::Inici >Col·laboracions amb Gaudí

Col·laboracions amb Gaudí

 Jujol va treballar amb Gaudí i Gaudí confià en Jujol. Per això, si aprofundim en l'estudi d'aquest colós de l'arquitectura que és Gaudí, apareix la figura de Jujol. Quan? On? Quin treball realitzà? És ajudant o col·laborador?

Alguns han estudiat superficialment Gaudí, amb la qual cosa han minimitzat el gran arquitecte i no han descobert l'actuació de Jujol en l'obra gaudiniana.

Gaudí té el mèrit de saber envoltar-se de bons i excel·lents col·laboradors, la qual cosa no disminueix la grandesa del mestre, ans al contrari, l'augmenta. Vol fer una gran obra, cerca la perfecció, les seves idees són exuberants, els seus projectes, grandiosos. Engendrar un gran projecte de vistós acabat li resulta senzill; portar-lo a la pràctica amb la perfecció sospirada no li serà fàcil; els seus projectes són massa grans, massa perfectes; un sol home no els pot abraçar. Per això, Gaudí sap envoltar-se dels homes que sabran interpretar les seves idees i materialitzaran el que ell pensa. N'escull i confia en cadascú; el fragment que formarà part del tot; una perfecta i equilibrada harmonia que ell mateix ha planificat i dirigit.

Jujol serà el col·laborador que tindrà la trascendent missió de complementar en alguns aspectes l'obra del mestre. El toc final, l'aspecte vistós, el detall colorista.

Les actuacions de Jujol en l'obra gaudiniana han estat oblidades durant anys.

A la mort de Gaudí molts parlaran de la seva obra, però ningú no veu o no vol veure -o no els interessa veure- l'obra de Jujol.

Trencant aquests silencis, una veu s'aixecarà amb decisió, fora dels ambients arquitectònics i artístics; un curiós i discutit filòsof dirà i publicarà parlant inclús del Temple de la Sagrada Família i del valor artístic "que hauria tingut en mans de Gaudí si l'hagués pogut acabar; o l'acabés Jujol, que és capaç de fer el mateix que feia Gaudí".  Aquest va ser Francesc Pujols (1882-1952).

Ell si que va veure i valorà correctament Jujol, però la seva veu solitària no n'arrossegà altres, Jujol va quedar oblidat.

Transcorreguts tres anys, l'arquitecte Josep Francesc Ràfols Fontanals -antic alumne de Jujol. publica el seu llibre sobre Gaudí a Barcelona; i hi parla de la col·laboració de Jujol en l'obra gaudiniana. Així podem llegir: "...Gaudí sentia pel colorisme de Jujol una fe absoluta i en diverses ocasions el va tenir com a col·laborador..."

Llibre publicat en plena vida de Jujol, precisament mentre estava decorant la Casa Negre de Sant Joan Despí.

Passaran vint anys de silenci i arribarem al 1949, any que mor Jujol. Serà Ràfols qui publicarà un article necrolòlig d'urgència pocs dies després del seu traspàs, on, ple de fervor jujolià, ens diu: "Vaig veure en ell, -en el meu juvenil entusiasme- no al sub-Gaudí, sinó la personificació d'un artista a modus de variant de Gaudí que abans que treballés amb l'autor de la Pedrera havia sembrat d'originals cromatismes i de carnosos detalls diverses creacions planejades en eles obradors dels arquitectes on va treballar". Cita obres que realitzà per als arquitectes Gallissà i Font Gumà.


Al parlar de la seva col·laboració amb Gaudí, entre altres coses llegim: "arribats al taller (Badia), i davant la complaença de Gaudí, guiava Jujol en la tortuositat i l'enllaçament de peces de ferro amb una contundència i una seguretat pasmoses".

L'any següent (1950), a Quaderns d'Arquitectura - la prestigiosa revista del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya., publicà un considerable article intitulat "Jujol", en el que reafirma aquestes idees complementant-ses amb l'obra pròpia de Jujol.

I el mateix Ràfols, en la segona edició del llibre (1952) Gaudí, amplia els apartats referents a Jujol i, entre altres coses, diu: "convidem els admiradors de l'arquitecte de la Casa Milà que contemplin la gran part que en el magne edifici té Jujol, particularment en les recargolades reixes i baranes per ell i el forjador Badia realitzades sota l'aprovació del gran mestre. Aquest tenia Jujol com a gran expert en els problemes del color, així doncs, li va encarregar totes les fantasies cromàtiques del Park Güell, fetes a base de trencadís ceràmic".

El testimoni de Ràfols és molt important; conscient que a Jujol no se li va reconèixer la gran obra que realitzà junt a Gaudí, que la seva extraordinària obra pròpia era oblidada o desconeguda, aprofitarà qualsevol ocasió per a citar Jujol, com tantes altres vegades va fer des de la seva càtedra de l'Escola Superior d'Arquitectura d eBarcelona.

Una nova veu s'aixecarà a favor de Jujol; serà el 1951, la d'Alexandre Cirici Pellicer, que en els anys trenta havia conegut Jujol i posteriorment fou un escel·lent tractadista d'art. En el seu llibre L'Art Modernista Català, escriu amb coneixement de causa que Jujol és el col·laborador de Gaudí, reafirmant-hp amb frases com "...llampegants pels milers de partícules cristal·lines i les rodelles de ceràmica nacrada que disposà amb gràcia infinita Jujol".

En un altre passatge diu: "Les fantàstiques barandes de ferro dels balcons, en forma de torturats fleixos que empresonen turgents planxes retallades, són obra de Jujol".

I parlant de reformes en la Catedral de Ciutat de Mallorca dirà: "Per a les espatlleres dels setials encarregà a Jujol una decoració pictòrica..."
 
mallorca1   mallorca2
   
Dos anys després (1953), Ricard Opisso, que treballà amb Gaudí i va conèixer dins del taller de la Sagrada Família a ambdós artistes, va escriure en el Diari de Barcelona "Llavors a aquell Gaudí que jo vaig conèixer durant la meva joventut, a mesura que anaven avançant els anys, la seva desbordant inventiva creadora se li va anant accentuant dia rera dia, fins a tal punt que en els seus darrers temps, en contacte continu amb els seus nous ajudants i col·laboradors, en particular amb el malaguanyat arquitecte Jujol, l'induïren a superar-se a si mateix, obtenint i adaptant amb la seva imaginació volcànica i ascendent, noves i originalíssimes formes, anticipant-se  a l'abstraccionisme surrealista dles nostres dies, la qual la màxima expressió va ser la Casa Milà i l'església de la Colònia Gúell, la seva darrera obra".

Passaran cinc anys e silenci (1958), i una nova veu s'unirà a les poques que hem sentit, i en aquesta ocasió serà un estudiós que no va conèixer Gaudí ni Jujol. Serà Josep M. Garrut Roma, que en el Diari de Barcelona publicarà un article sobre l'arquitecte Jujol. Ens dirà -per a escàndol d'alguns- "...Gaudí, com un Napoleó de l'arquitectura, necessitava els seus grans mariscals i, per tant, no hem pas d'oblidar un fet concret: Napoleó no hagués guanyat tantes batalles sense els cervells que les planificaven i que a vegades fins i tot, en corregien les falles. Que Jujol pertanyia a l¡òrbita estètica de Gaudí és cert, però també és segur que, de no existir Gaudí, hagués portat a terme una plàstica semblant".

I després de diversos comentaris elogiosos per a Jujol acaba dient: "Gaudia de la línia i el color i la seva mateixa humilitat li privà de la gran categoria que mereixia. Però el temps és un jutge infal·lible i vetllarà per la seva memòria i prestigi".

Seguirà un altre silenci de nou anys, fins que l'arquitecte Cèsar Martinell Brunet, antic alumne de Jujol, que havia conegut Gaudí; que en els seus anys d'estudiant d'arquitectura havia presenciat en el taller de la Sagrada Familia l'actuació de Jujol, que l'havia vist treballar en la Casa Milà i que, a més, dialogà llargament amb els dos artistas, trenca un silenci de quaranta-un anys després de la mort de Gaudí i divuit de la de Jujol.

Escriu en el seu llibre Gaudí, la seva vida, la seva teoría, la seva obra (1967) que "les rodelles ceràmiques de la Sala Hipòstila del Park Güell són obra de Jujol amb grans condicions de colorista i dibuixant".

I més endavant dirà: "Algunes columnas interiors i falsos sostres de la Casa Milà, intervinguts molt directament per Jujol".

I en el capítol que parla de la Cala Milà: "...col·laborador que mereix especial atenció fou Josep M. Jujol, que molt aviat es va guanyar la confiança del mestre, fins el punt de donar-li àmplies atribucions en la part decorativa. Són de Jujol en aquesta casa la majoria dels ferros dels balcons".


mila1   mila2
Una altra aportació important, de testimoni presencial, encara que contrari a Gaudí i a Jujol fou la del canonge mallorquí Emili Sagristà que, anys després (1962) d'haver presenciat a la Catedral de Mallorca l'actuació de Jujol estimulat per les frases laudatòries de Gaudí, va escriure uns comentaris negatius però que aporten molta llum sobre les actuacions de jujol i l'actitud de Gaudí vers les mateixes.

Posteriorment, ja l'any 1963 (tretze anys després de l'edició del llibre de Ràfols), sereà l'arquitecte Oriol Bohigas Guardiola -antic alumne de Ràfols amb qui va mantener amistat-, qui publicarà un llibre petit en tamany, però gran en contingut, titulat Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme, i entre laments sobre l'arquitectura de Barcelona, dirà que és necessari descubrir i estudiar diversos arquitectes importants i oblidats, "entre ells Jujol, que si no hagués estat per Ràfols i Cirici Pellicer, haguessin passat desapercebuts. Jujol, un dels artistas més pluralment dotats que hem conegut, tal vegada l'arquitecte més interessant de la seva generació", segons les seves paraules.

I en posteriors articles i llibres intentarà situar Jujol en el lloc que li pertoca.

Passats quatre anys d'aquest llibre van tenir lloc a Barcelona les Jornades Internacionals d'Estudis Gaudinistes celebrades en el mes de juny de 1967, organitzades i dirigides per Cèsar Martinell. Entre les diverses comunicacions presentades, hi havia la d'un jove arquitecte (recentment traspassat) anomenat Francesc Cardoner Blanc, el qual ens parlà de Jujol dient: "El color i la intervenció de Jujol deixen entreveure una posible influencia en la segona etapa de l'obra de Gaudí, que marca sobradament un nou concepte del color, molt més viu".

I més endavant ens va dir: "Rubió i Jujol són els seguidors de Gaudí, els deixebles directes que han col·laborat repetides vegades amb  els seus projectes. Rubió, el tècnic, se separa del mestre pels anys 1910 al no comprendre l'arquitectura de la Pedrera (Casa Milà). En canvi, Jujol, colorista, cada cop es compenetra més amb ell, i pensó que podem afirmar que el color de Jujol ha influït en Gaudí, ja que les seves darreres obres són més valentes colorísticament".

Cardoner será el primer que clarament ens parlarà de la influencia de Jujol sobre Gaudí, idea qe escandalitza els pseudoestudiosos de Gaudí.

A partir d'aquesta data cada cop serán més els estudiosos i escriptors que parlaran sobre Jujol en l'obra gaudiniana. Uns el tractaran simplement com ajudant, desconeixent els testimonis esmentats. Per a uns pocs, els qui aprofundeixen en l'estudi de Gaudí, li reconeixeran la categoría de col·laborador, és a dir, l'artista que posa el seu propi art en el momento i lloc on indica Gaudí.

No citarem la llista -cada cop més llarga- d'autors que comenten encertadament l'actuació de Jujol amb Gaudí; possiblement ens oblidariem d'algun, cosa que seria de lamentar. Però sí que vull anomenar un arquitecte estudiós de l'arquitectura popular i moderna que des de 1969 va aprofundint sobre l'art jujolià i conseqüentment sobre la participación de Jujol en l'obra gaudiniana i la influencia de Jujol sobre Gaudí. Després de publicar diversos articles sobre el tema, apareix la seva obra magna sota el títol de Gaudí, Jujol i el Modernisme català, sent autor Carlos Flores Lopez, que a hores d'ara es pot considerar como el millor especialista sobre Jujol.

Tots aquests testimonis i comentaris d'estudiosos són molt apreciables i d'una gran vàlua; però no oblidem que tenim ls declaracions i comentaris del propi Jujol, un home íntegre, humil, veraç, que mai no va buscar aparentar, que mai no es va apropiar d'alguna cosa o obra que no fos seva.

I, per ell, sabem que va conèixer personalment Gaudí durant les obres que, essent estudiant d'arquitectura, dirigí i col·laborà per l'arquitecte Font i Gumà en l'Ateneu Barcelonés el 1904, fet per altres aliens a la família Jujol.

Que la rimera obra on intervingué va ser la Casa Batlló, abans d'obtenir el títol d'arquitecte. Quantes vegades es recreava mostrant la seva lluminosa i policroma façana -marcadament diferent a les de Gaudí-, a la seva mulleer i fills, encara que aquests massa joves no recordem els detalls de les seves interessants explicacions.

Que ell, per indicació de Gaudí i en absoluta llibertat d'acció, va pintar les frases laudatòries a la muralla medieval en homenatge al rei Jaume I, encara d'aquest fet hi ha testimoni a les hemeroteques.

Sabem bé el revestiment ceràmic del sinuós banc del Park Güell, amb les seves inscripcions que molt posteriorment "descobriren" altres

 
guell1   guell2

De la seva confecció total i lliure de les rodelles i voltes que cobreixen la Sala Hipòstila del propi parc, on no intervingué Gaudí.

Sabem des dels seus viatges a Palma de Mallorca, molts cops sol, per a decorar el Presbiteri de la seva catedral i a més obrir uns lucernaris a les façanes laterals.

Sabem dels seus treballs a la Casa Milà, no només pel que ja he dit anteriorment, sinó les reixes del semisoterrani, que són obra seva, i ningú no ho diu.

Sabem que tenia una taula de treball a l'estudi de la Sagrada Familia, que era exclusiva per al seu ús, el que indica la seva constant participación en l'obra, encara que desconeixem en quins detalls, només sabem certament que els coloms que revoltegen sobre l'arbre de la vida en el centre superior de la façana del Naixement van ser obra seva.

Sabem altres coses però més o menys coincideixen amb testimonis llunyans a la família i ja publicats.

I amb gran satisfacció podem observar com a l'aprofundir en l'estudi rigorós de Gaudí i de Jujol, estudiosos lliures d'idees preestablertes, van clarificant l'obra magna de Gaudí i l'espectacular col·laboració de Jujol, que va ser molta, de gran qualitat i marcada vistositat.  A tall de pauta perquè siguin estudiades, citem les obres en què Jujol, amb més o menys intensitat, va intervenir:

Casa Batlló; Pintures muralla homenatge al rei Jaume I; Park Güell; Temple Sagrada Familia; Catedral de Mallorca; Casa Milà; Maqueta Sagrada Familia Expo París; Fanals Centenari Balmes a Vic; Llibre d'Honor Orfeó Català.

Jujol va ser un arquitecte que destacà com Excel·lent dibuixant, extraordinari pintor, magnífic escultor, dominador del ferro, audaç dissenyador, equilibrat arquitecte. Un home que harmonitzava l'estàtica amb l'estètica.

Precisament el primer que valorà Jujol públicament va ser el mateix Gaudí; perquè privadament va ser el mateix Gaudí; perquè privadament fou sense cap mena de dubte l'arquitecte Gallissà, de qui Jujol es considera deixeble, donat que en una ocasió en què l'arquebisbe de Tarragona Vidal i Barraquer visitava les obres del temple de la Sagrada Familia, acompanyat pel seu amic Jujol, en conversa amb Gaudí, derivaren a parlar de la catedral tarragonina, donant-je Jujol proves d'un gran coneixement. L'arquebisbe, amb afecte i entusiasme, li va dir "Jujol has d'escriure un llibre sobre la nostra catedral"; però Gaudí, abans que Jujol pogués respondre, va dir: "Ja l'esciuran els altres sobre el que ell faci"

No hi ha dubte que aquesta frase pregona clarament la gran valoració en què Gaudí tenia Jujol.

Josep Ma. Jujol, junior