gramàtica, la nostra ortografia, la nostra sintaxi. Molts dels errors que avui detecten els erudits i que son inevitables en els nostres escrits per la millor voluntat que hi posem per fer-ho correctament, no tindrien raó d’existir i tothom parlaria i escriuria un català correcte, sense haver de provocar un somriure de commiseració. Hi posem la millor voluntat. Entenem que tot s’ha de aprendre en el seu moment precís, quan toca i l’època escolar és el millor del exemples. De no haver existit aquella repressió brutal i haguessin continuat en la seva tasca aquells professionals admirables de ben segur que avui no tindríem la necessitat de mantenir anacronismes com el de “Normalització lingüística” per que tot seria absolutament “normal”. Des d’aquestes ratlles voldria retre un sentit homenatge a tantes senyoretes Carme Ferrant i tants altres mestres que varen patir amb un silenci escruixidor la humiliació dels vencedors, els crits de la intransigència més ferotge. Las seva victòria va ser grotesca a més d’inútil, per dir-ho amb suavitat. Sens dubte, varen aconseguir fer caure fulles i fins i tot tallar branques però mai arrabassar les arrels d’un poble.
Gonçal Evole