JESÚS

A començaments dels anys setanta del segle passat, un manuscrit copte del segle IV (o potser del segle III), procedent d'Egipte, arribà a Europa. Posteriorment, fou dipositat en una caixa forta de Long Island (Nova York), on romangué 16 anys i sofrí un deteriorament notable (de gairebé la quarta part del text) a causa de la climatologia atlàntica, tan diferent del clima sec del país del Nil. Finalment, l'any 2000 tornà a Europa, un cop adquirit per Frieda Nussberger-Tchacos, el qual contactà amb la Fundació Maecenas amb vista a la seva publicació. Aquesta no s'esdevindria fins fa no gaires dies, després que R. Kasser, M. Meyer i G. Wurst, amb un equip internacional de suport, recomposaren les mil i escaig petites peces del text. El treball de recomposició del manuscrit, ímprobe −i alhora agosarat i sempre millorable− ens permet d'accedir a un evangeli gnòstic típic, escrit més enllà de l'any 150 dC, no més tard, però, del 180 dC. Aquesta darrera data és el terminus ad quem, ja que és citat −suposant que es tracti del mateix text− per Ireneu de Lió en la seva obra «Contra les heretgies» llibre I, 31,3. Ireneu clou la seva breu referència al tema afirmant que un grup gnòstic cristià −segons el meu parer, més radical que els valentinians− reconeix en Judes «l'únic dels deixebles que ha posseït el "coneixement" de la veritat» i que, per tant, «ha dut a terme el "misteri" de la traïció». D'ací que, afirma Ireneu, aquest grup gnòstic hagi «fabricat (et confictionem adferunt) un escrit que intitula Evangeli de Judes».

 

 

De forma cridanera, l'Evangeli de Judes contraposa els apòstols (els Dotze, segons la tradició cristiana primitiva) amb Judes Iscariot, el deixeble «tretzè», l'únic a qui Jesús hauria comunicat els misteris del Regne. Els coneixements arcans, les darreres veritats, resten vedades als altres deixebles. Judes, en canvi, alliçonat adientment per Jesús, acaba entrant finalment, ni més ni menys, dins el «núvol lluminós» i arriba a la glorificació final com a membre de ple dret −l'únic entre els apòstols!− de la «generació gran i santa», ja existent «abans dels cels i dels àngels». Dit altrament, Judes és l'apòstol «espiritual» que, gràcies a Jesús, el salvador que li mostra el camí de la veritat, entra en unió plena amb Sofia (=Saviesa), la més alta de les entitats gnòstiques. Judes esdevé d'aquesta manera el model del creient gnòstic perfecte.

 

Què ha fet Judes per merèixer aquest honor tan excels? Simplement, ha realitzat l'acte més rellevant que podia fer un deixeble: facilitar al Mestre el seu acabament. Vegem què diu Jesús a Judes, segons aquest evangeli, pocs dies abans de la seva mort: «Tu sacrificaràs l'home que em revesteix». Aquesta és la frase clau del text pel que fa al tema de la traïció. Com interpretar-la? Es tracta d'un pensament típicament gnòstic. Noteu que hom afirma que Judes no du «Jesús» a la mort, sinó només «l'home que em revesteix». Per als gnòstics, Jesús és un ser diví −i no humà!− que ha baixat a la terra −el món inferior i degradat−, revestint-se d'un cos humà com el nostre, sense, però, esdevenir realment home. L'encarnació no existeix: només és un simulacre. Essent així les coses, quan arriba el moment de la seva mort, el simulacre es repeteix: aquell que mor no és Jesús, sinó «l'home (cos humà) que el revesteix». Jesús, esperit diví pur, no pot morir. Aquell que mor és l'«embolcall» de la seva divinitat, és a dir, la matèria, el cos

 

Judes, amb la seva traïció, ha fet un gran favor a Jesús, ja que, en facilitar la seva detenció i execució posterior, ha contribuït que aquest s'alliberés del seu cos mortal, de «l'home que el revesteix». La traïció de Judes ha estat, en el fons, un acte de profunda adhesió a Jesús. Per aquesta raó, Jesús li promet que, els darrers dies, serà glorificat i que, de fet, «governarà» sobre els altres deixebles, malgrat que hagi de sofrir l'estigma d'ésser considerat per sempre el deixeble traïdor i maleït.

 

Aquesta rehabilitació absoluta de Judes no és un mer joc dialèctic ni una curiositat intel·lectual. A través d'un text amarat de teologia gnòstica emergeix el gran conflicte que sacsejà l'Església cristiana en el segle II. L'evangeli de Judes reflecteix les creences d'un grup gnòstic que, probablement, ha restat al marge de la comunió eclesial i que troba el seu referent en Judes, el deixeble que la mateixa traïció ha exclòs precisament del grup dels Dotze. L'Església apostòlica, la dels Dotze, apareix com la humanitat «imperfecta», la dels «psíquics», incapaç d'assolir la veritat, plena de maldats, la que adora un «déu» menor quan celebra l'Eucaristia i els altres sagraments. En canvi, el grup gnòstic que es troba rere l'Evangeli de Judes, es considera ell mateix com el grup dels perfectes, els únics que han estat batejats realment «en el nom de Jesús». Naturalment, «Jesús» no és, en aquesta frase, el Jesús que l'Església cristiana confessa: el Jesús de Betlem i del Calvari, el Jesús dels pobres i el que, ressuscitant, ha vençut la mort. La creu és, aquí, un incident minúscul, no la base de la fe. Jesús no és realment home. Només és una emanació divina que procedeix de l'eterna Sofia i que ensenya el camí del coneixement a un petit grup d'«espirituals», que es consideren seguidors de Judes, el deixeble de la traïció «feliç».

 

Del que acabem de dir es dedueix que l'Evangeli de Judes, un text representatiu del gnosticisme cristià del segle II, es mou en un registre purament teològic i no ofereix cap dada històrica nova sobre la vida de Jesús, ni sobre la relació entre Jesús i Judes, ni sobre la traïció d'aquest darrer. En aquest sentit, ens trobem lluny de les interessants aportacions històriques −ni que siguin poc nombroses− que fa l'Evangeli de Tomàs. L'especulació present en l'Evangeli de Judes l'apropa més aviat a l'Apòcrif de Joan. El text publicat recentment contribuirà de forma notable a l'estudi dels grups i petits grups gnòstics cristians de la segona meitat del segle II dC. En efecte, el grup gnòstic que es troba rere d'aquest Evangeli ofereix una interpretació del cristianisme que es proposa com a alternativa a la de l'Església apostòlica, dimonitzada sistemàticament en el text esmentat. El fet que Judes, el deixeble traïdor, esdevingui l'únic deixeble fidel, expressa clarament les intencions del grup en qüestió. Examinar un text antic esdevé tan apassionant com esdevé útil detectar allò que s'hi troba al darrere.