Cicle de Cinema Clàssic
- Un Perro Andaluz + El Testamento de Orfeo
- Aquest mes:
- Pel·lícules emeses anteriors
- Orlando, de Sally Potter
- Cero en Conducta, de Jean Vigo (1934)
- The Wall (el muro)- Allan Parker i Pink Floid
- El Navegante
- El mes més curt
- The Hustler - El Buscavidas
- La Gran Il·lusió - Cinema per la Pau
- Fahrenheit 451
- Cinema Paradiso
- Cicle cinema negre
- On fem el cicle - mapa
- Ariadna ara fa la sala 8 i Mig d'Ocine les Gavarres
::Portada >La Gran Il·lusió - Cinema per la Pau
La Gran Il·lusió - Cinema per la Pau
Ens trobem un dels títols que, alhora que una obra d'art de primer ordre, ens fan reflexionar de manera senzilla sobre qüestions que normalment ens superen.
Aquest mes voldríem proposar-vos parlar de la PAU. I jo que puc fer, des d'aquest racó del món, per ajudar activament a fomentar la pau?
Per això hem convidat a la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau perquè ens resolguin aquesta pregunta. La Coordinadora treballa de fa uns anys per informar a la ciutadania de Tarragona d'aquells esdeveniments que afecten als petites i grans qüestions que fan possible la convivència pacífica, en la nostra ciutat, i en tot el món. Quan comprem joguines bel·licistes, o callem davant l’arribada de vaixells de guerra al port de la ciutat, o ens tapem la cara davant els conflictes armats que assolen altres territoris, estem mullant els papers que ens permeten aconseguir la pau. Tant se val la capacitat dels nostres actes, l’important és l’actitud.
Al mateix temps, cada primer diumenge de mes la coordinadora convoca PARAULES PER LA PAU a la plaça de la Font, a les 12 hores. Acostuma a realitzar-se una actuació artística, un recital, performance, etc. i es reparteix el butletí mensual on s'informa de les qüestions que ens afecten. Podeu llegir el butlletí clickant aquí.
Aquest mes voldríem proposar-vos parlar de la PAU. I jo que puc fer, des d'aquest racó del món, per ajudar activament a fomentar la pau?
Per això hem convidat a la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau perquè ens resolguin aquesta pregunta. La Coordinadora treballa de fa uns anys per informar a la ciutadania de Tarragona d'aquells esdeveniments que afecten als petites i grans qüestions que fan possible la convivència pacífica, en la nostra ciutat, i en tot el món. Quan comprem joguines bel·licistes, o callem davant l’arribada de vaixells de guerra al port de la ciutat, o ens tapem la cara davant els conflictes armats que assolen altres territoris, estem mullant els papers que ens permeten aconseguir la pau. Tant se val la capacitat dels nostres actes, l’important és l’actitud.
Al mateix temps, cada primer diumenge de mes la coordinadora convoca PARAULES PER LA PAU a la plaça de la Font, a les 12 hores. Acostuma a realitzar-se una actuació artística, un recital, performance, etc. i es reparteix el butletí mensual on s'informa de les qüestions que ens afecten. Podeu llegir el butlletí clickant aquí.
Fitxa tècnica
| Títol Original | La Grande Ilusión |
| Director | Jean Renoir |
| Intèrprets | Jean Gabin, Dita Parlo, Pierre Fresnay, Erich von Stroheim |
| Música | Joseph Kosma |
| Guió | Jean Renoir, Charles Spaak |
| Fotografia | Christian Matras |
| Versió | Blanc i negre, doblada al castellà |
| Any i país | 1937 - França |
| Duració | 110 minuts |
Sinopsi
L’aristòcrata capità De Boeldieu, el tinent Marechal i el ric banquer jueu Rosenthal són fets presoners dels alemanys durant la primera guerra mundial, compartint condemna a pesar dels seus diferents orígens socials. Després d’una reeixida fugida del camp de concentració són apressats de nou i empresonats a una espectacular castell dirigit per l’aristòcrata alemany Van Rauffenstein. Boeldieu i Rauffenstein forgen una amistat que reflexa la seva pertinença a una élite cultural i social que ells saben que toca a la fi.
Jean Renoir
Si hi ha una figura cinematogràfica que ha estat un pont estètic entre varies generacions franceses, aquest no és altre que el director Jean Renoir. Fill del pintor Pierre-August, Jean va iniciar-se en el món del cinema desprès d’assistir a l’estrena de del film d’Erich von Stroheim Esposes frívoles, el 1921. D’aquesta manera deixava el seu taller de ceràmica que havia obert a París un any abans per iniciar una brillant carrera com a director i guionista.
Els seus primers films no van tenir una acollida gaire rellevant a la França de les avantguardes, però tot i així, Renoir no va cedir en el seu empeny de triomfar. El seu primer llargmetratge, La Fille de l'eau (La filla de l’aigua) de 1924, era una faula bucòlica protagonitzada per la seva esposa, Catherine Hessling, i el seu germà gran Pierre. Dos anys més tard, Jean Renoir va vendre’s algunes de les teles que havia heretat del seu pare per poder finançar un dels primers importants projectes, l’adaptació de la novel·la d’Émile Zola Nana. La resta dels anys vint encara farà algunes pel·lícules d’inspiració diversa que encara no el consagraran dins la cinematografia parisenca.
Però a partir dels anys trenta, Renoir canvia de rumb de forma radical amb La golfa (1931), una de les primeres pel·lícules sonores fetes a França, una adaptació del mateix director d’una novel·la de Georges de La Fouchardière. Desprès de dirigir La Nuit du carrefour (1932), el director parisenc dirigirà una sèrie de films impressionistes considerades com a obres mestres del cinema francès: Boudou salvat de les aigües (1932); El crim de Monsieur Lange (1935); Una partida de camp i Els baixos fons (1936). Inspirant-se en les novel·les de Gorki o els relats de Maupassant, Renoir demostra un gran sentit de la realitat que posa al servei del que anomenaran el naturalisme poètic.
Però Renoir, que havia lluitat a la Primera Guerra Mundial, conseqüència de la qual va anar coix tota la vida, va anar buscant la col·laboració de dos personatges que infondran a les seves pel·lícules una important dimensió política segons les idees del Front Popular: Jacques Prévert i Roger Blin. La vie est à nous (1936), El crim de Monsieur Lange i La Marsellesa (1938) són films que marquen les bases del que posteriorment serà el neorealisme italià i, també a França, el cinema veriteé.
Veient que en poc temps Europa es sumiria en una època fosca que acabaria amb la Segona Guerra Mundial, Renoir intenta enviar un missatge de pau a travès de la seva obra i l’exemple més important és el film La gran il·lusió (1937), on hi participaran de manera directa per donar suport a aquesta idea el seu pare espiritual, d’Erich von Stroheim i el seu amic Jean Gabin. El film no va causar l’impacte pacifista que pretenia el director i, potser per una mena de desídia personal vers la situació política del moment, Renoir dirigeix la que es considera la seva gran obra mestra, La regla del joc (1939), on preveu la pèrdua dels valors humanistes i socials, i recrea de manera intransigent els costums d’una societat francesa inadmissible segons el seu parer.
Desprès d’una intranscendent etapa americana, Renoir torna a França on filmarà Le Carrosse d'or (1952), French Cancan (1955), i Elena i els homes (1956). Degut a problemes amb la financiació també rodarà alguns telefilms però la seva gran dedicació en els últims anys fou l’escriptura, amb publicacions com Renoir, el meu pare (1962), La meva vida i les meves pel·lícules (1974).
Aprufundir en la pel·lícula
Una pel·lícula fora dels clixés, perquè la majoria de les del gènere bèl·lic (o pacifistes) ens mostren la cruesa guerra per ensenyar-nos què dolenta és. Renoir en ensenya que darrera de les guerres hi ha persones, i que els bons i els dolents són qüestions relatives. Ens retrata la el transcurs de la Primera Guerra Mundial, un confrontament no gaire visitat. És el fi d’una etapa, l’ocàs dels grans aristòcrates, L’inici del proletariat, tots barrejats en una presó: les circumstàncies els igualen, i descobrim les persones que hi ha sota les càrregues socials.
La posada en escena i el desenvolupament dels personatges, alhora que senzilles, són efectives i amb ritme.
Ens parla de l’amistat. Perquè ens arribin tan bé els personatges l’emoció dels personatges hem d’agraïr l’enorme treball de Jean Gabin i Pierre Fresnais com a oficials francesos, i d’ Erich von Stroheim com a oficial alemany.
Ens parla de les fronteres (prodigiós final!!), fronteres dels països, però també dèiem que la primera Guerra Mundial era la frontera entre dos èpoques. Els homes ens situem en una frontera quan ens aboquem (o ens aboquen) a un canvi. La situació de guerra, una presó, ciutadans de tota classe social, de diversos països. En la frontera estan les bones històries, i aquest film ens disposa un bon grapat de fronteres humanes.
Una cinta que va de menys a més, la segona part, des que entren en la segona presó, és un prodigi narratiu. I la part final és magnífica, per xalar com un nen, recuperar la il·lusió en l’home. El cinema com il·lusió. Gràcies Renoir.
Cartells
