Fa temps els vaig dir que algun dia fóra bo parlar d’un concepte i dimensió antropològica com és l’espiritualitat. De fet és un concepte complicat i alhora apassionant de poder-lo contextualitzar per tots vostès. Quan exterioritzem i ens hi referim ens suposa una dificultat afegida per la dimensió tan àmplia que el propi mot suposa a nivell semàntic. Però, anem a pams: què és l’espiritualitat?, què significa avui en dia en un món canviant, superficial, material, individualista, competitiu i sovint hostil?.
Quan estem a punt de definir l’espiritualitat sovint ens trobem amb una dicotomia complicada de separar. Però un humil escrivent d’aquest article intentarà fer-ho. L’espiritualitat és sovint un concepte expressat en religió i alhora en filosofia i psicologia però m’agradaria fugir un moment d’ambdues classificacions i agafar el mot espiritualitat i dir que és una part més de la dimensió holística anomenada persona. Què vull dir amb això? Que el fet de parlar d’espiritualitat no necessàriament comporta vincular-la a corrents filosòfics, psicològics i més sovint religiosos.
L’espiritualitat és la nostra essència, el nostre veritable ser; ser conscient de les coses que fem, de les coses que veiem, sentim, interactuem però amb la necessitat d’entendre que nosaltres formem part en una petita i ínfima porció de l’univers. No fa massa vaig escoltar el teòleg jesuïta Xavier Meloni, del qual em va fer pensar moltíssim unes asseveracions seves: “L’espiritualitat és l’espai que hi ha entre tu i les coses...” Crec que aquesta afirmació tot i poder ser complicada d’entendre ens pot fer pensar i meditar que de fet tots nosaltres estem aprop de coses, de persones, d’objectes que sovint passen de forma inapreciable. De vegades som nosaltres que orgullosos i egocèntrics a flor de pell som incapaços de veure, sentir i tocar les coses del nostre voltant i molt menys valorar-les com a coses de tots. Per poder “ser” i no “tenir” ens cal temps de reflexions, de silencis, d’espais, per trobar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos què fem per ser espirituals i com podem assolir aquesta fita de reflexió amb un mateix per estar a la vida de forma tranquil·la gaudint d’aquesta.
A les Terres de l’Ebre, sovint i vaig a fer cursos, m’han ensenyat que “Lo riu és vida”. Em diran perquè ho dic això, permetin-me l’analogia, doncs, res més aprop de la veritat de la nostra espiritualitat, el nostre riu, és la nostra vida. El riu sempre desemboca al mar i arrossega amb el seu cabal tot el que es posa pel mig amb força perquè el riu té força, com la vida d’una persona. Sovint sense ser-ne conscients ens compliquem la vida i anem en contra del riu, en contra de la nostra vida i desemboquem no al mar sinó a la consulta d’un professional de la salut per demanar-li solucions a la nostra deteriorada vida i salut. Conèixer el nostre interior, la nostra veu, la nostra essència a través dels preuats silencis reflexius, respirats, apocats ens donarà profunditat en la nostra vida i alhora la força suficient per sentir-nos éssers amb bon i energètic esperit. Cercar el nostre fluir a la vida com diu el psicòleg Mihalyi Csikszentmihalyi, es trobar allò que em dóna l’estat de felicitat fugissera però real. El sol, la lluna, el dia, la nit, les flors, els animals, l’aire, la pluja, els rius, el mar, la terra, el caminar, el camí, la persona, l’animal... a favor de vida, a favor de riu.
Viure l’espiritualitat avui dia és molt més costós i més difícil pels entrebancs d’una societat que ens dóna tot però que alhora ens ho pren tot perquè no és real. Viure l’espiritualitat és viure la transpersonalitat i transcendència, les arrels, qui ets tu de veritat, què fas a la vida, quin és el teu projecte de vida, quin sentit té la vida per tu, quin és el teu espai i temps per dur-la a terme. Són preguntes delicades però obligades a fer-nos-les en algun moment de la nostra vida.
Quan hi ha necessitats d’expressar aquesta espiritualitat o bé la necessitat de saber més o trobar respostes, ens vinculem i ens ajudem de la religió que millor ens satisfaci les nostres conviccions, misteris, dubtes i respostes. D’aquí el seu vincle amb les doctrines a partir de les seves arrels espirituals. Un dia vaig preguntar a un amic ermità d’una Ermita propera si ell sabia viure l’espiritualitat i li vaig demanar que m’ho expliqués. Em va dir que el difícil no és l’aïllament físic, que també, si no l’aïllament social. Vaig demanar-li una aclaració, em va dir: ”viure l’espiritualitat és viure cada dia amb tot i amb tothom que es creui al teu camí, mantenint la teva arrel, la teva essència, la teva transpersonalitat ( allò que ets ), això és veritablement el més complicat i difícil, i és el què ens cal aprendre”.