BTT La Pera
El bandolerisme
El bandolerisme a Catalunya
Font : Enciclopèdia CatalanaEl bandolerisme als Països Catalans fou un fenomen molt important durant els ssXVI i XVII; la seva màxima virulència durà aproximadament del 1540 a la revolta del 1640. Començà amb les gestes de Moreu Cisteller i d'Antoni Roca, i acabà amb les de Serrallonga, passant per les de Bartomeu Camps, de Montserrat Poc, de Perot Rocaguinarda, de Trucafort, de Tallaferro i els germans Margarit. Cal advertir que hi havia unes bandositats aristocràtiques i un bandolerisme popular: el primer fenomen, més antic i al marge de causes econòmiques, és el dels grans magnats, que dirimien amb les armes llurs rivalitats i llurs lluites; el segon, conseqüència directa de la misèria, fou el que donà autèntic relleu al bandolerisme.
Pel que es refereix al Principat de Catalunya, als bàndols antics, capitanejats per l'aristocràcia feudal, i a les bandositats dels cavallers arruïnats de la muntanya —en plena activitat des de l'època de Carles V— s'anà superposant el bandolerisme dels humils, a causa de l'augment de població i de la vida cara. Els dos darrers fenòmens es confongueren durant el primer terç del sXVII, quan la crisi econòmica, social i política oferí una plataforma adequada a llur desenvolupament.
El bandolerisme català reflecteix prou bé el bandolerisme general a la Mediterrània: una lluita àgil, cruel i persistent contra els poderosos i els estats, localitzada normalment a les zones febles dels països, sobretot a les muntanyes, quan són alhora fronteres. La frontera dels Pirineus fou una mena d'aiguabarreig de contrabandistes de cavalls, bandolers i hugonots francesos, que ben sovint actuaven conjuntament. Bandolers i hugonots queien al darrer terç del sXVI sobre "els carros de moneda" en trànsit entre Lleida i Barcelona, on embarcaven amb destinació a Gènova. Són coneguts diversos assalts, en els quals els atacants s'apropiaren grans quantitats d'argent. En certa manera el bandolerisme pirinenc era una mena de "cinquena columna" de la pressió constant dels hugonots francesos durant les guerres de religió de la segona meitat del sXVI. Entre les mesures defensives per part de Felip II cal esmentar, ultra l'estricta vigilància dels immigrants, la creació dels bisbats de Solsona i de Barbastre i l'erecció de la ciutadella de Jaca. Les incursions dels hugonots, ben sovint a través d'Andorra, cercaven també el profit de les ràtzies per la rica diòcesi d'Urgell. Són ben eloqüents les cartes i notes de Josep de Calassanç, secretari del capítol de la Seu d'Urgell i ben sovint encarregat d'organitzar la defensa.
Durant el primer terç del sXVII, els bandolers catalans es trobaven immergits en les lluites entre nyerros i cadells en què restava migpartit gairebé tot el Principat; la figura més popular fou Joan Sala i Serrallonga. Originaris de la Cerdanya, sembla que els nyerros representaven el món feudalitzant de la muntanya, i els cadells, el del pla, de les ciutats i viles, més ben disposades a l'autoritarisme monàrquic. Sigui com vulgui, el fet del bandolerisme contribuí a crear en les autoritats un concepte especial de Catalunya, fins al punt de considerar els privilegis i les lleis catalans com a favorables al desenvolupament del bandolerisme: el 1615 el bisbe de Vic, Andrés de San Jerónimo, arribà a demanar a Felip II la reducció del Principat de Catalunya a les lleis de Castella. A la segona meitat del sXVII, les circumstàncies generals canviaren i, d'una manera progressiva, el bandolerisme català anà minvant; la recuperació econòmica del Principat féu la resta. En efecte, després de la Guerra de Successió, les partides de miquelets tenien un caràcter essencialment polític, de resistència a la repressió borbònica —xocs entre els fusellers de muntanya i després els mossos d'esquadra, i les partides austriacistes, com la de Pere Joan Barceló.
Nyerros i Cadells
Els nyerros es un dels dos bàndols en què estava dividit el bandolerisme catala a finals del segle XVI i al començament del XVII. Aquesta facció, com la seva antagònica dels cadells, apareix ja al segle XIII. Totes dues bandositats tenien l’origen en les lluites de les cases nobiliàries dels Cadell, senyors d’Arsèguel, i els Banyuls, senyors de Nyer, a la Cerdanya. Com a fenomen social del conjunt del territori català, aquests bàndols feudals, a càrrec d’una noblesa inquieta o arruïnada, començaren a tenir importància amb motiu de la crisi de la baixa edat mitjana, i adquiriren la virulència màxima al primer terç del s XVII, que el Principat restà migpartit entre Nyerros i cadells. La xarxa de fidelitats d’ambdues faccions cobria el Principat i es reproduïa a les institucions catalanes, entre els funcionaris de l’audiència, en les tensions locals, en les hostilitats municipals i en el bandolerisme rural popular. A la segona meitat del s XVII les condicions generals de la societat catalana canviaren i el bandolerisme minvà, i amb ell les faccions nobiliàries que havien mig partit el Principat.
Els cadells es el bàndol contraposat al dels Nyerros, que tingué la major activitat durant el primer terç del s XVII, moment de la màxima expansió del bandolerisme a Catalunya. El nom de cadells, per a designar una fracció, apareix ja el sXIII, i estigué vinculat a la família Cadell. Els primers anys del s XVII, a la plana de Vic, rebien el nom de robusters, del bisbe de Vic Francesc Robuster i Sala, cap de la fracció vigatana. Durant la guerra contra Felip IV, els cadells gaudiren d’una notable influència política.