És la manifestació més ferotge del maltractament. En major o menor mesura gairebé tots els victimaris en fan ús. L’experiència ens diu que els homes que agredeixen físicament a les seves dones sense més... no s’han trobat.
En primer lloc, cal tenir en compte que el maltractament i, sobretot quan es dóna una situació d’assejtament:
• Es produeix des del primer moment de la relació.
• Durant la relació no s’atura, no hi ha cap moment de descans.
• Perdura generalment fins que la víctima posa fi a la situació.
Assetjar és forçar algú a fer quelcom que no destija. Segons Meloy (psiquiatre EEUU):
L’assetjament comprèn diferents comportaments de persecució d’una persona durant el temps, que es viu com una amenaça per la víctima i és potencialment perillòs.
L’assetjament està emmarcat en una circumstància de persecució obsessiva que es pot allargar molt en el temps i en el que es gasten moltes energies per part de l’assetjador. Està conformat pels elements següents:
• Patró de comportament intrusiu no desitjat per la víctima.
• Amenaça implícita o explícita palesa en aquests actes.
• Experimentació de por raonable.
Algunes de les accions que caracteritzen els comportaments assetjadors poden ser:
• Trucades de telèfon.
• Vigilàncies a la llar, a la feina.
• Seguiments pel carrer.
• Enviament de cartes, correus electrònics, sms...
• Danys a la propietat.
• Enviament de regals no sol·licitats.
• Enviament de paquets amb continguts estranys.
• Revisar o robar el correu.
• Molestar a amics, familiars.
• Entrar a la casa de la víctima quan no hi és i deixar-ne indicis clars a propòsit.
• Amenaces a ella, a familiars, a fills o a altres.
• Amenaçar amb el suïcidi.
• Insultar.
• Agressió / abús sexual.
• Retencions: detenció il·legal.
• Maltractar / matar animals domèstics.
• Denúncies infundades a la policia / jutjat.
• Robar-li alguna cosa.
• Utilitzar altres persones com a mitjà d’assetjament.
Com es pot veure, algunes d’aquestes accions constitueixen per sí soles figures delictives, però altres són difícilment demostrables. Precisament el problema de l’assetjament és que és molt difícil poder aportar proves a un judici, sobretot quan es tracta d’accions que no constitueixen delictes o de les que no queda constància. Per exemple, seguiments pel carrer, un vidre trencat, trucades de telèfon des d’un número privat en la que no contesta ningú quan es despenja.
Les amenaces és un exemple de conducta abusiva de difícil persecució. Constitueixen un element de risc per la víctima i poden ser implícites o explícites. No és el mateix que l’agressor digui “et tallaré el coll” que digui “amb aquest ganivet es pot tallar qualsevol coll” , mentre li mostra l’objecte a la seva dona.
Tot i que no s’ha fet, ara per ara, estudis que demostrin un augment de la probabilitat de violència quan hi ha amenaces, sembla lògic pensar a tenir en compte la causa i la motivació de l’amenaça, i mirar d’establir una relació de l’amenaça respecte l’estat mental del subjecte per poder predir el risc d’agressió.
Estan elaborades a través de mecanismes de justificació i/o defensa del jo, que ajuden a mantenir la bona imatge que es té d’un mateix. Segons Meloy: desvaloració del a víctima, negació, minimització, desplaçament i racionalització.
Des d’un altre punt de vista, hi ha dos tipus més d’amenaces: instrumentals i expressives.
|
Tipus d’amenaces |
|
|
Instrumentals |
Expressives |
|
Responen a un objecte, propòsit o finalitat: controlar, obligar a fer quelcom, atemorir, seduir... Poden ser espontànies o planificades, per crear major impacte en la víctima. |
Són motivades per l’emoció. Ajuden a l’agressor a regular la seva pròpia afectivitat. Igualment devastadores per la víctima. Acostumen a ser contra el dolor provocat per una pèrdua o abandonament (real o no), contra un sentiment de por o culpa, o per expressar ira o odi, o per angoixa: Poden teniur una base real (p.ex. per intervenció del sistema penal) o imaginària (p.ex. deliri paranoic). |
Es va realitzar un estudi sobre predictors d’assassinat (Ana Isabel Cerezo) en el que donava com a conclusions els següents indicadors de major probabilitat:
• Sexe: home sobre dona.
• Edat: molt semblant.
• Major risc entre 20-30.
• Major nombre d’homicides: entre 30-40.
• Estat civil:
• Casats: 41.5%
• Separats: 40%
• Parella de fet: 11%
• Temps de separació:
• Mitjana: 9,24 mesos.
• Aprox. 50%. Separats + separació anunciada.
• Existència d’agressions físiques anteriors.
• Combinació que incrementa la probabilitat:
• Separació efectiva superior a 9 mesos.
• Existència d’agressions anteriors.
Segons aquest estudi podem dir que:
• Separar-se és perillós. Però no fer-ho també.
• Amb el pas del temps disminueix la probabilitat.
Per part de la dona, és importat poder reconèixer l’assetjament quan comença, per tal d’actuar amb rapidesa i posar-li fre.