Arquitectura Rural
Teuleries
A part de la pedra, la construcció de cases també necessitava de rajoles i teules, i tal com hem anat veient en el món rural, tot allò que es podia obtenir d'una matèria primera propera era transformat al mateix lloc on es trobava el material. Així doncs en indrets argilosos s’alçaren les teuleries.
Les teuleries eren centres terrissers on es coïen, en forns tipus bòbiles, els materials de fang (argila) necessaris per la construcció, bàsicament teules i rajoles. El lloc d'ubicació d’una teuleria depenia de tres factors: la terra (pel fang), l’aigua i el foc. Per tant quan s'havia d’escollir un lloc per construir aquest tipus d’indústria tradicional, havia de ser un indret que comptés amb els tres factors, la possibilitat d’obtenció de feixos de llenya era el que es tenia més en compte donada la gran quantitat d’aquest combustible que es necessitava pel forn. El lloc d’extracció de l’argila podia estar situat a certa distància del lloc d’elaboració.
Les teuleries estaven compostes per una era on batre la terra, les basses de decantació, les basses d’emmagatzematge de l’aigua, els espais coberts amb ventilació per assecar l’obra i, l’element més important, el forn.
El procés de fabricació de teules i rajoles començava amb l’extracció de l’argila i el transport amb sàrries o amb carro fins a l’era on s’havia de batre amb un rodet o “curró”, esclafant el terrossos més grans amb un mall. La terra batuda es garbellava en un garbell i la terra fina es posava en les basses de decantació on es barrejava amb l’aigua removent el fang amb el tiràs i deixant-lo reposar. Un cop absorbida l’aigua, el fang era treballat pels obradors fent una pasta que un cop ben amassada es ficava dins els motlles de fusta on s’havia posat una pols de cendra per evitar que el fang s’hi enganxés. L’obra encara fresca s’havia de guardar a cobert per evitar la pluja i el sol directe, en un lloc ben ventilat per facilitar l’assecat. Quan es tenia obra suficient s’omplia el forn i s’encenia amb les càrregues de feixos de llenya. El forn cremava durant un o dos dies i desprès es tapava la càmara de cocció durant set o vuit dies fins que es refredès l’obra.
Aquesta indústria tradicional fou abandonada quan començaren a funcionar les bòbiles amb forns més grans i amb un esperit més industrial. De les dependències i construccions d’aquelles antigues teuleries ben poca cosa queda, només algunes restes dels forns. A Montblanc sabem que al segle XVIII funcionava un forn de rajoles i teules, propietat de Josep Montaner Plebà de Montblanc, a la partida de l’Almalguer. A finals del segle XIX també hi havia la teuleria del Diabló de la que encara queden alguns vestigis.