Pedra Seca.Ruta del Cister. Barraques i cossiols
Els cosssiols
L’arquitectura de la pedra seca en la seva màxima expressió.
El cossiol d’en Soleta ( S.XVIII)
El Pla de Santa Maria - Alt Camp
SITUACIÓ GEOGRÀFICA
Els esdeveniments sòcioeconòmics del segle XVIII contribuïren a que els boscos situats a les terres pobres i rocalloses de la partida de les “Planes” que pertanyien al monestir de Santes Creus, esdevinguessin terres de conreu. Aquesta transformació fou laboriosa, dura i desagraïda, doncs la terra és coberta de nombrosos “rocallissos” (extensions de sòl completament rocós), és una terra seca sense cap font ni pou d’aigua, amb poca coberta de terra conreable i necessità que durant molts anys s’hagués de transportar terres provinents de les lliteres dels torrents i dels recs pluvials per a poder tenir el suficient gruix pel seu conreu.
Els nous i pobres propietaris de les terres tingueren de tallar els pins i les alzines, arrancant soques i arrels, després calia “despedregar” (netejar un camp de conreus de les nombroses pedres que periòdicament van emergent).
L’abundància de pedres planes , vulgarment les anomenem lloses, foren utilitzades per fer els petits marges per contenció de la terra, per separar les diferents propietats, per realitzar grans marges que emmagatzemaven tanta llosa i tanta pedra i per a fer les barraques i les cossiols.
La necessitat obligava a buscar solucions per guardar l’aigua de pluja i un cop més, es va comptar amb els mitjans elementals i més a l’abastat.
SELECCIÓ DEL LLOC MÉS ADIENT PER CONSTRUIR UN COSSIOL
Per construir un cossiol es buscava generalment un rocallís amb el relleu suficient per poder encabir un bon toll d’aigua. Moltes vegades és picava la pedra per donar més capacitat.
En la selecció del lloc adequat és tenia molt en compte el perímetre del toll d’aigua, ja que a més perímetre ,és necessitava més quantitat de pedres i per tant més dificultat i temps per la seva construcció
CARACTERÍSTIQUES DE LA CONSTRUCCIÓ
Els cossiols es van construir seguint la mateixa tècnica de construcció de les barraques de pedra seca
Els cossiols són magatzems d’aigua - molt escassa en aquesta zona- que la recullen aprofitant les petites corrents i rierols que es formen pels camins o per extensions de “rocallissos” després d’una forta pluja. Aquests cossiols estan construïts directament damunt de la roca, que de forma natural té diferents desnivells o clots .
Molts d’ ells es van fer més profunds, amb més capacitat de magatzemà l’aigua, mitjançant l’ús del pic i la pala damunt la mateixa roca, un bon exemple son els cossiols del “Mangol”. Generalment són poc profunds. Quant és traspassa la pedra i es profunditza en la terra, la construcció s'esdevé una cisterna en la que s'hi pot guardar molta més aigua, què es feia servir pel consum dels propis pagesos i dels seus animals
La capacitat d’aquest dipòsits és variable des de els més petits, de 50 a 100 litres, fins els 3000 litres aproximadament de cabuda en el d’en Soleta
El cossiol conegut com “d’en Soleta” està situat a la mateixa vora del “camí dels muntanyesos” dins l'actual ruta de les barraques. Destaca d’entre tots per la seva especial construcció i arquitectura.
Té una planta exterior quasi circular de 9,2 m. de diàmetre i de 28 m. de circumferència. El seu interior té forma de pentàgon irregular, les cares sumen un perímetre de 18 m.
La construcció s’alçà damunt un rocallís que presenta uns desnivells d’uns trenta centímetres. La característica més destacada és que té quatre arcades a l’interior, i que surten d’una pilastra o columna central .
Les quatres arcades formen una creu i cada una d’ella està orientada a un punt cardinal. Les arcades tenen una amplada de llum d’entre 1.70 m. les més grans i 1.30 metres la més petita, una alçada a la seva creu de 1.05 m. la més alta, i de 0,70 cm. la més baixa.
El gruix de les arcades va des de 60 cm. la més prima , fins a 85 cm. la més gruixuda. Aquestes quatre arcades formen unes bovedes que oscil·len entre els 2,3 m. i 1,35 m. d’alçada. Aquesta irregularitat es deu al perfil del rocallís que forma la base i que configura, per tant, la construcció interior del cossiol.
La resta de l’estructura exterior de la construcció presenta dues obertures que ens donen les mides del gruix de les parets i una entrada d’aigua. La primera obertura que anomenem “porta” orientada a Nord, és l’accés a l’interior del cossiol amb dos llindàs a diferents alçades: la paret de la dreta té una fondària de 1,8 m. i la de l’esquerra de 1,13 m. , amb una alçada de 1,25 a la part més exterior i de 0.90 cm a la part més interior.
La segona obertura situada a 3,70 m. de la porta en direcció est, és molt més petita i de forma cònica acaba amb una boca de llum de 50 x 50 aquesta finestra presenta tres llindàs a diferents alçades. Aquesta segona obertura la vam trobar per casualitat durant la reconstrucció, mentre la desenrunàvem per reconstruir-la des de la base. Entre les pedres enrunades hi vam trobar nombrosos brocs i trossos de cantis trencats, el que ens fa suposar que per aquella obertura s’omplien els cantis ja que coincideix amb la part més fonda de l’interior del cossiol i, per tant, on hi ha més aigua. De ben segur que els pagesos que omplien el canti, cansats de que al treure’l se’ls hi trenqués al topar amb les pedres, van decidir tapar l’obertura i utilitzar només la porta.
Un dels trets que sorprenen d’aquest cossiol, en comparació amb altres de la zona, és que el rocallís no està rebaixat per proporcionar més capacitat d’aigua (n’hi ha que tenen fins i tot més de mig metre de pedra del rocallís picada per augmentar-ne la capacitat.
TEORIA SOBRE LA TÈCNICA DE CONSTRUCCIÓ DE LES ARCADES
La desproporció de les mides ens dóna una clara mostra de la inprovissionalitat d’aquesta construcció, que es debia fer en diferents fases, fins i tot potser al llarg de diferents anys sense seguir cap tipus de plànol ni estudi previ, només seguint el principi d’utilitzar els mitjans a l’abast, que no suposaven cap cost, però sí un gran treball físic
La qüestió que ens planteja aquesta construcció és de com es van realitzar les quatre arcades en forma de palmera d' unes mides tant grans. Nosaltres , sostenim una teoria ,què ens ve donada per la transmissió oral popular, per la què aquestes arcades de quasi dos metres, varen ser construïdes amb l’ajuda de suports molt rudimentàris. S’ha de descartar des d’un inici la possibilitat d’utilitzar terra com a suport de la mateixa manera que es feia a altres comarques, doncs senzillament en aquestes contrades la terra és escassa com hem explicat anteriorment
Nosaltres sostenim que la base utilitzada per suportar la construcció d’aquestes arcades eren senzillament feixos de rames verdes de pi,
col·locades de forma transversal a l’arcada construïda, feixos dels pins tant abundants en aquesta part del terme. Els feixos de rames de pi tenen una bona resistència i a mida que es van secant, la llenya va reduint el seu volum, la qual cosa permetria l’encaixonament progressiu de les pedres i del pedruscall una vegada construïda l’arcada
LA RECONSTRUCCIÓ I RECUPERACIÓ AMBIENTAL
Aquest cossiol estava envoltat de vegetació i de pins que havien arrelat entre les seves pedres i que, per tant, posaven en perill la seva estabilitat i perdurabilitat, per això ens vam animar una colla d’amics components de l’associació “Amics de la Sardana” de El Pla de Santa Maria, a arranjar les parts més malmeses, netejar-lo de la vegetació que l’envoltava, tallant els pins que hi havien pel seu voltant, escurant els fangs sedimentats pel temps en el seu interior, impermeabilitzar el terra i, sobretot, tornar a cobrir–lo amb el pedruscall i lloses que per diferents efectes havien caigut.
Vam tenir cura de cobrir-lo amb pedres i lloses que tinguessin líquens i molses perquè no es trenqués el característic color de les pedres que el cobreixen. Aquesta tasca ens va ocupar diversos diumenges fins tapar les petites fugues d’aigua del seu interior degudes a l’acció de les arrels dels pins que havien malmès la seva impermeabilitat.
Des de la seva recuperació, i donat que el cossiol és al costat de la Ruta del Cister en el seu tram de Santes Creus al Pla de Santa Maria, és molt visitat i ha tingut un ressò mediàtic a el Diari de Tarragona, a La Vanguardia, El Punt , a TV3, a la Xarxa de Tv locals i en d’altres productores de TV
La tradició oral ens diu que aquesta magnifica construcció fou realitzada pel padrí de l’Anton Soleta, del qui desconeixem el seu nom, a finals del segle XVIII o començaments de XIX. Ens manca encara trobar als arxius municipals la data de naixement d’aquest virtuós de la pedra seca, però no és segur que “Soleta” sigui el cognom autèntic, de ben segur que es tracta d'un diminutiu o el renom de la casa , ja que moltes vegades els renoms han perdurat més que els propis cognoms.
Al voltant d’aquest indret hi trobem nombrosos cossiols de formes i mides diferents que anem localitzant, alguns d’ells tant espectaculars pel seu desafiament i construcció amb pedra seca com el d’en Soleta.
Sens dubte els nostres avantpassat ens van donar un llegat molt valuós per la seva senzillesa. Nosaltres hi hem volgut contribuir també a preservar-lo, amb el nostre insignificant treball manual ,per l’estimació que tenim envers les costums i tradicions del nostre país i per l’arrelament a la nostra terra.
L’equip de treball el formaren: Joan Estalella, conegut com “Joan Forquilletes”, Ramon Ferré, conegut com“ Ramon de la caixa”,
Jaume Montserrat, conegut com “ Jaume Arturo”, (+) Josep Ramon, conegut com“ Pep Santiaigua”, i Manel Tosas, conegut com “ Tosas petit”
Ho vàrem fer al març del 2001
DADES: COSSIOL D’EN SOLETA perímete 28 m. exterior, 18,650 m. interior
Situació: Camí dels Muntanyesos–Les planes, terme municipal d’ El Pla de Santa Maria
FOTOGRAFIES DEL PROCÉS DE RECUPERACIÓ
Entre rialles i esmorzars
En mig de rialles, esmorzars, i algun que d’altre dit ajupit , varem recuperar aquesta joia.
No disposo de cap foto en la hi hagi en “Pep Santiaigua”, lamentablement traspassat ara fa uns poc anys.
Va ser una llàstima que les gelosies polítiques, d’altres de fora del nostre grupet, ens fessin avorrir aquesta tasca altruista havien començat amb tanta il·lusió.
Els arquitectes aficionats:
Un sempre mira als altres com treballen, però el Jaume era el qui tenia més gust en col·locar les pedres al seu lloc
Croquis de la secció del cossiol d'en Soleta
