La Comissió Internacional de Juristes va dictaminar que més de la meitat dels articles de la Declaració Universal dels Drets Humans son violats avui al Tibet. Els soldats són per totes parts (es calcula que hi ha prop de mig milió de soldats xinesos en territoris tibetà). Els tibetans són discriminats en tots els aspectes i no gaudeixen de les llibertats fonamentals. Qui es manifesta contra la dictadura xinesa és durament castigat. Qui posseeix una fotografia de SS el Dalai Lama, una bandera tibetana o qualsevol material pro Tibet és empresonat de forma immediata. Parlar amb un estranger pot ser motiu d’empresonament, també.
El govern xinès sembla que ha trobat la “solució final” per al Tibet: la transferència de colons xinesos a la regió i la deportació de tibetans a altres regions xineses (on són discriminats i marginats), així com, també, els avortaments i esterilitzacions forçades a dones tibetanes.
Seguint aquesta política, avui hi ha al Tibet sis milions de tibetans i prop de vuit milions de xinesos. Els tibetans ja són minoria al seu propi país.
Els impostos xinesos arruïnen les famílies tibetanes pobres i nòmades i deixen pocs mitjans de supervivència a la resta. Els petits negocis, hotels, cines, restaurants, etc., són en mans xineses. Els rètols de tots els establiments estan escrits en grans caràcters xinesos i, a sota, amb grafies més petites, ho estan en tibetà.
Els xinesos envien els nens tibetans a altres regions de la Xina, on són educats a la”manera xinesa”. Només amb la llengua xinesa pots aconseguir un bon lloc de treball o, simplement, un lloc de treball. És per això que els pares dels nens tibetans miren que els seus fills aprenguin el xinès. Per a ser admès en un centre de secundària o universitari, cal saber xinès correctament, però no tibetà. Tot el treball administratiu i burocràtic es fa en xinès.
La llengua tibetana és arraconada de mica en mica.
Al Tibet no existeixen mitjans de comunicació independents. La televisió està extremadament limitada i rígidament controlada per les autoritats de la República Popular de la Xina. Els periodistes no són ben rebuts i normalment són expulsats. Només La Veu d’Amèrica i Ràdio Àsia Lliure transmeten, amb moltes dificultats, informacions de forma realista al Tibet.
Abans de la invasió xinesa, al Tibet hi havia més de 6.000 monestirs i temples. Al 1979, només en quedaven 13. La resta estava en runes i els seus monjos i monges empresonats, assassinats o exclaustrats.
Des de 1979 s’ha permès als tibetans la reconstrucció d’alguns monestirs i temples, però l’estudi del budisme està severament restringit. Existeix un límit en el número de monjos i monges que aquests monestirs poden tenir, així com també s’ha restringit l’edat en que es pot entrar al monestir per a fer-se monjo o monja.